Dies de llibres i roses

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 28 d’abril del 2018)

 La festa doble de Sant Jordi i la celebració dels llibres del 23 d’abril ha inaugurat esta setmana. Des de fa uns quants anys lo dia d’Aragó coincidís en la commemoració de l’aniversari de mort de Cervantes. I podríem dir que este guanya simbòlicament al sant llegendari, patró de l’estament nobiliari de l’antiua corona aragonesa i ara de la comunitat autònoma. Ací van unes quantes dades pròximes. Organitzat per la comarca, Mont-roig va acollir la VII Lectura continuada d’obres literàries del Matarranya a càrrec de xiquets i adults, seguida de la presentació de dos publicacions: Qüentos encadenats i El arca de Moret, de David Albesa (traducció al castellà de Quin món més bèstia, Ascuma/IEBC, 2003). A Saragossa, lo passeig de la Independència se va omplir de paradetes de llibreries, igual que els carrers principals de les poblacions catalanes, a on conviuen la tradició de comprar llibres i la de regalar roses. A la Fira del Llibre de Fraga, Mario Sasot, escriptor de Saidí, signava la seua novel·la Espills trencats, premi Guillem Nicolau 2017 en llengua catalana del Govern d’Aragó. I una mica més lluny, al paranimf de la Universidad de Alcalá de Henares, ciutat natal de l’autor del Quixot, l’escriptor nicaragüenc Sergio Ramírez rebia amb solemnitat lo prestigiós Premi Cervantes. Com a preliminars de la celebració llibresca, a Saragossa lo passat dissabte 21, Diago Lezaun presentava En os bandiadors, finalista del Premio Arnal Cavero 2017 en llengua aragonesa, al Museu Pablo Serrano; i el diumenge 22, a la plaça del Pilar, se celebrava el Dia de la Cultura Aragonesa. Continuant la festa, l’endemà 24 Merche Llop, poeta de Nonasp, presentava al Museu de Saragossa el poemari Esclat, finalista del rader Guillem Nicolau, acompanyada pel director general de Política Lingúística, Ignacio López Susín; per Chusé Aragüés, de Gara d’Edizions; i pel rapsoda Luis Felipe Alegre. Tots estos esdeveniments culturals, ben presents als mitjans de comunicació i xarxes socials, mos transporten sobre lluites quotidianes i grans problemes insolubles als mons millors de la ficció literària.

María Dolores Gimeno

Llibres i més llibres

(Publicat a La Comarca el 27 d’abril del 2018)

Amb motiu de Sant Jordi, vaig sentir un debat sobre si era millor el llibre electrònic o en paper. Les raons de qui defensava l’electrònic -un economista brillant i mediàtic- eren incontestables: la comoditat de dur tota la biblioteca a la butxaca, l’agilitat de navegació… fins i tot deia que la lectura electrònica era molt més adequada a la manera de funcionar del nostre cervell. Em va semblar una teoria plausible. Però hi havia alguna cosa que em fallava, algun element que anava més enllà de la usabilitat i que fa que continuem llegint llibres sobre paper.

Jo mateix sóc usuari assidu dels llibres electrònics precisament per la comoditat que em reporten. Però malgrat això, els llibres se’ns continuen acumulant per tot el pis. A les prestatgeries, a les tauletes de nit… I a Torredarques en tenim un munt a les golfes, alguns ficats en caixes i d’altres apilats sobre mobles vells o directament per terra, sota una capa de pols.

