Nacionalisme espanyol, no és una vergonya

(Publicat al Diario de Teruel, el 30 de desembre del 2017)

        A força d’emprar el mot nacionalisme només aplicat als nacionalismes centrífugs (i que encara no tenen un estat reconegut), el nacionalisme espanyol no es reconeix  gairebé mai nacionalista. Vull recordar un altra vegada que una de les accepcions de nacionalisme és “afecció que els naturals o habitants d’un país o nació tenen envers ella”.

         En un d’aquests interminables debats sobre la crisi catalana, un representant del partit de moda i ara triomfant a Catalunya “Ciutadans” es sentia molt ofès perquè un nacionalista català parlava d’ell com nacionalista espanyol, i el català li responia: “així per vostè el ser nacionalista és un insult; doncs a nosaltres vostès ens ho diuen contínuament”. El mot nacionalisme, com només s’ha aplicat habitualment als nacionalistes bascos (amb connotacions terroristes) i catalans (ara molt separatistes o secessionistes), ha anat adquirint un caire cada volta més despectiu que res té a  veure amb el seu significat original, que s’ha distorsionat. Sentir-se espanyol ja és nacionalista: es sentir que formem part d’una història comú, d’un projecte comú, i no volem que això es trenqui. Res més. Si a més a més n’estem orgullosos de ser espanyols, aleshores som nacionalistes radicals, i res té que veure amb ser feixistes o coses semblants. Tindre afecció pels símbols espanyols (bandera, himne, rei, etc.) és ser nacionalista espanyol; lluir la bandera, cantar l’himne o aplaudir al rei públicament és ser nacionalista radical. A les competicions oficials esportives, els participants (individual o col·lectivament) són obligats sempre a representar l’estat espanyol; això s’en diu nacionalisme d’estat. Al lliurament de guardons es toca l’himne i s’hissa la bandera, fins i tot a competicions de caire molt comercial com les voltes ciclistes,  les motos o la fórmula 1. Voler que guanyi qualsevol selecció espanyola, però també alegrar-se dels èxits individuals dels esportistes (Ruth Beitia, els Gasol, Márquez, Contador, Mireia Belmonte, Fernando Alonso, Carolina Marín, etc.), és nacionalisme espanyol…i no és una vergonya (com tampoc ho és ser indiferent a les seves victòries).

        El mateix Ramón Cotarelo, politòleg republicà que nega la nació espanyola, es reconeix nacionalista espanyol. I no hi ha més. És una realitat.

Antoni  Bengochea

Anuncis

Límits de velocitat

(Publicada a La Comarca el 29 de desembre del 2017)

Em pregunto què passaria si tothom, o una majoria, respectés els límits de velocitat. Podria ser que hi hagués un cataclisme, que el país s’aturés: gent acomiadada per impuntualitat, parelles trencades per incompareixença i famílies barallades perquè “no es pot tolerar que ton germà arribo tard a la comunió de la xiqueta”.

Això penso quan m’avança un cotxe rabent o, pitjor encara, s’acumula al meu darrere una petita caravana de conductors impacients. Esverat, miro el comptaquilòmetres i comprovo que circulo a una velocitat de 100 km/h per una carretera de dues direccions i sense peatges. L’angelet que viu vora la meua orella dreta em suggereix que a tota aquesta gent els espera un afer inajornable, una vida per salvar, una reunió transcendental pel benestar general. Però vet aquí que assegut al muscle esquerre hi tinc un dimoniet que em diu que sóc un saboc, que tots aquests corren perquè sí, perquè volen demostrar que pixen més lluny o simplement perquè han eixit massa tard de casa.

Com que no vull deixar anar el volant, tampoc puc espolsar-me de sobre ni el dimoniet ni l’angelet. Intento concentrar-me en el que diuen a la ràdio o en pensaments constructius. Tot debades. Hi va haver un temps, al principi del carnet per punts, on pareixia que hi havia una altra actitud entre els conductors. Aleshores vaig donar la raó al dimoniet que afirmava que només reaccionem davant el càstig. Ara, però, ja no sé què pensar. S’ha acabat la crisi i podem tornar a pagar les multes? Hi ha un mercat negre de punts? S’ha relaxat la policia del trànsit? Preguntes que ningú no em respon perquè se me’n van del cap abans de poder-les formular a qui n’entén.

