Ángel Crespo, poeta a Calaceit

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 de juny del 2015)

Calaceit va retre un homenatge lo passat 13 de juny al poeta Àngel Crespo. Enguany fa vint anys que va ser enterrat allí, la vila a on anava a passar temporades, instal·lat a Barcelona després d’uns anys fora d’Espanya.

L’acte, presidit per l’alcalde, va reunir les intervencions de dos grans amics de Crespo, també poetes reconeguts: José Corredor Matheos i César Antonio Molina. Manxec com ell, lo primer va destacar la seua condició de viatger, que li va permetre apreciar cultures diferents i transvasar-les als seus poemes, però, al mateix temps, era un poeta molt enraïlat a la terra, una condició sine quan non per ser internacional. Molina, ex ministre de Cultura, va recordar lo fred matí de giner de 1995 en què l’amic va ser enterrat i va llegir els versos escrits per ell per al seu epitafi, entre ametllers i empelts centenaris; també va recordar la primera volta que el va acompanyar a la vila a buscar una casa gran —a la qual Crespo volia incorporar l’escut del rei portuguès don Sebastià—, a on poder descansar i ficar la seua biblioteca.

Poemes seus, llegits a continuació per una dotzena de poetes que l’havien tractat, van revelar la seua dimensió concitadora de diàlegs i amistats, de diferents edats i procedències. La viuda, Pilar Gómez Bedate, va agrair l’hospitalitat “prudent” dels calaceitans, que es van prendre un temps sospesant la parella abans de relacionar-s’hi; va recordar aquells anys com un temps feliç de retirada; i va agrair les atencions dels tots los ajuntaments anteriors amb l’obra del seu home. Com a confidència, va recordar un poema seu de 1985 escrit a Puerto Rico, que contenia la premonició d’un lloc llunyà al qual es vol escapar, a on hi ha una pedra aguardant per posar-li nom. Los pedrers locals la van buscar i van esculpir lo d’Àngel Crespo presidint la seua sepultura.

A l’antiua fundació Noesis d’altres poetes van continuar el recital. I l’endemà van fer una ofrena floral a la tomba del poeta, homenatjat pel “Parnàs actual de la poesia espanyola”, segons la viuda.

María Dolores Gimeno

Un bes

(Publicat a La Comarca el 26 de juny del 2015)

Darrerament constato que cada dia que passe se li done menys valor al bes. I no em referixco a n·aquell que es fa com a salutació o com a mostra d’afecte sinó al que es done als llavis i que comence tendre i melós, però que, si és correspost, prompte-prompte esdevé fogós i excitant fins al punt de fer-te perdre el cap.

Per a mi un bes així és un acte molt íntim. Parles amb los jóvens i argumenten que per un simple bes a la boca no cal fer-ne cap drama. La resposta em fa pensar en aquell programa de televisió on unes quantes belleses es postulen com a pretendents d’una altra bellesa que, des del seu tron, els va concedint cites en el decurs de les quals és fàcil que arríbon a intercanviar besades més o menys ardents, més o menys apassionades. Està clar que allí no se li done gaire valor. Perquè ho fan avui amb un, demà amb un altre, com si vullgueren comprovar qui domine més bé la tècnica.

Em direu que ja començo a vellotejar, però és que abans al bes se li donave una importància exageradament transcendental. No sé si els jóvens ho entendran però no ere un tema fàcil ni una qüestió banal. Les mostres d’afecte, entre les quals les besades als llavis, es reservaven a l’àmbit exclusiu privat (quan la parella estave sola, vaja). I per un general la xica accedie al primer bes quan la relació (de noviatge, clar) anave ja una mica (o bastant) avançada. És a dir: que te’l fee suar i te l’havies de guanyar amb molta delicadesa i amb grans dosis de paciència. Si serie complicada la cosa que quan, per fi, ho aconseguies, aquells primers besos sabien a glòria. Entre altres motius perquè eren la porta d’accés (però un accés també lentíssim) a tot un univers ple de noves experiències. Unes experiències, molt més complicades que el bes, i que eren qualificades, fàcilment, com a pecaminoses fora del matrimoni. I, depén de com, i de qui, dintre també.

