De les obres d’art de Sixena

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 30 de juliol del 2016)

Allò que no es diu de les 53 peces d’art de Sixena que hi eren al MNAC i des del 26 de juliol són a Sixena, de les 44 que resten al Museu de Lleida i de les pintures murals de la Sala Capitular: que fins el 1995 no es va produir la segregació de les parròquies de la Franja (Vilanova de Sixena era una d’elles), per tant el bisbat de Lleida n’era el responsable. Que les 53 obres comprades per la Generalitat l’any 1992, dipositades al MNAC des del 1972 són d’un valor artístic relatiu, amb l’excepció d’una porta policromada. Que les 44 obres comprades per la Generalitat l’any 1983 estan protegides –catalogades– sota la Llei de Patrimoni Català. D’aquestes últimes cal destacar tres sarcòfags i les restes de figures d’alabastre del Retaule de Santa Anna. Hi ha una tomba més al Museu de Saragossa, de la qual ningú en parla. Que el bisbe Malla va demanar a la Generalitat que comprés les obres esmentades, les monges santjoanistes de Valldoreix ho demanaven insistentment per pagar el nou convent. Si no les hagués comprat la Generalitat on serien actualment? Dins o fora d’Espanya com tantes obres d’art? Que si no s’haguessin arrencat, restaurat i protegit les restes de les pintures murals de la Sala Capitular immediatament després de l’incendi en poc temps s’haguessin fet malbé. Que la gent de la vila va col·laborà en els treballs d’arrencament. Que l’any 1960, com la Sala romania encara en ruïnes, tècnics del MNAC van arrencar els fragments del tester, salvats miraculosament per una capa de calç. Que la primera restauració de la Sala Capitular va arribar els anys 1989-1991. Que si les vendes de les 97 obres van ser il·legals  o nul·les  segons sentències del Jutjat nº 1 d’Osca, les monges santjoanistes, o el govern d’Aragó, hauran de rescabalar a la Generalitat dels pagaments de les tres operacions de compra per import de 50 milions de pessetes, despeses de restauracions i custòdia de les obres. On són els bens, joies  i obres d’art que les monges van vendre a més de les esmentades? Si el Monestir de Sixena és una unitat indivisible, que ha de fer el govern d’Aragó envers les obres d’art de Sixena que hi ha a Osca (l’arxiu i moltes taules), Saragossa, Barcelona, Toledo, Madrid i a la resta del món? Si la indivisibilitat només compta d’ençà 1923, poca cosa més serà Sixena.

Dues sentències populars per reflexionar sobre el tema: “Plets tinguis i els guanyis” i “Val més un mal acord que una bona sentència”

José Miguel Gràcia     

Tinença d’armes

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 23 de juliol del 2016)

Són notícia freqüent les matances produïdes als Estats Units per algun pistoler descontrolat. Perfil d’individu solitari i estrany que entra a una universitat o institut i dispara contra un professor que li cau mal o un altre qualsevol i tots los que troba al seu pas, però també, últimament, algú d’origen immigrant que reivindica mòbils islamistes per matar de manera indiscriminada o discriminada contra un col·lectiu concret, tal i com va passar fa poc a la discoteca gai d’Orlando. Cada desgràcia nova va acompanyada del debat corresponent sobre la necessitat de controlar la possessió d’armes. Los partidaris, de tarannà conservador, presidits per la poderosa associació del rifle, ho reivindiquen com a un dret emparat per les lleis americanes, protectores de la llibertat individual. Los detractors, d’ideologia més progressista, encapçalats pel mateix president Obama, s’esforcen a demostrar els perills de posseir tot tipus d’armes de foc, tant per la gran sofisticació tècnica d’algunes, eficaçment mortíferes, com per l’absència de restriccions en la seua compra.

Dóna la impressió que als Estats Units viuen encara com als temps de la conquesta de fronteres cap a l’Oest, on una pistola era garantia de supervivència. Los actuals descendents d’aquells aventurers ho vinculen a la legítima defensa. En la lluita per la vida i pel territori, los hòmens de les nostres zones rurals també anaven sovint amb un gavinyet o navalla damunt, peces imprescindibles tant per matar un animal com tallar una corda o un matoll o preparar l’aliment diari al mig del camp. (Encara ara molts llauradors guarden a la butxaca una navalla petita —i legal—, molt útil.) Però inclús l’home més assenyat pot convertir-se en una bèstia amb una arma a la mà, tal i com passava fa molts anys en renyines regades per malentesos i alcohol, produint-se morts. Miguel Primo de Rivera, general que va governar amb mà de ferro entre 1923-1930, va prohibir les armes blanques de grans dimensions. Segons m’han contat vells testimonis, la mesura va eradicar la xacra mortal, mereixent l’aprovació de totes les gents d’ordre, a dreta i esquerra.

