L’estigma de la pagesia

(Publicat a La Comarca el 26 de maig del 2023)

Des de fa molt de temps, les matances de camperols apareixen puntualment als mitjans de comunicació on, com a molt, ocupen uns segons dels informatius. De vegades, les xifres ens fan perdre la dimensió del problema. La globalització i els grans fluxos d’informació que trobem a la nostra societat fan que ara ens siga molt més fàcil assabentar-nos d’aquest fet. Tot i això, en moltes ocasions no surten a la llum. .

Líders camperols que s’enfronten a una multinacional que vol fer un gran projecte en terres; que denuncien els problemes ecològics d’un determinat indret. Pagesos que es veuen, sense desitjar-ho, enmig d’un conflicte armat i que han de deixar les seves terres, que queden sense cultivar. Una situació que ens podria semblar a la dels masovers que es van trobar entre la Guàrdia civil i els maquis en aquestes contrades allà cap els anys 50.

Encara segueix l’estigma que la pagesia, com si fossin humans de segona classe, com persones que no passa res si moren, tot i que, en molts indrets del món, són els que produeixen el menjar que manté a les societats. Em ve al cap la distinció social que es feia al territori quan es moria un masover. Em ve al cap la frase que en alguna ocasió es deia als pobles quan tocaven les campanes a morts: «Qui s’ha mort?» «Ningú, un masover». Un senyal del poc reconeixement que rebien. És la mateixa poca importància que se’ls dona a les notícies quan mor un camperol, tot i ser imprescindibles per mantenir les societats d’arreu del món.

Vicent Pallarès

De rates i llufes

(Publicat a La Comarca el 5 de maig del 2023)

M’assec al terrat mentre el sol davalla cap a la dreta del tossal Roig. Com que és primavera, la moixonada canta a ple pulmó pels arbres, bancals, teulades i cel. M’agradaria saber-ne els noms de tots, però només soc capaç de conèixer-ne mitja dotzena. Rossinyols, coetes-roges, pardals, falcilles, orenetes i estornells. Diria que se sent lo refilar líquid de l’oriol pels xops del barranc, però com no n’hi he vist mai cap, m’imagino que és l’estornell que l’imita. Entretant, un colom s’ha posat a la barana i m’observa mentre belluga el cap. Amb aquesta llum esbiaixada, los colors tornassolats del pit llampeguegen a cada moviment. De coloms no n’hi ha gaires, per ací. Potser per això ma filla em comenta que són més bonics que els de ciutat. Jo li faig notar que són idèntics, grisos amb dos franges fosques a les ales, de corbes harmòniques i amb aquells ulls rodons d’ambre amb un punt negre al mig.

Dels coloms se’n parla a voltes a les tertúlies radiofòniques, i mai per a bé. Hi ha unanimitat entre opinaires; tant se val que siguen de dreta com d’esquerra, unionistes o separatistes, caragirats o provocadors: los coloms són ‘rrrates’ voladores (arrosseguen la ‘r’ per remarcar el fàstic). No sé si en són conscients, però estos tertulians professen la fe de l’especisme, lo manament principal de la qual és que tots los éssers vius existeixen exclusivament per servir-nos d’aliment, per fer-nos companyia o, a tot estirar, com a figurants del diorama inofensiu que identifiquen com «la natura». La qüestió és que ens siguin d’utilitat o, com a mínim, no ens facen nosa. Tots eixos de les ‘rrrates’, mai no esmenten que la multiplicació excessiva d’una espècie és deguda, gairebé sempre, a l’acció dels humans. Fan com aquell que, en plena reunió, deixa anar una llufa ben pudenta i, tot seguit, es desfà en escarafalls d’indignació mentre mira al seu voltant a la recerca del culpable.

Abans de plegar, em pregunto quina analogia faria servir un extraterrestre que estudiés la Terra per referir-se a una plaga que l’assolés. Em fa l’efecte que ‘rates’ no seria.

Carles Terès

La plaça del Chupa-chups

(Publicat a La Comarca el 28 d’abril del 2023)

L’altre dia passava per la plaça Nova. Ere de nit i vaig veure una il·luminació una mica diferent de l’habitual i això em va cridar l’atenció. Vaig tirar la vista cap amunt i… sorpresa! Havien canviat les faroles.