Quan la filla gran ens visita, es mira les lleixes del menjador i em diu “No sé per què me’n compro si aquí en tenim tants”, i pregunta quins li aconsellem. “Este és boníssim, l’has llegit?”, “Sí, però no em va agradar gaire”; “I este? Que bé m’ho va fer passar!” Ella l’agafa i se’l mira. “Teniu aquell…?”, “Ui sí, el vaig llegir de ben jovenet; a veure si el trobem… “. I el trec del prestatge, li passo la mà per la coberta, el fullejo. La meua memòria és curta, però cada volum m’encomana la sensació que em va fer viure, fins i tot quan no en recordo clarament l’argument. Els llibres de terror, per exemple, em traslladen a les nits d’estiu de Queretes, als udols de gos que presagiaven morts impensades. D’altres se m’emporten al taller d’esmolar, a la pausa d’havent dinat, amb l’olor del ferro calent i l’enrenou a l’altra banda de la persiana metàl·lica. Cada llibre m’explica no solament la seua història, sinó els moments que vam compartir, encara que sigui d’una manera evanescent. Al final serà per això: guardem els llibres ja llegits perquè, quan els retrobem, tornem als camins que en el seu dia ens van fer recórrer aquelles pàgines.

Carles Terès

Bruckner

(Publicado al Diario de Teruel el21 d’abril del 2018)   

El 1868 (enguany fa 150 anys), Anton Bruckner composà la seva primera obra mestra: la Missa nº 3. Tenia 44 anys. Com tot el que feia havia d’esperar i la seva catedral religiosa s’estrenà l’any 72. Compositor des dels divuit anys i  millor organista d’Austria, no va donar per acabats els seus estudis musicals fins als 37 anys quan s’examinà d’orgue a Viena (tenia la obsessió de recaptar títols i diplomes) i un dels membres del tribunal afirmà: “ens hagués hagut d’examinar a nosaltres”. Només a partir d’aquell moment començà la composició de música simfònica. També l’any 68 entrà de  professor al Conservatori de Viena, malgrat que no serà numerari fins al 75. A partir d’aquell moment la Filharmònica de la Ciutat Imperial es veurà literalment obligada a interpretar les seves llarguíssimes simfonies, tasca que feia normalment amb pocs assajos i a disgust. El resultat era un fracàs darrere l’altre. Això feia que revisés de manera compulsiva les seves obres No gaudirà del primer èxit (de públic, no de crítica) fins al 81, quan el director Hans Richter l’interpretà la 4ª simfonia. Hauria d’esperar al 84 (als seixanta anys) per aconseguir un reconeixement públic, gràcies a la extraordinària interpretació que el gran Arthur Nikish va fer de la setena simfonia a Leipzig  després de molts assajos (a Viena hagués estat impossible). Vell i malalt, a penes va poder gaudir dels èxits dels seus darrers anys. Les magnífiques cinquena i vuitena simfonies (potser les millors, però també les més llargues) no les va escoltar mai i la novena no la va acabar. Al morir va ser gairebé oblidat, fins a obtenir una notable renaixença en el període nazi, on comptà amb dos notables enamorats musicals: Goebbels i Hitler. Això farà que tornés a ser oblidat després de la Guerra Mundial, fins ben entrats  els seixanta, on es consagrà definitivament al mon del disc i en el repertori. Molt valorat pel públic del centre i nord d’Europa, als països llatins (França, Espanya, Portugal i  sobre tot Itàlia) es considera llarg, lent i feixuc, i encara no s’acaba d’imposar com el que és: un dels millors compositors de la història.

 Antoni Bengochea

Lo naixement d’un nom

(Publicat a La Comarca el 20 d’abril del 2018)

Porto alguns anys treballant l’onomàstica mont-rogina, particularment los noms de lloc. I sovint m’hai hagut de plantejar quines podien ser les causes i les circumstàncies de l’aparició d’un determinat nom. En la majoria dels casos l’origen està clar (los Bassiols, les Serretes…). En altres no tant, o no gens (la costa [de] la Menga, lo Vilaret…).

A semellança de les persones, los noms naixen, evolucionen i, en molts casos, es van perdent, substituïts, o no, per uns altres. I fa poc hai tingut la sort de poder viure, en directe, l’aparició d’un de nou, i ben modern.

A Mont-roig hi ha un replanet, al carrer de la Parra, en el que l’ajuntament hi va instal·lar un banc. I hai vingut observant que aquella zona s’ha convertit en punt de concentració d’adolescents i jovenalla en general. Fa mesos que els veig per allí, assentats o drets, parlant i fent bulla, mentres tracalegen los mòbils. I em preguntava per quina raó de tres haurien estriat precisament aquell espai.

