Aigua, sol i vent al Matarranya

(Publicat a La Comarca el 28 de febrer del 2020)

Era d’esperar que no agradaria a molta gent del territori, especialment als que viuen del turisme, el projecte d’energia eòlica que ha fet l’empresa Capital Energy, pel que caldria posar una renglera de 84 aerogeneradors de màxima alçada, sobre tossals que ratllen els 600m, de Fórnols a Calaceit. Tota una operació de modificació visual del paisatge que encerclaria bona part de l’alt Matarranya amb un efecte cortina espectacular; efecte que encara es podria eixamplar si, qualquer dia, se’ls ocorreix completar eixe cercle ficant un altra rengla de molins gegants de Santa Mònica a la Pobleta, seguint la carretera de Morella.

Caldrà esperar a veure si s’accepta o no el projecte, perquè al mateix territori senyalat o una mica més entafora, hi ha molta gent que estaria encantada mirant des de la finestra de casa com done voltes el monstre de les llargues aspes; veure-ho i traure uns bons beneficis, això sí, posant-lo prou lluny del poble perquè no molesto massa el seu soroll ni les llums roges per la nit.

Bromes apart el Matarranya, al nostre entendre, no hauria de deixar passar l’ocasió què es facin inversions fortes en les energies renovables, per molta complicació que tingue la seua implantació. Cal recordar el que va passar quan volien fer el pantà de la Torre del Comte. Si en aquell moment la barbaritat del Pantà es va poder evitar perquè les forces vives del territori, els polítics i la gent, anaven tots units al darrere de la Junta dels regants que presidia J. M. Puyol, igual ara es podria negociar una solució pareguda, que no tinguera un impacte visual tan fort, mantenint les inversions al territori; i un retorn econòmic just pels propietaris dels terrenys i els ajuntaments. Per exemple: fent recular una part del molins alguns kilòmetres cap la línia del Guadalop, i mirar d’atreure empreses per instal·lar un grapat de plantes fotovoltaiques a les terres més amples i planes de la majoria dels pobles.

Tomàs Bosque

250 anys de Beethoven

(Publicat al Diario de Teruel el 22 de febrer del 2020)

Beethoven no va destacar massa en la música vocal (no era Monteverdi, Mozart o Bach); òperes només en va compondre una, de la que ell mateix era conscient de la seva imperfecció. Mai va ser un nen prodigi (poc hagués brillat en aquests programes de la 1). No gaudí del talent ni del geni creatiu de Schubert o Mozart; ni arribà a la brillantor de Händel, la versatilitat de Strawinsky, la profunditat de Bach, o la creativitat revolucionaria de Wagner. Però ningú va fer avançar tant la música com ell. Excel·lent en gairebé tot, unia en un equilibri extraordinari talent, disciplina, creativitat, treball i alçada de mires. Tot plegat el va fer ser el primer creador musical conscient de compondre per a la humanitat y per al futur. Tots el gèneres de l’època els va empènyer, canviar i millorar. En un principi era el piano, del que va ser un virtuós (el millor de l’època). Amb 32 magnífiques sonates i cinc concerts en va tindre prou per crear el piano modern. Una vegada provades al piano, les innovacions eren aplicades a tots els gèneres. En música de càmera ofereix la col·lecció més important de quartets de corda (la forma per excel·lència). Com hem dit, òpera nomes una, però conformà el nucli fonamental del teatre líric romàntic. També per al violí només un concert, però és el millor que hi ha. Conscient de que la música religiosa entrava ja en la decadència, a penes treballà aquest gènere, però ens llegà la Missa Solemnis (la obra que ell considerava la més valuosa de les seves), la més important de les misses (amb permís de Bach i Bruckner). Parlar de les simfonies sempre ens queda esquifit, però cal dir que amb ell es va acabar la costum de compondre simfonies com si es fossin redotets (rosquilles calaceitanes). Només nou, cada una un monument, i la tercera, cinquena i novena insuperades i possiblement insuperables. En resum, la obra d’un tità, el Miquel Àngel de la música, aquell que va aconseguir que l’impuls creatiu dionisíac i l’arquitectura musical més sòlida i apol·línia s’equilibressin amb fermesa.

