Cultura vella i públic jove, una missió impossible?

(Publicat al diario de Teruel el 30 d’abril del 2022)

Dissabte 9 d’abril, a l’històric saló de plens de l’ajuntament de Calaceit, al fons seuen juntes quatre xiques d’edat d’estudiants d’institut. Que bé, han acudit jóvens! Primer acte de les Jornades Culturals Matarranya 2022, l’ha organitzat per l’Associació Cultural del Matarranya: Matarranya efervescent, o com despertar la consciència lingüística, un col·loqui sobre el pobre estat de la llengua autòctona a la zona. Intervé com a figura central la Carme Junyent, una reputada lingüista de la Universitat de Barcelona, coordinadora de El català, la llengua efervescent: 77 visions sobre el terreny (Viena Edicions, 2021), i l’acompanyen alguns dels participants al recull, tots vinculats a la Franja: Ramon Sistac, de l’IEC i professor emèrit de la Universitat de Lleida; Natxo Sorolla, sociòleg de Pena-roja de Tastavins i també professor universitari; l’escriptor i dissenyador gràfic Carles Terès, amb lligams amb Queretes i Torredarques; i la Pepa Nogués, antropòloga i professora a l’Institut de Vall-de-roures. Són alumnes seues, les ha trobat pel carrer, les ha animat a assistir i li han feit cas… uns quants minuts. La satisfacció d’atraure nous públics, eixa generació més preparada o en vies de ser-ho, ha durat ben poc. I això que els col·loquis són relaxats, diferents a les conferències acadèmiques, i els participants ací —un cartell important— adopten un to divulgatiu i simpàtic a l’hora d’exposar reflexions interessants i sòlides, que inclouen anècdotes personals. Los assistents, amb una elevada mitjana d’edat, escolten amb atenció i alguns fan preguntes al final. S’està retransmetent en directe per Facebook, i els connectats pertanyen segurament a la generació adulta, que mal que bé s’ha adaptat bastant a les possibilitats de les xarxes socials. Per què, a l’inrevés, los jóvens se sinten fora d’esta difusió cultural “elaborada”? Veuen lo format massa extens i, malgrat tot, formal? Haurien preferit un col·loqui sobre els assentaments ibers, l’alimentació vegana o l’estètica dels tatuatges? Hauria funcionat com a ganxo un influencer de les xarxes més cool? Preguntes retòriques que contestarà el temps, en què, seguint la seua llei inexorable, aniran fent anys i construiran la seua cultura.

María Dolores Gimeno

La paella pel mànec: los estàndards (III)

(Publicat a La Comarca, Viles i gents, 29/4/2022)

Natxo Sorolla

Fa unes setmanes que venim parlant de programes i drets d’autor. Fer funcionar un ordinador en Windows val diners. Lo mateix per a fer funcionar Word o Excel: actualment Microsoft permet usar-los en una llicència que caduque a l’any, i val 69€. Windows té problemes clars: preu de les llicències, alentiment de l’ordinador als pocs anys, pantallassos blaus…

Per contra, los programes lliures, gràcies a la col·laboració de molta gent, tenen cost zero i sobrepassen qualsevol necessitat del que els demanem quotidianament, per a escriure, navegar, pel·lis… (Ubuntu, LibreOffice, Firefox, VLC). Però no acaben d’entrar als escriptoris de les cases. Per què? Pels estàndards, o pel que els economistes coneixen com a efecte xarxa. Lo que en castellà dirien efecto red, i que en llengua del carrer serie comtindre un telèfon, però no poder cridar a ningú perquè cap amic ne té. Algunes tecnologies, com telèfons o processadors de textos,no tenen sentit si no el comparteixen molts.

