D’on no n’hi ha, no en pot rajar

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 23 de març del 2013)

Es pot estar en gran desacord amb algú i mantenir una conversa llarga i raonada sobre temes d’importància amb arguments i contraarguments. Pot haver-hi intents d’aproximacions per ambdues parts amb èxit o sense èxit. Tot i que, en la majoria dels casos tancarem probablement la conversa en les mateixes posicions de partida. Ara bé, si el nivell de coneixements i lògica dialèctica  de cadascú dels intervinents són similars, tal vegada els quedarà algun dubte o petit pòsit de les raons del contrari.

Quan el contrari s’enfronta carregat de prejudicis envers el tema que volem tractar, fent ostentació de la seua seguritat en brandar raons d’aquesta mena: això sempre ha estat així, ho sé ben bé per pròpia experiència, les raons científiques no serveixen per explicar tot el que passa, els sentiments van més enllà de la raó, qui por estar en contra de la tradició i altres semblants; enraonar no serà més que una pèrdua de temps. Si hi sumem a les posicions i ostentacions anteriors del contrincant, una clara motivació ideològica o política que enteranyina o dirigeix els seus subterfugis, més que una pèrdua de temps, la conversa o discussió esdevindrà només una malastrugança. També es pot donar el cas que la persona que tinguem enfront, estigui mancada de coneixements suficients del tema, inclús de bona fe, però fermament influenciada per altres —com els que he descrit abans. Perdrem el temps també.

Si voleu un clar exemple de tot allò que he dit, penseu en la quantitat d’hores que molta gent hem dedicat, parlant i escrivint, a la discussió del nom de la llengua de la Franja —el català—, a explicar la seua història, a defensar el dret dels parlants, a la demanda de la seua oficialitat amb una llei de llengües, etc. etc. I després de tot, quina llei tindrem? Recordeu els vergonyosos fets de la Codonyera?

Potser convé ben sovint, estalviar el temps de les discussions per a dedicar-lo als fets, perquè “d’on no n’hi ha, no en por rajar” i “a cada bugada es perd un llençol”.

José Miguel Gràcia        

Anuncis

Nyafes i nyafons

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 16 de març del 2013)

Som animals socials i el nostre destí és moure’ns envoltats d’altres persones que aproven les nostres accions, les critiquen o, més rarament, les contemplen amb indiferència. Entre els crítics, alguns adopten la postura àcida i d’altres, amics de la broma, en fan nyafa. D’ací déu de vindre l’expressió de que mig món s’enriu de l’altre mig. Jo no sé si això és cert amb estadístiques a la mà, però sí que penso que la burla pot arribar a ser molt pitjor que la crítica sèria. Lo riure rebaixa, fa inferior l’objecte de la nyafa, que s’efectua des de la postura de superioritat —física, intel·lectual, moral…— del subjecte que ho formula.

A les nostres viles, comunitats xicotetes, una meitat mira l’altra. I per tradició s’ha consolidat un costum de crear malnoms, batear, posar “motes” que han anat passat de pares a fills, més o menys acceptats per cada generació en funció del seu contingut nyafó. Un apel·latiu que designa un ofici o és la deformació d’un nom de pila una mica estrany pot resultar assumit una mica millor que un altre que implica un defecte físic o un costum o feit concret reprovable. Si ha passat una mica de temps des del seu origen, igual s’accepta una mica millor. Tant se val, a un li pot caure poc en gràcia l’apel·latiu familiar i per identificar-se una mica millor ha d’acabar dient: “Sic fill del tio tal i de la tia qual, de ca el-no-sé-què”. Això als temps en què tots eren “tios” i “ties” a la classe popular, i n’havia “sinyors” i “sinyores” de les terres i els quartos, i els “dons” i les “donyes”, que tenien títols universitaris, un curiós escalafó. Tots estos tractaments s’han anat esfumant al calor de la igualtat essencial i democràtica dels temps, reduïts cada u de nosaltres al nostre nom, igual que els herois grecs, los generals i emperadors romans o els personatges populars de la tele. Tot ha desaparegut excepte els malnoms i els bateadors que els inventen sense parar, amb imaginació inesgotable. Temps de nyafa!

María Dolores Gimeno

Verdi

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 de març del 2013)

Enguany és l’aniversari del naixement de Beppe Verdi (també de Wagner): 200 anys.

