Incerta gloria

Publicada a La Comarca el 14 abril del 2017

L’altre dia vaig anar a veure la pel·lícula ‘Incerta glòria’ basada en un llibre del mateix títol de Joan Sales que explica les vivències d’un oficial de l’exèrcit republicà que estigué destinat a la rereguarda del Front d’Aragó el 1937. Concretament a Estercuel, Olivel de la Virgen a l’obra. Cap al 2014, els responsables de la pel·lícula, principalment la productora Isona Passola i el director Agustí Villaronga coneguts per l’èxit de ‘Pa negre’ (2012), volien rodar-la a la vila minera perquè encara es conserva prou bé l’escenografia que hi surt a la novel·la i que és molt important per a reconstruir el relat, ara passat al cinema: el poble, el castell, el molí i el convent. I és que el guió de la pel·lícula desenvolupa sobretot la primera part de la novel·la que succeeix a Estercuel amb el personatge principal: la Carlana que viu al castell de la població. Un altre escenari imprescindible és el convent de l’Olivar, monestir d’Olivel en l’obra, aquí, suposo, els responsables de la pel·lícula van veure difícil enregistrar l’acció ja que l’actual edificació religiosa està rehabilitada i ara hi viu una comunitat i en la guerra civil va ser saquejat durant la revolta anticlerical del 36. Així que, suposo, van haver de renunciar a la localització i es van endur el projecte a la Cartoixa de Nostra Senyora de las Fuentes, a prop de Sarinyena, als Monegres.

No obstant això, crec que farien bé els habitants d’Estercuel de posar en valor els llocs que hi surten a la novel·la de Joan Salas i marcar una ruta literària i cinematogràfica dels llocs que descriu l’escriptor i que apareixen a la pel·lícula deslocalitzats: el palau i fortalesa on hi viu la Carlana, la senyora de la vila, la població que pràcticament no ha canviat gaire, el convent de l’Olivar on hi van matar els monjos i el molí on hi van viure els humils llogaters de la Carlana. Com que la pel·lícula tindrà un èxit assegurat, per la qualitat del producte i pel seu director i la productora, àmpliament guardonats, farien bé la gent d’Estercuel d’aprofitar l’ocasió per atraure un tipus de turisme cultural seguint les passes de Joan Sales.

 Carles Sancho Meix
Anuncis

Literatura fotogràfica

(Publicada a La Comarca el 6 de gener del 2017)

L’espai digital està essent víctima d’una invasió colossal de fotos i vídeos. Confesso que jo també hi contribueixo, a aquesta infecció. Com no tinc temps per a escriure (a banda dels articles que alguns teniu la paciència de llegir), em dedico a copsar les imatges que em sorprenen, generalment detalls minúsculs, banals, transfigurats per una llum insòlita. La llum, ho sap tothom, és la base de la fotografia. Podem passar cent vegades per un lloc i, un dia, la posició del sol o uns núvols oportuns ens ho mostrarà d’una manera nova, excitant, evocadora. Evocació, vet aquí el poder principal de les imatges. No calen paraules —eixes paraules que no tinc temps d’escriure— perquè davant d’allò es desencadenen certes sensacions que produeixen el mateix efecte que la literatura. Però n’hi ha tantes, de fotos, que han perdut la força que podrien tenir. Res de nou en aquesta civilització nostra: l’excés d’oferta n’anul·la l’interès. Malgrat saber que és absurd, no puc estar-me’n de compartir-les. Mai falten amics o “seguidors” (quina paraula més escruixidora) que posen un “m’agrada”, igual que jo procuro fer amb ells. Afortunadament, de tant en tant, entremig de la saturació de les xarxes, hi trobo l’obra de grans fotògrafs, la majoria desconeguts per a mi. Ombres violentes, paisatges urbans, horitzons desolats, rostres que expliquen més que una novel·la de mil pàgines. És aleshores que entenc el que significa tenir talent.

