Llibres prop del cel

(Publicada a La Comarca el 24 de maig del 2019)

La Fira del Llibre d’Ares ha arribat enguany a la 6a edició: sis anys de llibres en un poble de menys de 200 habitants i a 1200 m d’altitud. La fira és com la vila: menuda i magnífica. Amb un grapat d’expositors, una activitat infantil, una taula rodona, una entrega de premis literaris, unes presentacions de llibres i una cloenda musical o teatral, els organitzadors -l’Associació Cultural les 4 Denes- confegeixen un programa ben nutritiu. Gràcies a la fira descobrim obres molt interessants, publicades exquisidament per editors que estimen el seu ofici.

Enguany n’he gaudit especialment. A la taula rodona «Literatura i dones», moderada per Susanna Sebastià, hi van debatre l’editora Matilde Martínez (Godall Edicions), l’escriptora Núria Cadenes i la traductora Carme Geronès. A la vesprada van encetar les presentacions dos autors de la Cooperativa de Lletres El Pont, Joan Andrés Sorribes i Josep Usó. Acte seguit la Núria Cadenes, amb el seu entusiasme encomanadís, ens desvetllà la gestació de la seua darrera novel·la Secundaris. Després del lliurament dels premis literaris Castell d’Ares, el nord-català Joan-Lluís Lluís presentà Jo sóc aquell que va matar Franco, novel·la guanyadora del premi Sant Jordi 2017. Aquesta presentació va generar que els valencians, aragonesos i catalans presents intercanviéssim sensacions sobre la situació de la llengua als nostres territoris. Em va resultar molt familiar la descripció que va fer en Joan-Lluís del moment en què descobrí que aquella llengua que només parlava amb son pare, rudimentària i d’estar per casa, tenia gramàtica, diccionaris i un corpus literari. Vaig pensar en la sèrie d’articles «Lo primer camí» de la revista Temps de Franja, on diverses persones de l’Aragó catalanòfon expliquen el moment que van ser conscients de la potència i riquesa del seu idioma.

La cloenda de la jornada ens la va regalar Miquel Gil, un dels millors cantautors del panorama musical europeu, que ens delectà amb les seues cançons i amb les descripcions del seu procés creatiu.
L’any que ve toca la setena. No us la perdeu!

Carles Terès

Anuncis

Sorolla’t

(Publicar a La Comarca el 17 de març del 2019)

El passat 23 de febrer, en la celebració del Dia Internacional de la Llengua Materna a Pena-roja, el grup Ya babé va estrenar una nova cançó, recreant musicalment un dels millors poemes de l’escriptor pena-rogí Desideri Lombarte, Sorolla’t. I és que els queretans ja van enregistrar el 2017 un CD de petit format, sis temes, dedicat al poeta de Pena-roja que titulava ‘Cantant a Desideri’. El polifacètic activista cultural, traspassat ara fa trenta anys, va dedicar el text a la revista del mateix nom que va aparèixer el setembre del 1986, en què hi col·laborava sovint. Impresa a Gràfiques del Matarranya a Calaceit i editada en aquell moment pel col·lectiu Sorolla’t i activa fins el 2000. Va ser un dels primers poemes que va veure publicat perquè, encara que va començar a escriure poesia el 1981, fins el 1987 no va veure la llum el seu primer poemari ‘Romanços de racó de foc i poemes de vida i mort’, publicat a la col·lecció Pa de Casa i promoguda pel Govern d’Aragó. Era la primera editada en català a l’Aragó, iniciativa del Conseller de Cultura i Educació del Govern d’Aragó, el favarol José-Ramon Bada. El poema Sorolla’t també apareix en l’excel·lent antologia lítica de l’escriptor matarranyenc ‘Ataüllar el món des del Molinar’ (2000) interpretada en un dels dos CD incorporats al llibre pel rapsode calaceità Antoni Bengochea. Un poema que convida a l’acció i a l’activisme rural compromès amb el territori com ho era el contingut de la primera revista publicada, en aquells inicis dirigida a la gent progressista del Matarranya i de la comarca de la Terra Alta, segons hi llegim en l’editorial. SOROLLA’T i poca son, / ja s’ha acabat lo dormir, / espavila’t, que si dorms, / de net no en farem un dit… SOROLLA’T i fes camí / camí de la llibertat, / llibertat de dit o no dir. / I, dient la veritat, / a la nafra posa el dit… Un referent i tota una declaració d’intencions de l’enyorat amic i poeta matarranyenc.