José A. Carrégalo

El difusor dels almogàvers

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 20 de juny del 2015)

El difusor dels almogàvers

i de l’Imperi Mediterrani d’Aragó cal afegir. Sense en Ramon Muntaner només tindríem unes fredes notícies, pelades i sulles, d’aquest nostre gran Imperi i de les gestes de l’almogaveria. Amb la Crònica d’en Muntaner podem conèixer de primera mà aquest imperi i els grans fets d’armes dels almogàvers aragonesos i catalans que el crearen, aquells, que en entrar en batalla, cridaven com ell: Desperta, ferro! i Aragó! Aragó! En Muntaner és tot un símbol de l’Imperi Aragonés, que coneixia com ningú i que sabé descriure amb gran entusiasme, emoció, vivesa i lleialtat. Tractà tots els reis del Casal d’Aragó, des d’en Jaume I a Alfons IV, i els del Regne de Mallorca i de Sicília del mateix casal, i n’havia estat a tots els territoris: de Peralada, a Catalunya, on havia nascut el 1265, a Mallorca i a la conquesta de Menorca, d’allà a Sicília i a les guerres d’Orient contra turcs i bizantins, a Gerba i els Quèrquens, prop de Tunísia, a Sardenya, Perpinyà, Valencia, Saragossa i com a governador a Eivissa, on morí el 1336. Enguany es commemoren els 750 anys del seu naixement, una efemèride que tots els països de la Corona d’Aragó -Aragó, les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià, si més no- hauríem de celebrar com cal, vull dir amb el mateix entusiasme, emoció, vivesa i lleialtat amb què Muntaner ens descrigué a la Crònica, si no fos … . Doncs si no fos la desconfiança, les reticències, les enveges i els odis que alguns -ja sabeu quins- han anat sembrant entre nosaltres des de fa tants segles. A Catalunya han declarat enguany Any Muntaner i el volen celebrar degudament. Ignoro què faran a les Balears o al País Valencià, malgrat que molta obligació hi tenen. I nosaltres, que en tenim tanta o més, que farem? Molt em temo que passarà com amb el 800 aniversari del naixement d’en Jaume I el 2008, amb algun article o conferència escadussers, o ni això. En tot cas que quede constància que ara i ací recordem en Ramon Muntaner, ciutadà de la Corona.

 Artur Quintana

La rendibilitat del riu

(Publicat a La Comarca el 19 de juny del 2015)

El riu Matarranya i els camps de regadiu que l’envolten constitueixen un dels ecosistemes fluvials millor conservats de la conca mediterrània. Ho diu un recent informe elaborat per la Fundación Ecología y Desarrollo (Ecodes) per encàrrec de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE).

L’estudi forma part dels treballs del Contracte del Riu, una iniciativa de la conca del Matarranya per a garantir la conservació d’este espai amb la participació i el consens de tots els agents implicats. El treball d’Ecodes conclou que “en l’actualitat resulta impossible trobar un altre riu mediterrani a la Península Ibèrica amb tal grau de biodiversitat. La seua riquesa no és només faunística, sinó que els valors de densitat i biomassa dels organismes aquàtics son molt elevats i poc comuns al nostre país”. El document aclareix que una bona part de l’excepcionalitat d’este riu es deguda a la seua funció de “corredor” natural que uneix la capçalera, als Ports de Beseit, amb la vall semidesèrtica de l’Ebre. L’activitat agrícola desenvolupada a les vores del riu des de fa segles ha reforçat els valors naturals i culturals. De tal manera que l’abandonament de les hortes a alguns pobles no millora el valor natural i paisatgístic, sinó al contrari. Però, atenció, la mateixa Ecodes alerta en un estudi simultani de l’anterior d’una amenaça que no para de créixer a l’entorn del riu: l’elevada concentració de nitrits derivats de l’excessiu us de pixum de gorrino com adob. De moment, només hi ha una solució per a frenar este greu inconvenient, l’aprofitament dels excrements del porcí per a la producció energètica. Però la planta de processament de Pena-roja, l’única de la conca, està tancada per manca de rendibilitat econòmica. Preservar el riu millor conservat de la conca mediterrània no és.

