La llengua materna mos fa honra

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 de març del 2121)

Per deformació professional i inclinació personal, tinc sempre l’orella ben parada a qualsevol raresa lingüística. I en especial a les paraules o expressions de la meua llengua materna que s’utilitzen poc (objectes desapareguts, activitats obsoletes, refranys…) o que, oh sorpresa, són formes que estan dins del diccionari de Pompeu Fabra però que la majoria dels franjolins no utilitzen sinó en versió castellanitzada o “barbarista”: quallar, bací, espatllar, passadís, safareig, endreç, desig… A través de la memòria dels meus pares, d’edat avançada, apareixen de tant en tant, reviscolant-se per uns moments, i jo les apunto en una llibreteta caçadora del seu vol que arriba dels avant-passats. En este context minoritzat en què viu o sobreviu lo català d’Aragó, la cacera de paraules és una activitat compartida per uns quants en diferents actituds. N’hi ha qui hi busca un terme sonor i pintoresc per a nomenar una associació cultural o una penya de les festes, i a continuació pot passar que no l’utilitzo en la comunicació quotidiana. D’altres, preocupats per la cultura i una mica més constants, publiquen vocabularis als programes d’eixes festes, que susciten l’atenció del públic, perquè en general mos agrada lo record del passat en qualsevol versió. I, en fi, alguns d’estos fan de la diferència dialectal una bandera reivindicativa, ma non troppo, reduïda a enumerar paraules, que escriuen al seu aire en samarretes o ara també en mascaretes, tot i que pensen que no es pot escriure i per això els seus manifestos los fan en castellà. L’amor a la llengua materna, conscient o inconscient, lo compartim tots. Però n’hi amors que la maten engarjolant-la en l’exotisme esporàdic o convertint-la en peça del museu de la diglòssia, i menyspreant los coneixements filològics dels especialistes en una mostra de supèrbia molt atrevida. Demà, 21 de febrer, és lo Dia Internacional de la Llengua Materna: los que volem la nostra li faríem molta honra en lo seu ús a tots los àmbits que li poden donar vida —escola, administració, creació literària…­—, i ella mo’n continuaria fent anomenant les coses de la vida. 

María Dolores Gimeno

 

Carrégalo

(Publicat a La Comarca el 26 de març del 2021)

Dissabte dematí arribava la notícia de la mort del company José Antonio Carrégalo. Malgrat que el seu delicat estat de salut havia empitjorat les darreres setmanes, va ser una garrotada inesperada.

La seua figura és una de les més importants per a la Renaixença cultural de la nostra comarca. Com tants d’altres, havia crescut en el prejudici de creure que parlàvem un idioma amb nom de no-idioma. Tot l’important venia en castellà i de les ciutats. Les nostres paraules, tot i ser precises i belles, no es podien escriure, no servien per expressar sentiments profunds, per formular qüestions acadèmiques, ni tan sols per a què el vicari fes un sermó de consol en l’enterrament dels nostres éssers estimats.

Però vet aquí que un dia de 1987 va arribar a les seues mans un poema d’un altre gegant de la Renaixença matarranyenca, el pena-rogí Desideri Lombarte: «A la conquesta de la roca». Carrégalo escrigué «¿Com podie ser que algú, amb aquell «chapurreau» nostre d’anar per casa, amb un llenguatge tan pròxim i familiar com el que emprave, haguere pogut compondre una cosa tan bella i suggeridora? […] Allí va començar tot.» En el cas de Carrégalo, «tot» és molt: articles, treballs d’investigació, creació literària, activisme cultural…

És una de les persones més bones que conec. Sempre conciliador, comprensiu, obert a totes les opinions. Personalment va ser com un germà gran. Entre moltes altres coses, em va inspirar per escriure Licantropia i em va assessorar i aconsellar durant tot el procés d’escriptura.

Parlar amb ell era un bàlsam. Sempre positiu, agraïa a la vida tot el que li havia donat. Els darrers temps enviava missatges de veu que ens reconfortaven, malgrat algunes dificultats que a voltes tenia en parlar. Ell ens reconfortava a natres! Eixe era Carrégalo.

