Calaceit

(Publicat a La Comarca el 25 de juliol del 2014)

La consideració de capital cultural del Matarranya a Calaceit està basada en mèrits propis. A la part més alta de la vila, als peus de l’antic castell, lluny del tràfec de la carretera, van instal·lar-se grans personalitats del món cultural ja des de la dècada dels 70, buscant la tranquil·litat i la bellesa de les cases antigues de pedra de grans murs magníficament restaurades que aïllen els artistes i pensadors en busca de la necessària creativitat.

Els cuidats i bonics carrers estrets d’esta part de la vila van oferir als seus veïns il·lustres moltes possibilitats per a la inspiració. Aquí es va instal·lar la Fundació Noesis, molt activa en la dècada dels 80 i 90, refugi i punt de trobada d’artistes i creadors. L’ajuntament, en agraïment als seus prestigiosos veïns, els hi va dedicar el Jardí dels Artistes evocador racó d’alguns dels personatges més significatius que van viure a Calaceit. El Museu Joan Cabré on s’hi fan exposicions temporals i altres de permanents com la dedicada al món ibèric i a l’arqueòleg local Joan Cabré. Este estiu, des de juliol, s’ha obert un altre espai expositiu en una rehabilitada casa que abans del 1609 havia sigut l’ajuntament de la vila. Es tracta de ARTS&MES on es pot veure una bona mostra de tots aquells artistes que han tingut i tenen alguna relació amb la població. Pintors  com Ràfols Casamada, Romà Vallès, Maria Girona, Fernando Navarro, Leopoldina Valdemoro, Ripert Schroeder, Lisa Rehsteiner, José Picó i Laurence Quentin, ceramistes com Teresa Jassà i Àngel Grañena, escultors com Lluís Ribalta i Fernando Navarro, un gravat de Ferran Blanco i una fotografia de Jean Nöel. A més de ser un espai expositiu ARTS&MES és una botiga on ws pot comprar llibres, vins i degustar productes del territori. Un espai tranquil i relaxant a la part alta de la població, decorat amb molt de gust, recuperant la planta baixa d’una casa on encara ara es pot observar l’entrada, l’antic estable i els trulls. Uns grans arcs de pedra divideixen espai creant diferents estances. Una visita recomanada d’este estiu.

Carles Sancho Meix

Anuncis

Aragonese Language in 21st

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 19 de juliol del 2014)

Amb aquest títol acaba de publicar-se una esplèndida introducció a la situació de la llengua i la literatura aragoneses ara i ací. El llibre és entès com l’actualització i ampliació de l’obreta El aragonés hoy publicada pel Consello d’a Fabla Aragonesa a Osca fa vint-i-cinc anys. És en anglès i en castellà. Porta adjunt un vídeo en anglès, aragonès i castellà, amb una introducció anglesa i aragonesa. Malgrat la inevitable concisió s’hi indiquen amb detall els territoris on s’enraona aragonès, es descriuen amb encert els dialectes aragonesos, la difícil història de la llengua i se’n fa un bon resum de la literatura contemporània. En tractar de la sociolingüística i de l’ensenyament els autors es permeten una àmplia exposició, especialment del treball inèdit d’Iris Campos sobre les actituds dels estudiants de magisteri envers l’aragonès, actituds altament positives de cara a l’ensenyament d’aquesta llengua. Per les notícies que m’arriben sembla que l’esmentat treball tracta també de les actituds enfront del català d’Aragó. Caldria que els que hi tenen accès, ens n’informessen. Per a conèixer la situació jurídica de l’aragonès i el català convé llegir les pàgines 45-50 d’aquest capítol, i més encara les pàgines 69-70 del següent, on s’exposa sense eufemismes el gran retrocés en el foment de l’aragonès i del català que és la Llei de Llengües actual en relació amb la no pas generosa Llei de Llengües anterior. Els autors ja ens advertien al principi (p. 37) que l’actual llei de Llengües deja prácticament en la desprotección más absoluta a las dos lenguas minoritarias de Aragón, llegando incluso a negarles su nombre científico e histórico (aragonés y catalán). Segueixen els capítols dedicats als mitjans de comunicació, amb la bibliografia (quasi)exhaustiva i ben descrita dels llibres en aragonès del 1971 al 2013. Tanquen l’obra un breu comentari sobre l’aragonès en l’àmbit internacional, les conclusions i un llistat de les entitats que treballen per l’aragonès. Al vídeo observareu que hi ha representants de les tres ortografies –Consello, Academia i Sociedat – un triomf del bon seny aragonès. Llegiu aquest llibre i sabreu molt més bé qui som.

