El gran Ticià

(Publicat al diario de Teruel el 18 de setembre del 2028)

Poques vegades ocorre que un artista de gran influència en el esdevenir de l’evolució posterior sigui tan poc valorat, tant pel públic aficionat com per part de molts entesos. Ticià és, junt amb Rafael, el millor pintor del “cinquecento”, es a dir, del segle XVI; per damunt de Miquel Àngel, sobre tot arquitecte i escultor. És el gran mestre de l’escola veneciana i pintor favorit de l’emperador Carlos V i Felip II i de molts poderosos dels estats italians, inclosos els papes. Influí directament en  tota la expressivitat i brillantor d’artistes com Veronés, Tintoretto i el Greco. La seva vida artística durà pràcticament 70 anys, en els que va evolucionar de la brillantor colorista de la seva primera etapa (Amor Sacre i Profà), a la vitalitat, profunditat i versatilitat de la seva etapa de maduresa (Assumpció o Pala Pésaro), així com la expressivitat i innovació de la seva darrera obra (Mort de San Llorenç o les Magdalenes penitents), precursora del romanticisme y de l’expressionisme del segles XIX i del XX respectivament. Les seves principals característiques són la pinzellada solta, que influirà a través de Velázquez i Manet en l’impressionisme; el dinamisme de les composicions, gairebé sempre equilibrades, però amb un ritme dinàmic insòlit en el renaixement clàssic (Bacanal, Baco i Ariadna), i una versatilitat sorprenent, que destaca  en el retrat i l’autoretrat, la pintura religiosa, política (Carles V en Mülberg) mitològica, eròtica (Venus de Urbino o les Poesies) o el paisatge, així com l’emotivitat i l’expressivitat, sobre tot de la seva última època (San Sebastià o La Pietà). Alguns experts han parlat de la seva evolució,  presentant-la com el viatge de l’exaltació de la bellesa o la mort de la pintura. Tant el paisatge com el dinamisme obrirà camins en el barroc (també el retrat de cos sencer), sobre tot a través de Rubens i Velázquez, però també de Rembrandt, Poussin o Van Dyck. Les seves petjades es poden seguir en el rococó, així com en Goya o Delacroix. En definitiva, cal reivindicar un artista tan influent (tant  o més que Picasso) i actualment  tan infravalorat com el gran Ticià.

Antoni  Bengochea

 

Ciutat eterna, ciutat única

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 14 d’agost del 2021)

Molts turistes visiten Roma en dos dies. Un dia sobreviuen al Vaticà: la basílica de Sant Pere i els enormes i laberíntics museus, i el segon el dediquen a l’arqueologia i a les places d’Espanya i Navona i la Fontana de Trevi. Si afegeixen el Panteó (monument romà més ben conservat del món), veuen les tres meravelles de Roma, amb la Capella Sixtina i el Colisseu. Però Roma ofereix moltes més coses úniques. Cap urbs té més esglésies dignes de ser visitades, unes cinquanta, de tots els estils, per la seva arquitectura, decoració o riquesa artística. Des de les grans basíliques com San Giovanni in Laterano, catedral de Roma, a la minúscula San Carlino de Borromini, que hi cap a un pilar de la cúpula de Sant Pere. La millor col·lecció de mosaics in situ de totes les èpoques, espargits arreu de la ciutat. Lo millor d’en Miquel Àngel: pictòric (Capella Sixtina), arquitectònic (basílica de Sant Pere),  urbanístic (l’escala i la plaça del Capitoli) o escultòric (la Pietà i el Moisés). Els millors museus d’art romà: el Museu Nacional Romà ( que conté el discòbol de Miron) i els museus capitolins (amb la lloba i el Marc Aureli a cavall), que són el primer museu públic obert (1734). També es pot seguir la ruta de Bernini, sobre tot al Vaticà i a Villa Borghese, o la de Caravaggio, amb vint-i-una de les seves millors pintures, moltes in situ i sis també a Villa Borghese. O visitar la Villa Farnesina, un palauet renaixentista de 1511, tot pintat completament amb temes amorosos (amb frescos, entre altres, de Rafael). O curiositats com el Palazzo Barberini, que conté la pintura al fresc més extensa del món en un edifici civil (obra de Pietro da Cortona),  el gran centre comercial dels mercats de Trajà, o el millor retrat pintat mai per Velazquez (el papa Inocenci X) a la Galleria Doria Pamphili, o les termes de Dioclecià (les més grans) i de Caracalla (les millor conservades), o la Via Appia i les Catacumbes, etc. Molt fato per als amants de l’art. Ho sento pels que no ho sou.

