Per què «Ucraïna» si sempre s’ha dit «Ucrània»? (i II)

Natxo Sorolla (Publicat al Viles i gents de La Comarca, 9/9/2022)

Alguns parlen de «guerra» entre Rússia i Ucraïna. Altres destaquen que l’entrada de tropes no és més que una «invasió» russa. I altres apunten que és una «resposta» a l’agressió d’Estats Units i l’OTAN trencant lo pacte tàcit de no ampliació a l’òrbita ex-soviètica. L’ús del llenguatge és molt transcendent. Evidentment, lo conflicte té moltes interpretacions, i també n’hi ha de materials: geoestratègia, control dels gas, nous candidats a controlar el món, i vells que mossegaran mentre perden.

Però també hi ha un conflicte lingüístic i d’identitats. Fa unes setmanes parlava aquí del conflicte lingüístic pel que Putin suposadament entre a defensar «la seua gent» a Ucraïna. Moltes d’estes coses les explicave, entre altres, l’estudiós Miquel Cabal,quan les tropes van començar a disparar. Lo vaig conèixer fa uns anys com «aquell de filologia eslava que està fent un doctorat per a entendre el context sociolingüístic dels tàtars de Crimea». En aquell moment tot me pareixie tan exòtic, particular, llunyà… Algú dirie que fee «humanitats», aquells coneixements singulars que no se sap bé per què alguns se dediquen tant a preservar. I ara ell té els coneixements bàsics per a interpretar el que pot portar a Europa a passar un hivern fresquet sense gas, o una nova crisi econòmica que pot canviar la nostra posició en la geoestratègia mundial.

I en este marc de conflicte internacional, les TV mos indiquen qui son los bons. Les llengües no són només per a comunicar-se. I en conseqüència, l’ús de la llengua s’adapte. Les llengües emmarquen identitats de tota classe. I no és casual que ara veguem molts més «Kyiv»per a parlar de la capital d’Ucraïna, en ucraïnès, i ja no els «Kiev» que habitualment usàvem, i que mos havien arribat pel rus. Perquè les grans llengües sovint han estat la via per la que mos arribe informació sobre les llengües menudes. I sobre la gent que les parle. Per això quan l’ucraïnès se fa més simpàtic per múltiples raons, abandonem la traducció russa.

En un sentit oposat, tampoc és casual que aquí a molta gent li costo acceptar que en la nostra llengua diguem «Ucraïna». Perquè argumenten que «tota la vida s’ha dit Ucrània». Però eixa és una derivació molt estranya, internacionalment. Perquè en ucraïnès és «Ukraïna», i d’eixa raïl ho deriven la resta de llengües del món. Només lo castellà fa la derivació «Ucrania». Però com sabem, les grans llengües sovint son les que s’interposen davant les menudetes com la nostra. Encara que eixa «traducció» de la nostra gran llengua sigue exòtica i particular. Per això més val que sempre tinguem un sentit crític. Més val que mos fixem en lo valor de les humanitats.

«Ucraïna, aparta, que em pansiràs!» (I)

Per què «Ucraïna» si sempre s’ha dit «Ucrània»? (i II)

Un merescut homenatge

(Publicat al diario de Teruel el 3 de setembre del 2022)

Amb el títol Arredol d’a Parola. Conoxer, amar, esfender l’aragonés s’acaba de publicar per part de l’Instituto de Estudios Altoaragoneses, el Diploma de Especialización en Filología Aragonesa de la Universitat de Saragossa, la Direcció General de Política Lingüística, el nostre Govern i la Càtedra Johan Ferrández d’Heredia un volum de 472 pàgines en homenatge a dos cappares de la renaixença de la llengua aragonesa i la cultura que conforma: Francho Nagore i Jesús Vázquez, amb motiu enguany de la jubilació com a professors universitaris. Conté sengles semblances dels homenatjats i 29 articles que tracten molt majoritàriament de l’aragonès o d’aquesta llengua junt amb d’altres en 24 casos, i en cinc d’altres llengües: basc 1, català 3 i gallec 1. Les semblances i 17 articles són escrits en castellà, 7 en aragonès, 4 en català i 1 en gallec. Us en faig una breu espigolada: confio que amb els treballs de Juan Carlos Moreno Cabrera: La denominación del aragonés i de Javier Terrado Pablo: El aragonès: problemática de una lengua en época medieval, que se sumen al ja publicat El aragonés medieval de Guillermo Tomás Faci, s’haurà acabat de qualificar l’aragonès de llengua inexistent o, com a molt, d’un invent. Amb Invitación a un estudio horiométrico de la frontera lingüística de Benasque de Ramón de Andrés Díaz, si es compleix aquesta invitació, i s’estén a unes quantes viles més de la ratlla ribagorçano-lliterana, sabrem per on anem, i no ens haurem –els romanistes– de tirar-nos els plats al cap avui sí i demà també. Observeu el joc de llums i ombres de Avances, oportunidades y lìmites en el proceso de revitalización del euskera: el caso de Andoain de Patxi Baztarrika Galparsoro, i no puc deixar de citar-vos, que ens toca molt de prop, Ramon Sistac i Vicén: Per una història lingüística dels altres i d’un mateix on escriu. … aquell dia nefast, d’intolerància, d’incultura, d’intransigència i d’odi concentrat passarà a la història de la Franja com Els Fets de la Codonyera. Ja ens perdonareu que l’espai no done per més comentaris. Llegiu el volum que molt ens cal.

Artur Quintana i Font

Bèsties i bestioles

(Publicat a La Comarca el 2 de setembre del 2022)

Són la meua debilitat, no en va soc de la «generació Rodríguez de la Fuente». Recordo les hores hipnotitzat pel trafegar de les formigues a la boca del niu, les visites a zoològic o la dèria pels llibres que m’explicaven la vida dels nostres companys de planeta. Tanmateix, la meua malaptesa per les ciències i el meu amor per les paraules em van decantar per les assignatures de lletres -tot i que, al final, vaig acabar dedicant-me a l’ofici del llenguatge visual, però això és una altra història.

Ja he parlat del moixons que em visiten a la finestra de l’estudi d’Alcanyís. Pardals, coloms i, escadusserament, alguna gralla.

La qüestió és que, des que treballem a Torredarques, he fet nous companys. És el que comporta «viure de cara al monte», com diu ma sogra. A banda dels coleòpters, lepidòpters i himenòpters que es colen sense demanar permís a casa nostra, hi ha els frits (Phoenicurus ochruros) que pasturen a l’era del davant de l’estudi. Abellerols, falcilles, orenetes cuablanques i comunes travessen l’aire en les èpoques càlides, i darrerament em visita, tímida, una merla blava -visita de metge, tot just el temps de fer una ullada i marxar cap al bosc.

Sempre que puc, a punta de dia, faig un trot de burro vell barranc avall per després pujar cap al mas de Figuerola i tornar al poble per la pista dels Collados. En aquella hora blava m’he topat amb salvatges, cabirols i, un dia, un senglar que em va mirar amb desdeny entre els arbres de damunt la pista. Soc incapaç d’identificar l’ocellam que s’envola al pas dels meus esbufecs, els uns dels bancals segats, els altres dels arbres. Només reconec la gralla bocamolla que alerta l’animàlia de la meua presència.

Avui, mentre esmorzava, he sentit per la ràdio que enguany, los bous (al carrer o embolats) ja han fet set víctimes humanes.

Carles Terès.