Desideri Lombarte…l´empremta del poeta

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 30 d’agost)

Han passat vint i cinc anys des de que Desideri ens va deixar…vull dir físicament. La seva figura no ha fet més que engrandir-se. Ja tothom l’assumeix com el POETA DEL MATARRANYA. Els que hem aportat el nostre granet de sorra per difondre la seva figura, realment podem estar contents. I, a més a més, això no ha fet més que començar. No és gens fàcil ser la icona d’una terra. Ho va ser en vida José Antonio Labordeta. Desideri va morir massa jove, no li va donar temps, però ho és ara, que no és poc. Enguany se li han fet molts actes d’homenatge per tot arreu i per part de molta i diversa gent. D’ara en davant encara n’hi faran més. Perquè la gent li ret homenatge d´ una manera espontània. No va ser fàcil començar a difondre la seva obra, però ara molts pregunten com es poden adquirir els seus llibres. Perquè la seva paraula arriba fàcil, natural. Desideri passejava la seva bonhomia de manera tan natural com equilibrada; era observador i un punt somarda. Una de les seves il·lusions era convertir-se després de mort en un timó de flor menuda, florir i ser l’aliment de les abelles que convertirien en mel la seva flor. Ho ha aconseguit: músics, llauradors i pastors, professors i estudiants, artistes plàstics, carnissers, pescadors, enginyers i tècnics de so, paletes, oficinistes, abocats, metges, jubilats, etc…gaudeixen de la seva paraula. Ni tan sols cal que els agradi la poesia, n’hi ha prou amb prendre contacte amb la seva obra. Però fora del Matarranya encara resta força desconegut i hi ha molta feina per fer, sobre tot a l’Aragó. De Desideri es poden aprendre moltes coses, però una és particularment notòria: aprendre a voler, a estimar la llengua, la seva, la nostra, a conrear-la i emprar-la (utilitzar-la) de manera natural. I eixa és la millor manera d’existir (com Teruel, que tots sabem que existeix), de ser nosaltres mateixos. Perquè el nostre català no és una “cosa típica”, ni una peça de museu: és l’essència d’allò que som. Gràcies, Desideri, per la teva lliçó. Que no caigui en sac foradat.

 Antoni Bengochea

Quan los maleïts jóvens no acudixen al ball

Versió ampliada de l’article publicat al Viles i Gents de La Comarca del 29/8/2014

Natxo Sorolla

Han tornat les festes dels pobles i tot continua igual que sempre, en l’honorable diferència que la discomòbil s’ha convertit en l’únic espai de totes les festes en què els jóvens ixen de les penyes. Lo meu títol és volgudament polèmic, més que no l’excel·lent i equilibrada forma en què ho proposa la maellana Loli Gimeno a la columna germana Lo Cresol del Diario de Teruel (2/8/2014). Ella no en culpabilitze als jóvens, sinó que parle de manera molt encertada de divorci generacional irreversible.

Maleïts jóvens, sempre transgredint. Foto de Nebulosa Gràfica http://www.nebulosagrafica.com/

Bourdieu, un sociòleg d’origen occità, retratave a “El ball dels solters” la crisi de la societat agrícola. I ho sintetitzave en una simple imatge: “Equipats en boina i jaqueta obscura passegen al voltant de la pista de ball, murmuren i riuen de manera ostentosa, però no ballen”. Eixos eren los hereus, fills primogènits, i pilar de l’antiga societat agrícola, que la modernització havie deixat ja sense esperances de casar-se als seus 30 anys. Lo ball funcionave com a mercat de noves parelles, i els mossos−vells s’arraconaven als costats de la pista, igual que s’arraconave la seua posició a la nova societat.

