Viles paral·leles

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 29 d’agost del 2015)

Des de la finestra los vec passar en silenci pels carrers de la meua vila. De fesomia fina, les seues figures són altes, esveltes i elegants, vestits en lo “salwar kameez”, uns pantalons i casaca de cotó, normalment blancs o blaus lluminosos, que destaquen la seua pell obscura. Viuen a cases velles en grups d’hòmens. Venen del Pakistan.

La majoria treballa recollint fruita o fent altres faenes del camp. S’intuís certa repartició de tasques, perquè alguns són “vileros”, sempre a casa o al carrer, a càrrec, potser, de gestionar la distribució del treball de tots. Resulta insondable lo seu funcionament. Cada any, cada estiu, són una presència discreta, no sé si les mateixes cares… Se queden encara a l’hivern, quan la vila fa de base per eixir cap al Llevant a la campanya de la toronja.

La comunitat és tan nombrosa com discreta i pacífica. No fan soroll: parlen entre ells, s’assenten al carrer o a la vora del riu o passegen amb un mòbil a l’orella. Ja van tancar l’antiu locutori. De l’interior de les seues cases ixen les veus llunyanes de la televisió parabòlica o de programes de radio per wifi. Alguna nit, des d’un balcó, se desprenen les melodies d’un altre món d’uns instruments musicals de corda.

Esporàdicament se produís la integració aïllada i incerta de qui treballa per algun llaurador de la vila. També alguns s’han matriculat a l’escola d’adults, alumnes cultes que parlen urdu i anglès i volen dependre més. Se comenten idil·lis efímers, casats uns, solters los altres que tornen a casar-se amb la dona que la mare els ha triat.

A voltes s’assenten a la plaça a les escaleretes de l’ajuntament o en un banc, separats dels hòmens grans de la vila, habituals ocupants de l’espai central per mirar passar la gent i el temps. Les nits de l’estiu o en diumenge juguen a l’esport nacional, lo criquet, tan parsimoniós com ells. Pareix que van demanar un espai a l’Ajuntament, però han acabat per utilitzar un carrer ample, a on s’aturen respectuosos i somriuen al passejant. Vides paral·leles.

María Dolores Gimeno

Anuncis

Innovar, com fumar porros, a destemps

(Publicat a La Comarca, 28/8/2015)

Natxo Sorolla

Los adolescents escomencen a fumar porros perquè els influencien los seus amics? Los jóvens malotes se trien entre ells? Fumar porros, l’obesitat, la felicitat, o tantíssimes altres qüestions personals, com la innovació tecnològica, tenen influència directa dels nostres amics. Per a l’adopció d’innovacions és més important lo comentari d’un amic que qualsevol anunci que et fóteguen a la tele. Hi ha grupets d’amics a on és habitual fumar, i grupets que mai fumen. L’únic que quede per respondre és si fumem per influència dels amics, o si els que tenen hàbits de fumar se seleccionen entre ells. Però ser el més guai de la colla per fumar canuts és similar al mecanisme pel qual una amiga de mitjana edat, que està concentrant l’atenció d’una conversa mentres explique a les companyes què és això del Facebook, té com a conseqüència una manada irrefrenable de senyores dirigides als seus fills demanant mòbil i Facebook. Encara que no tinguen clar per a què servix. L’avantatge és que la innovació tecnològica ha produït la major part dels canvis socials positius que coneixem.

A finals dels 90 algun adolescent modern piheras de Barcelona venie marcant lo último de lo último en lo seu telèfon mòbil. Per a natres, ruralites hasta la medul·la, la cosa quedave molt lluny, perquè només algun pare en tenie, i segurament que per a propòsits més útils que per a lluir anant de festa. Però ja podeu imaginar la nostra resposta tribal quan traïen lo mòbil al New Blay i comprovaven que aquí no hi havie cobertura.

