Una gran manifestació a Barcelona

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 25 de febrer del 2017)

El passat dissabte tingué lloc a Barcelona  una gran manifestació.  La guàrdia urbana digué que eren unes 160.000 persones, els organitzadors moltes més, esclar. Potser 300.000 van dir. En qualsevol cas van omplir la Via Laietana que és molt. “Barcelona, capital mundial dels refugiats” va titular algun diari. Era un crit de solidaritat des de Catalunya, en favor dels refugiats. Més enllà dels partits polítics i les institucions públiques, la ciutadania va anat un cop més per davant de les administracions. El portaveu de “Casa Nostra, Casa Vostra” –entitat que va organitzar i promocionar els actes–, Ruben Wagensbert, va reclamar, entre moltes més coses, “un pacte pels drets de les persones migrants” que els diners públics deixin de gastar-se en tanques i que la UE sancioni els Estats, com l’espanyol, que incompleixen els compromisos d’acollida. La periodista Mònica Terribas, que es va encarregar de presentar l’acte, va  advertir que “aquesta manifestació respon a un moviment social, transversal, ple de ràbia i vergonya, i un compromís ètic, que vol denunciar la inacció de l’Estat espanyol durant els cinc anys de crisi, però també dóna un toc d’atenció a la resposta des de Catalunya: podem fer més i fer-ho millor, siguem exigents i autocrítics més encara del que som”. Crida l’atenció el poc ressò que va tenir en els mitjans d’informació espanyols, només la cadena de televisió, la 6ª, va emetre un programa especial. Segons van informar el representants sindicals de TVE, els responsables d’informatius d’aquesta cadena van censurar unes fotografies de la manifestació on es veien estelades a més de les pancartes. Només van deixar publicar als telediaris una fotografia on no apareixia la bandera independentista. Contràriament, la marxa de Barcelona va tenir un ampli ressò a la premsa internacional: per exemple a “Le Figaro” i “Le Monde” de França, al “Der Standard” d’Alemanya, a “La Repubblica” d’Itàlia, A la Radio Televisió de Suïssa, a Bèlgica, als EEUU, etc. Malauradament a molt països, gran nombre de ciutadans voten a partits xenòfobs i ultradretans. Aquest és el gran perill, quan les classes populars s’enlluernen amb les solucions fàcils i radicals d’aquests partits. Compte amb els problemes dels ciutadans que es deixen sense solucionar per part dels partits polítics, diguem-ne, normals! Mentre tant totes les institucions europees romanen callades.

José Miguel Gràcia

La llengua aragonesa: l’últim estàndard

(Publicada a La Comarca el 24 de febrer del 2017)

La cançó més coneguda en aragonès diu “S’ha feito de nuey, tu m’aguardas ya, lo peito me brinca en tornar-te a besar”. L’han versionat fins i tot los Jarabe de Palo. La Corona d’Aragó funcionave administrativament en llatí, aragonès i català. En aquell moment al Matarranya es parlave català, i els pobles veïns, que ara parlen castellà, usaven l’aragonès. D’aquí venen los seus fiemo o galdrufa. Podeu fer una ullada al llibre sobre Torrecilla d’Artur Quintana (2004) “El aragonés residual del bajo Valle del Mezquín: pa San Antón ni buaira ni dorondón”. Però llengua aragonesa es va anar arraconant al llarg de la història, fins el Pirineu, a on sobreviu actualment.

Per a natres este rader renaixement de les llengües (a partir dels anys 70) va ser en un context d’hegemonia social de la llengua i mos va donar els Desideri Lombarte i els Jesús Moncada, en una llengua que ja s’havie estandarditzat modernament. Però en lo cas de l’aragonès, la vitalitat ere menor, i el procés d’estandardització encara no havie arribat. Francho Nagore va fer l’obra d’estandardització durant los anys 70, i la seua obra orbite al voltant del Consello d’a Fabla Aragonesa (CFA).

