25 anys de “Viles i gents.”

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 15 d’agost del 2020)

 Al setmanari en llengua castellana La Comarca d’Alcanyís es publica cada divendres des de l’abril del 1995, ara fa 25 anys, una columna setmanal en llengua catalana gràcies a la iniciativa del publicista bellmuntà Ramon Mur, ben conegut dels lectors del Diario de Teruel, el mateix Ramon Mur, que 11 anys més tard, al febrer del 2006 crearia la columna “Lo Cresol” que ix cada dissabte en el present diari, i on aquest article n’és una mostra. Amb aqueixes dues columnes setmanals es fa evident la viabilitat d’un periodisme en català a l’Aragó, un exemple que no ha estat seguit per cap altra publicació en castellà del nostre país, malgrat els esforços que s’han fet perquè altres diaris en seguissin l’exemple. Només s’hi ha afegit darrerament el mensual Compromiso y Cultura d’Alcanyís. A “Viles i gents” van començar a escriure en Tomàs Bosque de la Codonyera, en Lluís Rajadell de Vall-de-roures, en Josep A. Carrégalo de Mont-roig i en Carles Sancho de la Vall del Tormo, i s’hi han afegit en Carles Terès de Torredarques i en Natxo Sorolla de Pena-roja, que hi segueixen sent a l’hora actual.  Durant bastants anys fins al 2003 també hi va ser en Miquel Blanc de Calaceit, i amb una presència més fugissera en Juli Micolau de la Freixneda, en Josep Puche de Beseit, en Josep Miquel Gràcia de la Codonyera i jo de la mateixa vila. Com que al 2006 es creava ací la columna “Lo Cresol”, i feia falta personal, tant en J.M. Gràcia, com també jo, ens hi vam adherir –i encara hi som. A “Viles i gents” el nostre pas fou d’allò mes curt: dues comptades columnes. Evocant aquells primers anys de periodisme en català en diaris en castellà del nostre país us n’ofereixo un breu fragment del meu darrer “Viles i gents” del 16 de desembre del 1995: Aragó té al costat d’un ric patrimoni arquitectònic i paisatgístic un altre de molt ric també, el lingüístic. Les dues grans joies d’aquest darrer patrimoni, verdaderes catedrals de les llengua, son el parlar català d’Aiguaviva i l’aragonès de Sercué.

Artur Quintana i Font

50 anys de la mort d’un solitari

(Publicat al Diario de Teruel el 18 de juliol del 2020)

        Fa cinquanta anys moria voluntàriament a New York un solitari compulsiu. Es tractava d’un artista romàntic (subjectiu i tràgic) que es considerava incomprès. Un nou Van Gogh, amb el que compartia també el color com a principal eina de la seva expressió artística. Però, a diferencia de l’histèric holandès, aquest pintor venia els seus quadres a dojo i a uns preus molt estimables. Tenia molts mecenes i va morir carregat de dòlars. Però, al contrari que en Dalí (un any més jove), aquest tímid solitari, no buscava fama ni dòlars i aquest menú li va fer una mala digestió. En la plenitud de la seva carrera, als 66 anys, va acabar amb la seva vida el pintor rus Marcus Rotkovich, jueu emigrat als Estats Units fugint de la Rússia tsarista quan tenia 10 anys, i que va arribar a Portland parlant només jiddish i rus. 27 després es nacionalitzà americà i es canvià el nom pel de Marc Rothko, que a l’americana sonaria ben ianqui; Maac Rothkou. La evolució pictòrica d’aquest desarrelat va ser molt marginal. Fins als 40 anys va ser un realista expressionista gairebé desconegut. Després un surrealista incomprensible. Finalment, i prop dels 50 anys, s’incorporà a l’expressionisme abstracte, on ja triomfaven Still, De Kooning, Kline i, sobre tot, Pollock. Aquest estil va ser potenciat pel poder cultural dels nous guanyadors de la Guerra. Rothko, molt actiu culturalment i notable professor, no es guanyà la vida com a pintor fins als 52 anys. L’any 61 (als 58 anys) tot va canviar. La Escola de Nova York va passar a ser una antigalla i els nous artistes Pop eren la nova veu moderna  d’Amèrica. El mediàtic Pollock  s’havia mort i Rothko esdevenia un clàssic triomfador.  Mai va pair el seu èxit. Mentre la cotització artística bogava, la seva vida personal s’enfonsava. Passats els cinquanta anys de la seva desaparició, Rothko no deixa indiferent a ningú: per a molts és un dels grans “prenedors de pèl”, com Miró (al que admirava) o Pollock; per a altres és un autèntic mestre del segle XX. Si podeu, veieu les seves obres en viu, i jutgeu.

