COSES DE NADAL

(Publicat a La Comarca 18 desembre del 2020)

Lo primer pi de Nadal se va ficar al Portal a principis de la dècada de 1970, quan van començar a aparèixer pel poble los primers tractors i «remolques» (l’animal no podie arrossegar tant pes). Eren los quintos de l’any los qui se’n encarregaven. S’ataüllaven lo pi, un de ben «majo», i el dia decidit l’anaven a buscar. Enculaven lo «remolque» al pi, en la portera de radere treta, per tal de que la copa del pi i bona part del tronc, al talla’l, caigués a dins.
Quan arribaven al Portal la operació ere a la inversa. S’enculave el «remolque» mirant de que el tronc que sobreixie quedés just davant del forat i en sogues s’estirave per adreçâ’l. Al mig de la plaça hi havie un petit pou, que durant l’any estave tapat en una arqueta, i ere allí on se ficave. Una volta clavat, s’ajustave en unes falques de fusta que se picaven en un mall per tal de que quedés ben fixat.

L’any 1990, l’Ajuntament va fer tres estructures metàl·liques que anaven al Portal, a la Fonteta i a Santa Llúcia. Així, ja no calie tallar un pi sencer (i alguna pinyera i tot!) cada any, sol eren necessàries les ‘rames’ per omplir los braços de les estructures. No obstant, lo del Portal se va reservar pals quintos, que el van seguir tallant uns pocs anys més. Variant d’un a tres lo número d’arbres que es ficaven, es com s’ha seguit fent durant los últims 29 anys.

Enguany la sorpresa va ser majúscula. Un bon dia va aparèixer un súper arbre (artificial) de Nadal al Portal per substituir al vell. Los canvis, a bé o a mal, no estan exempts de polèmiques, i este no ha sét una excepció. Pel poble s’ha parlat de la estètica de l’arbre, del «gasto» total que s’ha fet en la decoració (això és important!) i de si es ètic haver-lo fet en un any que ha sét i està sent tant dur per molta gent. Que cada un traigo les seues conclusions. Bon Nadal i esperam que millor any nou!

Estela Rius

Un banc per a una comarca

(Publicat a  La Comarca 11 desembre 2020)

La xarxa d’oficines bancàries va minvant al Matarranya a mida que minva la població i a mida que les entitats financeres desapareixen per fusió o absorció. També es tanquen sucursals per procurar la màxima rendibilitat d’un negoci que també camina cap a la digitalització.
Però el costum de guardar els estalvis en bancs i caixes és una pràctica relativament nova al medi rural, on, fa menys d’un segle enrera, els pocs diners que les famílies aconseguien es guardaven ben amagats a casa —sí, de vegades, davall del madalap—. I quan es necessitaven diners emparats s’acudia als prestamistes locals, mai a entitats bancàries, que eren cosa de negocis i empreses no de llauradors.

La mínima presència bancària de la primera meitat del segle passat queda reflectida en la relació de les oficines de banca del 21 de novembre de 1941 a Terol que figura a la Causa General. A la província n’hi havia llavors vuit bancs implantats amb un total de 20 sucursals. Només n’hi havia un banc al Matarranya, el Banco Hispano Colonial, que tenia la seu a Vall-de-roures. També hi figura una “delegació” de la mateixa entitat a Calaceit, encara que “sense personalitat independent”. El Banco Hispano Colonial havia absorbit al Banco de Reus i, als anys cinquanta del segle XX, seria absorbit també pel Banco Central, ara Banco Santander. La seua oficina estava al carrer Pla. I encara segueix per allí.

Dins del Baix Aragó històric, també tenien sucursals bancaries l’any 1941, Alcanyís, Albalate del Arzobispo, Alcorisa, Calanda, Híjar i La Puebla de Híjar.
Per donar una referència actual, la Caixa Rural de Terol, l’entitat financera amb més presència a la província, obri 10 oficines a diari en la comarca del Matarranya, tantes com n’hi havia en tot el Baix Aragó històric fa 80 anys.

