De dol i de sol

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 28 de novembre del 2015)

El dol és per la mort, al juny, d’en Roberto Cortés Alonso, a Saragossa, on havia nascut 43 anys abans. Possiblement ens veiérem en alguna ocasió; no ho sé, però freqüento la seua obra poètica, pel goig de llegir-lo, per la feina. Sempre m’ha atret la passió seua per la llengua alemanya i la cultura jueva, tant sefardita com asquenasita. Potser més encara m’atrau la dèria comuna de traduir la Todesfuge d’en Celan: Cortés a l’aragonès i jo al català, llengües que, com sabeu, el nostre nou president considera indignes de cooficialitat. En Cortés ja no ha pogut tenir notícia d’aquestes declaracions presidencials, però les pressentia el 2004 quan escrivia A nuestra luenga perbibirá en a memoria d’os muertos. Com a en Desideri Lombarte li agradaven els aurons i, a més, passejar-se baxo as telleras, la gran avinguda berlinesa de Unter den Linden, d’aquest Berlín que ell va donar-nos en llengua aragonesa, i que m’ha servit de guia ara al gener quan hi he tornat després de trenta anys d’absència; o nuebo museyo chodigo mos amuestra a suya frontera metalica de zinc, sin de finestras, fent-nos pensar en as bitimas aragonesas engarcholatas con as suyas parolas, entre as parez d’os bagons d’a muerte, con destin á os campos d’acotoladura… .

I el sol és per la publicació enguany pel Club Editor de la novel·la Lo libre dels grands jorns [El llibre dels finals en la versió d’en Joan Lluís Lluís] d’en Joan Bodon, el màxim escriptor occità dels nostres dies, a qui Alcanyís ha dedicat un carrer sens o saber, i de qui ja tenim, sortosament, la versió catalana i castellana de Lo libre de Catòia. Escric –sortosament– perquè els escriptors en llengües maleïdes, i l’occitana n’és una, solen obviar-se a l’hora de fer-ne traduccions a les dites llengües universals, tanmateix de vegades les coses surten bé. Esperem, doncs, que no trigue a eixir la versió castellana d’aquesta segona obra bodoniana, i d’altres en eixa llengua, en català i aragonès. I que també ben prest tinguem una bella i acurada edició de l’obra completa d’en Roberto Cortés.

Artur Quintana

Anuncis

Los noms de l’ametlla

(Publicada a La Comarca el 27 de novembre del 2015)

L’Etimologia del mot d’esta fruita seca, segons el Diccionari CVB, prové del llatí ‘amygdăla’ ( collida de l’arbre ‘amygdalus’). I, a través d’una forma llatina vulgar, ‘amyndŭla’, segons P. Aebischer, el procés d’aquest mot hauria estat: amyndŭla >amenla>amel•la (=ametla)>ametlla. Que s’ha quedat fixat en ‘Ametlla’ o ‘Ametla’ i les seves variants dialectals: amenla, metla, metlla, almela, almetla, amela i armela. Naturalment, totes elles en la mateixa capacitat d’encisar el paladar literari i el natural de la gent que li agrada llegir.

El cultiu de l’ametller sempre ha set molt estès pel Baix Aragó Històric. Abans de la mecanització, a cada casa en tenien uns quants de comuns i algun de mollar, bàsicament per l’autoconsum; ne venien alguns dobles, guardant les altres per a fer pastes, per a postres quan se collien les olives, i anar-ne menjant quan los apetie. Però en arribar als anys seixanta es van estendre per tot les plantacions d’ametllers de les varietats desmai-llargueta i marcona, aprofitant les terres que abans de les gelades estaven plenes d’oliveres. I els de Fondespatla, que en collien moltes, van muntar la primera trencadora industrial que amb el pas del temps es va transformar en la S. Cooperativa comarcal “Frutos Secos Alcañiz”.
De pocs anys ençà, se tornen a fer plantacions grans , fonamentalment a les zones de nous regadius, en varietats d’ametllers com la Guara, de floració tardana i auto-pol•linitzant, que en tres o quatre anys donen unes collites espectaculars. Llàstima que de tanta producció d’una matèria prima com l’ametlla, no es munton ací al territori indústries de transformació integral del producte, fàbriques de terró i altres dolços, microempreses de productes artesanals, inclús iniciatives relacionades amb el turisme.
I com el Nadal ja el tenim a tocar, pensem en alguna de les llamineries d’armela que ara tastaríem ben a gust: ameles garapinyades, terronets en figues seques, armelats o almendrats del poble, panellets, massapà, terró de Xixona o peladilles de marcona.

