Nazis

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 29 de novembre del 2014)

El catalanisme, el moviment de defensa i foment de la llengua catalana i de la cultura que conforma, que és a la base de l’actual moviment sobiranista a Catalunya, entre d‘altres indrets, és molt sovint qualificat de nazista per part dels partits unionistes dretans, com és (quasi)natural. No tan natural és que aquest qualificar de nazi el catalanisme, especialment a mesura que s’acostava la Consulta del 9 de Novembre proppassat, arribés també a partits unionistes de l’arc d’esquerres, concretament a boca de persones com el senador aragonès pel PSOE Marcelino Iglesias o a Miquel Iceta, cap del PSC-PSOE. No, no resulta tan natural que personatges com ells declaren que el catalanisme és un moviment nazi, perquè en declarar-ho estant dient, poso per exemple, que defensar i fomentar aquest patrimoni tan íntimament aragonès que és la llengua catalana parlada a la Codonyera, i la cultura que conforma, puga ser vist com una actitud nazi —i no dubteu que el topònim no és pas triat a l’atzar. Davant d’això no m’ha quedat altre remei que anar a qualsevol viquipèdia i mirar si les característiques que s’hi troben per a definir el nazisme —cabdillisme, partit únic, negació de la lluita de classes, del sindicalisme, exaltació del racisme i del genocidi— serveixen també per a definir el catalanisme. O sia, si els programes, manifestos, declaracions, accions de govern, etc. de CDC, UDC, ERC, ICV i CUP tenen, o no, continguts nazistes. No he trobat tals continguts en aquests programes, ni tampoc no he vist pas que els tribunals hagen condemnats els esmentats partits per tenir-ne. És més: llegint molts articles de La Vanguardia, un conegut diari unionista i un dels pocs de dretes d’Espanya —quasi tota la resta foren, segons en Joan Fuster, d’extrema dreta— tampoc no hi he trobat cap article que titlle de nazis CDC, UDC, ERC, ICV i CUP. En titllar de nazi el catalanisme per part de Marcelino Iglesias i de Miquel Iceta només s’hi pot advertir aquell refrany tan castissament castellà (llegiu espanyol, si així ho preferiu) del Calumnia que algo queda. I efectivament: queda.

Artur Quintana i Font

Anuncis

Utilització política de la llengua

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 22 de novembre del 2014)

Davant d’una carta de la directora General de Política Lingüística de Catalunya demanant al seu equivalent de Política Lingüística del govern d’Aragó un representant per a formar part de l’equip tècnic de seguiment de l’enquesta d’usos lingüístics de la Franja, tal com es va fer el 2004, la resposta i la reacció de la Consellera de Cultura d’Aragó ha estat un veritable disbarat. En la resposta de la senyora Serrat es deia que Aragó declinava la demanda catalana amb l’argument de que l’enquesta no era d’interès per a la regió. Cap persona amb dos dits de front i mínimament responsable no hagués pogut contestar de pitjor manera. Tot i que les declaracions de la senyora Serrat als mitjans de comunicació van ser pitjors encara. Atès que la directora General de Política Lingüística de Catalunya feia referència a Catalunya i després deia que l’any 2004 unes enquestes similars es van fer també als altres territoris i comunitats, la senyora Serrat va manifestar: “Catalunya acaba on comença Aragó. Així de clar i així de simple. És absolutament inacceptable que una vegada més la Generalitat intenta annexionar-se el territori de l’Aragó Oriental”…”Ho fan amb els mapes del temps que emeten a la televisió i amb els llibres de text “…”un nou intent de tergiversació de la realitat territorial, cultural i històrica”…”respecte per a Aragó, on hi ha en vigor una llei que pretén defensar les diferents modalitats lingüístiques”…”aquesta nova ofensa traspassa l’àmbit educatiu del seu departament i la presidència de la Comunitat ja és coneixedora de la situació”. Si tot això no és una bogeria, què és? És una estupidesa? És producte de la rancúnia anticatalana? És una manca absoluta d’autoestima? Comentant la notícia, el principal diari aragonès de la dreta va fer un “esforç” impagable per al perfecte enteniment d’ambdues comunitats, quan va dir: “Catalunya torna a la càrrega en un nou intent annexionista i d’ingerència”…”és ara la Generalitat qui intenta apropiar-se de mig centenar de municipis de l’Aragó Oriental”…”municipis que situa a Catalunya”. Qui la pot dir de més grossa? No calen més comentaris.

