Festival Internacional Buñuel Calanda 2019

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 10 d’agost del 2019)

No entraré en aquestes  curtes línies de la columna a fer una crònica del Festival d’enguany. D’això s’han ocupat suficientment els diferents mitjans informatius. Comentaré uns altres temes i aspectes d’aquest Festival calandrí. Penso que ha estat un any de transició producte de la incertesa pel canvi polític a l’Ajuntament. Segurament moltes decisions s’han hagut de prendre a última hora a l’espera de decisions polítiques i pressupostàries. Tot amb tot el Festival ha estat un èxit d’organització i de pel·lícules visualitzades. Amb un pressupost com el que té gairebé és un miracle el que s’ha fet. El director del CBC i del Festival, Jordi Xuclà, i el coordinador i organitzador mexicà, Mario Barro, han estat dues persones claus de l’èxit de la mostra. Sense oblidar-nos de tot el personal del CBC. No sé si se n’adonen prou els calandrins i els habitants dels voltants de la valia cinematogràfica i cultural d’aquest esdeveniment cultural, un dels millors del Baix Aragó, Terol i, per què no, de tot l’Aragó. Ben pocs festivals, o cap,  hi ha a la resta d’Espanya i amb tan marcada influència mexicana i sud-americana en general. Tot molt bé: els curts, les pel·lícules temàtiques de directores mexicanes i les de la secció oficial. Llàstima que l’afluència de públic a la Casa de Cultura a les tardes hagi estat escassa. És ben cert que a les quatre de la tarda i a les sis el sol de juliol del ara verd desert de Calanda, aplana sentiments i fins i tot les consciències, tot i que amb cotxe des de casa i aparcant a la mateixa porta de la Casa de Cultura, l’efecte solar és minse. Quina sort vam tenir de poder veure en gran pantalla la pel·lícula Roma, quasi bé una primícia! Els meus desitjos i de ben segur els dels pertinaços assistents al festival: que el nou alcalde compleixi el que va prometre públicament, que les institucions públiques esmercin alguns euros més per al Festival i que algunes entitats privades més col·laborin –pagaran menys imposts. Crec que s’haurien de plublicitar més les col·laboracions. I per acabar, sort per al XVI Festival, allí hi serem!

José Miguel Gràcia  

Anuncis

Escola espanyola de pintura?

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 de març del 2019)

Sempre he sentit parlar de l’escola espanyola de pintura, de la qual El Greco era el seu pare, Ribera i Zurbarán els representants, Velázquez el gran mestre i Murillo la culminació. Dos pilars sostenien la idiosincràsia d’aquesta escola: la religió catòlica amb màxima expressió de profunditat i, per suposat, el realisme, sempre la icona de la marca Espanya. El Greco com pedra cantonera de l’escola espanyola fa ja temps que se’m va enfonsar. La religiositat d’aquest original artista era sobre tot intel·lectual i expressiva més que directa, popular i sentida, i evidentment de realista no en tenia res. I també cal afegir que aquest bon senyor no es va integrar mai com espanyol i es va sentir sempre foraster, estranger. El cas d’en Ribera es tot al contrari. Era de Xàtiva, i es sentia molt espanyol, però es formà totalment a Itàlia, on ja hi era als setze anys. El seu estil és totalment italià, basat en el classicisme i, sobre tot, el caravaggisme. En resum: era un pintor espanyol d’escola italiana. I el mestre Velázquez? Com he pogut confirmar a la exposició Veláquez i el Segle d´Or, ara a Caixa-forum Barcelona, però amb obres integrament del Museu del Prado, aquest artista no té cap influència hispànica en el seu estil. Parteix del caravaggisme napolità. Rep molt aviat la influència de Rubens, del que es farà bon amic, i del realisme flamenc que va del paisatge (Patinir o Brueghel “de Velours”), la natura morta o la retratística de palau (Anthonis Moor). I sobre tot integra en el seu estil d’una manera molt personal, però també molt clara, tot el millor de la pintura veneciana siscentista (molt ben representada a les col·leccions reials, sobre tot Ticià i Tintoret, però també Giorgione). En el seu primer viatge a Italia rebrà també l’ impacte del classicisme (idealista) bolonyès,  especialment de Carracci i Guido Reni. En resum: el gran mestre de l’“espanyola”, no té cap segell hispànic, fins i tot té molt poca obra religiosa. Tampoc el Murillo espanyol, veritable epígon, és un exemple de pintura realista. Total: un cas més d’adoctrinament nacionalista espanyol. Malgrat tot, sempre ens quedarà Zurbarán.