Les veuetes de la meua consciència ja han reprès altres temàtiques quan, de sobte, m’avancen malgrat la línia contínua que ho prohibeix. És el tercer cop en poques setmanes. Em torno a preguntar què passaria si tothom respectés els límits de velocitat. La resposta és, ara sense bromes, que hi hauria menys famílies destrossades per la mort a la carretera d’una persona estimada.

Carles Terès

Paradoxa de paradoxes

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 23 de desembre del 2017)

Sabem que tots els espanyols som iguals davant de la llei, però molts ignoren, o ho fan veure, que la llei no és igual per a tots els espanyols. Pot semblar paradoxa, però és l’amarga realitat on ens toca viure a bona part dels espanyols. Un exemple diàfan: la Constitució estableix que a Espanya es parlen diverses llengües, el castellà i “las demàs”. Si sou un parlant de “demás”, malament, perquè malgrat que la Constitució defineix llengua oficial dient que tothom té l’obligació de saber-la i el dret de parlar-la on siga i amb qui vulga, veureu que en realitat aquesta definició només s’aplica a la llengua castellana, mentre que els parlants de “las demás” tenim el dret de parlar-les, a tot arreu i amb qui vulguem, però no podem exigir que ens entenguen o contesten en “el demás” en què ens hi hem adreçat. Queda en la bona –o mala- voluntat de l’interpel·lat, que, per contra, té dret d’exigir que li parlem en castellà i l’entenguem. Dirigiu-vos a un policia en aragonés/català! Si és bonhomiós, de discret nacionalisme castellà, pot passar que diga que no us entén, i que parleu castellà. Si teniu fusta de màrtir, insistint que aragonés/català són llengües oficials a Aragó i un policia  ha de contestar en la llengua en què us hi dirigiu, i ell, bonhomiós,  diu que a l’Estatut no consta oficialitat d’aragonès/català, però repliqueu que la Constitució és per damunt de l’Estatut, acabareu malament, i si no és bonhomiós  i nacionalista castellà arravatat, ai! No cregueu  que això no passa al País Basc o al Valencià perquè la llengua “demás” també hi és oficial segons els estatuts. Els resultats seran els mateixos, i també acabareu denunciat per desacat a l’autoritat. Els mitjans n’informen sovint.  Un altre exemple: si sou membre de la Fundación Francisco Franco teniu la llibertat d’expressió que garanteix la Constitució, però si sou membre de l’Assemblea Nacional Catalana o d’Òmnium Cultural la vostra llibertat d’expressió és motiu per a encarcerar-vos, com passa a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, presidents d’aqueixes institucions. Els exemples són fàcilment multiplicables.

Artur Quintana

Tècniques d’estudi

(Publicada a La Comarca el 22 de desembre del 2017)

Es més que segur que a escola els mestres mos degueren ensenyar les tècniques d’estudi més usuals, com ara subratllar, resumir o fer esquemes. Però jo deuria ser bastant dur de mollera perquè memoritzava a base de repetir les coses una i mil voltes, com una lletania, sense l’ajuda de cap atre procediment. I ho fea bé mentalment o bé recitant, o inclús cantant a la manera de les taules de multiplicar. Va ser d’eixa forma com em van quedar gravades per a sempre llargues llistes de noms, com la dels dotze fills del patriarca bíblic Jacob (Rubén, Simeón, Leví, Judá…), o la dels profetes, majors i menors (Isaías, Jeremías con Baruc, Ezequiel y Daniel…). Es tractave possiblement del sistema més complicat i menos recomanable. Allò demanave un gran esforç mental, i també de temps. I és possible que fore una cosa genètica. Perquè ma iaia Adoracion, que va nàixer al 1888, també se sabie els noms dels fills de Jacob. I se’ls havie adeprés sixanta-cinc anys abans que jo pel mateix mètode repetitiu.

