El gran escàndol d’unes gravacions

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 25 de juny del 2016)

Sense cap mena de dubte les gravacions de les converses entre el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, i el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel De Alfonso, han estat el gran escàndol d’aquesta setmana. La gravetat del que ha passat és incommensurable. És greu l’acte de la gravació, és greu pel lloc on es van produir les gravacions i és greu, molt més greu encara, el seu contingut. Si Espanya fos una democràcia com cal, on, a més de votar cada quatre anys –tot i que, ara es vota més sovint, oi? –, el comportament democràtic, el sentiment de responsabilitat, la moral pública, fins i tot la vergonya, estiguessin tan arrelats com en altres països més democràtics i seriosos, el ministre de l’Interior ja seria ex ministre, en el ministeri s’haurien produït més d’una baixa voluntària o forçada i el propi president del Govern, qui sap com estaria. Seria president? Seria encara candidat? Aquí no passa res, són “hilillos de plastilina” o una “broma”. En dir que s’ha obert una investigació per esclarir els responsables de la gravació ja n’hi ha prou. Un ministre de l’Interior que treballa des de les clavegueres de l’Estat amb un jutge responsable de l’Oficina Antifrau, per a tombar Mas. Una planificada persecució per desacreditar els independentistes catalans –govern, partits polítics i institucions– i els seus familiars, utilitzant la fiscalia i els mitjans d’informació que vinguin bé. Contra el independentisme tot s’hi val: el fi justifica els mitjans. Ni Fernández Díaz ni De Alfonso han negat la veracitat de les converses, només han dit que estaven descontextualitzades, esclar com només són quatres hores d’enregistrament… . A què espera la fiscalia de l’Estat per posar-se en marxa?

Espero que el lector em permeti dues consideracions o reflexions sense més valor que la pura especulació: té prou credibilitat el senyor Fernández Diaz per actuar com a cap del procés de votació i recompte de demà? L’esposa del Cèsar no només ha ser honesta … Seria normal que el senyor De Alfonso després de ser destituït del seu càrrec retornés a exercir de jutge? Les actuacions i les declaracions del senyor De Alfonso al Parlament de Catalunya són dignes d’un especialista, posem per cas, en psicologia o psiquiatria.

 José Miguel Gràcia

Anuncis

Un Sant Joan molt especial

(Publicat a La Comarca el 24 de juny del 2016)

De la setmana de Sant Joan de 2016, ens podríem acordar durant molts anys si acabaren en bé els canvis extraordinaris que auguren les enquestes. Serie una gran notícia si guanyàrem les Eleccions Generals del dia 26, els que mai n’hem guanyat cap des del llunyà 1975.

I no és cap broma el que dic, perquè estem parlant d’una opció que el diumenge 26 podria replegar més de sis milions de vots.

L’altra notícia espectacular de la setmana ens arribarà dijous per la nit de la Gran Bretanya. Al nostre entendre, tant si guanya el Brexit com si guanyen els europeistes -que serà el més probable- les conseqüències sempre seran favorables pel futur d’Europa; en lo primer cas, perquè ens trauríem de damunt als egoistes antieuropeus anglesos; i en segon, perquè s’enfortirà la unitat europea al perdre pes els que només volen estar dins de la Unió per aprofitar-se dels beneficis econòmics. Així que cal confiar en que d’ara endavant tot anirà una mica millor, i si alguns han de perdre que siguen els que només volen mantenir els seus privilegis, i els que neguen l’essencial de la democràcia que és el dret d’opinió i de votar en totes les qüestions i moments que els ciutadans vulguen.

Més enllà d’aquesta conjunció d’esdeveniments polítics decisius al voltant de la nit de Sant Joan, la vida natural segueix el seu curs a l’hort-jardí de la vora del Guadalop, des d’on cavil·lo aquestes lletres. I com no encertem a escriure millor les sensacions d’eixa pulsió màgica que ens penetra en lo més íntim els dies més senyalats del solstici d’estiu, prendrem com a premonició del futur immediat de la política espanyola i europea, lo bé que pinten enguany totes les fruites que ja maduren, doblegant les tendres rames dels arbres per la seva qualitat i abundància. Qualitat humana, abundància de bones idees i gent voluntariosa i honrada, eixo és lo que cal a la política.