Carles Terès

Masaccio, el millor pintor de la història

(Publicat al Diario de Teruel el 20 de març del 2021)

“A ell li devem una nova manera de pintar… les seves obres són la vida, la veritat i la natura mateixa”. Aquestes paraules les hi dedicava Giorgio Vasari,  el primer historiador de la pintura. Va ser pintor de culte per a Filippo Lippi, Piero della Francesca, Mantegna, Leonardo, Rafael o el mateix Miquel Àngel. Va pintar poc més de cinc anys i va morir acabat de complir els vint-i-set. Si mireu alguna llista dels millors pintors de tota la història, no surt gairebé mai. Les grans pinacoteques mundials (Metropolitan, Prado, Louvre, Ermitage, Viena, Vaticà) no tenen res de la seva obra. Amic dels grans teòrics i artistes del primer renaixement com Alberti, Ghiberti, i sobre tot Brunelleschi i Donatello, va aplicar la ciència de l’arquitecte i l’audàcia i expressivitat de l’escultor, i als vint-i-cinc anys va tancar la porta al gòtic  per a crear de cop la primera pintura renaixentista. Autèntic revolucionari, va ser el primer en aplicar a la pintura la perspectiva geomètrica, però també una nova manera de crear corporeïtat a les figures, amb forta volumetria i un treball molt innovador de la llum i el clarobscur. A les seves obres mestres pintades entre el 1426 i 1428, el gòtic (que encara viurà cent anys més a molts llocs) és ja història. Les seves innovacions seran el futur de la gran pintura i perviuran fins al segle XX. Amb ell, doncs, neix el renaixement pictòric, la pintura moderna. Les seves composicions deixen de ser exquisits i decoratius dibuixos animats, per a ser, com diu Vasari, vida, veritat i realitat. Les obres mestres es troben a Florència, una: “La Trinitat”, és el primer “trompe-d´oeil” de la historia, i la més important, els frescos de la capella Brancacci. Aquesta obra la va fer amb col·laboració amb Masolino (Tomaset). Si tenim en compte la seva prematura mort, i que només va treballar tres anys en plena maduresa, ens trobem davant del pintor més important de la història lliura per lliura, utilitzant el vocabulari de la boxa. Aquest prodigi és conegut com MASACCIO (Tomassàs).

Antoni  Bengochea

Quan vam veure que anave en sèrio

(Publicat a La Comarca el 19 de març del 2021)

Ja fee algunes setmanes que es sentie dir que hi havie casos de COVID-19 al nostre país, però, com ere lògic (suposo), tots seguíem en la nostra vida. Pareixie que allò del Coronavirus estave molt lluny i de cap manera podíem imaginar lo que estave a punt de vindre. A nivell local, lo primer cop de realitat va ser la suspensió de la festa dels quintos, prevista per la tercera setmana de març. Això si, en l’esperança de poder-la fer al maig o al juny…

Anave passant la setmana i el dijous dia 12 estava a un seminari a la Facultat. Hi havie un bon home que estave fent una conferència de no recordo què, perquè el cas és que tots los presents estàvem pendents del mòbil, per tal d’estar informats de les notícies que anaven eixint sobre si es declarave o no l’estat d’alarma a causa de l’expansió del virus. Estàvem expectants!

Al final del matí es va confirmar: havíem d’estar confinats a casa quinze dies. Vaig fer-me ràpidament la maleta i me’n vaig anar cap a l’estació. Lo tren anave ple com mai l’havia vist (qui sap si entre tanta gent ja hi havie algun contagiat?). Tothom portave pressa, hi havie una inquietud generalitzada. Ningú es volie quedar tancat a la ciutat.

Lo dissabte 14, va arribar lo discurs del president del Govern, Pedro Sánchez, declarant oficialment l’estat d’alarma, que va aglutinar el 80% de l’audiència, sent l’emissió més vista de l’any. Jo també estava davant la tele. Aquella situació em va parèixer una mica surrealista (qui podie assumir que estave passant una cosa així?), i em va recordar a altres discursos televisats que havia estudiat a l’assignatura d’història quan anava a l’institut. Estic pensant en quan Arias Navarro va anunciar que Franco havie mort o bé el discurs del Rei al 23-F.

