La força del vent

(Publicat al Diario de Teruel el 25 de setembre del 2021)

Amb l’etiqueta seductora de les energies verdes i renovables, un projecte d’un macroparc eòlic vol sembrar de molins la conca del Matarranya, un seguit de 84 torres de 200 m en paral·lel al riu, estacions col·lectores i una línia d’alta tensió que evacuaria l’energia cap a Ascó per subministrar la populosa Barcelona industrial. A finals d’agost, lo Ministerio para la Transición Ecológica y Reto Demográfico va obrir un període reglamentari d’al·legacions, que finalitza el 8 d’octubre, una carrera contrarellotge per revisar milers de pàgines de memòries tècniques i plànols sobre els quatre parcs projectats (Argestes, Arlo, Céfiro i Pacauli). L’enrenou és gran a la comarca. Són favorables alguns ajuntaments que pensen en los impostos que recaptaran i molts propietaris de terres on s’instal·laran molins, que percebran lloguers anuals, i millor si és en finques que els renten poc i que ja no treballa ningú. Uns altres ho veuen com una invasió i una agressió de tipus ambiental i paisatgístic —i arqueològic—, i argumenten que no ho compensaran les contraprestacions monetàries, subjectes a la lletra petita i als canvis de mans dels grans fons d’inversió que els financen, en un moment en què a la zona s’està apostant per formes de vida pròximes al territori, en empreses familiars agropecuàries, en masies o en un turisme de qualitat que està donant bons resultats i que, sobretot, fixa població al territori. Resulta curiosa la diversitat de les postures oficials, entre alguns consistoris que s’han preocupat per propiciar reunions informatives amb experts o afectats per altres parcs i han contractat assessors legals per resoldre dubtes, als que han optat per l’ocultació i inclús l’hostilitat autoritària amb los discrepants, confiats en les bondats eòliques i en la pluja de bitllets. Per damunt d’ells, en un moviment desconegut a la nostra terra, la societat civil s’ha organitzat gràcies a les xarxes socials en plataformes tan actives com Gent del Matarranya o Valjunquera por los paisajes, que estant compartint preocupacions, generant debats i consultes populars i liderant reaccions. La força la gent per damunt de la del vent!

María Dolores Gimeno

Fum

(Publicat a La Comarca el 24 de setembre del 2021)

Alguns dels incendis d’este estiu s’han originat per cigarrets mal apagats. La desídia d’una part important de la població respecte al medi ambient és una xacra que no aconseguim eradicar amb cap programa educatiu ni campanya de sensibilització. Només cal anar per indrets accessibles als cotxes per topar-se amb la brutícia, que ha esdevingut la marca de la nostra espècie.

Lo residu més abundós, el que es troba arreu (camp i ciutat) són les puntes de cigarret. La gran majoria de fumadors van deixant llur rastre de burilles per allà on van; a voltes mal apagades, amb les conseqüències desastroses que he esmentat al principi.

Conec força gent que fuma, amics dels bons i dels altres, parentela de graus diversos… Les persones de més edat tenen una disculpa, ja que s’hi van «enganxar» en unes èpoques on no hi havia gaire informació dels efectes d’esta addicció. Ma mare, per exemple, ens explicava que mon pare va començar a fumar perquè, quan festejaven, li va dir que seria més atractiu si feia com els actors de moda, que sempre anaven amb la cigarreta als llavis. Jo mateix vaig tindre la meua època tabaquista, tot i que les meues vies respiratòries superiors no em permetien fumar-ne més de dos o tres al dia. Al final ho vaig deixar al poc de néixer ma filla gran.

Començar a fumar no és fàcil: té mal gust, irrita mucoses, cou als ulls i fa tossir. No «col·loca» ni estimula com altres drogues i, en canvi, modifica el gust, empudega les cases, la roba, panseix la pell i fa grogues les dents. A més, impedeix d’estar-se en molts locals públics i és caríssim. Tot i això, segueixen havent-hi nous fumadors, gent jove que ha crescut entre fotos de goles, genives i pulmons podrits pel tabaquisme, sabent que fumar mata. Potser és perquè a les sèries encara s’hi veuen molts que fan la cigarreta en moments de distensió, o per demostrar que són rebels, que són moderns o què’m sé jo. Al darrera de tot suposo que, com sempre, hi ha la potència econòmica de las grans tabaqueres. Si no, no m’ho explico.

