Repressió per herència

(Publicat per La Comarca el 30 de setembre del 2022)

Les oliveres es van gelar el febrer de 1956 i el Matarranya perdia la seua principal font d’ingressos, de treball i de vida. En busca d’un lloc on guanyar-se les garrofes, una colla d’hòmens de distints pobles del Matarranya fee les maletes -de fusta allavontes- uns mesos després per viatjar al nord de França. Anaven a treballar als frondosos pinars de la Xampanya, a 1.300 kilòmetres de casa a un país de llengua desconeguda per a ells. A la petita colònia matarranyenca que es va formar al voltant de la ciutat de Troyes hi havie, sobretot, gent llauradora que s’havie quedat sense futur. A l’arribar al destí, alguns d’aquells jovens de Fondespatla, Calaceit i Vall-de-roures es topetaven per primera vegada amb l’ofici de tallar pins. Un dels emigrants li preguntave a un company, ferrer d’ofici: «Coneixes la faena?» La resposta: «Només hai vist les destrals quan me les porten a llussiar a la ferreria». I les coses van tardar en millorar. L’amo de l’empresa, gesticulant aparatós davant les cares desconcertades dels dos peons matarranyencs, intentave explicar-los que no tallaren els pins tan amunt com per asseure’s-hi a la soca, que tallaren arran de terra. Es va asseure a la soca tallada i fee que no amb el cap. En acabat, fee la senyal de l’estralada al peu de l’arbre. «El tall aquí, aquí!», cridave en un idioma incomprensible.

Al tramitar els passaports per a emigrar, la Direcció General de Seguretat va emetre un informe preceptiu on recordava que vint anys enrere el pare d’un d’aquells desheretats havia estat condemnat per «auxili a la rebel·lió» -va romandre fidel al govern legítim-. La maquinària repressiva franquista seguia ben viva vint anys després d’acabar la Guerra Civil, s’estenia als fills dels directament implicats i perseguia uns desgraciats que havien d’emigrar perquè el seu país no podie alimentar-los. L’Estat no podia assegurar la supervivència del seu poble, però la repressió funcionava com un rellotge, i s’heretave.

Lluís Rajadell 

Inflació

(Publicat al Diario de Teruel el 24 de setebre del 2022)

No s’entén per què la UE no va començar a prendre mesures contra la inflació als primers símptomes. D’això ja fa força temps. Tal vegada, tant el Banc Central Europeu com la Unió Europea, obnubilats pel creixement econòmic i pel record de la seva mala praxis en l’anterior crisi del 2008, van menysprear les fatals conseqüències de la inflació que ha arribat gairebé als dos dígits en general a la UE. Ara som on som i s’imposa el realisme, massa tard, esclar. La lluita contra els augments de preus serà dura, molt dura. Cada dia que passa sense prendre mesures dràstiques, farà més difícil i dolorós el control dels preus desbocats. Qui més perd en els períodes inflacionaris són els més dèbils econòmicament: pensionistes i treballadors menys qualificats, perquè pugen i pugen els preus, però mai al mateix ritme els sous i les pensions.  El BCE ha començat a augmentar els interessos, la qual cosa farà menys atractiu l’endeutament al encarir-se les hipoteques i els préstecs concretament. Menys compres d’habitatge i menys compres de productes, perquè la gent disposarà de menys diners, faran baixar les vendes de les empreses, i algunes malauradament hauran de reduir plantilles i altres possiblement hauran de tancar. La conseqüència serà la contracció del mercat i més atur, però els preus s’aniran moderant. No manquen populistes que demanen baixades d’impostos –IVA general, patrimoni, IRPF i societats– com a fre de la inflació. Quanta irresponsabilitat, si més no ignorància o demagògia! En tot cas les reduccions d’impostos, ajudes i subvencions, sempre necessàries per els més dèbils de la societat, s’hauran de compensar, per altra banda,  amb impostos o taxes als més puixants: persones o empreses. Si més no, com s’han de pagar els interessos creixents del Deute Públic? No trobareu, ara ni mai, cap país que hagi crescut econòmicament mantenint una inflació elevada. Ben al contrari, les escalades inflacionistes condueixen a la desigualtat social i a l’empobriment general d’un país. I no entro en la crisi energètica, perquè això m’ocuparia l’espai d’una altra columna, tot i que és un factor també protagonista.

