Lo vent que mou la bandera

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 28 d’0ctubre del 2017)

Ser franjolina és una sort a la vida. Zona de pas, reps les influències de l’Est i de l’Oest. Amb Catalunya compartim tradicions com lo Dilluns de Pasqua i la mona i el tronc de Nadal —per qui encara el recorda i fa—, i una gastronomia popular que comprèn les coques al forn —de mançana, de primentò—, los panellets, caragols en salsa, pa en tomàquet… Però no celebram ni Sant Esteve ni la castanyada ni la revetlla de Sant Joan. I entre els dos costats, a pesar d’algunes variacions legals a la nostra autonomia aragonesa, vivim en la diglòssia de reservar als àmbits familiars i orals lo català autòcton, mentre la llengua oficial i escrita és la castellana, que és la utilitzada a l’escola en sistema d’immersió lingüística, i així anam fent, acostumats a variar àgilment de llengua en funció de l’àmbit i l’interlocutor.

Immigrant professional des de fa anys, passo i traspasso de la meua vila franjolina d’origen a la meua ciutat catalana de residència. Lo camí, a poc a poc, estos raders anys s’ha anat poblant de banderes. Al costat català les estelades pengen als balcons de les cases o entrant o eixint a les poblacions del camí —les adherides a la Associació de Municipis per la Independència (AMI)—, amb algunes rareses com Batea, que a un cantó de la rotonda té l’estelada i a l’altre, al mateix pal, la senyera i l’espanyola constitucional. En solitari unes quantes d’estes ondegen a la part aragonesa ara, fora d’època de competicions futbolístiques de la selecció, i més lluny, Saragossa s’ha convertit este mes d’octubre en una exhibició “rojigualda” mai vista, sense espai per a la bandera aragonesa quadribarrada, que es podria confondre en la catalana, quasi igual. Un nacionalisme ha feit despertar l’altre. També les converses s’han “abanderat” a qualsevol reunió d’amics, a on los que venim de l’actual Catalunya tan convulsa miram d’oferir matisos sense cap garantia de fer-mos entendre; però tampoc en alguns altres al viatge de tornada. Barres, franges, diàlegs?

María Dolores Gimeno 

 

 

Bèlgica

(Publicat a La Comarca el 27 d’octubre del 2017)

El 8 d’agost de 1956 una catàstrofe encongie el cor de la mineria belga amb el tràgic balanç de 274 miners morts. És l’accident més greu de la història de Bèlgica al sector carbonífer. Les ones d’aquella carnisseria que va commoure a tota Europa arribarien fins al Matarranya.
Una vagoneta mal ancorada provocave un mortífer incendi en una explotació de carbó de Marcinelle, al sud de Bèlgica. La major part dels treballadors morts van ser italians. Els governs d’Itàlia i Bèlgica tenien firmat un acord per facilitar la contractació de miners del primer país per a treballar a les mines del segon. D’un costat, el receptor cobrie llocs de treball que no podien o volien acceptar els natius i, de l’altre, la mà d’obra desocupada de les regions més deprimides d’Itàlia trobave una eixida laboral. Però la hecatombe de 1956 va decidir al govern italià a limitar l’exportació d’obrers per a l’extracció de carbó.

Llavors, Bèlgica va mirar cap a Espanya com a alternativa per mantenir a ple rendiment les mines, imprescindibles per a la potent indústria local. Un conveni entre els governs belga i espanyol va posar en marxa un procés d’emigració regulada per proveir de treballadors a les galeries belgues. Més de set mil espanyols van fer este camí entre 1957 y 1965 per buscar les expectatives de futur que seu país els negave. Les principals emissores van ser Andalusia, Madrid i Astúries. Però també se n’hi van anar d’aragonesos, entre ells tres amics de Vall-de-roures que voltaven la vintena d’anys i que, l’any 1957, deixaven enrere un poble que acabave de perdre la seua principal font de treball, l’olivar, per la gelada de febrer de 1956. Van anar a treballar a Valònia, la mateixa regió on, vint anys abans, havien anat a parar desenes de xiquets que fugien del Matarranya per temor a les tropes franquistes que avançaven a sang i foc per l’Aragó republicà.

