Canvis interiors?

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 25 d’abril del 2020)

Fa poc vaig ensomiar que volia anar al poble. Vaig tindre que apagar un parell de vegades lo despertador volent arribar. Al remat estàvem al Pont de Ferro i a radera un cotxe patrulla. A la carrera me van dir que lo que ensomiem són activacions neuronals aleatòries sense sentit. No ho sé, és lo que més m’agradarie fer. Aquella patrulla representarie la meua culpabilitat? Me vaig despertar en mal gust, però a la vegada havia estat a on la meua ànima està i el meu cos me demana anar. La llum del sol, l’aire lliure, lo contacte en la terra, en la eixuta i en la banyada per les plogudes. Lo soroll als carrers, lo xiulit dels moixons, què trobem a faltar? De què mos agrade sentir-mos plens i que al mateix temps mos fa vuits per dins? Me pregunto si este temps mos ha fet canviar lo nostre esquema de valors, sospesar quines són les necessitats bàsiques reals i què és accessori. Com estem portant les relacions sense contacte directe? I com portem aquelles en les que el contacte és permanent? Mos coneixem més a natros mateixos? Estem més lluny o més prop dels demés? Plans trencats, celebracions suspeses o aplaçades sense dia, mes, ni calendari. Ha canviat algo o seguim pensant i fent lo mateix d’abans? Mos ham replantejat com cuidar lo nostre planeta? Fa temps que tinc lo pensar que com des de menuts mos diuen que arribarà un dia que serà lo rader, mos ham conformat. Pareix, que com a humanitat, no és que no fem res per a que eixe dia no arribo mai, sinó que contribuïm en los nostres comportaments individuals i globals a que eixe moment arribo promte, però en un atra generació. No som immortals, som vulnerables. Molt del que volem tindre potser sigue per a tapar carències interiors buscant un benestar artificial. Lo bitxet mos ha donat una llisó, i eixa serà la part positiva si sabem dependre i canviar la nostra manera d’actuar. Aplicant la definició, mal o bé atribuïda a Albert Einstein, de que la locura és repetir la mateixa conducta esperant resultats diferents, aquí mos ve al pel.

Mar Puchol

Virus i gents

(Publicat a La Comarca el 24 d’abril del 2020)

La situació d’excepcionalitat que estam vivint, fa difícil pensar en qualsevol cosa més enllà del COVID-19 i les conseqüències negatives que està comportant. Enguany (los feliços anys vint, dien alguns!) no mos quede altra que aguaitar frustrats per la finestra de casa, mentre un raig de sol mos comence a enlluernar i sentim cantar les auronetes. Son les senyals inequívoques de que esta inoportuna pandèmia mos està robant la primavera.

Entre mig d’este desori me fan arribar una bona noticia: la columna Viles i Gents, del diari La Comarca, complís 25 anys! Per això, vull felicitar a tot l’equip per la dedicació i la constància en preservar i difondre una part tant important del nostre patrimoni immaterial com és la llengua.

Quan al juny del 2019, Carles Terès me va proposar escriure a Viles, me vaig ficar tant contenta que no m’ho podia creure. Vaig pensar que ere una bona oportunitat per donar a conèixer lo meu poble, ja sigués a través de les històries de la seua gent o bé fent cròniques de l’actualitat.

Per este motiu, avui me vull acordar de quatre persones que, en lo seu moment, van fer de corresponsals de l’actualitat de Nonasp a algun diari. Lo primer és Amalio Ràfales, al diari La Lucha, durant los anys 1912 i 1913, fent cròniques de caràcter social i polític, que a sovint criticaven irònicament lo gran pes de l’església.

Uns anys més tard, del 1929 al 1935, lo mestre Enrique Muñoz, al diari La Voz de Aragón, fa unes cròniques exquisides de temes com l’excursió dels xiquets d’estudi al Pantà de Pena, de la carretera de Batea o del «grandioso recibimiento al teniente Don Francisco Albiac Franc, héroe de Jaca, tributado por su pueblo natal».

Al terreny «deportiu», en trobam dels partits de futbol, fetes per Valero Zapater, al Diari de Lleida, del 1966 al 1971. Per un altra part, cap allà l’any 1979, JM Ràfales «lo Gravat», en fa al diari Zaragoza Deportiva.

Inclús en temps adversos com los d’ara, és important no amollar i seguir informant. Ànims a tothom. Confiança en la sanitat i en la vida!

