Recordant Angel Guinda

(Publicat a La Comarca el 11 de febrer de 2022)

El passat 29 de gener se’n va anar d’este món el poeta i amic Ángel Guinda, i ens dol la seva absència. Ara ja tenim al nostre panteó dels records, dos dels poetes més grans que ha donat l’Aragó en tota la seva història. Estic escrivint d’ell i també, dins de l’Aragó que parla català, del nostre malaguanyat Desideri Lombarte. Perquè si Guinda ha estat un mestre excepcional de la llengua castellana, decantada a l’ofici de poeta, l’escriptor de Pena-roja, tot i haver-hi tingut una vida massa curta, la seva immensa obra ja es molt reconeguda a l’Aragó, i es projecta el seu geni d’escriptor i poeta, arreu dels territoris de llengua catalana.

Guinda va néixer i es va criar a Saragossa, els seus pares d’Uncastillo, a les Cinc Viles, «Cinco Villas». La mala sort que sa mare, Angelines, morire en el seu part i el turment de créixer sense l’escalf protector de qui t’ha donat la vida, el va senyalar de tal manera que, de molt jove, en descobrir la poesia i els plaers de l’amor i la creació artística, tot ho va dirigir a la missió d’arribar al més lluny amb el seu projecte vital. Ha estat un activista de la poesia i un perfeccionista del llenguatge. Havia heretat de la família materna les idees del compromís social, i no li caïen los anells quan calia denunciar als tirans, com Pinochet; o fer bromes i grafits contra institucions perverses, o el que calguera.

La nostra amistat va començar el 1976, just per incorporar cançons sobre poemes seus al meu segon disc; i fer recitals conjunts aquells tres anys convulsos de la Transició, en moltes ocasions també en actes del Partit Comunista. I hem mantingut l’amistat i els afectes al llarg de tots aquests anys. Guinda se’n va anar a Madrid perquè la seva obra es coneixera més i arribara ben lluny. I bé que ho ha aconseguit; només cal veure els honors i reconeiximents que li estem donant en la seua tornada pòstuma a l’Aragó.

Tomàs Bosque.

Presentació a la Codonyera de El crimen de las Torretas/ “Lo crimen de les Torretes”+

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 25 de desembre del 2021)

El 15 d’agost es va presentar, amb el títol de més amunt, la segona novel·la de l’escriptor i historiador codonyerenc José Ramón Molins Margelí al poliesportiu d’aqueixa vila dins el marc de les Jornades Culturals. A la novel·la és descriu la vida de quatre generacions dels Bayod, família de llauradors de  la vila matarranyenca de la Sorollera, des de la Guerra del Francès fins al 1879 poc després de la darrera Carlinada. Era un temps i un espai on per a la pagesia La idea de libertad era una palabra extraña, confusa y desconocida … Su cultura tradicional era la que le habían implantado los órganos del poder, el gobierno y la iglesia … con métodos basados en el poco diálogo, la falta de confianza, el respeto absoluto y el miedo, i on malgrat tot, i més que més els sovintejats disbarats de les elits i les inacabables carlinades, el poble pla va saber mantenir, estoicament, això sí, la continuïtat i la vida: Que remei toque més que aguantà. Molins hi descriu, amb molt de detall i intens realisme la vida pública i oculta del hòmens i les dones del clan dels Bayod, amb llurs passions i erotismes desvelats, i la cultura comunitària camperola on actuen. En la novel·la s’hi descobreixen ressons de la unamuniana Paz en la guerra, conscients, o no, per part de l’autor. Pel títol i pròleg l’obra s’anuncia com pertanyent al gènere negre, i, efectivament, al pròleg se’n donen molts detalls del lloc i data del crim i els noms de les tres persones assassinades: un pare i dos dels seus fills. Tanmateix no es reprèn la trama negra fins al final, mantenint-ne el fil amb premonicions que el lector anirà descobrint. La novel·la té 484 pàgines molt majoritàriament en castellà d’Aragó –aladre, botiguero, fiemo, descogar, … –esquitxat una miqueta de per tot en diàlegs i mots solts en català d’Aragó, aquest generalment amb grafia castellana. En l’edició han col·laborat els ajuntaments de la Canyada de Beric, la Codonyera i la Sorollera.  

