Canta la xiqueta, tornam a jugar.

(Publicat al Diario de Teruel el 26 de juny del 2021)

Totes tenim a dins, muda, callada i, a vegades, silenciada, aquella xiqueta que un dia vam ser, la innocència apartada per la vida adulta que mai més hem tornat a sentir, a dixar-mos sentir. Cota i amagada, eixa xiqueta, roman esperant que algun dia la tragam a jugar de nou, tornam a dixar-la cantar i ballar i que, amb les seues cançons, mos retorno aquella felicitat que ho inunda tot, aquella essència que només tenen los xiquets, ja que les persones adultes no li dedicam temps a això de ser felices quan, curiosament, estalviam i gastam quantitats de diners en objectes que, irònicament, creem que mos ho faran més, de felices. I així mos va. No sé si tu que m’estàs llegint, has tret fa poc a la teua xiqueta interior a jugar, l’has dixat divertir-se (i t’has dixat xalar a tu tamé, de pas). Podries pensar quant de temps fa que no li parles? Que no l’escoltes? Perquè ben segur ella ho ha fet, pot ser, inclús ha cridat, i tu no li has volgut fer cas. Pensam-ho. Quant de temps invertim a treballar? Quant de temps a minjar? I a dormir o descansar? I quant de temps dedicam a fer eixes coses “no productives” però immensament reveladores? Aquells moments en els quals recuperes eixa essència oblidada, tornes a ser tu, la versió més original de tu mateixa, i veus tot allò del que ets capaç, veus la creativitat que portes dins, les ganes d’aprendre sense por a equivocar-te, la curiositat, la innocència, la pau calmada de qui no espera treure profit d’allò que està fent, més enllà de fer-ho. I ho tens, és increïble, però ho tens. Creu-t’ho. Recorda-t’ho. Si cal, cada dia. Totes ho tenim de fet, radere del vestit de persona adulta, mos espera la xiqueta que un dia vam ser, per tornar a jugar, tornar a cantar, ballar i riure, com si siguere la primera volta que ho fem. Ella sola té la capacitat d’abraçar este cos adult i dur-li la calma, posar llum al camí i amostrar-mos per on hem de seguir. Així que ja saps, si estàs perduda, pots començar per escoltar a la personeta que un dia vas ser.

Raquel Llop

Lògiques turístiques

(Publicat a La comarca el 25 de juny del 2021)

Quan vaig tornar del meu primer viatge a l’estranger, mirant les fotos que havia fet, me vaig quedar pensant en la gran quantitat de persones desconegudes que hi apareixien. Moltes d’elles, fent fotos. Tot seguit me va assaltar lo pensament invers: a quantes fotos de gent desconeguda deuria d’estar jo?

Suposo que en aquell moment de fer la foto me va deure d’importar poc que la Fontana di Trevi estès a rebentar de turistes, que igual que jo, volien fer-se una foto davant del monument. L’objectiu no ere aconseguir una estampa idíl·lica i sense gent pel voltant com la d’Anita Ekberg i Marcello Mastroianni a La Dolce Vita. En absolut. L’única finalitat ere poder fer la foto i ensenyar-la a l’arribar a casa o ficar-la a Instagram… (però això ja és un altre tema).

Estant ficats de ple en lo paper de turistes, mos fem i fem (a seques) fotos davant de qualsevol cosa: paisatges, monuments, places… tot val. Disparam vint-i-cinc, cinquanta fotos en poc temps. Que més done, són gratis, i si alguna no la volem ja la «borrarem», no? És curiós que, a voltes, quan anem a fer turisme, perdem una mica lo control i el sentit sobre les coses. Per fer una foto, mos oblidam de mirar sense cap pantalla pel mig i de «disfrutar» lo que tenim davant nostre.

Però com dic, lo del turista no és més que un paper que assumim inconscientment en estes ocasions perquè, pensant-ho fredament, mos faríem, sense més ni més, una foto davant de la missa o de la plaça del nostre poble?

Lo turisme és una indústria de creació d’imatges que entén la fotografia com l’instrument perfecte per donar forma al discurs del desig, i per tant, lo destí turístic és una imatge construïda per generar la necessitat d’anar-hi. I anar-hi sense fotografiar-se a tot arreu no té gràcia… Mira, aquí hi ha poca gent! Mos fem una foto?