Antoni  Bengochea

Masaccio, el millor pintor de la història

(Publicat al Diario de Teruel el 20 de març del 2021)

“A ell li devem una nova manera de pintar… les seves obres són la vida, la veritat i la natura mateixa”. Aquestes paraules les hi dedicava Giorgio Vasari,  el primer historiador de la pintura. Va ser pintor de culte per a Filippo Lippi, Piero della Francesca, Mantegna, Leonardo, Rafael o el mateix Miquel Àngel. Va pintar poc més de cinc anys i va morir acabat de complir els vint-i-set. Si mireu alguna llista dels millors pintors de tota la història, no surt gairebé mai. Les grans pinacoteques mundials (Metropolitan, Prado, Louvre, Ermitage, Viena, Vaticà) no tenen res de la seva obra. Amic dels grans teòrics i artistes del primer renaixement com Alberti, Ghiberti, i sobre tot Brunelleschi i Donatello, va aplicar la ciència de l’arquitecte i l’audàcia i expressivitat de l’escultor, i als vint-i-cinc anys va tancar la porta al gòtic  per a crear de cop la primera pintura renaixentista. Autèntic revolucionari, va ser el primer en aplicar a la pintura la perspectiva geomètrica, però també una nova manera de crear corporeïtat a les figures, amb forta volumetria i un treball molt innovador de la llum i el clarobscur. A les seves obres mestres pintades entre el 1426 i 1428, el gòtic (que encara viurà cent anys més a molts llocs) és ja història. Les seves innovacions seran el futur de la gran pintura i perviuran fins al segle XX. Amb ell, doncs, neix el renaixement pictòric, la pintura moderna. Les seves composicions deixen de ser exquisits i decoratius dibuixos animats, per a ser, com diu Vasari, vida, veritat i realitat. Les obres mestres es troben a Florència, una: “La Trinitat”, és el primer “trompe-d´oeil” de la historia, i la més important, els frescos de la capella Brancacci. Aquesta obra la va fer amb col·laboració amb Masolino (Tomaset). Si tenim en compte la seva prematura mort, i que només va treballar tres anys en plena maduresa, ens trobem davant del pintor més important de la història lliura per lliura, utilitzant el vocabulari de la boxa. Aquest prodigi és conegut com MASACCIO (Tomassàs).

Antoni  Bengochea

Solo Houses?

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 29 d’agost del 2020)

Separat de la mimesi clàssica, l’art contemporani inventa, imagina, provoca… Ho fa a les grans metròpolis o també lluny d’elles en zones poc poblades com la comarca del Matarranya. Los arquitectes Christian Bourdais i Eva Albarrán impulsen ací Solo Houses, un interessant projecte a molts kilòmetres de la seua galeria al madrileny barri de Salamanca. Combinació d’arquitectura i d’escultura, es desplega dins d’una finca de 100 hectàrees al terme de Queretes, limitant amb Arnes, entre pins, ametllers i oliveres i les montanyes compartides per Aragó i Catalunya. La part arquitectònica consta de moment de dos cases per a allotjar-se, que pretenen ser 15 al 2024, totes dels estudis d’arquitectes més innovadors del món. La Solo Summer Group Show és l’escultòrica, una exposició a l’aire lliure des del maig de 2019, que, prevista com a temporal, ha acabat fent part permanent de l’espai. Al web se pot reservar la visita guiada: un experiència d’hora i mitja a peu, des dels voltants de la primera casa, una creació circular de l’estudi belga Office KGDVS, la qual, protegida pel paisatge, no es pot divisar mai completa. S’acaba a l’altra casa, dels xilens Pezzo Von Ellrichshausen, sòlida estructura de formigó que vola lleugera sobre un desnivell de 200 graons com per accedir a un temple amagat. Tot és un espectacle especial per als sentits: un piló de formigó; les Animitas o campanetes japoneses que s’escolten mogudes per l’aire; la posta de sol penetrant un gran cartell de carretera, Our Melting Bodies; la moto accidentada sobre un tronc que primer va tapar el camí com a barricada de bronze; recórrer un laberint circular de maons perforats; unes pedres de colors que besen la terra —Kissing the Void— en un triangle simètric a la Penyagalera, al terme de Beseit… Al territori s’ha eixecat alguna veu crítica per desviar-se de l’estil i materials tradicionals i pel seu caràcter de megaprojecte foraster, diferent a les iniciatives familiars que arrelen la gent als pobles. L’art més arriscat, però, posant-mos al mapa i creant treballs directes o indirectes, podria ser una insospitada oportunitat de futur.