Lluís Rajadell

Espanya, potser la història d’un fracàs

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 21 d’0ctubre del 2017)

Malgrat l’esforç dels adoctrinadors espanyolistes, que ens han intentat convèncer amb bastant d’èxit d’una Espanya unida de més de cinc cents anys, la veritat és que l’Estat Espanyol neix l’any 1716 quan el primer rei Borbó Felip V de Castella promulga el Decret de Nova Planta, després de derrotar militarment el  Principat de Catalunya, al que li treu les seves lleis i administració i, imitant el model centralista francès, l’imposa les de Castella, així com la oficialitat de la llengua d’eixe regne. També es confirma oficialment la numeració ordinal dels reis de Castella com a reis d’Espanya. Aquests fets van ser el principi del projecte de la futura i utòpica nació espanyola. Curiosament pel que fa a la numeració dels reis tot continua igual. L’actual rei Felipe, que només va tindre quatre antecessors amb el seu nom com a reis d’Espanya, regna com Felipe VI, i gairebé tothom ho troba normal, però a molts catalans els costa de pair-ho.

Molts avatars han passat des d’allavons.  Raons d’espai m’obliguen a esmentar-ne nomes alguns : prohibició de l’ús públic del català per part de Carlos III; afusellament de Lluis Companys, l’únic cas d’assassinat d’un governant europeu elegit democràticament; franquisme ; reinstauració de la monarquia  (a més a més borbònica) per part del dictador i genocida que és acceptada per la Constitució del 78, constitució que es va votar com un nou projecte de nació sota l’espasa de Damocles del soroll de sables (moltes vegades qualificada com “exemplar” i que jo anomeno “possibilista”);    gran castellanització de Catalunya des de l’emigració dels cinquanta, amb una integració variable i que accepta el model lingüístic català amb aparença de normalitat fins al segle XXI i a l’ascens d’un partit polític anomenat “Ciutadans”; rebuig de l’Estatut de Catalunya el 2010; multiplicació de l´independentisme quan governa el PP; crisi econòmica i retallades generals en paral·lel a la recerca del “Dret a decidir”; 1-O: insurrecció catalana, represió i 155.

Gràcies, senyor Rajoy (i companyia) per ser l’últim responsable del fracàs d’aquest projecte nacional i que els darrers anys ens ha conduit del fi de l´estat del benestar a l´estat del malestar.

Antoni Bengochea

Independistes en la nostra història

(Publicat a La Comarca el 20 d’octubre del 2017)

A poc que regirem en el passat de cada poble, estat, regió o ciutat de l’ample món, veurem que els conflictes socials, les lluites, inclús guerres fratricides, per aconseguir l’emancipació, l’autonomia, l’alliberament o la independència, s’han repetit de manera general en totes les èpoques de la humanitat. I no sempre han guanyat les forces renovadores.

Veiem sinó el final que va tindre el nostre Justícia (1591) per defensar els Furs i les Llibertats d’Aragó fins a les raderes conseqüències, enfront de la Monarquia Absoluta, que lo va portar al patíbul de la decapitació. Ara, a Juan de Lanuza el tenim com exemple de patriota aragonès en alt pedestal a la Plaça d’Aragó, precisament on acaba el Passeig de la Independència, carrer designat així per honrar el valor i els sacrificis dels herois d’aquella gesta: Palafox, Agustina d’Aragó, Casta Álvarez, Basilio Boggiero… i de tota una ciutat aixecada en armes contra les tropes de Napoleó. Guerra terrible -1808-1809- de la que encara en queden senyals de les bombes a una cantonada del Pilar i per alguna casa del barri de la Madalena, acostat a l’Ebre.

