En el centenari d’en Gabriel Ferrater

(Publicat al Diario de Teruel el 30 de juliol del 2022)

La gallina ponicana

fa deu ous cada setmana:

        En Ferrater nasqué el 20-5-1922 en una família de la bona burgesia vinatera reusenca, que la Sedició Franquista destruiria. Professionalment sempre malvisqué com a escriptor i de feines editorials, sense que mai a Seix i Barral, on la seva tasca fou decisiva, li oferissin un càrrec com cal. Quan semblava que se li podria obrir una carrera universitària, pocs dies abans de fer els cinquanta anys, el 27-4-1970, es suïcidà a Sant Cugat. L’Ara del Sant Jordi passat  el qualificava encertadament de Lúcid, intel·lectual, eròtic, torturat, autodidacte, erudit, rebel, vulnerable, apassionat, autoexigent…, que amb només tres llibres escrits entre 1958 i 1963 … ens sacsejà i renovà la poesia i amb un bon gruix d’articles la critica literària i la lingüística, si més no d’altres temàtiques llegiu-ne l’esplèndida que féu d’en Golo Mann. Amb motiu del centenari se n’han publicat dues biografies obra d’en Jordi Amat i de na Marina Porras, aquesta última acompanyada d’una ampla selecció de textos ferraterians, i se n’anuncia per a enguany l’inici de l’edició de l’Obra Completa per part d’en Jordi Cornudella. Li plaïa la provocació, la rebentada de teories i ideologies, l’exabrupte i l’insult. Parlant de sintaxi catalana considerava  que en Coromines  feia catúfols des que es dedicava a la toponímia, mossèn Alcover i en Moll burrades, i en Badia potineries de pastisser. Era apassionadament  en contra de la poesia social i dels nacionalismes, del català deia que era un moviment burgès explotador dels treballadors andalusos. Amb son germà han estat adscrits a l’Escuela de Barcelona, aquell invent de na Carme Riera, i així la dotaren d’una ombra de dignitat, i  malgrat tot, fou sempre, com a català que soc declarava, escriptor i pensador en català, sense wenn und aber com li hauria agradat de dir. Jo  hi vaig tenir un contacte epistolar indirecte: em cita en una lletra a en Carbonell, criticant-lo per haver-me encarregat l’article Literatura alemanya de la GEC, tan mal fet que si l’hagués escrit la gallina ponicana, l’hauria fet millor. Re, coses que passen.

Artur Quintana

Ponts de lletres i paraules

(Publicat a La Comarca el 3 de juny del 2022)

Dissabte passat, vaig tindre la fortuna de ser convidat a la jornada «Lletres que són ponts», a Mequinensa. Es tractava d’una mena de ‘marató’ de presentacions d’obres d’autors de banda i banda dels rius que, en comptes de separar-nos, mos uneixen. Mos uneixen perquè a ambdues ribes fem servir les mateixes paraules, i estes paraules les escrivim amb lletres de les bones, malgrat la fal·lera mostrada al llarg dels segles per dificultar-nos-ho (ja se sap que «para escribir, ya está el castellano»).

La jornada va començar poc abans de les onze amb la benvinguda de la presidenta de ‘Coses del Poble’ Lourdes Ibarz, qui va fer una defensa clara del nostre idioma, compartit a banda i banda del Segre (i de l’Algars, com ja sabem los lectors d’este periòdic). Amb en Cinto Bonales de mestre de cerimònies, van obrir el foc Ramon Sistac, que va presentar l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, i Natxo Sorolla, que ens il·lustrà amb una acurada ponència de la situació i perspectives del català a Aragó.

Després ja van començar les presentacions, amb autors d’ací i dellà dels rius que mos uneixen. Vam poder escoltar Mercè Ibarz, Ferran Sàez, Margarida Aritzeta, Anna Sàez, Teresa Ibars, Lluís Rajadell, Merxe Llop i a un servidor. Cadascú presentà el seu llibre i dialogà amb el nombrós i participatiu públic. Finalment, Marc Biosca, en conversa amb Hèctor Moret, va desgranar alguns dels episodis de l’itinerari vital i literari d’en Jesús Moncada.

Entremig, els ponents i acompanyants vam poder gaudir d’una ruta fluvial Ebre avall per conèixer, de la mà dels textos de Moncada i les explicacions de l’historiador Cinto Bonales, les vicissituds de les mines i els mequinensans que hi treballaven.