Lluis Rajadell

La bellesa del desordre més perfecte

(Publicat a La Comarca 4 desembre 2020)

Heu sentit parlar alguna volta de l’efecte palometa? Una palometa que bat les ales a Sri Lanka és capaç de provocar un huracà a Washington, sempre i quan es dónon les condicions apropiades per a què això passo. És la teoria del caos, la que amostre una sèrie d’esdeveniments aleatoris que, combinats sota uns determinats factors, són capaços de girar el timó, canviar el curs de la història. És la bellesa del desordre més perfecte.

Eixa palometa som tots. Comencem a batre les ales al fer la primera passa i només parem quan mo n’anem d’este món. Lo present, on a natres mos agarre l’huracà, és un quadre en blanc, on una sola pinzellada pot acabar convertint-se en una cosa tan màgica com la Nit Estelada, o tan cruenta com lo Gernika. Mitjançant actes «sense importància», responsabilitats i irresponsabilitats, amistats i traïcions, riures i plors, construïm un món nou. Un món fugaç i efímer. On, encara que a voltes creguem tindre-ho tot controlat, no podem. Suposo que no cal ficar exemples de moments on ham perdut lo control total de la situació, ara mateix estem vivint-ne un.

Lo control no existeix. Es només una il·lusió creada per una aparent falta de desordre. Vivim en un present impredictible i caòtic, ple d’oportunitats positives i negatives, on tot i res pot passar tan ràpid que ni mo n’acatem. Lo control pot dissoldre’s com un paper en los primers trons d’una nit borrascosa. Pot aparèixer i desaparèixer en qüestió d’instants, perquè d’això va la vida, d’instants. I això, només això, és la bellesa del desordre més perfecte.

Luismi Agud

Cent anys de comerç

(Publicat a La Comarca 30 octubre 2020)

La Caixa Rural de Terol celebra enguany el centenari de la seua fundació i, entre d’altres activitats per a celebrar-ho, va retre a la seua assemblea general ordinària del passat 20 d’octubre un homenatge a totes les empreses centenàries de la província. N’hi van eixir 15. N’hi ha per Terol, pel Baix Aragó i per les conques mineres. Però també n’hi ha una a la comarca del Matarranya, la ‘Ferreteria Falgàs’ de Vall-de-roures.

En la documentació que va facilitar la Caixa Rural, s’explica de la casa Falgàs: «Fundada en 1868. Comerç a Vall-de-roures. En l’actualitat és gestionada per Almacenes Bersegura S. L. després de quatre generacions de la família Falgàs».

Per la «molt més que ferreteria» Falgàs han passat la major part dels veïns de Vall-de-roures durant els darrers cent anys, però també bona part dels veïns de tota la comarca del Matarranya. A la tenda-magatzem que esta empresa tenia ben prop del Pont de Pedra que travessa el riu Matarranya els clients hi trobaven quasi tot el que necessitaven llevat d’alimentació i tèxtil. Entrar a aquella tenda baixant els esglaons de la porta principal era entrar en una mena de cova de les meravelles d’on penjaven les mercaderies del sostre i on, entre lleixes, mostradors i passadissos, es podia trobar tot o quasi tot el que el client necessitava. I, si no ho trobava, li ho demanaven per a la pròxima visita.

I ara, a per altres cent.

Lluís Rajadell

En defensa de la Toscana

(Publicat a La Comarca 25 setembre 2020)

