Vox, vocis

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 de febrer del 2021)

Obro el diccionari il·lustrat VOX de llatí –el coneixem bé els que vam estudiar llatí a l’antic batxillerat– i puc llegir com a primera accepció de, vox, vocis f: veu (de l`home i dels animals). I ara em referiré al partit polític Vox, ultradretà, homòfob, xenòfob, neofranquista i antiindependentista i fins i tot antiautonomista. Ningú podrà qualificar aquests adjectius com a voces contumeliosae (paraules injurioses), ells mateixos es qualifiquen. Aquest partit va obtenir onze diputats del Parlament de Catalunya en les recents eleccions del dia 14 de febrer. No cal ser un experimentat analista sociòleg o polític per concloure que els vots li van venir abundantment dels antics votants de Ciudadanos –reduït ara a la mínima expressió– i algun vot del PP. Tothom ara es posa les mans al cap. Què faran al Parlament? Seguiran amb el seus exabruptes? Certament és preocupant la “veu” i el possible comportament d’aquests onze diputats, però encara són més preocupants els 217.000 vots que van tenir, provinents de 217.000 persones, abans amagades en els vots de Ciudadanos. Qui no es consola perquè no vol: ara en tot cas, sortits de l’armari, sabem quina és la seva veritable ideologia. Dels altres resultats de les eleccions catalanes podríem escriure unes quantes columnes, tot i que, jo només vull fer palès qui ha estat el veritable guanyador de les eleccions catalanes, no confondre amb el partir més votat –amb els mateixos diputats que el següent, Esquerra Republicana– que ha estat el PSC. Si afirmem que han guanyat les esquerres és que entenem que el PSC actualment és un partit d’esquerres. A més, també vol dir que fiquem en el mateix sac al PSC i la CUP. Com es menja això? El més clar i precís és asserir que els veritables guanyadors han estat els independentistes amb un 52 per cent dels vots i 74 diputats dels 135. Per primer cop l’independentisme ha ultrapassat la barrera del 50 per cent. Malgrat aquestes xifres no cauré en la temptació en pensar que la formació de govern serà fàcil. A sota “veu” us dic que serà força difícil.

José Miguel Gràcia  

La llengua materna mos fa honra

(Publicat al Diario de Teruel el 27 de febrer del 2021)

Per deformació professional i inclinació personal, tinc sempre l’orella ben parada a qualsevol raresa lingüística. I en especial a les paraules o expressions de la meua llengua materna que s’utilitzen poc (objectes desapareguts, activitats obsoletes, refranys…) o que, oh sorpresa, són formes que estan dins del diccionari de Pompeu Fabra però que la majoria dels franjolins no utilitzen sinó en versió castellanitzada o “barbarista”: quallar, bací, espatllar, passadís, safareig, endreç, desig… A través de la memòria dels meus pares, d’edat avançada, apareixen de tant en tant, reviscolant-se per uns moments, i jo les apunto en una llibreteta caçadora del seu vol que arriba dels avant-passats. En este context minoritzat en què viu o sobreviu lo català d’Aragó, la cacera de paraules és una activitat compartida per uns quants en diferents actituds. N’hi ha qui hi busca un terme sonor i pintoresc per a nomenar una associació cultural o una penya de les festes, i a continuació pot passar que no l’utilitzo en la comunicació quotidiana. D’altres, preocupats per la cultura i una mica més constants, publiquen vocabularis als programes d’eixes festes, que susciten l’atenció del públic, perquè en general mos agrada lo record del passat en qualsevol versió. I, en fi, alguns d’estos fan de la diferència dialectal una bandera reivindicativa, ma non troppo, reduïda a enumerar paraules, que escriuen al seu aire en samarretes o ara també en mascaretes, tot i que pensen que no es pot escriure i per això els seus manifestos los fan en castellà. L’amor a la llengua materna, conscient o inconscient, lo compartim tots. Però n’hi amors que la maten engarjolant-la en l’exotisme esporàdic o convertint-la en peça del museu de la diglòssia, i menyspreant los coneixements filològics dels especialistes en una mostra de supèrbia molt atrevida. Demà, 21 de febrer, és lo Dia Internacional de la Llengua Materna: los que volem la nostra li faríem molta honra en lo seu ús a tots los àmbits que li poden donar vida —escola, administració, creació literària…­—, i ella mo’n continuaria fent anomenant les coses de la vida. 