Tomàs Bosque

Jurar en català al Baix Aragó

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 de juny del 2016)

Un conseller comarcal del Bajo Aragón-Caspe/Baix Aragó-Casp, Javier Sagarra, ha dimitit recentment del càrrec, a causa del jurament en català i “per imperatiu legal” del nou conseller Víctor Prats, representant de la CHA a l’Ajuntament de Maella. Com que la fórmula la van utilitzar tots los consellers de la formació aragonesista, se pot deduir que el detonant principal va ser lingüístic. Cal recordar que la comarca és bilingüe i es denomina com a tal, i tant Favara del Matarranya, a on se va celebrar la sessió plenària, com qui va jurar tenen lo català com a “llengua pròpia”. Tot i que enguany lo nou Govern aragonès del PSOE, coaliat amb la CHA, ha reconegut esta condició, sense una nova llei de llengües, encara està en un llim legal i continua provocant reaccions adverses per la intolerància política vestida d’arguments pseudofilològics.

Sagarra, membre del consell comarcal des de l’inici i president entre 2009-2011, està caracteritzat per la mobilitat i l’eclecticisme. Integrant d’un grup maoista i trotskista, va perpetrar un atemptat al Consolat francès de Saragossa al 1972 a on va morir cremat el cònsol: condemnat en consell de guerra, va ser indultat a l’amnistia general de 1977. Instal·lat des d’allavòrens a Casp, a on exercís d’advocat, va passar de les simpaties inicials pel PSOE local a la decepció amb l’esquerra després del 23-F. D’ací va al CDS; és alcalde del PAR (1995-1999) i diputat en Corts; i acaba creant un partit propi, el CPC, amb representació entre 2003-2015, aliat del PSOE i impulsor continu de querelles municipals. Recordant esta trajectòria en una entrevista al digital baix-aragonès El Agitador (14 i 21-12-2012), confessava que la vida l’ha feit moderat, partidari tant dels postulats liberals com d’algun socialdemòcrata; ara és regidor del PP. Qui a la clandestinitat franquista s’anomenava “Fidel” i protestava amb violència per detencions d’etarres a França, va declarar després del jurament de Favara: “No estoy dispuesto a seguir sentado en un consejo comarcal que aplaude a un antisistema”. Los drets lingüístics al Baix Aragó exhibits pacíficament són ara una acció revolucionària.

María Dolores Gimeno

Incerta glòria

(Publicat a La Cormarca el 17 de juny del 2016)

L’altre dia l’amic Artur Quintana escrivia a la columna del Trinquet, al Diario de Teruel, sobre la novel·la d’en Joan Sales (Barcelona 1912-1983) ‘Incerta glòria’. L’autor va viure entre el 1937 i 1938 a Estercuel -Olivel de la Virgen, en el llibre- com a tinent de l’exèrcit república lluitant al Front de l’Aragó.

Quintana destaca, en la seua columna, el vocabulari que va recollir l’autor en la seua novel·la sobre la modalitat castellana parlada al Baix Aragó en aquella època per la gent de viles -barreja de castellà, aragonès i català. El columnista en recull una bona mostra d’exemples que apareixen al llibre de Joan Salas. Modalitats d’una llengua que pareix que no interessa a gaire gent com bé diu Quintana. Precisament sobre esta temàtica l’Artur va publicar ‘L’aragonès residual del Bajo Valle del Mezquín’ (2004).
‘Incerta glòria’ (1956) és una de les novel·les més interessants que s’han escrit sobre la guerra civil i de la gent que la va haver de patir. Primer va ser censurada i, més tard, ampliada fins l’edició definitiva del 1971. Va rebre els premis Joanot Martorell, Ramon Llull i Ciutat de Barcelona i és un dels llibres més recomanats per als estudiants de català. De l’obra, el 1987 Catalunya Ràdio, en va fer una adaptació radiofònica.