I potser ham de mirar-mos los nostres balls en òptica social. Si sou jóvens i del Baix Matarranya tos haureu sentit repetidament que “tos tanqueu a les penyes i no aneu més que a la discomòbil”, i si sou jóvens i de l’Alt Matarranya tos haureu sentit repetidament que “veniu a radera hora i quan s’acabe la orquesta tot és demanar #otraotraotra!”. I si ja hau passat la línia que separe els mossos de la resta de món civilitzat, estareu a l’altra banda de la batalla i tos haureu vist repetidament retraent a un jove lo que correspongue a la vostra zona. I és cert, perquè hi ha dos dinàmiques contraposades: a l’Alt Matarranya los jóvens son d’orquestra, i al Baix Matarranya són de discomòbil. I a tot arreu són de penya. Perquè la penya és l’espai natural de llibertat d’un jove. Allà no ha de donar explicacions a la generació dels pares sobre les seues estratègies d’apropament al gènere oposat: ja en té prou en la vigilància contínua d’amigues i amics, si a este li a dit això i a l’altra li ha comentat que si volie anar a fer una volta. Allà tampoc ha d’evidenciar com s’ho ha fet per a incrementar la seua oratòria, i com és que l’ha combinat en una inexplicable merma de la vocalització. Una distància calcada a la que els pares necessitaven respecte els iaios. I aixina eternament. Com és natural, la penya és un espai de llibertat generacional que fornix al jove de ferramentes per a aprendre a fer-se adult. Però a pesar de tot, a l’Alt Matarranya ham conservat eixe esperit intergeneracionald del ball. I suposo que les raons cal buscar-les en com estructurem les festes, en general.

La perspectiva doble de conèixer una mica les dos zones permet entendre la realitat baixmatarranyenca que descriu Loli. Crec que hi ha dos factors importants que diferencien les Festes d’uns i altres, i que poden ajudar a que els jóvens recuperon la Plaça com a centre de la seua festa. D’una banda, cal donar espai als jóvens en l’organització de les Festes, donar espai a les penyes, reforçar aquelles activitats que els fan participar, cal deixar-los controlar més lo mercat social, i en definitiva, donar-los més poder. I de l’altra, a l’Alt Matarranya el ball és universal, públic i gratuït per als jóvens dels pobles veïns, i aixina la Plaça, i no la penya, es convertix en l’espai natural per a diversificar el mercat dels aparellaments en los/les del poble del costat. Allà es pot iniciar una conversa o una complicitat que pot acabar collant a la penya. Eixa rastrera de drets en què obsequiem als nostre benvolguts pobles veïns se financie perquè també s’universalitze el pagament de les Festes a tots los residents, a manera de tarifa plana, però obligatòria. Donar més espai social als jóvens i universalitzar les festes poden ser dos vies per a que els jóvens recuperon la Plaça.

Lluna gran

(Publicat a La Comarca, columna «Viles i gents», 22 d’agost de 2014)

És un dia important i, per celebrar-ho, ens regalem un bany als tolls de Verdura, al riu d’Algars. Encara hi ha claror al cel, tot i que no deu quedar gaire estona de llum. Però la temperatura és bona i l’indret propici. Caminem per la glera de còdols calcinats i per la roca plana. Al primer toll hi ha tres joves amb un gos negre que ens borda, sord als requeriments dels amos. Mirem de no fer-ne cas. Passem vora el jovent i els fem un “hola” cordial.

Seguim cap al segon toll, que té una mena de platgeta de grava. L’aigua és d’un color verd negrós que, si ens deixéssim suggestionar, ens evocaria l’entrada d’algun infern abissal de profunditat inimaginable. El riu és absolutament calm. La roca s’eleva vertical a banda i banda, excepte al nivell de la superfície, on el corrent ha excavat una balma que circumda tot el perímetre. Nedo entre les parets altes. Sota l’aigua només hi veig una massa tèrbola d’un verd obscur. El soroll de les onades que faig colpeja el dedins de la balma, tot creant un so profund i cavernós. “Gloc. Gloc. Gloc”. La meva fantasia de seguida imagina mans llefiscoses que m’estiren avall cap a l’avern del déu dels algars —és a dir, de les coves. Més val no pensar-hi i gaudir de l’instant, que és perfecte. Estem encara una estona més en aquesta bombolla de sensacions.

Quan la nit ja s’ha empassat la major part de la llum, és hora de tornar. El gos negre ens torna a barrar el pas, les orelles dretes i un gruny d’amenaça dubitativa, sord de nou als “ven” dels amos. Avancem malgrat tot. Ell fuig uns metres enllà, el cap cot i sense deixar de mirar-nos. Una de les noies l’agafa, per fi.

