Fa 80 anys

(Publicat a La Comarca el 31 de març del 2019)

Fa 80 anys mig milió d’espanyols van travessar la frontera francesa per escapar de les sarpes de les tropes franquistes, que liquidaven la II República amb la conquesta de Catalunya a sang i foc. Entre aquella allau de refugiats hi havia dos-cents xiquets del Matarranya que, fins unes poques setmanes abans, havien viscut una enriquidora experiència vital i educativa que marcaria les seues vides. Van passar la major part de l’any 1938 a la colònia infantil del Hogar del Niño Aragonés, a un poblet de la província de Barcelona que es diu la Beguda Baixa, entre les vinyes del Penedès. Però l’empenta de l’exèrcit insurrecte era imparable i va obligar a evacuar a aquella canalla cap a França. Les classes, els jocs del pati, les excursions i les confortables habitacions habilitades a la Masia Bach per la iniciativa de Batiste Albesa, un polèmic líder anarquista de Vall-de-roures, van quedar enrere. Des de l’eixida de can Bach fins a travessar la frontera francesa tot va ser incertesa, fugida i precarietat.

Finalment, l’expedició de xiquets i xiquetes de la Beguda va passar a França a les primeries de l’any 1939. Molts d’aquells nois es van quedar a viure en famílies franceses, però la major part va seguir viatge cap a Bèlgica, on van quedar resguardats fins que un altre conflicte, la II Guerra Mundial, va portar també la destrucció al país d’acollida. Llavors els xiquets van tornar al Matarranya, que en aquells temps estava immers en la més dura postguerra. Encara, 80 anys després, parlen amb admiració i enyorança dels “pares” belgues.

Lluís Rajadell

Cloenda de l’Any Fabra

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 30 de març del 2019)

L’Any Fabra fa un mes que es va acabar, però com que Tots els aniversaris tenen capvuitada, encara en podem parlar. Fabra establí les normes del català. Podia haver tornat a la llengua medieval, o centrar-se en la variant barcelonina, i no ho va fer, sinó que establí una normativa on qualsevol parlant català s’hi sabés retrobar. Quan Fabra  començà a estudiar el català no li calgué partir del no-res: el català havia deixat de ser oficial des de feia  uns dos-cents anys, però continuava sent-ho a Andorra, i el Registre Civil, que sempre havia estat dut per l’Església, i en moltes diòcesis  en català, havia passat a l’Estat  només el 1871. Existia una considerable praxi administrativa d’escriure en català, i  en literatura. A l’escola fins a la Llei Moyano de 1857 que només permetia l’ensenyament en castellà, aquest era als primers nivells en català per a passar al llatí als nivells superiors. No faltaven gramàtiques o diccionaris catalans. Resumint: la tan divulgada mistificació segons la qual Fabra s’inventà un català  artificial, no té més fonament que la catalanofòbia de tants filòlegs i comunicadors. Fabra, com tot normativitzador d’una llengua, hagué de triar entre diverses variants, i ho va fer considerant-ne  l’ús en la llengua parlada i en els clàssics, com ho havien fet molts altres normativitzadors, i entre ells els castellans. Mentre els normativitzadors castellans no foren mai perseguits com a tals pels governs, Fabra ho fou pels dos dictadors sota els quals malvisqué: en Primo l’expulsà de la  Càtedra de  Català, que recuperaria a la  República, i que tornaria a perdre quan els franquistes ocuparen Barcelona. Fabra s’hagué de refugiar a  Prada a la Catalunya Nord. Decisió necessària, perquè  podia esperar el pitjor, que l’afusellessen o condemnessen a cadena perpètua. Prova que això podria haver passat és que una de les primeres accions dels franquistes a Badalona fou anar a la casa de Fabra i saquejar-la escampant pel carrer els seus llibres i materials . El 1948  Fabra morí a Prada i hi és enterrat. No em consta que Pedro Sánchez hi anés en el recent viatge seu per Catalunya i Occitània a recordar els republicans.

Artur Quintana

Ensòmic o premonició

(Publicat a La Comarca el 24 de març del 2019)