De tornada cap al sud, enmig de la nit solitària de la N-211, no vaig poder evitar de sentir-me optimista. Els ponts que basteixen les nostres paraules, parlades i escrites, es mantenien sòlids, no només a banda i banda de les fronteres artificials, sinó també entre el passat i el futur.

Carles Terès

Los meus imprescindibles

(Publicat a La Comarca el 15 d’abril del 2022)

No devia tindre més de set o vuit anys quan, mon pare, cada dia antes d’anar a dormir, me llegie un fragment d’un llibre. Com que els qüentos no eren sant de la meua devoció, va buscar una alternativa, provant en llibres que parlaven de Nonasp. De tots, en recordo especialment un: El Peso de la Paja. El cine de los sábados, de Terenci Moix. Sent la xiqueta que era per aquells dies, escoltava atentament les paraules de mon pare, mentre que la meua imaginació anave fabricant les imatges que donaven forma al relat. Algunes coses no les vaig acabar d’entendre massa bé, però ere igual, perquè a n’este llibre vaig trobar alguna cosa que es va quedar en mi. Jo m’imaginava lo Caserón, a «la padrineta», a la tia Florència, la Granja de Gavà… i tot lo que circulave per aquelles pàgines.

Sent sabedora del meu entusiasme, la iaia Alícia em va comprar una col·lecció setmanal que per aquells dies va editar lo diari El País, de llibres juvenils de «cultura general», molt explicatius i ben il·lustrats. Cada divendres a migdia, quan baixava d’estudi, parava a ca la iaia a buscar lo llibre tota contenta i expectant. No cal dir lo que feia a continuació… Per esta època, fent 5è de primària, en la nostra mestressa Lola Bielsa, vam estar treballant lo llibre Miguelón, d’Ana Maria Moix (exemplar que, gràcies a la seua generositat, fa uns anys que conservo a casa). La seua lectura no em va dir tant com El Peso de la Paja, però és innegable que va ser la llavor que em va fer créixer l’afició pels llibres d’esta autora, contribuint també sa cosina, Natacha Llop, que prompte es va encarregar de proveir-me d’unes quantes novel·les (Julia, Vals Negro…).

La iniciació a la lectura que em van proporcionar estos llibres, va fer que comencés a estirar el fil. Durant l’adolescència i los pocs anys que porto d’edat adulta, he anat descobrint altres autors i llibres que s’han convertit en imprescindibles. Però també he tornat a fer diverses lectures d’estos llibres que van ser els primers, especialment d’El Peso de la Paja. Sempre que torno a ell, m’aporte una nova perspectiva que em fa disfrutar-lo com si fos la primera volta.

Estela Rius

Recordant Angel Guinda

(Publicat a La Comarca el 11 de febrer de 2022)

El passat 29 de gener se’n va anar d’este món el poeta i amic Ángel Guinda, i ens dol la seva absència. Ara ja tenim al nostre panteó dels records, dos dels poetes més grans que ha donat l’Aragó en tota la seva història. Estic escrivint d’ell i també, dins de l’Aragó que parla català, del nostre malaguanyat Desideri Lombarte. Perquè si Guinda ha estat un mestre excepcional de la llengua castellana, decantada a l’ofici de poeta, l’escriptor de Pena-roja, tot i haver-hi tingut una vida massa curta, la seva immensa obra ja es molt reconeguda a l’Aragó, i es projecta el seu geni d’escriptor i poeta, arreu dels territoris de llengua catalana.

Guinda va néixer i es va criar a Saragossa, els seus pares d’Uncastillo, a les Cinc Viles, «Cinco Villas». La mala sort que sa mare, Angelines, morire en el seu part i el turment de créixer sense l’escalf protector de qui t’ha donat la vida, el va senyalar de tal manera que, de molt jove, en descobrir la poesia i els plaers de l’amor i la creació artística, tot ho va dirigir a la missió d’arribar al més lluny amb el seu projecte vital. Ha estat un activista de la poesia i un perfeccionista del llenguatge. Havia heretat de la família materna les idees del compromís social, i no li caïen los anells quan calia denunciar als tirans, com Pinochet; o fer bromes i grafits contra institucions perverses, o el que calguera.