Resulte que esta plaça se va construir per urbanitzar uns terrenos que havien set unes eres, però que en aquell moment ja estaven en desús. La plaça es va inaugurar l’any 1999 i no se li va ficar cap nom concret. La gent va començar a dir-li «la plaça Nova» i així s’ha quedat. Però al principi de tot, també ere coneguda com «la plaça del Chupa-Chups». Per què? La morfologia d’esta plaça és molt senzilla. De fet, l’únic element que té (o que tenie hasta fa poc) eren unes faroles que el «globo» que protegix la llum ere rodó. I gràcies a n’esta característica és com la gent li va començar a dir «la plaça del Chupa-Chups».

Especialment als estius de principis de la dècada del 2000, se va convertir en la nova atracció dels xiquets i xiquetes. La meua infància va transcórrer estos anys i conservo molt bons records lligats a ella, ja que prompte es va convertir en lo meu espai de jocs a l’aire lliure. A l’estiu, en acabat de cenar, lo pare, la mare o la iaia, me portaven allí a jugar. Quan arribava ja em trobava en los meus amiguets i amiguetes, companys de jocs. Una de les coses que em pareixen més majes és que hi anàvem tots: los xiquets del poble i los que vivien fora però venien a passar-hi l’estiu amb sons iaios. Precisament des d’esta època encara avui conservo algunes amistats.

A les escaleres que hi ha al voltant s’assentaven los pares o iaios, aprofitant per fer la xerradeta (no hi tenien mòbils), mentrestant naltres jugàvem per allí. Això sí, sempre pendents que no mos aixisquéssem del perímetre tancat per si venie algun cotxe, o vigilant que no mos toqués la pilota dels xiquets més grans que jugaven al futbol. Cada nit la plaça se ficave plena de gent.

Hi he pensat moltes voltes en això, sobretot si hi passo alguna nit a l’estiu, al veure que ara ja quasi no hi ha cap xiquet jugant-hi. Los temps canvien. Cada època té lo seu puesto de referència per jugar i la gent les seues dinàmiques. Però jo tinc este bon record de quan era petita i el volia compartir.

Estela Rius

La fi de l’autopia

(Publicat a La Comarca el 14 d’abril del 2023)

L’any 1770, Louis-Sébastian Mercier va escriure L’An 2440, rêve s’il en fut jamais (‘2440, un somni com no n’hi ha hagut mai’), que podria considerar-se la primera obra de ciència-ficció de la historia. El protagonista és un parisenc que, en despertar-se un matí, s’adona que ha viatjat set segles al futur. L’obra descriu com l’autor creia que el món seria per el 2040: no hi ha Església ni religió, i la societat té la tolerància com bandera. És curiós que Mercier no va caure en què coses com la roba o la tecnologia també evolucionarien: la gent de la trama viu a l’any 2440, però segueix anant amb cavalls i segueix portant les indumentàries tradicionals dels il·lustrats del segle divuit.

Ara comparem-ho amb qualsevol història de ciència-ficció actual, per exemple, Retorn al futur, o Interestellar. A les dos es pot vore com lo major canvi de la societat és la tecnologia, la ciència. Hi ha naus espacials de ultra-velocitat, cotxes voladors, pantalles hologràfiques, i roba totalment futurista… Totes eixes innovacions tenen una cosa en comú: són productes que es poden comprar i vendre, són productes del sistema comercial. Avui en dia, imaginem lo futur com un nou estadi del neoliberalisme, no com una utopia.

La conclusió és clara: la gent del segle divuit veie lo futur com una utopia; tenien uns ideals que esperaven posar en pràctica al futur. La revolució que va tindre lloc vint anys després a França demostrà que sí van aconseguir fer-ho possible. Avui en dia vivim adormits, amb l’únic desig de que al futur tinguem una màquina mínimament més moderna que l’anterior. Hem perdut les il·lusions, hem abandonat les utopies només per pensar amb objectes banals que només mos fan més esclaus de natres mateixos. Hem deixat de somiar, i no hi ha crim major per una societat que deixar de somiar.