Com he dit al principi, fer fotos és una manera d’escriure. Es pot fer per a consum propi, per a aixecar acta de les cabòries de cada moment i, si s’escau, poder revisar-les més avant. Però quan s’escriu amb el desig de comunicar, d’expressar, de crear alguna cosa que rosega per dins, aleshores no es pot negar que hi ha la voluntat de ser llegit.

O sigui que possiblement continuaré engreixant el ciberespai amb les fotos que omplen els meus calaixos. Ho sento.

Carles Terès

Lo Molinar, vint anys

(Publicada a La Comarca el 5 d’agost del 2016)

Enguany fa vint anys de la publicació del Molinar, el projecte de recollida de literatura tradicional del Matarranya en català que iniciàrem el 1988. De la informació seleccionada en vam publicar tres volums: narrativa i teatre, cançoner i gèneres menors. Una de les majors sorpreses de la recerca, en el meu cas, va ser la recuperació de la cançó que narra els atacs carlistes a la població de Gandesa ocorreguda el 1874. L’informador que mos va cantar la composició, una tarde d’estiu del 1980, va ser Julio Sancho Dilla, nascut a la Vall del Tormo el 1902, casat amb Loreto Gómez Timoneda, també present durant la gravació perquè l’entrevista va ser a casa seua. Lo tio Julio, amb quasi vuitanta anys encara conservava una sorprenent memòria i un bon domini narratiu. Va anar molt poc a escola perquè als onze anys va morir el seu pare i ja va haver de posar-se a treballar com a llaurador, l’ofici de la seua vida. Mos va explicar en l’entrevista que li vam fer que segurament havia aprés la cançó de sa mare que va morir als 101 anys. La composició és una barreja de jota i cant carlista. Comença per una de les músiques més populars de la comarca de la que se n’han fet moltes versions. Allà ne pugen quatre/ los quatre del gorro roig/ los quatre contrabandistes/ és la ronda de Mont-roig. Lo tio Julio, iaio d’un company amb qui feem la recopilació, com que va observar el nostre interès per les seues contalles mos va agrair el gest i mos va cantar també unes quantes jotes en català. Van ser, en el meu cas, les primeres que vaig escoltar interpretades en la nostra llengua. Quinze anys després, en acabar el treball del Molinar, ja en teníem una bona representació de lletres i músiques de jotes. Després del pas del temps la major part dels informants del recull ja han mort, degut a l’edat avançada dels mateixos. Lo Molinar significa inici de la recuperació de la memòria col·lectiva del Matarranya.

Carles Sancho Meix

Any Llull

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 de juliol del 2016)

Enguany en fa 700 de la mort de Ramon Llull, considerat “el creador de la llengua literària catalana” i “fundador de la literatura en aquesta llengua”. Motius de pes perquè en celebrem com cal l’efemèride, ja que toca de ple aquest patrimoni tan íntimament aragonès que és la llengua catalana. Des del Cresol no hi podíem faltar. Llull va nàixer a Ciutat de Mallorques el 1232, tres any després de la conquesta de l’illa pel rei d’Aragó. Pertanyia, doncs, a la primera generació de catalans nascuts a Mallorca. Als 31 anys tingué unas visions, i abandonà la vida cortesana que fins aleshores havia dut, per a consagrar-se a la contemplació i a l’estudi. El seu objectiu era escriure un mètode, l’Art, per a poder convèncer jueus i musulmans de la primacia del cristianisme, sempre només pel diàleg i el raonament. Provist de l’argumentari de l’Art, allò que en deia les raons necessàries, i amb bons coneixements de llengües -català per al món romànic, llatí per a la resta d’Europa i àrab per a la del món- va viatjar per l’Europa Occidental i tota la Mediterrània, exposant arreu, de paraula i per escrit, a papes, concilis, bisbes, imams, rabins i multituds el seu ideari. Es conserven 265 obres lul·lianes, 57 de les quals en català, i les altres quasi només en llatí. Hi ha notícies d’unes quantes de perdudes, entre elles totes les que va escriure en àrab. Tractà moltíssims temes tant en prosa com en vers, i és pels seus llibres que el català, plenament desenvolupat, va entrar, abans que les altres llengües romàniques, en molts camps i gèneres reservats al llatí. La seua immensa obra –novel·les, faules, apòlegs, discussions, sentències, poesies, …– és un clam a la comprensió de l’altre, del jueu i del musulmà, i al diàleg amb ell, de molt recomanable lectura en aquests temps tumultuosos que vivim. Als 84 anys Llull va emprendre un darrer viatge a Tunis per a exposar-hi el seu ideari. Hi fou apedregat, i hagué de tornar malferit a Mallorca. Segons conten morí al moment d’arribar-hi.