Però en un procés de canvi promogut per associacions, parlants i escriptors, l’any 2006 se va promoure lo II Congreso de l’Aragonés (2006), que va desembocar en la creació un nou estàndard (promogut per l’Estudio de Filología Aragonesa). Però els partidaris de Nagore no ho van acceptar, i han coexistit los dos estàndards. Per si no és poc, a l’òrbita de Benasc, en la parla de transició més pròxima al català, també es va crear la Sociedat de Lingüistica Aragonesa (SLA), que prefereix un estàndard més proper a les varietats locals. En este procés de divergència i lluita, mentre pareixie que s’aproximaven l’EFA i la SLA, la Direcció General de Política Lingüística del Govern d’Aragó, amb membres més propers a les tesis del CFA, proposave una resolució pactada, que finalment van acceptar tots los actors: tres lingüistes externs (d’Astúries, d’Occitània i un romanista suís) farien una proposta. Lo dia 16 de febrer es va presentar esta proposta. Esperem que sigue l’estàndard definitiu per a la llengua aragonesa.

Natxo Sorolla

Llums de la ciutat

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 de febrer del 2017)

Un dels símptomes més reveladors de l’estació hivernal és la disminució de les hores de sol, que arriben al seu punt més extrem lo dia 21 de desembre, associat abans en Sant Tomàs i, modernament, en lo solstici d’hivern, i és que les precisions dels tan escoltats hòmens del temps, per la via de la ciència, mos retornen a les festes paganes dels nostres orígens. Eixe dia lo sol ix sobre les 8.30 h —a dos quarts pa les nou en expressió antiua— i es pon abans de les 18, de manera que són poc més de nou les hores de llum i quasi 15 sense ella. Lo canvi horari de finals d’octubre allarga artificialment una hora més la nit, i així, entre el fred i l’obscuritat, les viles de la nostra extensa geografia rural presenten a les 5 de la tarde un aspecte desolador, tots tancats a dins de casa a la vora del foc o d’un radiador, o de la pantalla de la tele. Ni una rata pel carrer, enllumenats austerament.

No passa lo mateix a les ciutats, que, en proporció ascendent amb la mida de cada una, lluïssen plenes de rètols fixos o que s’obren i tanquen, rengleres de finestres en llumenetes, faroles potents, semàfors que van canviant, cotxes amunt i avall… —soroll lluminós i acústic alhora—, i gent, molta gent, que entra als cines, a les cafeteries, a tendes i grans magatzems, ficant calor humà al paisatge sec d’asfalt. La gent crida més gent. És una competència molt desigual, entre la solitud del nucli rural, cada dia més envellit i disminuït, i l’enlluernador tràfec urbà, tot i que alguns acaben fugint-ne. Pel soroll o perquè les llums de la ciutat amaguen la foscor dels persones que dormen al carrer, vells abandonats, desnonaments, d’altres que demanen…, com la jove florista cega que no les podia vere a la vella pel·lícula sense paraules del gran Chaplin.

María Dolores Gimeno

El nom de les coses

(Publicada a La Comarca el 17 de febrer del 2017)

Eixim de la vila equipats amb roba vella, bon calcer, algun mapa i GPS. Anem a l’encalç de la toponímia, abans no desaparegue per la desmemòria de les noves generacions i per les aberracions de la cartografia oficial. El primer tram de pista s’enfila suaument entre bancals llaurats, en guaret o erms. El terra encara és fangós de la neu i la pluja que ha caigut darrerament. Quan les feixes cultivades retrocedeixen davant els pins, carrasques i roures, ens deturem per a consultar els papers. El cel és tapat d’un gris clar que presagia alguna cosa: potser aigua, potser volves, potser només presagi. Comencem a endinsar-nos per indrets que només hem vist a través de les paraules dels nostres informadors. Els mapes que portem menteixen, callen o distorsionen els noms que de fa segles han fet servir la gent d’ací.