Luismi Agud

Lo misteri enderrocat

(Publicat a La Comarca el 17 de març del 2023)

Al cap de la costereta que delimita el carrer dels iaios hi havia, fins fa poques setmanes, una casa. Quan érem canalla l’anomenàvem la casa de la bruixa, tot i que de bruixa no n’hi havia cap; ni bruixa ni cap altra persona. Precisament per això la nostra imaginació es desbocava quan miràvem aquell balconet encarat cap a nosaltres, un ull llòbrec que ens vigilava des d’allà dalt.

De fet, tinc el record d’una agüeleta repenjada a la barana, prima, amb lo mocador al cap i un davantal negre damunt la bata segurament també negra. Ma mare dubta de si quan jo era menut, la tia Guvieta (així es veu que li deien) encara vivia. En tot cas, la bona dona («era així simpaticota», em diu ma mare) havia viscut sola, ja que havia enviudat de jove i no tenia fills ni s’havia tornat a casar. An esta casa s’hi accedia pel carreró de dalt (que tenia un nom també ben evocador: Mataflares), i a la vora de l’entrada, hi havia una mena de porta l’obertura de la qual no feia més d’un metre d’alçada, com si en anys pretèrits lo nivell d’aquell carrer ‘Mataflares’ hagués estat més avall. Li explico a ma mare que a voltes hi havíem entrat, però la foscor i les teranyines densíssimes ens feien eixir de seguida —si més no a mi, que ja era poruc de mena. I ella em contesta que, de xiqueta, també ho havia fet. O siga que el misteri de la casa venia d’antic. Per això em meravellava que encara ara, passats cinquanta anys, es mantingués dreta i amb l’aspecte decrèpit de sempre.

Però vet aquí que l’altre dia, quan duia ma mare a Queretes, em va dir que no l’atansés fins a la porta perquè havien enderrocat aquella casa i l’eixida del carrer era tallada. Vaig sentir una estranya tristor, injustificada perquè res, tret d’estes anècdotes tan primes i antigues, m’hi unia. Però la seua desaparició és un recordatori —un altre— que tot s’acaba, fins i tot les cases de la bruixa que pareixien soldades eternament al paradís perdut de la infantesa.

Carles Terés

La plaça empàtica del català franjolí

Publicat al Diario de Teruel el dissabte 11 de març de 2023

La plaça dura del Pilar de Saragossa està oberta al sol amic d’un domenge de març. A dins, la plata de l’altar major brilla, ben polida després de la restauració de l’impressionant retaule principal: prodigi de relleus i sanefes d’alabastre i policromies fines a la predel·la. Entre tantes cares anònimes de la capital, reconec uns antius veïns de la vila: un matrimoni que estan sentint missa i un canonge del capítol de la basílica, que li dona la comunió a mi mare. La parella i nosaltres dos mos quedam xarrant contents a l’eixida, davant la Llonja. Una xica jove, embarassada, està cota mirant-mos i somriu, i no és que sigue coneguda nostra, sinó una turista catalana que para atenció a les particularitats del nostre accent: “Som de la Franja!”, li diem orgullosos; ella ja ho intuïa. A la parada de l’autobús se mos presenta una antiua veïna de la Ginebrosa que s’ha identificat en la nostra parla, similar a la seua; no conec lo seu poble però sí la Carmeta Pallarés, columnista de La Comarca d’Alcanyís i —mira tu!— companya d’ella de pupitre a l’escola rural a on de xiquetes van dependre a llegir i escriure. Ja en marxa al bus, una dona li pregunta a mi mare si l’escola en castellà provoca la pèrdua de cabal lingüístic a la nostra parla local maellana, que, sentint-mos, ha identificat en una precisió meridiana, diferent de les viles del voltant (Favara, Batea…); davant la meua sorpresa, diu que coneix bé la zona i menciona algunes particularitats lèxiques, però el trajecte arriba al nostre destí i no puc contestar la seua pregunta inicial. Sí, la immersió lingüística castellana a l’escola, i també els mitjans de comunicació, la llengua administrativa, lo prestigi del castellà oficial, l’anticatalanisme atàvic, etc. van fent perdre paraules i parlants. Però eixe matí dominical lo nostre català matern ha lluït esplendorós a la plaça dura saragossana, escoltat i admirat per dones de diferent procedència lingüística. Potser una actitud orgullosa i proactiva de nosaltres, los parlants, trobaria moltes oïdes amigues.

