A la merda la guerra

        Amb aquest títol, allà pel 2003, escrivia empipadíssim contra la guerra d’Iraq un poema que començava així:

A la merda les guerres:

les legals, les il·legals

les morals, les immorals,

les col·laterals

i les perpendiculars.

A la merda, totes! …

Per a l’actual guerra, intervenció, invasió o com vulgueu dir-li d’Ucraïna serviria igual, només em caldria omplir aquesta columna amb el poema sencer i cap a la redacció. Tot i que, prefereixo dir quatre coses sobre el particular. Ens omplirem la boca qualificant la barbaritat que està portant a terme Putin, Lamentarem la massacre de civils i militars ucrainians. Jo també lamentaré els pocs que hi hagi del russos. S’implantaran mesures de càstig contra Putin, les quals realment castigaran el poble rus en general i de retop tots els europeus i mig món. I per a què servirà tot això? Una guerra sempre és un fracàs, la guanyi qui la guanyi. Si pogués donar un consell al president d’Ucraïna li diria que fes el més pràctic per detenir la guerra, altrament dit, les morts. Sé que és molt dur per aquest dirigent, després dels brutals atacs, donar un pas enrere i intentar pactar amb Putin. No sé com podria convèncer Volodímir Zelenski al seu poble, però evitaria moltes morts i això és el que importa. No vull dir que confiés massa en Putin, emperò tampoc en la UE ni el l’OTAN. Aquests li donaran armes i se les voldran cobrar. Què han fet fins ara per entendre i apaivagar el conflicte de les províncies de Donesk i Luhansk? Tenint en compte la situació estratègica d’Ucraïna, l’esfondrament de la URSS, la història dels dos blocs –orient i occident–, Zelenski hauria de provar de nedar entre dos aigües, Rússia i la UE-OTAN, maldant d’esdevenir un país neutral. Crec que caminaria vers un futur molt més estable i prometedor. Si no existeix el Pacte de Varsòvia per a què vol entrar a l’OTAN? Suïssa no n’ha sortit malament essent un país neutral i Finlàndia amb el seu estatus viu prou bé. Sóc conscient de que “són molts los qui aconsellen i pocs los qui encerten”.

 

José Miguel Gràcia       

Sensates contra borinots

(Publicat a La Comarca el 25 de febrer de 2022)

Borinots, destarotats, curts de mollera i gords. Així son els hòmens -no dic els xiquets- protagonistes de les sèries còmiques de dibuixos centrades en la típica família americana. Pel contrari, les dones son intel·ligents, sensates, raonables i boniques. Passa a les actuals ‘Pare de família’, ‘American dad’, ‘Dinosauris’ o ‘Els Simpson’. Però la cosa no és nova. Ja passava als mítics ‘Els Picapedra’ dels anys seixanta del segle passat. Les protagonistes femenines de totes estes sèries d’animació els donen cent voltes als seus marits en tots els aspectes, tant en els morals i intel·lectuals com en els físics. Ells son molt més bèsties, això sí.

En un món dominat, encara, pels hòmens, les famílies americanes que mostren els dibuixos tiren per avant gràcies al seny que demostren les mares, que acostumen a reconduir pel camí del bon enteniment, de la raó i de la prudència el que els descabestrats del seus marits encaminen, sempre, cap al precipici i el caos més absolut. Mentre, els sagals, xics i xiques, van a la seua, fan trastades i emprenyen als pares. Però, al remat, és Marge, la que salva els mobles i evita la catàstrofe que s’entesta en provocar el poca-solta de Homer, que només pensa en menjar xulles de gorrino i dònuts de tots els colors mentre vigila -és un dir- la seguretat de la central nuclear de Springfield.

I el mateix es pot dir de Francine, Lois o Vilma. Sort d’elles. Sí, és veritat que totes son mestresses de casa mentre que ells tenen treballs remunerats, encara que a tots els venen massa grans. La dona no acaba d’eixir de la cuina i de l’atenció als sagals, però és la reserva de coneixement, intel·ligència i bon seny. Mala consciència dels guionistes, llei de compensació, justícia poètica…? Misteri.