Quan arribem a la furgoneta, la lluna gran ja treu el nas entre els arbres. Mentre engego, recordo el iaio Ramon en aquest mateix riu dient-me: “mira, a n’esta banda parlo xapurriau, i quan ixco per esta altra, català”. I em somreia sorneguer. Potser algú hauria de fer una capbussada aquí a l’Algars. L’aigua li aclariria les idees.

Carles Terès

La frontera

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 23 d’agost del 2012)

L’establiment exacte de la frontera lingüística entre el castellà i el català a l’antiga comarca del Matarranya pareix que havia de ser faena fàcil, ja que ací, contràriament al que passa a la Ribagorça, no hi ha parlars de transició. N’hi hauria hagut prou de fer com recomanava Josep Pla: deia que allà on quan dius “Bon dia!” et contesten també amb un “Bon dia!”, ja saps que parlen català. Semblava, doncs, que aquesta faena havia de ser bufar i fer ampolles, però va costar Déu i ajuda arribar a saber si, posem, la frontera passava entre Bellmunt i Fórnols, o si anava entre unes altres viles. No va ser fins al 1949 amb la publicació de Noticia del habla de Aguaviva de Aragón pel filòleg valencià Manuel Sanchis Guarner que es començà a divulgar el traçat exacte de la frontera. No hi havia ajudat gens que per part dels nostres filòlegs se seguís la doctrina monevista, precedent directe de l’actual facaisme governamental, segons la qual tot el que es parla a l’Aragó es aragonès, i en conseqüència: si a l’Aragó només es parla una llengua, no és possible establir-hi fronteres lingüístiques. Una doctrina de lingüística-ficció que no compartien els filòlegs d’altres països: alemanys, catalans, francesos. Tot plegat va provocar que en la primera meitat del segle passat la frontera tingués uns límits prou erronis. El més gruixut venia de la confusió entre la Canyada de Beric i la de Benatanduz com a localitat fronterera de llengua catalana. Quan aquest error es corregí, se seguí deixant del costat castellà no solament la de Beric, ans també Bellmunt i la Torre de Vilella. I així fins a Sanchis Guarner. Però encara Badia i Margarit deixava el 1950 fora del domini català aquestes tres localitats. És llàstima que la lletra adreçada el 1918 per Maties Pallarès a en Francesc Martorell de l’Institut d’Estudis Catalans no transcendís, i encara, fins al 2010. L’autor hi declarava que feia molts anys que estava persiguint saber quins pobles parlaven català i quins no, i descrivia exactament la frontera. Ens hauríem estalviat moltes marrades.

 Artur Quintana

Escena Humana… en Estripar la terra

(Publicat al Diario de Teruel el 16 d’agost del 2014)

Josep Maria Miró ha volgut titular aquesta darrera peça seva emprant la parla d’alguns entorns rurals de casa nostra en remoure el sòl a poca profunditat com a part del procés de conreu. La terra, doncs, a vista d’ocell pren l’efecte d’haver estat estripada, esquerdada… Metàfora ben bonica, per feréstega, en tant a paisatge, i ben poètica, per punyent, en projectar-la damunt l’ànima de les persones sota efecte de pressió -i angoixa ininterrompuda- per raons que ultrapassen el propi control.

Aquest és el cas dels tres protagonistes de l’obra que en un perfectament ben temperat ritme dialogat i en latent clau de realisme escènic, ens van oferir a La Seca-Espai Brossa de Barcelona el juny i juliol passat; d’entre ells, dos dels actors interpreten una parella d’amics que havent crescut plegats arriben a poder guanyar-se la vida a la Casa de Cultura del seu poble esdevenint així companys de treball, gaudint durant els temps de bonança econòmica d’un bon usdefruit de la seva complicitat… fins que arriben les vaques magres, i amb ella la desconfiança i la desídia apoderant-se de totes les relacions. El tercer interventor a escena, és un element aïllat que posarà a prova tant els fonaments afeblits per la crisi econòmica de la primera relació com l’estructura d’una societat que basada en les aparences menysprea tot allò que deixa de ser-nos útil un cop n’hem extorsionat el bo i millor.

