Adéu a Ferran Blanco

(Publicada a La Comarca el 25 d’agost del 2017)

El passat 19 d’agost moria a l’Hospital d’Alcanyís l’artista calaceità d’adopció Ferran Blanco. Nascut a Lleida el 1930 i, després d’haver treballat en diferents faenes, és a finals de la dècada dels cinquanta del segle passat quan va decidir dedicar-se plenament a la pintura i al gravat. Amb vint-i-cinc anys se’n va anar a París per formar-se i allà aprengué l’ofici i la passió per la creativitat artística, a través de la seua adscripció al moviment surrealista, molt de moda a la capital de França en aquella època. Cap al 1971 va descobrir Calaceit i la Fonda Alcalà on hi passava amb la dona llargues temporades, fins que es comprà l’actual casa al carrer Maella, el més singular de la població. El 1992 va jubilar-se i s’instal·la definitivament a Calaceit on participà activament en la vida cultural de la vila. A la Fundació Noesis, obra del francès Didier Coste, serà l’encarregat del taller de gravat i col·laborarà en les seues publicacions i també amb l’escriptor i amic Ángel Crespo, resident també a Calaceit, per a qui il·lustrarà amb gravats alguns dels seus treballs literaris. Serà dels primers socis de l’Associació Cultural del Matarranya i vicepresident del 1994 al 1996 i des d’esta coincidència en l’entitat que hem mantingut una llarga amistat. El 2008 l’Ajuntament de Calaceit va organitzar una gran exposició dedicada al lleidatà amb una selecció de gravats, pintures, collages i escultures on es podia seguir l’evolució de l’artista a través de la seua producció. L’última exposició col·lectiva en què va participar Ferran Blanco amb gravats va ser el 2015, a la sala Art&mes a la capital cultural del Matarranya, en la mostra ‘Calaceit referent d’artistes’. El bar del Raconet de la Plaça té exposats una bona mostra permanent dels seus gravats. Ferran me’ls va mostrar en una trobada casual amb el personatge el passat mes de febrer.

Carles Sancho Meix

Anuncis

Incerta gloria

Publicada a La Comarca el 14 abril del 2017

L’altre dia vaig anar a veure la pel·lícula ‘Incerta glòria’ basada en un llibre del mateix títol de Joan Sales que explica les vivències d’un oficial de l’exèrcit republicà que estigué destinat a la rereguarda del Front d’Aragó el 1937. Concretament a Estercuel, Olivel de la Virgen a l’obra. Cap al 2014, els responsables de la pel·lícula, principalment la productora Isona Passola i el director Agustí Villaronga coneguts per l’èxit de ‘Pa negre’ (2012), volien rodar-la a la vila minera perquè encara es conserva prou bé l’escenografia que hi surt a la novel·la i que és molt important per a reconstruir el relat, ara passat al cinema: el poble, el castell, el molí i el convent. I és que el guió de la pel·lícula desenvolupa sobretot la primera part de la novel·la que succeeix a Estercuel amb el personatge principal: la Carlana que viu al castell de la població. Un altre escenari imprescindible és el convent de l’Olivar, monestir d’Olivel en l’obra, aquí, suposo, els responsables de la pel·lícula van veure difícil enregistrar l’acció ja que l’actual edificació religiosa està rehabilitada i ara hi viu una comunitat i en la guerra civil va ser saquejat durant la revolta anticlerical del 36. Així que, suposo, van haver de renunciar a la localització i es van endur el projecte a la Cartoixa de Nostra Senyora de las Fuentes, a prop de Sarinyena, als Monegres.

No obstant això, crec que farien bé els habitants d’Estercuel de posar en valor els llocs que hi surten a la novel·la de Joan Salas i marcar una ruta literària i cinematogràfica dels llocs que descriu l’escriptor i que apareixen a la pel·lícula deslocalitzats: el palau i fortalesa on hi viu la Carlana, la senyora de la vila, la població que pràcticament no ha canviat gaire, el convent de l’Olivar on hi van matar els monjos i el molí on hi van viure els humils llogaters de la Carlana. Com que la pel·lícula tindrà un èxit assegurat, per la qualitat del producte i pel seu director i la productora, àmpliament guardonats, farien bé la gent d’Estercuel d’aprofitar l’ocasió per atraure un tipus de turisme cultural seguint les passes de Joan Sales.

