Milions que s’evaporen

(Publicat a La comarca el 29 de desembre del 2015)

Vuit milions d’euros d’inversió pública han volat de la província. Com si anara sobrada d’inversions, s’han evaporat, i les obres que havien de finançar estan en l’aire. Els projectes estaven assignats al Fons d’Inversions de Terol (Fite) de 2014 i com no s’han justificat abans del 15 de desembre de 2015, el límit fixat per les dues administracions que suporten el Fite, el Govern central i la Diputació General d’Aragó, les seues consignacions decauen, s’esbraven, desapareixen, com si mai hagueren existit.

Probablement, les obres que s’havien assignat als vuit milions de 2014 es reassignaran al Fons de 2016, dotat com cada any amb 60 milions d’euros. Però, evidentment, la reassignació redueix en vuit milions la disponibilitat econòmica de 2016. El Govern d’Aragó diu que tota la culpa és del Govern central, que no ha volgut aprovar una pròrroga per a la certificació de les obres. El Govern central diu que el Govern d’Aragó provocarà una situació similar per al Fons de 2015 al endarrerir la notificació de les ajudes i retardar així l’execució, que tindrà problemes per complir terminis de certificació. És, sigue qui sigue el culpable, un mal precedent quan la província està embarcada en la reclamació d’ajuts especials de l’Estat i de la Unió Europea per lluitar contra la despoblació. Si les institucions i els agents econòmics de la província son incapaços d’invertir 60 milions d’euros a l’any complint les condiciones temporals i administratives fixades, amb quina autoritat moral poden demanar recursos extra?

Lluís Rajadell

Anuncis

Escena Humana… Llull vist per Joan Guasp

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte el dissabte 26 de desembre del 2015)

Recent encetat l’Any Llull amb un gran i enriquidor programa per endavant a carreg dels seus comissaris, a Catalunya en Joan Santanach, i a les Illes Balears Maribel Ripoll, gaudirem per arreu del territori català fins el darrer trimestre del 2016 del calidoscòpic llegat d’aquesta personalitat indispensable per a la nostra cultura contemporània.

Una de les iniciatives més personals abocada a les Arts Escèniques que ha detonat aquesta celebració cultural multitudinària és: Llull: L’Amic de l’Amat de Joan Guasp. Bellament escrita, l’humor n’és un dels seus elegants components, com talment ho són el rigor i la fantasia. La història de la vida del Llull home, espòs, pare, amic i enemic, combatent i místic, resseguidor de somnis i d’ideals, més l’efectisme del seu particular trajecte vital, formen part d’aquesta particular recreació escènica de la persona de Ramon Llull.

El recompte de la vida Lul·liana esdevé un veritable èpic de casa nostra, i, a través de la perspectiva de Guasp, la figura traspua quelcom de Quixotesc: el romanticisme inherent de tot aquell que es proposa assolir fites impossibles. Irreal per tot aquell altre mortal que l’envolti.

Tot fent apologia del dramaturg mallorquí Joan Guasp per tal de proporcionar-li un espai, llarg temps merescut dins l’escena contemporània de Barcelona, considerem, un cop més, el deute que cap els dramaturgs contemporanis, de llarga trajectòria, de casa nostra -i encara vius…!-, tenim, plegats, pendent. Comptem entre la Dramatúrgia Contemporània amb múltiples línies, vessants i tendències, totes deutores, com la mateixa obra de Guasp, d’una tradició, a l’hora que propulsores del trencament amb aquesta mateixa tradició; després, són, totes també, fruit d’un procés d’experimentació, en més o menys grau de maduració, i que en el cas de la dramatúrgia de Joan Guasp, ja no se’ns presenta més com una provatura, com una troballa casual després d’un cert procés de cerca, sinó que – i des de fa molt de temps-, l’obra de Guasp és una ben establerta i definida línia de comunicació a través del fet teatral que mereix tenir cabuda en les nostres escenes.