Tomàs Bosque

Escena Humana… 16a Mostra de Creadores Escèniques

(Publicat al Diario de Teruel el disssabte 21 de novembre del 2015)

L’associació de creadores escèniques, Projecte Vaca porta més de quinze anys en una pràctica activa de la acció cultural feminista, es a dir, fent cultura posant la visió femenina en primer terme, donant veu a moltes autores que encara no han sigut escoltades, investigant formes escèniques innovadores i la seva vinculació amb les dones creadores, intercanviant experiències i pensaments amb altres creadores tant en l’àmbit estatal como en el internacional.

La mostra conté diverses Propostes, unes de col·lectives, d’altres de molt Personals. L’Instanteatre és un Fet Teatral Singular, una jornada d’experiència creativa que acull a dones procedents de totes les arts escèniques en continua Lloança al Procés Creatiu -instantani, efímer…-, i que han de convidar al públic en experiència Happening a formar-hi part. L’Instanteatre ret homenatge a una artista, tria una dona extraordinària que no ha gaudit de prou reconeixement, i en fa d’ella el seu eix inspirador del treball de la jornada. Enguany, celebrem a la figura de Remedios Varo (1908-1963) singular i vital artista plàstica gironina, exiliada a Mèxic. La Conferència vinculada a l’Instanteatre que es va celebrar a l’auditori de l’Institut del Teatre de Barcelona, va anar a càrrec de la Dra. Mercè Ballespí i Villagrasa de l’Aula de Teatre de Lleida i especialista en el tema que sota el títol Happening i performance: reformulem l’origen del ritus, ens va convidar a vincular-hi les arts escèniques d’autoria femenina.

Pel que fa a TRANSformer 2015: El camí del colibrí, les creadores participants plantegen individualment la seva posada en escena al públic, després d’haver treballat intensament en la dramatúrgia, la interpretació i la direcció a l’entorn de la dona i de la seva transformació en el món actual. Laura Freijo i Yanina Marini en son les responsables, i està enguany inspirat en una llegenda guaraní que explica com un jaguar observa un colibrí durant un incendi a la selva, transportant i vessant una gota d’aigua des del seu bec cap a les flames. Quan el jaguar li pregunta el motiu, el colibrí li respon: “Bé, jo faig la meva part”.

Per a donar cloenda als treballs en col·lectivitat, l’espectacle VAKABARET, protagonitzat per les sòcies, garanteix el fi de festa.

I pel que fa als projectes escènics més personals, enguany s’estrena per a l’escena Resposta a Cartes Impertinents, la dramatúrgia que amb el subtítol Divertiment autocrític de realitats femenines, la aquí sotasignant va composar al 2008 publicant-se per Arola Editors el març del 2104. A partir de l’epistolari Cartes impertinents de Maria Aurèlia Capmany, aquesta dramatúrgia neix de la necessitat de donar continuïtat en el temps als testimonis de dones que ja va recollir la M. Aurèlia,. Des de Projecte Vaca, la directora Ariadna Martí -amb les actrius Teresa Urroz, Cristina Serrat, Assumpció Ortet, Ariadna de Guzmán i Esmeralda Elizalde- fa una posada en escena que ens duran a revisar la situació de la dona mirant al passat, ensumant el futur, sense deixar de mastegar el moment present… Amb molta ironia i alguna cosa més que us conviden a descobrir. I en consonància amb aquesta posada en escena s’ha establert la complicitat amb l’Associació d’Amics de M. Aurèlia Capmany, tot organitzant una taula rodona entorn El teatre de Maria Aurèlia Capmany, que reunirà diferents personalitats del món del teatre, entre els quals hem comptat amb la directora Carme Portaceli, així com estudiosos de l’obra de l’escriptora i coetanis a la seva trajectòria com en Josep-Antón Codina, l’actriu Maria Martínez, i Anna Capmany, neboda de l’autora que ens va moderar la taula excel·lentment.