José Miguel Gràcia

“Putos moros!”

Publicat a La Comarca del 21/11/2014

“Putos moros!”

Natxo Sorolla

A pesar del títol, no penseu que exposaré els grans de mals de la immigració, del contacte de cultures i els problemes de les identitats contraposades. Possiblement, tot lo contrari. Però son dos paraules recurrents que se solen conjuntar en la llengua col•loquial. Si busqueu ara “putos moros” a Twitter trobareu multitud de piulades sobre la demanda del Parlament Espanyol (també pel PP) pel reconeixement del nou Estat palestí. Si continueu amb la qüestió dels nous Estats, busqueu “putos catalanes” per a veureu lo “lladres” que són tots. I tants altres “putos” en què tos podeu il•lustrar sobre aversions diverses.
“Moro” no té un origen pejoratiu. S’origine a partir de “Mauritània”, la província de l’Imperi Romà que englobave Marroc, Algèria i l’actual Mauritània. Però a pesar de tot, la rígida línia de separació cultural, ètnica i lingüística entre Europa i Àfrica ha acabat utilitzant la denominació despectivament per a incloure pobles diversos i contraposats. Potser rememorant un dels principis de propaganda de Goebbels, per a tindre un bon enemic, cal simplificar-lo. I a pesar que erròniament se sol pensar que tots eixos “moros” són d’ètnia i llengua àrab, la majoritària dels nostres immigrants són de llengua i cultura amaziga. Són aquells que els romans, ironies de la història, després d’envair-los a base de sang i ferro, los va considerar bàrbars, que els ha donat el nom amb que se’ls coneix popularment: berbers.
Ningú es culpable de nàixer a on naix, ni ser fill de qui es fill. I els “moros” han tingut la desavantatge de ser fills d’altres “moros”. I des d’aquí, des del nord d’Àfrica, vam apostar per integrar-mos a Europa en un sistema d’immobiliàries, sol i platja, que només requerie treballadors poc qualificats i jornals baixos. Per això els “moros” mos van vindre tan bé. Los vam dixar vindre aquí a treballar del que els “rics” ja no volíem fer. I aixina ho van fer fins l’any 2008. Actualment, a pesar de la crisi econòmica, los rebrots racistes i els disturbis als barris immigrants no han estat importants. Potser perquè qui més ha pagat les conseqüències de la crisi han estat precisament los immigrants: “primer els d’aquí”. Són los primers que s’han quedat sense faena, doblen les taxes d’atur dels autòctons, i han estat víctimes de les retallades socials, a pesar de no comptar en un madalap familiar. I tot i que són los que més patixen la crisi, fa uns dies l’Alcalde de Vitòria (PP) afirmave que “argelinos y marroquíes viven principalmente de las ayudas sociales y no tiene ningún interés en trabajar”. Mentre part de la cúpula del bipartidisme està imputada, les portes giratòries no paren i les targetes black no són una excepció, l’enemic és lo de més avall de tot. A esta estratègia de dissuasió en llengua col•loquial li podríem dir fer un “putos moros!”.

Consulta (legal) a tot l’Estat

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 15 de novembre de 2014)

Vai seguint les notícies de la política i les seues misèries amb escepticisme i alhora amb la voluntat autoimposada de no inhibir-me d’allò que passa al meu entorn. No m’agrada tampoc posar-ho per escrit. Voto quan toca, després d’haver-me llegit lo que diuen los programes dels partits i de valorar com s’han portat. Formo part d’aquella pinça variable que anima sondejos i estadístiques. Visc a Catalunya però el meu DNI encara té la meua adreça aragonesa primera; vai mantindre una resistència a canviar de padró no per qüestió d’identitat —un altre dels meus escepticismes— sinó pel sentiment de traïció a la vila, cada dia més despoblada, fins que la Seguritat Social autonòmica me va obligar a fer-ho. Així vai poder votar a la recent “consulta” (il·legal, al·legal?) que preguntava sobre el model d’Estat de Catalunya. No el 9-N sinó dos dies més tard, a la Delegació del Govern de la Generalitat, després de certes reticències i d’observar com se movien les fitxes a l’altre costat del taulell, amb gran falta d’imaginació i excés de cacera judicial, i motivada per algunes declaracions polítiques bastant superbes.

