Bullying i altres hòsties

Natxo Sorolla

Publicat a La Comarca, Viles i gents, 30/6/2017

Les galtades merescudes que sovint pegaven los pares ara són un nivell de violència inadmissible. Les putades que es feen a aquell col·lega menys afortunat ara són assetjament. I si ho voleu, en llengua moderna li diuen bullying, que fa més elegant. I podem anar més enllà. Allò que alguns veem com festiu, altres ara ho veuen com tortura animal. Allò que alguns considerem fer l’imbècil, vestint les mascotes, altres ho veuen com benestar animal. Allò que alguns consideraven demostracions d’amor ara és simple i planament violència masclista.

L’evolució es repetix en multitud d’altres -ismes, com lo bel·licisme, lo racisme, lo sexisme, lo mascotisme… Se mos ha fet la pell més fina (per sort). Però les hòsties com a pans continuen sent hòsties com a pans. Abans i ara. Només ha canviat la forma en què interpretem les hòsties. Perquè les interpretem socialment.

La primera vegada que vaig sentir que estem voltats de «construccions socials» me vaig sentir incòmode. Les coses són o no són. No depenen de la forma en què s’interpreten. Lo món està fet de veritats com a pans. Com les hòsties. Són, o no són. Aixina pensava.

Però en lo pas dels temps haig anat veent que el món no està fet de veritats absolutes, si no que són interpretades socialment. Les hòsties són hòsties. Però a vegades les hòsties formen part de la norma social: un pare pot pegar una clatellada a son fill per a explicar-li que no pot agredir a sos germans. Altres vegades les hòsties s’interpreten com a asocials: un xiquet agressiu que té amargat a un company de classe. I altre vegades les hòsties formen part de la legislació: un antiavalots pot reprimir una manifestació en porra i pilotes de goma/metall. Però les hòsties són sempre hòsties. De fet, la «construcció social» és tal que estem parlant d’allò que «el sacerdot consagra i ofereix en la celebració de la missa», però tots hau entès que aquí no parlàvem del nou cardenal matarranyenc. Ja m’enteneu (socialment).

Anuncis

“Chapurreando”

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 24 de juny del 2017)

Utilitzo diàriament per expressar-me i treballar lo català i lo castellà indistintament. De tant en tant, en los meus viatges a l’estranger o informant algun turista, chapurreo anglès o francès, idiomes que vaig estudiar durant la meva joventut a Alcanyís, Tortosa o Saragossa i que com la majoria de companys em vaig quedar en els inicis del seu coneixement. Per tant les paraules “chapurreau” o “chapurrejar” no em són en absolut estranyes i les utilitzo de tant en tant. Quina és la seva definició, que ja la que sabem tots i ens confirma lo diccionari de la llengua castellana o espanyola: “chapurrear” es defineix com parlar malament o amb dificultat una llengua. Per tant no és incorrecta la seva utilització per persones individuals conscients com jo dels seus dèficits formatius. De la mateixa manera, en lo nostre cas referit a la llengua que es parla a la zona oriental d’Aragó, hauríem d’acompanyar que “chapurreamos” català, castellà o aragonès, en lo cas de no expressar-nos de manera adequada.

        Però el mantenir una polèmica sobre la denominació com a “chapurriau” del català a Aragó, expressa una majúscula vergonya social d’un estat impropi del segle XXI. Que uns ciutadans, que cap culpa tenen la majoria que la seua llengua materna no s’ensenyi de manera obligatòria durant la seua formació escolar, defineixin a la llengua dels seus avantpassats amb un nom despectiu, no té parangó. Aquesta obsessió centralitzadora, caigui qui caigui, ens ha portat a la situació actual. I això ens afecta a molts aragonesos en una cosa tan important en l’àmbit social, cultural i econòmic com és la llengua escrita o parlada com a mitjà de comunicació. Es pot entendre, que no compartir, la seva prohibició i va menysprear en èpoques de dictadura, però després de 40 anys de democràcia no pot justificar-se de cap manera.