María Dolores Gimeno

El disseny i la vida (o les vides del disseny)

(Publicat a La Comarca el 12 de juny del 2020)

El cartell que el dissenyador Nacho Padilla ha fet per l’ajuntament de Barcelona amb l’eslògan «Barcelona té molt poder», no és del gust de tothom, i això ha originat una nova polèmica entre la fauna tuitaire. També els totòlegs de la ràdio n’han dit la seua.

L’altre dia, per exemple, una tertuliana va engegar «jo no sóc dissenyadora, però a mi no m’agrada gens». No em vaig poder estar d’exclamar (en la solitud del meu confinament) «Els dissenyadors no dissenyem per als altres dissenyadors! Dissenyem per a tothom! Per-a-tot-hom!». I és que un cartell, per bonic que sigui, no és una obra d’art. L’art el fan els artistes, no els dissenyadors. La nostra feina consisteix a comunicar el missatge del client al seu públic objectiu. Naturalment, hem de tenir un sentit estètic ben desenvolupat per reproduir aquest missatge de forma atractiva per als destinataris. I sobretot cal molt d’ofici per saber com funciona la sensibilitat dels receptors, els mecanismes visuals (tipografies, colors, proporcions…), els processos de producció i els suports de publicació, entre d’altres factors.

En parlo perquè aquests dies, aprofitant l’alentiment de l’activitat, hem anat actualitzant el mostrari de la nostra web. Una feinada que sempre fa mandra perquè pensem (erròniament) que primer són els encàrrecs dels clients. Però quan t’hi poses, te n’adones que, en certa manera, a través dels projectes pots reviure la teua trajectòria vital. Cada feina té la seua raó de ser, el seu argumentari, la seua càrrega d’hores de dedicació. L’emoció de quan per fi trobes la línia gràfica correcta, el neguit de la presentació, l’alegria de quan s’aprova i els ajustaments inacabables per a poder fer-la pública. Revisar-les, triar-les i preparar-ne les imatges per a mostrar-les als visitants del web, ha estat retrobar-me amb el meu jo d’aleshores, quan les pensava i les construïa. En cada treball hi ha la descoberta d’un món, una lliçó apresa, la coneixença de noves persones. En cada treball hi ha un tros de vida.

Carles Terès

Llenguatges fotogràfics

(Publicada a La Comarca el 20 de desembre del 2019)

Crec que la fotografia és un dels millors documents per dixar testimoni d’un fet. No discutiré en ningú que n’hi ha d’altres possiblement igual de bons o millors, però lo cert és que quan mon pare i jo escrivim alguna de les nostres «Històries nonaspines» (secció que compartim dins dels Amics de Nonasp), poques coses hi ha que mos alegron tant com trobar una bona foto que il·lustro lo que s’està contant.

Me venen al pensament uns quants exemples de fotos que han sét decisives per poder completar les històries en qüestió. Fotografies inèdites que la gent ha guardat atresorades a casa, pervivint a vàries generacions, i que en un moment determinat tenen l’amabilitat de cedir-les pel treball. Si són de principis del segle XX, com les dels fotògrafs nonaspins A. Albiac Salvador i M. Simó Solé, mos dixen entreveure un poble, una gent i una manera de viure que poc té a veure en la d’avui en dia. Són fotografies fetes en cura, pensades prèviament, com si d’un ritual sagrat es tractés.

D’uns anys cap aquí, evidentment que també hi ha qui seguix esta filosofia, però com que la fotografia ha passat a ser un dels mitjans documentals més democratitzats (lo qual està molt bé), moltes voltes tenim la tendència a banalitzar-la. Qui no té una càmera, tot i que sigo la del mòbil? I segur que la majoria (de joves i no tant joves) mos ham fet selfies una mica lamentables, o fotografies en filtres d’orelles de gos, per exemple. D’igual manera que en cinc minuts som capaços de fer trenta fotos a qualsevol cosa que esta succeint, per inútil que sigo.
Hi ha qui dirà que este tipo de fotografies són molt més autèntiques que les de fa 70 o 80 anys. Per a gustos, colors. Una foto no és només un document històric, també és un agent articulador de la història, que com a tal té la capacitat de llegar-nos la riquesa d’un llenguatge propi. Si els arxius digitals que estam generant en cada foto sobreviuen al pas del temps, los nostres descendents mos jutjaran… en les orelles de gos ficades?