 Carles Sancho Meix

Trump, i entendre la @masaenfurecida

(Publicada a La Comarca el 2 de desembre del 2016)

Estats Units té nou president. Trump, contra tot pronòstic, ha vençut a Clinton, la cara més burocràtica i armamentista dels Demòcrates. Però també ha vençut tota la gent d’ordre del seu propi Partit Republicà.

Ja s’ha dit molt sobre l’extravagància i el radicalisme de Trump, com que perseguirà i emmurallarà tot rastre mexicà als States.
I el cas Trump no és cap excepció. Són molts que lliguen l’empobriment de la classe mitjana mundial, per la radicalització dels efectes del capitalisme, en lo seu estat permanent de descontent. Diuen que això ha portat a la massa enfurida a trencar en lo sistema, ja sigue en Trump a EUA, l’emergència de l’extremadreta a tota Europa, les noves esquerres a Grècia, lo Brexit anglo, los nous partits a Espanya, o el sobiranisme aquí al costat.
En tot cas, també als científics socials se mos ha posat en l’ull de mira: no n’hau encertat ni una, collons!, mos diuen. I poques enquestes havien pronosticat lo triomf de Trump, l’èxit del Brexit, lo NO dels colombians al procés de pau en les FARC, la renovació de la majoria a Rajoy, o el fracàs del sorpasso d’Iglesias a(l posteriorment marginat) Sánchez. En fi, que per més que la ciència social sigue més complexa que les naturals, als científics socials també mos cou.
I és que predir el resultat d’unes eleccions o els cracs de la borsa és més complicat que pronosticar una tronada. Pronosticar què farem los humans afecte directament al que finalment farem, perquè saber què pot passar mos fa canviar el nostre comportament. Si per exemple tenim les capacitats de l’omnipresent i sabem a ciència certa qui guanyarà les eleccions, acte seguit que ho comuniquem, aquells a qui no agrade gens eixe candidat, enlloc de decidir votar el seu partit afí, però més minoritari, decidiran votar-ne un en lo que tenen menys sintonia, però té més possibilitats de guanyar. I el pronòstic ja s’ha trencat. Un comportament paregut si pronostiquem que un banc caurà, o que unes accions pujaran la setmana que ve, o qualsevol pronòstic d’una ciència sobre el comportament humà. Per contra, si com l’omnipresent, sabem que una tronada portarà molta aigua, per més que fem o no fem lo pronòstic, los núgols no deixaran de portar aigua. Caos de tipus 2, li diuen.

Natxo Sorolla

L’església de Sant Pere Màrtir de la Torre

(Publicada a La Comarca el 9 de setembre del 2016)

Quan era menut alguns estius anava a passar uns dies a la Torre a casa de la meua família, perquè el tio Sancho, com li deien en aquella vila a mon tio Miguel, era germà de mon pare.

Encara recordo la primera estada en què em va impressionar l’ajuntament que estava just enfront de la casa dels tios i, on des del balcó, es veia en tota la seua monumentalitat. I també admirava l’església de Sant Pere Màrtir coronada per la torre gegantina barroca que tocava el cel, o això és que em pareixia a mi de menut. Comparava estos dos edificis singulars amb els seus paral·lels de la Vall, el meu poble, i no hi havia color, los torrats mos guanyaven per golejada. Ho havia de reconèixer encara que jo m’estimara molt la Vall. Em ve a la memòria que, aquells anys, estudiant el gòtic, l’església de Sant Pere Màrtir resumia les característiques generals de l’estil del Císter. I exactament el mateix em passava amb el renaixement i la decorada frontera de Casa la Vila on destacaven les tres grans finestres, les gàrgoles del ràfec i la galeria d’arcs. En la part inferior l’edifici tenia una gran llonja, on a l’estiu, era el lloc fresc idoni per jugar la canalla i l’improvisat trinquet dels grans i menuts per jugar a pilota a mà.
Quan ara llegisco que a la Torre el dia de Sant Ramon, patró de la vila, -quants records de jove de festes!- han inaugurat la restauració de la l’església i la torre, delero tornar a anar-hi per descobrir en directe la monumentalitat de la construcció religiosa. Les fotos i vídeos a internet mostren la nova imatge de la restauració però contemplar-la ‘in situ’ em remourà de ben segur els sentiments emotius de la meua infància i podré observar novament l’extraordinari edifici, ara en tota la seua plenitud. Gràcies a mon tio, ma tia Guadalupe, ma cosina Carmina i la tia Amàlia vaig aprendre a estimar la Torre!