Artur Quintana

Ha mort l’escriptor i investigador José Antonio Carrégalo Sancho

(Publicat al Diario de Teruel)    

Nascut l’any 1951 a Mont-roig acabava de fer 70 anys. Fill de mare mont-rogina i pare guàrdia civil, el castellà fou la llengua de casa i el català la del carrer. Visqué a Mont-roig fins que passà, molt jove, a treballar de funcionari judicial, primer a Girona, més tard a Valls i finalment a Montblanc, si bé ha seguit vivint a Valls fins al final. Mantenia casa a Mont-roig,  i sempre que podia hi passava les vacances. El seu interès per la llengua catalana se li despertà ja de molt jovenet, recollint paraules i materials de literatura popular del seu entorn, i ho feia amb ideologia xapurriadista amb tot l’antiaragonesisme i anticatalanisme que comporta, fins que el 1985,als 35 anys, recuperà la seua dignitat aragonesa, com declarava en una entrevista a Temps de Franja del març de 2009: La meua descoberta del català com a llengua de cultura va ser gràcies a què un advocat amic de Valls […] em va passar un número de la revista Desperta, ferro! amb una poesia d’en Desideri Lombarte, “A la conquesta de la Roca”. Em va impressionar fortament. Escriure una cosa tan meravellosa en aquell xapurriau! Va ser decisiu. I a partir d’aleshores s’incorporà a la incipient Renaixença de la llengua catalana a l’Aragó. Col·laborà al primer gran recull de literatura popular matarranyenca Lo Molinar (1994-1995)  enquestant sobretot a Mont-roig i altres viles properes. El 2007 publicà El patrimoni immaterial estudi quasi exhaustiu de la literatura oral mont-rogina, i el 2003 havia coordinat El hàbitat disperso, estudi aprofundit dels masos mont-rogins, que li tocà de traduir al castellà. De creació literària tragué dos volums de narrativa: Espurnes (2002) i A soca d’orella (2003). Ara cal que les associacions i les institucions tinguin cura del seu important llegat: tenia acabada la toponímia mont-rogina i molta narrativa i treballs d’investigació desperdigolada per les nombroses revistes on col·laborava, també d’inèdits, amb un gran epistolari, veritable crònica de la Renaixença franjatina. No l’hem de plorar: l’hem de fer viure pels seus textos.

 Artur Quintana

En la mort d’en Pasqual Vidal

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 29 de maig del 2021)

Enguany han mort quatre representants de l’estudi i foment d’aquest patrimoni tan íntimament aragonès que és la  llengua catalana: el 20 de gener Maria Rosa Fort, el 19 de febrer Vicent de Melchor, el 20 de març José Antonio Carrégalo i l’1 d’abril Pasqual Vidal  –confiem que s’ature aquesta maltempsada. Vidal  tenia 75 anys i feia temps que estava malalt. Era escriptor, il·lustrador i investigador de la història, la llengua, la literatura oral i l’etnografia del seu poble –Massalió– i comarca –Matarranya. Vidal,  llaurador d’ofici, coneixia molt bé la cultura tradicional. Ignorem molt del seu lo primer camí, aqueixes Forques Caudines per on hem de passar els que parlem català. Alguna cosa n’ha escrit Carme Alcover, amiga seua de Massalió: inicia la recollida de materials cap als anys setanta amb una fecunditat extraordinària. Fou  ella qui el va posar en contacte amb els que el 1988 preparaven Lo Molinar, el recull de la literatura oral del Matarranya, i  en fou prolífic col·laborador.  D’aleshores ençà Vidal ja no parà de treballar en l’estudi i foment de la llengua catalana i la cultura que conforma. Com a escriptor publicà A la falda de la iaia (2005), contes recollits de l’oralitat del seu poble, a l’estil del que Tomàs Riba, Jordi Moners o Pep Coll han fet per a altres viles o comarques franjatines.  Fou soci d’ASCUMA i membre de la Junta del 1991-1994. Publicà un devessall d’articles a revistes franjatines, saragossaness i barcelonines. Escrigué un bon puial de llibres, molts dels qual il·lustrà i ho feu també a obres de Rovira, Ferrer, Bengochea, etc. Muntà exposicions etnogràfiques, i en dirigí tallers informatius, també d’història de Massalió. No li faltaren decepcions com quan el Jurat del Premi-Guillem-Nicolau preferí declarar-lo desert que atorgar-lo a un llibre seu, rebutjat per no ajustar-se a pretesos formalismes. El Museu Lo Masmut de  Pena-roja li encarregà les il·lustracions per als materials exposats, però n’esborrà  els textos catalans, i només quan en Pasqual Vidal va protestar restituïren els textos originals catalans. M’asseguren que segueixen sent-hi.

