Franquisme i transició

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 25 de novembre del 2017)

Franco ha estat un governant  molt especial. Pràcticament l’únic dictador europeu dels darrers anys que s’en ha sortit amb la seva. Al contrari que els dos grans dictadors que van ser els seus col·legues i que li serviren d’inspiració i d’ajuda (Hitler i Mussolini), ell va guanyar una guerra i va morir tranquil·lament al llit, mentre que els altres dos genocides van ser uns perdedors i moriren de qualsevol manera. La transició democràtica a Itàlia va començar amb un referèndum per triar monarquia o república, guanyant aquesta opció, ja que la monarquia era acusada de connivència amb el perdedor, ergo responsable del fracàs Italià. Més clar va ser encara el cas d’Alemanya: els aliats van instaurar la República Federal i després van iniciar un procés de desnazificció, prohibint i netejant el país de nazisme. Itàlia i Alemanya són amb França (també república) els puntals de la actual Unió Europea. Pel que fa als països d’aquesta que provenen de les dictadures comunistes, alguns són conseqüència del desmantellament de la Unió Soviètica, o de la antiga Iugoslàvia, o en el cas de Romania amb el final violent de Ceaucescu. L’únic dictador que va morir plàcidament com Franco va ser el portuguès Salazar, però el seu règim també va finiquitar violentament quatre anys després de la seva mort, a causa de la “Revolució dels clavells”.

Franco és diferent, únic. Ja va dir ell que ho deixava tot “lligat i ben lligat”. I quina raó tenia! Ell ens va imposar la monarquia borbònica que va ser condició “sine qua non” per establir la Constitució del 78. Després de més de quaranta anys encara la tenim. Els governants del bipartidisme s’han encarregat d’anar-nos “adoctrinant” per a fer-nos creure que gràcies a aquest règim monàrquic hem gaudit de quaranta anys d’estabilitat. L’altra condició del “lligat i ben lligat” va vindre amb la Llei d’Amnistia del 77, que unia l’amnistia del presos polítics a l’amnistia de tots els crims, abusos i malifetes del franquisme.

El Jurista Martín Pallín diu que les transicions de les dictadures a les democràcies van sempre acompanyades d’una neteja del règim totalitari. Totes…menys la nostra.

Antoni  Bengochea

Anuncis

La toponímia del Matarranya

(Publicat a La Comarca el 24 de novembre del 2017)

En les XVII Jornades Culturals i IV Jornades del Patrimoni Cultural que organitza la Comarca del Matarranya en actes i actuacions que se celebren en les diferents viles del territori, demà 25 de novembre a les 7 de la tarde al Saló d’Actes de la Casa de Cultura de Queretes es presenta el mapa toponímic de la població, en què han treballat un grup de persones de la vila durant els dos últims anys i que ha donat com a resultat el treball que exposaran públicament per si es creu convenient fer-ne correccions a partir dels suggeriments que es puguen presentar per a millorar o completar el treball realitzat. A més, també s’exposaran d’altres mapes històrics que s’han trobat publicats del nostre territori. El programa de recollida de la toponímia de la comarca és un projecte conjunt de la Comarca del Matarranya, a través del Departament de Patrimoni, i l’Associació Cultural del Matarranya que consistix en recuperar i situar els noms de lloc del terme municipal de totes les viles del territori. Per això s’han creat equips de treball a cada població per fer possible l’ambiciós projecte. Quan tot això estiga fet, la comarca anirà publicant els mapes toponímics de totes les viles recuperant un patrimoni cultural que s’està perdent per la reducció progressiva de l’agricultura i de la ramaderia i per l’escàs interès sobre el medi que ens envolta.

El que s’exposa dissabte a Queretes serà el primer mapa toponímic del Matarranya publicat seguint el projecte elaborat. El Govern d’Aragó, fa un parell d’anys, també va crear una comissió per recuperar la toponímia sobretot dels dos territoris de llengües minoritzades: l’aragonès i el català, i va presentar el projecte de la Comarca del Matarranya i l’Associació Cultural del Matarranya com un exemple a seguir en el territori aragonès.