 Artur Quintana

L’alienígena desconcertat

No sé si som conscients de l’aberració que suposa la diferència que hi ha entre l’ús del català en l’espai mediàtic i en la vida quotidiana a la zona catalanòfona d’Aragó. És ja una cosa normal, instaurada de fa segles (instaurada per qui?) i, per tant, assumida com a ‘natural’. Us convido a fer el clàssic exercici d’imaginar un extraterrestre que es planta al mig d’una de les nostres viles. Hem de suposar que és un alienígena amb el do de llengües (en realitat durà un descodificador universal —universal de debò, o és a dir, que funciona a tot l’univers— integrat al seu cervell). Estadísticament, la llengua que sentirà serà, en quasi un 90%, el català. Segurament, entrarà al cafè per socialitzar una mica. Fullejarà els diaris, es mirarà els cartells que hi ha per les parets. Hi haurà engegada la tele, que, com és habitual, sintonitzarà un canal fet a la pròpia comunitat autònoma. “Alguna cosa no encaixa” li dirà el processador de dades. Tornarà a parar l’orella, per si abans ha comès alguna errada. Les converses que l’envolten, efectivament, són en un idioma diferent de tots els mitjans de comunicació que ha vist al local. Algú prem un comandament i canvia el canal. Ah! Des de la pantalla, un espècimen femení s’adreça als parroquians en la llengua que parlen. Pareix que tot torna a la normalitat. Però una veu s’eleva per damunt de les altres: «Trau a n’estos catalans, home! Torna a ficar Telearagón! Estem a Aragó!». El del comandament sospira i torna al programa d’abans. És evident que qui ha nodrit d’informació el nostre extraterrestre s’ha descuidat de posar-hi una bona ració de sociologia. Imperdonable.

Ara tornem a la realitat i pensem-hi. Costa d’entendre que a la Franja, el lloc on més es parla català (de moment), no hi hagi una presència proporcional d’aquesta llengua en mitjans de comunicació. A no ser que ens deixem cegar pels prejudicis, una de les debilitats més esteses del gènere humà. Aquest problema no el té l’alienígena. Per això el seu desconcert.

La Comarca, columna «Viles i gents», 11 de juliol de 2014

Escrit mentre preparava la ponència per al curs “Gestionar la diversidad lingüística de Aragón“, celebrat a la Facultat de Ciències Socials i del Treball de la Universitat de Saragossa

Focs que van escomençar fa 50 anys

Natxo Sorolla

Article publicat a la columna Viles i Gents de La Comarca (18/7/2014)

De nou, aquí tenim l’estiu mediterrani. La fresca pot ser el trending topic dels carres una setmana, i la següent ho pot ser la xafogor que no es pot aguantar. I aixina passarem l’estiu, entre calors, fresques, pedregades, pistines gelades, tronades en sec i, també, els ulls de cara al pinar. Qualsevol aulor a fum pot despertar la desesperació per confirmar que no és cap foc. Perquè el patiment pel pinar és consubstancial al Matarranya. Som mediterranis, i el foc és part dels nostres estius.

En los focs mos vam criar, quan de repent tocaven campanes de foc, i veiem marxar Land Rovers plens de pares nerviosos, i tractors i cisternes carregades. Finalment podien passar els guàrdies civils preguntant a on ere el foc. Natres pujàvem en les mares a les pistes que ixen del poble, i observàvem com elles recaptaven lo flux d’informació sobre l’estat del foc i dels voluntaris. Potser a la nit podíem veure tornar eixes tropes de gent en una espina al cor perquè la cosa continuave cremant.

Tal com creixíem, lo foc continuave formant part dels nostres estius. I ara sí que, ja com a adolescents, acompanyàvem als pares per a aprendre el difícil art d’apaciguar la natura. Los grans focs també inundaven les nostres televisions. I a vegades des de la pantalla estos focs espantosos saltaven a casa nostra, com a Sorita o a Nonasp, i despertaven la solidaritat de la frontera.