Estela Rius

Qui pagarà el compte

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 d’abril del 2020)

No cal dir que la gran preocupació d’avui amb relació al Covid-19 és el fre de la pandèmia per evitar més morts i malalts. Ara bé, quan això tingui lloc, s’hagi controlat totalment o no el virus, el gran problema serà l’econòmic –de fet ja ho és– i conseqüentment el social. Mentre tant el govern d’Espanya no sé si fa massa cas de les previsions del FMI per a l’any 2020: 8-10 % de decreixement del PIB, una xifra d’atur al voltant del 22 %, un augment dels deute públic fins el 115 per cent del PIB i un augment de les desigualtats socials. Ves per on, la prioritat de l’oposició són els escons del Parlament. Tot plegat una veritable catàstrofe. La UE ja ha decidit no emetre coronabonos ni altre instrument que impliqui la mancomunització del deute: és a dir, els fons es reparteixen segons necessitats i els Estats responen mancomunadament. No serà així, perquè el BCE atorgarà crèdits als països que els demanin i posarà les seves condicions: control, interès i terminis. Com en altres països, en el nostre, al marge de la distribució racional dels diners entre el més necessitats o no de la societat, el compte el pagarem entre tots el ciutadans, no ens enganyem. El qui, el com i el quan seran tan importants com necessaris per un repartiment just i equitatiu. En la pràctica el compte es pagarà: mitjançant l’augment d’impostos directes o indirectes, o reduint despeses supèrflues i també mitjançant la reducció de serveis públiques (sanitat, ensenyament, serveis socials, etc.), o no incrementant les pensions o reduint-les, o mitjançant sous baixos, o incrementant la productivitat de les empreses en general, o augmentant les exportacions, o limitant les importacions no necessàries, etc., etc.; o amb una combinació racional de totes aquestes mesures i actuacions. La llista es pot ampliar molt més, tot i que és un bon exemple d’allò que es farà. Si no forméssim part de la UE, tindríem a les mans la màquina de fer diners, instrument tant perillós com injust que castigaria molt més les classes necessitades. Ara sí que és l’hora de la política, de la bona política. Ens adonem veritablement els ciutadans? De solucions fàcils, no n’hi ha, cap ni una. Ben mirat només serviran la innovació i la intel·ligència, aplicant la justícia social.

José Miguel Gràcia       

Caldrà

(Publicat a La Comarca el 17 d’abril del 2020)

Es compleixen 25 anys de la columna ‘Viles i gents’, un aniversari redó que hauria de portar a la reflexió, a la recapitulació i a les propostes de futur. Però la fita arriba en mal moment, no cal dir-ho.

Caldria recordar els precedents que van preparar el terreny per a que La Comarca fora un terreny adobat i assaonat per a que la llaó prosperara quan la va tirar a eixam Ramón Mur. Anys abans del primer ‘Viles’, el periòdic ja publicava articles de divulgació, costumistes i folklòrics escrits en català sobre diferents pobles de la comarca del Matarranya. Hi van aparèixer textos de Toni Llerda, Desideri Lombarte i Pasqual Vidal, entre d’altres. Eren els primers escrits que es publicaven al periòdic en la llengua pròpia del Matarranya i de part del Baix Aragó.

Anys després, Ramón Mur posaria en marxa la publicació de textos en català com una secció permanent, i la iniciativa, ‘Viles i gents’, va collar, fins avui. Aspirava a que els catalanoparlants del Matarranya i el Baix Aragó s’identificaren amb l’expressió escrita de la seua pròpia llengua. No sé si ho ha aconseguit, ni tan sols si hi ha contribuït. Voldria pensar que sí.

Però avui tot això queda en un segon plà, enterrat sota un aclaparador allau d’incertesa, dolor i por per culpa d’una epidèmia que fa trontollar una societat que, fa poques setmanes, pareixia sòlida i indestructible.