Artur Quintana

 

En record d’en Vicent de Melchor

(Publicat al diario de Teruel el dissabte 24 d’abril del 2021)

En Vicent de Melchor, professor titular de Gramàtica Històrica i Història de la Llengua Catalana del Departament de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona i soci d’ASCUMA i de Clarió, ha mort el passat 19 de febrer als 63 anys. Nascut a Barcelona el 1958 de pares valencians, tenia, des de començament de segle, segona residència a Fórnols de Matarranya. A partir del 2009, en haver-se de jubilar prematurament per una greu malaltia, va viure-hi seguit uns quants anys amb la família, fins que quan els fills tingueren edat d’anar a l’institut, tornaren tots a viure a Barcelona. En aquests anys, concretament del 2010 al 2014, escrigué una trentena de col·laboracions a la revista franjatina Temps de Franja. El devia esperonar a aquesta activitat publicista veure de ben prop les ignomínies i avoleses –el 2010 havien tingut lloc els luctuosos Fets de la Codonyera– a què solem sotmetre aquest patrimoni tant íntimament aragonès que és la llengua catalana, pròpia i històrica de l’Aragó. Malgrat això, i que els seus fills haguessen estat discriminats per la mestra per parlar en català a l’escola de la Freixneda, en Vicent considerava que s’havia d’admetre, al costat del glotònim “català”,  d’alguna manera el glotònim infamant “xapurriau”. Tanmateix el seu camp d’estudi preferit no eren les misèries político-sòcio-lingüístiques aragoneses, sinó els anys gloriosos de l’anomenat “Període menorquí de la llengua i la literatura catalanes”, quan la nostra llengua pogué desenvolupar-se lliurement durant  el tolerant Govern Britànic del 1706 al 1802, interromput breument pels intolerants Governs Francès i Espanyol del 1756-1763 i del 1782-1798 respectivament. En de Melchor es va interessar molt especialment per l’obra d’en Joan Ramis, introductor del teatre neoclàssic en la literatura catalana: en publicà els drames Aminda el 1981 i Lucrècia el 2019, i diversos estudis. També d’ell és l’edició i estudi d’uns primer Evangelis menorquins de procedència valenciana. I no hauríem d’oblidar que per iniciativa seua, i en col·laboració amb n’Albert Branchadell, el seu Departament va enviar un text d’al·legacions al nostre Govern quan  es debatia la primera, i única, Llei de Llengües Aragonesa. 

Artur Quintana

Centenari de Joan Bodon

(Publicat al Diario de Teruel el 28 de novembre del 2020)

Bodon nasqué en  1920 a Crespinh, a Occitània, ara fa cent anys, dels quals en va viure 55, no gaires, però prou per a convertir-se en la figura cabdal de la novel·lística occitana moderna,  amb una breu i intensa producció poètica i abundós articulisme. La recepció  fou molt  gran a Occitània, i segueix sent-ho, malgrat que els  constants esforços de França per a fer desaparèixer la llengua occitana i la cultura que conforma sempre l’han dificultada, i en son un greu entrebanc per a la difusió fora d’Occitània. Els primers a fer-ho han estat els editors de Catalunya, seguits pels de l’Aragó, països profundament marcats per l’empremta occitana: l’escriptor i editor barceloní Joan Sales s’havia interessat de molt aviat per publicar autors occitans, com proses d’en Mistral i Delluc, i el 1973 tragué Lo libre de Catòia en català amb el títol de Catoia l’Enfarinat, que en Desideri Lombarte llegí i en feu un esplèndid  i emocionat comentari: Fa dies que estic llegint “Catoia l’enfarinat” i rellegint-lo. En Joan Bodon i jo devem de tindre moltes coses comunes. O moltes vivències paral·leles, o alguna enyorança compartida. Hi ha descripcions, paisatges, personatges, que, diria jo, són tant seus com meus. Deuen ser universals. Algunes imatges que descriu en Bodon em són tan familiars que m’esborronen. El caliu del foc. Lo lleute. Lo tupí del recapte. Lo ritual de junyir les vaques … . I hi veig surar com una dolça melangia per damunt de tota la novel·la, i de vegades una aspra i trista frustració. Eixa boira freda i humida també em volte, a sovint, els meus escrits. El 2011 Chusé Aragüés en tragué a Saragossa –Gara d’Edizions– la versió castellana: El libro de Catòia, restituint-li el títol original. Maria Bohigas, neta i continuadora de l’editorial d’en Sales,  reedità Catoia l’enfarinat el 2009, i en 2015  i 2018 ha publicat la traducció catalana i castellana de Lo libre dels Grands Jorns amb els títols de El llibre del finals i El libro de los finales. I hi ha també la llegenda alcanyissana d’en  Bodon, que algun dia hauré de tornar a comentar.  