Els diaris i les xarxes socials s’han encès estos dies amb articles molt indignats i vehements que s’abraonen contra l’eslògan de moda, ‘El Matarranya, la Toscana aragonesa’. L’argument exposat en estos escrits acostuma a girar al voltant de la idea que es fa de menys al Matarranya, una comarca amb molts i molt importants valors naturals i culturals, al promocionar-la per comparació amb la Toscana i no per sí mateixa. Una famosa hostalera de la comarca i pionera en l’oferta turística de qualitat em deia que no li pareixia gens malament la tan criticada expressió, tenint en compte que és el que és, un eslògan promocional. Si funciona com a tal, si aconsegueix captar l’atenció del públic potencial, és encertat. Per això es va inventar. I el lema que ens ocupa ho aconsegueix en vincular -més o menys justificadament- el Matarranya amb una regió italiana de fama mundial i amb una projecció turística única al món. Vincula el Matarranya amb un referent turístic universal. No és poc. Però és allò que és, un ham per despertar el interès del futur visitant. El turista, arribe per la causa que arribe, no se n’anirà decebut, segur. El Matarranya no és la Toscana aragonesa. Ni li cal. És un destí turístic singular amb identitat pròpia. Però tampoc la Coca Cola és «l’espurna de la vida». És una beguda refrescant que, si de cas, fa pessiguanyes al passar per la gola. Però l’espurna de la vida no es veu per cap cantó. Ni Tío Pepe es «sol de Andalucía embotellado». És un vi de Xerès i prou.

El Matarranya no és una imitació de la Toscana i cada vegada sona més a tot l’Estat com a destí turístic. Igual hi té alguna cosa a veure el maleït i desencertat eslògan. O igual no és tan desencertat.

Lluís Rajadell

L’essència de la festa

(Publicat a La Comarca 28 agost 2020)

Estam a punt d’acabar el mes d’agost, el cor de l’estiu i el temps de vacacions per molts. A Nonasp, lo final d’este període estival són les Festes Majors de Sant Portomeu. Enguany, la situació derivada del COVID-19, ha fet que es digo que no tenim Festes. Però, realment, què entenem per Festes?

Cada un, segurament, tenim una visió diferent, alguna cosa que consideram imprescindible i que no pot faltar en estos dies. Pels més grans, poden ser les misses, els bars o el ball; per altres la presentació de les nonaspines/ins, la xaranga, lo cuixot ensabonat, vindre a veure el Museu o els focs artificials; pels mes joves, la penya o bé les “coltxonetes”.

No obstant, des del meu punt de vista, hi ha una cosa sense la qual no podem dir que estam en Festes: la música. En realitat, l’essència de les Festes és la música, que és la que propicie l’ambient. És l’indicador de que estam en uns dies especials. La melodia que s’escape del Portal, de les penyes, de la xaranga, fa que el nostre estat d’ànim sigo festiu, que tinguéssem ganes de diversió i que tot funciono.

Este any atípic, no és lo primer que mos dixe sense Festes, o millor dit, sense música, ja que es té constància que durant alguns anys del segle XX, tampoc n’hi va haver. Los anys 1913, 1925 i 1933 els causants van ser els problemes econòmics, que impossibilitaven poder assumir el cost de l’orquestra. De l’any 1936 al 1938, desgraciadament, lo mes d’agost va estar tacat per la Guerra Civil.

Avui estam a 28 d’agost, i un any “normal” diríem que és lo dia del gos, és a dir, l’endemà de les Festes. Lo dia que ja no sone la música, que tot s’ha acabat, i que pareix que mos haigo dixat la riuada, motiu pel qual tots estam cansats i fem una mica el gos, és a dir, lo gandul per tal de recuperar les forces. D’aquí el nom. Este 2020, en realitat, los cinc dies de (no)festes han sét una mica “dia del gos”, perquè és difícil no difuminar el límit entre un dia corrent i un dia en el que, si tot anés bé, hauríem d’estar de farra. Ara toque ser responsables i esperar que passo un any. Tindrem festes l’any que ve? Està en mans de tots/es!

Estela Rius

Orgullosos d’un arbre

(Publicat a La Comarca 21 agost 2020)

Els propietaris de les oliveres monumentals del Matarranya es senten orgullosos de la seua conservació perquè son conscients que preserven un element central del patrimoni natural de la comarca. Ho ha constatat el naturalista Fernando Zorrilla al confeccionar el inventari comarcal d’oliveres milenaries o que son mereixedores de conservació per la seua excepcionalitat.