María Dolores Gimeno

Parc Natural per a protegir el Monegrino, i evitar l’Andorranot

Publicat a La Comarca del 22/7/2016.

Natxo Sorolla

Foto del Monegros Festival, d’EFE. Una empeltament del monegrino i l’andorranot.

“En la nova legislació de benestar animal, i l’increment d’alumnes per aula, estan més amples los gorrinos a la soll que els crios a escola”. No vaig parar d’enriure-me’n quan ho vaig llegir a un perfil de Facebook. I les paradoxes sempre agiten les idees. No fa massa anys que la presència d’una espècie de moixó concreta als Monegros va fer perilla els regadius que s’hi havie de desplegar, i la població autòctona, no sense conya, no va descansar de repetir que l’espècie que més protecció necessitave ere la del Monegrino. És a dir, los humans que poblaven los Monegros, que ja portaven moltes dècades de despoblació. D’alguna manera el debat estave entre privilegiar les possibilitats socioeconòmiques de la nova agricultura i la necessitat d’aturar-les per la protecció d’espècies animals. Al final les dues coses van resultar compatibles.

“Los parcs naturals i les zones protegides serveixen per a assentar la població rural”. Ho llegia a una notícia d’un diari d’àmbit estatal. Una hipòtesi interessant, que va en la línia del Monegrino! Ho explicaven a partir d’un estudi  que el Govern d’Aragó ha presentat, juntament en una associació ecologista. Diuen que els municipis que estan a parcs naturals han mantingut més la població, i tenen rendes més altes, que no els municipis de mida similar de la resta d’Aragó.

En línia d’això, llixgo un altre comentari a Facebook, que evidentment lligue l’estudi en la necessitat del Parc Natural (fallit) del Matarranya. Per a fer créixer la població, diu. Suposo que la majoria ja em té clitxat. M’agrade el monte. M’agrade el Matarranya. No m’agrade la despoblació. I penso que mos cal reformar (o capgirar) el model socioeconòmic. Però en allò de “créixer” me ve al cap la idea d’Andorra, un país que em meravelle. Però que cada vegada que hi vaig, penso: ja els calie tot això a n’esta gent? Un país que ha multiplicat per 10 la seua població, ha repoblat a marxes forçades lo país d’espanyols i portuguesos, en un model de creixement-creixement-i-més-creixement basat en lo comerç i la neu… algun dia deus arribar a pensar: vols dir que no viuríem més tranquils anant més poc a poc? Tot és qüestió de poder triar el model que vols: la despoblació de models que caduquen, la protecció sostinguda del Monegrino, o el creixement ferotge de l’Andorranot.

PS: com a nota curiosa, més enllà del titular, me poso en contacte en l’administració i en l’associació per a poder accedir a l’Informe. En estos temps que es posen de moda els Consejos de Transparència l’administració em diu que no puc accedir a l’Informe que han presentat perquè està “dentro de la revisión del Plan…”, i l’associació em diu que no en sap molt més que el que apareix a la nota de premsa. Finalment, demanant a l’Administració aclarir-ho, em fan arribar un Excel en dades. Documents públics que haurien de ser accessibles en un clic no són fàcils de trobar ni reiterant-se per correu.

Moses und Aron, l’impossible comunicació de la veritat

 (Publicat al Diario de Teruel el dissabte 16 de juliol del 2016)

De quan en quan tenim la sort d’assistir a veritables esdeveniments artístics. Això ha succeït a Madrid amb la representació de l’òpera d’Arnold Schönberg “Moisés i Aaró”. Aquesta extraordinària creació musical la va acabar “her Schönberg” l’any 32 del segle passat a Barcelona. En realitat va restar inacabada, ja que faltava per musicar un acte, però el senyor Arnold no li ficà mai música. Després de la seva fructífera estada barcelonina, Schönberg va tornar a Berlín, on només va tindre temps de constatar que el nou govern nazi l’havia expulsat del conservatori, ja que aquest senyor tenia dos grans pecats: un original: era jueu; l’altre mortal: feia música que en deien degenerada. Aviat va fer les maletes, i es va establir als Estats Units per sempre.