Artur Quintana 

La revista Temps de Franja fa vint anys

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 7 de novembre del 2020)

Està a punt d’eixir el número 147 de Temps de Franja, la “Revista de les comarques catalanoparlants d’Aragó”, tal com es subtitula. Sirà un número especial per celebrar els seus vint anys, des de novembre del 2000. Durant este temps s’ha encarregat de ser la veu de l’anomenada Franja d’Aragó, zona que compartís la llengua autòctona, minoritària i no oficial, i que s’estén per un estret territori a l’est de la comunitat autònoma, mal comunicat entre sí, des dels Pirineus al naixement al riu Matarranya. Té així una cultura comuna però cap entitat administrativa, agreujada per la divisió comarcal, que no sempre es correspon amb los límits lingüístics ni els naturals. De feit, només la comarca del Matarranya és íntegrament catalanoparlant. La revista conté quatre seccions geogràfiques: tres dins de la província d’Osca (la Ribagorça, la Llitera i el Baix Cinca) i la del Matarranya, repartit entre la de Saragossa i Terol, sobre eixa comarca, pobles del Mesquí i Bergantes al voltant del Baix Aragó amb capital a Alcanyís i alguns del Baix Matarranya-Casp. Ara mateix publica anualment quatre números impresos i sis butlletins digitals (tempsdefranja.org), que es van actualitzant; tot i que quan va començar eren deu números íntegrament en paper. La reestructuració patida és lògica si es considera que la sufraguen dos entitats culturals (Ascuma i IEBC) i un grapat de socis, amb molt escassa distribució en llibreries o quioscos. Arriba a alguns centres escolars i biblioteques públiques. És per això meritòria la seua supervivència, i inclús certa expansió, com denota la incorporació de dos suplements bianuals: lo cultural Styli locus (cada gener i agost) i el Temps d’Escola (a l’abril i al novembre). A part de notícies per comarques, conté seccions fixes (Aragó, Catalanofonia, Cultura, una entrevista central) i columnes de col·laboradors ja amb prestigi, i de tant en tant ha reproduït algun d’estos “cresols”. Tots los periodistes són voluntaris, i, sens dubte, des de la paraula i les imatges han contribuït a fer certa, actual i viva la Franja.

María Dolores Gimeno

25 anys de “Viles i gents.”

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 15 d’agost del 2020)

 Al setmanari en llengua castellana La Comarca d’Alcanyís es publica cada divendres des de l’abril del 1995, ara fa 25 anys, una columna setmanal en llengua catalana gràcies a la iniciativa del publicista bellmuntà Ramon Mur, ben conegut dels lectors del Diario de Teruel, el mateix Ramon Mur, que 11 anys més tard, al febrer del 2006 crearia la columna “Lo Cresol” que ix cada dissabte en el present diari, i on aquest article n’és una mostra. Amb aqueixes dues columnes setmanals es fa evident la viabilitat d’un periodisme en català a l’Aragó, un exemple que no ha estat seguit per cap altra publicació en castellà del nostre país, malgrat els esforços que s’han fet perquè altres diaris en seguissin l’exemple. Només s’hi ha afegit darrerament el mensual Compromiso y Cultura d’Alcanyís. A “Viles i gents” van començar a escriure en Tomàs Bosque de la Codonyera, en Lluís Rajadell de Vall-de-roures, en Josep A. Carrégalo de Mont-roig i en Carles Sancho de la Vall del Tormo, i s’hi han afegit en Carles Terès de Torredarques i en Natxo Sorolla de Pena-roja, que hi segueixen sent a l’hora actual.  Durant bastants anys fins al 2003 també hi va ser en Miquel Blanc de Calaceit, i amb una presència més fugissera en Juli Micolau de la Freixneda, en Josep Puche de Beseit, en Josep Miquel Gràcia de la Codonyera i jo de la mateixa vila. Com que al 2006 es creava ací la columna “Lo Cresol”, i feia falta personal, tant en J.M. Gràcia, com també jo, ens hi vam adherir –i encara hi som. A “Viles i gents” el nostre pas fou d’allò mes curt: dues comptades columnes. Evocant aquells primers anys de periodisme en català en diaris en castellà del nostre país us n’ofereixo un breu fragment del meu darrer “Viles i gents” del 16 de desembre del 1995: Aragó té al costat d’un ric patrimoni arquitectònic i paisatgístic un altre de molt ric també, el lingüístic. Les dues grans joies d’aquest darrer patrimoni, verdaderes catedrals de les llengua, son el parlar català d’Aiguaviva i l’aragonès de Sercué.