María Dolores Gimeno

 

Lo sac de paraules. Prosa rimada

(Publicat a La Comarca el 26 de febrer del 2021)

Lo meu nebot no ho sap, que a casa tinc un sac on guardo les paraules que alguns mai han parlat. Les pillo i les replego cosint bé les costures, i si són de mudar ajusto les cintures. De cànem bo és lo sac i lo tinc sempre a mà, per si en trobo d’antigües i les haig de guardar. Los verbs els embolico en roba de cotó, mirant que no es trencon d’un golp o un tossoló. Lo mateix que els pronoms, adverbis i adjectius, que sempre han sigut nostres i els volem tindre vius. Les paraules del forn les fico en les de cendre (ciandre), les del molí en lo blat, la farina i pa tendre. De matar lo gorrino en sabem més de mil: ensúndia menut morca, cuixot bufa i pernil. Del camp en tenim tantes d’animalets i plantes, que quan fem una llista mo’n deixem unes quantes. Les culles de les roques les posem als toçals, justet a dalt del cingle, eixes són les senyals. Les de llaurar i sembrar en guareit jou i rella, les llavors espargides per damunt de la terra. Paraules de xiquets i de la jovenalla, al parador més alt damunt de la tenalla. Paraules del voler i amors de primavera, millor en taleca nova que no els toco la quera. Los noms de l’olivera tenen les bragues catxes, los impialts del Comú les pardavalls ben altes. Brosta crosta i benambre, regit cimal tarranc, ara que hi ha tractors de collir no costa tant. Siguen los noms de Fórnols, com si són de Bellmunt, penseu que en saben molt perquè estan més amunt. Noms bonics del Mesquí com per omplir un cabàs, des de la Vall de Lluna fins a Castellseràs. Paraules de les fonts, dels tolls i de les basses, dels carrers dels cinc pobles dels termes i les casses. I anirem acabant per avui, d’escriure paraules del Mesquí i del Matarranya. Paraules que son nostres… i alguna gent s’estranya.

Tomàs Bosque

Paraules (i imatges) Divines

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 20 de febrer del 2021)

Valle Inclán va representar molt poc el seu teatre, que era titllat d’irrepresentable. El teatre va ser sempre el gènere que més li agradà i en el que menys va poder sobresortir, però passats cent anys de les seves millors creacions Divinas palabras i Luces de Bohemia, la tasca teatral ha estat el més important llegat de la seva producció. Divinas Palabras és una visió duríssima de la veritable Espanya negra, però també una visió global de tot el que de negre té l’ésser humà en general. Menys intel·lectual i poètica que Luces de Bohèmia, aquesta “tragicomèdia de aldea” ens mostra una societat primitiva on els personatges funcionen instintivament i de qualsevol manera menys racional. Aquest comportament ja no és característic de les societats avançades actuals, però encara ens mostren moments idèntics al retrat de Valle Inclán, com poden ser els excessos del futbol, l’assalt al Capitoli de Washington, o les multitudinàries festes il·legals en plena pandèmia. Divinas Palabras res té a veure amb els drames burgesos o els drames rurals del moment, i s’inclou en una estètica radicalment literària, però al mateix temps molt visual, que parteix de la obra gràfica de Goya (i les pintures negres) i ens du amb els monstres del “somni de la raó” goyesc  a l’expressionisme internacional de Munch, Nolde, Kirchner o Ensor, o al cinema alemany (Wiene, Lang, Murnau, etc.). Espanya és representada per Regoyos (també pintor del l’impressionisme) i molts aspectes de Picasso, però sobre tot per Gutièrrez Solana. Per això cal destacar el teatralisme de la proposta, perquè aquest món visual és l’essència del teatre (paraula que vol dir “allò que es veu”). En aquest cas a les accions, vistes des de molts espais diferents, cal afegir-hi uns textos extremadament literaris, tot al contrari del drama burgés o del drama rural realista. Aquesta literatura visual serà la base principal del teatre contemporani, amb influències en el teatre de la crueltat, el teatre èpic brechtià (social, objetiu i no emotiu) o el teatre de l’absurd. Aquestes aportacions converteixen a Valle Inclán en el dramaturg més influent del teatre contemporani espanyol, i possiblement el millor.