Del primer pecat la història ja l’ha absolt, però del segon (del musical i artístic) el públic i la societat encara el considera imputat. La societat i la cultura actual no està d’acord amb la prohibició d’aquesta música, però sembla compartir els mateixos gustos que el nazisme, ja que afirma que no té ni ritme, ni melodia, ni harmonia (així m’ho va dir una amiga meva) i que “aquesta música de cassoles” és inoïble. “Moisés i Aaró” està considerada per la musicologia una de les cinc òperes més importants del segle vint, i de les vint o vint i cinc de la història. En canvi ocupa el ridícul lloc 275 de les més representades actualment.

Aquesta creació (testimoni artístic del compositor) tracta de la dificultat de comunicar les veritats (conceptuals, artístiques, filosòfiques, etc.), sense alterar-les, edulcorar-les o mistificar-les, i la música atonal és imprescindible pel seu desenvolupament i comprensió i aporta un dramatisme únic (com una gran “performance”). Una gran música i un gran espectacle. La orquestra i el cor del Real van ser a l’alçada, i el públic va aplaudir de debò. Al Liceu de Barcelona (on segueixen tenint un deute amb Schönberg), en canvi, continuen amb el repertori de sempre (el que agrada a la gent) perquè s’ha de recuperar el dèficit i no estan per “aventures intel·lectuals”.

Antoni  Bengochea

Pulitzer a la tossuderia

(Publicat a La Comarca el 15 de juliol del 2016)

Fa poc va vindre a casa un amic, periodista de professió, a qui fee anys que no veia. Ens vam posar al dia de les vides respectives i de l’actualitat sociopolítica. Quan li vaig ensenyar l’estudi, va fixar-se en la pila de Temps de Franja que tenia a la taula de treball.

—¿Y esto qué es? —va interpel·lar-me.

—Una revista que editan las asociaciones del Aragón oriental.

—Pero veo que está toda en catalán…

—Bueno, supongo que ya sabes que lo que se habla en esas comarcas desde hace siglos es catalán. Lo normal es que si se hace una revista sea en la lengua propia, ¿no?

Quan va saber que TdF s’edita mensualment i sense interrupcions des de l’any 2000, i que té més de 600 subscriptors, no va poder estar-se de mostrar una certa incredulitat. Fa temps que és dins el món de la comunicació i ha passat per mitjans de tota mena i dimensió. Per tant, sap la dificultat de tirar endavant aquest tipus de projectes. Però quan es va quedar parat de veres va ser en sentir que els col·laboradors són voluntaris.

—¡Voluntarios! ¡Durante dieciséis años! Eso, Terés, no me lo creo.

En confirmar-li que era així, va exhortar—me a enviar una candidatura als premis Pulitzer.

—Seguro que os dan el premio, aunque solo sea por cabezones —va bromejar—. Maños hasta la médula…

Tot fullejant —les, va cridar-li l’atenció l’escassedat d’anuncis.

—A ver si lo entiendo. La revista tiene 600 suscritores de pago y unos 1.000 lectores mensuales, personas concienciadas, fieles, que la sienten como algo muy suyo. ¡Es un bombón para cualquier anunciante!
La conversa va seguir per estos camins fins que va virar cap a assumptes més banals. Quan va marxar, em vaig quedar pensarós. Em costava concentrar-me en la revisió de les proves del darrer número de Temps de Franja. Vaig recordar la trucada d’en Josep Galan un vespre de l’any 2000 per exposar-me la idea i animar-me a col·laborar-hi. Aleshores va semblar-me un altre projecte impossible. Al final, ironies de la vida, l’havia sobreviscut. Bona feina, Josep.