Carles Sancho Meix

Temps, pedres, perdurar

(Publicada a La Comarca el  2 de setembre del 2016)

La setmana passada Itàlia sacsave en un terratrèmol que ha deixat quasi 300 morts. Les fotos fan feredat: cases assolades, runa i més runa. Posant una mica més d’atenció a les fotos destaque que a tots los pobles se manté en peu lo campanar.

Campanars que tripliquen l’altura suportant la 6a magnitud de Richter entre cases de l’època postindustrial assolades.
Això té molt a veure en la concepció del “temps”, tant de qui va fer el campanar com dels de la nostra era. Perdurar! La concepció del perdurar és la que distingeix la pedra del campanar del nostre estimat tubot. Són milers d’imatges les que al llarg de l’any evoquen al perdurar. Les riuades del Pirineu solen deixar imatges desoladores de cases i carrers que el riu s’ha emportat, al costat de ponts romànics que perduren.
En temps regnave una concepció circular del temps, per la dependència en los cicles de la naturalesa. Se llaurave, se sembrave, se segave, i es tornave a llaurar… Los fills reproduïen los oficis dels seus pares, les seues tradicions, vivien a les seues cases. Fins que morien. Prenie lo relleu la següent generació. I torna a escomençar. Esta dinàmica és propícia per a pensar en perdurar. La modernització i la industrialització van obrir les possibilitats de la humanitat fins límits insospitats, i vam canviar a una concepció lineal del temps: lo progrés.
Este cap de setmana rememoràvem en Desideri Lombarte la Festa dels Calatravos. Jugant entre les dos concepcions del temps, fa dir al Visitador: “Yo no quiero brindar por cosas viejas, por cosas del pasado, yo quisiera brindar por por cosas nuevas, por vuestro porvenir, por todo vuestro pueblo, por verlo resurgir desde las viejas piedras hacia los nuevos tiempos”. La lliçó és que si algun dia noteu que lo de’n terra se mou molt, busqueu lo campanar que tingueu més prop. No se sap si Déu estarà per escoltar lo vostre retorn sobtat a la Fe. Però la forma en què els seus constructors pensaven “lo temps” tos pot donar més garanties de sobreviure. O almenys, una garantia més bona que la de l’Ikea.

Natxo Sorolla

De les obres d’art de Sixena

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 30 de juliol del 2016)