Artur Quintana i Font

50 anys de la mort d’un solitari

(Publicat al Diario de Teruel el 18 de juliol del 2020)

        Fa cinquanta anys moria voluntàriament a New York un solitari compulsiu. Es tractava d’un artista romàntic (subjectiu i tràgic) que es considerava incomprès. Un nou Van Gogh, amb el que compartia també el color com a principal eina de la seva expressió artística. Però, a diferencia de l’histèric holandès, aquest pintor venia els seus quadres a dojo i a uns preus molt estimables. Tenia molts mecenes i va morir carregat de dòlars. Però, al contrari que en Dalí (un any més jove), aquest tímid solitari, no buscava fama ni dòlars i aquest menú li va fer una mala digestió. En la plenitud de la seva carrera, als 66 anys, va acabar amb la seva vida el pintor rus Marcus Rotkovich, jueu emigrat als Estats Units fugint de la Rússia tsarista quan tenia 10 anys, i que va arribar a Portland parlant només jiddish i rus. 27 després es nacionalitzà americà i es canvià el nom pel de Marc Rothko, que a l’americana sonaria ben ianqui; Maac Rothkou. La evolució pictòrica d’aquest desarrelat va ser molt marginal. Fins als 40 anys va ser un realista expressionista gairebé desconegut. Després un surrealista incomprensible. Finalment, i prop dels 50 anys, s’incorporà a l’expressionisme abstracte, on ja triomfaven Still, De Kooning, Kline i, sobre tot, Pollock. Aquest estil va ser potenciat pel poder cultural dels nous guanyadors de la Guerra. Rothko, molt actiu culturalment i notable professor, no es guanyà la vida com a pintor fins als 52 anys. L’any 61 (als 58 anys) tot va canviar. La Escola de Nova York va passar a ser una antigalla i els nous artistes Pop eren la nova veu moderna  d’Amèrica. El mediàtic Pollock  s’havia mort i Rothko esdevenia un clàssic triomfador.  Mai va pair el seu èxit. Mentre la cotització artística bogava, la seva vida personal s’enfonsava. Passats els cinquanta anys de la seva desaparició, Rothko no deixa indiferent a ningú: per a molts és un dels grans “prenedors de pèl”, com Miró (al que admirava) o Pollock; per a altres és un autèntic mestre del segle XX. Si podeu, veieu les seves obres en viu, i jutgeu.

Antoni Bengochea

Serret, punt i apart.

(Publicat a La Comarca el 7 de gener del 2020)

Octavi Serret és un entusiasta dels llibres. Només acabar l’escola va dedicar-se al projecte personal d’obrir una papereria-llibreria als baixos de la casa dels pares a l’arraval de Vall-de-roures, el 1981. Uns anys més tard, cap al 1987, amb la publicació del Govern d’Aragó de la col·lecció ‘Pa de Casa’ en la nostra llengua, Octavi incorporà a la seua llibreria volums en català per ampliar l’oferta de la botiga. Una nova etapa va iniciar-se en obrir un nou local al carrer més comercial de la vila que enllaça la carretera amb el pont de pedra. De seguida es va especialitzar en bibliografia de les viles del Matarranya. Va aparèixer internet i ell va ser pioner en integrar al seu negoci les noves tecnologies i començà a oferir els seus productes on line i creà una web. Això el va portar a establir contactes amb els escriptors per iniciar la firma de llibres als seus lectors. I va estendre més l’expansió comercial a les terres de l’Ebre amb les trobades d’editors i escriptors ebrencs a Fondespatla. Serret incorporava el concepte de terra de cruïlla entre Matarranya, Els Ports i Ebre, superant les anacròniques línies de separació entre territoris veïns. Amb el turisme cultural en alça va ser un referent pel senderisme, la BTT i les rutes rurals: guies i mapes. A final de la primera dècada de l’actual segle farà una incursió com a coeditor de llibres participant amb una desena de volums. Després vindria el merescut reconeixement de la seua faena com activista cultural en forma de premis atorgats per diferents entitats. Però tota esta contínua adaptació comercial de l’Octavi i activisme no ha segut prou per salvar-se de la crisi general de les llibreries i ha hagut de tancar, encara que no vol perdre l’oportunitat de ser gestor cultural i les marques ‘Ilercavònia Terra Nostra’ i ‘Camins Serret’ poden ser una nova oportunitat per aprofitar la seua experiència comercial de prop de quaranta anys com a llibreter. Molta sort Octavi!

Carles Sancho