Carles Terès

Any Llull

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 de juliol del 2016)

Enguany en fa 700 de la mort de Ramon Llull, considerat “el creador de la llengua literària catalana” i “fundador de la literatura en aquesta llengua”. Motius de pes perquè en celebrem com cal l’efemèride, ja que toca de ple aquest patrimoni tan íntimament aragonès que és la llengua catalana. Des del Cresol no hi podíem faltar. Llull va nàixer a Ciutat de Mallorques el 1232, tres any després de la conquesta de l’illa pel rei d’Aragó. Pertanyia, doncs, a la primera generació de catalans nascuts a Mallorca. Als 31 anys tingué unas visions, i abandonà la vida cortesana que fins aleshores havia dut, per a consagrar-se a la contemplació i a l’estudi. El seu objectiu era escriure un mètode, l’Art, per a poder convèncer jueus i musulmans de la primacia del cristianisme, sempre només pel diàleg i el raonament. Provist de l’argumentari de l’Art, allò que en deia les raons necessàries, i amb bons coneixements de llengües -català per al món romànic, llatí per a la resta d’Europa i àrab per a la del món- va viatjar per l’Europa Occidental i tota la Mediterrània, exposant arreu, de paraula i per escrit, a papes, concilis, bisbes, imams, rabins i multituds el seu ideari. Es conserven 265 obres lul·lianes, 57 de les quals en català, i les altres quasi només en llatí. Hi ha notícies d’unes quantes de perdudes, entre elles totes les que va escriure en àrab. Tractà moltíssims temes tant en prosa com en vers, i és pels seus llibres que el català, plenament desenvolupat, va entrar, abans que les altres llengües romàniques, en molts camps i gèneres reservats al llatí. La seua immensa obra –novel·les, faules, apòlegs, discussions, sentències, poesies, …– és un clam a la comprensió de l’altre, del jueu i del musulmà, i al diàleg amb ell, de molt recomanable lectura en aquests temps tumultuosos que vivim. Als 84 anys Llull va emprendre un darrer viatge a Tunis per a exposar-hi el seu ideari. Hi fou apedregat, i hagué de tornar malferit a Mallorca. Segons conten morí al moment d’arribar-hi.

Artur Quintana

Un regal inesperat

(Publicat a La Comarca 8 de juliol del 2016)

A mi, a més d’obrir-me les portes del mercat laboral, l’habilitat en l’art d’escriure amb màquina m’ha permès viure una sèrie d’interessants experiències que d’una altra manera hagueren passat de llarg. I això d’“art” no és invent meu, que ho diu als diccionaris.

Corrie la primavera de 1972 quan vaig aprovar unes oposicions funcionarials que incloïen una duríssima prova de mecanografia. I a mitjans d’octubre d’aquell mateix any, em van declarar “útil para el servicio militar” i em vaig incorporar a files. Pocs instants després d’arribar al campament de Sant Climent Sescebes, amb los reclutes en formació davant dels barracons, “el cabo furriel” va demanar si algú sabie escriure a màquina. Suposant que allò podrie ser bo per a mi, vaig fer un pas endavant. I a partir d’aquell moment vaig quedar a les seues ordres, gairebé eximit de la instrucció i de qualsevol altra activitat que no fore el passar a màquina llargues llistes de reclutes. I tantes en vaig picar que vaig arribar a saber-me els noms de memòria. Fins al punt que els companys es divertien comprovant que al dir el seu nom i el primer cognom, jo, automàticament, hi afegia el segon.

Acabada la instrucció, vaig passar destinat com a soldat a un regiment d’artilleria de Girona. I aquí es va repetir l’escena del reclutament de mecanògrafs. Amb la diferència que el reclutador ere un brigada i que, a més, mos va fer una mica de prova a les taules del minjador. Quan el suboficial em va vore escriure va quedar bocabadat. I sense pensar-s’ho gens em va ordenar que em presentara immediatament al despatx de “Mayoría”. Ara, aquí ja no vaig picar llistes solament. La paperassa ere més variada. I tot i que en aquell quarter vaig fer algunes guàrdies, també vaig quedar pràcticament exempt de servicis.

En conclusió: aquella regalada mili a Sant Climent i a Girona, que jo esperava molt més dura, la hi dec a la mecanografia. Una mili que, dit sigue de passada, vaig acabar a Lleida com a “cabo primero de artillería” en l’especialitat d’“equipo telefónico”, sense que mai arribara a tocar cap canó ni tampoc cap altre telèfon que el del despatx de “Mayoría”.

José A. Carrégalo

Adequació esportiva: del camp de futbol al pavelló municipal

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 de juliol del 2016)

Lo futbol és l’esport rei als nostres pobles. Qui ho pot posar en dubte. Per tant forma part de l’entreteniment preferit de bona part dels nostres conciutadans.  Per aquells que mos agrada molt i molt, que hi hem jugat, una de les nostres màximes il·lusions es veure’l practicar en directe defensant los nostres colors més propers. Així, com aficionats i com a socis hem mantingut estructures esportives que han donat continuïtat als equips escolars de benjamins, alevins i infantils de les escoles locals.

