Lo tio Rafel

(Publicat a La Comarca el 18 de maig del 2018)

Lo tio Rafel ha passat a convertir-se en un home centenari. La seua família, originària de Ràfels, va emigrar a la Vall del Tormo en acabar la guerra civil i, des d’aquell moment, sempre ha viscut a la nostra vila. Dels tres germans de la família Antolín Delmar és l’únic que ja no va canviar mai la residència de la nostra població. L’Antònio va marxar a Barcelona on va treballar a una fàbrica de licors i va mantindre la seua vinculació en Ràfels on hi anava tots els estius a casa la família, i, més tard, va comprar-se una casa. A la Vall també hi viu l’altre germà Hilàrio, enguany va celebrar els seus noranta-set anys amb bona salut, i que va treballar molts anys a la Renfe. Quan l’any 1973 van suprimir la línia de ferrocarril de Val de Zafán a Tortosa el van destinar a l’Hospitalet de l’Infant fins que es va jubilar i, després, va tornar a la Vall on encara va conservar la casa familiar. Lo tio Rafel fa anys que es va quedar vidu per la mort de la seua dona; la tia Luisa. Ell va treballar sempre com a llaurador però li va passar ja de gran la mecanització agrícola i mai va tindre tractor ni cap altre vehicle. Va seguir sempre anant al tros ben acompanyat pels seus animals de llaurança i del carro que ha quedat abandonat des de fa molts anys a l’Hostal Vell esperant una mula per arrossegar-lo. El seu únic fill va deixar l’agricultura per a treballar com a mecànic, primer al taller de la Vall i després a Calaceit. Lo tio Rafel, com tota la seua generació, va patir les conseqüències de la dura guerra civil i la postguerra i va tirar endavant a pesar de les moltes dificultats. Però sobretot és un home senzill i bo, d’aquells que és difícil oblidar i per això el recordem per estos cent anys viscuts.

Carles Sancho Meix

Anuncis

Vuitanta anys

(Publicada a La Comarca el 30 de març del 2018)

El passat 27 de març va fer vuitanta anys que l’aviació italiana va bombardejar les poblacions de Valljunquera, el Mas de Llaurador i la Vall del Tormo. A este primer atac des de l’aire li va seguir una segona ofensiva de l’aviació per atemorir l’afeblida resistència republicana. Després de les conseqüències dramàtiques del bombardeig civil d’Alcanyís de principi de març, la població matarranyenca va fugir de les viles als refugis al camp per evitar els efectes del sagnant càstig aeri. Quatre dies més tard, el 31 de març del 1938, els legionaris italians ocuparen definitivament estes tres viles veïnes. Creuaren el riu Matarranya i prengueren el mas de Cassos -mas dels Escassos- al terme de Massalió i ocuparen el mas dels Frares i el Mas del Llaurador en el terme de Valljunquera i la partida de les Foies al nord de la Vall del Tormo. Després d’una forta resistència de l’11 Divisió del general republicà Enrique Líster, durant el mes de març, a les Ventes de Valldesgorfa i al Mirablanc a Valljunquera, la presa de les tres viles situades a l’esquerra del Matarranya mitjà va ser relativament fàcil per a l’exèrcit italià de Mussolini que avançava ràpidament en direcció cap a Catalunya. Els últims anys han aparegut moltes col·leccions de fotografies del pas dels legionaris durant la guerra civil pel nostre territori, entre totes estes imatges, dos instantànies del bombardeig aeri de la Vall del Tormo i Valljunquera, i altres de la relació en la reraguarda de les tropes italianes amb la població civil. Al fossar de la Vall del Tormo encara es conserven una dotzena de creus que recorden els morts italians en la passada guerra civil i guardo les memòries d’un soldat de la lleva del biberó, Manel Dómine, que lluità en l’artilleria republicana en estes tres viles a les ordres de Líster. Records d’una guerra civil com a conseqüència d’un enorme fracàs col·lectiu.

El Dia Internacional de la Llengua

(Publicada a La Comarca el 23 de febrer del 2018)

Per a celebrar el Dia Internacional de la Llengua Materna, el 21 de febrer, el Govern d’Aragó, a través de la Direcció de Política Lingüística, ha publicat un ampli i variat programa d’actes per a divulgar i promocionar les dos llengües minoritàries aragoneses: el català i l’aragonès. Una convocatòria instituïda per la Conferència General de la UNESCO en 1999 i que busca promoure el multilingüisme i la diversitat cultural que és una part molt important del nostre irrenunciable patrimoni immaterial.

De les 122 activitats programades enguany, 83 es fan en aragonès i 39 en català. D’estes últimes 16 tenen lloc a la comarca del Matarranya. Resulta ben estrany l’escassa presència de convocatòries en català al nord de la Franja: a la Ribagorça i també a la Llitera. I més sorprenent que a les 7 viles del Baix Aragó catalanoparlant no hi hague programat ni un sol acte per a commemorar el Dia Internacional de la Llengua Materna en la nostra llengua. Precisament en un territori on s’està produint una ràpida substitució lingüística a favor del castellà per la falta de promoció de la llengua pròpia del territori.

