Bolets

(Pubicat a La Comarca el 25 de gener del 2019)

L’any passat, com que va ploure molt, va ser una temporada excel·lent per als bolets i els boletaires. A final d’hivern, buscant com cada any espàrrecs per la muntanya, vam trobar les fràgils boletes brunes, de rosada o fredolics com també se coneix esta espècie micològica. Boníssims cuinats com a sopa o crema. Mai n’havíem vist a finals de febrer i començament de març. Pràcticament la temporada d’estos bolets, al mateix costat de casa, va durar unes tres setmanes ben bones. Després a internet haig comprovat que algun any molt humit sol passar.

Abans d’arribar la tardor, les abundants tronades de l’estiu, van activar els grans pebrassos blancs des de mitjans de setembre per on havia baixat l’aigua. Va ser pels vols del Pilar quan van aparèixer moltes classes de bolets comestibles: els preuats rovellons, els menuts mataparents o mollerics, les crueldes o llores, els cabridets o cames de perdiu, els bolets de tronc o gírgoles. D’estes dos últimes espècies n’hem collit pocs exemplars. L’any passat vam trobat al faltar algun carlet, encara que no són molt freqüents en els llocs per on busquem. Més tard, perquè el fred li va costar en arribar l’any passat, van aparèixer els peus de rata, els bolets de bestiar, les orelletes, els deliciosos babosos, bateons o llenegues… i, per tancar la temporada, les boletes brunes o fredolics, com el seu nom indica es mantenen fins arribar els freds, els tapats o garlandís i els pitets de gallina o llengua de bou. Espècies que la temporada passada van allargar la collita de bolets més enllà de Cap d’Any. En algunes de les nostres eixides micològiques hem hagut de triar aquelles espècies més del nostre gust per l’abundància de la collita. Tot un bon any agrícola de freqüents plogudes que, a més dels bolets, han activat totes les valls, barrancs, fonts i basses com fa molts anys que no es veia.

Carles Sancho Meix

Anuncis

Les “Heroides” d’en Guillem Nicolau

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 19 de gener)

El proppassat desembre l’editorial Barcino ha presentat als Amics dels Clàssics, a Barcelona, la primera edició de les Heroides de Publi Ovidi Nasó  en traducció catalana d’en Guillem  Nicolau, conegut també  com el Rector de Maella, el màxim representant de les lletres aragoneses medievals en català i un dels primers autors del nostre incipient humanisme. Un escriptor el nom del qual ha servit per a batejar l’únic premi que s’atorga al nostre país a obres literàries en llengua catalana d’autors aragonesos, o que se senten  vinculats a nosaltres –com és ben sabut es tracta d’un premi guadianesc, o sia sotmès als aires polítics que bufen un dia o un altre. No sabem on havia nascut en Guillem Nicolau,  ni tampoc on va morir. Però sí  sabem que era rector de Sant Esteve de Maella almenys des del 1375 i que seguia essent-ne quan va morir el juliol del 1392 o poc abans.  Malgrat que l’autoria de les Heroides i de la Crònica de Sicília per part d’en Guillem Nicolau és ben establerta des de fa més d’un segle, fins al passat desembre no se n’havia imprès cap d’aquestes obres. L’edició aquesta és, doncs, el primer text d’en Guillem Nicolau que podem llegir sencer sense que hàgim de recórrer als manuscrits originals –fins ara només n’existien alguns fragments impresos. Aquesta, a cura d’en Josep Pujol, és també la primera edició crítica que se n’ha fet. I no es tracta només de comparar els dos originals que s’han conservat de la traducció d’en Nicolau, el de París, sencer, i els pocs fragments del de Barcelona. En Pujol hi publica també les nombrosíssimes glosses que havia versionat en Nicolau, i que en la còpia de la seua traducció que ha arribat fins a nosaltres no s’han conservat,  per més que han quedat evidències que el text era glossat per en Nicolau. L’original glossat de les Heroides va ser traduït sencer al castellà, i una part de les glosses s’integraren en el Tirant lo Blanc. A partir d’aquestes dues fonts en Pujol ha pogut reconstruir el text original glossat d’en Nicolau.