I Microsoft ha sabut posicionar el seu ecosistema com a estàndard, fent un doble joc de cobrar l’Office a les empreses i permetre que els usuaris piratejon lo Word per a usar-lo a casa. Això ha creat un «estàndard» de facto. Si no et vols complicar la vida, paga llicència i envia en Word a qualsevol altre allò que estàs escrivint. Perquè si pretens compartir-ho en un programa bo i gratuït, te diran que estàs complicant la vida més del que cal. Curiositats dels humans.

Actualment los estàndards són lo que mos connecte. En lo seu moment VHS va guanyar a Beta perquè els que feen pel·lis van deixar d’usar l’estàndard Beta, i els que tenien reproductors Beta, no trobaven les pel·lis en lo seu format. En lo seu moment Whatsapp va guanyar a Messenger perquè s’adaptave millor a la lògica del mòbil, i al final no podies parlar a ningú per Messenger, però ho podies fer en tots per Whatsapp. I tantes altres històries d’estàndards que expliquen per què és difícil treballar en programes lliures com LibreOffice, si tots treballen en format de pagament com Word. Lo peix que es menge la cua, lo gran que es menge al minut, o els efecte xarxa no volgut dels estàndards. Però d’aquí unes setmanes veurem com lo món del codi lliure és estàndard en alguns camps, i mos resol coses del dia a dia.

Sèrie completa:

La paella (i els drets d’autor) (I)

Linux, los drets d’autor (i la paella) (II)

La paella pel mànec: los estàndards (III)

Reflexions sobre la guerra rus-ucraïnesa

(Publicat al Diario de Teruel el 23 d’abril del 2022)

 Ja portem gairebé dos mesos de guerra rus-ucraïnesa. Segons els bons (nosaltres, és a dir, la NATO i Ucraïna), anem guanyant. L’aferrissada defensa ucraïnesa que nosaltres donem suport, ha aconseguit complicar-li l’operació especial” a la Rússia de Putin, i, com era d’esperar, el nombre de morts, de desgràcies, de destrosses i de refugiats ha anat augmentant. Era això el que volíem, doncs ja ho tenim. Mentrestant s´ha produït el definitiu abandonament del Sahara a l´invasor marroquí, perquè per a Espanya els sahrauís ja no són un poble o una nació (que té reconegut el dret d´autodeterminació per part de la ONU), sinó un tros del Marroc que no té cap dret a defensar-se. Resulta paradoxal que precisament ara s´abandoni el Sahara. Tampoc tenen aquest dret els palestins (terroristes), que ja han perdut tres quarts del territori original, ni els iemenites (també terroristes, suposo), que van morint amb les armes que nosaltres venem als saudites, per a després fer negocis futbolers. El Marroc i l´Aràbia Saudita són democràcies exemplars, i nosaltres fem amb ells una tasca d´integració cultural musulmana que no es mereixen territoris com el Sàhara, Iemen o Palestina. Els americans manipulen les titelles, i tots fem ostentació d´una doble moral vergonyosa. Zelensky (que ha prohibit tots els partits polítics opositors) va guanyar les eleccions amb la promesa d´acabar la guerra del Dombàs, i és evident que ha aconseguit (i ha sofert) tot el contrari. És clar que Putin és un dictador i la invasió és insostenible (amb una manipulació informativa total), però “el nostre” bàndol, d´una manera més plural i subtil, també fa una clara manipulació informativa del conflicte, on s´amaguen, entre altres coses, els bombardejos dels ucraïnesos a la població civil del Dombàs. En resum: dos governs capitalistes i ultranacionalistes de dreta s’enfronten, i la població civil a patir les conseqüències. i a Europa l’ultradreta pro-putiniana, que a molts llocs s´ha passat de bàndol, com va fer Franco, va guanyant espai. De fons la geopolítica americana fa tot i més per arraconar Rússia, i els russos són expulsats d´esdeveniments econòmics, artístics i esportius. M´ho creuré quan també s´eliminin els marroquins, saudites, israelites, turcs, i, per què no, els brasilers (pro Putin) i els USA.