Un terç aproximat de votants del cens possible no és per tirar coets, però tampoc se poden ignorar. Si el president del Govern d’Espanya tinguere coherència amb les seues afirmacions, amb la mà sobre la “intocable” Constitució, ara mateix convocaria una consulta a tota Espanya per decidir lo que els catalans estan debatent des de la retallada de l’Estatut d’autonomia de 2006. Però l’argument constitucional de convocar a tots los espanyols no passarà de ser un brindis al sol. Falta valor! M’agradaria contemplar les cares de sorpresa si Mariano Rajoy mos sorprenguere en la convocatòria: los uns descol·locats, temorosos del resultat (vinculant); enfadats los altres, que sobre trencaments no es vota… Sobretot, seria impagable la campanya electoral per tot l’Estat, fent declaracions d’amor als catalans, que els donaran lo que vullguen, o, al contrari, que màrxon per ingrats i diferents —més ingrats i diferents que els bascos!—. Algú s’anima a predir lo resultat?

María Dolores Gimeno

Urnes a Catalunya

 (Publicat al Diario de Teruel el dissabte 8 de novembre del 2014)

Demà diumenge a Catalunya es podrà lliurà una papereta dins d’una urna de cartró —molt barata, reciclable i ben fàcil de transportar— indicant si es vol una Estat propi o no, i en cas afirmatiu, si aquest Estat hauria de ser independent. No és un referendum perquè el Congrés de Diputats no va admetre la petició del Parlament de Catalunya; no és una consulta perquè a instàncies del govern d’Espanya el Tribunal Constitucional, amb una velocitat inusitada, la va suspendre temporalment; és una participació democràtica per a conèixer l’opinió de la ciutadania, Per tant, no es vinculant de cap manera, però, depenent de la participació, d’una força i abast polítics no difícils de preveure. La majoria dels ciutadans de Catalunya viuran la jornada com una festa gran de la democràcia, com la manifestació més gran del dret d’opinar i decidir sobre el seu futur, tot i que, aquesta vegada, el dret a decidir donarà pas a la concreció de la voluntat a demandar un Estat propi. Sincerament penso que tots aquells que demanen que el govern d’Espanya ha de negociar amb el govern de Catalunya la reforma de la Constitució —blindatge de competències catalanes, millor finançament o reconeixement de la bilateralitat— per aconseguir la integració de Catalunya dins d’Espanya, han perdut el tren fa un parell d’estacions. Haurien de córrer força per poder abastar novament el tren. Compte que aquest tren és un AVE. Dins d’aquest procés de participació ciutadana és ben difícil fixar on comencen i on acabaven les actuacions del president de la Generalitat, dels consellers, del Parlament, de la Comissió pel Dret a Decidir, de l’Assemblea Catalana, d’Omnium Cultural i de milers d’associacions i voluntaris. Els voluntaris obriran els llocs de votació, voluntaris formaran les meses, voluntaris vigilaran i coordinaran, voluntaris han distribuït la propaganda i l’han pagada, voluntaris fan trucades telefòniques, voluntaris han pagat la campanya Ara és l’hora… Pot fer alguna cosa més el govern d’Espanya per avortar l’arribada a les urnes? Els ulls del món hi seran a Catalunya demà. Una cosa és ben certa: després del dia nou vindrà el deu. És quan de debò ha de començar la veritable negociació.

José Miguel Gràcia

Onicofàgia

(Publicat a  La Comarca el 7 de novembre del 2014) 

Es veu que l’hàbit de mossegâ’s o minjâ’s les ungles és conegut com “onicofàgia”. I, segons diuen, es tracte d’una mania motivada pels nervis o l’ansietat, encara que hi ha qui ho atribuïx a la falta de calci.