L’alta valoració de l’olivar centenari o milenari és un gran avanç en la mentalitat llauradora perquè no fa moltes dècades, quan l’olivar era un conreu por rendible, de difícil mecanització i de recolecció massa costosa i esforçada, els propietaris no s’ho pensaven gaire a l’hora de contractar una excavadora per arrencar arbres que podien tenir cents o milers d’anys. En acabat, plantaven en el seu lloc vinya i ametllers, els cultius que han anat arraconant l’olivera, dominanta al paisatge comarcal i de tot el Baix Aragó des de l’Antiguitat. Oliveres grans com a castells acabaven amb els retorçuts i nugosos arrels al aire per ser convertides en llenya per a l’hivern, molt bona, per cert.

L’elaboració del inventari d’oliveres singulars que promou la Comarca del Matarranya és una bona senyal de la revaloració d’este arbre com a element bàsic del patrimoni agrícola i paisatgístic. L’orgull dels propietaris per conservar estos exemplars és encara millor notícia perquè en les seues mans estarà al cap de la correguda la conservació dels millors testimonis -i, de vegades protagonistes- dels darrers mil anys d’història comarcal. L’olivar segueix sent un conreu poc rendible i la collita de l’oliva es dura -encara que la mecanització la facilita considerablement-, però em fa l’efecte que l’admiració cap a este arbre no té marxa enrera. O així ho vull creure.

Lluís Rajadell

Toponímia del Matarranya

(Publicat a La Comarca el 26 de juny del 2020)

Per tal de representar gràficament el territori, s’ha avançat moltíssim perquè, actualment, tenim molts mitjans i tècniques per fer-ho: la fotografia aèria cada vegada més evolucionada, el tractament informàtic de dades i imatges, les mesures i referències de camp… Així que la millora de la cartografia és evident amb les noves edicions de les representacions del territori. El que no s’ha avançat massa és en el nom dels llocs. Es copia la toponímia d’uns mapes als altres i poques vegades es comprova i es rectifica. Si consultem, per exemple, els mapes del cadastre, i passa també en altres, en veurem molts exemples. Al terme de Valljunquera ‘los Aiguatxals’ -lloc de molta aigua- s’ha substituït per ‘Abochales’ -sense significació-, la partida dels ‘Canyamassos’ -lloc de moltes canyes- per ‘Canimases’ -com l’anterior sense significació-, la ‘valleta de Rullo’ -relleu- per ‘Bayeta del Rullo’ -producte de neteja- i el ‘mas d’en Puchol’ o ‘mas d’en Soros’ -en, propietat- han passat a ser ‘mas deu Puchol’ o ‘mas deu Soro’ -deu, deïtat-. Molt prop del terme de Valljunquera, al de la veïna Massalió, la partida de les ‘Garraveres’ -planta arbustiva que dona mores- s’ha convertit en ‘Carravena’ -cognom, segons internet-. Al terme de la Vall del Tormo, al costat de les anteriors viles, el ‘Racó de Fos’ s’ha traduït per ‘Rinco Fos’, topònim estrany per a la gent del territori i un mateix element del relleu apareix, en el mateix mapa, amb dos denominacions diferents ‘val Jorba’ i ‘barranco d’en Jorba’ -mig en castellà i mig en català- per definir el tradicional ‘vall d’en Jorba’. I això mateix passa en la toponímia rural de les altres viles matarranyenques que tenim una llengua pròpia diferent a la castellana. Davant d’este desgavell dels noms de lloc dels nostres pobles, la Comarca del Matarranya hi vol posar ordre i sentit comú i recuperar la toponímia tradicional dels nostres municipis a través d’un ambiciós projecte patrimonial immaterial objectiu que compartix també el Govern d’Aragó.

Carles Sancho Meix

Dones havíem de ser

(Publicat a La Comarca el 13 de març del 2020)

Lo context que envolte al 8 de març, m’ha fet parar-me a pensar cóm ha sét històricament la situació laboral i de participació en la vida social de la dona nonaspina.