Fa uns mesos també va passar al teatre i va ser representada al Nacional de Catalunya amb gran èxit de públic i repercussió en els mitjans de comunicació. I des de fa uns mesos, s’hi ha fixat Agustí Villaronga, el guardonat director de ‘Pa negre’, i vol repetir l’experiència portant-la al cinema amb un repartiment d’actors molt notable.

Primerament es volia fer el rodatge a Estercuel i al Convent de Nostra Senyora de l’Olivar -Monestir d’Olivel al llibre-, on van passar els fets que descriu Joan Sales, però, finalment, una gran part de la pel·lícula s’està fent a la província d’Osca, a la Cartoixa de Nostra Senyora de las Fuentes prop de Sarinyena, als Monegres. L’any que ve arribarà a les nostres pantalles, si tot va com ha d’anar.

Carles Sancho Meix

Ocaz Enigma

(Publical al Diario de Teruel el dissabte 11 de juny del 2016)

El seu nom traduït és “Orquestra de Camara del Auditorio de Zaragoza. Grupo Enigma”. Aquest “ensemble”, com es diu en l’argot musical, és una de les dos orquestres estables que representen a l´Auditori, cap d’elles simfòniques.

El grup Enigma, com tothom els coneix, es dedica amb preferència al repertori de l’anomenada música contemporània. Fa vint i un anys que existeix i en ell es sosté a Saragossa gairebé tota música dels compositors de tradició culta dels últims cent anys.

El públic de la música clàssica ja és bastant minoritari, però aproximadament només un cinc per cent d’aquest està interessat pels compositors anomenats contemporanis. Això ha estat la principal raó per reduir la temporada de Enigma de sis concerts a només quatre els últims anys. El prestigi i el nivell tècnic del grup ha anat augmentant mentre la presència d’aquesta estigmatitzada música i, com podem veure, del mateix grup ha anat disminuint. Actualment és un dels poquíssims grups estables d’aquest repertori arreu de l’estat i amb notorietat a l’estranger.

Gràcies a la seva tasca, les persones que no considerem empestats aquests compositors contemporanis hem pogut gaudir de la seva música de debò, i en moltes ocasions hem escoltat obres esplèndides i de vegades extraordinàries. I així hem pogut revisar clàssics com el Pierrot Lunaire de Schönberg o la Història del soldat de Strawinsky, o disfrutar de Webern a Hindemith, de Milhaud a Xenakis, de Weill a Ligeti, de Messiaen a Boulez, de Saariaho a Takemitsu, o de Gerhard a Sánchez Verdú, passant per Luis de Pablo, i per compositors aragonesos de l’actualitat com Rebullida, Satué o Montañés. I el mèrit i la seva professionalitat és encara més gran si ens adonem que aquests músics de Enigma eren tots a Saragossa quan es va formar el grup, però ara molts estan treballant fora.

Des d’aquest petit raconet cresolaire desitgem salut i fortuna per molts anys a aquests destacats hoplites de la música (amb el seu director Juan José Olives) que lluiten contra la rutina i l’endogàmia i que tan han fet per enriquir la nostra ànima sonora. Mercès infinites.

Antoni Bengochea

Aerotranstorn al Matarranya (N. Sorolla)

Viles i gents, publicat a La Comarca, 9/6/2016.

Aerotranstorn al Matarranya

Natxo Sorolla

Vivint al Matarranya naixes en la idea que el pas continu dels avions forme part de la normalitat. Però no és així a tot arreu. I menys a punts tan allunyats dels aeroports. Avions de tot Europa, a l’altura de Benasc, agarren una línia recta nord-sud, que passant per Favara, Maella, Massalió, la Freixneda i la Portellada, creue lo meridià 0 a Pena-roja (Greenwich), fins los aeroports de València i Alacant. Si fixeu la vista a les cotes més altes del Matarranya, també veureu la línia de retorn per Mont Caro. En l’increment del turisme i residents europeus al sol i la platja del sud, també s’incremente el tràfic de la línia, i d’alguna forma l’aerotranstorn s’integre en la nostra normalitat. De fet, a Maella hi ha un far de senyal de ràdio (VOR) que guie este tràfic aeri. I per Youtube corren multitud de vídeos sobre el tràfic aeri mundial, que demostren que, per més que pensem que la humanitat és complexa, a nivell aeri mos comportem lo més paregut possible a les files que fan les formiguetes.