Antoni Bengochea

Prado i MNAC

(Publicat al Diario de Teruel el 22 de desembre del 2018)

Interessantíssima l’exposició del millor pintor gòtic de l’estat espanyol, Bartolomé Bermejo. Aquesta mostra és ara al Museo del Prado i després passarà al Museu Nacional d’Art de Catalunya. L’han fet amb la col·laboració dels dos museus i està comissariada pel professor de la Universitat de Girona Joan Molina. No és la primera de les col·laboracions dels dos museus que se’n diuen nacionals i que els dos tenen les mateixes qualitats (moltes) i els mateix defecte,  només un, però molt significatiu: el fort nacionalisme de cada institució. El Museo Nacional del Prado (com es diu oficialment) parteix de les col·leccions reials i té tot el que es considera que forma part de la història de l’art espanyol. Hi ha tota mena de pintura espanyola, de totes les èpoques i escoles, amb moltes obres de qualitat molt discreta, sobre tot la renaixentista, però també la dels segles divuit i dinou. També hi són les aportacions d’art internacional que provenen de l’ imperialisme espanyol, en les que destaquen molt més els Austries que els Borbons. Aquest llegat aporta l’excels nivell internacional de la col·lecció: el Bosco i els primitius flamencs, Rubens, i les escoles italianes (veneciana i toscana) amb Ticià i Rafael al capdavant, però també les notables llacunes com Leonardo da Vinci, el Caravaggio, la pintura anglesa i sobre tot la holandesa (sense Vermeer i Hals i amb un únic Rembrandt). El Museu Nacional d´Art de Catalunya pateix del mateix mal: una exhaustiva representació de totes les escoles i tendències d’art català, molt fluixes en els segles XVII, XVIII i XIX i moltes llacunes dins de l’art espanyol i sobre tot internacional. L’exposició de Bermejo, cordovès de clara formació castellana y amb influència flamenca (de tradició castellana), però que treballà sempre a l’antiga Corona d’Aragó (València, Aragó i finalment Barcelona), ens dona una lliçó de com dos museus aferrissadament nacionalistes poden entendre’s amb un esplèndid treball en comú. Tant de bo aquest exemple de col·laboració artística pugui estendre’s a la política dins d’aquest desgavellat projecte de nació que és Espanya, on els oposats nacionalismes només s’acusen mutualment d’imposicions, colpisme, terrorisme i altres malifetes.

Antoni Bengochea

Anglocentrisme Borgia

(Publicat a La Comarca el 26 de gener del 2018)

Ho han tornat a fer. I mira que em sap greu. És una sèrie americana ben feta, amb una ambientació acurada, un argument ben parit que enganxa des del primer minut, però l’anglocentrisme dels productors els perd. Ja va passar amb ‘Joc de trons’ i ara tornen a caure-hi ‘Els Borgia’. Al capítol novè de la tercera temporada, Michelleto, l’home de confiança de Cèsar Borgia per als encàrrecs més inconfessables, mata el seu amant, Pascal, després de descobrir que este és un traïdor al servei de la poderosa rival del papa Borgia, Caterina Sforza.

Com sempre passa a ‘Els Borgia’, l’ambientació és enlluernadora. Majestuosos escenaris urbans, personatges històrics, paisatges, armament, indumentària, música, protocol… transporten l’espectador al cor de la Roma renaixentista. El creador de la sèrie, Neil Jordan, es, a més, un cineasta excepcional. Però, quan el sinistre Michelleto s’acomiada del seu patró i protector després de matar a Pascal per encàrrec del propi Cèsar, ho fa escrivint “goodbye” al terra amb la sang de la víctima. Així, en anglès pur i dur. Tota l’acurada ambientació se’n va a prendre pel sac per una maleïda paraula. L’assassí, un valencià trasplantat a l’Italia del Renaixement, escriu un missatge dirigit al seu amo, també italià, en el perfecte anglès del segle XXI. El miratge de la Itàlia renaixentista, s’esmicola grollerament.

Lluís Rajadell

La creu i la foguera

(Publicada a La Comarca el 9 de juny del 2017)

A l’estiu de 1936, al començament de la Guerra Civil, els revolucionaris anarquistes que dominaven el poble van destruir les imatges de l’església parroquial de Vall-de-roures. La Causa General atribueix els fets als membres del Comitè Revolucionari i a “colles de forasters que venien de la regió catalana”. Després de buidar el temple, van cremar les escultures, creus i altres elements religiosos. Però, quan la foguera es va apagar, un veí va remenar entre les cendres i va quedar-se amb una creu de bronze que es va salvar de les flames, encara que va acabar renegrida i va perdre els ornaments i les parts de fusta. No se sap per què la va guardar. Si va ser per devoció, perquè va considerar que podie tindre valor econòmic i se’n podie beneficiar o pel costum de la gent llauradora de no llençar res que es pugue aprofitar. El cas és que aquella creu recremada està ara a la venda a una web especialitzada en antiguitats. El venedor, un antiquari de Tarragona, assegura que, fa vint anys, li va vendre la peça una veïna del poble a la Fira de Maig. La dona li va explicar que son pare l’havie recuperat de la foguera iconoclasta de 1936. La creu havie estat seixanta anys a la seua casa fins que un bon dia la senyora va pensar que en podie traure un profit econòmic. No gaire, perquè es pot comprar per internet per 90 euros. Si la informació de l’antiquari venedor és correcta, més que pel valor artístic, l’interès de la creu pervé de la seua condició de testimoni d’un temps passat i tràgic. És un trosset de la nostra història.