S’acaben els camins dels homes i comencen els que han obert l’aigua, els animals o l’atzar, entre arbres i matolls que s’arrapen al pendís. La bellesa feréstega del barranc de Pardos ens engoleix. No se sent altra cosa que algun rapinyaire que vola alt, un corb que protesta i el rierol que s’esmuny, pletòric, entre roques. L’ull busca, el peu apuntala, la mà tempteja: cos i cervell recuperen una engruna dels instints que ens van fer sobreviure com a espècie quan érem mamífers nus. Som a prop de tot arreu (el mas de Boqueta, el mas d’Omella, el prat d’Aragó…) i, tanmateix, ens en sentim molt lluny. La vegetació ens vigila i no ens diu cap dels seus secrets. (Sap que anem de pas, que som només una presència efímera.)

Cauen gotes quan ja hem passat per algun dels llocs que buscàvem. Hem anotat la posició per a verificar-ho més tard. Cap al nord, un cingle que esberla el bosc ens serveix de referència. Remuntem el vessant fins arribar a una pista per la que fa temps que no deu passar-hi cap vehicle. L’agafem, agraïts -som humans, al capdavall- i emprenem el camí de retorn abans la pluja no es faci forta.

Carles Terès

En autoestop

(Publicat a La Comarca el 10 de febrer del 2017)

Tot i que estave prohibit, quan vaig fer el servici militar bona part de la soldadesca es movie pel país fent autoestop. I és que en aquella època els conductors s’aturaven més confiadament. Sobre tot quan es tractave d’un soldat.

Serien les deu de la nit del 17 d’agost de 1973, festa dels Mossos a Mont-roig, quan Luis Cros, lo meu estimat amic, i jo, vestits d’uniforme, mos despedíem a les Ventes de la Maite, la seua nóvia, i de la Pili de Vicent d’Icart, la meua balladora d’aquelles festes, i també de les posteriors fins al dia d’avui.

Els dos havíem d’estar als nostres destins al toc de diana. De seguida va passar un vehicle que mos va dur a Alcanyís. I allí mos vam separar, ell cap a Saragossa i jo cap a Lleida. Sol com un mussol, vaig baixar a la carretera de Casp. I al cap d’uns minuts va parar un cotxe de línies esportives. El conductor va resultar ser una persona molt cordial que devie rondar la quorantena. Li vaig explicar que venia de Mont-roig i que havia d’estar a Lleida a punta de dia. I ell em va respondre que anave de festa i que em podie dur fins a Casp.

Pel camí vam conversar animadament. I amb aquell bon home i les seues amistats caspolines vam allargar despreocupadament la festa, fins que, en un determinat moment vaig consultar el relonge. Al vore l’hora que ere vaig quedar molt sorprès i vaig reflexionar en veu alta que s’havie fet molt tard i que em temia que difícilment podria arribar a temps al quarter. Lo del cotxe esportiu no va perdre en cap moment lo somriure. Simplement, en vista del meu nyiguit, va pujar al vehicle, el va engegar i em va dir: “monta”.

A pesar de les contínues bromes sobre si arribaríem o no a temps, el viatge fins a Lleida va anar prou bé. I és que aquella persona em va dur fins a la mateixa porta del quarter de Gardeny. I allí em va dixar, entre atropellades paraules d’agraïment per part meua, en el precís instant que el corneta iniciave un destemplat toc de diana.

José A. Carrégalo

Torna el LAPAO

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 de febrero)