Estàvem davant d’un moment d’aquells que es consideren històrics? Segurament sí. Ara que fa just un any, ja es comence a sentir la típica pregunta que ho prove: I tu, que estaves fent quan es va declarar l’estat d’alarma?

Estela Rius

El professor Rémi Carbonneau

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 13 de març del 2021)

Aquest politòleg quebequès, actualment resident a Berlín com a col·laborador científic de l’Institut Sòrab (Serbski Institut) de Lusàcia, es doctorà a la Universitat Quebequesa de Montreal amb un treball –consultable a la xarxa- on, comparant el tractament que Espanya mostra a la llengua catalana amb la manera com ho fa Alemanya amb la sòrab, evidencia que tant un estat com l’altre tendeixen a una concepció lingúístico-cultural unitària castellana o alemanya, concloent que tant el federalisme alemany com l’estat de les autonomies són incapaços de donar un ple tractament en llibertat ni a catalans ni a sòrabs. Enfront d’aquestes actituds aqueixes nacions defensen actituds confederals, properes a les canadenques o suïsses, o, si més no, s’esforcen en la creació d’espais per desenvolupar-se en llibertat. Ara el professor Carbonneau prepara un estudi detallat sobre la manera de crear aquests espais de llibertat per part de diverses nacions no pertanyents a les dominants a Espanya, França i Alemanya, estats, tots ells, de concepció unitarista. Les minories estudiades seran a Espanya  l’aragonesa i la del català franjatí, a França la bretona i la catalana, i a Alemanya la sòrab.  Per a documentar-se en Carbonneau ha passat uns quinze dies entre nosaltres als mesos de setembre i octubre proppassats entrevistant especialistes en el foment de l’aragonès i del català, com de la seua situació actual. Es així com entrevistà -en català, evidentment-  responsables d’educació dels instituts de Vall-de-roures i de Fraga, i n’Hipòlit Solé, en Natxo Sorolla, en Carles Barrull i a mi mateix. Assistí a Osca a la VIII Trobada, on entrevistà en Chusé Nabarro. Finalment parlà a Saragossa amb gent de Nogará i Rolde. Prèviament havia estat a la Catalunya Nord amb gent de la Bressola, les escoles immersives en català, amb la els d’Oui au Pays Catalan i n’Alà Baylac de l’Institut Franco-Català Transfronterer de la Universitat de Perpinyà. A Bretanya amb la responsable de la llengua en el Consell Regional Bretó, amb gent dels Diwan –les escoles immersives en bretó-, i professors i activistes bretons. Que aviat puguem veure aquest nou treball del professor Carbonneau, que bona falta ens fa.

Artur Quintana

Una data històrica

(Publicat a La Comarca el 12 de març del 2021)

La Diputació Provincial de Terol retrà homenatge al que era el seu president quan, al juliol de 1936, va esclatar la Guerra Civil, Ramón Segura Ferrer, regidor a Vall-de-roures per Izquierda Republicana, el partit d’Azaña. Segura va morir executat extrajudicialment a les primeres setmanes de la sublevació reaccionària. L’escriptor Ildefonso Manuel Gil conta magistralment aquell funest episodi al seu llibre ‘Concierto al atardecer’. El president de la Diputació va ser víctima d’una de les extraccions de presos republicans tancats al Seminari de Terol per a ser executat en un lloc, data i per persones encara avui desconeguts. El seu fill, Joaquín, va visitar molts anys després Terol per esbrinar les circumstàncies de la mort de son pare sense poder aclarir gaire cosa. Ildefonso Manuel Gil va ser testimoni de la guerra bruta de la reraguarda franquista que va costar la vida de Segura i de molts altres com a pres del Seminari, encara que ell va poder salvar la pell i va emigrar als Estats Units, on va coincidir amb Joaquín Segura.