Avioneta baixa 17_5_2016 17h25

Avió en proves de l’Aeroport de Terol

Però quan deixes d’assumir esta normalitat del tràfic aeri veus vols particularment interessant. Aixina es van descobrir los vols secrets de la CIA, que segrestave gent arreu del món per a transportar-los a presons americanes i torturar-los. Un aficionat mallorquí va fotografiar un Boing a l’aeroport de Palma, com multitud de spotters ho fan al món. La imatge va servir a periodistes alemanys, suecs i nordamericans per a desvetllar fins a 125 vols secrets de la CIA a Espanya, i 1080 a tota Europa.

Al Matarranya els vols singulars més evidents són los caçabombarders de la base militar de Saragossa, que per temporades trenquen la quotidianitat del més despreocupat. Però prestant una mica més d’atenció pel soroll es perceben vols especialment baixos (per davall dels habituals 10km d’altura).

Hercules Matarranya 14h44 24_5_2016 COMPLET Grécia - Càdiz

Avió militar Xipre-Rota

Gràcies als radars en línia se poden resseguir. Alguns vols de proves, en maniobres circulars de descens–ascens a les Balears, i unes caramboles damunt lo Matarranya, retornen a l’Aeroport de Terol, taller de l’aeronàutica europea. Pel soroll també destaquen alguns avions especialment grans, com l’Hercules que fa dos setmanes eixie de Xipre, i passant pel Matarranya, se dirigie a la base militar de Rota, potser en relació en los conflictes àrabs.

Conèixer l’entorn forme part de la humanitat. I l’aerotranstorn és una part més del nostre entorn matarranyenc.

En Joan Sales i el castellà d’Aragó

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 de juny del 2016)

En general els nostres escriptors fan ben poc ús de les modalitats del  castellà d’Aragó, i se solen limitar als models tendencialment acadèmics. Com a molt n’amollen alguns mots en textos de caràcter jocós. I això que l’article 3.3 de la Constitució declara que la riquesa d’aquestes modalitats castellanes nostres és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció. Però n’hi ha alguna  important excepció, com és el cas de la narrativa d’en Joan Sales, i tant a Incerta glòria, la gran novel·la seua de la nostra darrera Guerra, amb molts d’escenaris baix-aragonesos, redactada a partir del 1948 i publicada l’any 1956, com a l’extens carteig que l’autor mantingué de 1936 a 1941 amb Mercè Figueras i Màrius Torres. Entre el 1937 i el 1938 en Sales visqué quasi un any entre nosaltres, majoritàriament al Baix Aragó, on havia vingut a defensar la legalitat republicana enfront dels sublevats. El juny del 37 el tinent Joan Sales començà a escoltar i aprendre la modalitat castellana de Calanda, i no se’n pogué estar de comunicar-ho als seus corresponsals: usen el verb caler i l’exclamació rai tan sovint com nosaltres; diuen esparvero, ólipa, cado (cau), ludria, alberge (albercoc), presco (préssec), impelto, royo (roig), cinglo, cardelina (cadernera), loguero (lloguer), albergenia, letonero (lledoner). A Estercuel -Olivel de la Virgen a Incerta glòria– observarà que la gent del país anomena per cert azerollas les atzeroles, que diuen lorenza a la tremuja, fiemo als fems, … . És sobretot en els mesos passats al front aturat d’aquesta darrera localitat on el tiniente Don Juanico aprendrà bé la modalitat baix-aragonesa del castellà. Aquest cabal lingüístic que hi ha anat assimilant l’incorporarà a Incerta glòria en les freqüents intervencions que s’hi troben de gent d’Estercuel i encontorns. María de Olivel, figura central de la primera  part de la novel·la, és descrita: Si salió tan siñorica, algún impelto tindría, … Que en impeltando un albergero, da prescos como el mesmo puño.  Són una vintena llarga d’intervencions a la novel·la en castellà d’Aragó, que algun dia s’hauran d’estudiar com cal.

Artur Quintana