Antoni  Bengochea

 

 

Manipular i plagiar a cavall de gegants

(Publicat a La Comarca, Viles i Gents, 8/1/2021)

Natxo Sorolla

Diuen que el saber no ocupe espai. Però en realitat, n’ocupe, i molt. Lo coneixement s’acumule. I les vacunes efectives per a un virus nou s’inventen pel coneixement acumulat que ja tenim. Perquè una vacuna és només un granet d’arena al munt de granets aportats per molts científics. Newton va popularitzar allò de «si haig pogut veure més lluny que els altres, només és perquè vaig a cavall de gegants». A cascarrulles de tot lo coneixement acumulat.

Però també hi ha unes regles científiques molt clares sobre com usar el coneixement acumulat. Per això el plagi està molt perseguit. Fa un mes que una ministra austríaca va dimitir per plagi, o Merkel va fer caure dos dels seus ministres per la mateixa raó. Perquè una cosa és basar-se en lo coneixement acumulat per a millorar-lo, i una altra, apropiar-se del coneixement d’altres i fer-lo passar com a propi. Plagiar és copiar sense indicar la font. Les guies universitàries sovint s’hi refereixen com «robar».

Però encara hi ha casos més extrems: quan se vol tergiversar i manipular les paraules per a que diguen lo contrari de l’autor original. Si parlant del Matarranya es diu que «como ocurre en el nordeste de Teruel, donde se sucedían el aragonés medieval, el catalán vecino y, tras el siglo XV, el castellano» allà on la lingüística ha dit anteriorment «como ocurre en el nordeste de Teruel, donde se sucedían el aragonés medieval y el catalán y, tras la castellanización de Aragón en el siglo XV, el castellano y el catalán», la intenció és ocultar que al Matarranya es parle català.

I així ho va posar per escrit Javier Moya a «El mundo del chapurriau», l’espai a color que ofereix La Comarca (22/1/2021). Sense avís previ, ni indicar la font, plagiave múltiples textos de lingüística. Però es va arribar a pervertir un text de la filòloga Elena Albesa (2017) per a obviar qualsevol referència al català que històricament se parle al Matarranya. Per sort, La Comarca, en la versió electrònica, s’hi ha desvinculat: «Grupo de Comunicación La Comarca reconoce que en este artículo se han incluido fragmentos de texto de otros autores». No tenim constància que els promotors de «El mundo del chapurriau» haiguen deixat de defensar-ho. D’esta manera mai podrem veure més lluny, sobre la nostra llengua.

Paradoxes i  paradoxes, i res més que paradoxes

(Publicat al Diario de Teruel el 13 de febrer del 2021)