Antoni Bengochea

Los meus imprescindibles

(Publicat a La Comarca el 15 d’abril del 2022)

No devia tindre més de set o vuit anys quan, mon pare, cada dia antes d’anar a dormir, me llegie un fragment d’un llibre. Com que els qüentos no eren sant de la meua devoció, va buscar una alternativa, provant en llibres que parlaven de Nonasp. De tots, en recordo especialment un: El Peso de la Paja. El cine de los sábados, de Terenci Moix. Sent la xiqueta que era per aquells dies, escoltava atentament les paraules de mon pare, mentre que la meua imaginació anave fabricant les imatges que donaven forma al relat. Algunes coses no les vaig acabar d’entendre massa bé, però ere igual, perquè a n’este llibre vaig trobar alguna cosa que es va quedar en mi. Jo m’imaginava lo Caserón, a «la padrineta», a la tia Florència, la Granja de Gavà… i tot lo que circulave per aquelles pàgines.

Sent sabedora del meu entusiasme, la iaia Alícia em va comprar una col·lecció setmanal que per aquells dies va editar lo diari El País, de llibres juvenils de «cultura general», molt explicatius i ben il·lustrats. Cada divendres a migdia, quan baixava d’estudi, parava a ca la iaia a buscar lo llibre tota contenta i expectant. No cal dir lo que feia a continuació… Per esta època, fent 5è de primària, en la nostra mestressa Lola Bielsa, vam estar treballant lo llibre Miguelón, d’Ana Maria Moix (exemplar que, gràcies a la seua generositat, fa uns anys que conservo a casa). La seua lectura no em va dir tant com El Peso de la Paja, però és innegable que va ser la llavor que em va fer créixer l’afició pels llibres d’esta autora, contribuint també sa cosina, Natacha Llop, que prompte es va encarregar de proveir-me d’unes quantes novel·les (Julia, Vals Negro…).

La iniciació a la lectura que em van proporcionar estos llibres, va fer que comencés a estirar el fil. Durant l’adolescència i los pocs anys que porto d’edat adulta, he anat descobrint altres autors i llibres que s’han convertit en imprescindibles. Però també he tornat a fer diverses lectures d’estos llibres que van ser els primers, especialment d’El Peso de la Paja. Sempre que torno a ell, m’aporte una nova perspectiva que em fa disfrutar-lo com si fos la primera volta.

Estela Rius

Sentir-ho tot i escoltar quan cal

(Publicat a La Comarca el 22 d’abril del 2022)

Hi ha un estrany fenomen que fa que molta gent «escolti» tot allò que passa al seu voltant. Deu ser esgotador, insuportable, estar parant l’orella amb tota l’atenció per escoltar cada soroll, cada remor, cada conversa dels veïns de taula i de carrer. Jo em declaro incapaç de fer-ho, i em limito a sentir el que m’envolta fins allà on les meues orelles em permeten. Escolto, això sí, los meus interlocutors quan hi converso, un programa de ràdio o una cançó que m’agrada. Ho escolto amb atenció.

Ara mateix m’estic assegut al terrat mentre sento les veus de moltes espècies de moixons que refilen, piulen, grallen, xerrotegen o xiulen embriagats de primavera. Les parets del barranc fan de caixa de ressonància, i donen un aire catedralici, quasi solemne, al cor desordenat i harmònic de veus volanderes. Les sento, però no les escolto -si les escoltés, no podria estar escrivint estes paraules. Són la banda sonora de l’instant.

Però, ai las, lo bram d’una moto de muntanya esguerra la simfonia de l’ocellam. Durant uns minuts, l’espetec violent del motor embruta tot lo paisatge sonor. No veig l’individu, però me n’imagino la indumentària cridanera, los punys nerviosos donant gas només pel plaer de sentir-ne el rebombori, les rodes de la màquina, eriçades de tacs, mossegant los camins… Intento ser empàtic, però en este moment em costa déu i ajuda entendre quin plaer pot trobar el motorista en renunciar a la bellesa visual i sonora que l’envolta. Potser es tracta d’un nou Àtila, i vol que no creixi fulla verda per allà on passa.