La nostra amistat va començar el 1976, just per incorporar cançons sobre poemes seus al meu segon disc; i fer recitals conjunts aquells tres anys convulsos de la Transició, en moltes ocasions també en actes del Partit Comunista. I hem mantingut l’amistat i els afectes al llarg de tots aquests anys. Guinda se’n va anar a Madrid perquè la seva obra es coneixera més i arribara ben lluny. I bé que ho ha aconseguit; només cal veure els honors i reconeiximents que li estem donant en la seua tornada pòstuma a l’Aragó.

Tomàs Bosque.

Presentació a la Codonyera de El crimen de las Torretas/ “Lo crimen de les Torretes”+

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 25 de desembre del 2021)

El 15 d’agost es va presentar, amb el títol de més amunt, la segona novel·la de l’escriptor i historiador codonyerenc José Ramón Molins Margelí al poliesportiu d’aqueixa vila dins el marc de les Jornades Culturals. A la novel·la és descriu la vida de quatre generacions dels Bayod, família de llauradors de  la vila matarranyenca de la Sorollera, des de la Guerra del Francès fins al 1879 poc després de la darrera Carlinada. Era un temps i un espai on per a la pagesia La idea de libertad era una palabra extraña, confusa y desconocida … Su cultura tradicional era la que le habían implantado los órganos del poder, el gobierno y la iglesia … con métodos basados en el poco diálogo, la falta de confianza, el respeto absoluto y el miedo, i on malgrat tot, i més que més els sovintejats disbarats de les elits i les inacabables carlinades, el poble pla va saber mantenir, estoicament, això sí, la continuïtat i la vida: Que remei toque més que aguantà. Molins hi descriu, amb molt de detall i intens realisme la vida pública i oculta del hòmens i les dones del clan dels Bayod, amb llurs passions i erotismes desvelats, i la cultura comunitària camperola on actuen. En la novel·la s’hi descobreixen ressons de la unamuniana Paz en la guerra, conscients, o no, per part de l’autor. Pel títol i pròleg l’obra s’anuncia com pertanyent al gènere negre, i, efectivament, al pròleg se’n donen molts detalls del lloc i data del crim i els noms de les tres persones assassinades: un pare i dos dels seus fills. Tanmateix no es reprèn la trama negra fins al final, mantenint-ne el fil amb premonicions que el lector anirà descobrint. La novel·la té 484 pàgines molt majoritàriament en castellà d’Aragó –aladre, botiguero, fiemo, descogar, … –esquitxat una miqueta de per tot en diàlegs i mots solts en català d’Aragó, aquest generalment amb grafia castellana. En l’edició han col·laborat els ajuntaments de la Canyada de Beric, la Codonyera i la Sorollera.  

Artur Quintana

En els deu anys de Licantropia

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 13 de novembre del 2021)

Doncs sí: enguany commemorem l’aparició d’aquesta gran novel·la d’en Carles Terès, barceloní de pares aragonesos i emmullerat a Torredarques on viu, obra guanyadora del Premi Guillem Nicolau 2011 ja en el quatrienni negre del lapaisme triomfant. Se’n feu una edició d’escassos 250 exemplars –les edicions pre-lapaistes solien ser-ne de 1.000-1.200–, amb magra distribució i publicitat, tal com corresponia a la ideologia lapaista que aleshores dominava al nostre Govern. Tanmateix, malgrat aquests entrebancs, la novel·la ha estat un èxit. El 2013 es reedità a Barcelona i fou finalista del Premi Joan Creixells de narrativa a la millor obra editada en català d’aquell mateix any, i el 2015 n’aparegué una versió castellana a Saragossa. Reprodueixo ací alguns fragments de la presentació que se’n va fer a la Llibreria Laie de Barcelona: en paral·lel a la narració licantròpica s’hi desplega l’evolució vital del personatge principal, un barceloní amb arrels matarranyenques, que en casar-se amb una xica de la Pobla de Llobosa se n’hi va a viure com a pubill. Amb detalls escampats ací i allà assistim al difícil procés d’adaptació del personatge, urbanita malgrat tot, al neo-ruralisme… Licantropia no és l’opera prima d’en Carles Terès com algú podria creure. Ell prové d’aquesta excel·lent escola d’escriptura que és l’articulisme dels pocs, hélas! – diaris i revistes que publiquen en català a l’Aragó. Ja fa més de quinze anys, des del 1995, que escriu a la columna Viles i gents del diari La Comarca d’ Alcanyís, i del 2003 ençà, publica la columna L’esmolet a la revista Temps de Franja. És ben possible que la frase més aviat breu i l’adjectivació molt pensada i precisa, encertada, que es pot observar a Licantropia El cerç glaçat gronxava els cossos rígids; l’acollidora intimitat del cotxe; un remotíssim record de mar … – vinguen d’allà. Opera prima o no, sí que Licantropia és obra plena i permet augurar per a en Carles Terès, per poc que els déus li siguen propicis un gran futur d’escriptura. Ço que m’exigeix a demanar-li encaridament que no s’ature pas en ser homo unius libri.    