Josep Maria Miró, responsable també de la direcció del seu text, segueix llaurant-se la pròpia terra escènica amb tot de temàtiques de la més rabiosa actualitat, que el mouen a expressar-se a partir de la quotidianitat més destacada, aconseguint fer-se proper, per recognoscible, als espectadors cada cop més nombrosos que el segueixen.

I és atesa la importància del procés de dissecció pel que ha de passar tot treball basat en comunicar amb el públic la vigència dels conflictes, que la jove companyia La Padrina, integrada per Ricard Farré, David Marcé i Arnau Puig, tots ells intèrprets de la peça que ocupa aquesta Escena Humana, en residència a La Seca-Espai Brossa en qualitat de Fàbrica de Creació, ha materialitzat així un dels principals objectius d’aquesta emblemàtica Antiga Casa de la Moneda, seu ara a la ciutat d’un tou a partir del qual poder fer saltar, acuradament formats, experimentats i consolidats, treballs d’interpretació, de direcció d’actors i de direcció d’escena.

Marta Momblant Ribas

L’almorzar

(Publicat a La Comarca el 20 d’agost del 2014)

És públic i notori que els dies laborables, quan determinades persones es lleven del llit, o bé no prenen res per a almorzar o bé fan una ingesta nutritiva insuficient quan no molt deficient. Tots coneixem algú en eixa situació. I sabem de gent que no escomence a rodar si no s’entafore, entre pit i esquena, i en dijú, un parell de cafés.

L’excusa la tenen sempre a punt: “avui no haig tengut temps d’almorzar”, “quan m’alço del llit no tinc fam” o “si no em prenc un caferet no funciono”. A voltes, en lo cas dels adults, són los mateixos que els dissabtes o els domenges al matí es prenen la revenja i es farten com a lladres amb un plat d’ous fregits i cansalada viada, acompanyat d’olives del terreno i bona cosa de pa. I tot regat amb bon vinet servit en porró de galet generós. La qual cosa no és roïna en sí mateixa, ja que donar-li alguna alegria al cos de tant en tant tampoc és que sigue molt perjudicial. Però sí que ve a demostrar que el problema radique en qué no se li dedique prou temps.

L’almorzar és la minjada més important de la jornada, la que mos subministre l’energia que tant lo cos com l’intel·lecte necessiten per a escomençar a rutllar. Ara, està clar que fer-ho bé o malament és una qüestió educacional. Per això cal habituar els menuts a minjar adequadament des de primera hora. En eixa línia, fa més de trenta anys que jo, per a alimentâ’m com és degut, escomenço el dia, invariablement, amb una bona mançana seguida d’alguna o algunes peces de fruita del temps, a més de cereals. M’ho demane el cos. I no vull privâ’m de donar-li eixa satisfacció. I invito sempre a la gent menuda de casa a acompanyâ’m. A tal fi els faig eixecar del llit un quart d’hora abans -matinar una mica no fa mal a ningú- i els hi presento la fruita ben talladeta en un plat per a fer-la més apetitosa. A tallar-la ja n’aprendran, però així, a poc a poc, s’hi van acostumant.

José A. Carrégalo

L’almorzar

(Publicat a La Comarca el 15 d’agost del 2014)

És públic i notori que els dies laborables, quan determinades persones es lleven del llit, o bé no prenen res per a almorzar o bé fan una ingesta nutritiva insuficient quan no molt deficient. Tots coneixem algú en eixa situació. I sabem de gent que no escomence a rodar si no s’entafore, entre pit i esquena, i en dijú, un parell de cafés.