L’homenatge de la Diputació al president assassinat l’any 1936 estava previst per al passat 3 de març, però es va ajornar degut a les limitacions a les reunions socials imposades per la pandèmia. Encara no hi ha una data fixada, però des de la institució provincial confirmen que l’acte es farà. L’historiador Serafín Aldecoa, el primer que va reivindicar la figura de Ramón Segura quan tothom l’havia oblidat i amagat sota la catifa del passat més incòmode, serà l’encarregat de repassar la vida del polític matarranyenc. La decisió no té marxa enrere. Només cal posar-li data, una data que serà històrica per a la Diputació, per a la memòria democràtica i per a Vall-de-roures.

Lluís Rajadell

8 de març tots los dies de l’any

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 6 de març del 2021)

Algun tema mos quede pendent si la única manifestació que moleste, de totes les que s’han fet en l’últim any, és la del 8 de març. En mig d’una pandèmia tot és complicat, més encara defensar lo feminisme, lluita molt complicada des d’abans d’este nou panorama. I, vaja, les casualitats (lo patriarcat), que és l’única que es vol aturar. Tanta por tenen? Tant moleste que part de la societat reclamo allò que és necessari i coherent per a la vida? No hem aprés res. Los mesos que vam estar confinaes van ser clau per a entendre que la cura de les persones i la vida són conceptes que s’han de ficar al centre i que no es poden moure d’allà. La vida, que és la salut, la educació, la cultura, tot això ha d’estar necessàriament al mig de la taula de qualsevol debat. Però no, evidenciar això sèrie mostrar una societat més humana, més empàtica, que no fique al mateix nivell l’economia que la vida, que s’allunye del pare Capitalisme i aposte per democratitzar lo que és de totes. Prou. Fem que qualsevol dia de l’any sigue 8 de març, cada moviment, cada acció, fem-la en clau feminista, en peu d’igualtat, horitzontal. Xafam este espill on tan sols hi cap una persona i eixim a les places de nou, reconciliam-mos en la col·lectivitat, que és la clau del canvi social que necessitam. Recuperam les històries de les nostres iaies perquè arribon a les nostres netes, en la mateixa llengua, en lo mateix sentiment, de cor a cor. Prenem consciència del poder que tenim, canviam lo foco, arrimam los fanals allà on imperen les ombres. Tenim un món sencer per descobrir, escrit per les que mai van poder explicar-se. Donam-li veu a les silenciades, ara i per sempre, i param a escoltar les infinites coses  que tenen a dir.

Raquel Llop

La cervesa més cara

(Publicat a La Comarca el 5 de març del 2021)

Un dia, de repent, et trobes malament. Sents que no pots respirar bé, i tens febre. Recordes que fa uns dies vas quedar amb los amics per anar a prendre una cerveseta… o quatre. Però no cal ficar-mos en lo pitjor. Vas a fer-te una prova i et quedaràs tranquil. De moment estaràs uns dies a casa.
Dones positiu. T’hauràs de confinar durant un temps indefinit, també los teus amics i familiars. Passes los dies minjant coses sense sabor, tenint fred tot lo temps, ofegant-te al caminar. Només esperes curar-te per poder tornar a tindre una vida normal, com la d’abans. Però, encara que no ho vols vore, saps que estàs anant a pitjor. Al remat no pots aguantar, i decideixes anar a l’hospital.

T’ingressen. Et porten a un pavelló molt gran, on ni la llum del sol s’atreveix a entrar. Dotzenes de llits com el teu s’estenen per la estança. A cada un d’ells hi ha algú tossint. De tant en tant, un home vestit amb una granota blanca i triple mascareta, al que només li veus los ulls, passe a vore com estàs i apunte quatre coses a una llibreta. Et regala un somriure brillant, un somriure d’ànims, que tu no veus.

Los dies engendren setmanes, o això creus, perquè no hi ha ningú que et digue quina hora és, i la llum sempre està encesa. Ja has aprés a distingir als metges pels ulls i per la veu, però no tens forces per a dir-los més que «gràcies» de tant en tant. Et preguntes quants dies portes sense vore la teua família, ni els teus amics. Estaran bé, o estaran al pavelló de la vora?

Esta història no té final, perquè encara hi ha cents de persones lluitant contra l’enemic invisible, encara hi ha cents d’històries sense un final escrit. Quan una abraçada és un arma, i un allunyament una prova d’amor, les regles del joc canvien.

Luismi Agud