Afortunadament, lo genet és sorollós però solitari i, en pocs minuts, la seua agressió auditiva s’ha ofegat entre els pins camí d’Aiguaviva.

Al cap de poc em truca algú amb molt mala cobertura. He pogut entendre que em pregunta «M’escoltes?» i jo, educat com soc, li contesto «t’escolto, però et sento força malament…».

Carles Terès

Rei i Bisbe

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 d’abril del 2022)

El Conqueridor té mala premsa entre nosaltres. El venerat historiador i filòleg Antonio Ubieto, sí, aquell que diu que el valencià es parlava abans de la conquesta jaumina, i que en aqueixa el percentatge de catalans hi oscil·lava entre el 0% i l’1,2%,  no fa tant anys ens recordava que el rei parlava diversas lenguas  y ninguna bien,  ….  era analfabeto, i a Montsó, sota tutela templera, convenía que el rey fuese lo más bruto posible. Si hi afegim allò que tots sabem: que el rei mos furtà el País Valencià en crear-n’hi un Regne nou, repoblant-lo amb catalans, no ha d’estranyar que la commemoració el 2008 del vuitè centenari del seu naixement passés amb ben poca glòria, i a les escoles els mestres en donessen aquella informació que provocava que els alumnes, cercant-ne confirmació, preguntessen,: “Oi, pare, que Don Jaime era un traïdor al nostre país?.” Resumint:  el Conqueridor queda com un drap brut en el nostre imaginari, per més que arrabassés als infidels –es diu així, verdat?- Mallorca, el País Valencià, i Mùrcia de bestreta. Tot plegat no és cap originalitat ni de n’Ubieto, ni d’educadors. Venia dels Trastàmares, que trobaren, en el bisbe d’Albarrassí, l’ humanista alcanyissà Bernardino Gómez, un gran difusor d’aqueixa ideologia. Sa Il·lustríssima traduí al llatí  (1582) i castellà (1584) la Crònica jaumina, i hi declarava que, malgrat que escrita en la lengua  corta y peregrina del rei, me atreví a ponerla … en las dos más generales y más extendidas  … en el universo, latina y española, afegint: el rey … quiso que [els Furs de València] se escribiesen en su propia lengua materna, que fue la limosina como se hablaba en Cataluña … los aragoneses … se tuvieron por muy agraviados de que los fueros y leyes de Valencia se escribiesen en lengua catalana o limosina, tan oscura y grossera, y que fuera harto mejor en la latina, o al menos, aragonesa.  Sorprén aquest mot final, quan ja feia més de cent anys que els Trastàmares havien anorreat l’aragonès com a llengua escrita i s’afanyaven a fer-ho de la catalana. N’Ubieto i educadors disposaven d’esplèndids predecessors.

Artur Quintana   

Freds tardans

(Publicat a La Comarca el 8 d’abril del 2022)

La intensa gelada dels primers dies d’abril, arribada després d’un hivern suau, ha enxampat els ametllers florits o ja amb les ametlles tendres i propenses a congelar-se. Les terres fondes de les valls han estat les més castigades pel gel, que ha malmès la collita de les varietats més típiques de les comarques baixaragoneses: la marcona i la llargueta. Les varietats de floració més tardana han aguantat una mica més, però també han portat un fort espolsó.

Quan tota l’ametlla que es produïa al Matarranya o al Baix Aragó era marcona, llargueta o comuna -fa quaranta anys-, el risc de perdre la collita per la baixada de les temperatures a les darreries de març o a començaments d’abril era encara més alt. L’aparició d’ametlles més resistents al gel per la floració tardana i la substitució progressiva de la llargueta i la marcona han servit per reduir la incidència dels freds tardans, però no per evitar-la.

