Les “Heroides” d’en Guillem Nicolau

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 19 de gener)

El proppassat desembre l’editorial Barcino ha presentat als Amics dels Clàssics, a Barcelona, la primera edició de les Heroides de Publi Ovidi Nasó  en traducció catalana d’en Guillem  Nicolau, conegut també  com el Rector de Maella, el màxim representant de les lletres aragoneses medievals en català i un dels primers autors del nostre incipient humanisme. Un escriptor el nom del qual ha servit per a batejar l’únic premi que s’atorga al nostre país a obres literàries en llengua catalana d’autors aragonesos, o que se senten  vinculats a nosaltres –com és ben sabut es tracta d’un premi guadianesc, o sia sotmès als aires polítics que bufen un dia o un altre. No sabem on havia nascut en Guillem Nicolau,  ni tampoc on va morir. Però sí  sabem que era rector de Sant Esteve de Maella almenys des del 1375 i que seguia essent-ne quan va morir el juliol del 1392 o poc abans.  Malgrat que l’autoria de les Heroides i de la Crònica de Sicília per part d’en Guillem Nicolau és ben establerta des de fa més d’un segle, fins al passat desembre no se n’havia imprès cap d’aquestes obres. L’edició aquesta és, doncs, el primer text d’en Guillem Nicolau que podem llegir sencer sense que hàgim de recórrer als manuscrits originals –fins ara només n’existien alguns fragments impresos. Aquesta, a cura d’en Josep Pujol, és també la primera edició crítica que se n’ha fet. I no es tracta només de comparar els dos originals que s’han conservat de la traducció d’en Nicolau, el de París, sencer, i els pocs fragments del de Barcelona. En Pujol hi publica també les nombrosíssimes glosses que havia versionat en Nicolau, i que en la còpia de la seua traducció que ha arribat fins a nosaltres no s’han conservat,  per més que han quedat evidències que el text era glossat per en Nicolau. L’original glossat de les Heroides va ser traduït sencer al castellà, i una part de les glosses s’integraren en el Tirant lo Blanc. A partir d’aquestes dues fonts en Pujol ha pogut reconstruir el text original glossat d’en Nicolau.

 Artur Quintana

 

 

 

 

 

Anuncis

La Vall de Balat

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 5 de gener del 2018)

El dijous 6 de desembre del passat any es va presentar a la Fira de Monsó el llibre d’Artur Quintana i Font,  La Vall de Balat. Memòria de l’Aragó 1948-2017.  Per aprofundir en la lectura del llibre s’ha de tenir en compte que l’Artur Quintana, d’ençà mitjan els 60, és el català més aragonès que un pot imaginar-se, producte de la seva decisió, ratificada per un munt de vivències acumulades a través dels anys. La primera part del llibre és una reedició revisada de la publicació de les memòries l’any 2003 en Quaderns de les Cadolles, amb el mateix títol. Amb la segona part arriba fins el 2017. Un llibre escrit amb el cor, de recerca, estudi i protecció de les llengües d’Aragó –molt especialment el català i l’aragonès–, recull d’anècdotes i sentiments, i de molts amors, però també d’alguns desamors. La passió i la humanitat de l’autor vessa a cada racó del llibre. Des del seu poble, la Codonyera –el fa seu, perquè l’estima– ha recorregut, més que ningú, tots els pobles de la Franja a la recerca de mots gairebé perduts. Cada troballa d’un mot es un gaudi personal i una joia a protegir fent-la pública. I de perfídies i avoleses també en relata amb sentiments de ràbia sempre ben controlada. La injusta i indigna querella criminal que va haver de sofrir per part de la Facao l’ocasionaren moments d’estremiment ben patents al llibre. I què dir dels infausts “Fets de la Codonyera”? El 20 de febrer del 2010 un grup ben organitzat de gent de la Codonyera, de totes les edats, atiats per facoistes, amb pancartes i crits van impedir la celebració d’una conferència sobre la neonata, en aquelles dades,  Llei de Llengües. Artur Quintana relata aquests fets antidemocràtics i anticonstitucionals amb molt de tristesa. Era una necessitat vital que ell tenia d’incloure aquest relat en les memòries. La Vall de Balat, com diu Buisan de Mur “A bal empizipia en tierras altas d’o lugar d’a Codoñera … E ye gran marabiella, quan o sol se neba de tardis…” El llibre no s’ha presentat encara a la Codonyera, tot i que, des d’aquestes línies prenc el compromís, davant d’amics i defensors de la nostra llengua, d’aportar un lloc apropiat quan convingui fer-ho.