L’extinció de focs se va anar professionalitzant, i es va anar barrant lo pas als voluntaris. Però el foc continue fent socialitzar lo patiment. I quan hi ha morts, la socialització arribe a les ciutats, i per tant, les televisions tenen permís per a socialitzar el patiment a nivell nacional. Este domenge es compliran los 5 anys del gran foc d’Horta que es va emportar la vida de cinc bombers. TV3 ho va commemorar en un reportatge, desgranant-s’hi debats bàsics. Uns apuntaven la necessitat de tenir les forces necessàries en lo moment necessari, perquè la major part dels pinars cremats ere provocats per pocs focs que no s’havien atacat en lo moment inicial. Altres consideraven que el foc ere part de la nostra natura mediterrània, i que calie evitar els mals personals i materials, però que en certs moments s’havie de deixar cremar si no estave garantida per complet la seguretat dels cossos d’extinció. Altres destacaven que la massa de combustible que s’havie produït en les últimes dècades havie superat el límit humà i tecnològic per a controlar-los. En definitiva, cal re-aprendre a gestionar els pinars si no es vol aprendre a “conviure” en los focs. En tot cas, me quedo en la frase del caporal dels GRAF de Lleida: “Aquest foc no va començar el 20 de juliol, va començar fa 50 anys amb l’abandó rural. 50 anys que amb 50 minuts desapareixen”.

Escena Humana… Shakespeare on the Beat

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 12 de juliol del 2014)

“Si Shakespeare aixequés el cap… Vés a saber si no s’apuntaria a la festa i acabaria convertit en el rei dels MC.”

És així com encapçalen el programa de mà els autors de l’espectacle que es va estrenar ahir dijous 10 de juliol al si de la programació del Grec Festival de Barcelona al teatre del CCCB, en el que es fa una crida fantàstica al públic jove a no tenir mai més por dels versos de Shakespeare, perquè d’ara endavant es poden cantar, ballar i cabriolar a ritme de hip-hop.

Shakesperare on the Beat és el títol amb el que Moisès Maicas i Anna Soler Horta han adaptat l’entranyable conte etern del gran dramaturg britànic El somni d’una nit d’estiu sobreeixint escuma amb els deu components d’un repartiment que ha entramat, amb determinació i veracitat, rimes urbanes accessibles als adolescents, argots juvenils directes en provocar rialles, pilotes de basquet, micròfons des d’on proferir-se els insults de les sempre intemporals revenges, bambes brillants, texans curts, complements estrambòtics, giravoltes de Break-dance i música en potencia, d’aquella que fa moure del seient al més sedentari dels assistents…

Sota la direcció del mateix Moisès Maicas, aquesta proposta funciona per si sola en transitar damunt les vies que la genial aportació del Dj Mario Nieto (DJ Code) ha composat. Magníficament integrat en escena, talment un director d’orquestra de la contemporaneïtat, condueix ritmes i estrafà sonoritats; i més enllà encara, amb total complicitat amb el naïf conflicte escènic i el seu joc, excel·leix la sincronia amb el mim que expressa amb cos i ànima, que no li calen pas els mots, el mític personatge de Puch, Guille Vidal-Ribas, qui a més s’ha encarregat de la estimulant coreografia tot liderant a la resta de la companyia.

Des del teatre del CCCB, en proposta d’un molt ben vingut Grec Experimental vinculant-hi tot d’interessants activitats paral·leles, la posada en escena amb l’escenografia i l’attretzzo d’Òscar Merino i Anna Tantull emmarca aquesta proposta urbana efectivament i permet que el text d’Anna Soler Horta s’hi encaixi sense grinyolades, lliure, sí, però encabint-hi bé el flaire shakespearià que caracteritza la seva escena humana.