Lluís Rajadell

La diplomàcia del president Lambán

(Publicat al Diario de Teruel el 19 de febrer del 2022)

        El dilluns 7 de febrer el Sr. Lambán es va reunir a Pignatelli, seu de la Presidència, amb la organització, associació, espai, partit polític o el que sigui, Societat Civil Catalana (SCC). No cal dir que en democràcia cadascú es pot reunir amb qui vulgui a nivell individual i privat. Ara bé, quan s’hi ostenta un càrrec públic d’alt nivell, la responsabilitat pròpia i el càrrec imposen certes restriccions. Què en sap el Sr. Lambán de la ideologia política dels representants i fundadors de SCC que no té cap representació al Parlament de Catalunya? M’atreveixo a dir que la coneix prou bé i que es va reunir amb ells, per això. Tot està publicat i només cal una passejada per internet per conèixer que sota la defensa del “constitucionalisme”, s’amaga un ideologia dretana i en alguns components de SCC ultradretana. Amb aquesta mena de reunions no col·labora ni gens ni mica el Sr. Lambán a millorar les relacions d’Aragó amb Catalunya, tot el contrari. I si el Sr. Lambán és el que desitja…? No fa massa dies en va fer una altra. S’havia fixat una reunió de presidents i acompanyants d’Aragó i Catalunya per tractar el tema dels Jocs d’hivern dels Pirineus de l’any 2030. No m’interessa el motiu real de la reunió, però sí la plantada que va fer al president de Catalunya al·legant que no arribarien a cap acord o resultat. Això per a mi és una manca d’educació o excés de supèrbia. Si el Sr. Lambán vol que els jocs s’organitzin al 50 per cent entre Aragó i Catalunya, o com vulgui, que s’ho hagués plantejat cara a cara en la reunió i hagués escoltat les raons dels Sr. Aragonès si vol un altre tipus d’organització o col·laboració. Les reunions no són per garantir acords. El que més em dol, però, és la tendència del Sr. Lambán a fer declaracions crítiques contra institucions catalanes, partits polítics o Catalunya en general. Sota la capa del nacionalisme espanyol –sempre el bo– contra el nacionalisme català –sempre el dolent. Sempre “fent amics catalans”. Una “bona diplomàcia amb els veïns”… . Amb tot això en què surten guanyant els aragonesos?

José Miguel Gràcia   

Tempestat d’arena, tempestat de neu

(Publicat a La Comarca el 18 de febrer de 2022)

Com ja tots sabeu, últimament los senyors de la corbata negra estan jugant als escacs a un tauler que coneixen bé: Ucraïna.

Esta antiga república soviètica, serveix de connector entre Europa i Rússia, i per tant és una posició estratègica per a les dos entitats, que fan lo possible per clavar-hi els nassos i, a poder ser, la butxaca. Però ara ve la pregunta del milió: hi haurà guerra a Ucraïna?

No és la primera vegada que Rússia els Estats Units s’oloren lo baf. Allà pel 1962, la «nació de la igualtat» va col·locar un arsenal de míssils a Cuba, apuntant directament a la «nació de la llibertat», qui ja havie col·locat prèviament míssils a Turquia, apuntant cap al nord. Encara que, inicialment, es va intentar mantindre-ho en secret, una filtració a la premsa va estendre lo pànic per tot lo món, que va retindre la respiració durant dos dies, mentre les constants amenaces no feen més que créixer. Finalment, los gossos que lladren van decidir no mossegar, i les dos nacions van pactar per retirar los míssils.

No obstant, poc després, una guerra civil va esclatar a l’altra part del món: Vietnam. Allí, les dos potències van intervindre per «assegurar els interessos de la nació», de manera que, sense barallar-se cara a cara, s’amostraven les dents davall les fulles tropicals de la selva. Un poc diferent (i posterior) serie lo cas d’Afganistan, on no hi han fulles, perquè és un desert ressec que aconseguirie ressecar inclús l’or negre que les dos potències buscaven davall l’arena.

Ara hem de preguntar-mos, què en podem traure, de les ensenyances de la història, per aplicar al present? Una guerra oberta entre les dos potències és, a dia d’avui, una aberració totalment improbable. Encara aixina, no hem de descartar la possibilitat que les dos nacions tórnon a mossegar-se; esta vegada buscant les canonades de gas que abasteixen Europa, i que travessen lo país per davall la terra nevada.