Dit això, hem d’afegir que treballs sobre la toponímia del Matarranya ja se n’han publicant uns quants i de ben interessants i que cal recuperar el seu protagonisme aprofitant el nou impuls toponímic ara des de l’entitat comarcal. Em ve ara a la memòria aquell excel·lent treball ‘600 anys de toponímia a la vila de Pena-roja’ (1990) de Desideri Lombarte.

Carles Sancho Meix

«Dos tallats de soja i un tallat-normal»

Natxo Sorolla

Foto de Dolce Bar, via TripAdvisor

Un bar universitari, entre jóvens universitaris. Lo súmmum de la innovació social. Si alguna nova tendència té punts per a difondre’s al llarg de la societat, segurament que els cracks ja li han posat lo cunyo abans que ningú n’haigue sentit parlar. Anem a fer un cafè. M’encarrego de prendre nota. Vaig al del bar i em trobo recitant les demandes: «dos tallats en lleit de soja, un te verd, un tallat descafeïnat i descremat en sacarina…» i em toque el meu, que encara no l’havia pensat: «…i un tallat. Un tallat-normal». Sí. En aquell moment me veig tant en minoria, que inconscientment dic que el meu tallat ha de ser «normal». No és un «tallat» i au. No. És un «tallat-normal».

L’anècdota és cada dia més hegemònica. Faig de voluntari en un acte esportiu i em munten un pollastre per no tindre en compte que hi podie haver un que no menjave carn de gorrino. Encara que no hagueren avisat de l’espeficitat. Organitzem una cena i s’especifique que no hi ha vegans ni vegetarians i que tots podrem menjar carn, peix i ous. I mil «anècdotes» que són cada vegada més part del sistema. Ser «normal» ja no és normal,

És evident que mengem diferent. I cada vegada ho farem més. Vam escomençar en si l’oli d’oliva no ere bo (ara pareix que sí ho és), que si vigilem la carn de gorrino, que si l’oli de palma, que si el sucre refinat, que si… Evidentment, lo menjar sa no només és una qüestió de salut: s’ha convertit en un distintiu de classe. L’alvocat serie lo superaliment preferit als nostres instagrams. Lo posem com a mostra d’estil de vida, com posem la nostra foto de runners.

I d’una cosa ham de «felicitar» l’activisme gastronòmic (i de classe): ha aconseguit trencar la «normalitat» gastronòmica. Suposo que d’aquí un temps ja no podrem dir que som «normals». Perquè serem ja minoritaris. Haurem de demanar «un tallat en lleit de vaca tancada en granja, en altes quantitats de grassa, en bastant sucre refinat, i sobretot, cafeïna, que és per esta droga que jo prenc cafè». A pesar de la meua «normalitat» a vegades me feu sentir ultraconservador. Ho séntigo 😉

(Publicat a Viles i gents, de La Comarca 17/11/2017)

Ucronia

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 de novembre del 2017)

A Noruega no cal ucronia, a Aragó sí.

