La predictibilitat del futur

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 26 de març del 2022)

Malgrat la distància en el temps, recordo perfectament que quan fèiem plans en les empreses on vaig treballar, les vendes, cash-flows, beneficis, inversions i altres magnituds sempre tendien a créixer. Potser alguns anys, per pura vergonya intel·lectual, estimàvem que els creixements serien més moderats. Mai es preveia una crisi on totes o alguna de les magnituds poguessin caure. Si algun cop algun producte o línia esdevenia decreixent era una suposició provinent d’actuacions voluntàries pròpies de l’empresa, mai per l’entorn, ni per circumstàncies generals. En ocasions es podia ensumar la possibilitat d’una crisi, tot i que, mai s’hi podia preveure la magnitud ni el termini de la seua arribada ni la llargària. Qui va preveure veritablement la gran crisi del 29, la del petroli del 73, la financera del 2008-2009 o les actuals, una derivada del COVID i l’altra de la gerra de Ucraïna?  I ara, per sobre de tot ens envolta la gran crisi de l’energia, de les matèries primes i l’escalfament global del planeta Terra. Fixi-s’hi el lector que malgrat que ja estem suportant les seves conseqüències, encara no prenem les serioses mesures dràstiques per reduir ni parcialment els seus efectes. Per exemple, ens estem distraient en el “com” fer el canvi a les energies renovables i no pensem en el “quan” . Els molins eòlics no s’han de plantar aquí perquè fan nosa, en altres llocs estarien millor. El paisatge és la nostra font de riquesa i les plaques fotovoltaiques ocuparan molt de terreny destinat a la agricultura. Tant uns com les altres haurien d’estar ja fetes, perquè l’escalfament del planeta és una catàstrofe de dimensions impredictibles. Podríem dir que el “quan” ja és passat o, en tot cas, és present, però seguim emmerdant l’atmosfera barallant-nos tranquil·lament amb el “com” s’ha de fer i on s’ha de fer. Molt bé podríem concloure que la predictibilitat del futur és la certesa de la imprevisibilitat de l’home i la ferma oposició a canviar. Als governs se’ls omple la boca de la quantitat de mesures aprovades per afavorir les energies renovables, però encara no han pagat un euro del Plan MOVES III, 2021 (cotxes elèctrics i recarregadors).

José Miguel Gràcia 

Ucraïna, la saguera guerra de Putin

(Publicat a La Comarca el 25 de març del 2022)

Sonen tambors de guerra a la vora de la UE! Pobres de nosaltres, que només volem tenir un treball decent i portar una vida digna, com ho vol tot lo món. I contents hem d’estar de viure a la vella Europa on, després de les guerres terribles del segle vint, segueix sent un reducte de benestar i pau, on els agradarie de viure a milions de persones d’altres continents, que ho tenen molt pitjor que nosaltres.

Però eixa pau europea i eixe món que aquí gaudim per ara, vist el que està passant a Ucraïna des del 24 de febrer, ens fa pensar i patir pel futur incert de la nostra imperfecta i mentidera democràcia. També per la nostra forma de viure que sempre serà millor així que la més tova dictadura. Perquè és una realitat descarada que a la Rússia actual no els hi van bé les coses des de fa molt temps, al nostre entendre, per no ser capaços d’organitzar un sistema polític de rostre humà; una democràcia a la russa on pugueren conviure, sense el recurs constant a les armes i la repressió, la multitud d’ètnies, regions diferents i llengües que tenen. De ben segur que, si la població tinguera la informació que els d’afora tenim del que estan fent al Kazakhstan, a Síria, a les repúbliques del Caucas… i ara mateix a Ucraïna, la bona gent russa no aplaudiria les accions criminals del Tsar Putin, que es creu la personificació de la Gran Mare Pàtria Russa.