Aquest dies observo renovada activitat del lapaisme, moviment de lingüísticaficció promogut pels partits de govern de l’anterior legislatura, especialment pel PAR, segons el qual a l’Aragó no es parla català, sinó LAPAO. El líder facaista Héctor Castro ha presentat amb èxit el seu programa de lingüísticaficció lapaista a Montsó, i quan aquesta columna es publicarà, probablement també ho haurà fet a Saragossa i a altres indrets del nostre país. La seua ideologia ha provocat el just rebuig per part de la lingüística i romanística internacionals, però malgrat això ha estat molt influent a la darrera legislatura i continua sent-ho ara gràcies a l’heretada Llei de Llengües. Per a polir una mica la mala imatge que té el glotònim LAPAO (Llengua Aragonesa pròpia de l’Àrea Oriental), pel cas també LAPAPYP (Llengua Aragonesa pròpia de les Àrees Pirenaiques i Prepirenaiques) per a l’aragonès, Castro faria bé d’adoptar la terminologia que li ofereix l’anònima lletra als lectors de la pàgina 5 del volum 5/6 de 2009-2010 de la revista De Lingva Aragonensi, òrgan de la Sociedat de Lingüística Aragonesa. S’hi declara que “Els objectius que mos vem marcar … preteneven afondir en el coneixement de les dos grans llengües romàniques originals d’Aragon (el ribagorçano i el aragonés)”. Com podeu veure de l’aragonès se’n diu “aragonès”, com cal, i no LAPAPYP, mentre que del català no se’n diu “català”, com caldria, ni tampoc LAPAO, sinó “ribagorçà”. Convindreu que “aragonès” i “ribagorçà” són més fàcils d’acceptar per la lingüística i la romanística internacionals que no LAPAPYP i LAPAO: “aragonès” és la correcta denominació per a la llengua aragonesa, “ribagorçà” segueix sent una denominació de lingüísticaficció per al català, però és un mot que existeix –s’anomenen així un dialecte de l’aragonès i un altre del català–, malgrat que segueix sent de lingüísticaficció: és com si per a anomenar el castellà en diguéssem “borjano” i per a l’aragonès “ansotano”. El terme “ribagorçano” per al català ve avalat per un important nombre de prestigiosos lingüistes, majoritàriament romanistes, com Saura, Flores, Colón, Casanova, Gargallo, Holtus, Metzeltin, Kremer, Lamuela, Moreno, Mott, Sistac i Suïls, entre altres. Tota una garantia de lingüísticaficció.

Artur Quintana

La recepta de Ceausescu

(Publicada a La Comarca el 3 de febrer del 2017)

Entre les moltes solucions per a la despoblació de la província de Terol amb les que s’ha especulat des de l’administració, poques tan desafortunades com la que l’any 1955 va aprovar el ple del Consell Econòmic Sindical i que l’any següent es va presentar al cap de l’Estat, el general Franco. Aquella “revolucionària” proposta preveia la desaparició de 107 nuclis de població i la deportació dels seus habitants a altres municipis més poblats o millor comunicats. La iniciativa, en perfecta sintonia amb la política que unes dècades després aplicarà, centuplicada, Ceaucescu a Romania, impactava sobre tot a les terres altes de la província. Al Baix Aragó i al Matarranya només hi figura un poble afectat, Lledó, que es volia desallotjar per transvasar els seus 417 residents a Queretes.

La proposta figura en el Pla Terol, que aspirava a desenvolupar la província per detindre la despoblació, que llavors començava a ser preocupant. El Consell Econòmic Sindical, un organisme presidit pel governador civil, Marcos Peña Royo, va decidir “l’aplicació total” de les tres fases del pla “concentracionista”, que eliminava un centenar de pobles amb menys de 500 habitants per, segons deia, garantir que els nuclis restants tingueren suficient població per assegurar-se la prestació del serveis bàsics. La ponència que recull aquell pla draconià per desplaçar a més de 30.000 persones afegeix que els pobles “amb cens molt reduït i ubicació suïcida” havien d’estar “assolats per estalviar-los una agonia perllongada” i els seus veïns, transvasats.

L’avortat Pla Terol de 1955-56 aplicava una recepta salvatge per afrontar la despoblació. Afortunadament, algú amb més enteniments que els dirigents provincials va arraconar aquell document al fons d’un caixó. Però, com es pot veure, la deportació dels habitants del medi rural per criteris economicistes ha tingut i té partidaris, alguns molt a prop de natres.

 Lluís Rajadell