Un filòsof pro-germànic (i un xic estalinista) conegut meu, sempre reia quan hom parlava de Verdi: per a ell (un bon aficionat a la música) Wagner era  revolució, innovació, poesia, profunditat, espectacle total. Verdi era llisament la xaranga. Era com comparar la filosofia i la disciplina germànica amb la superficialitat i la frivolitat dels mediterranis; El rigor sociopolític alemany enfront del caos italià (i, de passada, espanyol). Evidentment aquest sabut era poc aficionat a l’art, i, clar, com tothom sap, els italians, tenen poc que dir en això de l’art.

És fàcil despreciar a Verdi perquè tenia com norma complaure al públic, al…”vulgo”, com deia en Lope. Era una vergonya per als romàntics, que inventaren allò del “Geni Creador”, un ésser superior i carismàtic que havia de guiar els gustos grollers del públic analfabet. Wagner era un geni, Verdi un “entretenidor” d’ignorants. Perquè poc mèrit tenen  moltes de les seves composicions artesanals (els “anys de gal·leres deia ell) I poc mèrit té Rigoletto: “la Dona é mobile”i quatre refilets més (com la melodia de la Juanita Banana), o Il Trovatore, teatralment infumable i musicalment sorollós, o La Traviata, melodrama patètic i actualment inversemblant, o l’Aida, principalment una marxa triomfal trompetera amb desfilada de figurants i elefants de Botswana per a representar a les places de bous.

En realitat Verdi es veu com un populista, un demagog musical, que va acumular una gran fortuna i va dedicar els darrers anys de la seva vida a fer obres de beneficència, per a ser acomiadat com un heroi nacional. Mentrestant, després de l’impressionant Don Carlo, passava el temps composant ja per a n’ell mateix als setanta i pico d’anys una tragèdia tan perfecta, moderna i commovedora com Otello, o una brillant màquina teatral que obre les portes del teatre musical del segle XX: Falstaff (acabada als vuitanta anys), només per a que Schiller, Shakespeare i els musicòlegs li acabessin també donant la raó.

Enveja, pura enveja (es compren, perquè no tothom té la sort de compartir intimitat amb una muller extraordinària, la seva guia i ajuda: Peppina Strepponi).

Llarga vida a Verdi.

 Antoni  Bengochea

Don Santiago

(Publicat al Diario de Teruel  el dissabte 2 de març del 2013)

Darrerament he passat uns dies amb uns bons amics calaceitans que em contaren una anècdota de Don Santiago Vidiella i Jassà, el conegut polígraf calaceità. Ells l’havien sentida de boca d’un avantpassat que l’havia viscuda. Vidiella, que sempre havia escrit en castellà la seua extensa obra -recordareu aquella gran activitat seua com a director del Boletín de Historia y Geografía del Bajo Aragón-, va rebre l’any 1916 un encàrrec de l’Orfeó Calaceità per fer-hi unes conferències de tema local. Don Santiago va entendre que si se tracte d’un convit amorós de pa de casa, convé que tot sigue de casa, i no ho pareixerie totalment si desgranarem la conversa EN CASTELLANO , i per tant havia de ser en la llengua dels oients, i va justificar encara amb més arguments el fet de parlar-hi, per acabar dient No me cal esforçar en demanar la benevolència i atenció de l’auditori perquè tos conec i sé que sou carinyosos i atents. Però les coses van eixir malament i ací ve l’anècdota. Hi havia un ball programat per a després de la conferència, i el públic estava delerós per anar-hi. S’impacientaven, i xerrotejaven entre ells, que això de parlar de coses tan conegudes  com del tronc de nadal, el tema de la conferència, i a més en una llengua que tothom sabia, no tenia cap mèrit ni interès, que qualsevol ho podia fer i no calia conferència. Més valia que callés. L’enrenou va anar augmentant, i no faltaren crits ni insults: ‘Calla, pesat! Pudent! Tronc de Nadal!’. Don Santiago va acabar la conferència com pogué, i dies més tard les tres més que faltaven. I aleshores a casa, imaginem-lo ja més asserenat, posà una nota al text de les conferències que resumida venia a dir que tot plegat l’havia desplagut, però tanmateix li agradava si significava que el públic volia que les coses serioses es fessen en castellà. Aquesta nota ha estat posteriorment comentada, amb gran encert, per J. Ignacio Micolau com una mostra punyent de la consciència lingüística escindida de tants aragonesos de llengua catalana aleshores i en l’actualitat.

Artur Quintana