L’any 2007 me vaig trobar en la necessitat de gestionar el correu, la memòria i el temps, i me vaig fer en una Blackberry. Ja podeu imaginar l’estranyesa en què l’entorn se prenie un mòbil en tantes tecles. I l’estranyesa en què jo em prenia que la cosa no es difonguere el 2008, i continuares sent un bitxo raro el 2009… Anys més tard continuo entenent que si et cal omplir una funció, has de buscar com fer-ho; i que si tens una cosa que et fa la funció que ha de fer, s’ha de conservar. Una qüestió tan simple, i tan còmoda econòmica i ecològicament, també comporte pressions d’arreu. Que què fas en eixe mòbil tan antic (per més que faigue les seues funcions). Que què fots en eixe cotxe tan vell (per més que et porto a on has d’anar). En fi, que els temps corren molt de pressa, però que per a anar més ràpid o més lent, has de posar de la teua part.

Cels Gomis i Mestre

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 15 d’agost del 2015)

Enguany anem de commemoracions. N’hi ha tantes que no podem donar-ne l’abast, però d’algunes que ens toquen molt de prop —els 750 anys del naixement d’en RamonMuntaner, i els deu sense en Jesús Moncada i en Josep Galan— ja ho hem fet, o ho farem abans d’acabar l’any. I hi ha també el centenari de la mort d’en Cels Gomis, que ens toca igualment de tan a prop. Ja n’han parlat a la Revista de Andorra, i en parlaran a Turolenses, i no podem deixar de parlar-ne al Diario de Teruel. Cels Gomis i Mestre nasqué a Reus el 1845 i morí a Barcelona el 1915. Era enginyer de camins i participà en la construcció de gran part dels primers ferrocarrils. Adscrit ja de molt jove al comunisme llibertari fou un gran propagador d’aquest ideari, com a publicista i autor de llibres de divulgació de ciències i humanitats, convençut com estava que només a través del coneixement, i d’una educació sense traves, l’home esdevindria lliure. Molt actiu també en el camp bibliotecari, fou nomenat secretari de la Biblioteca Arús de Barcelona, especialitzada en publicacions socialistes de tota mena, càrrec que exercí fins al darrer alè. Tenia gran interès per gairebé tots els camps del saber, i molt especialment pels estudis de folclore i geogràfics, i aprofità la seua professió, que el duia per quasi tota la geografia espanyola, per arreplegar abundosos materials d’aqueixos temes. Fou un dels primers a l’Aragó en recollir materials folclórics de les nostres tres llengües, aragonès, castellà i català, amb criteris científics, i anomenant català el nostre català de l’Aragó, sense tabús ni prejudicis. Bastants dels seus textos de folclore català aragonès es troben als reculls Les cançons de la nostra gent (1993) d’en Josep Galan, Lo Molinar (1995-96) i Bllat colrat! (1997), un recull, aquest darrer, que s’obre amb les paraules: A la memòria de Cels Gomis, que ens precedí. Dels seus articles de geografia terolenca se n’ha reeditat enguany la descripció de l’Avenc de San Pedro d’Oliete, i esperem que també ho siga aviat, almenys, el de Regallo amunt.

 Artur Quintana

Massa aviat?

(Publicat a La Comarca el 21 d’agost del 2025)

A voltes, en moments baixos, m’envaeix la sensació que vaig tornar a aquesta terra massa aviat. L’any 1993 ni a Alcanyís ni al Matarranya no sabien gaire quin era el meu ofici. Havies d’explicar què era el que NO feia per a què, per eliminació, s’entengués quin era el meu ofici.