Antoni Bengochea

Les llengües aragoneses a Casp

(Publicat a La Comarca el 21 de febrer del 2020)

Enhorabona a l’Ajuntament de Casp per oferir als seus veïns la possibilitat d’aprendre la llengua aragonesa, així ho anuncia La Comarca, i continua la nota en què «l’objectiu principal és garantir i normalitzar socialment l’ús de les llengües pròpies d’Aragó». En este interès del consistori per les parles del territori trobo a faltar que els seus veïns no puguen accedir també a uns cursos de llengua catalana perquè a la ciutat de Casp un 30% de les famílies de la població deuen tindre algun membre originari de les viles catalanoparlants, que és el mateix que passa a Alcanyís, ja que molts dels seus habitants procedeixen de poblacions en què parlen eixa mateixa llengua. Recordem que a la capital del Baix Aragó, actualment, es pot aprendre català perquè l’Escola Oficial d’Idiomes oferta esta llengua des de fa més de trenta anys. I també es van oferir cursos de català a Casp del 2001 al 2012 a través de l’Escola d’Adults amb un èxit d’alumnes inscrits molt important. A més la població és la capital de la comarca del Baix Aragó-Casp on quatre viles parlen català i dos castellà. Empatitzar amb la llengua dels veïns seria un objectiu prou important que reforçaria la cohesió territorial. El respecte per les llengües el té clar l’entitat comarcal que va iniciar fa dos anys una col·lecció pròpia bilingüe -Mangrana- que ha publicat els dos primers títols: un en català i l’altre té una doble edició en català i en castellà. Un caspolí, Manuel de Latre, el primer estudiós del vocabulari del municipi el 1882 escrivia que a Casp «s’hi transparenta bastant la influència catalana de la frontera». La seua toponímia apunta en esta mateixa direcció perquè està plena de paraules de la nostra llengua: Coscoll, Castell, Rascacames, Val d’Abric, la Foia, Monjuït, la Serreta, la Figuera, mas del Rosset, Val de Sancer, Forca, mas del Sabater, la Foradada, l’Espartell, mas de Favarol, Miralpeix, mas de Peletes, de l’Horta… Per tant, la llengua de les viles veïnes de la vostra comarca també la podeu considerar com a part de la vostra herència lingüística. I de fet ho és plenament per al 30% de les famílies caspolines. Valorar i dignificar ‘tot’ el patrimoni lingüístic aragonès és una necessitat i una urgència i per això felicitem el consistori de Casp.

Carles Sancho Meix

Xapurriau: nom, límits, grafia i futur

(Publicat al Viles i gents, La Comarca, 14/2/2020

Natxo Sorolla

Screenshot_20200213_152126

La llengua al Matarranya té quatre línies de debat: lo nom, la delimitació, la grafia i el futur. Este diari ha inaugurat recentment la columna «El mundo del Chapurriau», firmada per Maria José Gascón, alcaldessa de la Codonyera (PAR). I té la virtut de tocar les quatre línies de debat. Compartim lo futur que dibuixe: «no queremos que desaparezca», i coincidim en què «es una lengua propia» i «creemos se debe proteger». De fet, hi ham de posar molts esforços.

Sobre el nom de la llengua plantege el que hasta ara és una incògnita acadèmica: «os vamos a presentar temas tan importantes como el origen del chapurriau, por qué se le llama así» i «vamos a explicar las raíces del chapurriau desde la creación del Reino de Aragón». Coincidim que delimitar l’origen històric de la denominació de «xapurriau» és una incògnita. Perquè sabem que l’any 1612 los d’Alcanyís dien «que Peñarroya (…) se hablaba en lengua catalana cerrada» i l’any 1923 a un anunci de diari l’alcalde destacave que Fórnols ere «de habla catalán». Però en qualsevol d’eixes èpoques històriques és una incògnita l’existència del nom de «chapurriau».

També s’establix una línia de reflexió sobre els límits de la llengua del Matarranya. No es destape com se cosirà el tema, però el fil és «qué es el romance aragonés, el lemosín, el aragonés oriental». Trobar similituds entre el parlar del Matarranya i l’occità de Llemotges (751km) o l’aragonès d’Echo (321 km), sense obviar el parlar d’Arnes (12km), és una hipòtesi audaç. I des de la filosofia de la ciència diu Popper que s’avance validant hipòtesis audaces. Estem atents a la nova via.