Carles Terès

El gran Ticià

(Publicat al diario de Teruel el 18 de setembre del 2028)

Poques vegades ocorre que un artista de gran influència en el esdevenir de l’evolució posterior sigui tan poc valorat, tant pel públic aficionat com per part de molts entesos. Ticià és, junt amb Rafael, el millor pintor del “cinquecento”, es a dir, del segle XVI; per damunt de Miquel Àngel, sobre tot arquitecte i escultor. És el gran mestre de l’escola veneciana i pintor favorit de l’emperador Carlos V i Felip II i de molts poderosos dels estats italians, inclosos els papes. Influí directament en  tota la expressivitat i brillantor d’artistes com Veronés, Tintoretto i el Greco. La seva vida artística durà pràcticament 70 anys, en els que va evolucionar de la brillantor colorista de la seva primera etapa (Amor Sacre i Profà), a la vitalitat, profunditat i versatilitat de la seva etapa de maduresa (Assumpció o Pala Pésaro), així com la expressivitat i innovació de la seva darrera obra (Mort de San Llorenç o les Magdalenes penitents), precursora del romanticisme y de l’expressionisme del segles XIX i del XX respectivament. Les seves principals característiques són la pinzellada solta, que influirà a través de Velázquez i Manet en l’impressionisme; el dinamisme de les composicions, gairebé sempre equilibrades, però amb un ritme dinàmic insòlit en el renaixement clàssic (Bacanal, Baco i Ariadna), i una versatilitat sorprenent, que destaca  en el retrat i l’autoretrat, la pintura religiosa, política (Carles V en Mülberg) mitològica, eròtica (Venus de Urbino o les Poesies) o el paisatge, així com l’emotivitat i l’expressivitat, sobre tot de la seva última època (San Sebastià o La Pietà). Alguns experts han parlat de la seva evolució,  presentant-la com el viatge de l’exaltació de la bellesa o la mort de la pintura. Tant el paisatge com el dinamisme obrirà camins en el barroc (també el retrat de cos sencer), sobre tot a través de Rubens i Velázquez, però també de Rembrandt, Poussin o Van Dyck. Les seves petjades es poden seguir en el rococó, així com en Goya o Delacroix. En definitiva, cal reivindicar un artista tan influent (tant  o més que Picasso) i actualment  tan infravalorat com el gran Ticià.

Antoni  Bengochea

 

Oh, oh, oh, Carolina!

(Publicat a La Comarca el 17 de setembre del 2021)

Hi ha cançons que formen part de la banda sonora de vàries generacions, i per molt temps que passo des del seu llançament, seguixen sonant i la gent les seguix coneixent. Podria ficar molts exemples i segur que tots estam pensant en diferents grups o cançons que seguixen vigents tot i el pas dels anys, però del que m’interesse parlar avui és del cas de Fórmula V.

Este grup madrileny de pop va estar en actiu de l’any 1967 al 1976 i es caracteritzave per fer una música alegre, divertida i sense altres pretensions que un consum ràpid i massiu per part dels joves. En tot este temps van aconseguir lo reconeixement en cançons com «Cuéntame», «Vacaciones de verano», «Eva Maria», etc.

Lo rader dels seus èxits, de l’any 1975, va ser una cançó que portave per nom «Carolina» i que comence dient: «Un veinticuatro de agosto yo te conocí, y un cinco de septiembre te dejé partir, bastaron dos semanas para enamorarme de ti…» (Segur que ho hau llegit cantant!!!).

A Nonasp sabem què passe estos dos dies. Lo 24 d’agost és Sant Portomeu, patró del poble; i lo primer domenge de setembre, en lo cas de la cançó, lo dia 5 (que enguany també ha caigut en dia cinc) és lo dia de la Mare de Déu de les Dos Aigües. La gent que viu fora, és freqüent que es quedo al poble les dos setmanes que van des de la vespra de les festes hasta lo dia de la Mare de Déu.