Les preguntes que havia de respondre la meua futura esposa quan sondejava el mercat eren del tipus: “Así que tenéis una imprenta, ¿no?” o “¿Lo que hacéis son dibujos?” o “¿Es fotógrafo?”. Pocs acabaven d’entendre el paper del dissenyador gràfic, que és donar forma visual al missatge per a que el producte (o servei) sigui atractiu i convincent per al possible client-usuari. De fet, feia poc temps que un bon dissenyador d’Alcanyís havia marxat a Saragossa a exercir —on, per cert, continua fent una magnífica feina—. Però bé, al final ens vam arriscar i hem arribat fins avui, obrint el camí, en certa manera, a d’altres companys i companyes que s’han establert a les nostres comarques.
Però anem al títol de l’article. El ‘massa aviat’ es refereix a que, en aquells temps no vam rebre cap ajut per al projecte. En alguna xerrada que em va tocar fer, sempre agraïa als conillets de la petita granja de Torredarques la ‘subvenció’ que em van donar a canvi de nodrir-los, netejar-los, mantenir-los saludables i fer-los criar amb èxit. Les comarques no existien, ni els plans Leader, ni s’entenia gaire bé què venia a fer un professional del disseny per aquí, per molt d’amor a les arrels que tingués. Pocs anys després, afortunadament, la professió es va generalitzar i les institucions van començar a donar suport als nous pobladors que, ni que fos modestament, contribueixen a que aquí no quedem quatre jubilats. Però, es clar, ‘pocs anys després’ jo ja no era un ‘nou poblador’.
Ara, camí dels vint-i-tres anys de trajectòria aragonesa, penso que tot plegat va ser una sort, i que vaig arribar quan calia, és a dir, quan vaig voler. (Els moments baixos són pocs i se superen de seguida.)

Carles Terès

Un plor

(Publicat a La Comarca el 14 d’agost de 2015)

Es veu que el plorar és lo recurs “ideat” per la naturalesa per a donar eixida a les emocions motivades tant per les alegries com per les penes. I així, en eixa dinàmica, els plors mos acompanyaran tota la vida com a fidels servidors.

És sabut que les criatures canten sovint la cançoneta de la perdiu. I plore el xiquet quan naix —«Ja el nàixer és un gran plor», diu Raimon. I eixe plor és rebut amb alegria, perquè és signe de vida. Contràriament, plorem amargament quan una persona estimada marxe d’este món.
Però a natres —i en eixe “natres” incloc no solament los hòmens de la meua generació sinó també els de les anteriors, des del principi dels temps— se mos va ensenyar que havíem de ser forts en tot moment i no plorar. I molt menys en públic. Suposo que tanta prevenció devie portar causa de la necessitat dels nostres ancestres d’evitar exterioritzar els sentiments per a no donar pistes de debilitat als rivals. Ara, a mi, que sóc de llàgrima fàcil, això d’anar contra les lleis naturals evitant mostrar una reacció tan primària, m’ha costat sempre molt. I és que s’ha de reconèixer que una bona plorada després d’un període de fortes emocions reconforte molt. I d’uns anys cap ací, tal com vaig avançant pel camí de la vida, encara em coste més retindre’m.
Recordo que vaig necessitar uns quants anys per a arribar a entendre el sentit d’aquell “qui bé et vol te farà plorar” que ma iaia Adoración de l’Hostal tenie sempre a punt per a servir-ho com a rader plat de les runades als néts.
I parlant de joies i d’afliccions, la gent gran d’aquells temps ja die, amb ironia, que a n’esta vall de llàgrimes que és la vida val més riure que plorar. Riure? Avui? Qué més voldríem! Ara, com sempre, la humanitat té motius més que sobrats per a plorar. I molt pocs per a riure. Recordem si no els milions i milions d’éssers humans desplaçats dels seus països per causa la fam, i també aquells refugiats per culpa de les guerres i dels abusos dels governants.