 Artur Quintana

 

 

 

 

 

Entre matar el gorrino i penjar la foto a Instagram

Natxo Sorolla

(Publicat a La Comarca, Viles i gents, 18/1/2019)

Al Matarranya els Baby Boomers (Generació X) van nàixer entre els anys 60 i 70. És la generació que devie consolidar anar de festa a Vall-de-roures, que sempre va conduir superant les taxes d’alcoholèmia, i que va tastar les últimes llengüetades de la Ruta del Bakalao a Calaceit. Però és una generació que ha matat lo gorrino a casa en normalitat i ha vist treballar el monte en animals. Dos mons que aquí han tingut la seua connexió natural. Los Millennials (Generació Y) van arribar després (entre els 80 i els 90) i els va tocar fer una bona transició per la irrupció de les noves tecnologies. Per a ells l’ecosistema està format tant per la subsistència com per l’opulència, en pares que no han agarrat mai un avió i fills que han inaugurat los Erasmus. Però per a qui pot ser més complicat entendre la connexió entre els dos mons és per a la Generació Z (Centennials), que van arribar en lo mòbil ja davall lo braç. I això es fa més evident si són urbans. Perquè mentalment estan lluny de les economies de subsistència.

Les pel·lícules i documentals són una gran ferramenta per a immergir-se temporalment en una societat i en un temps. I xalar i patir com los seus protagonistes. Un bon inici és entendre el món social de forma rigorosa, per via del programa «Economia en colors» de Sala i Martín (capítols Rosa i Lila). I també entendre que el nostre comportament individual en bona part se base en la societat a on estem inserits, per via del El Show de Truman. Podem entendre el procés de modernització que mos distancie de la matança del gorrino, i mos aproxime a Instagram, en Bienvenido Mr. Marshall o Los Santos Inocentes. Però tinc una gran predilecció per les de Paco Martínez Soria, perquè se centren en lo conflicte entre un sistema i l’altre (La ciudad no es para mi, Hay que educar a papá, El turismo ese gran invento).

Si voleu posar una nota cool al tema, teniu la versió elegant i anglesa de la industrialització a Peaky Blinders. Però com a documents que s’expliquen sols crec que la major creació en anys és lo documental «Historia del mundo» (capítols del 5 al 8). Parteixen de les societats preindustrials i arriben a la societat informacional. D’esta última època la ciència ficció generalment destaque los perills de les noves tecnologies, i serveix per a reflexionar-hi: Terminator, Blade Runner… Però crec que n’hi ha un que ho sintetitze tot, i des d’un punt de vista més social: Caida en picado de «Black Mirror». Que tos aprofiton! 🙂

La Barraca de Queretes

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 12 de gener del 2019)

Pels territoris que confronten Queretes, es a dir la resta de la comarca del Matarranya, el Baix Aragó, los Ports castellonencs i la Terra Alta catalana es coneix molt bé la extraordinària tasca musical de la família Mallén i del emblemàtic local de La Barraca 0.2, avui reconvertit en associació cultural i gastronòmica. La seva constància i tenacitat fan que molt sovint puguem gaudir en este petit local de concerts de música en viu, espectacles impensables per a un poble de sis-cents habitants. Lo darrer al que vaig assistir va ser lo dissabte vuit de desembre a càrrec de la pianista Estefanía Muzalyova,  amb un concert variat amb peces prou conegudes i altres de la seva creació. Una meravella. A prop de trenta persones vam passar una vespra deliciosa en un local que recorda aquells pubs anglesos d’on van sortir músics extraordinaris. La Barraca està perfectament decorada i ambientada com a local musical. Llum i colors molt encertats. He d’agrair a Fernando per la seva organització i sobre tot als músics que acudeixen i que de bon segur no ho fan per diners. Això encara es de més valorar i et fa sentir més còmode abans, durant i desprès de l’actuació. El concert de piano esmentat es realment un miracle o el resultat d’una imaginació organitzativa excel·lent. S’ha de portar un piano, que no te’l pots portar davall del braç, i no vull pensar amb el cost. Lògicament la pianista té unes despeses de desplaçament i deuria cobrar alguna cosa. S’ha d’adequar el so a l’espai i aquí Fernando té la ma trencada i el veus contínuament tant enrere la barra com arreglant l’aparellattge elèctric.. Finalment quan assumeixes tots estos entrebancs i comproves que a més la pianista es molt bona, surt la pregunta de com s’ho fa. La resposta crec que la trobarem en entendre que hi ha molta gent apassionada per la música, i especialment per la música en directe i també que hi ha molts músics que gaudeixen interpretant de manera altruista en llocs emblemàtics com la Barraca. Perquè la música en viu, que comporta este contacte tant directe entre músic i espectador, crec que va amb les dues direccions fent gaudir tant a l’artista com als receptors. Al menys es lo que vaig veure a la cara de la Estefanía, una cara de felicitat, que no va parar de interactuar i  comentar amb aquell públic tant proper i agraït.