Hasta aquí podrie ser simplement una coincidència, però fa temps me van contar una anècdota respecte an això. L’any 1977, una persona que treballave a la Serval, va explicar, perquè ho sabie de primera mà, que la historieta de la cançó estave basada en un cas real que anys enrere s’havie donat entre dos joves a Nonasp. D’aquí lo perquè dels dies que es nomenen.

No sabem qui va deure de ser aquella tal Carolina (evidentment és un nom fictici) ni aquell pobre que se va haver de conformar en los records, però lo resultat d’este desengany amorós va prendre forma de cançó. Una cançó que, pels que ara ho sabeu, segur que quan l’escoltesseu no podreu evitar pensar en la màgia dels dies de festes!

Estela Rius

El 30%, i tornem-hi amb la immersió

(Publicat al Diario de Teruel el 11 de setembre del 2021)

 Els sociolingüístics solen dir que quan una llengua se situa davall del 30% de parlants al seu territori, ja no es pot recuperar i va a l’extinció. És una afirmació gratuïta, que no falten llengües que no eren parlades per ningú i ara són majoritàries al territori on es parlen, com el cas ben conegut de l’hebreu, o van en camí de ser-ho, com passa amb l’àrab clàssic, entre d’altres. Però per què ho diuen aquests savis abans esmentats? Potser per a advertir als que ja es troben prop del fatídic 30% –és el cas del català que a Catalunya és a un 34/35%– perquè no badin tant i prenguen mesures efectives de recuperació, però també pot ser que ho advertesquen als que ja són davall del 30% perquè no malgasten energies per a un procés suposadament irreversible, o aneu a saber –tot depèn del tarannà o del color polític del sociolingüista. Molts parlants de llengües discriminades no fan gens de cas del 30% i –si poden!– continuen desenvolupant mesures de foment de la llengua. El plat fort n’és la immersió, que permet de crear neo-parlants de la llengua perseguida en el breu període de temps que cal perquè els humans aprenguem de parlar. I és per això que els wertarrimadascasadoabascals de torn s’esforcen amb gran fermesa  a combatre-la, o millor dit: s’hi esforçaven, perquè s’han adonat que la immersió cal que tingui continuïtat a l’escola primària, secundària, universitària, etc., ja que altrament els seus efectes positius per a les llengües sotmeses, desapareixen quasi sense deixar rastre. Com que la continuïtat de la immersió en llengües sotmeses baixa molt a primària, secundària i universitària i la llengua dominant –el castellà– s’imposa, com passa a Catalunya, ja no cal gastar gaires energies als wertarrimadascasadoabascals en combatre-la, i poden esmerçar esforços en mesures coercitives de més profit. Entre nosaltres la immersió en aragonès o en català encara no s’aplica. Quan ho serà, sabent el que passa a Catalunya, no hauríem de cometre els seus errors, i donar a la nostra immersió la continuïtat necessària.

Artur Quintana

Com cal

(Publicat a La Comarca el 10 de setembre del 2021)

José Ignacio Monreal Bueno publicave fa pocs dies en una carta al director a l’Heraldo de Aragón que «personas muy mayores» del Matarranya li deien «henchidas de orgullo» que parlen «chapurriau». Monreal Bueno es llance a fer de filòleg i defineix el «chapurriau» com una llengua «propia» d’Aragó i de «fusión». Si es «propia» d’Aragó, és distinta de la que parlen a Herbers (País Valencià) o a Horta de San Joan (Catalunya), encara que s’assemellen com tres gotes d’aigua. Misteris. El terme «fusión» podría substituir-se per «en proceso de sustitución por el castellano». Més realiste.

