Dones havíem de ser

(Publicat a La Comarca el 13 de març del 2020)

Lo context que envolte al 8 de març, m’ha fet parar-me a pensar cóm ha sét històricament la situació laboral i de participació en la vida social de la dona nonaspina.

Al nostre imaginari tenim associat que ere l’home qui portave lo jornal a casa. No negarem que fos així, però al segle XIX, i venint de molt més enrere, ja trobam documentats dos oficis remunerats i fets per dones. Nonasp comptave en Antònia Llop i Leonor Suñer com a “comadrona” i amortalladora respectivament.

A les cases de pagesos, que eren la majoria al nostre poble, en temps de l’auliva, de segar, etc. les dones treballaven de sol a sol. La diferència arrivabe quan s’acavabe la setmana laboral. Los homes se n’anaven al cafè o a la barberia, mentre que per les dones començave lo que injustament se considerave “la seua obligació”: cuidar dels fills, fer lo menjar, pastar, anar a llavar al riu, cosir…

Un altre exemple és que l’any 1935, al Mas d’Artemio, exactament pel mateix jornal al temps de la verema, un home cobrave 5 pessetes al dia, mentre que una dona 2,5. Podria destacar altres oficis com lo de les carnisseres, peixateres, taverneres, la primera perruquera de Nonasp que va ser Manuela Giner l’any 1943 o anys més tard administratives.

En lo que al terreny social respecte, l’any 1933 se va aprovar lo sufragi femení (no sense dificultats) gràcies a la diputada Clara Campoamor. A Nonasp, vista la participació femenina en les eleccions, podem entendre que este nou dret va ser ben acceptat, votant un total de 354 dones de les 528 majors de 23 anys que figuraven al cens electoral.

L’any 1990, se va constituir legalment (i sense precedents) l’Associació de Dones Clara Campoamor, sent la seua primera presidenta Mari Carmen Zurita. Ella mateixa, l’any 1991, presentant-se pel PSOE, va ser la primera dona en eixir “concejal” electa a Nonasp.

No cal dir que això és un repàs en termes molt generals, ja que l’espai del que disposo és limitat,  igual que la memòria col·lectiva i documental que preserve estos fets. No obstant, és important no oblidar lo passat per construir dia a dia una societat més justa i igualitària.

Estela Rius

Cadàvers il·lustres

(Publicat a La Comarca el 24 de gener del 2020)

La Llibreria Serret de Vall-de-roures ha tancat després de quatre dècades de promoció del llibre i de la lectura en general i de la literatura en català en particular. Després de lluitar per mantenir el negoci adaptant-se a les noves tendències del mercat i de rebre premis per la seva feina cultural des d’Aragó i des de Catalunya, abaixa la persiana. No ha pogut superar la competència aclaparadora d’Amazon, que anuncia grans inversions a l’Aragó mentre fa taula rasa amb el comerç tradicional en general i amb les llibreries en particular. Quaranta anys de contratemps i de lluita, però ha estat la proliferació de la venda per internet que exemplifica Amazon la que li ha donat el cop definitiu a la llibreria més representativa de la Franja.

I no és un cas aïllat. Fa trenta anys vaig començar a treballar a la delegació de Terol de l’Heraldo de Aragón. El meu subministrador habitual de llibretes, agendes, piles i altres articles de papereria ha estat el mateix des de llavors. Una tenda a les portes del diari que tenia en una propera escola de Primària un dels seus principals mercats. També tanca. Per què? Per la competència d’Amazon. Com li passa a l’Octavio Serret, no pot competir amb les condicions i els preus que ofereix el gegant de la venda i distribució per internet.

I, abans de les llibreries, les papereries i qualsevol tipus de tenda, van caure les discogràfiques, els videoclubs, els cines, les editorials, els diaris i els bancs. Tot circula per internet més ràpid i més barat, i s’ho tornen a emportar si no t’agrada. I ara venen els gurus de la modernitat i ens diuen que cal adaptar-se a internet, que és el present i el futur. Sí, és veritat, fora d’internet no quedarà més que un desert socarrat infestat de cadàvers, de vegades il·lustres, com la Llibreria Serret.

Lluís Rajadell

Serret, punt i apart.