Allò que no es diu de les 53 peces d’art de Sixena que hi eren al MNAC i des del 26 de juliol són a Sixena, de les 44 que resten al Museu de Lleida i de les pintures murals de la Sala Capitular: que fins el 1995 no es va produir la segregació de les parròquies de la Franja (Vilanova de Sixena era una d’elles), per tant el bisbat de Lleida n’era el responsable. Que les 53 obres comprades per la Generalitat l’any 1992, dipositades al MNAC des del 1972 són d’un valor artístic relatiu, amb l’excepció d’una porta policromada. Que les 44 obres comprades per la Generalitat l’any 1983 estan protegides –catalogades– sota la Llei de Patrimoni Català. D’aquestes últimes cal destacar tres sarcòfags i les restes de figures d’alabastre del Retaule de Santa Anna. Hi ha una tomba més al Museu de Saragossa, de la qual ningú en parla. Que el bisbe Malla va demanar a la Generalitat que comprés les obres esmentades, les monges santjoanistes de Valldoreix ho demanaven insistentment per pagar el nou convent. Si no les hagués comprat la Generalitat on serien actualment? Dins o fora d’Espanya com tantes obres d’art? Que si no s’haguessin arrencat, restaurat i protegit les restes de les pintures murals de la Sala Capitular immediatament després de l’incendi en poc temps s’haguessin fet malbé. Que la gent de la vila va col·laborà en els treballs d’arrencament. Que l’any 1960, com la Sala romania encara en ruïnes, tècnics del MNAC van arrencar els fragments del tester, salvats miraculosament per una capa de calç. Que la primera restauració de la Sala Capitular va arribar els anys 1989-1991. Que si les vendes de les 97 obres van ser il·legals  o nul·les  segons sentències del Jutjat nº 1 d’Osca, les monges santjoanistes, o el govern d’Aragó, hauran de rescabalar a la Generalitat dels pagaments de les tres operacions de compra per import de 50 milions de pessetes, despeses de restauracions i custòdia de les obres. On són els bens, joies  i obres d’art que les monges van vendre a més de les esmentades? Si el Monestir de Sixena és una unitat indivisible, que ha de fer el govern d’Aragó envers les obres d’art de Sixena que hi ha a Osca (l’arxiu i moltes taules), Saragossa, Barcelona, Toledo, Madrid i a la resta del món? Si la indivisibilitat només compta d’ençà 1923, poca cosa més serà Sixena.

Dues sentències populars per reflexionar sobre el tema: “Plets tinguis i els guanyis” i “Val més un mal acord que una bona sentència”

José Miguel Gràcia     

La matraca de Vall-de-roures

(Publicat a La Comarca el 6 de maig del 2016)

La Setmana Santa a Vall-de-roures del 2014 ha recuperat un dels elements tradicionals d’estes celebracions religioses: la matraca de la torre-campanar de l’església parroquial de la població.

Fa algunes dècades estava situada en una de les obertures de la torre, al costat de les campanes. En una fotografia que va ser publicada fa uns anys, apareixia el campaner de la vila, Antonio Segurana “Claret”, ja traspassat, tocant la matraca quan encara estava situada en una dels finestrals de la torre al costat de les campanes. Una corda des del terra donava l’impuls necessari per a la rotació de l’artefacte. Fa uns anys van donar a la parròquia una campana nova, el que va suposar haver de traure l’antiga matraca, ja en desús, per col·locar-la perquè no hi havia cap altra obertura lliure a la torre. A conseqüència del canvi d’ubicació i al pas del temps, la matraca va quedar molt afectada. Passats uns anys, l’ampliació de l’església parroquial, va permetre instal·lar un Centre d’Interpretació Religiosa a la part restaurada del temple. Això va possibilitar recuperar la matraca i exposar-la com un element més del patrimoni de la vila el 2014. Després d’un parell d’anys, la matraca ha tornat a pujar a la torre del temple parroquial per a substituir el so de les campanes durant la Setmana Santa de Vall-de-roures com ho feia antigament. De dijous a dissabte sant la matraca recupera ara el protagonisme perdut i anuncia l’inici dels actes religiosos gràcies a Repavalde.

La matraca consta d’un eix de fusta d’on surten quatre aspes en forma de creu que delimiten quatre espais, a cada espai tenim tres maces, també de fusta, que donen cops a la taula que formen les aspes en rotar l’eix. El moviment s’aconsegueix per mitjà d’una maneta metàl·lica que volta per l’impuls d’una corda que estira el o els campaners.

Ara la matraca de la torre del campanar s’uneix als altres elements singulars de la Setmana Santa a Vall-de-roures: els tabals, els bombos, les trompetes, les processons, els passos, les túniques, la creu processional… tot allò que fan una celebració diferent i que atrau cada vegada més visitants a la capital del Matarranya.

Carles Sancho Meix