Carles Sancho Meix

Les “Heroides” d’en Guillem Nicolau

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 19 de gener)

El proppassat desembre l’editorial Barcino ha presentat als Amics dels Clàssics, a Barcelona, la primera edició de les Heroides de Publi Ovidi Nasó  en traducció catalana d’en Guillem  Nicolau, conegut també  com el Rector de Maella, el màxim representant de les lletres aragoneses medievals en català i un dels primers autors del nostre incipient humanisme. Un escriptor el nom del qual ha servit per a batejar l’únic premi que s’atorga al nostre país a obres literàries en llengua catalana d’autors aragonesos, o que se senten  vinculats a nosaltres –com és ben sabut es tracta d’un premi guadianesc, o sia sotmès als aires polítics que bufen un dia o un altre. No sabem on havia nascut en Guillem Nicolau,  ni tampoc on va morir. Però sí  sabem que era rector de Sant Esteve de Maella almenys des del 1375 i que seguia essent-ne quan va morir el juliol del 1392 o poc abans.  Malgrat que l’autoria de les Heroides i de la Crònica de Sicília per part d’en Guillem Nicolau és ben establerta des de fa més d’un segle, fins al passat desembre no se n’havia imprès cap d’aquestes obres. L’edició aquesta és, doncs, el primer text d’en Guillem Nicolau que podem llegir sencer sense que hàgim de recórrer als manuscrits originals –fins ara només n’existien alguns fragments impresos. Aquesta, a cura d’en Josep Pujol, és també la primera edició crítica que se n’ha fet. I no es tracta només de comparar els dos originals que s’han conservat de la traducció d’en Nicolau, el de París, sencer, i els pocs fragments del de Barcelona. En Pujol hi publica també les nombrosíssimes glosses que havia versionat en Nicolau, i que en la còpia de la seua traducció que ha arribat fins a nosaltres no s’han conservat,  per més que han quedat evidències que el text era glossat per en Nicolau. L’original glossat de les Heroides va ser traduït sencer al castellà, i una part de les glosses s’integraren en el Tirant lo Blanc. A partir d’aquestes dues fonts en Pujol ha pogut reconstruir el text original glossat d’en Nicolau.

 Artur Quintana

 

 

 

 

 

La Vall de Balat

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 5 de gener del 2018)