Per acabar aquesta agra queixa davant la devastació que deixa per on passa la maquinària de guerra i mort de Rússia, recordar amb molta tristesa, l’estada de quatre dies que hi vam fer a la ciutat de Kíiv, l’agost de 1983: vam visitar les catedrals antigues i la Porta Daurada, el conjunt monàstic de Kýievo-Petxerska Lavra, el Dnièper ample com un mar interior, el museu de l’Arquitectura popular, els balls, la música, i els carrers i avingudes majestuoses de Kíiv… també, la sensació tremenda de decadència del sistema Soviètic, que encara tardaria vuit anys a col·lapsar.

Tomàs Bosque.

Fer conèixer els autors locals

(Publicat al Diario de Teruel el 19 de març del 2022)

L’Obra poètica completa de Desideri Lombarte ha inaugurat la nova col·lecció “Biblioteca Turolense”, que promou l’Instituto d’Estudios Turoleneses. Va aparèixer fa uns mesos, l’any passat, i es va donar a conèixer a través de presentacions en diferents llocs. A la del 6 d’octubre a la llibreria Laie de Barcelona, de la qual este mateix diari se’n va fer ressò, van seguir les de Pena-roja de Tastavins ―poble natal de l’escriptor―, Tortosa, Castelló i Tarragona. A les primeres l’assistència de públic va ser important, sobretot de familiars i matarranyencs que ja coneixien prèviament l’autor i obra i que se’n havien assabentat de l’acte a través de canals interns, però poca a les dos raderes, escassament publicitades. Ara s’ha feit una segona tanda de presentacions més institucionals de la mateixa obra: al Paranimf de la Universitat de Saragossa i al Museu Provincial de Teruel, ben lluïdes i comentades a la premsa. L’altra cara han estat los actes en llibreries de València, Barcelona i Tarragona, on l’obra de Desideri acompanyava les “Antologías poéticas” de Idelfonso Manuel Gil, José Antonio Labordeta y Enrique Villagrasa, una altra feliç iniciativa de l’IET:  la concurrència a una ciutat tan gran com Barcelona va ser de només 6 assistents este 10 de març. Pareix que les xarxes socials de l’IET i de la Diputació que ho van anunciar han resultat insuficients per arribar al públic que encara no coneix estos autors remarcables. Així, si la difusió falla, l’artista queda condemnat als circuits locals, a la celebració interna i momentània. Una llàstima. Perquè ells i les seues obres, que sempre naixen amb la voluntat de ser llegides, formen una part molt valuosa del patrimoni de tota la societat d’origen, independentment de la voluntat dels autors de fer-ne bandera geogràfica o identitària. No és esta una tasca de la indústria editorial, sinó de les institucions culturals pròximes, que mostrant i reivindicant los seus fills creadors, gràcies a l’art universal, fan existir i persistir la terra a on van nàixer.

María Dolores Gimeno

Linux, los drets d’autor (i la paella) (II)

Publicat al Viles i Gents de La Comarca 18/3/2022. És la segona part de “La paella (i els drets d’autor) (I)“.

Natxo Sorolla

Saber fer un bon arròs és un «codi» que se sol transmetre de boca en boca, entre amics, de pares a fills, etc. Qui explique el seu «toc personal» sobretot busque «reconeixement». És una forma natural de crear i transmetre el coneixement. I en general, los «codis» són los pilars del món actual, que avance a base d’informació, ordinadors, Internet i comunicacions. Estem acostumats a donar una ordre d’entrada (imprimir), que passe per un «codi» (lo programa de la impressora), i mos done un resultat: un paper imprès d’allò que ham escrit a la pantalla.

Però fa unes setmanes comentàvem aquí que els humans havíem establit una via alternativa per a gestionar eixos «codis»: lo copyright. A l’inventor de, per eixemple, un «nou codi per a fer l’arròs», li donem drets exclusius d’explotar eixa innovació. En esta lògica treballe Microsoft, que legítimament fa programes «privatius». Si vols fer funcionar un ordinador nou, sovint has de posar-te Windows, en les condicions que la direcció de Microsoft decidix, i al preu que marquen. Ells aprofiten este poder per a dirigir-mos a l’obsolescència programada. Cada actualització de Windows demane més memòria, més processador… més de tot per a continuar fent lo mateix de sempre: escriure un Word, mirar una pel·li, o navegar per Internet. Eixe ordinador que mos vam comprar fa 5 anys ja no pot continuar fent lo mateix per l’última actualització, i mos obliguen a canviar-lo.