(Publicat a La Comarca el 7 de gener del 2020)

Octavi Serret és un entusiasta dels llibres. Només acabar l’escola va dedicar-se al projecte personal d’obrir una papereria-llibreria als baixos de la casa dels pares a l’arraval de Vall-de-roures, el 1981. Uns anys més tard, cap al 1987, amb la publicació del Govern d’Aragó de la col·lecció ‘Pa de Casa’ en la nostra llengua, Octavi incorporà a la seua llibreria volums en català per ampliar l’oferta de la botiga. Una nova etapa va iniciar-se en obrir un nou local al carrer més comercial de la vila que enllaça la carretera amb el pont de pedra. De seguida es va especialitzar en bibliografia de les viles del Matarranya. Va aparèixer internet i ell va ser pioner en integrar al seu negoci les noves tecnologies i començà a oferir els seus productes on line i creà una web. Això el va portar a establir contactes amb els escriptors per iniciar la firma de llibres als seus lectors. I va estendre més l’expansió comercial a les terres de l’Ebre amb les trobades d’editors i escriptors ebrencs a Fondespatla. Serret incorporava el concepte de terra de cruïlla entre Matarranya, Els Ports i Ebre, superant les anacròniques línies de separació entre territoris veïns. Amb el turisme cultural en alça va ser un referent pel senderisme, la BTT i les rutes rurals: guies i mapes. A final de la primera dècada de l’actual segle farà una incursió com a coeditor de llibres participant amb una desena de volums. Després vindria el merescut reconeixement de la seua faena com activista cultural en forma de premis atorgats per diferents entitats. Però tota esta contínua adaptació comercial de l’Octavi i activisme no ha segut prou per salvar-se de la crisi general de les llibreries i ha hagut de tancar, encara que no vol perdre l’oportunitat de ser gestor cultural i les marques ‘Ilercavònia Terra Nostra’ i ‘Camins Serret’ poden ser una nova oportunitat per aprofitar la seua experiència comercial de prop de quaranta anys com a llibreter. Molta sort Octavi!

Carles Sancho

Premis Mariano Nipho 2019  

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 23 de novembre del 2019)

 L’Associació Literària Poiesis i la publicació Compromiso y Cultura d’Alcanyís han atorgat a l’Associació Cultural del Matarranya el premi “Mariano Nipho” 2019 dins de la categoria de Cultura. L’acte de lliurament dels premis es celebrarà al Teatre Municipal d’Alcanyís el dissabte 30 de novembre a les 20:00 hores, i serà recollit, el de Cultura, pel President d’Honor d’ASCUMA, Artur Quintana i Font. A més de donar l’enhorabona a ASCUMA pel guardó, aprofito l’avinentesa per destacar la tasca cultural, literària i social de Poiesis i Compromiso y Cultura. A tall d’exemple destacaré actes i activitats concretes d’aquesta associació i d’aquesta revista mensual. Ambdues atorguen els premis Nipho d’Art, Cultura, Esport i Compromís Social. Anyalment convoquen el Certamen de Microrelats (Categoria General, Comarcal en castellà, Juvenil i Categoria Comarcal en català. Poiesis, entre altres activitats, reuneix a un grup de persones per fer lectures públiques de texts literaris d’autors del Baix Aragó històric –agrupació de comarques administratives– sota la denominació Los jueves Poiesis. També convoca anyalment el “Certamen de Cuento Ilustrado Infantil, Gloria Fuertes”. En quant a la revista Compromiso y Cultura val a dir que és una publicació mensual d’actualitat, crítica i cultural d’àmbit baix aragonès. És d’agrair que el català, llengua pròpia d’una gran part del Baix Aragó històric, està present tant en Compromiso i Cultura, mitjançant articles periòdics de fons, com al “Certamen de Microrelats” de Poiesis i CiC en la seua categoria de Comarcal en català. Darrere de qualsevol projecte cultural important hi ha un grup de persones que lluiten dia rere dia per portar-lo endavant amb molts d’esforços i amb precarietat econòmica. En el cas l’Associació Cultural del Matarranya és mes que evident amb 30 anys d’història. Raúl Andreu Tena, psicòleg i exregidor d’Alcanyís fa possible la revista com a director, coordinador i alguna cosa més. Julio Moreno Moreno, després de les tasques en la docència i bibliotecàries al IES Baix Cinca de Fraga i projectes com “Poesía para llevar” és l’alma mater de Poiesis. Endavant els valors de la llengua, la cultura i la crítica social!