Lluís Rajadell

Jaume Ferran i Clúa

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 11 d’abril del 2020)

Estic confinat al carrer doctor Ferran d’Esplugues de Llobregat, carrer que honora Jaume Ferran i Clúa, doctor bacteriòleg, nascut a Corbera d’Ebre (1851). Estudià medicina a Barcelona i es llicencià el 1873. Del 1874 al 87 fou metge titular a Tortosa. S’interessà per la bacteriologia i pels estudis de Pasteur sobre les vacunes. El juny del 1884 i, davant l’epidèmia de còlera que havia causat 3.500 morts a Marsella, l’Ajuntament de Barcelona el comissionà per estudiar a França els sistemes de prevenció de la malaltia. Quan tornava del viatge amb cinc flascons de mostres del bacil vibrio cholere el van detenir a la Jonquera confiscant-li els flascons. Després d’una setmana i una sèrie d’esperpèntics telegrames dels duaners i el govern de Madrid, el ministre de la Governació, el monàrquic i conservador Francisco Romero Robledo va ordenar la destrucció de les mostres. El doctor Ferran en va poder salvar una camuflada en un mitjó, la qual serviria per desenvolupar una vacuna que provaria amb ell i la seva família. Quan al 1885 va arribar el còlera a València, després de l’augment dels infectats per les aglomeracions dels passejos de la Mare de Déu dels Desamparats per la ciutat, suspeses les Falles, però no la festa religiosa de sant Vicent, les autoritats van entrar en pànic. En aquest estat de les coses, el catedràtic de medicina de València, Amalio Gimeno va forçar Sanitat a canviar les imatges religioses per la ciència del doctor Ferran. Van inocular unes 30.000 dosis amb força d’èxit. Segurament per enveges personals al metge català Ferran –reconegut ja internacionalment–, fins i tot Santiago Ramón y Cajal va fer un informe poc favorable al doctor Ferran. Des del centralisme governamental i integrista de la capital del Regne, Romero Robledo va aturar les vacunacions. Aviat Barcelona li va reconèixer els seus mèrits nomenant-lo cap del Laboratori de Microbiologia de Barcelona, tot i que la vacuna anticolèrica no va ser oficialitzada a l’Estat espanyol fins l’any 1909. Cal dir que Ramón y Cajal es va fer inocular la vacuna anticolèrica del doctor Ferran, però a Saragossa, nova destinació de Ramón y Cajal, s’infectaven i morien milers de persones. Romero Robledo va ser nomenat Ministre d’Ultramar el 1891 i de Justícia el 1895. Tant de bo tinguéssim un altre doctor Ferran en el present.

José Miguel Gràcia     

Limitacions ‘chapurrianistes’ (als 25 anys de Viles i gents)

(Publicat la La Comarca el 10 d’abril del 2020)

Fa més de cinquanta anys alguns ja replegàvem vocabulari que sentíem dir a la gent naixcuda al segle XIX, i també escoltàvem en molta atenció les converses i cançonetes tradicionals. I en los amics de l’Estudi -escola- jugàvem a l’eixagueda, les xapes, a l’arrenquen i aturen, al marro, a saltar la corda, o al bater, joc de pilota en dos equips paregut al beisbol. Per ixo entenem molt bé què acabarà passant quan apareix un nou grup d’entusiastes xapurrianistes que se moren d’amor per la nostra llengua, però només parlen i parlen en castellà, i ho escriuen tot en castellà, ixo sí, posant de tant en tant la floreta d’un topònim o una expressió nostra, escrit també a la castellana. Com si el castellà necessitare per existir que, els que no respecten lo que han dit tantes voltes els acadèmics de la RAE sobre el català d’Aragó, li penjaren a les orelles un panical, un picaculs o un passaripiaus florit dels que ara creixen per les eres ermes dels nostres pobles.

Està clar que l’enfornada actual dels xapurrianistes arriben massa tard, quan el vocabulari en que ells treballen s’ha reduït de manera perillosa i no els aplegue ni per fer demostracions de primer d’infantil de Chapurriau. I no exagero, perquè entre els que mantenim la llengua, en les condicions dels anys 50-60 del passat segle, i els que es mouen en la immersió totalment castellanitzada dels raders vint anys, hi ha una distància insalvable.

Algun dia se n’adonaran que ixo del ‘chapurriau’ o xapurrejar, no és altra cosa que un terme despectiu inventat a la part castellana de l’Aragó, per senyalar la manera confusa que tenien de parlar, la gent de la Franja, quan intentaven fer-lo en castellà. Fenomen també conegut a la ratlla del portuguès i el castellà; o el que diu de l’època de la colònia portuguesa una crònica recent: «el portugués chapurreado fue durante tres siglos la lengua de comunicación entre europeos de todas las naciones en gran parte del litoral asiático». M’agüela Petra parlave molt poquet el castellà xapurrejat, i el català d’Aragó perfectament; m’agüelo Tomás, com va anar a l’escola, parlave català i castellà perfectament.