        Lo català que parlaven los meus iaios a Queretes i al costat d’ells tots los veïns, era tan correcte o més que el que es parlava a Barcelona o Girona, per posar un exemple. La forta castellanització d’estos últims 80 anys (dictadura i democràcia), al costat de la desaparició del vocabulari agrícola tradicional, ha comportat la introducció de nombroses paraules castellanes sense lo més mínim respecte ni consideració per les autoritats culturals o d’educació. Que fàcil i còmode és passar la pilota a les possibles manifestacions d’alguns veïns, bé o mal intencionats. Senyors lingüistes, professors de la Universitat de Saragossa i polítics dels diferents partits implantats a Aragó, crec que ja és hora de tancar aquesta vergonyosa situació. Som al segle XXI. Un aplaudiment i tot lo meu suport a la Presidència i Consellers de la Comarca del Matarranya, que així ho han fet amb la seua recent declaració. També al Govern d’Aragó que va en la mateixa línia. Que s’estengui l’exemple i que es reconegui d’una vegada per totes, amb totes les seves conseqüències que el català és una riquesa i un patrimoni d’Aragó que s’ha de defensar amb tota contundència.

Joan Lluís Camps

Els meus animals

(Publicada a La Comarca el 23 de juny del 2017)

Encara és fosc quan passo pel davant de la protectora d’Alcanyís. Tan bon punt senten es meus esbufecs, els gossos em saluden. N’hi ha molts; massa. I cada dia penso que quan pugui, en rescataré un, el més lleig, el més vell.

Sempre he estimat els animals des de la convicció que una qualitat atàvica, perduda per nosaltres, els fa forts en la natura i fràgils davant els humans. De menut em podia passar hores immòbil, fascinat per insectes que m’ignoraven o per bestioles que, un cop segures de la meua innocuïtat, seguien fent la seua. A casa no me’n van deixar tenir mai cap. Els pares em deien que tancar-los en un pis era cruel. No obstant, quan vaig trobar-me un periquito pel carrer, ens el vam quedar “perquè si no, es morirà, pobret”.

En els temps de la primera independència -tendra, precària i il·lusionada- vaig conviure amb la Gilda, una gateta negra que els oncles havien rescatat. Ella em va acompanyar en alguns dels pisos que vaig habitar a Barcelona i, finalment, s’avingué a seguir-me quan vaig carregar la Vanette per tornar a l’Aragó. Es van afegir a l’aventura els gats de ma germana -que en aquell temps voltava pel món- Alan i Mau. L’Alan també era negre i gastava un posat majestàtic -potser motivat per la castració que li havien efectuat els anteriors propietaris. La Mau era jove i juganera, i la seva feina consistia en posar a prova la paciència dels altres dos. Amb ells vaig compartir els primers anys aragonesos a Torredarques, a Alcanyís o a les Capçades, on mantenien l’hort i el maset nets de muralls i ratolins. Ara ja són tots morts. La Mau primer, després la Gilda i finalment l’Alan, que va passejar la seua dignitat fins el darrer dia d’agost de 2007, quan ja no podia valdre’s de tan vell. Tenia 21 anys, que equivalen a 101 dels nostres.

Des d’aleshores no hem tingut cap altre animal a casa -tret d’algun moixonet caigut del niu- malgrat les pressions de les filles. I és que m’agraden massa.

Avui volia escriure de gossos abandonats i de bous torturats en públic, però els esperits dels meus animals se me n’han endut les paraules. Potser un altre dia.

Carles Terès

El “curica”

(Publicada a La Comarca el 16 de juny del 2017)

Tot pareix indicar que jo estava predestinat al sacerdoci. I no és estrany, ja que el clima, a casa, ere summament propici. Piadoses a més no poder, la iaia Adoración i sa germana, la tia Isabel, cada dia, quan estaven juntes, no perdien ocasió de passar el rosari. I ma mare ere també molt religiosa.