Juan Luís Camps

Trenta anys de dignitat

(Publicat a La Comarca l’11 de gener del 2019)

Enguany fa trenta anys que un grup de persones sensibles a la cultura de les nostres terres, van decidir unir els seus esforços i crear una associació. Així va néixer l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA). Molts d’aquells fundadors ja tenien una trajectòria en l’activisme a les seues viles, per això van considerar que calia fer un pas més i treballar pel conjunt de poblacions que compartien llengua en esta part d’Aragó.

La faena no era fàcil. Lo territori no estava articulat (les comarques no existien) i la cultura, entesa com la manera d’interpretar el món que ens envolta, no sol ser un tema gaire popular -tret de les activitats d’etnografia “nostàlgica”-. La cultura és una matèria que abasta tots los àmbits de la nostra existència, la connexió amb lo passat que ens permet entendre el present i projectar-nos cap al futur. Es tractava d’evitar que passés allò que deia Raimon de “qui perd els orígens perd la identitat”. L’aspecte més precari de la cultura a les nostres terres era precisament aquell que les definia: l’idioma. Tot i ser parlat per la immensa majoria dels habitants, no tenia cap reconeixement oficial i no s’aprenia a les escoles. Los que tenien inquietuds literàries no coneixien lo registre culte de la llengua catalana que havien mamat a casa. Per a elaborar cultura escrita, només los havien ensenyat lo castellà. Però a l’hora d’expressar aquelles inquietuds, esta llengua els era insuficient, perquè el món que els envoltava venia definit per uns noms que no eren castellans. Així van començar a treballar per portar l’idioma que parlaven a casa i al carrer a tots los aspectes de la vida. Des d’allavons han editat llibres de múltiples temàtiques, publicat discos, revistes, fullets; han muntat exposicions; han organitzat trobades, concerts, cursos i conferències…

Han sigut trenta anys de dedicar temps i esforç a la cultura col·lectiva, sense fer cas de la incomprensió ni de les dificultats. Trenta anys de dignitat. Llarga vida a la cultura. Llarga vida a l’ASCUMA.

Carles Terès

La Vall de Balat

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 5 de gener del 2018)