Les ametlles marcona i llargueta tenen fama de ser les dues varietats amb més qualitat, però tenen el gran problema de la floració primerenca, un inconvenient que les ha fet retrocedir mentre creixen les noves variants de floració retardada. I el risc de gelada no és l’únic inconvenient de marcones i llarguetes. Per això cada dia en queden menys arbres, mentre les alternatives tardanes i extra tardanes van a més. Producció segura contra qualitat. Guanya la seguretat. Però, potser, el canvi climàtic tingue alguna cosa que dir i la causa de les marcones i llarguetes no estiga perduda.

Lluís Rajadell.

Anestesiades pel salari

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 d’abril del 2022)

Fa pena com d’assumida tenim la depressió del diumenge, començar el dilluns en silenci i sobreviure la setmana restant-li dies al divendres, ficant el pilot automàtic i acumulant hores davant l’ordinador. Me preocupa especialment en la gent jove, que ha caigut dins la faixa de la nòmina i es veu incapaç d’eixir, d’entendre que no tot és això, arribar a fi de mes i immolar-se davant la “bomba de sodomització massiva”, altrament coneguda com el sou, que arriba per calmar el ramat, amansar a les feres i tornar les aigües al seu curs. I així passa un nou mes, sufocant l’obús perquè no rebenti, alienant les ments imprudents i automatitzades al sistema de la productivitat i la submissió. Perquè resulta que la societat que feia bandera de tenir la generació més preparada de totes oblidava, en el seu discurs, que la preparació anava de la mà de l’obediència. Mos van fer competents en un sistema modern d’esclavisme, mos van ensenyar a aprendre ràpid, sense donar-mos temps per integrar el què sabem i poder debatre quan no estem d’acord. Mos van recitar tots els nostres deures però ningú va ficar sobre la taula els nostres drets i ara vivim precaritzades dins d’una societat precària, doblement violentades pel model de consum que mos fica contra l’espasa i la paret per decidir la vida que m’han venut a canvi del meu temps. Vida a canvi de vida. Vida precària i precaritzada abans que res. I el principal problema està en que no estem preparades per a dir que no, no mos creem amb el dret de decidir, de compartir i crear xarxa, viure independents al consum, viure diferent, en definitiva. Si no està rebentant tot és gràcies – o per desgràcia – a la nòmina que percebem a fi de mes. I ja està, us deixo, que ja he cobrat.

Raquel Llop

 

Una veritable falsetat

(Publicat a La Comarca l’1 d’abril del 2022)

La postveritat és la creença del fet que una cosa paregue veritat és més important que la pròpia veritat. Es a dir, són més importants les sensacions que ha de transmetre el missatge que el propi missatge en sí, per la qual cosa, es podrie inclús tolerar afegir alguna falsedat, sempre i quan ajudo a matisar lo que volem dir.

Això ha ocasionat que, al nostre present, hi hague una normalització de la mentida, que ja no es penalitzo. Ara tenim per natural que un senyor amb corbata i nas quilomètric mos juro que millorarà la nostra vida, i inclús li podem arribar a fer cas, sabent que realment no complirà la seua paraula. A l’antiga Atenes, si un governant prometie fer una reforma que, finalment, no duie a terme, ere condemnat a mort. Suposo que no cal mencionar l’anarquia en la que viuríem si encara forem grecs.

I és que, en certa manera, algunes persones necessiten ser enganyades. Necessiten tindre falses esperances per seguir endavant. Los ressorts del poder se n’han aprofitat per construir una distòpia orwelliana de ficcions i il·lusions paral·leles al món real, a on pareix que tots los problemes es poden solucionar en una reunió d’una hora, en un discurs de deu minuts. Obvien que el miratge de la realitat és una de les complexitats més belles de la naturalesa, i que les solucions es presenten de manera tan impredictible i caòtica com la efimeritat d’una paraula, d’una falsa veritat, o d’una veritable falsedat.

Luismi Agud