Lo natural era que de tota aquella munió de xiquets dels temps escolars, al menys una vintena continues jugant fins als trenta anys de manera apassionada, col·locant al futbol per sobre de festes, estudis i festejos, dels revolts anys adolescents. Però vet aquí que la disminució de població, l’envelliment i les noves dinàmiques formatives i laborals mos han trastocat les seqüències naturals del nostre entorn. I com no, també la del “futbol dels grans”.

Pobles al voltant dels cinc-cents habitants de comarques rurals com la del Matarranya no poden mantenir un equip de futbol que pugui aguantar dignament una lliga. Especialment quan esta competició comporta efectuar desplaçaments de mes de dos-cents quilòmetres. Una lliga d’una vintena de clubs que s’allarga de l’octubre fins al juny de l’any següent i que precisa d’equips amb al menys una vintena de jugadors. Equips carismàtics desapareixen o es tornen intermitents com lo Guadiana: un any poden jugar i tres no.

 Alea iacta est. Uns esplèndids camps de futbol, orgull de molts dels nostres vilatans, deixen de tenir sentit. I vet aquí que uns pavellons multifuncionals construïts en època de vaques gordes o actualment amb molt esforç, agafen lo relleu com a infraestructures ideals per a practicar esports possibles tant individuals com a col•lectius. En estes estructures cobertes se poden practicar tota mena de esports per a totes les edats i sexes: xiquets i xiquetes, joves, homes i dones fins a edats avançades. Estic convençut que esta es la solució per als pobles al voltant dels cinc-cents habitants o menys, que si que podran mantenir equips “de sala” de composició reduïda i oberta a un ventall de practicants molt més ampli.

Ara lo que cal es estructurar lligues comarcals de futbol sala, basquet, handbol, etc., que omplin el vuit que mos deixa lo futbol rei. Probablement practicarem més i mos ho passarem també millor. I perquè no, possiblement tornarem a tenir cantera per mantenir, encara que sigue a nivell comarcal, algun equip de futbol “dels grans”.

 Juan Luis Camps

Falsejar la Fantasia

(Publicat a La Comarca l’1 de juliol del 2016)

Acabo d’empassar-me el darrer capítol de ‘Game of thrones’ i ja estic esperant la nova temporada. Èpica, intensa, enigmàtica, emocionant… Escric ‘Game of thrones’ així, en anglès, perquè per no claudicar a la televisió de pagament l’he vista de mala manera, per internet, subtitulada en espanyol.

Alguns capítols de la darrera temporada s’han rodat, parcialment, ben prop del Baix Aragó, a Peníscola, concretament. I altres no massa lluny, al castell de Zafra (Guadalajara), al costat de la província de Terol. De fet, els actors i equips de rodatge de la superproducció televisiva anaven a dormir a Terol capital.

Al veure la sèrie es coneix que al rodar no se n’estan de res, que s’ho prenen seriosament a l’ambientar ciutats i civilitzacions senceres. Cada un dels regnes o països on es desenvolupa l’acció correspon, aproximadament, a un regne històric de l’Edat Mitjana. Però, encara i tota l’ambició del projecte, la qualitat i la imaginació desplegades, s’havie de colar alguna badada. Una, en concret, reflecteix l’anglocentrisme dels creadors. Per molt que Meereen, la ciutat governada per la reina Daenerys, recree una populosa capital oriental, exòtica, distinta i allunyada dels europeïtzats països de Ponent -escenari principal de l’acció-, a l’hora de fer pintades a les parets, els seus habitants fan anar un anglès canònic i actual. Al capítol ‘The red woman’ -sí, també vist en anglès, subtitulat-, la revolta dels esclaus es manifesta amb el grafit subversiu ‘Kill the masters’ -‘Mata els amos’-. Els marginats d’una civilització oriental, llunyana, distinta a tot el conegut a l’europeu Ponent escriuen en anglès, com el director, el productor i el guionista de la sèrie. Grinyola, però és fruit de la prepotència de qui pertany a una cultura dominant i no dóna importància a la resta de les cultures, encara que siga a costa de falsejar la realitat -en este cas caldria dir falsejar la fantasia-.

Lluís Rajadell