Auschwitz

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 28 de març del 2015)

Enguany es compleixen 70 anys de l’alliberament del Camp de Concentració d’Auschwitz per l’Exèrcit Roig, exactament el 27 de gener del 1945. Amb un milió cent mil assassinats Auschwitz s’ha convertit en el màxim exponent de la barbàrie humana —els nazis, recordem-ho, eren persones—, i marca època. Després d’Auschwitz sabem que la nostra fe en el progrés tècnic indefinit, en no anar acompanyada d’un progrés ètic, com és el cas de l’actual civilització, no farà sinó tornar-nos a Auschwitz. Hi van ser assassinats un milió de jueus i cinc milions més en els moltíssims camps escampats per tota Europa –dos dels quals ací mateix a l’altra vessant dels Pirineus. Els nazis exerciren el genocidi tant sobre els jueus com sobre els gitanos, i si d’aquests darrers no en van assassinar tants —mig milió—, no fou pas perquè no volguessen assassinar-los a tots: les ganes ja hi eren, passava, però, que els gitanos eren menys nombrosos. A més de l’intent d’extermini de jueus i gitanos, la dita ‘solució final’, als camps van ser assassinats molts altres col·lectius —homosexuals, opositors al govern nazi, comunistes sobretot, presoners de guerra, especialment russos, … — sense la mateixa sistemacitat, però, que s’aplicava a jueus i gitanos. Els republicans espanyols no van anar a parar a Auschwitz, sinó sobretot a Mauthausen i dependències: n’hi moriren 16.310. Acabada la Segona Guerra Mundial, i dissolts els camps de concentració, segueixen essent molts els alemanys que afirmen que no en sabien res de les atrocitats dels nazis als camps, i això malgrat que el país n’estava ben ple. En tot cas qui sí ho sabia era mon pare que va viure a Alemanya com a treballador deportat, però no internat, de 1943 a 1945, i com ell ho sabien els seus companys de feina, alemanys i estrangers. Amb tots ells treballaven també presoners dels camps, que es trobaven en un estat físic deplorable. Mon pare i bastants dels seus companys els donaven menjar d’amagat. Esperem que les nostres institucions rememoren com cal Auschwitz i tot el que implica, uns fets dels quals els aragonesos hem estat tant víctimes com actors.

Artur Quintana

Anuncis

Indiferència jacobina

(Publicat a La Comarca el 27 de març del 2015)

La indiferència, quan no hostilitat, del professorat que exerceix a les escoles i instituts de la Franja respecte de la llengua catalana no és cosa nova, ni originària del franquisme. L’actitud colonialista ha estat la norma, inclús durant l’època republicana.

El criteri general dels educadors —amb honroses excepcions—, és que a l’escola s’ha d’ensenyar el castellà.

La llengua pròpia és millor ignorar-la olímpicament o, com a molt, reduir-la a curiositat folklòrica. El mecanisme també va funcionar a ple rendiment durant la II República, que, d’altra banda, tant esforç va fer per millorar l’educació.

Tres insignes mestres republicans molt vinculats al Matarranya i al Baix Aragó catalanoparlant son exemples de desinterès respecte de la llengua autòctona. Santiago Hernández va arribar a ser el número dos del Ministeri d’Educació durant la II República i, en acabar la Guerra Civil, va col•laborar amb la Unesco. Conta a les seues memòries Una vida española del siglo XX que, quan va conèixer a Vall-de-roures a la que seria la seua dona, la parla de la gent li “sonava a català”, però l’única frase catalana que reprodueix no l’escriu correctament, una badada impensable amb qualsevol altra llengua.

Palmira Pla, nascuda a Queretes, va ser una alta responsable del Ministeri d’Educació i del Consell d’Aragó. Acabada la guerra, es va instal•lar a Veneçuela i va tornar a Espanya als anys setanta. Al reincorporar-se al treball educatiu —segons conta Enrique Satué a Los niños de frente—, la Federación Española de Trabajadores de la Enseñanza li va proposar fer un curs de valencià ja que anava a treballar al País Valencià, però ella, “no ho va creure oportú”.