José Miguel Gràcia

 

 

 

Qüento va, qüento vingue

(Publicat a La Comarca el 14 de desembre del 2018)

Al Centre Social de la Portellada va celebrar-se, el cap de setmana passat, el III Concurs de Contes Tradicionals “Qüento va, qüento vingue”, un interessant projecte pedagògic que estimula la relació entre les diferents generacions. Es tracta de preguntar als més grans contes o històries populars que encara es mantinguen vius en la memòria col·lectiva dels nostres iaios i iaies. Els xiquets després de la transmissió oral escriuen el text que presenten al concurs i així es recupera i es transmet una part important del nostre patrimoni immaterial. La iniciativa va eixir fa tres anys des del Departament de Patrimoni de la Comarca del Matarranya i al concurs literari hi poden participar tots els alumnes dels centres escolars del territori. En la convocatòria s’estableixen dos categories: 3er i 4rt i 5è i 6è de Primària i tres premis per a cada categoria. El lliurament dels guardons sempre es celebra durant les Jornades Culturals del Matarranya. La comarca com a promotora premia les escoles i, també, els alumnes amb un obsequi. Els centres guardonats van ser: CRA Alifara, CRA Matarranya i CRA Tastavins. L’acte, presidit pel President de la comarca, sempre acaba amb una actuació d’un grup d’animació, enguany ‘Projecte Caravana’, una companyia resident al poblet terolenc d’Olba, d’origen castellonenc, que va fer riure i participar a tota la canalla en el seu divertit espectacle ‘Bagul de contes’. Els menuts participants en l’acte estaven acompanyats dels seus pares i mestres. D’estos contes premiats la Comarca del Matarranya n’edita una mostra que es presenta durant la festivitat de Sant Jordi en primavera, acte que cada any se celebra a una vila diferent. Per a il·lustrar els textos publicats una reconeguda dibuixant s’encarrega de fer més agradable i didàctica la lectura dels contes tradicionals. Una jornada agradable en la nostra llengua en què els menuts són els autèntics protagonistes de la festa.

Carles Sancho Meix

Classes de literatura comparada

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 24 de novembre del 2018)

        Per un tuit del passat dia 13 ham sabut que a Javier Lambán li agrada la darrera novel·la d’Eduardo Mendoza “que como casi todos los grandes autores catalanes, escribe en español”: lo nostre president, expert en la literatura comparada a Catalunya. Des de Tweeter, aparador de la imatge pública, comprimida i a l’instant, se presenta: “Doctor en historia. Lector entusiasta”, i no para de piular miniressenyes (Patricia Highsmith, Pérez-Reverte, etc.), més d’un llibre alhora, viatges de curta i llarga distància, fragments de premsa afí i una agenda política ben plena. Tants desplaçaments dixen bastant temps per llegir! Una altra piulada seua l’endemà troba l’excepció per haver nascut a un costat de la ratlla: “el mejor novelista en catalán, Jesús Moncada, era aragonés orgulloso de serlo”. ¿Ho deu de dir al Camí de sirga, que Lambán afirma haver llegit en català? Tres dies més tard, beneït per Juan Bolea a El Periódico de Aragón, se ressitua a la casella de partida: “Que decir eso no denigra ni a la hermosa lengua catalana ni a la gran comunidad de Cataluña, también”. Xufla, xufla… Eixe escriptor gadità resident a Saragossa (Premio de Novela Corta Alcalá de Henares i II Premio Abogados de Novela) explica la fórmula conjunta de la quantitat i la qualitat literària dels escriptors catalans en castellà: per vendre més. Des dels Mendoza i Marsé, als germans Moix, Cristina Fallarás i Idelfonso Falcones, o l’estereotip del català pesseter compartit per tutti quanti. Este embolicat argumentari, que dispara a discreció (los escriptors menors “apesebrados” de la Generalitat i els que fora de Catalunya, oh sorpresa, responen entrevistes en castellà), pretén edificar un cànon literari sobre criteris extraliteraris, igual que els tuits presidencials. Perquè si és cert que hi ha literatures amb més escriptors i lectors o més ressò acadèmic i crític, convertir-ho en orgull nacional per coincidència amb la llengua pròpia resulta mesquí i absurd, i evidencia lo mateix supremacisme —o “fascismo pancatalanista”— que critica. A l’autonomia de l’estètica i no a la pàtria dels 26 autors seleccionats, invoca El canon occidental de Harold Bloom.

María Dolores Gimeno

Marta Momblant Ribas, Premi Literari Guillem Nicolau 2018

(Publicat a La Comarca el 21 de setembre del 2018)

‘Arbàgel. Un revolt d’amor’ de Marta Momblant Ribas és l’obra guanyadora del Premi Literari Guillem Nicolau d’enguany. L’escriptora va nàixer a Barcelona i està vinculada a la població matarranyenca de Beseit on hi ha viscut deu anys i on, actualment, resident a la ciutat comtal, hi passa les vacances amb la família. L’autora ja va guanyar este mateix premi el 2009, atorgat pel Govern d’Aragó, amb la novel·la La venta de l’Hereua. Segons el jurat el relat guardonat té lloc al Matarranya i és la història protagonitzada per la relació entre un home íntegre i una dona que lluita per conservar la seua llibertat i independència. L’autora introdueix en la novel·la vocabulari i expressions pròpies del territori matarranyenc en un text que, per altra banda, es mostra molt respectuós a la llengua normativa. Com en totes les obres de Momblant el seu feminisme està molt present. Any passat la seua obra presentada a la convocatòria ja va ser finalista d’este mateix premi que va guanyar el periodista i professor Màrio Sasot amb ‘Espills trencats’. El jurat del Guillem Nicolau 2018 estava format, a més del secretari, pel president López Susín, Director General de Política Lingüística, i els vocals Dolores Gimeno, Màrio Sasot i Tomàs Bosque.

