Manipular i plagiar a cavall de gegants

(Publicat a La Comarca, Viles i Gents, 8/1/2021)

Natxo Sorolla

Diuen que el saber no ocupe espai. Però en realitat, n’ocupe, i molt. Lo coneixement s’acumule. I les vacunes efectives per a un virus nou s’inventen pel coneixement acumulat que ja tenim. Perquè una vacuna és només un granet d’arena al munt de granets aportats per molts científics. Newton va popularitzar allò de «si haig pogut veure més lluny que els altres, només és perquè vaig a cavall de gegants». A cascarrulles de tot lo coneixement acumulat.

Però també hi ha unes regles científiques molt clares sobre com usar el coneixement acumulat. Per això el plagi està molt perseguit. Fa un mes que una ministra austríaca va dimitir per plagi, o Merkel va fer caure dos dels seus ministres per la mateixa raó. Perquè una cosa és basar-se en lo coneixement acumulat per a millorar-lo, i una altra, apropiar-se del coneixement d’altres i fer-lo passar com a propi. Plagiar és copiar sense indicar la font. Les guies universitàries sovint s’hi refereixen com «robar».

Però encara hi ha casos més extrems: quan se vol tergiversar i manipular les paraules per a que diguen lo contrari de l’autor original. Si parlant del Matarranya es diu que «como ocurre en el nordeste de Teruel, donde se sucedían el aragonés medieval, el catalán vecino y, tras el siglo XV, el castellano» allà on la lingüística ha dit anteriorment «como ocurre en el nordeste de Teruel, donde se sucedían el aragonés medieval y el catalán y, tras la castellanización de Aragón en el siglo XV, el castellano y el catalán», la intenció és ocultar que al Matarranya es parle català.

I així ho va posar per escrit Javier Moya a «El mundo del chapurriau», l’espai a color que ofereix La Comarca (22/1/2021). Sense avís previ, ni indicar la font, plagiave múltiples textos de lingüística. Però es va arribar a pervertir un text de la filòloga Elena Albesa (2017) per a obviar qualsevol referència al català que històricament se parle al Matarranya. Per sort, La Comarca, en la versió electrònica, s’hi ha desvinculat: «Grupo de Comunicación La Comarca reconoce que en este artículo se han incluido fragmentos de texto de otros autores». No tenim constància que els promotors de «El mundo del chapurriau» haiguen deixat de defensar-ho. D’esta manera mai podrem veure més lluny, sobre la nostra llengua.

Paradoxes i  paradoxes, i res més que paradoxes

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 6 de febrer del 2021)

Observo que les paradoxes com més va, més creixen. No fa gaire el president turc es queixava que la Unió Europea sovint el critiqués de forta deriva democràtica, amb jutges prevaricadors i  persecució de les minories. El president es defensà declarant que Espanya feia el mateix, i la Unió Europea no la criticava pas. Ara, amb motiu de la guerra entre àzeris i armenis, preguntaren al president d’Azerbaitjan per què no convocava un referèndum a Artzac evitant així futurs conflictes entre el seu país i Armènia, conflictes que podrien afectar molts països veïns, sobretot Rússia i  Turquia. El president respongué que per què ho hauria de fer, si Espanya tampoc no convocava cap referèndum per solucionar el conflicte amb els catalans. Segueixo amb les paradoxes: aquests dies la Unió Europea havia de determinar uns importants ajuts per a tots els estats que en són membres, especialment quantiosos per als que han estat més afectats per la pandèmia, Espanya i Itàlia. L’atorgament dels ajuts no serà efectiva, o es reduirà, per als països que no compleixen el compromís democràtic que havien signat en incorporar-se a la Unió. Tot seguit Hongria i Polònia, països amb forta deriva autoritària, on els partits de govern entenen la democràcia com dictadura de les  majories, amb jutges que prevariquen, retallant la llibertat de premsa, etc., hi han posat el veto, perquè saben que la Unió no els atorgarà, en principi, els ajuts.  Orban, el president hongarès ha dit que no entén l’actitud de la Unió, perquè no es queixa pas d’Espanya, país que es comporta en qüestions democràtiques, si fa no fa, com Hongria mateix. Paradoxes són també la diferent actitud de la Unió enfront del que passa a Bielorússia i a Catalunya, informant complidament del primer país i ajudant  amb efectivitat els adversaris d’en Lukatxenko, mentre es desinteressa tant com pot del que passa a l’altre país. Una Unió que no digué res quan la dita llei mordassa d’Espanya, ni tampoc ara de la seua equivalent francesa: la Llei de Seguretat Global, etc., etc. Re, paradoxes de paradoxes i res més que paradoxes.

 Artur Quintana