Cultura al Matarranya d’estiu

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 7 de juliol del 2018)

Los Festivals del Matarranya són una oferta cultural variada que, aprofitant lo bon temps, cada any se desplega a diferents pobles de la comarca per a un públic ampli. Primer, entre el 22 i 24 de juny, al voltant del solstici i Sant Joan, s’ha celebrat la VI edició de la Quema de artistas a Beseit, Vall-de-roures i Queretes, un conjunt d’actes presidits per la poesia ­—tallers, una fira, recitals i el Premio Nacional de Poesía 2009 Juan Carlos Mestre— i acompanyament de música i gastronomia. Lo dia 30 següent Pena-roja de Tastavins ha acollit la XVIII edició del Franja Rock, ja un clàssic, amb un seguit d’activitats, encomençant per jocs populars a la tarda a tota una nit de concerts: Hereus, Fongo, Insershow, Hormigón i Animal Sound. Ja al juliol, Massalió celebra la Nit en blanc, enguany la quarta, organitzada pel Club de la Joventut: teatre, dansa, animació, música i tapes des de la tarda del dissabte 14, pels carrers i places del poble. La presència musical continuarà a les places de la Freixneda i Calaceit al tercer festival Matarranya i Música, amb un concert de blues i rock i un altre de folk este dissabte 7 i el 21, respectivament. Més clàssic, lo XIV Cicle d’Orgue porta el 22 de juliol a Fondespatla el cantant Nacho del Río, el ballarí Miguel Ángel Berna i l’organista Esther Ciudad. Per acabar, lo cicle teatral Matarranya Íntim, iniciat al 2013, se farà el cap de setmana del 3 al 5 d’agost a Valljunquera, convertint diverses cases del poble en escenaris on se representen peces breus. La majoria d’estes activitats les patrocina la comarca del Matarranya i el Govern d’Aragó, amb part de l’organització a càrrec de productores culturals i companyies teatrals o d’associacions locals. Pretenen dinamitzar la vida cultural rural i incentivar gustos i hàbits amb una oferta de qualitat, allí poc accessible. La consolidació de cada proposta apunta a l’èxit. Caldria preguntar-se si contemplen també la cultura del Matarranya en la seua llengua autòctona: integrar-la al programa oficial significa dignificació i la possibilitat de promoure jóvens talents.

María Dolores Gimeno

Anuncis

La sentència

(Publicat a La Comarca l’11 de maig del 2018)

El Matarranya és protagonista d’una recent sentència de la Sala del Contenciós del Tribunal Suprem que resol un recurs de la CNT contra la negativa del Govern a retornar-li, en un acord de 2007, una sèrie de seus i béns repartits per tot el país que els cenetistes reivindiquen com a seus i que van estar expropiats durant la Guerra Civil. Dos dels set edificis reclamats per la CNT a l’Aragó estan a la vora del riu: la Unión Valderrobrense -la sentència escriu erròniament “Valderrobles” i “Unión Valderroblense”-, de Vall-de-roures; i la Sociedad de Labradores, de Maella. El Suprem desestima en els dos casos la devolució o compensació per considerar que “no s’estableix” la titularitat de la central anarquista sobre els immobles. La CNT també reclamava altres quatre seus a la província de Terol: a Villarquemado, Fortanete, Santa Eulalia del Campo i Mas de las Matas. Només considera provada la propietat sobre l’edifici de Santa Eulalia, pel que imposa a l’Estat el pagament d’una compensació de 7.380 euros.

En el cas de Vall-de-roures, si la devolució fora inviable, la CNT demanava una indemnització de 52.296 euros. L’edifici, molt cèntric i voluminós, és actualment la Casa de Cultura municipal i l’”hogar” del jubilat. Els antics socis de la Unión Valderrobrense van possibilitar durant la Transició la seua recuperació i reobertura per a que tothom se n’aprofitare de l’esforç de la classe treballadora local, anarquista i no anarquista, que el va aixecar.