Santiago Vidiella (1860-1929 ) escriptor calaceità, advocat, regeneracionista i bon coneixedor de la història del Baix Aragó, ens ha fet crònica certa i detallada de les lluites i sacrificis dels nostres pobles i del propi Alcanyís, per aconseguir l’emancipació dels senyors i de l’ordre de Calatrava, que no deixaven respirar al pobles, mantenint el control absolut del territori i les poblacions, que no tenien autonomia ni per a moldre el blat als seus molins, xafar les olives a les seves lliures o replegar llenya del tossal per calentar-se.

Alguns dels episodis del nostre passat de lluites per l’emancipació, actualment s’hi recorden al Baix Aragó Històric en festes i teatralitzacions, en la intenció de no oblidar la nostra rica història. Les festes de la Independència d’Alcorisa respecte d’Alcanyís, al segle XVII, és el primer que em ve a la memòria.

Tomàs Bosque

Independentistes en la nostra història

(Publicat a La Comarca el 20 d’octubre del 2017)

A poc que regirem en el passat de cada poble, estat, regió o ciutat de l’ample món, veurem que els conflictes socials, les lluites, inclús guerres fratricides, per aconseguir l’emancipació, l’autonomia, l’alliberament o la independència, s’han repetit de manera general en totes les èpoques de la humanitat. I no sempre han guanyat les forces renovadores.

Veiem sinó el final que va tindre el nostre Justícia (1591) per defensar els Furs i les Llibertats d’Aragó fins a les raderes conseqüències, enfront de la Monarquia Absoluta, que lo va portar al patíbul de la decapitació. Ara, a Juan de Lanuza el tenim com exemple de patriota aragonès en alt pedestal a la Plaça d’Aragó, precisament on acaba el Passeig de la Independència, carrer designat així per honrar el valor i els sacrificis dels herois d’aquella gesta: Palafox, Agustina d’Aragó, Casta Álvarez, Basilio Boggiero… i de tota una ciutat aixecada en armes contra les tropes de Napoleó. Guerra terrible -1808-1809- de la que encara en queden senyals de les bombes a una cantonada del Pilar i per alguna casa del barri de la Madalena, acostat a l’Ebre.

Santiago Vidiella (1860-1929 ) escriptor calaceità, advocat, regeneracionista i bon coneixedor de la història del Baix Aragó, ens ha fet crònica certa i detallada de les lluites i sacrificis dels nostres pobles i del propi Alcanyís, per aconseguir l’emancipació dels senyors i de l’ordre de Calatrava, que no deixaven respirar al pobles, mantenint el control absolut del territori i les poblacions, que no tenien autonomia ni per a moldre el blat als seus molins, xafar les olives a les seves lliures o replegar llenya del tossal per calentar-se.

Alguns dels episodis del nostre passat de lluites per l’emancipació, actualment s’hi recorden al Baix Aragó Històric en festes i teatralitzacions, en la intenció de no oblidar la nostra rica història. Les festes de la Independència d’Alcorisa respecte d’Alcanyís, al segle XVII, és el primer que em ve a la memòria.

Tomàs Bosque

Dues dones pioneres

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 14 d’octubre del 2017)