El dijous 6 de desembre del passat any es va presentar a la Fira de Monsó el llibre d’Artur Quintana i Font,  La Vall de Balat. Memòria de l’Aragó 1948-2017.  Per aprofundir en la lectura del llibre s’ha de tenir en compte que l’Artur Quintana, d’ençà mitjan els 60, és el català més aragonès que un pot imaginar-se, producte de la seva decisió, ratificada per un munt de vivències acumulades a través dels anys. La primera part del llibre és una reedició revisada de la publicació de les memòries l’any 2003 en Quaderns de les Cadolles, amb el mateix títol. Amb la segona part arriba fins el 2017. Un llibre escrit amb el cor, de recerca, estudi i protecció de les llengües d’Aragó –molt especialment el català i l’aragonès–, recull d’anècdotes i sentiments, i de molts amors, però també d’alguns desamors. La passió i la humanitat de l’autor vessa a cada racó del llibre. Des del seu poble, la Codonyera –el fa seu, perquè l’estima– ha recorregut, més que ningú, tots els pobles de la Franja a la recerca de mots gairebé perduts. Cada troballa d’un mot es un gaudi personal i una joia a protegir fent-la pública. I de perfídies i avoleses també en relata amb sentiments de ràbia sempre ben controlada. La injusta i indigna querella criminal que va haver de sofrir per part de la Facao l’ocasionaren moments d’estremiment ben patents al llibre. I què dir dels infausts “Fets de la Codonyera”? El 20 de febrer del 2010 un grup ben organitzat de gent de la Codonyera, de totes les edats, atiats per facoistes, amb pancartes i crits van impedir la celebració d’una conferència sobre la neonata, en aquelles dades,  Llei de Llengües. Artur Quintana relata aquests fets antidemocràtics i anticonstitucionals amb molt de tristesa. Era una necessitat vital que ell tenia d’incloure aquest relat en les memòries. La Vall de Balat, com diu Buisan de Mur “A bal empizipia en tierras altas d’o lugar d’a Codoñera … E ye gran marabiella, quan o sol se neba de tardis…” El llibre no s’ha presentat encara a la Codonyera, tot i que, des d’aquestes línies prenc el compromís, davant d’amics i defensors de la nostra llengua, d’aportar un lloc apropiat quan convingui fer-ho.

José Miguel Gràcia

 

 

 

Qüento va, qüento vingue

(Publicat a La Comarca el 14 de desembre del 2018)

Al Centre Social de la Portellada va celebrar-se, el cap de setmana passat, el III Concurs de Contes Tradicionals “Qüento va, qüento vingue”, un interessant projecte pedagògic que estimula la relació entre les diferents generacions. Es tracta de preguntar als més grans contes o històries populars que encara es mantinguen vius en la memòria col·lectiva dels nostres iaios i iaies. Els xiquets després de la transmissió oral escriuen el text que presenten al concurs i així es recupera i es transmet una part important del nostre patrimoni immaterial. La iniciativa va eixir fa tres anys des del Departament de Patrimoni de la Comarca del Matarranya i al concurs literari hi poden participar tots els alumnes dels centres escolars del territori. En la convocatòria s’estableixen dos categories: 3er i 4rt i 5è i 6è de Primària i tres premis per a cada categoria. El lliurament dels guardons sempre es celebra durant les Jornades Culturals del Matarranya. La comarca com a promotora premia les escoles i, també, els alumnes amb un obsequi. Els centres guardonats van ser: CRA Alifara, CRA Matarranya i CRA Tastavins. L’acte, presidit pel President de la comarca, sempre acaba amb una actuació d’un grup d’animació, enguany ‘Projecte Caravana’, una companyia resident al poblet terolenc d’Olba, d’origen castellonenc, que va fer riure i participar a tota la canalla en el seu divertit espectacle ‘Bagul de contes’. Els menuts participants en l’acte estaven acompanyats dels seus pares i mestres. D’estos contes premiats la Comarca del Matarranya n’edita una mostra que es presenta durant la festivitat de Sant Jordi en primavera, acte que cada any se celebra a una vila diferent. Per a il·lustrar els textos publicats una reconeguda dibuixant s’encarrega de fer més agradable i didàctica la lectura dels contes tradicionals. Una jornada agradable en la nostra llengua en què els menuts són els autèntics protagonistes de la festa.