Guasp té un estil definit, -bell, rigorós, subtil, juganer i compromès; divertit!: Teatre de l’absurd, que qüestiona i es qüestiona; i en ell veiem, traslluïdes, així com ben metamorfosades i destil·lades, les influències de Brossa, Pedrolo, Capellà… de casa nostra; com també ens esquitxen des de les seves pàgines, brots de Beckett, Dario Fo, Pinter… de l’escena europea. I això és en Guasp: un autor essencialment europeu per tota la càrrega i riquesa mediterrània que des de l’aixopluc de la seva meravellosa illa natal, Mallorca, ens projecta.

Aquesta projecció, creiem, és la que cal transmetre, les trajectòries d’aquells amb els qui, havent-hi conviscut, autors i autores que a partir del seu recorregut vital, i durant els períodes històrics amb els que, ara i avui, hem compartit, han sabut fer-se essència, destil·lant per a la cruïlla teatral -usdefruit i emmirallament-, el procés d’aquesta tan nostra, per ara la darrera, Escena Humana.

Marta Momblant Ribas.

 

“Tender puentes” i bombardejar fronteres

 

(Publicat a La Comarca el 22 de desembre del 2015)

La qüestió de “tender puentes” és reiterada en la resposta a l’última escalada sobiranista a Catalunya. Parlen de tendir ponts entre Catalunya i Espanya des de Rajoy, fins los caps de l’oposició, i el President d’Aragó ha oferit lo país per a trencar la bunkerització d’espanyolistes i catalanistes. I la idea no és gens marciana: Aragó i Catalunya van compartir estructures d’Estat pròpies, abans que la Corona d’Aragó i el Regne de Castella s’unificaren per via matrimonial. Molt haurien d’unir els interessos de la perifèria aragonesa  i la perifèria catalana en l’engranatge dels pobles d’Espanya.

Però la realitat és més cruga del que voldríem, i ja Montesquieu explicave l’any 1721 l’enquistament de l’antagonisme entre Aragó i Catalunya. A unes Corts (les de 1510) se van dedicar bona part de les sessions a decidir en quina llengua s’havie d’escriure les actes, i s’hauria produït la separació “si els estats no hagueren imaginat una eixida, que fou que la pregunta es posés en llengua catalana i la resposta en aragonès”.

Cinc-cents anys més tard, la divisió entre “l’espanyolitat”, “l’aragonesitat”, i “la catalanitat”, no han aconseguit vies més imaginatives i exitoses de resoldre la dissensió. I qui ho acabe pagant són los perifèrics de les perifèries. Fa poques setmanes a la població del Baix Cinca i la Llitera li va agarrar un cobriment de cor en saber que l’Estat havie abandonat los “Fondos de cohesión” en que es pagave l’assistència sanitària dels aragonesos que acudien a l’hospital de Lleida, que és lo que els cau més a mà. Los que viuen a la frontera podien veure com se tallaven los pocs ponts institucionals establerts entre una banda i l’altra. Fa pocs dies va saltar al debat públic que ni el Govern d’Aragó ni el Govern d’Espanya ni el Govern català tenien previst continuar finançant lo primer i últim tren del dia que comunique Casp en Móra la Nova, i per tant, tot lo Baix Matarranya perdie les seues comunicacions a una i altra banda. Bombardegen los pocs ponts existents.

Però potser, com diu irònicament la cultura popular sobre alguns ponts, hauríem de saber esperar: “será maravilloso viajar hasta Mallorca, sin necesidad de tomar el barco o el avión, sólo caminando, en bicicleta o autostop”. Esperarem!

Natxo Sorolla

El futur de les viles i pobles petits

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 19 de desembre del 2015)