L’excusa la tenen sempre a punt: “avui no haig tengut temps d’almorzar”, “quan m’alço del llit no tinc fam” o “si no em prenc un caferet no funciono”. A voltes, en lo cas dels adults, són los mateixos que els dissabtes o els domenges al matí es prenen la revenja i es farten com a lladres amb un plat d’ous fregits i cansalada viada, acompanyat d’olives del terreno i bona cosa de pa. I tot regat amb bon vinet servit en porró de galet generós. La qual cosa no és roïna en sí mateixa, ja que donar-li alguna alegria al cos de tant en tant tampoc és que sigue molt perjudicial. Però sí que ve a demostrar que el problema radique en qué no se li dedique prou temps.

L’almorzar és la minjada més important de la jornada, la que mos subministre l’energia que tant lo cos com l’intel·lecte necessiten per a escomençar a rutllar. Ara, està clar que fer-ho bé o malament és una qüestió educacional. Per això cal habituar els menuts a minjar adequadament des de primera hora. En eixa línia, fa més de trenta anys que jo, per a alimentâ’m com és degut, escomenço el dia, invariablement, amb una bona mançana seguida d’alguna o algunes peces de fruita del temps, a més de cereals. M’ho demane el cos. I no vull privâ’m de donar-li eixa satisfacció. I invito sempre a la gent menuda de casa a acompanyâ’m. A tal fi els faig eixecar del llit un quart d’hora abans -matinar una mica no fa mal a ningú- i els hi presento la fruita ben talladeta en un plat per a fer-la més apetitosa. A tallar-la ja n’aprendran, però així, a poc a poc, s’hi van acostumant.

José A. Carrégalo

Matarranya Íntim 2014 a Mont-roig

(Publicat al Diario de Teruelel dissabte 9 d’agost del 2014)

No era pas difícil de preveure que el festival Matarranya Íntim —dies 1, 2 i 3 d’agost— de teatre proper, íntim i experimental a Mont-roig de Tastavins fora un conjunt de representacions força concorregudes, com ho van ser l’any passat a la vila de Ràfels. El que potser ningú esperava l’èxit tan espectacular d’aquest any: públic arribat de diferents indrets, majoritàriament de parla catalana, com de Catalunya, València, a mes dels propis veïns del poble, de la comarca i voltants; i un munt de jovents i no tant, interessats pel fet teatral, portat a l’interior de cases particulars i espais històrics de riquesa patrimonial. Tot envoltat amb un hàlit de recerca de sensacions, d’obertura i satisfacció després de cada espectacle. Segons informació dels organitzadors es van vendre més de 1.500 passis per als espectacles, xifra que dobla la del any passat a Ràfels. Alguns espectacles hi eren plens de gom a gom, altres quasi plens, la qual cosa va suposar omplir un 95 per cent de l’aforament total.

Comentar tots i cadascun dels espectacles o peces representades ultrapassaria de bon tros l’espai d’aquesta petita crònica, Tot i que, si em permeteu fer una curta volada a ras de terra per sobre dels espectacles us diré que vaig veure el desig surrealista d’entendre’s de Lijie Wansui, les melodies i esdeveniments sota una faldilla a Volcan azul, la degradació i marginació de l’ésser humà, titella circumstancial, a Parias, les pallasses dels desigs més reals a A todo trapo, el naixement, l’amor i la dura realitat interior fetes dansa a Presencia/Ausencia, el més desembarassat transvestisme que et fa pensar, i que totes les coses no tenen una explicació lògica a El escondite.

Enhorabona al director del festival, Jacobo Roger i a la resta de l’equip, i a totes les companyies que van intervenir, sense oblidar l’Associació Cultural Sucarrats de Mont-roig pel seu treball i coordinació.

Els actes es van cloure esplèndidament a l’ermita de la Consolació: des del pòrtic “Temps al temps” i “Ya babé” cantant poemes del Desideri Lombarte i enfront escoltant, molta gent seguda als bancs de l’ermita, arrenglerats sobre la gespa i sota una apaivagada llum de les estrelles del cel matarranyenc. Cançons, poemes i aromes de la terra.

Quant de bo està fent la Comarca del Matarranya per la cultura i la llengua! Fins l’any vinent.