Un home pinxo en posició de mascle alfa, muntat sobre un cavall, recorre al galop tirat els pobles del Mesquí, Matarranya i Bergantes, ficant per davall de les portes de la gent i per les gateres de les cases buides, fulletes que parlen d’una llengua mil·lenària de la que ells no hi volen que se’n digue el nom. Que no hi pot ser el que dic? Que no és possible que algú vagi per ahí a deshora, sobre un cavall desbocat, fent un mailing costós que, ves a saber si no l’ha pagat el mateix Steve Bannon, l’amic de D. Trump? Pos està clar que podrie ser possible. Abans no hi havie cavalls pel Matarranya, perquè en rucs i matxos la gent s’anave apanyant però ara, després d’aquell intent fracassat de negoci hípic per a rics de la “Meseta”, de la torre del Marquès, la gent ja s’ha aveat a trobar-se cavalls en genets que porten banderetes a la gorreta, a la polsera i al rellotge. I eixos paios, que de moment només tenen una presència folklòrica als pobles del Baix Aragó i dels voltants de la Caixa, com la gent se distraigue i poso a les urnes moltes paperetes seues, ja voreu quin sotrac li fotran a tot el que s’ha avançat fins ara en el terreny de les llibertats i l’ecologia, per detindre el canvi climàtic (que ells neguen); en la preservació radical dels drets humans i els valors democràtics, i en la protecció de la diversitat social i cultural. També en tot lo que s’ha fet per la nostra llengua, en lleis positives de les Corts d’Aragó; ho podrien destrossar tot sense contemplacions, perquè no tenen sensibilitat ni amor per la cultura.

Quina diferència en l’Alt Aragó, on s’està vivint, com una festa, la recuperació de la fabla: creació d’empreses en noms i productes etiquetats en aragonès, festes i fires al voltant, presentació de llibres i discos en aragonès, programes de radio i TV. Quina diferència i quina pena.

Tomàs Bosque

Seguretat ciutadana

(Publicat al Diario de Teruel el 23 de març del 2019)

Ja sé que tot és important i que els accidents de trànsit són una lacra  del nostre temps. Lo que no tinc tant clar és si la funció punitiva de la guàrdia civil de trànsit indiscriminada sobre el conjunt de la població sigui molt efectiva. En cap cas critico la feina dels professionals que segur que com a especialistes utilitzaran el millors mètodes. Tampoc tinc massa clar si a la ciutadania li preocupa més la seguretat vial que la seguretat personal enfront de la plaga de robatoris i inseguretat rural que estem patint. I és aquí on vull arribar. Un dels temes recurrents en les converses dels veïns dels pobles agrícoles con ara Cretas-Queretes gira en torn de les multes suportades per agricultors en plena activitat laboral durant els seus obligats desplaçaments i al mateix temps sobre els robatoris soferts als seus magatzems, granges i camps de conreu. Aquesta és la conclusió que sovint s’escolta: “potser es tindrien que dedicar més a ajudar-nos vigilant i controlant als “mangantes” i menys temps per les carreteres multant als qui estant treballant i que a la fi som els que els hi paguem el sou”. Complicat, molt complicat. Potser que la solució estigui en que els ens locals, ajuntaments i comarques, tinguin més poder sobre la organització i priorització de les tasques dels funcionaris adscrits a les diferents comarques i poblacions. Repeteixo, el problema no està en la feina que fan els guàrdia civils i agents rurals, sinó en qui els prioritza la feina. Feina que cada dia és veu més com un mitja recaudatori que no com una eina de seguretat. Per tant es precís que s’activin les comissions de seguretat, si pot ser a nivell comarcal on es tractin els veritables problemes que afecten als ciutadans i a partir d’aquí els comandaments dels cossos de seguretat prioritzin les tasques dels agents. La priorització no es pot fer des de la ciutat, que té una problemàtica diferent i a més compta amb policia. La priorització s’ha de fer atenent els veritables problemes del mon rural i de les pobles menuts que no disposen d’altres agents de la seguretat que els pocs guàrdia civils destinats en l’àmbit comarcal. Aquí ho deixo.

Juan Luís Camps

Sorolla’t

(Publicar a La Comarca el 17 de març del 2019)

El passat 23 de febrer, en la celebració del Dia Internacional de la Llengua Materna a Pena-roja, el grup Ya babé va estrenar una nova cançó, recreant musicalment un dels millors poemes de l’escriptor pena-rogí Desideri Lombarte, Sorolla’t. I és que els queretans ja van enregistrar el 2017 un CD de petit format, sis temes, dedicat al poeta de Pena-roja que titulava ‘Cantant a Desideri’. El polifacètic activista cultural, traspassat ara fa trenta anys, va dedicar el text a la revista del mateix nom que va aparèixer el setembre del 1986, en què hi col·laborava sovint. Impresa a Gràfiques del Matarranya a Calaceit i editada en aquell moment pel col·lectiu Sorolla’t i activa fins el 2000. Va ser un dels primers poemes que va veure publicat perquè, encara que va començar a escriure poesia el 1981, fins el 1987 no va veure la llum el seu primer poemari ‘Romanços de racó de foc i poemes de vida i mort’, publicat a la col·lecció Pa de Casa i promoguda pel Govern d’Aragó. Era la primera editada en català a l’Aragó, iniciativa del Conseller de Cultura i Educació del Govern d’Aragó, el favarol José-Ramon Bada. El poema Sorolla’t també apareix en l’excel·lent antologia lítica de l’escriptor matarranyenc ‘Ataüllar el món des del Molinar’ (2000) interpretada en un dels dos CD incorporats al llibre pel rapsode calaceità Antoni Bengochea. Un poema que convida a l’acció i a l’activisme rural compromès amb el territori com ho era el contingut de la primera revista publicada, en aquells inicis dirigida a la gent progressista del Matarranya i de la comarca de la Terra Alta, segons hi llegim en l’editorial. SOROLLA’T i poca son, / ja s’ha acabat lo dormir, / espavila’t, que si dorms, / de net no en farem un dit… SOROLLA’T i fes camí / camí de la llibertat, / llibertat de dit o no dir. / I, dient la veritat, / a la nafra posa el dit… Un referent i tota una declaració d’intencions de l’enyorat amic i poeta matarranyenc.