José Miguel Gràcia          

Herois d’anar per casa

(Publicat a La Comarca el 23 de setembre del 2022)

Los poemes èpics grecs i romans tenien com a tema central la figura de l’heroi: una persona semi divina, de semblança forta i musculosa, que actue de cara a l’adversitat emprant la violència quan és necessari, buscant sempre fer el bé per a la humanitat. Ve a ser com un robot programat per complir un objectiu, i que remou cel i terra per conquerir Troia, trobar el velló d’or o arribar a Ítaca.

Los herois —o superherois— d’avui en dia son quasi exactament una copia dels antics herois clàssics. L’única diferencia és que en lloc d’escriure’s en mil·lenaris poemes, surten a la gran pantalla de forma més visual i, per tant, més directa.

Però potser hauríem de preguntar-nos si de veritat volem seguir, com a societat, el model d’eixe heroi. Potser un heroi sigue també una persona real: sense músculs i amb sentiments, que a voltes fa tonteries i s’allunye del bé. Potser no hi hague herois i malvats, perquè potser no hi hague bones i males persones, sinó solament bones i males accions.

Potser no cal conquerir Troia per ser un heroi, ni cal raptar una princesa d’Esparta per ser un malvat. Potser tots hem segut herois en algun moment, i malvats en un altre; i eixa és la complexitat més bella que podem trobar a la naturalesa humana.

Luismi Agud

Estius familiars

(Publicat al Diario de Truel el 17 de setembre del 2022)

En aquells temps d’economia de subsistència i una mica més, moltes famílies urbanes solien passar l’estiu a les viles. Temps de nuclis familiars més extensos i de descansos allargats, perquè ja del mes de juliol, los iaios o els sogres, la mare i els fills-nets, tots s’instal·laven un parell de mesos a la casa que encara tenien a la vila d’origen, d’a on havien emigrat per guanyar-se millor la vida. Imperava la divisió de treballs o funcions, ja que la majoria de les dones es dedicaven a “sus labores”, és a dir, a les tasques domèstiques, tal com ho registrava el DNI. I els pares de família es quedaven treballant a la ciudat, de Rodríguez, i només venien los caps de setmana o la quinzena rasa de les vacacions oficials. Pels xiconins, la vila o el poble a l’estiu volia dir juar al carrer en los amics d’allí, llargues tardes al riu o a la piscina si n’hi havia, passejades en bici…, rutines diàries que només se trencaven los dies de la festa major: la penya, les carreres i cucanyes, lo ball a la plaça, lo bou de foc… Pels grans, l’esbarjo habitual encomençava a mitja tarde o a la nit, sentats a la porta del carrer fent corro, un mirador per saludar, xarrar en los que s’aturaven o comentar sobre tot i tots; de tant en tant, anaven a refrescar a alguna terrassa dels bars locals o, quan arribaven les festes, balls i professons. Altres maneres de xalar, quan érem més pobres! A poc a poc, los “urbanites” van poder i voler comprar un apartament o xalet a la platja, passant del turisme rural al marítim o d’alta montanya, amb la venta de la casa de la vila originària o reservant-li menos dies. Esta tendència turística també la practiquen uns quants residents autòctons, que en temps de bonança econòmica han adquirit residències per estiuejar fora, a les platges mediterrànies; o que durant los dies de les festes, mentre es repetissen programes i costums, se’n van a descobrir el món extens.

María Dolores Gimeno

Adagis i refranys antics

(Publicat a La Comarca el 16 de setembre del 2022)

Tal i com están escrits a un llibret de 1736:

Al home que de tu fia, fia dell, ques cortesía.