Antoni Bengochea

Serret, punt i apart.

(Publicat a La Comarca el 7 de gener del 2020)

Octavi Serret és un entusiasta dels llibres. Només acabar l’escola va dedicar-se al projecte personal d’obrir una papereria-llibreria als baixos de la casa dels pares a l’arraval de Vall-de-roures, el 1981. Uns anys més tard, cap al 1987, amb la publicació del Govern d’Aragó de la col·lecció ‘Pa de Casa’ en la nostra llengua, Octavi incorporà a la seua llibreria volums en català per ampliar l’oferta de la botiga. Una nova etapa va iniciar-se en obrir un nou local al carrer més comercial de la vila que enllaça la carretera amb el pont de pedra. De seguida es va especialitzar en bibliografia de les viles del Matarranya. Va aparèixer internet i ell va ser pioner en integrar al seu negoci les noves tecnologies i començà a oferir els seus productes on line i creà una web. Això el va portar a establir contactes amb els escriptors per iniciar la firma de llibres als seus lectors. I va estendre més l’expansió comercial a les terres de l’Ebre amb les trobades d’editors i escriptors ebrencs a Fondespatla. Serret incorporava el concepte de terra de cruïlla entre Matarranya, Els Ports i Ebre, superant les anacròniques línies de separació entre territoris veïns. Amb el turisme cultural en alça va ser un referent pel senderisme, la BTT i les rutes rurals: guies i mapes. A final de la primera dècada de l’actual segle farà una incursió com a coeditor de llibres participant amb una desena de volums. Després vindria el merescut reconeixement de la seua faena com activista cultural en forma de premis atorgats per diferents entitats. Però tota esta contínua adaptació comercial de l’Octavi i activisme no ha segut prou per salvar-se de la crisi general de les llibreries i ha hagut de tancar, encara que no vol perdre l’oportunitat de ser gestor cultural i les marques ‘Ilercavònia Terra Nostra’ i ‘Camins Serret’ poden ser una nova oportunitat per aprofitar la seua experiència comercial de prop de quaranta anys com a llibreter. Molta sort Octavi!

Carles Sancho

Premis Mariano Nipho 2019  

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 23 de novembre del 2019)

 L’Associació Literària Poiesis i la publicació Compromiso y Cultura d’Alcanyís han atorgat a l’Associació Cultural del Matarranya el premi “Mariano Nipho” 2019 dins de la categoria de Cultura. L’acte de lliurament dels premis es celebrarà al Teatre Municipal d’Alcanyís el dissabte 30 de novembre a les 20:00 hores, i serà recollit, el de Cultura, pel President d’Honor d’ASCUMA, Artur Quintana i Font. A més de donar l’enhorabona a ASCUMA pel guardó, aprofito l’avinentesa per destacar la tasca cultural, literària i social de Poiesis i Compromiso y Cultura. A tall d’exemple destacaré actes i activitats concretes d’aquesta associació i d’aquesta revista mensual. Ambdues atorguen els premis Nipho d’Art, Cultura, Esport i Compromís Social. Anyalment convoquen el Certamen de Microrelats (Categoria General, Comarcal en castellà, Juvenil i Categoria Comarcal en català. Poiesis, entre altres activitats, reuneix a un grup de persones per fer lectures públiques de texts literaris d’autors del Baix Aragó històric –agrupació de comarques administratives– sota la denominació Los jueves Poiesis. També convoca anyalment el “Certamen de Cuento Ilustrado Infantil, Gloria Fuertes”. En quant a la revista Compromiso y Cultura val a dir que és una publicació mensual d’actualitat, crítica i cultural d’àmbit baix aragonès. És d’agrair que el català, llengua pròpia d’una gran part del Baix Aragó històric, està present tant en Compromiso i Cultura, mitjançant articles periòdics de fons, com al “Certamen de Microrelats” de Poiesis i CiC en la seua categoria de Comarcal en català. Darrere de qualsevol projecte cultural important hi ha un grup de persones que lluiten dia rere dia per portar-lo endavant amb molts d’esforços i amb precarietat econòmica. En el cas l’Associació Cultural del Matarranya és mes que evident amb 30 anys d’història. Raúl Andreu Tena, psicòleg i exregidor d’Alcanyís fa possible la revista com a director, coordinador i alguna cosa més. Julio Moreno Moreno, després de les tasques en la docència i bibliotecàries al IES Baix Cinca de Fraga i projectes com “Poesía para llevar” és l’alma mater de Poiesis. Endavant els valors de la llengua, la cultura i la crítica social!