És un fet més que evident que la gran majoria de viles i pobles petits de l’Estat Espanyol, i més concretament de les nostres terres, estan travessant un període de pèrdua d’habitants continua i en alguns casos progressiva, any darrere any. No cal tenir grans coneixements demogràfics per entendre el que passa, només cal observar les piràmides poblacionals: molts vells, pocs joves i escassísims naixements. Hi ha cap solució per frenar o endarrerir aquesta greu sagnia? Amb allò que fa referència a la gent gran, cap ni una. En quant als joves que se’n van a les ciutats o pobles grans de la contrada o més llunyans, o a l’estranger, a la recerca de treball malgrat la crisi general, només la possibilitat de poder treballar al poble, amb unes condicions més o menys normals, podria detenir en certa mesura el despoblament. Però, com fer-ho? Vull dir, com crear llocs de treball als pobles? No esperi el lector que jo, en el poc espai d’aquesta columna, li pugui oferir l’ungüent miraculós, tot i que puc indica-li allò que no s’ha d’esperar o demanar per impossible, ineficaç o fora de la realitat. La vella cantarella de demanar directament als governs la creació de llocs de treball és un disbarat i, a la vegada, una impossibilitat en una economia europea de lliure mercat. Les institucions públiques ja en tenen prou en establir les condicions òptimes per al bon funcionament de l’economia, em refereixo a les estructures econòmiques fonamentals. Esperar subvencions fiscals o a fons perdut per crear petits o grans negocis estables no és pas una solució. Si la rendibilitat d’un negoci o explotació familiar està basada en les subvencions públiques, mal negoci és aquest i tindrà els dies comptats. Els bons negocis i les explotacions familiars estables i productives han de sortir de idees innovadores, de donar un valor afegit al producte que no tenen els altres, de fer les coses diferents de com s’han fet tota la vida, de prendre riscs i d’aprendre dels errors, etc., etc. La salvació dels pobles no vindrà de fora, han de ser els propis habitants, en especial els joves, els que s’impliquin en la recerca de noves possibilitats de creixement econòmic. Si així no es fa, el perill de desaparició de moltes viles petites va en augment.

José Miguel Gràcia  

Votar per les nostres viles

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 12 de desembre del 2015)

Ha arribat la campanya electoral després d’una llarga precampanya en tot lo seu ritual: blocs cronometrats a les teles, notícies de portada als informatius, polítics que abracen xiquets i repartissen globus o fotos, debats dels candidats, debats de periodistes… I paperassa a les bústies que sintetitza els programes de cada partit, tan sintètica com els eslògans que van repetint los candidats.

Fa uns anys que no voto a la meua vila aragonesa, obligada a empadronar-me a la ciutat catalana de residència. Això o no rebre atenció sanitària. Però encara penso en clau rural a l’hora de votar, amb la consciència culpable per l’abandó, i miro les propostes dels partits sobre l’Espanya interior, despoblada i envellida, engolida per les ciutats. La nostra llei electoral pondera el vot de la circumscripció sobre el nombre de votants, amb la voluntat d’equilibrar el despropòsit demogràfic. Los programes van per un altre camí, amb líders, estètiques i missatges ben urbans.

Entre els pasquins propagandístics rebuts, un partit emet un missatge únic de plantar cara a l’Estat i cap proposta de govern; un altre es planta contra el secessionisme i desgrana una llista de temes ben diferents de la gestió realitzada. Dos aposten per la integració Catalunya-Espanya: un fa una llista sensata de solucions, cap d’elles sobre temes rurals; l’altre demana un acte de fe, ni una proposta acompanyant la cara del candidat a Madrid i la candidata a Barcelona.

A Catalunya, rics en partits, em queden algunes propostes per rebre: dos d’esquerra, tres de centre-dreta. No hi tinc massa confiança. Lo sistema de partits establert —tot i les noves aparicions—, forts amb llistes tancades, se pot permetre tractar els votants com a menors d’edat d’elecció en elecció. Així los candidats aniran fent quilòmetres atents al director de campanya. I després, com en aquella caravana de Mister Marshall, continuaran ignorant l’àmbit rural, ben instal·lats als seus escons. Sé d’un partit que va més enllà i amb tota impudència, obertament, se vol carregar los seus alcaldes en nom de l’eficiència “ciutadana”, és a dir, urbana.

María Dolores Gimeno

Concursos

(Publicat a La Comarca el 15 de desembre del 2015)

Tinc una relació complicada amb els concursos. Potser hi pesa el meu escàs instint competitiu, que m’ha fet allunyar, per exemple, de la pràctica dels esports amb guanyadors i perdedors i preferir els reptes personals, sovint solitaris.