José Antonio Carrégalo

Escena Humana… 3er Festival Matarranya Íntim

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 8 d’agost)

En la seva tercera convocatòria ens arriba enguany a Pena-roja de Tastavins el Matarranya Íntim disposat a emplenar amb les seves escenes el patrimoni d’un altre dels divuit bells pobles de la Comarca del Matarranya. Jacobo Roger, director del festival junt amb Isabel Caballero, ambdós membres directius de la seva productora Francachela Teatre i promotors també del Cabanyal Íntim, el Festival Valencià més socialment compromès d’entre les noves escenes, centren el festival coproduït per la Comarca de Matarranya en la dansa i en l’espectacle de petit format, aquell en el qual, l’usdefruit, n’és el benefici de la proximitat.

El Matarranya Íntim- tal i com queda definit en l’acurat programa d’enguany amb portada de Mònica Naudín i disseny gràfic de Mineral Gràfics- és un festival d’arts escèniques d’avantguarda al medi rural, que aspira a contribuir a dinamitzar el panorama cultural de la Comarca del Matarranya, i posar en valor la seua riquesa paisatgística i patrimonial. Les peces d’art en viu allotjades en els espais íntims del casc urbà i que estan pensades per a tots els públics -teatre familiar, dansa, poesia, humor, concerts en directe a la fresca de la nit, etc…- es desenvolupen en sessió continuada durant tot el present cap de setmana des del 7 al 9 d’agost.

La primera edició es va celebrar en Ràfels; la segona, en 2014, va ser a Mont-roig, i la tercera, aquest estiu, arriba com dèiem a Pena-Roja de Tastvins, proposant un cop més el maridatge entre fet escènic i patrimoni històric instal·lant els microespectacles en espais tant emblemàtics i singulars com La Plaça de l’església, la Casa el Serrador, el Museu lo Masmut, el Centre Polivalent, Casa Mascaró, Casa l’Hereu, el Salón Cultural, Lo Molí de Piensos, i el Claustre Gòtic del Santuari Mare de Déu de la Font. Tot plegat posat al servei de garantir una experiència que convida a ser única, molt del gust dels amants de les Escenes humanes, i per la qual us incloem en aquesta les dades per a facilitar-vos tota la informació que l’envolta:

Telèfon d’Informació Festival: 696 949 716;

Telèfon entrades i taquilla: 616 002 242;

Web: www.matarranyaintim.com;

Facebook: Festival Matarranya Íntim.

Marta Momblant Ribas

Demanar perdó

(Publicat a La Comarca el 7 d’agost del 2015)

Ser catalanoparlant obliga, en estos dies de pujada sobiranista a Catalunya, a donar moltes explicacions, independentment de si s’és catalanoparlant de Catalunya, del País Valencià, de Mallorca o de la Franja Oriental d’Aragó.

Quan al teu voltant castellanoparlant detecten que parles català, de seguida et ve al damunt una onada d’arguments antiseparatistes, anticatalanistes i anticatalans. No en quede altra que posar cara de pòquer i aguantar amb un somriure beatífic i la resposta verbal mínima per a que l’interlocutor embalat no penso que passes d’ell i de les seues suades veritats definitives.
“Com sou els catalans! Tot ho voleu per a vatres, ara fins i tot dieu que Colon ere català”. “El català, el idioma del que tant presumiu, resulte que pervé del llemosí”. “L’abadia de Montserrat, l’essència espiritual de Catalunya, la van fundar frares castellans, per a que veigues”. “El pa amb tomata no se va inventar a Catalunya sinó que es originari del Baix Aragó”. “Les famoses barres de la bandera catalana són en realitat copiades de l’escut d’Aragó”. I l’arma definitiva contra el catalanisme: “Catalunya –o Barcelona si es mire prim– només ere un comtat mentre que Aragó ere regne”. Segurament, tots ells són arguments de pes per a desactivar el procés secessionista, però per què s’entesten en engargallar-me’ls a mi. Com no siga per a que reconega el meu pecat original i demane perdó per parlar català?
Segurament, si este mateix argumentari li ho fan arribar al Mas i al Jonqueras, recularan. I, si no reculen, és que son uns desentesos.

Lluís Rajadell