Lluís Rajadell

El Diví Claudio… més que mai

(Publicat al Diario de Teruel el disabte 13 de juny del 2015)

Així se l’anomenava quan era Mestre de Capella a San Marc de Venècia, càrrec vitalici que va mantindre des de 1613 fins la seva mort a 1643. Avui en dia al gran públic de la música clàssica a dures penes li sona el seu nom. Parlem de Claudio MONTEVERDI.

Contemporani de Lope de Vega i de Shakespeare (que era una mica més gran), el seu valor artístic és en música semblant al d’aquests dos monstres de la dramatúrgia. El gran director musical William Christie l’anomena el Shakespeare de la música. Va ser el millor compositor de música religiosa entre Palestrina i Bach i es pot considerar l’autèntic inventor de l’òpera.

Fa uns dies l’Associació aragonesa de la Òpera Miguel Fleta va organitzar un espectacle que es va representar al Teatro Principal de Saragossa amb l’original títol de “Il vigilante Dio” (amb referència a Cupido). Es tractava de una senzilla i molt acurada escenificació basada en temes amorosos de les òperes i d’algun madrigal de Monteverdi. Era la primera vegada que es feia al Principal un espectacle complet dedicat al mestre de Cremona. Amb nou músics, dos sopranos i una escenografia més mínima que minimalista, n’hi va haver prou per expressar i transmetre al públic uns sentiments tan substancials com autèntics i una intensitat emocional servida amb una exquisidesa que vorejava allò més sublim. “Il vigilante Dio” ens va fer transitar per la bellesa apol·línia i dionisíaca, la tendresa, el dolor, l’abandó, l’odi, l’erotisme, la falsedat o la plenitud.

I només es parlà d’amor. Òperes com l´Orfeo, Il ritorno d´Ulisse in patria o L’incoronazione di Poppea (aquesta és extraordinària) tracten musicalment molts més temes.

La sorpresa va ser majúscula i gran part de l’escèptic públic (que considerava al compositor semidesconegut i l’espectacle poc atractiu) va brindar una ovació de gala per a tots els entregats artistes: Los Músicos de su Alteza i el seu director Luis Antonio González, les sopranos Olalla Alemán i Eugenia Boix i el jove director escènic Rafael Villalobos. Enhorabona i gràcies a tots. Només va ser un tast, però amb un aroma i un sabor que ens apropà a la Divinitat.

Antoni Bengochea

Antaño a Castellseràs

(Publicat a La Comarca el 12 de juny del 2015)

En poc temps les festes que recorden les tradicions, costums, treballs i diversions als temps passats, ja s’han quedat pa cutio al calendari de celebracions anuals.

La IV Fira d’Artesania, Alimentació i Antiguitats d’este fi de setmana, omplirà de gent i activitats culturals el poble més bonic del baix Guadalop. Tenders locals i feriants vinguts de València, Catalunya i de tot l’Aragó, presentaran els seus productes fets com es feien abans: xocolats i dolços, confitures i conserves ecològiques, embotits tradicionals, pastisseria de forn de llenya, licors, pernils de la terra, joguines i llibres antics, calcero fet a mà, mobles vells, ceràmica, indumentària aragonesa de quan la jota es ballave los diumenges per la tarde a les eres, eines de la trilla i altres feines del camp… i no han de faltar els barreños plens de rosconetes a la sarten que hi fan un grup de dones voluntarioses per replegar diners per obres socials.
Una festa de les tradicions que alguns ja diuen que és la més lluïda de tot l’any. I tenen raó perquè l’espai entranyable dels carrers principals i la Plaça, que la resta de l’any solen tindre escassa concurrència –llevat els dies de la Foguera i altres moments ben senyalats– durant la Fira d’Antaño esdevenen un escenari colorista a caramull de veïns i visitants, on els principals actors hi sem la gent, els més joves que no hi van viure en aquella rònega societat de la subsistència i les feines manuals, i els que ja érem granets quan als pobles no hi havie autos, ni tractors , ni TV, i els ordenadors només eren ciència ficció.
El programa també inclou espectacles teatrals, exposicions, visita guiada pel centre històric i l’espectacular riera dels quatre ponts, taller de cata d’oli del Baix Aragó, ronda jotera per la nit… i les actuacions estelars de Pepin Banzo i la Ronda de Boltaña.

