Entre matar el gorrino i penjar la foto a Instagram

Natxo Sorolla

(Publicat a La Comarca, Viles i gents, 18/1/2019)

Al Matarranya els Baby Boomers (Generació X) van nàixer entre els anys 60 i 70. És la generació que devie consolidar anar de festa a Vall-de-roures, que sempre va conduir superant les taxes d’alcoholèmia, i que va tastar les últimes llengüetades de la Ruta del Bakalao a Calaceit. Però és una generació que ha matat lo gorrino a casa en normalitat i ha vist treballar el monte en animals. Dos mons que aquí han tingut la seua connexió natural. Los Millennials (Generació Y) van arribar després (entre els 80 i els 90) i els va tocar fer una bona transició per la irrupció de les noves tecnologies. Per a ells l’ecosistema està format tant per la subsistència com per l’opulència, en pares que no han agarrat mai un avió i fills que han inaugurat los Erasmus. Però per a qui pot ser més complicat entendre la connexió entre els dos mons és per a la Generació Z (Centennials), que van arribar en lo mòbil ja davall lo braç. I això es fa més evident si són urbans. Perquè mentalment estan lluny de les economies de subsistència.

Les pel·lícules i documentals són una gran ferramenta per a immergir-se temporalment en una societat i en un temps. I xalar i patir com los seus protagonistes. Un bon inici és entendre el món social de forma rigorosa, per via del programa «Economia en colors» de Sala i Martín (capítols Rosa i Lila). I també entendre que el nostre comportament individual en bona part se base en la societat a on estem inserits, per via del El Show de Truman. Podem entendre el procés de modernització que mos distancie de la matança del gorrino, i mos aproxime a Instagram, en Bienvenido Mr. Marshall o Los Santos Inocentes. Però tinc una gran predilecció per les de Paco Martínez Soria, perquè se centren en lo conflicte entre un sistema i l’altre (La ciudad no es para mi, Hay que educar a papá, El turismo ese gran invento).

Si voleu posar una nota cool al tema, teniu la versió elegant i anglesa de la industrialització a Peaky Blinders. Però com a documents que s’expliquen sols crec que la major creació en anys és lo documental «Historia del mundo» (capítols del 5 al 8). Parteixen de les societats preindustrials i arriben a la societat informacional. D’esta última època la ciència ficció generalment destaque los perills de les noves tecnologies, i serveix per a reflexionar-hi: Terminator, Blade Runner… Però crec que n’hi ha un que ho sintetitze tot, i des d’un punt de vista més social: Caida en picado de «Black Mirror». Que tos aprofiton! 🙂

Anuncis

La Barraca de Queretes

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 12 de gener del 2019)

Pels territoris que confronten Queretes, es a dir la resta de la comarca del Matarranya, el Baix Aragó, los Ports castellonencs i la Terra Alta catalana es coneix molt bé la extraordinària tasca musical de la família Mallén i del emblemàtic local de La Barraca 0.2, avui reconvertit en associació cultural i gastronòmica. La seva constància i tenacitat fan que molt sovint puguem gaudir en este petit local de concerts de música en viu, espectacles impensables per a un poble de sis-cents habitants. Lo darrer al que vaig assistir va ser lo dissabte vuit de desembre a càrrec de la pianista Estefanía Muzalyova,  amb un concert variat amb peces prou conegudes i altres de la seva creació. Una meravella. A prop de trenta persones vam passar una vespra deliciosa en un local que recorda aquells pubs anglesos d’on van sortir músics extraordinaris. La Barraca està perfectament decorada i ambientada com a local musical. Llum i colors molt encertats. He d’agrair a Fernando per la seva organització i sobre tot als músics que acudeixen i que de bon segur no ho fan per diners. Això encara es de més valorar i et fa sentir més còmode abans, durant i desprès de l’actuació. El concert de piano esmentat es realment un miracle o el resultat d’una imaginació organitzativa excel·lent. S’ha de portar un piano, que no te’l pots portar davall del braç, i no vull pensar amb el cost. Lògicament la pianista té unes despeses de desplaçament i deuria cobrar alguna cosa. S’ha d’adequar el so a l’espai i aquí Fernando té la ma trencada i el veus contínuament tant enrere la barra com arreglant l’aparellattge elèctric.. Finalment quan assumeixes tots estos entrebancs i comproves que a més la pianista es molt bona, surt la pregunta de com s’ho fa. La resposta crec que la trobarem en entendre que hi ha molta gent apassionada per la música, i especialment per la música en directe i també que hi ha molts músics que gaudeixen interpretant de manera altruista en llocs emblemàtics com la Barraca. Perquè la música en viu, que comporta este contacte tant directe entre músic i espectador, crec que va amb les dues direccions fent gaudir tant a l’artista com als receptors. Al menys es lo que vaig veure a la cara de la Estefanía, una cara de felicitat, que no va parar de interactuar i  comentar amb aquell públic tant proper i agraït.

Juan Luís Camps

La Vall de Balat

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 5 de gener del 2018)

El dijous 6 de desembre del passat any es va presentar a la Fira de Monsó el llibre d’Artur Quintana i Font,  La Vall de Balat. Memòria de l’Aragó 1948-2017.  Per aprofundir en la lectura del llibre s’ha de tenir en compte que l’Artur Quintana, d’ençà mitjan els 60, és el català més aragonès que un pot imaginar-se, producte de la seva decisió, ratificada per un munt de vivències acumulades a través dels anys. La primera part del llibre és una reedició revisada de la publicació de les memòries l’any 2003 en Quaderns de les Cadolles, amb el mateix títol. Amb la segona part arriba fins el 2017. Un llibre escrit amb el cor, de recerca, estudi i protecció de les llengües d’Aragó –molt especialment el català i l’aragonès–, recull d’anècdotes i sentiments, i de molts amors, però també d’alguns desamors. La passió i la humanitat de l’autor vessa a cada racó del llibre. Des del seu poble, la Codonyera –el fa seu, perquè l’estima– ha recorregut, més que ningú, tots els pobles de la Franja a la recerca de mots gairebé perduts. Cada troballa d’un mot es un gaudi personal i una joia a protegir fent-la pública. I de perfídies i avoleses també en relata amb sentiments de ràbia sempre ben controlada. La injusta i indigna querella criminal que va haver de sofrir per part de la Facao l’ocasionaren moments d’estremiment ben patents al llibre. I què dir dels infausts “Fets de la Codonyera”? El 20 de febrer del 2010 un grup ben organitzat de gent de la Codonyera, de totes les edats, atiats per facoistes, amb pancartes i crits van impedir la celebració d’una conferència sobre la neonata, en aquelles dades,  Llei de Llengües. Artur Quintana relata aquests fets antidemocràtics i anticonstitucionals amb molt de tristesa. Era una necessitat vital que ell tenia d’incloure aquest relat en les memòries. La Vall de Balat, com diu Buisan de Mur “A bal empizipia en tierras altas d’o lugar d’a Codoñera … E ye gran marabiella, quan o sol se neba de tardis…” El llibre no s’ha presentat encara a la Codonyera, tot i que, des d’aquestes línies prenc el compromís, davant d’amics i defensors de la nostra llengua, d’aportar un lloc apropiat quan convingui fer-ho.

José Miguel Gràcia