Lluís Rajadell

Vuitanta anys

(Publicada a La Comarca el 30 de març del 2018)

El passat 27 de març va fer vuitanta anys que l’aviació italiana va bombardejar les poblacions de Valljunquera, el Mas de Llaurador i la Vall del Tormo. A este primer atac des de l’aire li va seguir una segona ofensiva de l’aviació per atemorir l’afeblida resistència republicana. Després de les conseqüències dramàtiques del bombardeig civil d’Alcanyís de principi de març, la població matarranyenca va fugir de les viles als refugis al camp per evitar els efectes del sagnant càstig aeri. Quatre dies més tard, el 31 de març del 1938, els legionaris italians ocuparen definitivament estes tres viles veïnes. Creuaren el riu Matarranya i prengueren el mas de Cassos -mas dels Escassos- al terme de Massalió i ocuparen el mas dels Frares i el Mas del Llaurador en el terme de Valljunquera i la partida de les Foies al nord de la Vall del Tormo. Després d’una forta resistència de l’11 Divisió del general republicà Enrique Líster, durant el mes de març, a les Ventes de Valldesgorfa i al Mirablanc a Valljunquera, la presa de les tres viles situades a l’esquerra del Matarranya mitjà va ser relativament fàcil per a l’exèrcit italià de Mussolini que avançava ràpidament en direcció cap a Catalunya. Els últims anys han aparegut moltes col·leccions de fotografies del pas dels legionaris durant la guerra civil pel nostre territori, entre totes estes imatges, dos instantànies del bombardeig aeri de la Vall del Tormo i Valljunquera, i altres de la relació en la reraguarda de les tropes italianes amb la població civil. Al fossar de la Vall del Tormo encara es conserven una dotzena de creus que recorden els morts italians en la passada guerra civil i guardo les memòries d’un soldat de la lleva del biberó, Manel Dómine, que lluità en l’artilleria republicana en estes tres viles a les ordres de Líster. Records d’una guerra civil com a conseqüència d’un enorme fracàs col·lectiu.

Una dieta saludable

(Publicat a La Comarca el 9 de febrer del 2018)

No sé a vostès, però al meu correu electrònic hi arriben cada matí unes quantes causes (Change, Avaaz…) que hauria de signar. Signar significa, si es vol fer com cal, llegir-se bé el què es reclama i, si hi estàs d’acord, incloure el teu nom i decidir si ho comparteixes o no. Haig de confessar que fa temps que ja no me les miro. Abans això em feia sentir culpable, atès que moltes propostes pareixen justes. Però cada dia s’arrengleren a la meua pantalla una pila d’e-mails que em criden “encara no m’has llegit! encara no m’has llegit!”. I les desenes que van directament al femer del “no desitjat”, que també cal revisar, ni que sigui de gairell, per si se n’hi ha colat algun de bo. Em passa una cosa semblant amb recursos, ofertes i articles relacionats amb el meu ofici. En rebo tants que la majoria acaben en una carpeta on me’ls guardo -santa innocència- per a revisar més tard. No cal que els digui que rarament, per no dir mai, els revisaré. I això que sé que entre aquells missatges hi ha just allò que necessito per a completar algun dels projectes en què estic embrancat (pertanyo a l’església de la Llei d’en Murphy, per si no ho sabien). Després hi ha tot el que comparteixen “amics” de Facebook o Twitter. Una sopa densa, quasi mineral, d’articles que cal llegir perquè són verament interessants. Ho dic sense ironia.

La informació és poder, ens han dit sempre. I certament ho és, però l’excés aconsegueix just el contrari: que en tinguem el pap ple i que no en càpiga ni una gota més. Els que, a més de ser fidels de la Llei d’en Murphy tenim tendència conspiranoica, ho tenim clar: ens enfiten d’informacions per a què no n’esbrinem la que realment ens importa. És com allò de, si vols amagar alguna cosa, deixa-la a la vista: el lladre no la veurà perquè no s’ho espera.

Malgrat tot, cal perseverar en estar informats, no ens podem permetre no estar-ho. Consumim la mida justa d’aliment provinent de fonts amb Denominació d’Origen i sense greixos saturats. Vet aquí el secret d’una bona dieta.

Carles Terès

“Cantant Desideri” del grup Ya babé

(Publicada a La Comarca el 12 de gener del 2018)

“Cantant Desideri” és el nou treball musical, aparegut el novembre passat, enregistrat pel grup Ya babé a l’estudi Los Largos Trinos de Queretes. Es tracta d’una gravació de petit format amb sis dels millors poemes del pena-rogí escrits en català i recreats musicalment pels matarranyencs. ‘Or i plata’, ‘Elles’, ‘I jo, què sóc?’, ‘Gust amarg’, ‘Setanta quilos’ i ‘Torneu-me-la’ són els poemes seleccionats per al seu nou treball.