Estela Rius

Dues clatellades a Espanya

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 19 de juny del 2012)

Amb relació a les sentències dels tribunals espanyols envers el procés català i els encarcerats i exiliats, Espanya ha rebut recentment dues clatellades, o si voleu expressar-lo més suament, dues estirades d’orelles. El Tribunal General de la Unión Europea ha retornat la immunitat provisionalment als diputats Carles Puigdemon, Toni Comín i Clara Ponsatí, la qual cosa vol dir que poden desplaçar-se lliurement per tota Europa amb l’excepció d’Espanya. En teoria ho podrien fer, però per precaució no ho faran. Mai abans aquest Tribunal havia pres una mesura igual o similar. Per si no n’hi havia prou amb aquesta primera estirada d’orelles, dijous passat tres de juny el Comité d’Assumptes Legals i Drets Humans de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa va anunciar que portarà al ple de la seua Assemblea Parlamentaria un informe –un veritable obús– en el que demana a les autoritats espanyoles la llibertat dels membres del Govern avui  empresonats i abandonar els processos d’extradició contra els polítics exiliats. Quin estat europeu ha rebut una demanda similar per part del Consell d’Europa? Recordem també, entre altres, les peticions de llibertat d’Amnistia Internacional. Potser trobem un referent en Turquia. Els gran mitjans capitolins, premsa i altres, no ho han considerat prou important per a destacar-ho a les portades, tot el contrari, han amagat els dos fets que he descrit o els han dissimulat o camuflat en racons poc visibles. Pitjor encara, com ha fet el Govern espanyol, alguns mitjans parlen de plantejaments erronis o els expliquen amb eufemismes. Barra lliure de desinformació per als ciutadans espanyols. Tot i que, el president Sánchez i el seu govern, esperonats per aquests fets, malgrat que intentin treure’ls importància, i pensant en les més que segures sentències favorables del tribunal europeus (TEDH) dels condemnats i exiliats, accelerarà els indults. Sánchez necessita els vots i suport d’Esquerra Republicana i aquesta alguna mostra d’ajut fa evident. És clar que ningú rebutjarà els indults –porten empresonats quatre anys– però aquesta mesura de gràcia no serà cap solució definitiva per al procés català. Només l’amnistia podria obrir la porta de unes negociacions serioses. Els vots particulars de dos magistrats del Tribunal Constitucional en contra de les sentències del Tribunal Suprem, potser s’han tingut en compte també al moment de la decisió dels indults.

José Miguel Gràcia   

A galdades

(Publicat a La Comarca el 18 de juny del 2021)

L’alcalde de la Torre del Compte i periodista Alberto Díaz, ha tingut la bona idea de gravar una sèrie d’entrevistes amb la gent més vella del poble per guardar la memòria d’una generació que desapareix i que ha viscut una època molt dura de guerra, postguerra i dictadura i també una seguida d’anys de progrés i pau. Però totes les entrevistes s’han fet en castellà. Es conservaran els records, però no la forma de parlar, que no és una part menuda del bagatge cultural dels entrevistats i de tot el poble. En tot cas, una galtada a la llengua.

L’ajuntament, la Comarca del Baix Aragó i l’associació CB Torrevelilla han posat en marxa un interessant projecte per a gravar audiovisuals sobre converses de la gent gran parlant de la vida del poble en el català local per a conservar-lo amb tota la seua expressivitat. El projecte vol conservar la parla autòctona, amenaçada per la substitució pel castellà. El principal promotor de la idea, l’actor Ferran Rañé, descendent de la Torre de Vilella, qüestiona que la llengua del poble siga la mateixa que la dels Ports de Morella, el Matarranya o la Terra Alta. Té clar que és una altra cosa, xapurriau. I defensa que tingue la seua pròpia gramàtica i ortografia, inventades sense cap recolzament acadèmic. Una altra galtada.

La novel·la ‘Muladar’, que acaben de publicar Ángela Puntes i José Ignacio Villacampa, està ambientada al Matarranya, una comarca que els autors han volgut homenatjar. Però llevat d’unes quantes referències turístiques poc més situa al lector al Matarranya. No se’n troba cap al·lusió a la llengua de la comarca. La manca de qualsevol pista relacionada amb el principal tret cultural comarcal és manifesta, i el relat, encara que engrescador, perd credibilitat. Clatellot.