Amistat per interés, no dura perque no ho es.

Ab lo qui beu masa vi, negocia en ell dematì.

A ningù demanaràs los diners que guardaràs.

A carn dura, dent agùda.

Allo quet importa à tu no ho deixes fer à ningù.

A riu rebolt, ganancia de peixcadors.

Bofetada que not puixes vengar, no te la deixes pegar.

Bo es viure per a veure.

Bon dia es lo que plou, sino apedrega.

Com tingues gran paciencia, i persevères, eixiràs ab la cosa quemprengueres.

Caldera vella, ò terrat, no està sens bony, ò forat.

Canteret nou, fa laygua fresquèta.

Cada ollèta, trova la cobertorèta.

Cada hu plora sòn dol à la llum del sèu cresol.

Corbs en corbs nos piquen.

Concell que no es bo per à tu, nol dones a ningù.

Cent de un ventre, y cada hu de sòn temple.

Deixa diners als amichs, si vols tenir enemichs.

De lo que no has estudiat no tractes, ques necetat.

Dos galls en un galliner, no canten bè.

Dels escarmentats, ixen los avisats.

Dels qui fuigen, algù sen escapa.

De nit tots los gats sòn pardos.

En dirse les veritats, se perden les amistats.

En la presencia del Sol, poca es la llum del cresol.

En lo Invern per la moquita, y en lo Estiu per la calor, sempre es bo dur mocador.

En burles, ni en vères, ab tos matjors no partixques peres.

Hon no hià sanch nos fan botifarres.

Hon se fa foch ix fum.

Lo millor bocì del plat, daràs a qui tangendrat.

Lo fill qui à sos pares bat, ja lo Infern tè aparellat.

Lo qui no vol traballar , no pot fer sinos gastar.

La pobrèa es farà rica, si à menjar poquèt saplica.

Lhoste, com lo peix menut, al cab de tres dies put.

Lo sabi sab que no sab, lo simple tot ho tè al cap.

Tomás Bosque

Oligarques d’ací

(Publicat al Diario de Teruel el 10 de setembre del 2022)

És un tema del que sé molt poc perquè estic molt poc informat, ja que els mitjans de comunicació no informen d´aquest tema, però dins del poc que sé, sé que són precisament els oligarques els que s’ocupen de que els mitjans de comunicació no ens informin. Gràcies a la invasió russa d’Ucraïna, ara es parla d’oligarques, referint-se a Rússia òbviament, però oligarques també n’hi ha d´ucraïnesos, i, per suposat, d’espanyols. Si els oligarques russos donen suport al putinisme, també són els espanyols els que donen suport e imposen les normes de la democràcia liberal hispànica, a la que li senyalen les coordenades i li marquen els límits.  Aquest “poder fantasma” actua d’amagat, senyalant al “poder polític” com responsable de tot (aprofitant hàbilment la baixa opinió del poble envers els polítics). Però, aquest poder va acompanyat del judicial (majoritàriament conservador) i de l’econòmic (els oligarques) que, a més a més de tota la seva força social, controla el poder mediàtic. El poder principal, doncs, és aquest: l´econòmic, perquè no pot ser controlat pels ciutadans com el polític, que més o menys es pot canviar, però als oligarques no els elegeix ningú i difícilment es poden canviar. La oligarquia espanyola actual té els orígens en el franquisme, amb personatges com Villar Mir o la família March (els primers amos de l’actual ACS de Florentino Pérez, un dels “capos” de les telecomunicacions), o el primer Rafael del Pino, de Ferrovial, i moltes de les empreses del Ibex 35 com Endesa, Acciona, Iberdrola, Fenosa, etc. Aquests mateixos i molts altres s’han anat actualitzant gràcies a les privatitzacions d´empreses públiques d´energía, transports i comunicacions que van fer Gonzàlez i Aznar a finals del segle passat. Doncs aquesta colla és la que ha fabricat el mite de la transició i del rei emèrit (també un oligarca) i de la monarquia en general, i la que controla la comunicació (que sovinteja els quatre pecats del periodisme que diu el papa: mentida, calumnia, difamació i merda informativa). El seu objectiu: mantindre els privilegis. Els seus enemics: el republicanisme, l’independentisme, o el que hi ha a l’esquerra del PSOE. Contra ells val tot.