Des de fa de temps estos sis temes formaven part del repertori poètic musical del grup i, ara, n’han fet una nova versió en un format acústic i els han volgut gravar i dona’ls a conèixer a un públic més ampli, en un merescut homenatge dels músics a l’escriptor més prolífic i reconegut del Matarranya traspassat fa quasi tres dècades. Quatre d’estes cançons ja van aparèixer en el treball col·lectiu “Una roella al cor. Homenatge a Desideri Lombarte” enregistrat el 2002: ‘Tankas d’estar per casa’, ‘Gust amarg’, ‘I jo, què sóc?, i ‘Setanta quilos per a mal’ interpretats per Jean-Pierre & Mallén. A part d’este duo van participar en aquell emotiu CD dedicat a Desideri: Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, Túrnez &Sesé, Los Draps, Miquel Blanc, la Coral de Beseit i el Duo Recapte. Fernando Mallén, membre destacat de Ya babé i promotor del local cultural i musical La Barraca de Queretes, ha tingut l’encert d’incorporar quatre cançons del repertori del desaparegut duo Jean-Pierre & Mallén, actius al principi de la dècada del 2000, en les actuacions del grup Ya babé que ja té una trajectòria musical notable. Començaren el seu projecte com a banda ara fa poc més deu anys i, segons ells mateixos, el seu estil se situa en el camp del pop-rock. Eva López. Fernando Mallén, Lorenzo Latorre i Ivo Nicolov són els seus membres i per este treball també hi ha participat Oliver Glasser.

Carles Sancho Meix

Purins: falta una explicació

(Publicada a La Comarca el 8 de desembre del 2017)

Les dues plantes per eliminar els purins del Matarranya construïdes des de fa anys a Vall-de-roures i Pena-roja han costat 14 milions d’euros, una inversió sense comparació amb qualsevol altre equipament comarcal de la darrera dècada. El seu objectiu ere donar una eixida sostenible a la gran quantitat d’excrements de porcí que produeix la ramaderia comarcal, un greu inconvenient ambiental que marca el límit de creixement d’esta activitat que s’ha convertit en la clau de l’economia comarcal.

L’ús i abús dels purins com a fertilitzant per a l’agricultura posa en perill la qualitat de les aigües subterrànies i, de fet, ja ha creat alguns problemes greus a l’abastiment d’aigua de distintes poblacions per la contaminació dels aqüífers.

Però, després de 14 milions d’euros públics invertits, després de les promeses d’aprofitament de les dues plantes per a produir adob i crear nombrosos llocs de treball, després dels anuncis d’engegar-les incomplits resulta que, com acabe de dir el conseller d’agricultura, Joaquín Olona, l’única solució viable per la producció d’excrements dels gorrinos és utilitzar-los com a fertilitzant. O siga, que les dues plantes de Pena-roja i Vall-de-roures no valen ni valdran per a res més que per criar teraganyes. La solució passa per distribuir els purins ben lluny per evitar la seua concentració a les aigües subterrànies.

Pot ser que algú haurie de donar explicacions.

Lluís Rajadell

Incentius econòmics rurals

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 7 d’octubre del 2017)

És molt important que les nostres viles i ciutats trobon aquells punts, diferenciadors o no, que puguen ser un incentiu econòmic per al manteniment de les nostres terres. Si a Terol capital este nínxol econòmic pot ser lo camp d’aviació, i a Alcanyís Motorland, a Queretes pot ser la Via Verda o la posta en valor de la zona dels Barrancs. Als Barrancs, una zona que ha anat perdent lo seu valor agrícola, precisament pel seu caràcter muntanyós i lo creixement inexorable del bosc, s’han construït uns edificis reconeguts internacionalment dintre d’un projecte que pot ser un referent arquitectònic mundial. Com totes les coses novedoses estes construccions tenen los seus detractors i los seus defensors. La pregunta que aflora al parlar-ne és si pobles com Queretes ha de ser una “reserva” o ha de poder explotar los seus recursos i tirar endavant. Cada dia està més clar que el turisme ha de jugar un paper important a totes les viles semblants a la nostra. Lo tema és que tots los pobles ofereixen lo mateix. Per tant serà molt important trobar elements diferenciadors o que donon una rellevància que a l’hora sigue motiu d’atracció i propaganda. La Solo Pezo es un projecte d’unes cases de vacances en un entorn aïllat, construïdes com a part d’un programa anomenat Solo Houses. Es tracta d’espectaculars construccions signades per grans arquitectes contemporanis i que es construeixen en plena naturalesa sense més limitació que la del pressupost. Lo primer projecte es obra de Mauricio Pezo, Sofia von Ellrichshausen, i lo segon, una casa circular es obra de Office KGDVS i Diogo Porto Architects. Tota una garantia de la seua divulgació internacional.

Juan Luís Camps