José Miguel Gràcia       

Quan l’esquerra vote Teruel Existe

(Publicat a La Comarca el 18 de novembre del 2019)

Ja tenim unes eleccions més al sac. Però per més que repetim eleccions, cada una és una caixa de sorpreses. Al Matarranya històric la bomba ha sigut l’èxit de Teruel Existe. Més gran encara que la tapassada de Ciutadans i l’ascens de l’extremadreta. Perquè el moviment provincial ha aconseguit un 12% de vot a la Comarca del Matarranya i del 18% al Mesquí Bergantes, destacant especialment als de menor demografia: Ràfels (27%), la Codonyera (23%), la Canyada de Beric (21%) o Aiguaviva (20%).

De l’anàlisi a fons se pot destacar dos fets rellevants. Lo primer és que el vot de Teruel Existe possiblement esgarrape el graner progressista. Perquè les aportacions més notables s’han produït als pobles a on més ha baixat lo vot d’esquerres (PSOE i UP), com a Ràfels i la Codonyera, a on les esquerres han arribat a baixar 17 punts percentuals. Per contra, municipis a on lo vot progressista s’ha mantingut bastant estable, com a Arenys, Calaceit, Lledó o la Vall, Teruel Existe s’ha mogut en posicions que superen de poc lo 5%.

Lo segon fet rellevant és que hi ha una associació inversa entre la presència del vot a Teruel Existe i l’absència de vot al PP, tant en estes eleccions com les anteriors. L’exemple més paradigmàtic podrien ser Ràfels i la Portellada, que estan molt prop, però voten oposat. A Ràfels, Teruel Existe obté el resultat més alt del Matarranya (27%) i el més baix al PP (20%), mentre que la Portellada manté el vot comarcal més alt al PP (41,1%) però se situe en la franja de municipis en menor vot a Teruel Existe (10%). És possible que allà a on no ha convençut històricament el PP sí que ho està fent Teruel Existe.

Per tant, la conclusió és bastant clara. Almenys al Matarranya, Teruel Existe fonamente el seu vot en un graner progressista i a on lo PP no ha sabut fer el seu espai, perquè possiblement és l’espai que a les autonòmiques ocupe al PAR. I és aquí a on Teruel Existe haurà de saber fer els equilibris, per a continuar convencent a l’electorat que li ha prestat lo seu vot, fent polítiques localistes i progressistes, i especialment, focalitzant-se en lo ruralisme. Perquè hauran d’aprofitar per obrir-se als pobles que els han votat. Més enllà de la demanda d’infrastructures, la despoblació és un repte que no resoldrem només a base de pidolar fons. Haurem d’entendre les raïls fondes que despoblen. I no totes són materials.

Natxo Sorolla

Dos millor que una

(Publicat a La Comarca el 8 de novembre del 2018)

No tinc un talent especial per les llengües. No sé si és per un problema congènit d’oïda o perquè vull parlar-les tan bé, que al final em col·lapso. Tant se val, perquè són la meua passió. La meua debilitat són (quina sorpresa!) les llengües minoritzades; per això seguisc a twitter usuaris d’asturià, de gallec, d’occità o -només faltaria- d’aragonès.

També llig amb interès los activistes per les llengües precolombines. Pareix contradictori que països independitzats de les antigues metròpolis extractives, no fan gaire cosa, o fins i tot vagen contra l’esplèndid patrimoni que representen los idiomes dels pobles originaris. Deu ser que el pensament colonial ha arrelat fins lo moll de l’os de la majoria d’aquelles societats. Si no, no s’entén, ja que fins i tot des del punt de vista utilitari, tothom sap que saber-ne més d’una facilita molt aprendre’n de noves. Abans que l’ensenyament arribés a la immensa majoria de la població, era normal pensar el contrari. Com li va passar a ma mare que, per la faena de mon iaio, va néixer i viure fins els cinc anys a Alcanyís. Mons iaios de Queretes, que havien tingut una formació escolar quasi nul·la, van decidir de parlar-li en castellà per evitar-li problemes. Van creure que el català ocuparia en el cervell de la seua filla un espai que li impediria saber correctament l’idioma dels seus veïns. Avui dia, los estudis de capacitat cognitiva demostren just lo contrari: los bilingües nadius, a banda de l’aptitud per aprendre noves llengües, tenen més facilitat d’adaptació en un context nou o imprevist, resolent los problemes amb més rapidesa i eficàcia. Tot i així, encara hi ha algun mestre que «suggerix» als pares que parlen castellà als fills. I, és clar, n’hi ha que els fan cas (és lo mestre!). D’altres ho fan perquè pensen que una llengua com la nostra no servix per a res i per això la neguen als fills, convençuts que els fan un favor. Quan es fan grans, alguns d’estos fills es lamenten (en sóc testimoni) de la mala passada que els han fet de furtar-los la llengua de la família. No hi ha pitjor conseller que els prejudicis.