Luismi Agud

La insostenible costa de giner

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 12 de febrer del 2022)

Pels romans giner era el mes del deu Janus, que tenia una cara mirant al passat irrecuperable i l’altra al futur incògnit. A l’imaginari popular significa una costa difícil de puiar, perquè sol arribar amb la dalla de la mort a la mà. Ho diuen les estadístiques, i ho explica, segurament, lo mal temps, que ataca els més dèbils i els vells. Enguany, en plena sisena onada de la pandèmia pel COVID-19, continuen los contagis i les víctimes, unes 200 diàries, i ja no en fem ni cas, esgarrifats molts de nosaltres dels partes diaris de víctimes dels principis, ara fa dos anys. És pel cansament pandèmic, diuen los analistes, i per la sensació d’immunitat que donen les vacunes i la confiança de la majoria de patir sense massa dificultat los símptomes lleus de la nova variant òmicron. O potser és que l’anticicló que vivim a les terres baixes des de cap d’any mos ha instal·lat psicològicament a la primavera; giner pareix març i febrer és com un abril anticipat. Sentim així l’etapa de la renovació natural i vital, protegits pel cel enorme i el sol radiant. És innegable el canvi climàtic que patim, quan estos dos mesos eren sempre los més freds de l’any. I perquè com a primavera és ben estranya, amb gelades al matí, ni una gota d’aigua de pluja des de fa molts dies, i sense la boira dixant una mica d’humitat a la terra seca. Què podem fer com a ciutadans davant de les forces naturals incontrolables? Les campanyes de conscienciació per separar residus i reciclar de forma individual no són prou sense una política industrial decidida. Los fòrums internacionals no es fiquen d’acord, i les altes instàncies nacionals parlen d’acabar en les energies fòssils i d’apostar per les renovables i sostenibles, però sense dissenyar un pla racional de desplegament ordenat. Tindran força les al·legacions de particulars i plataformes per aturar la invasió caòtica de plaques solars i centrals eòliques i els seus efectes desconeguts? A la costa de febrer los paisatges d’Aragó encara respiren lliures de la ferralla insostenible.

María Dolores Gimeno

Recordant Angel Guinda

(Publicat a La Comarca el 11 de febrer de 2022)

El passat 29 de gener se’n va anar d’este món el poeta i amic Ángel Guinda, i ens dol la seva absència. Ara ja tenim al nostre panteó dels records, dos dels poetes més grans que ha donat l’Aragó en tota la seva història. Estic escrivint d’ell i també, dins de l’Aragó que parla català, del nostre malaguanyat Desideri Lombarte. Perquè si Guinda ha estat un mestre excepcional de la llengua castellana, decantada a l’ofici de poeta, l’escriptor de Pena-roja, tot i haver-hi tingut una vida massa curta, la seva immensa obra ja es molt reconeguda a l’Aragó, i es projecta el seu geni d’escriptor i poeta, arreu dels territoris de llengua catalana.

Guinda va néixer i es va criar a Saragossa, els seus pares d’Uncastillo, a les Cinc Viles, «Cinco Villas». La mala sort que sa mare, Angelines, morire en el seu part i el turment de créixer sense l’escalf protector de qui t’ha donat la vida, el va senyalar de tal manera que, de molt jove, en descobrir la poesia i els plaers de l’amor i la creació artística, tot ho va dirigir a la missió d’arribar al més lluny amb el seu projecte vital. Ha estat un activista de la poesia i un perfeccionista del llenguatge. Havia heretat de la família materna les idees del compromís social, i no li caïen los anells quan calia denunciar als tirans, com Pinochet; o fer bromes i grafits contra institucions perverses, o el que calguera.

La nostra amistat va començar el 1976, just per incorporar cançons sobre poemes seus al meu segon disc; i fer recitals conjunts aquells tres anys convulsos de la Transició, en moltes ocasions també en actes del Partit Comunista. I hem mantingut l’amistat i els afectes al llarg de tots aquests anys. Guinda se’n va anar a Madrid perquè la seva obra es coneixera més i arribara ben lluny. I bé que ho ha aconseguit; només cal veure els honors i reconeiximents que li estem donant en la seua tornada pòstuma a l’Aragó.

Tomàs Bosque.

N. Sorolla: La paella (i els drets d’autor) (I) (Viles i gents)

Source: La paella (i els drets d’autor) (I)

Mai en ma vida haig fet una paella d’arròs. Si que haig acompanyat moltíssimes vegades, en una cerveseta a la mà, a gent que la fa

Natxo Sorolla06 02 2022

Mai en ma vida haig fet una paella d’arròs. Si que haig acompanyat moltíssimes vegades, en una cerveseta a la mà, a gent que la fa. Però mai, mai, mai haig fet un arròs. Estic segur que si em proposara aprendre’n, me n’eixiria en fer un arròs comestible. Preguntaria a casa, a amics, miraria vídeos a Youtube, i me n’eixiria. De fet, sóc més d’arròs negre, aixina que la faria al meu gust. I segur que entre tots los consells, tindria que triar: que si mai posos peix o costella de gorrino, que si el socarrat done gust, que si és sacrilegi posar ceba… Això només per a la tècnica de fer bons arrossos.