Em va costar una mica comprendre que sol amb aquell sistema no aniria molt lluny. Perquè sempre et podies saltar algun nom o oblidâ’t alguna frase. I, cavil·lant-cavil·lant, vaig tindre l’ocurrència de provar amb les denominades regles mnemotècniques. La primera regla que vaig aplicar va ser precisament en l’assignatura de religió, més concretament per a treballar les benaventurances i no dixar-me’n cap. I el que vaig fer va ser seleccionar les primeres dos lletres de la paraula principal de cada una. El resultat va ser un estrany però molt enganxadís “PO-MA-LLO-HA-MI-LI-PA-PE”. Tot i els dubtes inicials, ho vaig provar i vaig comprovar que aquell sistema funcionave i que ere molt útil.

Bienaventurados los PObres de espíritu porque de ellos es el reino de los cielos.

Bienaventurados los MAnsos…

Bienaventurados los que LLOran…

I així successivament.

Més tard van vindre les llistes de les ciutats de França, d’Alemanya, d’Anglaterra, d’Itàlia…, la de “los reyes godos”, les dels partits judicials de cada una de les províncies d’Espanya i moltes més.

Ara, el “pomallohamilipape” (així, d’una tirada) va ser el primer i m’ha acompanyat tota la vida. I a n’estes alçades difícilment l’oblidaré.

José A. Carrégalo

Toponímia de la Comarca del Matarranya

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 16 de desembre del 2017)

Lo passat dissabte 25 de novembre va tenir lloc a Queretes la presentació del mapa toponímic del terme. És sens dubte una important fita d’un llarg procés iniciat des de l’Associació Cultural del Matarranya com a proposta de contingut del conveni establert entre esta organització i la Comarca del Matarranya. Los topònims dels nostres pobles són un tresor històric i lingüístic impressionant. Lo que vam presentar a Queretes van ser tres mapes on se recollien los topònims dels diferents elements del terme. L’acte, considerat de màxima importància, va comptar amb la presència del president de la Comarca del Matarranya i també de l’alcalde de Queretes. Desprès de les presentacions i actes protocol·laris les tècniques de la comarca Olga Ric i Anna Casasús van detallar com s’havia estructurat lo procés i la feina feta fins la data. Des de les primeres reunions amb ASCUMA, associació encarregada de la coordinació dels col·laboradors dels diferents pobles, la sintonia a estat total. La necessitat, avantatges i fruits que s’espera del treball són culturals, lingüístics, històrics, topogràfics, socioeconòmics (turisme), etc.

Com a coordinador de la recollida dels topònims de Queretes vaig agrair amb molt d’orgull la bona disposició d’un munt de vilatans que m’han ajudat de manera entusiasta. També que el tema va començar ja als anys 70 del segle passat en aquella organització nomenada Associació Cultural Gent Jove i que encara perviu. Allí treballava incansable Toni Llerda i amb ell vam fer los primers treballs. Un dels seus fills, l’Andreu, ha sigut una de les persones que més informació m’ha aportat. També pastors, grangers, agricultors, caçadors, especialment de los que mos trobem als esmorzars de dissabtes i diumenges. I gent de l’Associació Cultural Medievo. En total mes de 800 topònims i antropònims que hem tingut que reduir a 260 per poder plasmar-los en un mapa llegible. Visites in situ, localització topogràfica exacta, fotografies, exposicions, en fi, tot un seguit d’activitats i accions que en cap cas s’acaben amb la presentació feta dissabte per un motiu molt elemental: el tema es apassionant i com deia lo nostre estimat Desideri Lombarte, conèixer pam a pam la nostra pàtria menuda és un plaer indescriptible.