Artur Quintana

Incerta glòria

(Publicat a La Cormarca el 17 de juny del 2016)

L’altre dia l’amic Artur Quintana escrivia a la columna del Trinquet, al Diario de Teruel, sobre la novel·la d’en Joan Sales (Barcelona 1912-1983) ‘Incerta glòria’. L’autor va viure entre el 1937 i 1938 a Estercuel -Olivel de la Virgen, en el llibre- com a tinent de l’exèrcit república lluitant al Front de l’Aragó.

Quintana destaca, en la seua columna, el vocabulari que va recollir l’autor en la seua novel·la sobre la modalitat castellana parlada al Baix Aragó en aquella època per la gent de viles -barreja de castellà, aragonès i català. El columnista en recull una bona mostra d’exemples que apareixen al llibre de Joan Salas. Modalitats d’una llengua que pareix que no interessa a gaire gent com bé diu Quintana. Precisament sobre esta temàtica l’Artur va publicar ‘L’aragonès residual del Bajo Valle del Mezquín’ (2004).
‘Incerta glòria’ (1956) és una de les novel·les més interessants que s’han escrit sobre la guerra civil i de la gent que la va haver de patir. Primer va ser censurada i, més tard, ampliada fins l’edició definitiva del 1971. Va rebre els premis Joanot Martorell, Ramon Llull i Ciutat de Barcelona i és un dels llibres més recomanats per als estudiants de català. De l’obra, el 1987 Catalunya Ràdio, en va fer una adaptació radiofònica.

Fa uns mesos també va passar al teatre i va ser representada al Nacional de Catalunya amb gran èxit de públic i repercussió en els mitjans de comunicació. I des de fa uns mesos, s’hi ha fixat Agustí Villaronga, el guardonat director de ‘Pa negre’, i vol repetir l’experiència portant-la al cinema amb un repartiment d’actors molt notable.

Primerament es volia fer el rodatge a Estercuel i al Convent de Nostra Senyora de l’Olivar -Monestir d’Olivel al llibre-, on van passar els fets que descriu Joan Sales, però, finalment, una gran part de la pel·lícula s’està fent a la província d’Osca, a la Cartoixa de Nostra Senyora de las Fuentes prop de Sarinyena, als Monegres. L’any que ve arribarà a les nostres pantalles, si tot va com ha d’anar.

Carles Sancho Meix

En Joan Sales i el castellà d’Aragó

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 de juny del 2016)