És sabut que entre Aragó i Noruega existeixen forts paral·lelismes històrico-lingüístics. Vaig tractar aquest tema no fa gaires anys en un col·loqui a Graus. Ara hi torno amb més detalls. Allà, com ací, parlen tres llengües. Fins a Kalmar (1397), quan Noruega fou incorporada a Dinamarca, parlaven noruec al sud i sami (lapó) al nord, després s’imposà el danès com a llengua escrita oficial i aviat també parlada, mentre noruec i sami sobrevivien en l’oralitat dialectal. Quan les guerres napoleòniques Noruega s’independitzà de la tutela danesa. Aleshores consideraren que per molt danitzada que fos la llengua oficial, calia canviar-li el nom: se’n diria noruec i se li donaria uns canvis mínims per a fer veure que no era danès. Quedava un problema: als territoris on seguia viva en l’oralitat dialectal la llengua noruega, aquesta s’unificà, i des d’aleshores hi ha dos noruecs que cal diferenciar. Al noruec danitzat se li diu llengua escrita (bokmal) i al noruec unificat neo-noruec (nynorsk), que s’ha anat introduint a l’escola i a l’administració. El sami començà a ensenyar-se tímidament el 1959 amb progressos actualment. La situació noruega és força pareguda a la nostra: fins a Casp (1412) aragonès i català eren oficials. Amb els Trastàmares s’imposà el castellà, i l’aragonès quedà a l’oralitat dialectal. El català continuà en precària oficialitat. Fins que el 1707 tots els aragonesos fórem sotmesos a la llengua i lleis borbòniques de Castella. La victòria austriacista del 1713 a Açuara i l’avenç cap a Madrid de les nostres tropes portà a la pau de Nimega: els Borbons mantenien Castella i Carles d’Àustria era proclamat rei d’Aragó, com tots sabem. Aleshores consideràrem que per molt castellanitzada que fos la llengua oficial calia canviar-li el nom: en diguérem aragonès i li vam fer uns canvis mínims per a fer veure que no era castellà –allò de la “ny” i “ç”, i fora “ch”!. Per la unificació dels dialectes aragonesos calia fer diferenciació: a l’aragonès castellanitzat li diem baix-aragonès, a l’unificat alt-aragonès. El català tornà a ser oficial. Els paral·lelismes amb Noruega són veritablement impressionants. Tant ací com allà la tendència és d’unificar ambdues llengües.

Artur Quintana

Cretas, Cretes, Queretes

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 11 de novembre del 2017)

Trobar-se a la frontera o parlar idiomes diferents comporta denominacions diverses sobre un mateix topònim. Normalment en són dos, però en lo cas de Queretes en trobem tres: lo castellà Cretas, lo català Cretes i lo català local Queretes. Des de fa uns quants anys lo nom oficial és lo de Cretas – Queretes. Cap problema i tots contens. Queretes té veïnat amb lo poble català d’Arnes i molta relació amb altres pobles de la comarca de la Terra Alta. Relacions familiars, econòmiques, lúdiques i socials de tota mena forjades durant segles i que los seus habitants tenen la intenció de mantenir-les com no pot ser d’altra manera.

L’actual situació política sobre Catalunya ha generat neguit i incertesa, però lo temps passarà i la racionalitat s’imposarà novament. Lo riu Algars que compartim és un riu que los pobles limítrofs mos estimem i gaudim conjuntament d’ell. Crec que avui les separacions difícilment es poden visualitzar per ratlles de delimitació administrativa. Als tríptics turístics de Queretes comptem amb les majestuoses muntanyes dels Ports catalans i de la Via Verda, de la mateixa manera que Arnes, Orta o Gandesa comparteixen i se’n beneficien del Motorland d’Alcanyís, de la bellesa del Matarranya i de la mateixa Ruta del tambor. Tot mos indica que es més fàcil unir que separar. Així felicito i encoratjo al consorci format entre tres comarques limítrofs de tres comunitats diferents, la Terra Alta per Catalunya, los Ports per València i lo Matarranya per l’Aragó. Tres territoris que durant segles han compartit llengua, economia i diferents tipus de relacions socials. Queretes es troba justament al mig d’aquest espai. Fa un temps diem, com un greu inconvenient, que ens trobàvem en la zona més allunyada i equidistant d’estes comunitats. Avui el sentit de llunyania ha canviat, no hi ha distàncies i estes comarques poden sumar conjuntament en l’oferta turística i obtenir molts altres beneficis socioeconòmics. Este és lo camí i no altre.

Juan Luís Camps

‘Las Ranetas’ com a paradigma

(Publicat a La Comarca el 10 de novembre del 2017)

N’hi ha que diuen que als llocs menuts no hi ha oferta lúdica ni cultural. En sentir-ho, no puc evitar rememorar els meus temps a Barcelona, on hi havia tanta cosa a fer que al final no feia gaire res que no fos anar d’una banda a l’altra amb la llengua fora i pagant per respirar.