Amb iniciatives benintencionades li cauen tres galtades a la maltractada llengua del Matarranya i el Mesquí.

Lluís Rajadell

Selecció universitària

(Publicada al Diario de Teruel el 12 de juny del 2021)

        Les proves d’accés a la universitat s’han afegit al calendari quotidià del mes de juny tant com les festes del Corpus Christi o Sant Joan. En un nombre major que en d’altres països europeus, al nostre molts estudien Batxillerat en acabar l’ESO, en detriment de la Formació Professional, una etapa educativa que culminen eixos exàmens, necessaris si volen emprendre una carrera universitària. Encara que no tots los que encomencen acaben, al final hi ha un 39,9% dels espanyols entre 25 i 54 anys amb titulació superior, quan la mitjana europea és del 34,2%. Així que resulta normal conèixer algú que s’ha d’examinar, veí, amic, parent…, i compartir les seues esperances i nervis. L’esdeveniment, ja un costum repetit, resulta sempre notícia de portada de qualsevol diari nacional o local. També els enunciats de les proves, sobretot quan apareix alguna pregunta “delicada” a les llengües o a Història amb interpretacions socials o ideològiques, si hi ha errates o les qüestions recargolades on la majoria s’equivoca. És una mena de ritual de pas, culminació d’un procés encomençat a l’educació primària, que els alumnes van superant a base d’activitats avaluatives periòdiques. Abans de 1970 no hi havia prova de selecció sinó una “revàlida”, avaluada als instituts per tribunals de professors diferents als propis, que concedia el títol de Batxillerat Superior —procediment encara vigent a països com França—. La Llei General d’Educació del ministre Villar Palasí, de 1970, va instaurar un BUP (Batxillerat Unificat Polivalent) de tres anys seguit del COU (Curs d’Orientació Universitària) i va implantar amb la “Selectivitat” un examen d’ingrés realitzat a la Universitat del districte corresponent. Amb les reformes educatives posteriors i la transferència de competències a les autonomies, lo Batxillerat s’ha reduït a dos anys i ha anat canviant l’estructura de les proves, les matèries avaluades i les seues denominacions: PAU (Proves d’Accés a la Universitat) durant molts anys i encara a Catalunya, i recentment EvAU (Evaluación de Acceso a la Universidad) o EBAU (Examen de Bachillerato para el Acceso a la Universidad). Nous santorals.

María Dolores Gimeno  

Per un passat millor

(Publicat a La Comarca l’11 de juny del 2021)

Fa molts anys, allà pel 1800, va tindre lloc lo que passarie a la història com a Revolució Industrial. Van aparèixer lo Big Ben, les gorres planes de pana, Oliver Twist i, sobretot, les fàbriques, a on treballarie la major part de la població urbana (que ere la major part de la població del país). Poc abans havie tingut lloc la Revolució Francesa, que va causar la implantació d’una educació pública i gratuïta, a la que tingueren accés los alumnes de tot lo món.
La conjunció de les dos revolucions van donar pas a un sistema educatiu públic basat en la utilitat i la producció industrial: s’educave als sagals intentant que foren útils treballant, i les assignatures que tenien més importància eren les científiques, ja que eren aquelles les que impulsaven la innovació tecnològica. Per lo tant, la literatura, la història, la música i les arts van quedar relegades a la inutilitat més absoluta.
Lo sistema funcionave de manera laboral, evaluant els alumnes en una sola prova igual per a tots. Qui estave capacitat, podie continuar, qui no «valie pa estudiar» ere «despedit» de l’escola. Si ho pensem bé, podie tindre sentit, per lo fet de que lo número de fàbriques ere limitat, i sols uns pocs aconseguirien faena com a tècnics i mecànics. Però van cometre un error: van avaluar igual les arts i les humanitats, sense tindre en compte que no hi havie un mercat laboral restringit per a poca gent: tot lo món podie escriure poemes i pintar paisatges, però los sagals van creure que no, i van ensenyar als seus fills que no, i los fills van ensenyar als seus fills que no.
Ho cregueu o no, aquell sistema educatiu segueix actiu avui en dia. Es com si s’haguere fossilitzat, i puguere seguir invariable als canvis que han tingut lloc al món (que no són pocs, des de 1800). A voltes pareix que estem educant als sagals per un passat millor.