Carles Terès

Testimonis de guerra

(Publicat a La Comarca el 8 de novembre del 2019)

Fa unes setmanes escrivia l’amic Lluís Rajadell de les bombes localitzades a la província, Calaceit i Valljunquera són les poblacions on se’n van trobar més, i només dos les situava a la Vall del Tormo. L’estadística no és molt exacta perquè 3 o 4 projectils es van localitzar a la font de Gafets i 7 o 8 bombes de mà les va desactivar la guàrdia civil al Censal, estes últimes fa uns 35 anys, totes al terme de la Vall. I encara recordo, com si fore ara, el parell de projectils amb qui vam conviure la canalla de la meua generació, en la dècada dels seixanta del segle passat.

Un estava al peu del Molló, al costat del Fossar, a un quilòmetre escàs al nord del nucli de població. Encara ara em venen les imatges de pujar al tossalet del Molló, dit així perquè limitave el terme de Massalió, i des d’allà tiràvem pedres sobre el projectil que es veie apuntar entre el munt de pedruscall que ja li havíem llançat. Després de molt de temps de fer-li punteria, algú ho deurie dir a la Guàrdia Civil i el van fer esclatar, evitant una autèntica desgràcia com a conseqüència del nostre perillós joc. Un altre projectil el vam trobar a l’eixida del ‘catxifòrnio’, que era com denominàvem un passadís, davall la terra, d’uns quinze metres de llargària i que a la part final s’eixamplave. Les parets i el sostre estaven construïts de pedra molt ben tallada que bé podrie ser un refugi de la guerra civil. Allà ere el nostre lloc on jugàvem preferentment els xiquets. Per fer llum a dins la cavitat subterrània agarràvem un topí que feia la funció d’una espalmatòria per il·luminar el passadís. Un dia, per casualitat, traient terra a l’entrada vam trobar un projectil que, ràpidament, va desactivar la guàrdia civil. El refugi estave en el verger de la casa parroquial, molt prop del Fossar Vell, a escassos vint metres de l’església. En fer-se la nova edificació municipal per als jubilats i casa de cultura va quedar inutilitzat. Es perdie un provable testimoni històric de la defensa de la població de la Vall contra els conflictes bèl·lics.

Carles Sancho Meix

Sextorsió

(Publicat a La Comarca l’1 de novembre del 2019)

L’aparatós cas d’extorsió a desenes d’usuaris d’una web de contactes sexuals que s’ha estès per mig país es va destapar per una denúncia presentada a Sarrió, però, a partir d’aquell cas embrionari, els següents capítols es van desenvolupar al Matarranya i el Baix Aragó, concretament amb les denúncies presentades a les casernes de la Guàrdia Civil de Vall-de-roures i Alcanyís.

Clients d’un conegut portal d’internet per a tindre cites sexuals amb prostitutes van rebre trucades telefòniques i missatges de Whatsapp on un amenaçador interlocutor demanava importants pagaments a canvi de no contar a les famílies les aventures sexuals concertades per mitjà de la web. La contrapartida pel silenci podia superar els 1.000 euros.

L’extorsionador donava el compte bancari on s’havia de fer l’ingrés. Tot facilitats. Però si la víctima no apoquinava i es feia el desentés, el xantatgista anava pujant el to de l’amenaça i, a més d’advertir que contaria el secret sexual als quatre vents, passava a amenaçar la integritat física de l’objectiu i dels seus familiars. Eixien a relluir pistoles i taüts.

El negoci, s’ha sabut més avant, es va estendre per tot el país i inclús va haver-hi víctimes a l’estranger. Hi ha hagut desenes de detinguts i uns quants empresonats i encara està als jutjats. Entre les detencions, va esser sonada la d’un futbolista de Primera Divisió.

La banda, que te el niu als baixos fons de València, hauria pogut ingressar prop d’un milió d’euros amb este sucós negoci que barreja sexe, infidelitats i internet. Però els primers milers que van entrar a la caixa de la sextorsió van arribar des del Baix Aragó.