Antoni  Bengochea

Per què «Ucraïna» si sempre s’ha dit «Ucrània»? (i II)

Natxo Sorolla (Publicat al Viles i gents de La Comarca, 9/9/2022)

Alguns parlen de «guerra» entre Rússia i Ucraïna. Altres destaquen que l’entrada de tropes no és més que una «invasió» russa. I altres apunten que és una «resposta» a l’agressió d’Estats Units i l’OTAN trencant lo pacte tàcit de no ampliació a l’òrbita ex-soviètica. L’ús del llenguatge és molt transcendent. Evidentment, lo conflicte té moltes interpretacions, i també n’hi ha de materials: geoestratègia, control dels gas, nous candidats a controlar el món, i vells que mossegaran mentre perden.

Però també hi ha un conflicte lingüístic i d’identitats. Fa unes setmanes parlava aquí del conflicte lingüístic pel que Putin suposadament entre a defensar «la seua gent» a Ucraïna. Moltes d’estes coses les explicave, entre altres, l’estudiós Miquel Cabal,quan les tropes van començar a disparar. Lo vaig conèixer fa uns anys com «aquell de filologia eslava que està fent un doctorat per a entendre el context sociolingüístic dels tàtars de Crimea». En aquell moment tot me pareixie tan exòtic, particular, llunyà… Algú dirie que fee «humanitats», aquells coneixements singulars que no se sap bé per què alguns se dediquen tant a preservar. I ara ell té els coneixements bàsics per a interpretar el que pot portar a Europa a passar un hivern fresquet sense gas, o una nova crisi econòmica que pot canviar la nostra posició en la geoestratègia mundial.

I en este marc de conflicte internacional, les TV mos indiquen qui son los bons. Les llengües no són només per a comunicar-se. I en conseqüència, l’ús de la llengua s’adapte. Les llengües emmarquen identitats de tota classe. I no és casual que ara veguem molts més «Kyiv»per a parlar de la capital d’Ucraïna, en ucraïnès, i ja no els «Kiev» que habitualment usàvem, i que mos havien arribat pel rus. Perquè les grans llengües sovint han estat la via per la que mos arribe informació sobre les llengües menudes. I sobre la gent que les parle. Per això quan l’ucraïnès se fa més simpàtic per múltiples raons, abandonem la traducció russa.

En un sentit oposat, tampoc és casual que aquí a molta gent li costo acceptar que en la nostra llengua diguem «Ucraïna». Perquè argumenten que «tota la vida s’ha dit Ucrània». Però eixa és una derivació molt estranya, internacionalment. Perquè en ucraïnès és «Ukraïna», i d’eixa raïl ho deriven la resta de llengües del món. Només lo castellà fa la derivació «Ucrania». Però com sabem, les grans llengües sovint son les que s’interposen davant les menudetes com la nostra. Encara que eixa «traducció» de la nostra gran llengua sigue exòtica i particular. Per això més val que sempre tinguem un sentit crític. Més val que mos fixem en lo valor de les humanitats.