Carles Sancho Meix

Moviments històrics

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 16 de març del 2019)

Els que tenim bastants anys recordem perfectament el maig del 68. Malgrat que el focus de la revolta va ser França i més concretament París, va arribar amb prou força a Espanya, més concretament a Madrid i Barcelona, transformant-se en revolta democràtica antifranquista. Molt més proper tenim el moviment del 15M del 2011, moviment pacífic que reivindicava una democràcia més directa, real i participativa, i en contra del bipartidisme espanyol. Si analitzem el que està passant actualment a l’Estat espanyol en tot allò que fa referència a grans moviments de canvis socials, progressistes i de futur, sense cap mena de dubte, n’hi ha dos de ben destacats. Un d’ells és territorial. No es nou, però ara és en el moment més crític. Es tracta de l’aspiració de Catalunya a esdevenir una república independent, la qual cosa implica l’abandó de l’arcaica institució monàrquica, desprestigiada pel seu origen i el seu comportament poc democràtic en l’actualitat. A més, la nova república hauria de comportar un canvi en positiu de valors i una revisió en profunditat de les estructures envellides, retrògrades i poc eficients. Algú ha dit: “ells –referint-se als unionistes– lluiten contra allò que odien i nosaltres per allò que estimem”. Tot estaria per fer, és ben cert, però la possibilitat real de canvi progressista seria un fet, perquè l’independentisme a Catalunya no és un moviments de dretes com alguns volen fer veure, si no d’esquerra o centre-esquerra, com els estudis demoscòpics recents ho demostren. L’altre gran moviment de canvi progressista actual –de ben segur estarà gairebé tothom d’acord– és el moviment feminista, que ha fet palesa la seva força il·lusionant i reivindicativa el passat 8 de març. Tant els lemes com els profunds principis on s’arrelen demostren que aquest moviment de les dones esdevé una revolució en marxa de caire esquerrà i/o progressista. Els partits polítics més dretans s’hi apunten, tot i que a contracor i marcant distàncies que demostren la seva contradicció. És cert que el moviment feminista és mundial, però a Espanya recentment mostra una especial empenta. El masclisme dominant, ancestral i irreverent té el dies comptats. Ja ho sé, seran dies llargs, però passaran.

José Miguel Gràcia   

Dones de poble

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 de març del 2019)

Les dones que m’han acompanyat durant tota la meua vida al meu entorn rural han treballat sempre de valent. I no només a casa, al servei de pares, homes i fills; també a la terra en època de recol·lecció o al cap de negocis propis o familiars. No sempre han sigut reconegudes. A l’àmbit domèstic era faena invisible, lo que tocava per defecte de naixement: fer llits o dinars, organitzar la casa, arreglar els fills, anar a parlar als mestres, fer-se càrrec de vells i malalts… L’home, mentrestant, eixia a treballar fora, faena productiva, la que du diners que paguen manutenció i bens: l’equació de la importància la teniu ací. A unes les hai vist demanar als seus hòmens per anar a comprar una barra de pa; d’altres han tingut més sort i la caixa en igualtat de condicions, o s’havien d’espavilar fent mortet: un remitjó d’almeldes o de blat, sobres en acabar la collida o miques que haurien cisat d’amagat que venien a vendre al magatzem del meu pare. Sense autonomia econòmica, la majoria de les dones del món rural no ha cotitzat a la Seguretat Social, refiant la vellesa de la paga del home o de la més reduïda de viuda. Les solteres ho han tingut més cru. Tot açò les ha feit ben fortes. Elles més que ells s’han reunit en associacions locals femenines, impulsant activitats dins del reduït entorn: demostracions de cuina, tallers manuals, clubs de lectura, exposicions… I gràcies a elles i als canvis socioeconòmics, la generació més jove ha pogut millorar: capacitació professional, estudis migs o superiors i, al mateix temps, més llibertat per decidir i eixir sense un home de bracet i, potser, una major compartició de les faenes domèstiques. Algunes treballen ara a l’explotació agrària familiar en igualtat gràcies a la tecnologia més jugera, o han trobat a la vila una ubicació professional; però moltes han marxat fora, per força o per l’atracció dels horitzons urbans. Són clau en la supervivència del medi rural: les recordaran los partits polítics, des de les seues oficines ciutadanes, als programes electorals?