Al nostre imaginari tenim associat que ere l’home qui portave lo jornal a casa. No negarem que fos així, però al segle XIX, i venint de molt més enrere, ja trobam documentats dos oficis remunerats i fets per dones. Nonasp comptave en Antònia Llop i Leonor Suñer com a “comadrona” i amortalladora respectivament.

A les cases de pagesos, que eren la majoria al nostre poble, en temps de l’auliva, de segar, etc. les dones treballaven de sol a sol. La diferència arrivabe quan s’acavabe la setmana laboral. Los homes se n’anaven al cafè o a la barberia, mentre que per les dones començave lo que injustament se considerave “la seua obligació”: cuidar dels fills, fer lo menjar, pastar, anar a llavar al riu, cosir…

Un altre exemple és que l’any 1935, al Mas d’Artemio, exactament pel mateix jornal al temps de la verema, un home cobrave 5 pessetes al dia, mentre que una dona 2,5. Podria destacar altres oficis com lo de les carnisseres, peixateres, taverneres, la primera perruquera de Nonasp que va ser Manuela Giner l’any 1943 o anys més tard administratives.

En lo que al terreny social respecte, l’any 1933 se va aprovar lo sufragi femení (no sense dificultats) gràcies a la diputada Clara Campoamor. A Nonasp, vista la participació femenina en les eleccions, podem entendre que este nou dret va ser ben acceptat, votant un total de 354 dones de les 528 majors de 23 anys que figuraven al cens electoral.

L’any 1990, se va constituir legalment (i sense precedents) l’Associació de Dones Clara Campoamor, sent la seua primera presidenta Mari Carmen Zurita. Ella mateixa, l’any 1991, presentant-se pel PSOE, va ser la primera dona en eixir “concejal” electa a Nonasp.

No cal dir que això és un repàs en termes molt generals, ja que l’espai del que disposo és limitat,  igual que la memòria col·lectiva i documental que preserve estos fets. No obstant, és important no oblidar lo passat per construir dia a dia una societat més justa i igualitària.

Estela Rius

Cadàvers il·lustres

(Publicat a La Comarca el 24 de gener del 2020)

La Llibreria Serret de Vall-de-roures ha tancat després de quatre dècades de promoció del llibre i de la lectura en general i de la literatura en català en particular. Després de lluitar per mantenir el negoci adaptant-se a les noves tendències del mercat i de rebre premis per la seva feina cultural des d’Aragó i des de Catalunya, abaixa la persiana. No ha pogut superar la competència aclaparadora d’Amazon, que anuncia grans inversions a l’Aragó mentre fa taula rasa amb el comerç tradicional en general i amb les llibreries en particular. Quaranta anys de contratemps i de lluita, però ha estat la proliferació de la venda per internet que exemplifica Amazon la que li ha donat el cop definitiu a la llibreria més representativa de la Franja.

I no és un cas aïllat. Fa trenta anys vaig començar a treballar a la delegació de Terol de l’Heraldo de Aragón. El meu subministrador habitual de llibretes, agendes, piles i altres articles de papereria ha estat el mateix des de llavors. Una tenda a les portes del diari que tenia en una propera escola de Primària un dels seus principals mercats. També tanca. Per què? Per la competència d’Amazon. Com li passa a l’Octavio Serret, no pot competir amb les condicions i els preus que ofereix el gegant de la venda i distribució per internet.

I, abans de les llibreries, les papereries i qualsevol tipus de tenda, van caure les discogràfiques, els videoclubs, els cines, les editorials, els diaris i els bancs. Tot circula per internet més ràpid i més barat, i s’ho tornen a emportar si no t’agrada. I ara venen els gurus de la modernitat i ens diuen que cal adaptar-se a internet, que és el present i el futur. Sí, és veritat, fora d’internet no quedarà més que un desert socarrat infestat de cadàvers, de vegades il·lustres, com la Llibreria Serret.

Lluís Rajadell