Observo que les paradoxes com més va, més creixen. No fa gaire el president turc es queixava que la Unió Europea sovint el critiqués de forta deriva democràtica, amb jutges prevaricadors i  persecució de les minories. El president es defensà declarant que Espanya feia el mateix, i la Unió Europea no la criticava pas. Ara, amb motiu de la guerra entre àzeris i armenis, preguntaren al president d’Azerbaitjan per què no convocava un referèndum a Artzac evitant així futurs conflictes entre el seu país i Armènia, conflictes que podrien afectar molts països veïns, sobretot Rússia i  Turquia. El president respongué que per què ho hauria de fer, si Espanya tampoc no convocava cap referèndum per solucionar el conflicte amb els catalans. Segueixo amb les paradoxes: aquests dies la Unió Europea havia de determinar uns importants ajuts per a tots els estats que en són membres, especialment quantiosos per als que han estat més afectats per la pandèmia, Espanya i Itàlia. L’atorgament dels ajuts no serà efectiva, o es reduirà, per als països que no compleixen el compromís democràtic que havien signat en incorporar-se a la Unió. Tot seguit Hongria i Polònia, països amb forta deriva autoritària, on els partits de govern entenen la democràcia com dictadura de les  majories, amb jutges que prevariquen, retallant la llibertat de premsa, etc., hi han posat el veto, perquè saben que la Unió no els atorgarà, en principi, els ajuts.  Orban, el president hongarès ha dit que no entén l’actitud de la Unió, perquè no es queixa pas d’Espanya, país que es comporta en qüestions democràtiques, si fa no fa, com Hongria mateix. Paradoxes són també la diferent actitud de la Unió enfront del que passa a Bielorússia i a Catalunya, informant complidament del primer país i ajudant  amb efectivitat els adversaris d’en Lukatxenko, mentre es desinteressa tant com pot del que passa a l’altre país. Una Unió que no digué res quan la dita llei mordassa d’Espanya, ni tampoc ara de la seua equivalent francesa: la Llei de Seguretat Global, etc., etc. Re, paradoxes de paradoxes i res més que paradoxes.

 Artur Quintana

Brutícia

(Publicat a La Comarca el 12 de febrer del 2021)

Estic tornant a veure ‘Dexter’, una sèrie protagonitzada per un psicòpata que treballa d’analista forense. El seu ofici li permet localitzar criminals que s’han escapolit de la justícia i executar-los sense deixar el més mínim rastre per als seus col·legues de departament. En un dels episodis, segueix un presumpte assassí de noies fins a un abocador clandestí de residus, on el sospitós es desempallega d’un bidó. «És una regla de la natura: deixa un somier vell enmig d’enlloc i aviat hi haurà un frigorífic, un sofà, un motor de cotxe… I ara un bidó», pensa en Dexter. El bidó, tal i com sospitàvem, conté el cos d’una víctima.

La qüestió és que aquest fenomen (no el dels cadàvers dins de bidons, sinó el dels abocadors incontrolats) és recurrent també al nostre país. En una de les rutes que faig pels voltants d’Alcanyís, ensopego amb un parell de punts on s’hi acumula runa, electrodomèstics, mobles… De bidons susceptibles de contindre difunts no se’n veu cap, de moment, però escampats pels camps del voltant onegen multitud de plàstics, gallardets que proclamen la victòria de la brutícia humana.

Fa poc, l’ajuntament ho va netejar i va col·locar-hi unes grans pedres per impedir-hi nous abocaments. Vana il·lusió. Los carnussos continuen vessant los seus detritus uns metres enllà. La paradoxa és que, per arribar-hi, han de passar pel davant del «punto limpio», on s’ocupen dels residus de manera eficient i gratuïta.

És com si els humans estiguéssim posseïts de la fúria d’escampar la nostra porqueria arreu on arriben les nostres grapes. Potser és la manera que tenim de marcar territori.
Alço els ulls al cel a la recerca d’una mica de puresa. Però vet aquí que se’m representa tota la ferralla que orbita sobre els nostres caps. Això no pot acabar bé.