Artur Quintana      

  

 

       

Lo dia més important

(Publicat a La Comarca el 23 d’abril del 2021)

Avui és 23 d’abril: lo dia de Sant Jordi i, sobretot, del llibre. Un dia per recordar totes aquelles mans que es van atrevir a agarrar una ploma, i contar-mos lo que passave pel seu cap turmentat. Perquè van ser elles qui van immortalitzar records que, avui dia, encara ressonen per les llibreries. Van ser ells qui van encendre les espurnes quan cap veu s’atrevia a pal·liar l’obscuritat. Van ser ells, sol ells, qui van mantindre viva l’ànima de la gent quan l’esperança i la il·lusió havien abandonat lo vaixell.

La literatura és un sentit misteriós, o millor: un misteri sentit, perquè és una de les armes més perilloses que existeixen: és una fletxa que impacte directament al cor del lector, i li fa sentir allò que l’autor vol en eixe moment, són desfilades de paraules que marxen. A voltes van alegres, disposades a ballar amb lo cor del lector; i a voltes tristes, que pareix que arrosseguen amb elles segles d’existència turmentada. La literatura pot ensenyar-mos moltes coses del món on vivim, i també de natres mateixos. Perquè és una manera d’eixir volant d’este caòtic món i aventurar-se en una dimensió paral·lela. És una alternativa a viure.

Només cal obrir un llibre, i començar a passejar les pupil·les per les sendes de tinta. Al moment lo cap començarà a volar cap a turmentoses batalles marítimes, tranquil·les ciutats a la vesprada o alegres platges al migdia. Perquè eixa es la màgia de la literatura. 

Luismi Agud Sorli – Viles i gents

Ben fet

(Publicat a La Comarca 8 octubre 2020)

Escriure no és fàcil, especialment -en contra del que pot parèixer- per als que ho fem amb regularitat. Un text ens pot agradar perquè ens interessa, perquè hi sentim afinitat o per mil factors aleatoris com l’estat d’ànim en lo moment de llegir-lo. Quan un text no està ben escrit ens neguiteja: una frase inconnexa, una idea confusa, unes paraules redundants… o la simple percepció que allò no acaba de rutllar, encara que no sapiguem per què. En canvi, quan està ben fet, ben construït i ben estructurat, la lectura flueix. Entenem amb claredat lo que l’autor ens vol comunicar i això ens fa sentir menys ignorants; no ens cal malbaratar ni energia ni temps per esbrinar què carai volen dir aquell grapat de paraules. La vida és tan curta (i ho dic amb coneixement de causa, que acabo de ficar un altre any al sac), que agraïm que sigui bella, simple, entenedora. Amable.

Passa també amb les cançons. A voltes en sentim una que se’ns fica al dedins i ja no vol eixir-ne. Perquè és com ha de ser, ni li sobra ni li manca res. És tan rodona que pareix impossible que no se li hagi ocorregut a ningú abans. O potser ha existit des de sempre en una dimensió ignota fins que el compositor, transmutat en mèdium, ens l’ha injectada a les àrees del cervell on s’activa el plaer. I qui diu les cançons, diu qualsevol altra manifestació de la creativitat humana, tant si és artística, humanística o tecnològica. Les coses ben fetes produeixen plaer perquè ens transmeten l’harmonia de l’ordre. Com quan mirem un paisatge i sabem, sense pensar-hi, que tot és a lloc.

Acabo aquest article i no em queda esma de saber si està gaire, poc o gens bé. L’he construït, empeltat, esporgat i l’hi he passat lo trill pel damunt per provar de separar-ne tanta palla com pugués. Finalment he perdut la perspectiva i ja no sé si en resta res d’aprofitable. Ja em perdonareu: escriure no és fàcil.