El dijous 6 de desembre del passat any es va presentar a la Fira de Monsó el llibre d’Artur Quintana i Font,  La Vall de Balat. Memòria de l’Aragó 1948-2017.  Per aprofundir en la lectura del llibre s’ha de tenir en compte que l’Artur Quintana, d’ençà mitjan els 60, és el català més aragonès que un pot imaginar-se, producte de la seva decisió, ratificada per un munt de vivències acumulades a través dels anys. La primera part del llibre és una reedició revisada de la publicació de les memòries l’any 2003 en Quaderns de les Cadolles, amb el mateix títol. Amb la segona part arriba fins el 2017. Un llibre escrit amb el cor, de recerca, estudi i protecció de les llengües d’Aragó –molt especialment el català i l’aragonès–, recull d’anècdotes i sentiments, i de molts amors, però també d’alguns desamors. La passió i la humanitat de l’autor vessa a cada racó del llibre. Des del seu poble, la Codonyera –el fa seu, perquè l’estima– ha recorregut, més que ningú, tots els pobles de la Franja a la recerca de mots gairebé perduts. Cada troballa d’un mot es un gaudi personal i una joia a protegir fent-la pública. I de perfídies i avoleses també en relata amb sentiments de ràbia sempre ben controlada. La injusta i indigna querella criminal que va haver de sofrir per part de la Facao l’ocasionaren moments d’estremiment ben patents al llibre. I què dir dels infausts “Fets de la Codonyera”? El 20 de febrer del 2010 un grup ben organitzat de gent de la Codonyera, de totes les edats, atiats per facoistes, amb pancartes i crits van impedir la celebració d’una conferència sobre la neonata, en aquelles dades,  Llei de Llengües. Artur Quintana relata aquests fets antidemocràtics i anticonstitucionals amb molt de tristesa. Era una necessitat vital que ell tenia d’incloure aquest relat en les memòries. La Vall de Balat, com diu Buisan de Mur “A bal empizipia en tierras altas d’o lugar d’a Codoñera … E ye gran marabiella, quan o sol se neba de tardis…” El llibre no s’ha presentat encara a la Codonyera, tot i que, des d’aquestes línies prenc el compromís, davant d’amics i defensors de la nostra llengua, d’aportar un lloc apropiat quan convingui fer-ho.

José Miguel Gràcia

 

 

 

Un tresor

(Publicat a La Comarca el 4 de gener del 2019)

A Mont-roig, a finals dels anys cinquanta i principis del sixanta, eren comptades les cases que disposaven de teléfon. I tant si en tenien com si no, per a qualsevol comunicació havien de contactar abans amb la central, que estave situada a casa Saura. El servici telegràfic funcionave de forma pareguda. Si volies enviar un telegrama havies d’anar a la centraleta i a través del teléfon comunicaven oralment lo text a la de destí. Allí ho transcrivien a mà en un altre imprés i el feen arribar al destinatari. Però este sistema donave lloc a equívocs i malentesos, com lo que explico a continuació.

Los meus pares van ser els primers en obrir, a les acaballes de la década dels cinquanta, una panaderia a Mont-roig. Però l’any 1966 el pare va decidir donar un cop de timó a la seua vida i es va presentar a les oposicions d’agents judicials. I quan li va tocar, va anar a Madrid a examinâ’s. A casa vam estar una setmana sense notícies, consumits per la impaciència. Però un dia, poc abans de Nadal, allà al tardet, a través de la centraleta de Mont-roig mos va arribar un telegrama, manuscrit, el text del qual resave literalment: “Alegre y Felices Navidades besos para todos recuerdos a Pepillo el Panadero de la gente Don José Carregalo”.

Lo contingut del telegrama mos vam dixar sumament desconcertats. Allò de “recuerdos a Pepillo el Panadero de la gente” qué significave? Qué tenie que vore “la gente” en aquell cas? I, si ere una altra broma del pare, com l’havíem d’interpretar? I amb aquella cavilamenta mos vam gitar. Però, desassossegada, la mare no parave de donar-li voltes al tema. Va ser a mitja nit, amb tota la casa en silenci, quan se li va encendre la llumeneta i ho va vore tot clar. Allò de “de la gente” ere un error de transcripció! Lo que el pare volie dir ere “del agente”, i allò significave que… havie aprovat l’oposició!

I va saltar del llit i, cridant i plorant d’alegria, mos va despertar i mos ho va explicar. I allí, en pijameta i camises de dormir, a pesar del fred, ho vam celebrar tots amb una bona algaravia.

Han passat més de cinquanta anys de tant memorable feta, però conservem lo telegrama com un tresor, com a testimoni d’este deliciós episodi de la història familiar.

José A. Carrégalo