Juan Luís Camps

Des de lluny

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 de desembre del 2017)

Escric la columna des de terres ben llunyanes, concretament des de Cusco (Perú), on estem esgotant els últims dies del nostre viatge. No cal dir que Perú és un país gran, amb la seua capital, Lima, també gran –de gairebé 10 milions d’habitants és la quarta ciutat més poblada d’Amèrica del Sud–, amb un centre històric Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO, fundada pels espanyols el 1535 amb el nom de Ciutat dels Reis. En quant a l’arquitectura colonial destaca la Basílica i Convent de San Francisco, la Catedral, el Palau Tagle i el gran nombre de balconades. Després de la independència van aparèixer els edificis neoclàssics i d’art Nouveau. Cusco és una ciutat més petita de només uns tres-cents mil habitants, també declarada Patrimoni de la Humanitat. La data exacta de la seua fundació encara n’és desconeguda, però se sap del cert que ja era habitada fa 3.000 anys. Va ser capital de l’imperi inca i la ciutat habitada més antiga de tota Amèrica. Ciutat turística per excel·lència amb carrers i edificis prehispànics i interessants construccions colonials. Podem destacar: el Barri de San Blas, el carrer Hatum Runiyuq, el convent i l’església de la Mercé, la Catedral, la Plaça d’Armes i molts més. El 1993 va estar declarada capital històrica del Perú. A 130 quilometres s`hi troba el Machu Picchu (en quítxua “muntanya vella”), una de les joies arquitectòniques i arqueològiques més importants de l’Imperi inca, també inscrita en el Patrimoni de la Humanitat. Malgrat que els inques no van utilitzar la roda, van poder moure blocs de pedra de 20 tones al cim de la muntanya. Si en fem cas dels arqueòlegs la ciutat estava dividida en tres grans sectors: el Barri Sagrat, el Barri popular, al sud i el Barri dels Sacerdots i la Noblesa. Com els inques no van conèixer l’escriptura, la intuïció i l’especulació juguen un gran paper per explicar aquest gran santuari.

        En arribar a una certa edat, la pèrdua dels sentits es va fent evident, tot i que hi ha un que contràriament va en augment, el gust. Perú és una país on es pot donar “gust al gust”, perquè la seua gastronomia tradicional és variadíssima i molt elaborada. Entre els plats més populars destaquen: el pollastre a la brasa, el ceviche, olluquito con charquí, picant de cuy, causa farcida de tonyina, llom saltado, ají de gallina, rocoto farcit, anticuchos… Una cuina antiga i moderna de les millors del món.

José Miguel Gràcia  

Purins: falta una explicació

(Publicada a La Comarca el 8 de desembre del 2017)

Les dues plantes per eliminar els purins del Matarranya construïdes des de fa anys a Vall-de-roures i Pena-roja han costat 14 milions d’euros, una inversió sense comparació amb qualsevol altre equipament comarcal de la darrera dècada. El seu objectiu ere donar una eixida sostenible a la gran quantitat d’excrements de porcí que produeix la ramaderia comarcal, un greu inconvenient ambiental que marca el límit de creixement d’esta activitat que s’ha convertit en la clau de l’economia comarcal.

L’ús i abús dels purins com a fertilitzant per a l’agricultura posa en perill la qualitat de les aigües subterrànies i, de fet, ja ha creat alguns problemes greus a l’abastiment d’aigua de distintes poblacions per la contaminació dels aqüífers.

Però, després de 14 milions d’euros públics invertits, després de les promeses d’aprofitament de les dues plantes per a produir adob i crear nombrosos llocs de treball, després dels anuncis d’engegar-les incomplits resulta que, com acabe de dir el conseller d’agricultura, Joaquín Olona, l’única solució viable per la producció d’excrements dels gorrinos és utilitzar-los com a fertilitzant. O siga, que les dues plantes de Pena-roja i Vall-de-roures no valen ni valdran per a res més que per criar teraganyes. La solució passa per distribuir els purins ben lluny per evitar la seua concentració a les aigües subterrànies.

Pot ser que algú haurie de donar explicacions.

Lluís Rajadell