José Miguel Gràcia       

Sextorsió

(Publicat a La Comarca l’1 de novembre del 2019)

L’aparatós cas d’extorsió a desenes d’usuaris d’una web de contactes sexuals que s’ha estès per mig país es va destapar per una denúncia presentada a Sarrió, però, a partir d’aquell cas embrionari, els següents capítols es van desenvolupar al Matarranya i el Baix Aragó, concretament amb les denúncies presentades a les casernes de la Guàrdia Civil de Vall-de-roures i Alcanyís.

Clients d’un conegut portal d’internet per a tindre cites sexuals amb prostitutes van rebre trucades telefòniques i missatges de Whatsapp on un amenaçador interlocutor demanava importants pagaments a canvi de no contar a les famílies les aventures sexuals concertades per mitjà de la web. La contrapartida pel silenci podia superar els 1.000 euros.

L’extorsionador donava el compte bancari on s’havia de fer l’ingrés. Tot facilitats. Però si la víctima no apoquinava i es feia el desentés, el xantatgista anava pujant el to de l’amenaça i, a més d’advertir que contaria el secret sexual als quatre vents, passava a amenaçar la integritat física de l’objectiu i dels seus familiars. Eixien a relluir pistoles i taüts.

El negoci, s’ha sabut més avant, es va estendre per tot el país i inclús va haver-hi víctimes a l’estranger. Hi ha hagut desenes de detinguts i uns quants empresonats i encara està als jutjats. Entre les detencions, va esser sonada la d’un futbolista de Primera Divisió.

La banda, que te el niu als baixos fons de València, hauria pogut ingressar prop d’un milió d’euros amb este sucós negoci que barreja sexe, infidelitats i internet. Però els primers milers que van entrar a la caixa de la sextorsió van arribar des del Baix Aragó.

Lluís Rajadell

On hem arribat!

(Publicada a La Comarca el 27 de setembre del 2019)

Calaceit ix a la tele. Les xarxes socials en van plenes, ho anuncien per ‘La 1’ i també als diaris. No és el primer camí que Calaceit ix per la tele, però pot ser que el programa ‘La Paisana’ de RTVE del passat 13 de setembre fora la vegada que el poble eixia amb més temps al primer canal del país i s’ensenyaven amb més deteniment els seus camps, carrers i places. A més, la presentadora, l’Eva Hache, és, com a humorista, del milloret.

El format televisiu mostra d’una manera propera com es viu als pobles, parlant amb la seua gent, donant-los el protagonisme i convivint, encara que només siga durant dues jornades. Encara que, en el cas de Calaceit, no va ser prou proper per mostrar un ingredient fonamental de la realitat local, la seua parla.

La vida del poble, de qualsevol poble, és ja un exotisme i es mostra com s’ensenya la vida de les tribus amagades a les vores de l’Amazones, al cor d’Àfrica o a Nova Guinea. «Mireu, gent de ciutat, així viuen als pobles, així son als pobles, així son els pobles», pareix dir ‘La Paisana’. Sense cap toc despectiu, amb simpatia i inclús certa idealització. Però, en tot cas, el programa presenta al telespectador una forma de vida diferent de la del públic urbà al que va dirigit -no perquè n’excloga el rural sinó perquè la població actual, el públic, és aclaparadorament urbana-.

On hem arribat per a què un programa de la tele hague de mostrar com es viu als pobles, que suposen el 70% de la superfície del país? Mal senyal per al món rural quan passa a ser un exotisme, una excepció, una anomalia que desperta la curiositat dels televidents.
Fa només mig segle enrere no calia veure la tele per saber com es vivia als pobles, només calia eixir al carrer.