Però és que la «recepta» de com elaborar una cosa també el tenim per a encendre el foc, o per a fer la carn a la brasa, o per a couré bé els calçots. Un «codi» que es passe de generació a generació, d’amic a amic. I alguns s’arrisquen i el modifiquen. A un altres los agrade la innovació i l’adopten. I sempre, tot de bades.

La gran pregunta és per què fem tot això sense «res a canvi»? Principalment, perquè si mos reconeixen que fem bones paelles, mos aconvidaran a fer-ne moltes, i mos escoltaran atents en una cerveseta mentre expliquem la nostra tècnica. De fet, mai ningú podrà patentar lo «codi de fer paella», així, en global. Si aprenem a fer bones paelles, només mos caldrà reconèixer que «ma mare em va ensenyar que…». Perquè aquí està part de la lògica humana: lo coneixement lliure, basat en lo reconeixement, la popularitat… Des de fer paelles, penjar fotos a Instagram, o fer programes informàtics. Tot passe, en part, pel reconeixement que mos fan los altres.

Però a l’era industrial va aparèixer el «dret d’autor» o copyright. Per esta via es promou una altra lògica: qui invente una cosa nova veu reconegut lo dret a explotar-la econòmicament. En això mos assegurem que la gent invertirà temps en inventar, perquè podrà cobrar posteriorment los drets d’autor. Fins després que es mòrigue, que passarà a ser de domini públic, i aixina redundarà en favor de la humanitat. Però de moment això ja està cuit, i ho deixem reposar 10 minuts. D’aquí unes setmanes parlarem de com lo saber fer un bon arròs se cou en los drets d’autor dels codis informàtics. Bon profit!

Natxo Sorolla. Viles i gents

Faules, boles i calúmnies: la moda rossiniana

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 5 de febrer del 2022)

La manipulació informativa està de moda. Faules, boles i calúmnies són armes llancívoles de tots els mitjans de comunicació, mercenaris al servei dels seus amos, siguin grans empreses, bancs, sistemes financers o l’església. Calumnia, que alguna cosa queda, resa el dit popular. Quina raó tenia Rossini a El barber de Sevilla: “La calúmnia va corrent per les orelles de la gent. S’introdueix hàbilment, i fa atordir i inflar els caps i cervells. L’avalot va creixent i guanya força pop a poc. Vola ja de lloc en lloc. Sembla un tro, una tempesta, que en mig del bosc va xiulant i atabalant.  Al final es desborda i esclata i produeix una explosió com un tret de canó. Un terratrèmol, un temporal, un tumult general. I l’infeliç calumniat, envilit i esclafat, davall el flagell públic, prefereix perir.” Sembla mentida que aquest text tingui més de dos-cents anys. La persecució mediàtica als líders va començar molt aviat de l’aparició de Podemos. El mateix partit ha estat alliberat judicialment de l’acusació de finançament il·legal i presumpta caixa B i aquesta notícia no ha tingut cap repercussió mediàtica en els mitjans generalistes (que sí va tindre l’acusació), però mentrestant l’esclat difamatori s’emportà Alberto Rodríguez i especialment a Pablo Iglesias, que va haver de patir la bola, faula o com li volguéssiu dir, de la gestió de les residències al fort de la pandèmia, que  gairebé ningú s’ha ocupat de desmentir de manera ferma; a més a més de l’assetjament domiciliari que patí ell i la seva família Però el cas més flagrant és el del ministre Garzón, del que s’han tergiversat de manera descarada unes declaracions que es publicaren a una revista de la ramaderia intensiva (i el mantra encara continua). De moment l’esclat ja s’ha produït amb l’assalt a l’ajuntament de Lorca (Múrcia), però encara en podem veure de més grossos. Ara els tirs van cap a Ada Colau (que serà una bola més), i quan es pugui, cap a Yolanda Díaz. Amb uns mitjans generalistes vassalls dels seus senyors (alguns com la COPE pagats en gran part per l’erari públic) caldrà estar molt a l’aguait.

Antoni Bengochea