Als inicis de la informàtica algú va fer un «codi», i una empresa s’hi va interessar. I va pensar que ere bona idea compartir el seu saber. Los ho va passar, i el van millorar. Però quan los va demanar d’accedir-hi, li van dir que no. Que no podie accedir al seu propi codi millorat. Això va iniciar el copyleft, un moviment que, com los bons arrossos, se base en lo coneixement lliure. L’autor per eixemple pot decidir que «qualsevol pot usar i manipular el meu programa», però sempre que em «reconeguen com a autor original», i limitant que «ningú farà negoci del que jo haig compartit».

En esta lògica es va iniciar Linux. Un sistema operatiu del que algunes vegades ham sentit parlar, però sovint pensem que és molt «friki». L’escomencen a construir els anys 80, basat en la filosofia que qualsevol se’l pot baixar i usar de bades. I qualsevol que s’hi veigue en cor pot adaptar-lo a les seues necessitats, i pot compartir les seues millores en tota la humanitat. Per això actualment hi ha versions molt potents de Linux, versions molt més amigables per als que estem acostumats a Windows, o versions més lleugeres que fan volar els ordinadors vells… Però ara que tenim lo segon arròs cuit, ho deixem reposar, i el proper Viles parlarem de com este sistema mos ha millorat lo dia a dia sense saber-ho.

A la merda la guerra, aquesta també

(Publicat al Diario de Teruel el 12 de març del 2022)

Vivim un ambient prebèl·lic desconegut per a mi. La NATO ens ha alineat  i ho hem beneït per aclamació. El govern s’ha baixat els pantalons i les dretes xalen: ja som tots uns. Espanya es una, i el sector crític (com jo) una lamentable minoria nostàlgica d’aquell “no a la guerra”. Els actuals pacifistes som uns covards, mariques o fills de Putin. La desinformació i manipulació dels mitjans de comunicació (controlats pels seus oligarques) campa a tot plaer. Què fa aquesta guerra diferent a les altres?  Afganistan el vam abandonar, la guerra de Síria mai ens ha importat (com no ens va importar la dels Balcans), ni ens importa la invasió de Israel a Palestina, ni la massacre de Turquia (país NATO) als kurds o la invasió del Marroc al Sàhara; i encara menys les guerres dels països africans que ens omplin el nostre d’immigrants il·legals.     Vladimir Putin (fins fa poc un referent per a la ultradreta europea, Vox inclòs) és un autòcrata i un sàtrapa, però també un anticomunista, ultraliberal, imperialista neotzarista i un feixista fòssil. La invasió d’un país no té defensa possible, però en aquesta pel·lícula, no hi ha bons. I l’altre bàndol és la NATO,  la institució comercial i militar de USA a Europa. Què cony pinta Ucraïna (un país germà de Rússia) a la NATO, com vol el seu irresponsable president? El mateix exministre Margallo ho ha dit, fins i tot posant en dubte també la integració en la Unió Europea, Ucraïna és una democràcia tan dèbil i caòtica que la nostra sembla un paradís: fa vuit anys que té una guerra civil que no resol (responsables els ultranacionalismes russos i ucraïnesos), la seva historia recent és plena d´assassinats polítics, persecucions, cops de ma a presidents, radicalismes, ultranacionalismes, presidents empresonats, corrupció a dojo, etc. És penós que després de tants anys d’educació pacifista a les escoles, ens ho carreguéssim tot perquè ho digui la NATO. No es tracta de mirar de costat, sino d’implicar a la UE i a la ONU en una activitat intensa de diplomàcia i pacifisme. Si vis pacem, para pacem.