Momblant també va publicar el 2009, en la col·lecció “Lo Trinquet”, editada per l’Institut d’Estudis Turolenses, l’obra de teatre ‘Fora de temps’, fora de lloc, finalista del Premi Literari Guillem Nicolau 2008. I és que la guardonada, a més d’escriptora, és dramaturga, directora d’escena i actriu. Com autora teatral, posteriorment a l’anterior obra premiada, ha publicat ‘Resposta a cartes impertinents’(2013) i ‘La pèrdua’(2017).

Carles Sancho Meix

Àngel Villalba. Cançons i poemes

(Publicat a La Comarca el 7 d’agost del 2018)

La comarca del Baix Aragó-Casp/Bajo Aragón-Caspe ha creat recentment una nova col·lecció de llibres titulada “Mangrana” que, segons ens explica el conseller de cultura de l’entitat en la presentació del volum, el maellà Víctor Prats, “neix amb la vocació de donar veu a l’obra d’aquells escriptors de la nostra comarca la qualitat i producció dels quals així ens ho demanin”. En el primer títol de la col·lecció, escrit en català, presenten el recull de les cançons i poemes del cantautor favarol Àngel Villalba que compta amb una llarga trajectòria musical creativa i dos treballs enregistrats: Àngel Villalba, 30 anys de cançons (2002) i Olivera d’Aragó (2012). La col·lecció “Mangrana”, promoguda per la comarca saragossana, editarà materials tant en castellà com en català perquè en el seu territori agrupa municipis on es parlen les dos llengües aragoneses. Este primer volum l’inicien amb una biografia del cantautor de Favara, vinculat i compromès amb el seu territori i a la seua cultura malgrat viure des de ben jove a L’Hospitalet i Barcelona. A la vila del Matarranya hi té casa i hi va molt a sovint. José Bada, ex conseller del Govern d’Aragó, ha fet el pròleg del llibre i el doctor Artur Quintana l’anàlisi poètic.

Durant el final del franquisme i la transició democràtica Villalba va militar en el moviment àcrata i compartí escenari amb els cantautors de la Nova Cançó Catalana Quico Pi de la Serra, Ovidi Montllor, Quintin Cabrera i Marina Rossell. Després va participar a l’Aragó en concerts per les viles de la Franja, amb el cantautor de Saidí Anton Abad i amb el calaceità Antoni Bengochea, durant el Segon Congrés Internacional de Llengua Catalana del 1986 i, posteriorment, en el Programa d’Animació a la Lectura en català del Govern d’Aragó. En el treball publicat es presenten una setantena llarga de textos entre cançons i poemes que és el fruit de la seua intensa activitat artística i literària en estos cinquanta anys del cantautor favarol. En l’edició del llibre també hi col·labora el Govern d’Aragó.

Carles Sancho Meix

Fantasmes

(Publicat a La Comarca el 15 de juny del 2018)

Vull parlar de fantasmes -no dels safraners que presumeixen d’allò que ignoren, sinó dels que habiten l’indret nebulós que hi ha entre la nostra percepció i la imaginació.

Transito pels camins esborrats i les carreteres desertes del meu racó de món, sovint en les hores on l’entrellum obliga els ulls a servir-se de la fabulació per a completar el desdibuix de les imatges. Una part de mi espera que, en aquesta bombolla d’espai-temps que és la solitud, s’esdevingui alguna cosa d’extraordinària. He desitjat de tot cor que mon pare se m’aparegués a la vall de Lluna, que s’enfilés a la furgoneta i em digués unes paraules reconfortants. O que, assegut a l’era de la torre de cas de Parisi, a Estopanyà, l’avi Terés m’expliqués moltes coses, per exemple com i quan va morir i on jeuen les seues restes. De moment, però, no he tingut cap revelació que em faci sentir que hi ha alguna cosa més enllà de la meua vista, oïda, olfacte, gust o tacte; ni a nivell religiós ni paranormal. I no és per manca de ganes. M’encisen les històries d’esdeveniments que s’escapen a la realitat: la dona que s’apareix de nit en l’habitació d’una fonda, aquell viatge fora del cos, un somni premonitori, les regressions cap a identitats pretèrites o la visita d’una comitiva espectral al capçal d’un moribund. Totes estes coses i d’altres igualment insòlites me les han explicat persones que m’asseguren haver-les viscut directament. Jo sempre les he volgut creure, igual que he desitjat tenir la certesa que, després de mort, em retrobaré amb els éssers estimats. Però no hi puc fer res, l’escepticisme del ‘si no ho veig no m’ho crec’, se m’apodera sense pietat. Només em queda mirar i remirar fotografies, taques que configuren uns rostres però que no em diuen què hi havia endins aquella mirada, quines cabòries ocupaven aquell cervell. Tantes coses, tantes persones que ja no hi són. Presències que deambulen al meu voltant invisibles, inabastables, impossibles. Fantasmes.

Carles Terès