Les activitats programades enguany a la comarca del Matarranya estan organitzades per diferents entitats i tenen lloc als centres educatius. Als CRAs Algars, Matarranya i la Freixneda i a l’IES Matarraña de Vall-de-roures. Clarió, l’Associació de Mares i Pares en defensa del català, ha organitzat amb altres entitats dos jornades plenes d’actes. Una a Vall-de-roures i una altra a Queretes, on es presentarà el CD del grup Ya babé ‘Cantant Desideri’ i on haurà una actuació de la formació musical entre altres activitats. Dins d’esta convocatòria també hi tenim una iniciativa que ha sorgit a l’IES Matarraña de Vall-de-roures: ‘Iaios a l’Insti’, jornada de llengua i memòria oral. La gent gran anirà al centre de secundària per a compartir amb els alumnes les receptes de cuina tradicional i per a jugar a la morra. D’esta trobada intergeneracional es farà un programa de ràdio on es parlarà i es valorarà la iniciativa… I molts més actes programats que podeu consultar a http://www.lenguasdearagón.org

Carles Sancho Meix

La toponímia del Matarranya

(Publicat a La Comarca el 24 de novembre del 2017)

En les XVII Jornades Culturals i IV Jornades del Patrimoni Cultural que organitza la Comarca del Matarranya en actes i actuacions que se celebren en les diferents viles del territori, demà 25 de novembre a les 7 de la tarde al Saló d’Actes de la Casa de Cultura de Queretes es presenta el mapa toponímic de la població, en què han treballat un grup de persones de la vila durant els dos últims anys i que ha donat com a resultat el treball que exposaran públicament per si es creu convenient fer-ne correccions a partir dels suggeriments que es puguen presentar per a millorar o completar el treball realitzat. A més, també s’exposaran d’altres mapes històrics que s’han trobat publicats del nostre territori. El programa de recollida de la toponímia de la comarca és un projecte conjunt de la Comarca del Matarranya, a través del Departament de Patrimoni, i l’Associació Cultural del Matarranya que consistix en recuperar i situar els noms de lloc del terme municipal de totes les viles del territori. Per això s’han creat equips de treball a cada població per fer possible l’ambiciós projecte. Quan tot això estiga fet, la comarca anirà publicant els mapes toponímics de totes les viles recuperant un patrimoni cultural que s’està perdent per la reducció progressiva de l’agricultura i de la ramaderia i per l’escàs interès sobre el medi que ens envolta.

El que s’exposa dissabte a Queretes serà el primer mapa toponímic del Matarranya publicat seguint el projecte elaborat. El Govern d’Aragó, fa un parell d’anys, també va crear una comissió per recuperar la toponímia sobretot dels dos territoris de llengües minoritzades: l’aragonès i el català, i va presentar el projecte de la Comarca del Matarranya i l’Associació Cultural del Matarranya com un exemple a seguir en el territori aragonès.

Dit això, hem d’afegir que treballs sobre la toponímia del Matarranya ja se n’han publicant uns quants i de ben interessants i que cal recuperar el seu protagonisme aprofitant el nou impuls toponímic ara des de l’entitat comarcal. Em ve ara a la memòria aquell excel·lent treball ‘600 anys de toponímia a la vila de Pena-roja’ (1990) de Desideri Lombarte.

Carles Sancho Meix

Adéu a Ferran Blanco

(Publicada a La Comarca el 25 d’agost del 2017)

El passat 19 d’agost moria a l’Hospital d’Alcanyís l’artista calaceità d’adopció Ferran Blanco. Nascut a Lleida el 1930 i, després d’haver treballat en diferents faenes, és a finals de la dècada dels cinquanta del segle passat quan va decidir dedicar-se plenament a la pintura i al gravat. Amb vint-i-cinc anys se’n va anar a París per formar-se i allà aprengué l’ofici i la passió per la creativitat artística, a través de la seua adscripció al moviment surrealista, molt de moda a la capital de França en aquella època. Cap al 1971 va descobrir Calaceit i la Fonda Alcalà on hi passava amb la dona llargues temporades, fins que es comprà l’actual casa al carrer Maella, el més singular de la població. El 1992 va jubilar-se i s’instal·la definitivament a Calaceit on participà activament en la vida cultural de la vila. A la Fundació Noesis, obra del francès Didier Coste, serà l’encarregat del taller de gravat i col·laborarà en les seues publicacions i també amb l’escriptor i amic Ángel Crespo, resident també a Calaceit, per a qui il·lustrarà amb gravats alguns dels seus treballs literaris. Serà dels primers socis de l’Associació Cultural del Matarranya i vicepresident del 1994 al 1996 i des d’esta coincidència en l’entitat que hem mantingut una llarga amistat. El 2008 l’Ajuntament de Calaceit va organitzar una gran exposició dedicada al lleidatà amb una selecció de gravats, pintures, collages i escultures on es podia seguir l’evolució de l’artista a través de la seua producció. L’última exposició col·lectiva en què va participar Ferran Blanco amb gravats va ser el 2015, a la sala Art&mes a la capital cultural del Matarranya, en la mostra ‘Calaceit referent d’artistes’. El bar del Raconet de la Plaça té exposats una bona mostra permanent dels seus gravats. Ferran me’ls va mostrar en una trobada casual amb el personatge el passat mes de febrer.