Tomàs Bosque

Pèire Maurin

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 6 de juny del 2015)

És tradicional entre nosaltres de discriminar, i si pot ser eliminar, les nostres minories. Ho hem fet en el passat amb les minories jueves, musulmanes, càtares i protestants, i potser me’n deixo alguna, i a l’hora actual seguim fent-ho amb les minories lingüístiques, amb especial virulència amb la catalana. Les discriminacions passades són irreparables, les altres encara podríem tractar-les bé. De les primeres només podem fomentar-ne el record, una manera, per més simbòlica que siga, de retornar-los la dignitat que els arrabassàrem. En aquest sentit s’han celebrat els dies 25 i 26 d’abril, a iniciativa de Serret Llibres, Servitur, Gubiana i Arnes-Terra de Cruïlla, unes jornades en record de les nostres, i catalanes i valencianes, discriminades minories càtares i jueves, a Arnes, al Tossal dels Tres Reis i a Sant Miquel d’Espinalbar. El 25 hi hagué conferències i espectacles a Arnes, i el 26 un maridatge cultural i literari al Tossal i Sant Miquel, amb recital poètic entre llamps i trons i sol esplendorós, talment com ha de ser, pel poeta Carles Duarte i l’historiador Wilfried Beck. S’exaltà sobretot la figura d’en Pèire Maurin, de qui Beck n’ha escrit la biografia. Maurin fou el darrer càtar occità, pastor transhumant, refugiat a les nostres terres ebrenques i dels Ports, mantenint el contacte amb Occitània, fins que caigué en mans de la Inquisició. És personatge prou ben documentat, de la naixença a Montalhon el 1282 fins que és interrogat per la Inquisició a Carcassona el 1323, i se’ns mostra persona de gran dignitat i d’idees molt avançades al seu temps, de tan sagnants intoleràncies. N’ignorem la seua fi. A l’interrogatori inquisitorial declarà: Sóc i seré pastor. El meu destí és vagar per muntanyes i valls, tenir pertot arreu companys i amics que canvien […] I fer el bé a qualsevol home, sense preguntar-li en què creu. Un vertader bonhome càtar. A l’era de Sant Miquel els assistents signaren un manifest recordant la personalitat coherent, fascinant i il·luminadora d’en Maurin i la necessitat d’evocar-lo en una imatge perdurable en algun indret de les rutes càtares dels nostres territoris.

 Artur Quintana

La pedra seca

(Publicada a La Comarca el 5 de juny del 2015)

Del 15 al 17 de maig va celebrar-se a Calaceit la VIII Trobada d’Estudi per la Preservació de la Pedra Seca per tal de posar en valor esta part del patrimoni arquitectònic eminentment rural.

Les jornades van convocar a una cinquantena d’especialistes i van servir per a veure alguns del molts exemples de la pedra seca en la nostra comarca i com en d’altres territoris des de fa temps, les diferents administracions, s’han mostrat de manera creixent a favor de la seua recuperació, preservació i promoció.
A la trobada hi va participar la professora Paloma Ibarra directora de la Càtedra Comarca del Matarranya i membre del Departament de Geografia i Ordenació del Territori de la Universitat de Saragossa que va dissertar sobre ‘La pedra seca en els paisatges del Matarranya’.
La nostra comarca està ben posicionada en quan a la restauració i protecció al patrimoni de la pedra seca perquè compta amb la Carta del Paisatge, la primera en el territori aragonès, que ‘vol ser un instrument per a protegir, gestionar i ordenar el paisatge, concebut principalment com a instrument de recolzament de la planificació territorial’. En un dels objectius parla, sense anomenar la pedra seca, d’este important patrimoni. Afirma que el paisatge rural no ha de perdre els seus elements característics: màrgens, murs, estructures constructives de caràcter rural i altres tipologies constructives. I concretem: masos, casetes, corrals, basses, nòries, canyos, pous, fonts, escales, tancats, obellons, camins empedrats…