Finalment la columna incorpore un extracte de tres paraules segons se diuen als nostres pobles: «sendra», «chumenera» i «griella». Un resumet del que el món acadèmic tracte sistemàticament, en treballs més durs de dialectologia, com los del professor Navarro o la tesi que està fent lo favarol Roberto Albiac. Estos treballs sempre han mantingut la nostra grafia històrica de «cendra», i no han innovat posant «sendra», perquè explique millor qui som. De fet, los treballs dels professors Giralt i Moret de la Universitat de Saragossa certifiquen que històricament ham escrit «cendra». I precisament conserven eixa «c», que ve de la grafia llatina (cinis), perquè explique per què és tant normal que a la Codonyera la «c» escrita tingue una fonètica diferent que a Pena-roja, però els dos la tinguen similar quan escrivim «s». No cal innovar grafies si tal com escrivíem al segle XIV ja mos resol la «neçesitat» de conservar eixa distinció que fem a cada poble. I és que només trobo un matís menor de distinció: usar la llengua que no volem que desapareixque. Però això són qüestions menors.


* Les cites històriques són del Sumario del processo de propriedad iuratorum de Peñarroya et Fornoles, 1612 i de La Vanguardia, 16/12/1923. La bibliografia citada:

  • Navarro, P. (2005). Aproximació geolingüística als parlars del Matarranya. Associació Cultural del Matarranya.
  • Giralt Latorre, J., & Moret Oliver, M. T. (2018). «Sie manifesta cosa a tots hòmens». El català del segle XIV en textos notarials del Matarranya (Terol). Prensas de la Universidad de Zaragoza.

La biga d’Ángel Ganivet

(Publicat al Diario de Teruel el 13 de febrer del 2020)

Ganivet fou nomenat cònsol espanyol a Helsingfors, capital del Gran Ducat de Finlàndia a Rússia, el 1895 i hi visqué fins al juny del 1898, quan el destinaren al Consolat d’Espanya a Riga, capital de Letònia, a Rússia, on se suïcidà el novembre del mateix any. En aquests dos anys finlandesos va escriure dues obres fonamentals per al seu concepte de nació: les Cartas finlandesas i Idearium español. A les Cartas denuncià l’afany del govern rus per russificar Finlàndia que havia esclatat el 1898 després de molts anys de tolerància i autonomia. I es posà del costat finlandès –dels futurs independentistes del 1917– declarant: me afirmo más en mi idea que aquí lo que existe con existencia real , y pudiera decirse sustancial, es lo finlandés. Donà testimoni que de les tres llengües de Finlàndia –rus, suec, finlandès– les dues primeres eren  importades i enfront d’elles es trobava el finlandès la lengua nacional, i afegia: el espíritu del país sólo puede llegar a su máxima altura pensando en su natural idioma. Per a evitar la violència que ell veia venir, i que es produiria vint anys després, proposava una solución, que no sólo es fundamental, sino que es en nuestro tiempo la que está más en boga, el referéndum. Calia esperar que, vist el tarannà democràtic ganivetià, a l’Idearium español tractaria com cal, si més no, els bascos i els catalans, que coneixia prou bé: a Barcelona hi havia viscut una llarga temporada i deixà escrit: tengo sangre de lemosín, denominació que a l’època encara cuejava per a qui no volia, o no podia, declarar-se català; dels bascos sabia el que li escrivia Unamuno, i les seues fòbies, això sí.  Mes, ai!, la biga espanyola que duia fermament clavada a l’ull no li va permetre d’escriure sobre les llengües no castellanes a l’Idearium, tret de proclamar: ¿Puede darse nada más bello que … conquistar nuevos pueblos … a nuestras leyes y a nuestro idioma? –o potser ironitzava? D’haver viscut més, els possibles anys passats a Letònia, amb idèntica situació a la de Finlàndia, potser li haurien pogut fer caure la biga.