Carles Sancho Meix

Incerta gloria

Publicada a La Comarca el 14 abril del 2017

L’altre dia vaig anar a veure la pel·lícula ‘Incerta glòria’ basada en un llibre del mateix títol de Joan Sales que explica les vivències d’un oficial de l’exèrcit republicà que estigué destinat a la rereguarda del Front d’Aragó el 1937. Concretament a Estercuel, Olivel de la Virgen a l’obra. Cap al 2014, els responsables de la pel·lícula, principalment la productora Isona Passola i el director Agustí Villaronga coneguts per l’èxit de ‘Pa negre’ (2012), volien rodar-la a la vila minera perquè encara es conserva prou bé l’escenografia que hi surt a la novel·la i que és molt important per a reconstruir el relat, ara passat al cinema: el poble, el castell, el molí i el convent. I és que el guió de la pel·lícula desenvolupa sobretot la primera part de la novel·la que succeeix a Estercuel amb el personatge principal: la Carlana que viu al castell de la població. Un altre escenari imprescindible és el convent de l’Olivar, monestir d’Olivel en l’obra, aquí, suposo, els responsables de la pel·lícula van veure difícil enregistrar l’acció ja que l’actual edificació religiosa està rehabilitada i ara hi viu una comunitat i en la guerra civil va ser saquejat durant la revolta anticlerical del 36. Així que, suposo, van haver de renunciar a la localització i es van endur el projecte a la Cartoixa de Nostra Senyora de las Fuentes, a prop de Sarinyena, als Monegres.

No obstant això, crec que farien bé els habitants d’Estercuel de posar en valor els llocs que hi surten a la novel·la de Joan Salas i marcar una ruta literària i cinematogràfica dels llocs que descriu l’escriptor i que apareixen a la pel·lícula deslocalitzats: el palau i fortalesa on hi viu la Carlana, la senyora de la vila, la població que pràcticament no ha canviat gaire, el convent de l’Olivar on hi van matar els monjos i el molí on hi van viure els humils llogaters de la Carlana. Com que la pel·lícula tindrà un èxit assegurat, per la qualitat del producte i pel seu director i la productora, àmpliament guardonats, farien bé la gent d’Estercuel d’aprofitar l’ocasió per atraure un tipus de turisme cultural seguint les passes de Joan Sales.

 Carles Sancho Meix

Trump, i entendre la @masaenfurecida

(Publicada a La Comarca el 2 de desembre del 2016)

Estats Units té nou president. Trump, contra tot pronòstic, ha vençut a Clinton, la cara més burocràtica i armamentista dels Demòcrates. Però també ha vençut tota la gent d’ordre del seu propi Partit Republicà.

Ja s’ha dit molt sobre l’extravagància i el radicalisme de Trump, com que perseguirà i emmurallarà tot rastre mexicà als States.
I el cas Trump no és cap excepció. Són molts que lliguen l’empobriment de la classe mitjana mundial, per la radicalització dels efectes del capitalisme, en lo seu estat permanent de descontent. Diuen que això ha portat a la massa enfurida a trencar en lo sistema, ja sigue en Trump a EUA, l’emergència de l’extremadreta a tota Europa, les noves esquerres a Grècia, lo Brexit anglo, los nous partits a Espanya, o el sobiranisme aquí al costat.
En tot cas, també als científics socials se mos ha posat en l’ull de mira: no n’hau encertat ni una, collons!, mos diuen. I poques enquestes havien pronosticat lo triomf de Trump, l’èxit del Brexit, lo NO dels colombians al procés de pau en les FARC, la renovació de la majoria a Rajoy, o el fracàs del sorpasso d’Iglesias a(l posteriorment marginat) Sánchez. En fi, que per més que la ciència social sigue més complexa que les naturals, als científics socials també mos cou.
I és que predir el resultat d’unes eleccions o els cracs de la borsa és més complicat que pronosticar una tronada. Pronosticar què farem los humans afecte directament al que finalment farem, perquè saber què pot passar mos fa canviar el nostre comportament. Si per exemple tenim les capacitats de l’omnipresent i sabem a ciència certa qui guanyarà les eleccions, acte seguit que ho comuniquem, aquells a qui no agrade gens eixe candidat, enlloc de decidir votar el seu partit afí, però més minoritari, decidiran votar-ne un en lo que tenen menys sintonia, però té més possibilitats de guanyar. I el pronòstic ja s’ha trencat. Un comportament paregut si pronostiquem que un banc caurà, o que unes accions pujaran la setmana que ve, o qualsevol pronòstic d’una ciència sobre el comportament humà. Per contra, si com l’omnipresent, sabem que una tronada portarà molta aigua, per més que fem o no fem lo pronòstic, los núgols no deixaran de portar aigua. Caos de tipus 2, li diuen.

Natxo Sorolla