Lluís Rajadell

Calor i festes d’estiu

(Publicada a La Comarca el 6 de setembre del 2019)

Estiu extremat el d’enguany en plogudes insignificants i pujades màximes de les temperatures cada pocs dies. Calor i més calor a la fondonà secativa de la depressió de l’Ebre. Un altre any dolent per les famílies que depenen, al secà, de cultius com les olives -en l’oli sense vendre- i els ametllers que s’assequen per la dura climatologia.

A Fondespatla el 2019 sempre serà «l’any de la Tirolina». Sembla que han atinat posant en marxa un projecte tan original com arriscat. Lo que no sap gaire gent és que, ben a prop del punt de sortida de la tirolina, allí a la punta de la serra, es manifesten els afloraments geològics del cretàcic i el juràssic, on les betes de bauxita (hidrat d’alumini) es veuen a simple vista. Minerals que ja s’han explotat per diferents punts de la serra de la Nevera; no tant per l’obtenció d’alumini com per a fabricar productes refractaris especials. Estaria bé que, on no van trobar una gran mina d’alumini o dinosaures, ara haiguen trobat un potent reclam turístic.

Un estiu ardent també en lo cultural, farcit d’actes per acomboiar la gent i oblidar per uns dies la trista realitat de la despoblació. I per als de Fórnols, la pàtria menuda de l’oncle Sabinet, Braulio Foz i Andreu Piquer, la broma que algú els hi ha gastat posant-los eixe estrany gentilici de «fornolinos». Imaginem que algú dirà algo per defensar lo bon nom dels fornolencs.
Però la novetat cultural de l’estiu ha sigut la lectura del pregó de les festes de Vall-de-roures, a càrrec del conegut escriptor Manuel Siurana, al llegir una part del seu discurs en català d’Aragó. Novetat que, com no podia ser d’altra manera, la gent es va prendre en molta tranquil·litat, tirant a satisfacció, que als de poble sempre mos agraden els discursos en la nostra llengua. I al pregoner també, que se li notava. Llàstima que no s’atrevire a dir lo nom d’eixa llengua i se conformare diguent que és «lo nostre dialecto». No és massa, però algo hem guanyat si ho comparem en lo lletrer infame del mur de la vora del pont de Ferro.

Tomàs Bosque

Lo tio Rafel

(Publicat a La Comarca el 18 de maig del 2018)

Lo tio Rafel ha passat a convertir-se en un home centenari. La seua família, originària de Ràfels, va emigrar a la Vall del Tormo en acabar la guerra civil i, des d’aquell moment, sempre ha viscut a la nostra vila. Dels tres germans de la família Antolín Delmar és l’únic que ja no va canviar mai la residència de la nostra població. L’Antònio va marxar a Barcelona on va treballar a una fàbrica de licors i va mantindre la seua vinculació en Ràfels on hi anava tots els estius a casa la família, i, més tard, va comprar-se una casa. A la Vall també hi viu l’altre germà Hilàrio, enguany va celebrar els seus noranta-set anys amb bona salut, i que va treballar molts anys a la Renfe. Quan l’any 1973 van suprimir la línia de ferrocarril de Val de Zafán a Tortosa el van destinar a l’Hospitalet de l’Infant fins que es va jubilar i, després, va tornar a la Vall on encara va conservar la casa familiar. Lo tio Rafel fa anys que es va quedar vidu per la mort de la seua dona; la tia Luisa. Ell va treballar sempre com a llaurador però li va passar ja de gran la mecanització agrícola i mai va tindre tractor ni cap altre vehicle. Va seguir sempre anant al tros ben acompanyat pels seus animals de llaurança i del carro que ha quedat abandonat des de fa molts anys a l’Hostal Vell esperant una mula per arrossegar-lo. El seu únic fill va deixar l’agricultura per a treballar com a mecànic, primer al taller de la Vall i després a Calaceit. Lo tio Rafel, com tota la seua generació, va patir les conseqüències de la dura guerra civil i la postguerra i va tirar endavant a pesar de les moltes dificultats. Però sobretot és un home senzill i bo, d’aquells que és difícil oblidar i per això el recordem per estos cent anys viscuts.