Benita Gil, nascuda a La Ginebrosa, va ser mestra durant la II República i va destacar per les seues idees progressistes. Al març de 2014 va rebre l’Encomienda de la Real Orden de Isabel la Católica per la seua contribució a la cultura espanyola. Encara viu a Praga, la ciutat on la va dur l’exili. Preguntada l’any passat per la seua opinió sobre la situació del català a l’Aragó i, en concret, al seu poble natal, la seua resposta va ser que la parla de La Ginebrosa “té molt poc a veure amb el català”.
Com deia el poeta, “gotas de sangre jacobina”.

Lluís Rajadell

Escena Humana… a La Vilella Teatre

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 14 de març del 2015)

En Jordi Pérez i Soldevila és un dels nous homes de teatre complerts que habiten avui l’escena de casa nostra. Director de la sala de teatre La Vilella del Poble Sec de Barcelona, és dramaturg, director i actor, i cap de colla de la companyia La Sargantana que es va fundar l’any 2003, amb l’objectiu d’oferir un teatre basat en el treball de l’actor i en la unió de l’art teatral al món en què vivim, creant un espai de vivència, reflexió i comunió amb el públic.

Un teatre on el públic surti commòs i tocat pel que acaba de veure. Com a objectiu principal, mantenen la idea de procés de recerca en els seus muntatges, amb l’ànim d’oferir un teatre que agafi el públic per les entranyes.

Les paraules d’aquest dramaturg de les nostres lletres, denoten en els seus textos, amor per la llengua, gust per la poètica, deferència pel ritme teatral…

I a La Plana, el nou text que el prolífic Jordi Pérez acaba d’estrenar a la seva seu, la qüestió que planteja és prou eloqüent per ella mateixa: “Fins a quin punt estem preparats per a poder imaginar un nou sistema polític, social o econòmic?”

Els actors que formen La Sargantana des del propi Jordi Pérez amb Carla Vallès, Saoro Ferre, Laura Yarza, Carlos Briones, Carles Garcia-Llidó i Manu Gómez, amb els que ja es traspua la complicitat de les companyies que es gesten amb l’ànim de créixer amb distintiu escènic i idiosincràtic, rebel·len, en aquest nou espectacle també, la cohesió d’una aposta per un teatre social, un teatre que surt al carrer per a buscar que és el que hi ha de més inquietant i angoixant per la gent d’a peu, per la gent d’avui, per l’època contant i sonant, i hi torna a entrar per a elaborar en màgic procés de transformació un fet teatral que ha de servir-nos en safata la tant preuada i imprescindible funció d’espill humà.

Altrament, al si d’aquest curull d’intèrprets, també de veritables intèrprets de la realitat que els envolta tot complint amb la seva funció social genèrica, l’aposta els porta a anar més enllà encara, i en aquests moments, ja estan gestant una nova proposta recent batejada Km 0, un Festival de Creació en Col·lectiu, una proposta que vol nodrir-se de l’activitat de les companyies que sobretot a casa nostra ja van emprar aquest mètode durant dècades, esdevenint les companyies que d’ençà la democràcia han acabat caracteritzant el teatre a Catalunya, i que avui, quan la realitat multitudinària de la nostra societat ens ha d’anar allunyant cada cop més de l’exclusivitat de les individualitats per anar tombant cap a una ideologia de sumands d’individus -també d’idees, d’energies, d’accions-, paga, doncs, la pena, aturar-se i mirar-se d’a prop, aquesta nova escena humana.

 Marta Momblant

Pep Gimeno ‘Botifarra’

(Publicat a La Comarca el 13 de març del 2015)

Pep Gimeno ‘Botifarra’, nascut a Xàtiva a la comarca de la Costera, és un extraordinari investigador i cantaor de música tradicional valenciana.