Van ser de les primeres dones, o les primeres del tot, que van recollir cançons populars al nostre país. Palmira Jaquetti, en compañía del seu marit Enric d’Aoust, va investigar el 1929 per la Ribagorça d’Aneto a Gavarret i hi va tornar el 1931 en companyía de Maria Carbó, per fer recerca aleshores de Sant Orenç al Pont de Montanyana: 14 viles i viletes en total. Treballaven per a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya fundada el 1921 que animava el mecenes Rafael Patxot i que es proposava de recollir i publicar com més materials cançonístics millor de tots els Països Catalans. Carbó i Jaquetti no ho tingueren gaire fàcil, tot i que disposaven de recomanacions per a mossens i alcaldes. Les comunicacions eren aleshores encara molt difícils a l’Alta Ribagorça i no sempre els va ser planer de llogar cavalleries per anar d’un llogaret a l’altre per camins estrets i costeruts i trobar-hi allotjament. A més la gent no estava acostumada a veure dues dones joves anant soles per indrets solitaris, i se’n malfiaven o fins les arribaren a amenaçar de mala manera. No defalliren i aconseguiren d’aplegar un bon feix de cançons: Palmira, musicòloga, posava en solfa la tonada, i Maria en recollia la lletra. Gràcies al dietari de Palmira podem seguir el dia a dia de la seua activitat cançonística ribagorçana amb tot detall  i amb la vivesa, la poesia i l’entusiasme que hi posaven. El dietari es troba a les pàgines 13-79 del volum XI i a les 125-177 del XIV de Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Materials  publicats a Barcelona el 2001 i el 2004 respectivament. Una bona tria dels materials aplegats són en aquests mateixos volums.  La resta es poden consultar a Barcelona i a Montserrat. La recepció al nostre país de la faena de Maria Carbó i Palmira Jaquetti ha estat gairebé inexistent fins als tots recents treballs de la professora Josefina Roma. Malgrat que les dues pioneres havien rebut l’encàrrec de recollir cançons catalanes, no ha faltat sorprenentment qui les ha criticades per no haver-ne recollit de castellanes.

Artur Quintana

Màrio Sasot premi Guillem Nicolau 2017

(Publicat a La Comarca el 13 d’octubre del 2017)

La novel·la ‘Licantropia’, del nostre company de columna Carles Terès, va ser l’últim premi Guillem Nicolau convocat el 2011. Durant els sis anys posteriors va estar suspès. Ara, reprès el guardó concedit pel Govern d’Aragó per a treballs escrits en català, el professor i periodista Màrio Sasot Escuer (Saidí 1951) amb l’obra ‘Espills Trencats’ acaba de guanyar el premi Guillem Nicolau convocat enguany. La novel·la, segons el jurat, “és un relat en el què juga un paper decisiu la memòria i la xarxa de relacions familiars i de veïnatge, tant en l’entorn rural com en l’urbà -amb especial presència de Saragossa i Barcelona- a la fructífera època de la Transició. El llenguatge emprat recull la riquesa i les peculiaritats del català parlat a les comarques orientals d’Aragó”.

Màrio Sasot ja va guanyar este mateix premi el 1995 amb l’assaig ‘Joglars de frontera. La cançó d’autor a l’Aragó catalanòfon’. Estos guardons van instaurar-se el 1986 amb motiu del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana i el lliterà Josep Anton Chauvell va tindre l’honor de ser el primer premiat amb la novel·la ‘L’home de França’. El guanyador d’enguany, Màrio Sasot, a més d’escriptor, també posa la música als poemes recitats pel calaceità Antoni Bengochea en el ‘Duo Recapte’, escampant pel territori l’obra poètica escrita en la nostra llengua. Com a periodista és corresponsal de la Vanguardia a l’Aragó i director de Temps de Franja durant la seua primera dècada de vida. Ha publicat ‘Així s’escriu a la Franja, antologia i guia didàctica d’autors aragonesos en català’ (1995), ‘Aproximació Descriptiva a la Llengua de Saidí’, amb Hèctor Moret (2013), ‘Cobles d’anar i tornar. Dotze anys del Concurs de Cobles Aragoneseses en Llengua catalana de l’Ajuntament de Saragossa’ (2009), ‘Guia de lectura de “El cafè de la granota”, de Jesús Moncada'(1993) i ‘Guía turística de Fraga y Bajo Cinca'(2004). El premi atorga 3.000 euros al guanyador i el compromís de la publicació de l’obra.