Lluís Rajadell

Desideri Lombarte 30 anys

(Publicada a La Comarca el 18 d’octubre del 2019)

Ja fa trenta anys que es va morir l’amic i escriptor pena-rogí Desideri Lombarte aquell que, com canta amb veu potent el cantautor favarol Àngel Villalba, «vivia al carrer Alt del Pedrell / sempre envoltat de companys, / sempre emborronant papers, / des d’Horta a Pena-roja / anava munyint el temps.» Com molts matarranyencs, Desideri, a la dècada dels cinquanta, va emigrar cap a Catalunya: «La mare mos va fer la maleta, / mig plorosa, mig contenta. / Lo vestit dels domenges, / tres camises, la de portar, la nova i la vella. / Unes sabates als peus -no en tenien més que unes-. / I el calaix que va quedar forro.» Ell explicava, a través dels seus textos, com creava el seus poemes: «Busco paraules, les que més m’agraden, / les que m’ixen del cor, les més precises, / les més antigues que del cap me brollen, / i unes i altres les poso arrenglerades / per línies, ben comptades i medides, / i que tingue sentit tot lo que diuen, / que tothom les entengue pel que valen.» La defensa de la nostra maltractada llengua una constant: «que tenim dret a parlar / la llengua que hem parlat sempre, / i això ningú ho pot privar, / que la parlem perqué és nostra / i la volem conservar.» Enamorat de la natura, venia de família masovera, coneixia totes les herbes del camp: «Conec les herbes del ribàs / la melca, l’agaó, / lo romer i el timó, / les motes de fenàs. / La cascaula, el morró, / la porrassa, el donzell, / l’argilaga, el crespell, / ginesta i ariçó, / la ruda, lo fuell.» Desideri ere amic de tot el que tenie prop: els veïns, la vila, el terme, els pobles del voltant, per això va escriure el poema dedicat a la pàtria menuda: «No vull una pàtria gran / ni una pàtria mitjaneta, / que la vull ben menudeta. / Conèixer-la pam a pam / i estimar-la sencereta.» Molt conscient de la seua malaltia, hi convivie resignadament: «Aniré, a poc a poc, sense parar, / i faré nit i dia pels camins. / Ni hort ni bancal, ni vinya ni veïns. / Company de mi mateix haig d’acabar, / Que el meu camí ningú més pot trescar / que la senda és estreta bosc endins.» De Desideri, com ell mateix escrivia en un dels seus poemes més interpretats, «quedarà la paraula.»

Carles Sancho Meix

 

La mirada espectacle de la “paisana” i uns quants forasters

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 12 d’octubre del 2019)

La nova temporada de la primera cadena de TVE va estrenar este setembre La paisana, versió femenina à càrrec d’Eva Hache d’una entrega anterior amb presentador masculí, diuen que per coses de la paritat. L’humorista va recorrent carrers d’algun poble, micròfon en mà, on se li presenten com per sorpresa diferents veïns, un a un, que responen a uns patrons buscats per compondre un quadre determinat. Així, al segon programa los de Calaceit, curiosament deserts per a l’ocasió, van reunir una història humana, exhibicions de tradicions, un esperit lliure amb coses que contar, un parell d’amigues que interactuen…, breus realities de les seues vides. Enmig una escape room llarga i absurda, escapant-se del poble, i al final la traca literal d’un bou de foc descol·locat en hivern, corrent per la plaça-plató. Com a colofó tots acaben reunits en una mena de teatre a on la presentadora —una foto impressionant dels empelts calaceitans era el fondo— els apel·la buscant la seua complicitat i que riguen d’ells mateixos. Sobre la base i copyright de la Comedy on the edge danesa, lo programa pretén oferir una imatge fresca i divertida de l’Espanya rural amb més encant —Calaceit integra merescudament la marca “Pueblos más bonitos de España”—, i sobretot fer espectacle en uns temps en què les cadenes frivolitzen continguts buscant audiències, que tracten de manera infantil. Perquè el resultat és un imatge esquemàtica i artificial, que no capta la vida de la vila matarranyenca, gravada en un parell de dies, a pesar tant de la bellesa de l’entorn i l’espontaneïtat dels protagonistes com dels medis tècnics i els esforços de la presentadora, qui, fora de temps i de lloc, escala el tronc encerat de les festes i es fica damunt un bou de foc guionitzat. Però enmig de l’espectacle, sense voler, apareixen bocins de l’Espanya buida i desvalguda, i un eloqüent contrast amb la voluntat d’aprendre i d’entendre-la des de la mirada profunda de José Antonio Labordeta a Un país en la mochila, que torna a emetre La 2.

María Dolores Gimeno