Tant se val. Suposo que, al capdavall, la vida ve a ser un ‘concurs’ continu entre diverses opcions en què nosaltres en som els jutges i els jutjats.
Ara vull parlar, però, dels concursos del meu ram, el disseny. No em refereixo tant a alguns concursos de cartells on es busca un producte vistós per a un esdeveniment puntual, sinó als que es convoquen per a decidir una cosa tan transcendent com una identitat visual corporativa, coneguda popularment com a “logo”.
El problema ve del concepte equivocat que es té del disseny. Es considera una disciplina més o menys artística, on l’únic que cal és triar el dibuixet que més gràcia fa. Però el disseny gràfic és, en realitat, una solució visual a un problema comunicatiu; per tant, ha d’estar basat en una estratègia. Comunicar és la funció principal del disseny gràfic. Quan l’únic que es busca és una imatge ‘bonica’, ja no parlem de disseny, sinó d’un maquillatge que rarament compleix els objectius de comunicació.
Naturalment, en tots els meus anys de dissenyador, he participat en concursos, ja sigui perquè m’interessava el projecte, perquè s’adreçaven només a professionals, perquè eren remunerats (sí, existeixen) o perquè el tribunal estava qualificat. O tot alhora. També he estat jurat, tot i que en algun cas m’he trobat que jo era l’únic professional i m’ha calgut batallar per a què en el veredicte es tingués en compte la funció comunicativa o, com a mínim, la correcció gràfica (a voltes sense èxit, què hi farem).
No estic en contra dels concursos, en absolut; sovint són la millor manera d’evitar clientelismes i donar oportunitats a noves opcions, però les coses s’han de fer ben fetes, és a dir, amb professionalitat. Com tot a la vida, vaja.

Carles Terès

D’escletxes, ponts i responsabilitats

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 5 de desembre del 2015)             

La gent “normal”, vull dir el ciutadà corrent (espanyol, “bien sûr”), es fa creus de que els representants polítics dels catalans segueixin entossudint-se en tirar endavant l´anomenat “procés”, i responsabilitza principalment Artur Mas.

Però el senyor Mas només és un dels representants de la política catalana. El representant principal i president polític de TOTS ELS ESPANYOLS (inclosos els catalans) és el senyor Rajoy, al que podem considerar, doncs, responsable principal (evidentment no únic) de la situació catalana, i de la relació de Catalunya amb l’Estat espanyol. El partit del govern, quan parla d’economia, esgrimeix que la situació macroeconòmica d’Espanya ha millorat molt en aquesta legislatura: “penseu com estàvem abans i com estem ara”. Bé, fem un paral·lelisme amb la política territorial, especialment amb “l’affaire” Catalunya: “penseu com estàvem abans i com estem ara”. Però aquest partit no es considera gens ni mica responsable d’aquesta situació, li és aliena. Com sembla que li son aliens els successius fracassos electorals que ha obtingut i obtindrà a Catalunya, on ja és minoritari, situació única a Espanya. Cap problema, el que perd a Catalunya ho guanya a la resta de l’Estat, que és allò que l’importa. A més a més, el ciutadà corrent (inclosos els seus no votants), coincideix, encara que sigui parcialment, amb la seva opinió. I el forat segueix fent-se més gros.

Doncs això fa de Catalunya un territori polític totalment diferent a la resta. Us estranya que molts ciutadans catalans siguin aliens políticament a la resta? Són aquests majoritaris? No ho sabem, a Espanya no es consulten aquestes coses, perquè són anticonstitucionals, ergo antidemocràtiques…

Els que no volen responsabilitzar totalment als catalans, diuen que els culpables són els polítics, tots, els catalans i els espanyols; però, clar, als polítics els votem els ciutadans corrents, tant a Catalunya com a la resta.

Tenim un problema polític greu. O comencem a bastir ponts, i ara allego hi haurà eleccions, o recolzem l´immobilisme de les lleis, de les constitucions, dels partits i de les idees clares. O volem imposar-nos o volem dialogar de debò. L’escletxa es va fent més grossa. Qui sap si es podria trencar, i com es podria trencar?

Antoni Bengochea