Des de la dècada dels 80 del segle passat ha anat per les viles recuperant amb molta paciència i dedicació les cançons que encara estaven presents en la memòria de la gent gran i que d’altra manera s’hagueren perdut. La transmissió oral del patrimoni musical ha segut el seu neguit durant tots estos anys d’intens i minuciós treball de camp. Les cançons i temes populars recuperats per Botifarra eren després integrats en el seu ampli repertori i interpretats pel cantaor en els seus continus recitals arreu del territori acompanyat, principalment, de la Rondalla de la Costera però també per bandes de música. En les grans actuacions com per exemple enguany per a la Mercè a Barcelona s’acompanya de grups de dansa d’arrel tradicional. Fins ara ha enregistrat tres treballs en solitari: “Si em pose a cantar cançons” (2006), “Te’n cantaré més de mil” (2009) i “Ara ve nadal” (2014). També s’ha editat el documental “Pep Gimeno Botifarra, el cant de les arrels” (2014) on s’explica el complicat procés de recuperació de la música tradicional valenciana, per part del de Xàtiva. Interpreta un ampli repertori de composicions i estils: jotes, romanços, malaguenyes, cants de batre, albaes, granaïnes… En les seues actuacions recupera el so dels instruments de la música tradicional com les castanyoles, la canya badà o el pandero. L’èxit del cantaor valencià de música tradicional va en augment i els viatges a les Illes i al Principat cada vegada són més freqüents.

La música tradicional del Matarranya comparteix moltes de les cançons i estils del folklore recollit per Botifarra. Composicions com ‘Alça l’aleta polleta’, ‘El meu xiquet té soneta’, ‘Mira si hai corregut terres’ o ‘A ta mare l’hai vist al barranc de l’Assut”. I estils com les cançons de batre, romanços, folies, jotes, albaes… Tot un gust escoltar la veu del poble valencià que interpreta magníficament Pep Gimeno que dignifica aquella mateixa llengua que destrossa l’alcaldessa de la capital del Regne Rita Barberà.

Carles Sancho Meix

Liquidar faenes pendents

(La Comarca, Viles i Gents, 6/3/2015)

Sempre haig segut conscient que no tinc memòria. O bé per un defecte biològic, o per un mal aprenentatge, o per unes actituds poc afortunades, o perquè l’ànsia d’allò que ve me fa oblidar que s’ha d’arxivar allò que ja ha passat. O molt probablement, per una combinació de totes. Però el fet real és que tinc poca memòria. Recordo molt malament noms, oblido coses a fer, m’és molt difícil memoritzar llistes. I em sol funcionar molt millor la lògica. Intentar repeixcar allò que calie recordar per via de la lògica.

Inicialment pensava que la memòria és essencial per a gestionar el dia a dia. Però arribe un moment en què necessites arxivar més del que pots. I és aquí on inicialment vaig començar a fer ús del sistema més primitiu: un boli apuntant al braç coses importants. Un sistema estèticament condemnable, en espai limitat, i perenne a la dutxa periòdica. Després va donar pas a una agenda de paper, en la que se superposaven grapats de post-its que anaven passant de setmana a setmana en faenes “pendents”. Finalment van aparèixer les primeres PDA, que em van permetre digitalitzar la gestió de tots aquells papers. I es podie sincronitzar en Outlook a l’ordinador, de manera que podies combinar la gestió en lo correu electrònic. Posteriorment tot lo sistema es va integrar al telèfon per via de les Blackberry, i finalment se va generalitzar per via dels Android, que ja tot déu tenim. Segurament que este últim canvi va ser el que em va forçar a canviar a sistemes accessibles des de qualsevol aparell connectat a Internet. I sobretot, aquí és a on vaig acabar dividint la gestió de les tasques en tres dinàmiques diferents, i gestionades des de diferents plataformes:

Calendari per a faenes que s’han de fer un dia i hora concrets, com reunions i entregues (via Google Calendar). Tasques pendents que s’han de fer quan no hi ha res a l’agenda, classificades per temes (laboral, personal, associatiu, oci…,) i prioritat (via Wunderlist). I finalment, la finestra d’entrada de faenes, que són qüestions pendents de classificar i prioritzar, notes, temes a arxivar, i que s’ha de gestionar periòdicament. La via directa és lo correu electrònic (gestionat en Thunderbird) i que batallo per tindre sempre a zero. És una forma de no perdre les entrades importants i de no estressar-se només obrir el correu. La forma de tindre un correu net és gestionar-ho al moment en forma de calendari i tasques, i si no, a l’Evernote, que permet acumular tot allò pendent de classificar i prioritzar.

Fa poc vaig llegir Getting Things Done de David Allen, un símbol de la gestió del temps que es traduiria per “donar per fetes les coses” (GTD). Em va sorprendre com tinc incorporades la major part de les propostes, sobretot la divisió entre agenda, tasques i notes. Possiblement perquè les haig adoptat en llegir coses que ja són part de la cultural popular (digital). Però sobretot m’ha sorprès una de les seues propostes: Utilitza sistemes de gestió de tasques externs al teu cap, sistemes en los que confios i que gestionos de forma factible. Manté les tasques fora del teu cap! És la forma en què pots ocupar el cap en realitzar faenes. Al final resultarà que la meua falta de memòria no és un problema personal. En tot cas, cal liquidar faenes pendents, i sobretot, viure-ho en menys estrés.

Natxo Sorolla

La corrupció

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 7 de març del 2015)

A més de l’atur, la corrupció és una de las grans preocupacions dels ciutadans espanyols segons ho reflecteixen les enquestes d’opinió de diferents organismes. Sembla que en l’última del CEO ha baixat una mica, però encara està al voltant del 50 %. Que hi hagi gran preocupació no vol dir que els governs —de l’Estat, de les Comunitats, Ajuntaments,…— i altres organismes estiguin aplicant les mesures més adients per evitar o almenys frenar aquesta lacra de la societat espanyola. Al meu entendre hi ha menys corrupció ara que fa uns anys, perquè s’han reduït exponencialment les ocasions per fer-ho. Amb l’explosió de la bombolla immobiliària i els efectes de la crisi en general, les requalificacions de terrenys, permutes, operacions immobiliàries creuades i, per altra banda, les gran inversions públiques han caigut a nivells tan minsos, que poca cosa ha quedat com a motiu de possibles corrupcions. M’agradaria fer unes comentaris envers el tema que s’haurien de tenir en compte quan parlem de corrupció. Curiosament, quan surten a la llum persones implicades, gairebé mai es parla del corruptor —empresaris, organismes o particulars—, com si no hi fossin; la corrupció, en general, es cosa de dos, per tant ambdues parts en són de responsables. Ficar al mateix sac tot tipus de corrupció, independentment de la seua magnitud i gravetat, és un error que només pot conduir a la confusió i a la pèrdua de la moral pública de la societat: d’aquesta manera els grans corruptes ho tenen una mica més fàcil. Tampoc és el mateix quan un corrupte s’esforça en regularitzar la seua situació, tornar els diners i mostrar penediment. Aquesta actuació hauria de ser la norma dels partits polítics. Si bé per enfrenar la corrupció fa falta una eficaç vigilància, no necessitem més lleis de les que tenim, en tot cas, sí és molt necessari l’augment de la formació en valors morals socials. Moltes més coses podríem dir respecte la corrupció, tot i que només afegiré una reflexió més: quan la societat espanyola negui el vot als corruptes, no faci els ulls grossos davant de les petites corrupteles pròpies —la factura la vol amb IVA o sense?— i vegi de molt mal ull les dels demés, moltes coses hauran canviat en la nostra societat.

José Miguel Gracia