Artur Quintana

Massa farinetes

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 8 de febrer del 2020)

Un plat de farinetes en torradetes, ixe ha segut sempre a casa lo dinar quan neve. Lo poble ha estat ben enfarinat… Les primeres imatges que mos arribaven pel mòbil mos donaven molta enveja als que no vivim allí. Que molt majo quan la neu colle, però que quan s’acumule massa, no tant. Més de 50 centímetres va dixar lo temporal Glòria als nostres pobles, arribant a un metro en alguns punts, una nevada que recordarem per les conseqüències que no han acabat al desfer-se la neu. N’hi una trentena de granges afectades, almacens industrials, pavellons poliesportius i altres instal·lacions municipals. Però no han patit només les infraestructures, sinó tamé los animals (en grans pèrdues econòmiques en el sector), n’hi ha hagut desprendiments, creixcudes dels rius i molts cultius, com les oliveres, han estat afectats. Des de fora s’ha viscut en ansietat per la situació d’incomunicació en les famílies i los amics, que depenent de puestos i companyies ha arribat a 60 hores. Portant moltes hores sense saber res vaig tindre una sensació d’asfíxia per no poder comunica’m en ningú, confiant en que estarien tots bé, però en lo malestar de pensar en que si passave algo no ho sabria tampoc i ells no podrien avisar a ningú per a demanar ajuda. Lo 112 no va estar operatiu. Encara que los primers dies del temporal no se sentie parlar de la nostra comarca en los mitjans de comunicació, i lo Matarranya pareixie no existir, va arribar lo dia en que en les notícies d’una emissora nacional vaig sentir parlar-ne i me vaig esgarrifar tota. Vaig pensar que la situació encara ere pitjor. Patia molt pels que viuen al costat del riu, que van tindre un primer avís de marxar de les cases. La gestió de les circumstàncies no ha segut efectiva, i n’hi ha que replantejar temes com los talls del subministrament elèctric i les comunicacions. L’elaboració d’un pla d’emergències és una assignatura pendent. Ara quede esperar una resposta efectiva de les administracions front als danys materials en les instal·lacions municipals, de les empreses i de les famílies que han perdut una part molt important dels seus recursos.

Mar Puchol

Normalització; etílica

(Publicada a La Comarca el 7 de febrer del 2020)

Cap a l’any 1987 vaig ser testimoni d’un cas de metamorfosi lingüística col·lectiva. Per circumstàncies de la vida, m’havien convidat a un casament que se celebrava a la Molt Lleial ciutat de Sagunt. Jo, del País Valencià, no havia anat mai més avall de Peníscola, quan lo tiet Ramon ens hi havia dut de ben menuts a agafar-hi musclos. Havien passat prop de vint anys i, dalt d’un sis-cents matrícula de València, vam emprendre el camí del sud. A les Cases d’Alcanar, la meua acompanyant va voler rememorar els àpats que solien fer amb la seua família en els viatges de Sagunt a Barcelona. Ens vam entaular en una barraqueta vora el mar, on un home cordial no va parar de portar-mos plats; si l’un era bo, l’altre millor. Quan vam dir prou, la clatellada va ser tan gran que ens vam quedar escurats per la resta del mes.

Vam arribar per fi a Sagunt, marejats de tanta proteïna marina. Després de la cerimònia vam fer cap a un restaurant dels de categoria, per fer servir l’expressió autòctona. De fet, d’expressions autòctones no n’havia sentit cap: allà tothom parlava castellà. Com que ja em rosegava el cuquet eixe de l’idioma, no em vaig poder estar de preguntar a la meua companya a què es devia aquell fenomen, atès que em constava que la majoria dels assistents eren valencians de soca vella. Pel que em va dir, es veu que era habitual per aquells verals que, a mida que s’assolia una millor posició econòmica, s’anés abandonant la llengua dels pares, llauradors que els havien pagat los estudis a força d’escarrassar-se de valent.

Lo sopar va anar avançant. Jo sense molla de gana però conscient que em calia acumular aliment, ja que m’esperaven dies de nevera buida. Lo vi i els licors feien pujar el volum de les converses. En aquell fragor de veus i rialles, me’n vaig adonar que totes aquelles persones estaven parlant en valencià. I quin valencià! Se’m van fer les orelles aigua. Vaig pensar que aquell sistema de «normalització» lingüística era infal·lible de veres. Vaig prendre’n nota, però ningú no me n’ha fet cas. I així estem.

Carles Terès