 María Dolores Gimeno

Matarranya: de l’anarcosindicalisme militant al conservadorisme popular (Viles i gents)

Viles i gents, 1/3/2019. La Comarca.

Natxo Sorolla

Venen temps d’eleccions. Lo vot conservador segurament que creixerà. En part, perquè es diversifique l’oferta. Lo Matarranya és un feu conservador. I serà interessant com a camp de proves, a on PP, PAR, Ciutadans i Vox se repartiran lo vot conservador. Serà genial comparar el vot a les eleccions locals, autonòmiques, estatals i europees.

Quan fa un temps se mirave el vot dels territoris que envolten al Matarranya, molt clarament se podie identificar un vot valencià molt accentuat al PP, i el Matarranya no ere res més que una continuació d’eixe espai conservador. Esta continuïtat electoral se trencave més al nord, a l’altura del Baix Cinca, a on regnave un bipartidisme més dominat pels socialistes.

Esta fotografia política té tots los ets i tots los uts que vulgueu. Perquè al Matarranya hi ha divisió del vot entre PP i PAR, i al nord lo PAR és més testimonial. Perquè han aparegut nous partits, perquè el vot socialista dels Ports trenque l’homogeneïtat valenciana….

Però mirant mapes del vot municipal a la Segona República, se pot veure que el Matarranya als anys 30 tenie un moviment d’esquerres molt potent. De fet, lo nostre moviment anarcosindicalista està relacionat en fets cabdals: presa de la caserna de la Guàrdia Civil a Vall-de-roures durant la República, revoltes a Beseit, la presa del poder pels anarquistes durant la Guerra Civil…

Però la Guerra va acabar en excesos, i són especialment recordats los excesos de l’esquerra. I la història la va escriure la dreta que va quedar. Perquè els republicans van perdre la guerra, i es van exiliar. És intuïtiu que eixe exili de les elits progressistes pot explicar el canvi de color polític al Matarranya, i per què ham passat de l’anarcosindicalisme popular a una dreta quasi hegemònica. Este és un camp interessantíssim per a entendre el que mos passarà d’aquí poques setmanes.

Escola espanyola de pintura?

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 de març del 2019)

Sempre he sentit parlar de l’escola espanyola de pintura, de la qual El Greco era el seu pare, Ribera i Zurbarán els representants, Velázquez el gran mestre i Murillo la culminació. Dos pilars sostenien la idiosincràsia d’aquesta escola: la religió catòlica amb màxima expressió de profunditat i, per suposat, el realisme, sempre la icona de la marca Espanya. El Greco com pedra cantonera de l’escola espanyola fa ja temps que se’m va enfonsar. La religiositat d’aquest original artista era sobre tot intel·lectual i expressiva més que directa, popular i sentida, i evidentment de realista no en tenia res. I també cal afegir que aquest bon senyor no es va integrar mai com espanyol i es va sentir sempre foraster, estranger. El cas d’en Ribera es tot al contrari. Era de Xàtiva, i es sentia molt espanyol, però es formà totalment a Itàlia, on ja hi era als setze anys. El seu estil és totalment italià, basat en el classicisme i, sobre tot, el caravaggisme. En resum: era un pintor espanyol d’escola italiana. I el mestre Velázquez? Com he pogut confirmar a la exposició Veláquez i el Segle d´Or, ara a Caixa-forum Barcelona, però amb obres integrament del Museu del Prado, aquest artista no té cap influència hispànica en el seu estil. Parteix del caravaggisme napolità. Rep molt aviat la influència de Rubens, del que es farà bon amic, i del realisme flamenc que va del paisatge (Patinir o Brueghel “de Velours”), la natura morta o la retratística de palau (Anthonis Moor). I sobre tot integra en el seu estil d’una manera molt personal, però també molt clara, tot el millor de la pintura veneciana siscentista (molt ben representada a les col·leccions reials, sobre tot Ticià i Tintoret, però també Giorgione). En el seu primer viatge a Italia rebrà també l’ impacte del classicisme (idealista) bolonyès,  especialment de Carracci i Guido Reni. En resum: el gran mestre de l’“espanyola”, no té cap segell hispànic, fins i tot té molt poca obra religiosa. Tampoc el Murillo espanyol, veritable epígon, és un exemple de pintura realista. Total: un cas més d’adoctrinament nacionalista espanyol. Malgrat tot, sempre ens quedarà Zurbarán.

Antoni Bengochea