Tomàs Bosque

Mal oratge

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 d’Abril del 2020)

Hòmens i dones del temps continuen apareixent dia a dia, professionals i metòdics, al final de cada telenotícies o als butlletins radiofònics, i les seccions meteorològiques es mantenen fixes dins dels diaris de la pandèmia. Quan tot ha quedat engullit pel maleït coronavirus, des del procés monotemàtic als omnipresents partits de la lliga de futbol, l’oratge entra invariablement a les nostres cases com si a fora dels balcons o finestres tingueren importància l’anticicló persistent del passat hivern o el fred inesperat d’este principi d’abril, amb pluges i neus. Mapes per regions amb les icones corresponents, isòbares, temperatures màximes i mínimes, força del vent, índexs pluviomètrics…, tot ho van contant amb detall i inclús entusiasme, com si d’un moment a un altre tinguérem que pensar en si caldrà agarrar una jaqueta per eixir a fer el vermut o a la professó del Domenge de Rams; com si haguérem de ficar la roba a la maleta per a anar a passar la Setmana Santa a casa dels pares, a un hotel rural, a la platja o voltar pel món mundial; com si volguérem i poguérem córrer o caminar pels camins primaverals. Plou o neva o fa molt aire, i no passa res. No es queixarà el sector turístic de les previsions meteorològiques ni de la climatologia adversa per esta temporada vírica i letal. I es quedarà sense notícia ni operacions la DGT. Tampoc ningú s’alegrarà massa de si fa sol i bon temps. Tancats en cases o apartaments hòmens i dones, vells o jóvens, la naturalesa va seguint lo seu curs, ara més ampla i lliure, habitada per uns animals que, potser sorpresos, recuperen territoris. Porcs senglars corrent per carrers principals de Barcelona o Girona, dofins que entren als canals de Venècia o naden feliços davant les platges sense banyistes ni flota costanera, moixons que podem sentir sobre el nostre silenci confinat al cel sense avions, sorolls ni fums. Terra, mar i aire, de repent, contra l’omnipotència salvatge de l’home, modelador voraç d’un món contaminat. Temps de la naturalesa, mal oratge?

María Dolores Gimeno

A tots els vilers

(Publicat a La Comarca el 3 d’abril del 2020)

En la commemoració dels vint-i-cinc anys de la columna de ‘Viles i gents’ a La Comarca m’agradaria recordar i donar les gràcies a aquells vilers que ens van acompanyar durant un temps però, que per diferents raons, van deixar de col·laborar molt al nostre pesar. El primer de tots ells va ser el calaceità Miquel Blanc, viler durant el final dels noranta i principis del 2000, també ens va donar suport el poeta freixnedenc Juli Micolau a les acaballes dels noranta i el periodista beseità d’adopció que treballa a l’Ajuntament d’Alcanyís Josep Puche ens va fer costat escrivint en la primera dècada del 2000. Dos codonyerans, el segon d’adopció, José Miguel Gràcia i Artur Quintana, van passar per viles breument perquè de seguida van liderar una nova columna en català -‘Lo Cresol’- al Diario de Teruel que ix puntualment cada dissabte de l’any des del febrer del 2006 amb un bon equip de col·laboradors. Alguns de nosaltres hem acompanyat ‘Viles i gents’ durant estos vint-i-cinc anys ininterrompudament en articles de diferents temàtiques. Tomàs Bosque de la Codonyera, Lluís Rajadell de Vall-de-roures, José A. Carrégalo de Mont-roig i jo mateix de la Vall del Tormo. Carles Terès resident a Torredarques s’incorporà pocs mesos després d’iniciar-se el projecte i és el coordinador de la columna, Natxo Sorolla de Pena-roja entrà com articulista cap al 2005 i la més recent, substituint José A. Carrégalo, l’Estela Rius de Nonasp. Les col·laboracions periodístiques de tots els vilers, més de mil dos-centes cinquanta, ha fet efectiva la presència periòdica durant vint-i-cinc anys de la nostra llengua en les pàgines del bisetmanari ‘La Comarca’. Volem donar les gràcies a tots els lectors que regularment ens heu seguit, que ens heu mostrat el vostre suport per així intentar de normalitzar i promocionar la nostra llengua.

Carles Sancho Meix