 Marta Momblant Ribas

Menys transició i més transposició

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 5 de juliol del 2014)

Que Espanya està submergida en una crisi global —econòmica, social, institucional i ideològica— es un fet indiscutible es miri com es miri. Podríem dir que el model d’Estat establert els anys 70 s’està estripant per les costures, tal vegada mal cosides el 1978, i mai reforçades ni sargides. Del canvis importants a realitzar se n’ha parlat i se’n parla massa i se n’ha fet ben poca cosa, quasi res. Els grans partits polítics i les grans institucions de l’Estat, quan es refereixen als canvis a realitzar, esmenten generalment el passat, el llarg període de 36 anys d’esplendor i de democràcia per allargar-lo, no per canviar-lo. Segueixen encara en la transició, llepant-se les ferides pròpies del temps transcorregut. Els poderosos i els partidaris d’un Estat més centralitzat estan ben cofois amb la situació actual, no desitgen canviar res. Fan ben seu el refrany “no deixis les sendes velles per les novelles”.

Una classe mitjana empobrida i en part desapareguda, una societat amb una pèrdua constant de drets socials i laborals, unes classes passives amb un degoteig permanent del seu poder adquisitiu, uns sis milions d’aturats, una joventut amb minses expectatives de futur, i per arrodonir els problemes, una Catalunya que s’esllavissa d’Espanya cap a la independència, són els fets cabdals d’un Estat que s’esmicola. Tertulians que es repeteixen en diferents mitjans de comunicació, triats amb mestria per alimentar la polèmica, pretenen arreglar-ho tot amb crits o pontificant, mentre el Parlament, un secà d’idees, es mor d’avorriment. Algú sap on és el gruix de la classe intel·lectual espanyola? Quants ciutadans són de debò conscients de tot el que està passant? Reaccionaran?

No parlaré de revolució, paraula que fa por, però sí afirmo que: s’hauria d’invertir l’ordre del que està passant, fan falta unes noves normes de convivència o una gran adaptació de les existents, s’han de canviar les categories dels valors socials, el cos social i polític ha de sanejar les seues vísceres… Una veritable reacció química en els àtoms i molècules de la societat s’ha de produir. Tot això no és més que la definició del concepte “transposició”. Per això dic: menys transició i més transposició.

José Miguel Gràcia  

De cine

(Publicat a La Comarca el 4 de juliol del 2014)

Devie ser a finals dels anys cinquanta quan mon tio Rogelio Sancho va adquirir, per al seu café del carrer del Mesón, lo primer aparell de televisió que hi va haver a Mont-roig. Allò va resultar ser fascinant. Però funcionave amb monedes.

I com que l’exigua economia dels sagals no donave per a tant luxe, durant molt temps, les pel·lícules del cine va continuar sent lo nostre principal entreteniment les vesprades dominicals. En aquella època els qui feen les projeccions al Salón eren los germans Manganell de Pena-roja, Fidel i Rafael Serret Gil. Uns emprenedors que atenien diversos negocis, entre els quals, a més del cine, la línia de correu i de viatgers entre Mont-roig i l’estació de Vall-de-roures, que cobrien amb un vell autobuset Diamond que havien comprat a son tio Miguel, Manganell com ells. Alhora oferien servici de taxi. I eren músics a la banda-orquestra “Ritmo y Melodía”, de Pena-roja, que tan bones actuacions va brindar, durant quatre dècades -entre 1940 i 1979-, pel Matarranya i el Baix Aragó, per les províncies de Castelló i de Saragossa, i també per Catalunya. Sobre els Manganells i la seua dedicació al cine es conten anècdotes xocants. Una d’elles és que al projectar la mateixa vesprada en dos viles, i a l’haver comprat solament una pel·lícula, composta de dos rolls, quan a un dels pobles s’acabave la primera part, un d’ells, amb lo roll corresponent, marxave amb lo cotxe, de pressa i corrent, per a iniciar la projecció a l’altre. I quan acabaven del tot al primer, a tornar a córrer amb l’altre roll. Per tal motiu, de vegades, al segon poble, l’entreacte s’allargave una mica. I per això, quan arribave el germà, tot pressurós, amb l’altra part, ere rebut entre aplaudiments. A Mont-roig, l’entrada al cine costave dos rals (cinquanta cèntims). I com que una almosta de cacauets, ben torrats, de la taverna de casa l’Obrer, en costave cinquanta més, amb una pesseta passàvem unes vesprades ben distretes. Una pesseta! Quina fortuna!

José A. Carrégalo