Carles Sancho Meix

Vuitanta anys

(Publicada a La Comarca el 30 de març del 2018)

El passat 27 de març va fer vuitanta anys que l’aviació italiana va bombardejar les poblacions de Valljunquera, el Mas de Llaurador i la Vall del Tormo. A este primer atac des de l’aire li va seguir una segona ofensiva de l’aviació per atemorir l’afeblida resistència republicana. Després de les conseqüències dramàtiques del bombardeig civil d’Alcanyís de principi de març, la població matarranyenca va fugir de les viles als refugis al camp per evitar els efectes del sagnant càstig aeri. Quatre dies més tard, el 31 de març del 1938, els legionaris italians ocuparen definitivament estes tres viles veïnes. Creuaren el riu Matarranya i prengueren el mas de Cassos -mas dels Escassos- al terme de Massalió i ocuparen el mas dels Frares i el Mas del Llaurador en el terme de Valljunquera i la partida de les Foies al nord de la Vall del Tormo. Després d’una forta resistència de l’11 Divisió del general republicà Enrique Líster, durant el mes de març, a les Ventes de Valldesgorfa i al Mirablanc a Valljunquera, la presa de les tres viles situades a l’esquerra del Matarranya mitjà va ser relativament fàcil per a l’exèrcit italià de Mussolini que avançava ràpidament en direcció cap a Catalunya. Els últims anys han aparegut moltes col·leccions de fotografies del pas dels legionaris durant la guerra civil pel nostre territori, entre totes estes imatges, dos instantànies del bombardeig aeri de la Vall del Tormo i Valljunquera, i altres de la relació en la reraguarda de les tropes italianes amb la població civil. Al fossar de la Vall del Tormo encara es conserven una dotzena de creus que recorden els morts italians en la passada guerra civil i guardo les memòries d’un soldat de la lleva del biberó, Manel Dómine, que lluità en l’artilleria republicana en estes tres viles a les ordres de Líster. Records d’una guerra civil com a conseqüència d’un enorme fracàs col·lectiu.

El Dia Internacional de la Llengua

(Publicada a La Comarca el 23 de febrer del 2018)

Per a celebrar el Dia Internacional de la Llengua Materna, el 21 de febrer, el Govern d’Aragó, a través de la Direcció de Política Lingüística, ha publicat un ampli i variat programa d’actes per a divulgar i promocionar les dos llengües minoritàries aragoneses: el català i l’aragonès. Una convocatòria instituïda per la Conferència General de la UNESCO en 1999 i que busca promoure el multilingüisme i la diversitat cultural que és una part molt important del nostre irrenunciable patrimoni immaterial.

De les 122 activitats programades enguany, 83 es fan en aragonès i 39 en català. D’estes últimes 16 tenen lloc a la comarca del Matarranya. Resulta ben estrany l’escassa presència de convocatòries en català al nord de la Franja: a la Ribagorça i també a la Llitera. I més sorprenent que a les 7 viles del Baix Aragó catalanoparlant no hi hague programat ni un sol acte per a commemorar el Dia Internacional de la Llengua Materna en la nostra llengua. Precisament en un territori on s’està produint una ràpida substitució lingüística a favor del castellà per la falta de promoció de la llengua pròpia del territori.

Les activitats programades enguany a la comarca del Matarranya estan organitzades per diferents entitats i tenen lloc als centres educatius. Als CRAs Algars, Matarranya i la Freixneda i a l’IES Matarraña de Vall-de-roures. Clarió, l’Associació de Mares i Pares en defensa del català, ha organitzat amb altres entitats dos jornades plenes d’actes. Una a Vall-de-roures i una altra a Queretes, on es presentarà el CD del grup Ya babé ‘Cantant Desideri’ i on haurà una actuació de la formació musical entre altres activitats. Dins d’esta convocatòria també hi tenim una iniciativa que ha sorgit a l’IES Matarraña de Vall-de-roures: ‘Iaios a l’Insti’, jornada de llengua i memòria oral. La gent gran anirà al centre de secundària per a compartir amb els alumnes les receptes de cuina tradicional i per a jugar a la morra. D’esta trobada intergeneracional es farà un programa de ràdio on es parlarà i es valorarà la iniciativa… I molts més actes programats que podeu consultar a http://www.lenguasdearagón.org

Carles Sancho Meix