«Ucraïna, aparta, que em pansiràs!» (I)

Per què «Ucraïna» si sempre s’ha dit «Ucrània»? (i II)

Un merescut homenatge

(Publicat al diario de Teruel el 3 de setembre del 2022)

Amb el títol Arredol d’a Parola. Conoxer, amar, esfender l’aragonés s’acaba de publicar per part de l’Instituto de Estudios Altoaragoneses, el Diploma de Especialización en Filología Aragonesa de la Universitat de Saragossa, la Direcció General de Política Lingüística, el nostre Govern i la Càtedra Johan Ferrández d’Heredia un volum de 472 pàgines en homenatge a dos cappares de la renaixença de la llengua aragonesa i la cultura que conforma: Francho Nagore i Jesús Vázquez, amb motiu enguany de la jubilació com a professors universitaris. Conté sengles semblances dels homenatjats i 29 articles que tracten molt majoritàriament de l’aragonès o d’aquesta llengua junt amb d’altres en 24 casos, i en cinc d’altres llengües: basc 1, català 3 i gallec 1. Les semblances i 17 articles són escrits en castellà, 7 en aragonès, 4 en català i 1 en gallec. Us en faig una breu espigolada: confio que amb els treballs de Juan Carlos Moreno Cabrera: La denominación del aragonés i de Javier Terrado Pablo: El aragonès: problemática de una lengua en época medieval, que se sumen al ja publicat El aragonés medieval de Guillermo Tomás Faci, s’haurà acabat de qualificar l’aragonès de llengua inexistent o, com a molt, d’un invent. Amb Invitación a un estudio horiométrico de la frontera lingüística de Benasque de Ramón de Andrés Díaz, si es compleix aquesta invitació, i s’estén a unes quantes viles més de la ratlla ribagorçano-lliterana, sabrem per on anem, i no ens haurem –els romanistes– de tirar-nos els plats al cap avui sí i demà també. Observeu el joc de llums i ombres de Avances, oportunidades y lìmites en el proceso de revitalización del euskera: el caso de Andoain de Patxi Baztarrika Galparsoro, i no puc deixar de citar-vos, que ens toca molt de prop, Ramon Sistac i Vicén: Per una història lingüística dels altres i d’un mateix on escriu. … aquell dia nefast, d’intolerància, d’incultura, d’intransigència i d’odi concentrat passarà a la història de la Franja com Els Fets de la Codonyera. Ja ens perdonareu que l’espai no done per més comentaris. Llegiu el volum que molt ens cal.

Artur Quintana i Font

Bèsties i bestioles

(Publicat a La Comarca el 2 de setembre del 2022)

Són la meua debilitat, no en va soc de la «generació Rodríguez de la Fuente». Recordo les hores hipnotitzat pel trafegar de les formigues a la boca del niu, les visites a zoològic o la dèria pels llibres que m’explicaven la vida dels nostres companys de planeta. Tanmateix, la meua malaptesa per les ciències i el meu amor per les paraules em van decantar per les assignatures de lletres -tot i que, al final, vaig acabar dedicant-me a l’ofici del llenguatge visual, però això és una altra història.

Ja he parlat del moixons que em visiten a la finestra de l’estudi d’Alcanyís. Pardals, coloms i, escadusserament, alguna gralla.

La qüestió és que, des que treballem a Torredarques, he fet nous companys. És el que comporta «viure de cara al monte», com diu ma sogra. A banda dels coleòpters, lepidòpters i himenòpters que es colen sense demanar permís a casa nostra, hi ha els frits (Phoenicurus ochruros) que pasturen a l’era del davant de l’estudi. Abellerols, falcilles, orenetes cuablanques i comunes travessen l’aire en les èpoques càlides, i darrerament em visita, tímida, una merla blava -visita de metge, tot just el temps de fer una ullada i marxar cap al bosc.

Sempre que puc, a punta de dia, faig un trot de burro vell barranc avall per després pujar cap al mas de Figuerola i tornar al poble per la pista dels Collados. En aquella hora blava m’he topat amb salvatges, cabirols i, un dia, un senglar que em va mirar amb desdeny entre els arbres de damunt la pista. Soc incapaç d’identificar l’ocellam que s’envola al pas dels meus esbufecs, els uns dels bancals segats, els altres dels arbres. Només reconec la gralla bocamolla que alerta l’animàlia de la meua presència.

Avui, mentre esmorzava, he sentit per la ràdio que enguany, los bous (al carrer o embolats) ja han fet set víctimes humanes.

Carles Terès.