Carles Sancho Meix

Incentius econòmics rurals

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 7 d’octubre del 2017)

És molt important que les nostres viles i ciutats trobon aquells punts, diferenciadors o no, que puguen ser un incentiu econòmic per al manteniment de les nostres terres. Si a Terol capital este nínxol econòmic pot ser lo camp d’aviació, i a Alcanyís Motorland, a Queretes pot ser la Via Verda o la posta en valor de la zona dels Barrancs. Als Barrancs, una zona que ha anat perdent lo seu valor agrícola, precisament pel seu caràcter muntanyós i lo creixement inexorable del bosc, s’han construït uns edificis reconeguts internacionalment dintre d’un projecte que pot ser un referent arquitectònic mundial. Com totes les coses novedoses estes construccions tenen los seus detractors i los seus defensors. La pregunta que aflora al parlar-ne és si pobles com Queretes ha de ser una “reserva” o ha de poder explotar los seus recursos i tirar endavant. Cada dia està més clar que el turisme ha de jugar un paper important a totes les viles semblants a la nostra. Lo tema és que tots los pobles ofereixen lo mateix. Per tant serà molt important trobar elements diferenciadors o que donon una rellevància que a l’hora sigue motiu d’atracció i propaganda. La Solo Pezo es un projecte d’unes cases de vacances en un entorn aïllat, construïdes com a part d’un programa anomenat Solo Houses. Es tracta d’espectaculars construccions signades per grans arquitectes contemporanis i que es construeixen en plena naturalesa sense més limitació que la del pressupost. Lo primer projecte es obra de Mauricio Pezo, Sofia von Ellrichshausen, i lo segon, una casa circular es obra de Office KGDVS i Diogo Porto Architects. Tota una garantia de la seua divulgació internacional.

Juan Luís Camps

Records del Mas de Llaurador

(Publicat a La Comarca el 6 d’octubre del 2017)

Fa uns dies a l’ajuntament de Valljunquera li ha arribat una comunicació de la DGA que tenen la intenció de fer obres a l’església del Mas per consolidar l’edificació. Quina bona notícia!

De seguida en vénen al record unes imatges de quan era menut. Acabada la missa del domenge a la Vall del Tormo, els dos escolanets vam acompanyar a mossèn León a casa per a engegar la vespa i pujar al Mas. Era el ritual de cada setmana del capellà: a dos quarts de deu missa a la Vall i a les dotze al Mas. Un al seient del darrere i l’altre, el més menut, encaixat entre el frontal de la moto i el conductor. Es tractava de fer un trajecte curt per la carretera, uns tres quilòmetres que separaven les dos viles. A la plaça de l’església vam baixar de la vespa i vam anar a buscar la clau a l’única casa que encara quedava habitada al carrer del Cobert on hi vivien Benigno Serrano, Leonor Fuster, i Pilar, la filla. En aquell moment arribava amb la bicicleta Jesús des de Valljunquera, on residia el carter, per a escoltar missa i portar la correspondència. Oberta l’església, vaig agarrar la campaneta de mà, per a eixir a tocar el primer toc, cinc minuts més tard, el segon i passats deu, el tercer. En eixe moment un cotxe aparcava al costat de l’església, dins un matrimoni i dos xiquetes que també venien a missa al Mas. Entràrem tots a l’interior de recinte religiós i començà la celebració. A l’altar el mossèn i els dos escolanets i en els bancs: la família del cotxe, el tio Jesús i la família del Cobert. Acabada la missa, davant de l’església ens esperàvem com cada diumenge per conversar una estona, el matrimoni del cotxe eren catalans que estaven estiuejant a la Vall i com que quan havien anat a l’església se l’havien trobat tancada, el veïns els hi havien dit que podien anar a missa al Mas. L’animada conversa tenia lloc a l’ombra que donava la paret de l’antiga escola-residència del capellà valldesgorfà José Pellicer que va tancar a l’inici de la República. A conseqüència del bombardeig italià durant la guerra civil, ara només hi quedava la frontera, per l’interior encara es veia part de la pissarra escrita amb guix com si no haguera passat el temps.

Carles Sancho Meix