Carles Terès

Paradoxes i  paradoxes, i res més que paradoxes

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 6 de febrer del 2021)

Observo que les paradoxes com més va, més creixen. No fa gaire el president turc es queixava que la Unió Europea sovint el critiqués de forta deriva democràtica, amb jutges prevaricadors i  persecució de les minories. El president es defensà declarant que Espanya feia el mateix, i la Unió Europea no la criticava pas. Ara, amb motiu de la guerra entre àzeris i armenis, preguntaren al president d’Azerbaitjan per què no convocava un referèndum a Artzac evitant així futurs conflictes entre el seu país i Armènia, conflictes que podrien afectar molts països veïns, sobretot Rússia i  Turquia. El president respongué que per què ho hauria de fer, si Espanya tampoc no convocava cap referèndum per solucionar el conflicte amb els catalans. Segueixo amb les paradoxes: aquests dies la Unió Europea havia de determinar uns importants ajuts per a tots els estats que en són membres, especialment quantiosos per als que han estat més afectats per la pandèmia, Espanya i Itàlia. L’atorgament dels ajuts no serà efectiva, o es reduirà, per als països que no compleixen el compromís democràtic que havien signat en incorporar-se a la Unió. Tot seguit Hongria i Polònia, països amb forta deriva autoritària, on els partits de govern entenen la democràcia com dictadura de les  majories, amb jutges que prevariquen, retallant la llibertat de premsa, etc., hi han posat el veto, perquè saben que la Unió no els atorgarà, en principi, els ajuts.  Orban, el president hongarès ha dit que no entén l’actitud de la Unió, perquè no es queixa pas d’Espanya, país que es comporta en qüestions democràtiques, si fa no fa, com Hongria mateix. Paradoxes són també la diferent actitud de la Unió enfront del que passa a Bielorússia i a Catalunya, informant complidament del primer país i ajudant  amb efectivitat els adversaris d’en Lukatxenko, mentre es desinteressa tant com pot del que passa a l’altre país. Una Unió que no digué res quan la dita llei mordassa d’Espanya, ni tampoc ara de la seua equivalent francesa: la Llei de Seguretat Global, etc., etc. Re, paradoxes de paradoxes i res més que paradoxes.

 Artur Quintana   

Volem els nostres trens! (2)

(Publicat a La Comarca el 5 de febrer del 2021)

Per parlar del tema d’avui, ham de viatjar quatre generacions per enrere de la meua, concretament a una de les germanes del meu tataraiaio Tomàs «lo Coco». La protagonista és Josepa Tomàs Giner, nascuda a Nonasp a meitat segle XIX.

Sent molt jove se’n va anar a treballar a Barcelona. Com per Nonasp encara no passave el tren, lo viatge el va fer combinant l’anar a peu i a cavall de l’animal, passant les nits a diferents fondes que hi havien pel camí. Costave tres dies, de sol a sol, fer lo trajecte Nonasp-Barcelona.

Al llarg dels anys va tornar al poble dos o tres voltes, i l’última d’elles se va «despedir» de tota la família, dient-los que es començave a fer gran, ere molt pesat fer a peu lo viatge d’anada i tornada, i que, per tant, ja no vindrie més. L’any 1893, se va inaugurar la línia ferroviària que connecte Nonasp en Barcelona, i gràcies a això, va poder tornar en tren a Nonasp altres voltes.

La història d’esta dona (que podrie ser la de qualsevol altra persona), és un exemple de que, des de que el món és món, les persones han tingut la necessitat de bellugar-se per diferents motius. Ara més que mai, el futur del món rural depèn de les comunicacions. Afavorir la mobilitat fa que la gent que viu o treballe fora pugo tornar al seu poble sempre que vulgo (per no parlar del turisme!), i això es traduïx en un atractiu, perquè més gent signifique més vida, i per tant, un major increment de l’economia local.

Ja sabem que avui en dia, pràcticament tothom té cotxe, però els trens són un dret fonamental que tenim per tal de garantir la vertebració del territori. Lo passat 14 de gener vam recuperar les dos freqüències ferroviàries que mos connecten en Saragossa, i això està molt bé, però encara falten les dos que mos connecten en Catalunya, i que també són molt necessàries.

Volem que tórnon a parar a Nonasp los mateixos trens que paraven «antes» de la pandèmia. Los trens són nostres i no mos podem conformar, perquè no recuperar los que falten és dixar morir una mica més lo nostre poble. Ho tornaré a dir totes les voltes que convingo: Volem los nostres trens!

Estela Rius