Estela Rius

Festival Internacional Buñuel Calanda 2019

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 10 d’agost del 2019)

No entraré en aquestes  curtes línies de la columna a fer una crònica del Festival d’enguany. D’això s’han ocupat suficientment els diferents mitjans informatius. Comentaré uns altres temes i aspectes d’aquest Festival calandrí. Penso que ha estat un any de transició producte de la incertesa pel canvi polític a l’Ajuntament. Segurament moltes decisions s’han hagut de prendre a última hora a l’espera de decisions polítiques i pressupostàries. Tot amb tot el Festival ha estat un èxit d’organització i de pel·lícules visualitzades. Amb un pressupost com el que té gairebé és un miracle el que s’ha fet. El director del CBC i del Festival, Jordi Xuclà, i el coordinador i organitzador mexicà, Mario Barro, han estat dues persones claus de l’èxit de la mostra. Sense oblidar-nos de tot el personal del CBC. No sé si se n’adonen prou els calandrins i els habitants dels voltants de la valia cinematogràfica i cultural d’aquest esdeveniment cultural, un dels millors del Baix Aragó, Terol i, per què no, de tot l’Aragó. Ben pocs festivals, o cap,  hi ha a la resta d’Espanya i amb tan marcada influència mexicana i sud-americana en general. Tot molt bé: els curts, les pel·lícules temàtiques de directores mexicanes i les de la secció oficial. Llàstima que l’afluència de públic a la Casa de Cultura a les tardes hagi estat escassa. És ben cert que a les quatre de la tarda i a les sis el sol de juliol del ara verd desert de Calanda, aplana sentiments i fins i tot les consciències, tot i que amb cotxe des de casa i aparcant a la mateixa porta de la Casa de Cultura, l’efecte solar és minse. Quina sort vam tenir de poder veure en gran pantalla la pel·lícula Roma, quasi bé una primícia! Els meus desitjos i de ben segur els dels pertinaços assistents al festival: que el nou alcalde compleixi el que va prometre públicament, que les institucions públiques esmercin alguns euros més per al Festival i que algunes entitats privades més col·laborin –pagaran menys imposts. Crec que s’haurien de plublicitar més les col·laboracions. I per acabar, sort per al XVI Festival, allí hi serem!

José Miguel Gràcia  

Escola espanyola de pintura?

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 de març del 2019)

Sempre he sentit parlar de l’escola espanyola de pintura, de la qual El Greco era el seu pare, Ribera i Zurbarán els representants, Velázquez el gran mestre i Murillo la culminació. Dos pilars sostenien la idiosincràsia d’aquesta escola: la religió catòlica amb màxima expressió de profunditat i, per suposat, el realisme, sempre la icona de la marca Espanya. El Greco com pedra cantonera de l’escola espanyola fa ja temps que se’m va enfonsar. La religiositat d’aquest original artista era sobre tot intel·lectual i expressiva més que directa, popular i sentida, i evidentment de realista no en tenia res. I també cal afegir que aquest bon senyor no es va integrar mai com espanyol i es va sentir sempre foraster, estranger. El cas d’en Ribera es tot al contrari. Era de Xàtiva, i es sentia molt espanyol, però es formà totalment a Itàlia, on ja hi era als setze anys. El seu estil és totalment italià, basat en el classicisme i, sobre tot, el caravaggisme. En resum: era un pintor espanyol d’escola italiana. I el mestre Velázquez? Com he pogut confirmar a la exposició Veláquez i el Segle d´Or, ara a Caixa-forum Barcelona, però amb obres integrament del Museu del Prado, aquest artista no té cap influència hispànica en el seu estil. Parteix del caravaggisme napolità. Rep molt aviat la influència de Rubens, del que es farà bon amic, i del realisme flamenc que va del paisatge (Patinir o Brueghel “de Velours”), la natura morta o la retratística de palau (Anthonis Moor). I sobre tot integra en el seu estil d’una manera molt personal, però també molt clara, tot el millor de la pintura veneciana siscentista (molt ben representada a les col·leccions reials, sobre tot Ticià i Tintoret, però també Giorgione). En el seu primer viatge a Italia rebrà també l’ impacte del classicisme (idealista) bolonyès,  especialment de Carracci i Guido Reni. En resum: el gran mestre de l’“espanyola”, no té cap segell hispànic, fins i tot té molt poca obra religiosa. Tampoc el Murillo espanyol, veritable epígon, és un exemple de pintura realista. Total: un cas més d’adoctrinament nacionalista espanyol. Malgrat tot, sempre ens quedarà Zurbarán.