En eixe ambient devot em vaig criar. I per això és normal que alguns dels meus records més antics em sitúon, amb ma germana Pili, a la falsa de casa Sastron vestit amb llargues i acolorides robes que, posades a imitació de les túniques, d’alguna manera mos recordaven la indumentària dels bisbes. I amb aquell abillament, i amb un gran anell al dit, jo em figurava ser un príncep de la Iglésia.

Partint d’eixes premisses, i fiant-me de la memòria, amb el pas dels anys en lo meu interior havie anat prenent cos la idea que, de menut, la meua  principal il·lusió havie segut la de ser bisbe, obviant, des de la perspectiva infantil, lo pas previ pel capellanatge. Però anava errat. I de l’error em va traure fa poc una senyora, que va ser veïna nostra i bona amiga de ma mare. L’anècdota que em va contar, de la que en sóc protagonista, no té desperdici.

Va ser un dia, quan comptava cinc anys, que, com tantes altres voltes, aquella jove, que aleshores en tindrie desset, se’m va endur a casa seua a jugar i a fer-li companyia. Però ella patie de mal d’esquena i havie de guardar repós i, per tal causa, de tant en tant s’havie d’estirar al llit. Per això, quan va necessitar gitâ’s, per no dixâ’m solet jugant em va preguntar:

–Escucha Toñín, quieres venir a hacer la siesta conmigo?

I jo, com si fore la cosa més normal del món, sense eixecar la vista de la jugarota, li vaig contestar :

–No, que yo tengo que ser curica y no puedo acostarme con mujeres.

El cert és que la carrera eclesiàstica de l’espavilat “curica” mont-rogí que jugave a ser bisbe va quedar truncada ben prompte. Però eixa és una altra història.

José Antonio Carrégalo

La creu i la foguera

(Publicada a La Comarca el 9 de juny del 2017)

A l’estiu de 1936, al començament de la Guerra Civil, els revolucionaris anarquistes que dominaven el poble van destruir les imatges de l’església parroquial de Vall-de-roures. La Causa General atribueix els fets als membres del Comitè Revolucionari i a “colles de forasters que venien de la regió catalana”. Després de buidar el temple, van cremar les escultures, creus i altres elements religiosos. Però, quan la foguera es va apagar, un veí va remenar entre les cendres i va quedar-se amb una creu de bronze que es va salvar de les flames, encara que va acabar renegrida i va perdre els ornaments i les parts de fusta. No se sap per què la va guardar. Si va ser per devoció, perquè va considerar que podie tindre valor econòmic i se’n podie beneficiar o pel costum de la gent llauradora de no llençar res que es pugue aprofitar. El cas és que aquella creu recremada està ara a la venda a una web especialitzada en antiguitats. El venedor, un antiquari de Tarragona, assegura que, fa vint anys, li va vendre la peça una veïna del poble a la Fira de Maig. La dona li va explicar que son pare l’havie recuperat de la foguera iconoclasta de 1936. La creu havie estat seixanta anys a la seua casa fins que un bon dia la senyora va pensar que en podie traure un profit econòmic. No gaire, perquè es pot comprar per internet per 90 euros. Si la informació de l’antiquari venedor és correcta, més que pel valor artístic, l’interès de la creu pervé de la seua condició de testimoni d’un temps passat i tràgic. És un trosset de la nostra història.