Marta Momblant

Artur Quintana premiat

(Publicada a La Comarca el 20 de novembre del 2015)

Un dels millors filòlegs especialistes sobre les llengües minoritàries de l’Aragó és el professor i amic barceloní Artur Quintana. Membre de l’Academia de l’Aragonés, membre honorari del Consello d’a Fabla Aragonesa, president d’Iniciativa Cultural de la Franja i membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans entre altres entitats de les que forma part.

Va arribar des de Barcelona a les nostres terres cap al 1965 per fer la tesi doctoral sobre l’estat del català a la Codonyera, just a la frontera de la llengua. Esta intensa experiència investigadora el vinculà per sempre al Mesquí i a la Franja. Fins a tal punt que comprà una casa a la Codonyera i, des de la seua jubilació el 2003, Quintana té la residència al Baix Aragó que comparteix amb llargues estades hivernals a Alemanya, a Espira, on va viure la major part de la seua activitat professional com a professor universitari i bibliotecari. Quintana té un currículum molt ampli i diversificat: traduccions, publicacions, investigacions, columnista, editor, conferenciant, activisme cultural… Com a reconeixement a tota esta extraordinària tasca intel•lectual que ha protagonitzat, este mes de novembre li seran atorgats dos guardons ben merescuts. El primer el 24 a Barcelona rebrà el Premi d’Actuació Cívica 2015 de la Fundació Lluís Carulla que es concedeix a les persones que han fet una tasca important per promoure la llengua, la cultura i els valors que configuren la societat catalana. El segon el Premi “Lo Grifonet” és un guardó que atorga l’Òmnium Cultural de les Terres de l’Ebre i que li serà lliurat el 28 de novembre a Arnes –Terra Alta– com a reconeixement per ser una persona d’una gran trajectòria cultural i científica i per la importància i exemplaritat de la seua tasca intel•lectual, social i humana. Enhorabona Artur!

Carles Sancho Meix

Política, llei i democràcia

(Publicat al Diario de Teruel el 14 de novembre del 2015)

Quan un govern, o fins i tot un Estat, no fan front als problemes polítics, utilitzant la política, com a eina obligatòria, alguna cosa greu està passant en el seu funcionament democràtic. No cal emfatitzar sobre la divisió de poders que establí Montesquieu en l’Esprit des Lois, tothom la coneix i l’accepta com una de las bases de la democràcia. Quan el poder executiu, més concretament, quan un president de Govern, no vol seure al voltant d’una taula per enraonar sobre els problemes difícils amb els representants polítics d’una part important de la ciutadania, que manifesta democràticament el seu descontent o les seues aspiracions per impossibles que semblin, és un mal governant, indigne del càrrec. Algú em dirà que els grans problemes s’han de discutir i acordar als parlaments, i tindrà raó. Tot i que, si els problemes persisteixen, ha de ser l’executiu qui ha de prendre les regnes. Quan el mal governant intenta traspassar els conflictes polítics als jutges o tribunals, no fa altra cosa que engreixar els problemes i fer-los irresolubles a llarg termini. La judicialització de la política només fa que enverinar el sentiments i desitjos democràtics, en tant que deslegitimar la pròpia justícia. La politització de la justícia –em refereixo especialment a la Fiscalia, al govern dels jutges i al Tribunal Constitucional– desnaturalitza aquestes institucions i fa créixer la desafecció ciutadana envers la justícia en general i la pròpia classe política. Quan la legitimitat sorgida democràticament d’unes urnes es veu enfrenada per les lleis, o fins i tot per la Constitució, o s’adeqüen lleis i Constitució o la democràcia va perdent qualitat irremeiablement. Quant de temps pot resistir un país amb un gruix important de ciutadans que no es senten còmodes o, pitjor encara, es senten entre les potes dels cavalls en eixe país, on la constitució i les lleis no satisfan les seues aspiracions? Quant de temps pot resistir un país democràtic de debò amb el sentiment de domini sobre una minoria important que es reconeix com a nació amb tots els ets i uts? No tinc cap mena de dubte que les constitucions i les lleis s’han de respectar, però quan es converteixen en aixopluc de la inoperància i en subterfugi de la realitat política i social, fent cas omís del pas del temps, les dites normes van esdevenint renglons escrits sobre la sorra de la platja per molt que s’escenifiqui el seu compliment i la seua aplicació.