Antoni Bengochea

Pau (que no ar) Riba

(Publicat a La Comarca l’11 de març del 2022)

És un fet que la pau duradora és impossible. Ni tan sols a Europa, que hauria d’haver quedat immunitzada després dels horrors de les guerres «mundials». Primer va ser Iugoslàvia, ara Ucraïna. Per això no tinc cap gana de parlar del tema; ni gana ni tampoc informació mínimament contrastada per compartir la meua opinió (no ho diuen, que la primera víctima de la guerra és la veritat?).

Així doncs, en comptes de la pau parlaré d’en Pau, Pau Riba, que ens ha deixat aquest dissabte 6 de març; un artista que va obrir-me totes les finestres i balcons del cap, cor i ànima (si és que en tinc).

Vaig sentir una cançó seua per primer cop quan encara no havia fet els quinze, en una casset recopilatòria de cantants catalans que no sé d’on vaig treure. La qüestió és que va començar a sonar un arpegi molt transparent de guitarra i, de seguida, la veu, una veu diferent a tot lo que havia sentit, que pareixia que anava a desafinar però mai no ho acabava de fer. Aquella veu m’explicava la història d’un home que deixa passar totes les oportunitats que se li van presentant. Amb sis estrofes breus i una tornada de dos versos, vaig viure el drama d’aquella vida malaguanyada. Tanmateix, la lletra i la música de la cançó mantenien un aire candorós, gairebé com una tonada infantil. Era L’home estàtic. Lo meu veí Josep Maria em va deixar Dioptria, el doble LP amb un sol disc de 1970. Aquelles cançons em van eixamplar l’univers musical i literari fins a límits que mai no hauria imaginat. A partir d’aleshores vaig mirar d’aconseguir tots los discos que anava publicant. En Pau, a banda d’un geni, ha estat la llibertat feta persona. Ho ha escrit molt bé la meua amiga i artista Montse Gort: «Si visqués en un país fet a mida i em passés pel cap posar-hi una estàtua de la llibertat, en posaria una d’en Pau Riba. No caldria que enarborés cap torxa, ni tan sols una guitarra. Fins i tot amb les mans a la butxaca ja em valdria».

Que en pau descansi o que en Pau foti el que vulgui, que és el que ha fet sempre. Jo vaig a escoltar l’Amarga crisi, que em penso que és lo disc que menys li agradava -i el que més èxit va tindre.

Carles Terès.

Herois, traïdors, humans

(Publicat a La Comarca el 14 de gener del 2022)

Domingo Félez. Veterano de tres guerras», el recent llibre de Laura S. Leret que repassa la biografia de Domingo Félez, un republicà d’esquerres nascut a Alcorisa, posa sobre la taula un tema prou espinós i que la recuperació de la memòria dels perdedors de la Guerra Civil deixa, habitualment, de costat. Bona part del text gira al voltant dels republicans espanyols empresonats a Mauthausen que van actuar a les ordres dels responsables nazis per a dirigir, organitzar i administrar el camp, els coneguts com kapos, que es garantien així un millor tracte dels comandants i pot ser que la supervivència. Ere un temps i un lloc on la vida valia molt poc.

El llibre conta que l’Exèrcit Nord-americà va jutjar quatre republicans espanyols per haver maltractat, a les ordres dels nazis, els seus companys a Mauthausen, entre els que hi havia un bon grapat de baixaragonesos. Un d’ells, Indalecio González, és acusat del delicte més greu per apallissar a altres presos fins a matar-los. Segons l’acusació, era «kapo de kapos» com a responsable de la perforació d’un túnel per a instal·lar una fàbrica d’avions alemanya. Va ser condemnat a mort i executat. Félez també forma part de la colla d’acusats, però la seua «responsabilitat» es limitava a ser barber d’una barraca. Va ser condemnat a dos anys de presó, encara que la revisió del procés va determinar que no hi havia proves consistents per a sentenciar-lo. Leret planeja dubtes pareguts sobre la solvència del procés contra els quatre espanyols.