Programes innovadors com els que ha marcat la comarca del Matarranya poden servir per posar en valor i donar a conèixer al visitant i, als propis habitants del territori, este interessant patrimoni d’arquitectura rural de la pedra seca: Banc de Terres, camins rurals, rutes eqüestres, camí natural del Matarranya-Algars, Via Verda de la Val de Zafán a Tortosa, ruta dels primers pobladors…
Cal potencialitzar i promocionar tots els elements del patrimoni arquitectònic rural de la pedra per integrar-los de manera adequada al paisatge matarranyenc.

Carles Sancho Meix

Escena Humana… Mots de ritual per a ELECTRA

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 30 de maig del 2015)        

A Palau i Fabre, ja des del seu exili a França on hi restà durant quinze anys, al París d’entre el 1958 i el 1945, el preocupaven molt les limitacions que vivia aleshores la nostra llengua i el destí que se li augurava. Tant és així, sembla, que durant llargues matinades tenia converses amb el diable, amb qui fent-li ell mateix d’advocat, argumentava, de quina manera s’havia de poder ajudar a la tant bandejada nostra primera eina d’articulació, al si de la també tan fustigada nostra cultura… Veieu-ho als seus Contes Despullats, tal i com el magnífic programa de mà que el Teatre Nacional de Catalunya ha compilat, compartint-ne amb nosaltres un extracte, a l’hora que reunint-ne una sèrie d’interessantíssims documents sobre la poètica d’aquest autor, tot voltant la dramatúrgia que ha ben quallat en Jordi Coca per tal de fer pujar a l’escenari de la Sala Tallers sota la seva direcció Mots de Ritual per a ELECTRA.

En torn el poder de l’oblit és que gira aquesta temporada el pensament i la reflexió al TNC, i tal és aquest que rebutja, precisament, en Palau i Fabra en la seva essencialíssima proposta del mite d’Eurípides, molt a propòsit en els temps que ens ha tocat de viure, exponent el tràgic grec, de les democràcies en decadència. I, desllorigant una volta més la remor que deixa en l’ànima de les persones, l’exili, un dels nusos principals de la vida i l’obra Palaufabriana tal i com en Jordi Coca ja ens destaca en el seu tractat El Teatre de Palau i Fabra publicat a Galàxia Gutenberg i del qual aquesta Escena Humana se’n feu ressò, queda encarnat per Orestes, confrontant-se, talment ens hi podem emmirallar si provem ni que sigui una mica a recuperar la nostra pròpia memòria històrica, amb Electra, la qual ha de personificar la resistència interior. Necessitant-se, però, l’un a l’altra, emprant l’autor l’efecte de teatre-espasme, aclaparant l’espectador amb el seu llampec, presentant-nos en el zel -inconscient, irremissible- que han de sentir els personatges, un fet inevitable: els germans de sang, un dia en escissió obligada, un altre els addueix l’atracció desaforada, eixint-ne d’aquesta manera, naturalment, constructivament, finalment, l’incest.

I és al damunt, que edifiquem. Avui, ara.

Aquesta peça de l’Alquimista, recordant-ne encara l’estrena que l’Hermann Bonnín en feu a l’Espai Brossa, havia per fi de formar part del repertori del nostre teatre públic; amb aquesta proposta, doncs, podrem combatre l’oblit, guanyant-li, per aquesta vegada la batalla, en romandre a la nostra memòria per sempre més un text excel·lentment articulat per la punyent Electra d’Àngels Bassas, el refinadíssim Orestes de Dafnis Balduz, i la corprenedora Erínia de Carme Sansa; junt amb Quimet Pla i Carme Mallol, a més d’un impactant audiovisual que personalitza Josep Costa prologant designis de deus cap a, sempre contradictoris, desemparats mortals.

 Marta Momblant Ribas