 José Miguel Gràcia       

Diversitat rural, Urbanitat monocromàtica

(Publicat a La Comarca, 13/11/2015)

Diversitat rural, Urbanitat monocromàtica

Natxo Sorolla

Hi ha una idea falsa que diu que allà on tenim molta diversitat a l’abast los humans mos fem diversos. I estirant de la idea, la dita diu que als pobles tots estem encunyats en lo mateix mòlec i a les ciutats són cosmopolites per genètica. Perquè segons lo prejudici, les ciutats són la font de la diversitat.

Res més lluny de la realitat. L’any 2011 Bahns, Crandall i Pickett publicaven los resultats d’un estudi nordamericà (Social ecology of similarity: Big schools, small schools and social relationships) en què comparaven les actituds, creences i ideologies dels estudiants d’universitats menudetes i grans universitats. I els resultats apuntaven que a les xicotetes les parelles d’amics eren més diverses que no a les universitats que hi havie un pujal de gent, a on los amics eren més monocromàtics. I això té una causa clara: l’homofília. La tendència humana a ajuntar-se en aquells que són iguals que natres. I a rebutjar als que pensen i són diferents. I allà on hi ha molt per a triar, tendim a rebutjar al diferent, al que no mos encaixe en los nostres paràmetres.

Als pobles d’això en sabem prou. Tenim amics de diferents professions, alguns als que els encante el futbol i altres als que els encante la política, alguns que són d’esquerres i altres que són de dretes, alguns que preferixen eixir en bici en diumenge i altres que preferixen fer cubates a la nit. I encara més, combinem aficions sense tancar-mos només a allò que més mos agrade. Igual que són comuns les relacions en gent de diferent edats, o de diferent extracció, de diferent origen, o de diferent religió. Perquè hi ha una qüestió clau, que és la connexió de la diversitat per un territori comú. Per la ruralitat cosmopolita.

Temps de castanyes?

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 7 de novembre del 2015)

Festes i gastronomia van normalment de la mà. Si cada celebració té uns rituals i uns costums, molts d’ells se fan al voltant de la taula i amb los productes de l’època i de la zona. Així hòmens i dones s’ha organitzat durant segles al ritme de les estacions, en contacte bastant directe amb la terra productora.

A Tot Sants a la meua terra tocava fer panellets —almelda, sucre, ou i una mica de llimó—, lo dolç típic de la festa, acompanyat amb un bon moscatell o mistela. Diuen que a algunes cases també rostien a la cendra, lentament, moniatos i castanyes. Les almeldes s’havien acabat de collir; lo tubèrcul creixia als horts, a la vora de les pataques, una mica bast i blanc l’autòcton —ara més dolç, de color toronja—; i les castanyes, més excepcionals, venien d’alguna zona humida, que a la terra baixa i seca no hi ha boscos de castanyers. Fruits del temps, aportaven l’energia necessària per encarar l’estació freda i el record dels difunts.

Sense la tradició de fer “la castanyada”, tan comú a Catalunya, a les cases baix-aragoneses continuen fent-se panellets o els venen als forns. I eixos dies alguns mingen castanyes i moniatos, a la venda a les fruiteries. Pesen encara els costums ancestrals, tot i que fa calor: canvi climàtic que desplaça l’hivern al mes de desembre i posteriors. I malgrat la globalització, que anul·la els canvis estacionals i salta per damunt de les distàncies geogràfiques. No solament castanyes, pots comprar tomàtecs no importa quin dia de l’any: crescuts dins d’hivernacles arriben en camions a qualsevol supermercat, rois, llustrosos però sense gust. Pots minjar productes exòtics, no ja els plàtans canaris, acostumats a viatjar en barcos des de temps immemorials, o pinyes en almívar: també pinyes naturals, kiwis o papaies. L’excepcional es transforma en habitual. Omnipotència de l’home modern i els seus mitjans de comunicació per terra, mar i aire i per les ones telemàtiques. Alguns reivindiquen tornar als productes de proximitat: slow food, cuina de mercat, sabors autèntics.

María Dolores Gimeno