En general els nostres escriptors fan ben poc ús de les modalitats del  castellà d’Aragó, i se solen limitar als models tendencialment acadèmics. Com a molt n’amollen alguns mots en textos de caràcter jocós. I això que l’article 3.3 de la Constitució declara que la riquesa d’aquestes modalitats castellanes nostres és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció. Però n’hi ha alguna  important excepció, com és el cas de la narrativa d’en Joan Sales, i tant a Incerta glòria, la gran novel·la seua de la nostra darrera Guerra, amb molts d’escenaris baix-aragonesos, redactada a partir del 1948 i publicada l’any 1956, com a l’extens carteig que l’autor mantingué de 1936 a 1941 amb Mercè Figueras i Màrius Torres. Entre el 1937 i el 1938 en Sales visqué quasi un any entre nosaltres, majoritàriament al Baix Aragó, on havia vingut a defensar la legalitat republicana enfront dels sublevats. El juny del 37 el tinent Joan Sales començà a escoltar i aprendre la modalitat castellana de Calanda, i no se’n pogué estar de comunicar-ho als seus corresponsals: usen el verb caler i l’exclamació rai tan sovint com nosaltres; diuen esparvero, ólipa, cado (cau), ludria, alberge (albercoc), presco (préssec), impelto, royo (roig), cinglo, cardelina (cadernera), loguero (lloguer), albergenia, letonero (lledoner). A Estercuel -Olivel de la Virgen a Incerta glòria– observarà que la gent del país anomena per cert azerollas les atzeroles, que diuen lorenza a la tremuja, fiemo als fems, … . És sobretot en els mesos passats al front aturat d’aquesta darrera localitat on el tiniente Don Juanico aprendrà bé la modalitat baix-aragonesa del castellà. Aquest cabal lingüístic que hi ha anat assimilant l’incorporarà a Incerta glòria en les freqüents intervencions que s’hi troben de gent d’Estercuel i encontorns. María de Olivel, figura central de la primera  part de la novel·la, és descrita: Si salió tan siñorica, algún impelto tindría, … Que en impeltando un albergero, da prescos como el mesmo puño.  Són una vintena llarga d’intervencions a la novel·la en castellà d’Aragó, que algun dia s’hauran d’estudiar com cal.

Artur Quintana

Brecht (cultura i societat)

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 d’abril del 2016)

Bertolt Brecht va dur a terme els anys 30 una renovació important del teatre contemporani que va ser el que ell anomenà TEATRE ÉPIC. El Teatre Èpic és en essència narratiu, i té una forma expressiva com una faula o paràbola. No té un desenvolupament lineal amb un plantejament, un nus i un desenllaç. Funciona per escenes autònomes i no busca una culminació dramàtica ni emotiva. És, doncs, un teatre per pensar, però no en el sentit filosòfic del teatre de Camus o de Sartre, massa complicat per al públic senzill. Es tracta d’activar l´intel·lecte del públic popular, a base d’un notable sentit de l’espectacle (incloent els musicals o l´humor) i de transmetre una dialèctica social i cultural nodrida amb un important bagatge històric, artístic o científic. En dos paraules, és un TEATRE DIDÀCTIC.

El problema consisteix en que els mercats i els poders econòmics i polítics no en volen saber res de teatre didàctic, i qualsevol excusa és bona per no fer-lo. Si Brecht va topar amb la dictadura nazi (i la franquista a Espanya) ara tenim la dictadura del mercat; i el teatre brechtià és espectacular i, com el de Shakespeare, necessita d’un notable planter d’actors.

Quan era estudiant vaig gaudir del meu primer Brecht al Festival Inernacional de Teatro de Zaragoza: La evitable ascensió d´Artur Ui, i la vaig veure en alemany a càrrec del Berliner Ensemble. Eren els il·lusionants temps de la transició. Des d´allavons  tot el Brecht que he pogut veure ha estat a Madrid o a Barcelona. I és una pena (o vergonya) que  ciutats com Saragossa, Osca o Terol no puguin enriquir-se de muntatges de nivell de peces tan extraordinàries com la Mare Coratge, La Vida de Galileu (que s’acaba de representar a Madrid), o la meravellosa El cercle de guix Caucasià, per no parlar de peces d’influència brechtiana com l’excel·lent versió que José Luis Alonso va fer de la novel·la de Galdós Misericordia, amb la gran Mª Fernanda d´Ocón.Considero el teatre de Bertolt Brecht una necessitat cultural i social de primer ordre i vull afirmar que la cultura (i el teatre) no són un entreteniment per a rics.

Antoni  Bengochea