Antoni Bengochea

Prado i MNAC

(Publicat al Diario de Teruel el 22 de desembre del 2018)

Interessantíssima l’exposició del millor pintor gòtic de l’estat espanyol, Bartolomé Bermejo. Aquesta mostra és ara al Museo del Prado i després passarà al Museu Nacional d’Art de Catalunya. L’han fet amb la col·laboració dels dos museus i està comissariada pel professor de la Universitat de Girona Joan Molina. No és la primera de les col·laboracions dels dos museus que se’n diuen nacionals i que els dos tenen les mateixes qualitats (moltes) i els mateix defecte,  només un, però molt significatiu: el fort nacionalisme de cada institució. El Museo Nacional del Prado (com es diu oficialment) parteix de les col·leccions reials i té tot el que es considera que forma part de la història de l’art espanyol. Hi ha tota mena de pintura espanyola, de totes les èpoques i escoles, amb moltes obres de qualitat molt discreta, sobre tot la renaixentista, però també la dels segles divuit i dinou. També hi són les aportacions d’art internacional que provenen de l’ imperialisme espanyol, en les que destaquen molt més els Austries que els Borbons. Aquest llegat aporta l’excels nivell internacional de la col·lecció: el Bosco i els primitius flamencs, Rubens, i les escoles italianes (veneciana i toscana) amb Ticià i Rafael al capdavant, però també les notables llacunes com Leonardo da Vinci, el Caravaggio, la pintura anglesa i sobre tot la holandesa (sense Vermeer i Hals i amb un únic Rembrandt). El Museu Nacional d´Art de Catalunya pateix del mateix mal: una exhaustiva representació de totes les escoles i tendències d’art català, molt fluixes en els segles XVII, XVIII i XIX i moltes llacunes dins de l’art espanyol i sobre tot internacional. L’exposició de Bermejo, cordovès de clara formació castellana y amb influència flamenca (de tradició castellana), però que treballà sempre a l’antiga Corona d’Aragó (València, Aragó i finalment Barcelona), ens dona una lliçó de com dos museus aferrissadament nacionalistes poden entendre’s amb un esplèndid treball en comú. Tant de bo aquest exemple de col·laboració artística pugui estendre’s a la política dins d’aquest desgavellat projecte de nació que és Espanya, on els oposats nacionalismes només s’acusen mutualment d’imposicions, colpisme, terrorisme i altres malifetes.

Antoni Bengochea

Anglocentrisme Borgia

(Publicat a La Comarca el 26 de gener del 2018)

Ho han tornat a fer. I mira que em sap greu. És una sèrie americana ben feta, amb una ambientació acurada, un argument ben parit que enganxa des del primer minut, però l’anglocentrisme dels productors els perd. Ja va passar amb ‘Joc de trons’ i ara tornen a caure-hi ‘Els Borgia’. Al capítol novè de la tercera temporada, Michelleto, l’home de confiança de Cèsar Borgia per als encàrrecs més inconfessables, mata el seu amant, Pascal, després de descobrir que este és un traïdor al servei de la poderosa rival del papa Borgia, Caterina Sforza.

Com sempre passa a ‘Els Borgia’, l’ambientació és enlluernadora. Majestuosos escenaris urbans, personatges històrics, paisatges, armament, indumentària, música, protocol… transporten l’espectador al cor de la Roma renaixentista. El creador de la sèrie, Neil Jordan, es, a més, un cineasta excepcional. Però, quan el sinistre Michelleto s’acomiada del seu patró i protector després de matar a Pascal per encàrrec del propi Cèsar, ho fa escrivint “goodbye” al terra amb la sang de la víctima. Així, en anglès pur i dur. Tota l’acurada ambientació se’n va a prendre pel sac per una maleïda paraula. L’assassí, un valencià trasplantat a l’Italia del Renaixement, escriu un missatge dirigit al seu amo, també italià, en el perfecte anglès del segle XXI. El miratge de la Itàlia renaixentista, s’esmicola grollerament.

Lluís Rajadell