En els quasi vint-i-cinc anys que visc en terres aragoneses, he fet més coses que en els trenta anteriors. Només arribar, vaig passar a formar part de la junta de l’ASCUMA, i al cap d’un any entrava de regidor a l’ajuntament de Torredarques. Vaig canviar el deliri metropolità pels trencacolls de la política municipal i l’activisme associatiu. La diferència més gran és que aquí els meus actes repercutien, per a bé o per a mal, en els meus conveïns. Des de ciutat, la societat del poble apareix com una comunitat idíl·lica on tots col·laboren per a assolir la felicitat. En realitat als pobles som com tothom, i anem a la nostra per defensar els propis interessos. És cert que, quan cal, ens unim per a organitzar esdeveniments i reivindicacions. Però per a això són imprescindibles els que es posen al davant per a arrossegar-nos als altres.

M’he perdut en digressions, però com diu el títol, aquest article és per glossar el privilegi que suposa tenir a Alcanyís una associació com Las Ranetas, capaç d’organitzar unes jornades que posen al nostre abast els aspectes més innovadors de la cultura. La feina feta per aquest nucli de persones és increïble. Enguany han dut a terme una trobada sobre la cultura i l’oci dels anys 80 i 90, amb exposicions, música i projeccions. També la 25a edició del Festival de curts, amanit amb unes magnífiques xerrades sobre sèries. I fins el 19 de novembre, encara sou a temps d’experimentar que és la realitat virtual i augmentada i fer un extens recorregut per la història de ‘tebeo’ a Espanya (1875-1975).

Tot això ens ho perdríem si els que ho organitzen es quedessin a caseta gaudint-ne només amb els ‘col·leguilles’. Aquestes persones són les que fan que valgui la pena viure als pobles. Llarga vida i que la força els acompanyi!

Carles Terès

No és l’Espanya que volguí

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 de novembre del 2017)

Tenia escrita la columna des d’ahir, però m’assabento ara de l’empresonament de vuit consellers i del vicepresident de la Generalitat de Catalunya i m’he indigno profondament, perquè crec que és una gran injustícia. He estripat la columna escrita, ja no tenia sentit davant dels nous fets. La meua indignació venia “in crescendo” des de l’empresonament dels dos Jordis, dues bones persones pacifistes i activistes socials. La Generalitat està presa pel Partit Popular, el partit més corrupte d’Europa que representa només un 12 % dels catalans. S’han vulnerat tots els drets polítics i democràtics mitjançant l’article 155 –versió “democràtica” d’un cop d’estat– aprovat per un Senat de representació minsa i inadequada. Ciudadanos i el PSOE –què estàs fent?– són tant o més responsables. Hem nego a admetre com una Constitució democràtica hi pot contenir un article manipulable per carregar-se les institucions d’una comunitat autònoma.  Dissolt el Parlament per Rajoy i convocades eleccions (21 de desembre) per restablir la democràcia, quina democràcia…! Ja tenim 10 presos politics i en vindran més: els consellers que es troben a Brussel·les juntament amb el president Puigdemont. Se n’adonaran els països democràtics del món de tot el que està succeint a Catalunya?

No es pot negar que a Espanya hi ha una immensa aversió, i en molts casos molt d’odi, a tot lo català i als catalans, un “bon camí” per apropar Catalunya a Espanya, oi? Però, també comencen els jovents catalans, o no tan jovents, a tenir els mateixos sentiments envers Espanya, i això no havia passat abans. En desitjaven la independència i prou.  Algú ha pensat, en aquesta tibant pell de brau, que s’està estripant  per les costures democràtiques, que la comprensió, la seducció i la llibertat haurien de ser gairebé les úniques actituds per aplanar camins? Ni els problemes polítics, ni menys encara els sentimentals o afectius no els pot resoldre la justícia, encara que fos una justícia independent, objectiva i imparcial. A un problema polític, una solució política. Acabo d’escoltar a una persona a TV3 que ha dit que “no és només violentar la seva llibertat –referint-se als empresonats– és també violentar la llibertat d’aquest poble –referint-se a Catalunya”. Més encara, dic jo, és violentar la llibertat de tots els espanyols. Sincerament, jo em sento malament en aquesta Espanya. Encara que a Catalunya votarem (o no) el 21 de desembre, la sínia continuarà rodant, i en el millor dels casos anirem repetint el “dia de la marmota”, tot i que, em sembla que el temps s’hi esgota.

José Miguel Gràcia