Lo meu nét d’onze anys em va traure de dubtes, no fa molt, quan va comentar que havie quedat de trobâ’s amb los amics al “banc del Wifi”.

-I a on està eixe banc -vaig inquirir, estranyat.

-Iaio -va sentenciar ell-, t’has de posar al dia. És lo que hi ha davant de la perruqueria, al carrer de la Parra. Allí arribe la cobertura dels wifis de la Biblioteca i del Salon i tenim connexió a Internet.

Alabat sigue déu!!! Que m’havia d’imaginar, ignorant de mi, que aquella constant reunió al voltant del banc ere deguda al fàcil accés a la xarxa.

No sé quan temps durarà eixe nom. És possible que desaparegue al mateix temps que el banc, o quan lo senyal de wifi s’esfumo. Jo li auguro una existència efímera. Però la fabulosa memòria col·lectiva és capaç de mantindre’l viu anys i més anys. I qui sap si arribarà a fosilitzâ’s amb lo banc i tot. Qui sap. Perquè els camins dels noms estan plens de misteris.

José A. Carrégalo

Desterrat a Alcanyís i Villarluengo

(Publicat al Diario de Teruel dissabte 14 d’abril del 2018)

La dictadura d’en Primo perseguí amb afany qualsevol dissidència de la ideologia governamental. Qui s‘hi manifestava en contra era desterrat per un temps allà on decidia el Govern. El cas més conegut, i que ha estat molt sovint acuradament descrit i divulgat, és el d’en  Miguel de Unamuno, desterrat a Fuerteventura, d’on finalment va fugir a Iparralde. Menys conegut és el desterrament a Alcanyís i Villarluengo el 1929 del reusenc Salvador Torrell i Eulàlia, més conegut pel pseudònim Torrell de Reus, ciutat on havia nascut el 1900. Des de molt jove es manifestà com gran activista en moviments de foment de la llengua i la literatura catalanes, i hi destacà com a poeta i més encara com a llibreter, bibliòfil i editor de nombrosos llibres i revistes. El juliol del 1929 va rebre per la seua condició d’editor una invitació per a assistir a un acte cultural organitzat pel Governador Civil de Tarragona. La invitació era en castellà i en Torrell la retornà al governador amb una nota on li demanava que la hi traduïssen al català, perquè ell no entenia el castellà. Evidentment el governador no va accedir a la petició d’en Torrell i per ordre del Ministre de la Governació el desterrà un mes a Alcanyís a fi d’aprendre-hi el castellà, i perquè l’aprengués del tot bé li va afegir quinze dies més a Villarluengo. Sobre els detalls d’aquests desterraments d’en Torrell a les nostres terres no n’he pogut traure més detalls. No sé, doncs, si el van dur escortat per la Guàrdia Civil, o si anava emmanillat o no, ni com –amb les mans a davant o a darrera. Ignoro també on es va allotjar, tant a Alcanyís com a Villarluego, si hi fou ben rebut o si, per contra, la canalla li anava al darrera cantant-li allò de Torrell, enano, habla castellano! Si va rebre visites de familiars, amics i partidaris, o no, i si els fou fàcil o complicat de venir a veure’l. Els historiadors, i a Alcanyís en tenim de ben bons, espero que algun dia ens ho explicaran.

Artur Quintana

Morir d’èxit

(Publicat al Diario de Teruel el 7 de març del 2018)