Isidoro Miguel García, a l’estudi «La comarca de Valderrobres desde un punto de vista geográfico. Su realidad», de 1978, conte que la «gente mayor» de la zona «no comprende plenamente el castellano» perquè la seua llengua materna és el «chapurriau», un idioma que oscil·la entre «catalán y valenciano». I explique el sentiment dels parlants respecte del «chapurriau»: «No es una lengua de la que se sientan orgullosos, sino que a los pobladores les parece de segundo orden, como si fuera una cosa ‘fea’».
La «gente mayor» dels anys setanta considerave la seua forma de parlar una barreja més que un idioma i, per descomptat, com un parlar inferior al castellà, que ere l’idioma de l’escola, de la tele i de les persones de prestigi: el capellà, el metge, el secretari de l’ajuntament, els mestres, els directors de les caixes i bancs…

La suposada autoestima dels parlants del «chapurriau» és cosa nova i ha aparegut com argument contra la identificació amb el català -una realitat difícil d’estomagar des de la identitat aragonesa-. Sospito que la corrent que ara reivindica el «chapurriau» com a llengua «propia» d’Aragó és hereva directa de la que als anys setanta es conformave en parlar una llengua «fea» i de segona divisió i que tenie al castellà com l’única llengua com cal.

Lluís Rajadell

Sant tornem-hi…

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 de setembre del 2021)

Arribe setembre i, com sempre, busquem la manera de compensar allò que no hem fet durant el mes d’agost i comencem el curs amb una acumulació d’objectius que, spoiler, acabarem dixant de banda, com passa amb aquells que mos proposam quan comence l’any. Perquè si, perquè som així, mos agrade l’entreteniment que resulte d’imaginar escenaris poc probables en els quals reprens les classes d’anglès, tornes al gimnàs i aconsegueixes establir una rutina, minges més sa… Potser hauríem de reflexionar sobre cap a on van les nostres intencions, què és allò que (generalment) mos proposem i perquè ho acabem dixant a l’últim calaix de la tauleta de nit i capgirar-ho, fer una llista de des-propòsits o atrevir-nos, simplement, a dixar que setembre arribo sense cap pla i restar pressió a la tornada, que moltes vegades ja suposa un repte prou gran per si mateixa, no? Semble una idea bastant utòpica això de no tenir pla, encara que la majoria de voltes acabe sent ser la millor de les idees, desbloquejant la nostra (limitada) capacitat d’adaptació i aprenent del terme artístic que se’n diu: improvisar. Improvisar en un món quadriculat, re-connectar dins d’una societat altament connectada, conèixer allò físic que mos envolte en esta ficció de realitat virtual en la qual vivim, d’això se’n diu improvisar, estar disposat a perdre’s ara que semble que tot ho podem preveure, que res mos pot sorprendre. Tornar a veure la vida amb els ulls de la xiqueta que un dia vas ser i recuperar les emocions que l’agònic estil de vida que portem mos ha pres. Així que, si encara creus que estàs a temps de canviar les fites que te vas marcar a partir del primer de setembre, te convido a omplir de colors una llista de despropòsits que et porton a re-connectar amb tot el que algun dia et vas permetre disfrutar.

Raquel Llop

Espurnes de setembre

(Publicat a La Comarca el 4 de setembre del 2021)

Ja han passat festes. Ja ha passat la calor. Ja han passat juny, juliol i agost, i pràcticament també ha passat l’estiu. Un estiu que, encara que no ha pogut ser com tots, mos ha ensenyat lo preu que hem de pagar per tornar a aconseguir una normalitat que creiem descomptada, i mos ha fet replantejar-nos quin món volem per al futur, com seran los estius quan tot això acabo i, en definitiva, com canviarà la nostra vida de ara en avant.

Enguany, tampoc hem pogut passar mitja nit arreglant el món des d’una penya, ni l’altra mitja a la plaça, sentint com los altaveus mos fan tremolar d’emoció. No hem disfrutat d’una minjada tots junts a la plaça, ni d’una ronda pels carrers empedrats amb la xaranga, fent-mos saber que som les persones més afortunades del món per viure al millor poble del món.

No hem pogut fer res d’això, però hem conegut lo valor d’una excursió pels barrancs i les muntanyes, colls i canyades, pinars i carrascars. Hem descobert l’amena que es pot fer una vesprada despedint al sol si estàs amb la gent indicada. Hem adeprés lo valor d’una nit mirant los estrels que s’aguanten damunt de natres, descobrint l’insignificants que som a un món que mai pararà per ningú.

I encara que les espurnes de setembre insistisquen en esborrar de la memòria la flama d’un estiu apagat per la desgràcia, natres seguirem clamant per aquell que va ser un dels estius més inefables de les nostres vides.

Luismi Agud Sorli