Lluís Rajadell

Incerta gloria

Publicada a La Comarca el 14 abril del 2017

L’altre dia vaig anar a veure la pel·lícula ‘Incerta glòria’ basada en un llibre del mateix títol de Joan Sales que explica les vivències d’un oficial de l’exèrcit republicà que estigué destinat a la rereguarda del Front d’Aragó el 1937. Concretament a Estercuel, Olivel de la Virgen a l’obra. Cap al 2014, els responsables de la pel·lícula, principalment la productora Isona Passola i el director Agustí Villaronga coneguts per l’èxit de ‘Pa negre’ (2012), volien rodar-la a la vila minera perquè encara es conserva prou bé l’escenografia que hi surt a la novel·la i que és molt important per a reconstruir el relat, ara passat al cinema: el poble, el castell, el molí i el convent. I és que el guió de la pel·lícula desenvolupa sobretot la primera part de la novel·la que succeeix a Estercuel amb el personatge principal: la Carlana que viu al castell de la població. Un altre escenari imprescindible és el convent de l’Olivar, monestir d’Olivel en l’obra, aquí, suposo, els responsables de la pel·lícula van veure difícil enregistrar l’acció ja que l’actual edificació religiosa està rehabilitada i ara hi viu una comunitat i en la guerra civil va ser saquejat durant la revolta anticlerical del 36. Així que, suposo, van haver de renunciar a la localització i es van endur el projecte a la Cartoixa de Nostra Senyora de las Fuentes, a prop de Sarinyena, als Monegres.

No obstant això, crec que farien bé els habitants d’Estercuel de posar en valor els llocs que hi surten a la novel·la de Joan Salas i marcar una ruta literària i cinematogràfica dels llocs que descriu l’escriptor i que apareixen a la pel·lícula deslocalitzats: el palau i fortalesa on hi viu la Carlana, la senyora de la vila, la població que pràcticament no ha canviat gaire, el convent de l’Olivar on hi van matar els monjos i el molí on hi van viure els humils llogaters de la Carlana. Com que la pel·lícula tindrà un èxit assegurat, per la qualitat del producte i pel seu director i la productora, àmpliament guardonats, farien bé la gent d’Estercuel d’aprofitar l’ocasió per atraure un tipus de turisme cultural seguint les passes de Joan Sales.

 Carles Sancho Meix

Visiteu la Torre

(Publicada a La Comarca el 20 de gener del 2017)

Per cap d’any, gràcies a la meua família de la Torre, vaig poder visitar la remodelada església de Sant Pere Màrtir. Espectacular la nova imatge de la construcció religiosa. La planta central gòtica, del segle XIV, ha quedat lliure de la pintura que tapava la pedra de murs i coberta. A l’absis s’ha restaurat tres finestrals amb la traceria que els decorava i ha quedat al descobert unes pintures murals bastant ben conservades. Les dos naus laterals són de construcció posterior i destaquen sobretot les impressionants cúpules barroques. Uns focus des de terra il·lumina la seua majestuositat. A  la sagristia s’ha trobat pintures que pareixen interessants, davall d’una capa de calç que les cobreixen i protegeixen i que hauran d’esperar a una segona oportunitat per ser degudament restaurades. A l’exterior la recuperació del rosetó damunt la porta d’entrada. I el més espectacular de la construcció, vista de lluny, és la torre barroca que havia estat molt malmesa amb perill de despreniments. Ara està totalment consolidada i protegida. No sé si és la més alta de la comarca però en estar envoltada d’edificacions baixes i situada en un pla li dóna unes proporcions gegantines des de qualsevol lloc que s’miro. La Torre, amb la restauració de l’església, compta amb un dels monuments més singulars i impressionants de la comarca del Matarranya. A més, a la població, es poden visitar, si ateneu la meua recomanació, altres edificacions interessants com la Casa de la Vila renaixentista, casa Bergós, casa Ferrer, casa de l’Advocat, casa Gran, portal de l’Escreix, ermita de Sant Joan… Com que la visita per la Torre us haurà fet entrar gana o set, al costat de la carretera en una gran edificació de pedra, hi teniu un hostal amb habitacions, bar i el restaurant ‘Lo racó dels torrats’ on podreu menjar bé o fer una cervesa o un cafetó. Aneu-hi, feu-me cas, mereix molt la pena.

Carles Sancho Meix