Carles Sancho Meix

Classes de literatura comparada

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 24 de novembre del 2018)

        Per un tuit del passat dia 13 ham sabut que a Javier Lambán li agrada la darrera novel·la d’Eduardo Mendoza “que como casi todos los grandes autores catalanes, escribe en español”: lo nostre president, expert en la literatura comparada a Catalunya. Des de Tweeter, aparador de la imatge pública, comprimida i a l’instant, se presenta: “Doctor en historia. Lector entusiasta”, i no para de piular miniressenyes (Patricia Highsmith, Pérez-Reverte, etc.), més d’un llibre alhora, viatges de curta i llarga distància, fragments de premsa afí i una agenda política ben plena. Tants desplaçaments dixen bastant temps per llegir! Una altra piulada seua l’endemà troba l’excepció per haver nascut a un costat de la ratlla: “el mejor novelista en catalán, Jesús Moncada, era aragonés orgulloso de serlo”. ¿Ho deu de dir al Camí de sirga, que Lambán afirma haver llegit en català? Tres dies més tard, beneït per Juan Bolea a El Periódico de Aragón, se ressitua a la casella de partida: “Que decir eso no denigra ni a la hermosa lengua catalana ni a la gran comunidad de Cataluña, también”. Xufla, xufla… Eixe escriptor gadità resident a Saragossa (Premio de Novela Corta Alcalá de Henares i II Premio Abogados de Novela) explica la fórmula conjunta de la quantitat i la qualitat literària dels escriptors catalans en castellà: per vendre més. Des dels Mendoza i Marsé, als germans Moix, Cristina Fallarás i Idelfonso Falcones, o l’estereotip del català pesseter compartit per tutti quanti. Este embolicat argumentari, que dispara a discreció (los escriptors menors “apesebrados” de la Generalitat i els que fora de Catalunya, oh sorpresa, responen entrevistes en castellà), pretén edificar un cànon literari sobre criteris extraliteraris, igual que els tuits presidencials. Perquè si és cert que hi ha literatures amb més escriptors i lectors o més ressò acadèmic i crític, convertir-ho en orgull nacional per coincidència amb la llengua pròpia resulta mesquí i absurd, i evidencia lo mateix supremacisme —o “fascismo pancatalanista”— que critica. A l’autonomia de l’estètica i no a la pàtria dels 26 autors seleccionats, invoca El canon occidental de Harold Bloom.

María Dolores Gimeno

Marta Momblant Ribas, Premi Literari Guillem Nicolau 2018

(Publicat a La Comarca el 21 de setembre del 2018)

‘Arbàgel. Un revolt d’amor’ de Marta Momblant Ribas és l’obra guanyadora del Premi Literari Guillem Nicolau d’enguany. L’escriptora va nàixer a Barcelona i està vinculada a la població matarranyenca de Beseit on hi ha viscut deu anys i on, actualment, resident a la ciutat comtal, hi passa les vacances amb la família. L’autora ja va guanyar este mateix premi el 2009, atorgat pel Govern d’Aragó, amb la novel·la La venta de l’Hereua. Segons el jurat el relat guardonat té lloc al Matarranya i és la història protagonitzada per la relació entre un home íntegre i una dona que lluita per conservar la seua llibertat i independència. L’autora introdueix en la novel·la vocabulari i expressions pròpies del territori matarranyenc en un text que, per altra banda, es mostra molt respectuós a la llengua normativa. Com en totes les obres de Momblant el seu feminisme està molt present. Any passat la seua obra presentada a la convocatòria ja va ser finalista d’este mateix premi que va guanyar el periodista i professor Màrio Sasot amb ‘Espills trencats’. El jurat del Guillem Nicolau 2018 estava format, a més del secretari, pel president López Susín, Director General de Política Lingüística, i els vocals Dolores Gimeno, Màrio Sasot i Tomàs Bosque.

Momblant també va publicar el 2009, en la col·lecció “Lo Trinquet”, editada per l’Institut d’Estudis Turolenses, l’obra de teatre ‘Fora de temps’, fora de lloc, finalista del Premi Literari Guillem Nicolau 2008. I és que la guardonada, a més d’escriptora, és dramaturga, directora d’escena i actriu. Com autora teatral, posteriorment a l’anterior obra premiada, ha publicat ‘Resposta a cartes impertinents’(2013) i ‘La pèrdua’(2017).

Carles Sancho Meix