Carles Terès

En la mort d’en Jordi Moners i Sinyol

(Publicat al Diario de Teruel el 21 de març del 2020)

En Jordi Moners va morir a Llinars del Vallès el dia 5 del desembre passat. Nascut al Prat de Llobregat el 1933 va estudiar dret a Barcelona i Filologia Romànica a Alemanya, i allà ens vam conèixer en la dècada del seixanta. Junt  amb Antoni  Pous, aleshores lector de català a Tübingen, va organitzar els Jocs Florals de l’Exili. El Consolat Espanyol d’Stuttgart pressionà el batlle de Tübingen perquè no en permetés la celebració, que tanmateix va ser possible gràcies a la intervenció d’en Gustav Heinemann, president de la República. I no en sofriren  repressàlies. L’any següent en Moners va tornar a Catalunya on va tenir una gran activitat dins del Partit Socialista d’Alliberament Nacional, del qual havia estat un dels fundadors i, a través de la revista Lluita, en fou important ideòleg. Treballà com a docent i traductor especialment de l’alemany i l’italià al català. El seu magnum opus es la traducció íntegra de Das Kapital d’en Karl Marx. El 1988 un grup d’ultra dreta va llançar impunement una bomba a sa casa de Sant Boi de Llobregat, i es va haver de refugiar a Llinars.  La seua muller, na Núria Codina i Capdevila, venia de família ribagorçana de Castigaleu, on van comprar una casa i hi passaven llargues temporades, fins al punt de convertir-se en ribagorçans d’adopció. D’aquestes estades, interrompudes per motius de salut el 2010, han sorgit tot un seguit de treballs de llengua i literatura catalanes de Ribagorça per part d’en Jordi: el 2008 La llengua de Castigaleu, la primera monografia completa del català d’una sola localitat ribagorçana,  on recollí també materials de literatura popular, i  n’edità molts més l’any següent. El 2015, al seu refugi de Llinars, publicà en llengua aragonesa una fonamental edició de la Pastorada de Castigaleu. Resta inèdit un exhaustiu recull de la toponímia de Castigaleu. I es urgent i necessària la publicació dels Contes de Ribagorça, 40 versions orals replegades per aqueixa comarca i considerablement reelaborades, on el català de la Ribagorça es omnipresent en el discurs directe i en el lèxic de  l’autor omniscient.

Artur Quintana  

Lo pare Faci

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 7 de desembre del 2019)

Roc Faci Agud nasqué el 1684 a la Codonyera, de família de la baixa pagesia, quan aquesta vila era encara aldea d’Alcanyís, ciutat del Regne d’Aragó, un regne que desaparegué en ser sotmès el 1707 a les Lleis de Castella, quan Faci tenia 23 anys. Ja abans, als 13, havia ingressat al Carmel d’Alcanyís, on s’afegí el nom d’Albert, i romangué en aquest orde fins a la mort el 1774 a Saragossa. Es doctorà en teologia i tingué càrrecs importants dins del Carmel, malgrat  que fos conegut com a austracista. Se’n coneixen 40 obres en castellà i llatí i un nombre indeterminat de pròlegs i introduccions, on es mostra profundament aragonesista i amic dels catalans. Al pare Faci se li pot aplicar el que diu en Ganivet que cuando algún sabio español, como Servet o Raimundo Lulio, ha hecho un descubrimiento, lo ha hecho incidentalmente en una obra de discusión teológica o filosófica, perquè escrivint majoritàriament obres d’espiritualitat i devoció posà els fonaments de l’etnopoètica aragonesa. Replegà centenars i centenars de llegendes i tradicions de pràcticament totes les localitats d’Aragó, ja siga per ell mateix in situ, o a través de corresponsals. La seua obra ha estat molt útil als investigadors que han anat venint, i ha influït directament en els literats –es ben conegut el poemari Miracles de la Mare de Déu de la Font d’en Desideri Lombarte basat en els materials que lo pare Faci replegà a Pena-roja. Tot i que només va escriure en castellà i llatí, Faci recull en els seus llibres bastants fragments en aragonès i en català, i així tractant  de la Mare de Déu de la Mola de Buira escriu: Mola (que en Nuestro Idioma Aragonés es lo mismo que Muela) dicho assi en lengua Eleemosyna –com aleshores se solia anomenar l’idioma català. Tanmateix en tractar del català de la Ginebrosa, que ell tan bé coneixia gràcies al propi de la Codonyera, l’anomena lengua valenciana. Pels seus molts mèrits l’ajuntament de la Codonyera li té dedicada des del 1901 una carrera, la d’enfront de la Casa de la Vila.

Artur Quintana