Luismi Agud

Bartók, el fenomen musical del segle XX

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 5 de juny del 2021

Béla Bartók va néixer el mateix any que Picasso: 1881. La seva vida i obra artística té un  paral·lelisme amb la de Beethoven. Els dos van ser grans pianistes. Els dos presenten tres etapes compositives: una etapa inicial fructífera, una de culminació artística, que coincideix amb el seu cim com a pianistes, i una etapa de maduresa, que es desenvolupa paral·lela a molts problemes de salut, i amb una música menys enèrgic i més reflexiva. Destacaren sobre tot en la música instrumental, al contrari que Bach, Händel, Monteverdi o Mozart, i només composaren una òpera, molt bona, però no una de les seves millors aportacions. Finalment els dos tenien un temperament molt romàntic, creatiu e impulsiu, però un esperit molt organitzat, disciplinat i  amant de les estructures fermes i ben acabades; en resum: dos clàssics. Dir que Beethoven té més gran significació artística no és massa rellevant, perquè cap compositor la té. Com Beethoven, Bartók té una nombrosa obra per a piano sol, dos obres escèniques magnìfiques: El Mandarí Meravellós i el Príncep de fusta; extraordinàries obres concertants per a piano i orquestra i un gran concert per a violí; grans obres orquestrals entre les que destaca la Música per a corda, percussió i celesta i el Concert per orquestra; molta i bona música de cambra de tota mena i, sobre tot, la millor sèrie de quartets de corda dels del sord genial. Si afegim el seu treball com a folklorista i pare de la etnomusicologia moderna, ens trobem amb el més complet músic del segle XX, i superior a compositors d’èxit com Telemann, Mendelssohn, Txaicovski o el seu paisà Liszt. El seu rival Strawinski l’anomenava “l’home integral”, i la escriptora i intel·lectual Daniel Lesueur el presentava com el “gran arbre plantat en el mig de la música contemporània, amb profundes arrels en terra, i amb rames que s’obren i despleguen en totes les direccions”. Finalment dir que Bartók no tenia per costum signar-se, però deia que en el cas de fer-ho, es signaria en el nom de la natura, de l’art i de la ciència. En resum: un fenomen a nivell personal i artístic.

Antoni Bengochea

Lo monstre elèctric de la Calcinera

(Publicat a La Comarca el 4 de juny del 2021)

Al febrer de 2020 comentàvem la proposta de «Capital Energy » per plantar una renglera de 84 aerogeneradors, entre Calaceit i Fórnols. Un projecte gran de parc eòlic que la gent del territori no ho veïa gens clar. I en va haver prou en les primeres mostres d’organitzar la lluita en contra, perquè el parc en qüestió quedés en suspens. Encara que dita empresa segueix intentant posar aerogeneradors als tossals que ja cauen al Guadalop. Mentrestant, Endesa-ENEL que van saber entendre la postura de la gent del Matarranya, han acabat fent una mica el que naltros escrivíem de recular els monstres del ventilador a una línia més propera al Guadalop. En tanta agilitat que, al dia d’avui ja tenen pràcticament tancat l’acord en los quatre pobles del Mesquí (Codonyera, Torrocella, Bellmunt i la Torre) per muntar un parc eòlic de 21 aerogeneradors de 110 m d’alçada. Totes les torres es posaran a tossal de propietat municipal. Tampoc estaran tan lluny de la carretera de Morella, i la gent d’estos pobles i els ajuntaments respectius, de moment contents com unes pasqües.

Pel que fa a la Codonyera han triat unes planes de tossal per damunt dels sis-cents metres on també hi ha parcel·les que sempre s’han cultivat. Finques de poc profit i poc gaureit, per estar damunt de les roques que formen l’altiplà. Així que a mi m’ha tocat un animalot de fer electricitat a menys de cinquanta metres de la meua «Plana de la Calcinera», justet damunt de la caseta de pedra seca que hi va fer l’Oncle els anys cinquanta, i del forn de fer calcina que ja està assolsit. Una propietat on l’únic que val de tot junt és el paisatge que l’envolta: pins, romers, espígol, coscolls… i els animalets que fins ara vivien tranquils per aquells barrancs solitaris. Ja vorem com li va a l’apicultor de Castelló que fica les caixes d’abelles per aquella plana, i al voltors (‘buitres’) dels Ports que volen de tant en tant pel Guadalop buscant menjar. Ja vorem.

Tomàs Bosque