Lluís Rajadell

Reglament de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua i dels corresponents Instituts

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 3 de juny del 2017)

El passat 26 de maig el director general de Política Lingüística publicava al BOA l’anunci d’informació pública del projecte de decret del Govern d’Aragó, mitjançant el qual s’aprovaran els estatuts de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua que comprèn els estatuts de l’Institut del aragonès i de l’Institut del català d’Aragó. Encara estem en el termini de presentar esmenes.  Jo ja ho he fet. Em referiré a un parell de les presentades que em semblen importats. Considero que el nom d’Institut del català d’Aragó arrossega una càrrega de secessionisme lingüístic –així m’ho sembla a mi– que no porta enlloc. Gairebé totes les llengües són com arbres amb moltes branques i branquillons: un tronc comú, més o menys estàndard i una sèrie de variants dialectals. El català de la Franja és un branquilló o branquillons del català occidental, una o diverses variants dialectals del català. Tenint en compte el que he dit, hem sembla molt més adient i correcte anomenar l’esmentat Institut com a Institut Aragonès del Català. Entenc que vol significar que serà una institució aragonesa que tindrà la tasca d’estudiar, recollir i aplicar les variants franjolines del català –gramaticals, toponímiques, antroponímiques, etc.– i imbricar-les en l’arbre del català, diguem-ne, comú o estàndard. Lògicament això ens porta a una altra esmena que jo he fet al reglament: “L’Institut Aragonès del català col·laborarà estretament amb l’Institut d’Estudis Catalans a fi i efecte de compartir al màxim les normatives lingüístiques. També podrà col·laborar amb les diverses institucions de les altres llengües de l’Estat i amb altres organismes acadèmics, científics i culturals”. Les Illes Balears, malgrat gaudir d’un català amb força diferències dialectals de tota mena, no han creat cap institució del seu català, s’acullen cómodament a la normativa que emet l’Institut d’Estudis Catalans. Si visiteu les Illes us adonareu que no s’han perdut cap dels trets diferencials del seu català. Contràriament, al País Valencià es va crear en el seu moment l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Fixeu-vos-hi que no es va anomenar Acadèmia de la Llengua Valenciana. Va haver-hi controvèrsia, però al final es va imposar el sentit comú. El mateix projecte de reglament ens dóna bon exemple del nom que proposo per a l’Institut, quan anomena Acadèmia Aragonesa de la Llengua i no Acadèmia de la Llengua Aragonesa. Tinc més esmenes, però ja no em resta més espai.

José Miguel Gràcia

Lo Baix Aragó despoblat

(Publicada a La Comarca el 2 de juny del 2017)

El problema de la despoblació també es veu de manera diferent segons del costat que es miro. Per això mateix, el tancament de la Tèrmica podrie ser una ruïna pel B.A., però els treballadors del carbó i de la Central, per eixes coses dels acords sindicals favorables, segur que no ploraran massa per la pèrduga del seu lloc de treball; com tampoc van plorar els seus companys del sector que fa alguns anys es van quedar al carrer.

Els pocs agricultors i ramaders de cada poble, s’han quedat per ells solets tot l’espai agropecuari i només es queixen de lo poc que cullen, lo poc que plou i de la PAC. Els propietaris de la terra es queixen de lo poc que els arribe de les seves oliveres i bancals de terra campa. Els pensionistes sols pensen en anar dos voltes a l’any de vacances en l’IMSERSO. I la meitat de les cases estan tancades més de tres-cents dies a l’any. Però els impostos de l’ajuntament, la contribució i les altres factures mensuals, les anem pagant religiosament entre els que s’han quedat i els que vivim a la capital, que entre tots hem de mantindre la vila que és tant com mantindre les nostres arrels.

Mentre los polítics fan congressos i se debanen lo cervell cavil·lant com resoldre lo difícil problema de la despoblació del medi rural, per tot arreu de l’Aragó despoblat -on no se parle massa de la despoblació-, l’empenta popular, de manera espontània i generalitzada ja ha posat en marxa segurament l’únic remei possible per omplir les viles de gent, sinó és durant tot el temps, al menys unes quantes voltes a l’any; i la fórmula, barata a més no poder, funciona de meravella: tot és qüestió d’afegir al calendari festiu de sempre, festes noves i fires sobre els productes de cada comarca, els costums, los treballs d’abans, lo ball del poll o lo Compromís de Casp. I si el programa inclou un dinar comunitari a la multiusos encara que sigui de càtering, festa redona.

Tomàs Bosque