        Hem assistit a una Setmana Santa angoixant a la majoria dels pobles de la comarca del Matarranya. Concretament divendres, dissabte i diumenge. A més de l’atractiu creixent de la zona, està l’efecte crida dels “tambors” del Baix Aragó. Total, una multitud de gent fent turisme per tots los pobles amb les carreteres plenes, qüestionant uns dels seus encants principals: la tranquil·litat i la possibilitat real de desconnexió de l’aclaparament diari de les ciutats. I aquí comencen les contradiccions. Perquè per mantenir los nostres pobles és absolutament necessari que la gent que hi viu tingui fonts d’ingressos econòmics. Los regents de bars, cafeteries, restaurants, hotels, fondes, cases rurals, mecànics, activitats lúdiques, forns, tendes, etc. etc., necessiten, diuen, estes arribades massives de gent de ciutat per poder mantenir los seus establiments la resta de dies de l’any. L’hivern és molt llarg i això és bàsic per evitar el famós i real despoblament. Bé, fins on es pot arribar sense que es mati l’encant tant valorat associat a la tranquil·litat, relax i imatge idíl·lica de pobles encara verges o no massa devorats pel turisme economicista que tot ho destroça. Esta imatge puntual dels períodes turístics claus i concrets, no ens perjudicarà a la resta de l’any o a la llarga? Tindrem, com en tot a la vida, que buscar aquell equilibri vital que asseguri lo futur. No serà fàcil, los interessos individuals són molt extremats, i per això cada cop entenc més als de Barcelona. Algú encara pensa que viure pels voltants de la Sagrada Família és agradable? Viure no, tenir un negoci sí. La gent, los veïns de sempre estan tips d’autobusos, de grups que envaeixen les voreres, de les rodetes de les maletes amb soroll de matraca, de la proliferació de tendes de regals, de l’encariment general de tots los consumibles. Molt complicat i encara més quan és prioritza la creació de llocs de treball i evitar sigui com sigui la despoblació de les zones rurals. Natros encara hi som a temps de canalitzar correctament esta necessària font d’ingressos i com diu la frase que titula l’article,  intentar no morir d’èxit.

Juan Luís Camps

Fondespatla des de l’aire

(Publicat a La Comarca el 13 d’abril del 2018)

No és ninguna broma el projecte “Tirolina” de Fondespatla. D’aquí a poc temps ja es veurà la seva espectacular llargària, de serra a serra, per damunt del poble. L’extrem més alt o base de sortida del recorregut estarà a la punta de l’Ombria, a 1.015 m d’altitud, a l’est de la vila; i la base d’arribada o descàrrega, a la vora de l’ermita de Sant Miquel, a 790 m d’altitud, a 1.880 m de distància en direcció oest.

Com sap prou bé la gent del Matarranya, sense haver estudiat la llei de la gravitació de Newton ni altres fenòmens de la física que expliquen per què s’embalen cap avall les coses que es fiquen a un pla inclinat només que tingue una certa pendent, los viatges de la súper-tirolina no gastaran ni un cèntim d’energia. És el que fèiem de menuts baixant pels barandats de les escales, o deixant-mos les culeres dels pantalons pels eslliçadors dels ribaços de les eres. Així, la gran atracció serà un tobogan aeri gegant, per sobrevolar els camps d’ametllers, les granges i la vila, asseguts a un arnés del tot segur que anirà penjat d’un cable d’acer especial.

La qüestió és que a Fondespatla -poble antic ben conservat- fent honor de la seva tradició d’emprenedors, de cop i volta s’han ficat a combatre la despoblació i recuperar l’autoestima dels veïns, fent promoció del poble i del seu espectacular paisatge. I se’ls ha ocurrit que el primer pas d’eixa empresa renovadora sigue la súper-tirolina. Al que tindran que seguir, necessàriament, altres projectes turístics possibles pel voltant de la vila: aparcament ample i zona de descans a l’entrada, en un bar-restaurant i una tenda de productes típics del Matarranya, un parc infantil multiaventura en tirolines pels xiquets que no puguen pujar a la tirolina gegant… i qui sap si un parc d’animals domèstics i salvatges en un llac artificial. Perquè una aposta tan valenta i original s’ha de complementar en tot un programa d’activitats turístiques a la seva alçada.

I la cosa haurà de funcionar. Encara que només sigue perquè Fondespatla es troba enmig d’eixa ruta turística de l’arquitectura antiga, que passa per Calaceit, Queretes, La Freixneda, Vall-de-roures, Beseit, Pena-roja, Mont-roig i Morella.

Tomàs Bosque