Foren o no foren culpables, ells o altres republicans espanyols com ells van actuar com a kapos a les ordres de la maquinària penitenciària alemanya. I és que els republicans espanyols van lluitar pels seus ideals, condicionats per les seues circumstàncies o a contrapèl de la seua ideologia. Van ser idealistes, herois o traïdors. En qualsevol cas van ser humans.

Lluís Rajadell.

Llegiu, llegiu, que molt convé, aquest article d’en Lluís Rajadell

(Publicat al Diario de el dissabte 5 de març del 2021)

Seguidisme o convicció

         La Comarca del Baix Aragó s’ha posat al front del corrent que nega la catalanitat de la llengua parlada al Matarranya i a part del Baix Aragó. Ha decidit promoure i patrocinar projectes secessionistes, com el documental ‘Lo Chapurriàu’, de Ferran Rañé, o el llibre ‘Historia del Aragón oriental y su lengua’, de Juan José Barragán i Héctor Castro. Sense cap recolzament acadèmic i en contra del criteri de la Universitat de Saragossa, la Direcció General de Política Lingüística i la Real Academia de la Lengua, la Comarca defensa que al Matarranya i al Baix Aragó no es parla català, sino una altra llengua denominada xapurriau –textualment, mal parlat–. Un idioma que s’acaba a Pena-roja i Arenys de Lledó. Encara que als veïns pobles d’Herbers i Arnes, respectivament, pàrlon igual, ja parlen altres idiomes, valencià i català, segons els secessionistes del xapurriau. L’argumentació d’esta postura pseudolingüística segueix com a principi fonamental un rabiós anticatalanisme que confon identitat lingüística i identitat nacional.

        L’equip de govern PSOE-PAR del Baix Aragó recolza activament –i econòmicament– postures sense cap justificació científica ni raonable, per seguidisme d’un corrent de populisme cultural o per compartir-les. Ho fa per mantenir el vot d’un sector significatiu de l’electorat baixaragonès o per convicció sobre les seues teories antiacadèmiques i acientífiques. No sé què és pitjor.

Per la transcripció. Artur Quintana

D’a on sos?

(Publicat a La Comarca el 4 de març del 2022)

Una de les majors riqueses que tenim les persones és la capacitat d’expressar-mos a través del llenguatge. Gràcies al sistema educatiu que tenim i a altres mitjans que ho fan possible, cada volta són més les oportunitats de poder aprendre altres idiomes que mos aporten un valor intel·lectual i una major autonomia. No obstant això, a voltes, es té la tendència a enfocar-se cap a n’esta internacionalització lingüística (que està molt bé i és necessària) però, en canvi, a descuidar la llengua pròpia.

Jo sempre penso que, de les llengües que sóc capaç de parlar i de les que puga aprendre en un futur, tinc molt clar en quina em quedo. A través d’un arbre genealògic del segle XVII que s’ha conservat a casa, puc saber que, fa quatre segles, la meua família ja vivie a Nonasp. Això implique la transmissió generacional, de forma natural, d’una herència immaterial molt valuosa com és la llengua del nostre poble. Una llengua que em sento meua, que la parlo, l’escric i la reivindico perquè no s’ha de dixar morir.

Quan enraonam en los nostres veïns catalanoparlants, sigon d’Aragó, de Catalunya o d’un altre territori, no és necessari canviar de registre perquè tots parlam lo mateix i mos entenem perfectament. Cada un en les particularitats que té la seua parla, estes paraules i formes verbals que varien entre pobles i que, precisament, són la senya que mos identifique. En dir «D’a on sos?» pots saber fàcilment d’on sóc jo, i això és fantàstic.

Perquè no hi ha res més majo que la diversitat dins d’una mateixa llengua, és molt important valorar-la, fer-la servir i no sentir-la inferior respecte a altres.

Estela Rius