 José Miguel Gràcia          

Programes de festes

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 d’agost del 2014)

A punt de tornar les festes majors, arriba puntual a casa lo programa corresponent. Se pareix als dels anys anteriors. La tapa és lo dibuix guanyador del concurs celebrat entre els escolars: enguany està la torre, segurament l’edifici més repetit, per més emblemàtic, al llarg de la història dels programes. Les pàgines centrals contenen les fotos de les “dames d’honor”, grans i xicotetes, i les envolten un llistat dels actes programats. No falta la salutació de l’alcalde, que fa balanç de lo que ha pogut fer i projecta lo que farà, i a continuació escriuen lo capellà, una mestra i també –enguany— algun veí important a la política o en algun àmbit professional: tenen l’estrany títol “saluda de…” en lloc del corrent i correcte “saludo”. Per suposat, ningú escriu en català, la llengua de comunicació habitual al poble que es pot estudiar a l’escola de forma optativa dins del marc legal vigent a l’autonomia aragonesa. Pocs però més interessants són los articles que revisen algun aspecte de la història local i de les tradicions populars o que es detenen en coses curioses de la vila. La majoria de les pàgines les ocupen anuncis comercials de tendes, bars i negocis locals, tot i que han anat reduint-se estos raders anys de crisi.

En format només ha canviat lo blanc i negre inicial pel color que ara tenen les pàgines institucionals i alguns dels anuncis, segurament més cars. Los actes són també els mateixos: ball a la plaça i a la glorieta, processó patronal, carreres pa grans i xiquets, estirar la corda, partit de futbol amb rivals de la zona, festival de jota, bou de foc, berena popular, focs artificials des del riu… La gent se mudarà, enramarà les cases, prepararà bons dinars i farà penyes. En certa manera, resulta tranquil·litzador que tot continuo igual que sempre. L’únic afegit últimament és la disco-mòbil pals jòvens, que preferixen tancar-se a les seues penyes i apareixen en algun moment avançat de la nit, lluny dels balls de l’orquestra. Única i significativa novetat d’un divorci generacional irreversible.

María Dolores Gimeno

Tres escriptors aragonesos

(Publicat a La Comarca l’1 d’agost del 2014)

Començaré la meua aportació a “l’Any Desideri Lombarte” fent-me, en veu alta, algunes preguntes. Com serie la realitat cultural del nostre país si encara visqueren els escriptors Jesús Moncada, Josep Galan i Desideri Lombarte?

Perquè ja és mala sort, que tres personatges tan destacats en la normalització de l’Aragó ric i divers de les tres llengües, haiguen desparegut sense arribar a vells i quan més fecunda ere la seva obra.
Segurament la posició política de la casta de “parranda baturra” i les entitats casposes que els ballen l’aigua, estarie tant poca-solta com ho està ara. Segurament dirien les mateixes mentides i tonteries de LAPAO I LAPAPYP. Però serien capaços de menysprear en públic o privat al Moncada escriptor traduït a tantes llengües estrangeres? Li negarien la fe de baptisme aragonès per arribar a ser tant conegut escrivint en català, la llengua aragonesa que la nefasta coalició s’ha obstinat en destrossar?
Què ferien els ximples de la negació de llengües en l’articulista i filòleg Josep Galan, que a més de les seues aportacions a la recuperació del folklore i tradicions aragoneses, ere martell de destalentats de l’extrema dreta de la Franja? Perquè estem segurs que vivint ell no s’hagueren atrevit a posar falses denúncies i querelles, ni a promoure operacions de desprestigi contra coneguts investigadors.
Fa vint-i-cinc anys de la mort del pena-rogí Desideri Lombarte, poeta, escriptor i actiu defensor de la recuperació del català d’Aragó; autor de biografia extraordinària que sols desperta emocions i sentiments positius als qui s’apropen a la seua magnífica obra, cada dia més valorada i coneguda. Cóm serien avui les seves relacions, en tant que escriptor destacat, en la Sra. Consellera de Cultura del Govern d’Aragó? Se’l traurien de davant en les tisores de retallar en Educació? Li penjarien també a les espatlles les mateixes infàmies que ens han penjat a tots els altres, per estudiar i escriure correctament la nostra estimada llengua?
Esperarem les respostes en les pròximes eleccions.

Tomàs Bosque