Jo també me les rosegava compulsivament. Deurie ser quan comptava 6 ó 7 anys i tenia a mons pares molt preocupats. Ho van intentar tot per a llevâ’m lo vici. Primerament a les bones, apel·lant a la meua força de voluntat. Però després, en vista dels nuls resultats, a la brava, arribant inclús a untâ’m les puntes dels dits amb pebrera.

En aquella època mons iaios encara regentaven l’hostal de la Placeta. I es donave la circumstància que s’hi hostatjave el metge del poble. I un dia, cavil·lant-hi, ma mare va decidir explicar-li el cas. Segons em va comentar al cap d’alguns anys, la resposta del doctor va ser:

-Que el crío se muerde las uñas? Tráelo enseguida! Ya verás que pronto lo solucionaremos.
Recordo que em van fer entrar al minjador de l’hostal. I per a la meua sorpresa allí m’esperave el metge, alt com un sant Pau, vestit amb imponent i llarga bata blanca, impol·luta, amb cara de pocs amics i una xeringa a les mans que em va semblar enorme.

-Tu te muerdes las uñas? -em va preguntar de cop i volta.

Acovardit, vaig haver de confessar el meu pecat.

-Pues bájate un poco los pantalones! -em va ordenar.

I em va punxar al culet. O potser m’ho va parèixer. I no sé qué em deguere injectar, si és que em va injectar alguna cosa. Sol sé que a partir d’aquella feta no me les vaig tornar a mossegar mai més.

Ara hi cavil·lo i vull pensar que a la xeringa hi devie portar aigua, aigua clara i prou, amb l’únic propòsit d’impressionâ’m en una mena de posat escènic i sense injectâ’m res. Una escena que se’m va quedar gravada per a sempre i que, certament, va resultar ser molt efectiva.

José A. Carrégalo

Democràcia

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 1 de novembre del 20129

Segons la Declaració del Drets Humans, que la Unió Europea i el Consell d’Europa han fet seus, cap ciutadà no pot ser discriminat per raons de raça ni de llengua. Tanmateix, els gitanos són discriminats a Hongria i altres països balcànics, o sense anar tan lluny, a França. I també molts ciutadans europeus són discriminats per parlar una determinada llengua i viure la cultura que aquesta conforma, com és el cas de Grècia on els grecs de llengua albanesa i romanesa són intensament discriminats, només els grecs de llengua turca no ho són tant, perquè hi ha tractats internacionals que d’alguna manera els protegeixen, no pas per falta d’afany discriminatori de la llengua turca per part del Govern Grec, i sense anar tampoc tan lluny ací mateix tenim la discriminació del ciutadans aragonesos que tenen com a llengua pròpia i històrica la catalana sotmesos durant els governs del PSOE a una discreta discriminació, si és que és lícit qualificar la discriminació de discreta, i a una discriminació sense contemplacions durant els governs del PP/PAR, especialment l’actual. Què fan la Unió Europea o el Consell d’Europa davant d’aquest fets contraris als nostres principis democràtics? Es crea una comissió d’experts que s’informa sobre el terreny de la situació dels ciutadans afectats per les discriminacions i es recull l’opinió dels governs respectius. Després s’elabora un informe criticant tot el que calgui criticar d’acord amb la Declaració dels Drets Humans i es passa al govern del país en qüestió. Aquest en pren nota i tot segueix igual. Ja fa anys que s’envien aquests informes al Govern d’Aragó, i la discriminació del aragonesos de llengua catalana empitjora en compte de millorar. Evidentment no ens n’hem de sorprendre, perquè també a les seus de la Unió i del Consell, a Estrasburg, Brusel·les i a Luxemburg l’única llengua que tothom té el dret de parlar i l’obligació de saber és el francès, una llengua que no és pròpia ni històrica de cap d’aquestes ciutats: a Brussel·les ho és el neerlandès, a Estrasburg i a Luxemburg l’alemany. Els governs europeus que no fan cabal dels Drets Humans poden dormir tranquils.

Artur Quintana