María Dolores Gimeno

Aspabil que corre el carril

(Publicat a La Comarca el 20 de desembre del 2022)

Este estiu vam saber que el Govern d’Espanya havie aprovat una ajuda en la qual, a partir de l’1 de setembre del 2022, se ficarien en funcionament uns abonaments gratuïts pa viatjar en tren entre dos destinacions concretes. L’única gestió pa accedir serie dipositar una fiança a l’inici, que es retornarie si es fee un determinat número de viatges. Esta ajuda (juntament en altres) naixie pa intentar fer front a una sèrie de problemàtiques que mos afecten com a societat, com són la inflació econòmica derivada de la guerra d’Ucraïna i els efectes del canvi climàtic.

Fa pocs dies vaig llegir una notícia a l’Heraldo de Aragón, que die que, a 27 de novembre de 2022, RENFE havie registrat més de 669.000 viatges en origen o destinació a alguna de les estacions d’Aragó, lo que supose un increment del 105% respecte a l’any 2021. Al conjunt del país s’havien fet 2,2 milions d’abonaments.

Com a usuària setmanal del tren, he pogut comprovar com, en lo cas del trajecte Nonasp-Barcelona (i viceversa), la majoria dels usuaris s’han fet l’abono. No és d’estranyar. Lo preu de cada bitllet (si tens lo Carnet Jove o el compres per internet) és de 15,50€. Estam parlant que si fas dos viatges a la setmana, t’aforres 124€/mes. Que a final d’any, contant a partir del setembre, són uns 500€.

És verdat que en algunes línies s’han produït reserves fantasma, aglomeracions o retards (això no és nou), que s’han de solucionar i no voler tapar en lo “bitllet gratuït”. Però pa tota la gent que necessitam desplaçar-mos i tenim lo tren com a mitjà de transport habitual, poder comptar en esta gratuïtat és de gran ajuda. I no sol això, segur que també és un al·licient pa molta gent que ha notat la pujada del preu de la gasolina i en més d’una ocasió canviarà lo cotxe pel tren.

Recentment ham sabut que els nous Pressupostos Generals de l’Estat han inclòs la pròrroga de la gratuïtat dels trens de mitja distància pa l’any 2023. Això és una molt bona notícia tenint en qüenta que les perspectives de reducció de la inflació no pareixen gaire bones. Haurem d’esperar lo dia que tot això milloro, però mentrestant la situació seguís malament, les mesures de caràcter social són la millor solució.

Estela Rius.

El pes del malino

(Publicat a La Comarca el 2 de desembre del 2022)

Els mots o malnoms són, als pobles, els principals referents per a nomenar o dirigir-se als veïns, molt més eficaços que els noms i cognoms que apareixen als registres oficials. Estes paraules, a vegades amb un evident contingut ofensiu, aplicades a títol individual o amb freqüència familiar, es poden heretar d’una generació a una altra amb tanta consistència i presència social que arriben a amagar per complet els noms particulars fins a condemnar-los a l’oblit més absolut en la memòria col·lectiva.

Durant la Guerra Successió Espanyola de començament del segle XVIII, quan dues dinasties europees es van disputar el decadent però encara prou sucós regne d’Espanya, la comarca del Matarranya va ser escenari de combats sagnants i devastadors com mai abans. Durant el dramàtic episodi de mort i destrucció, va descollar un personatge comarcal, el Mut de Valljunquera. Les cròniques conten que l’any 1705 este capitost maulet —partidari dels àustries— va intentar conquerir, al front d’un petit exèrcit, la ciutat de Morella, allavontes una plaça principal del regne de València. No ho va aconseguir. Els borbònics el van executar i van quartejar el seu cos per a penjar les despulles a les muralles morellanes com a escarment i advertència.

L’aventura bèl·lica del Mut de Valljunquera va estar recollida per l’escriptor Carles Mengual en un premiat conte i algunes referències apareixen per aquí i per allà en els llibres d’història, però en cap d’estes relativament nombroses cites figuren el nom i cognoms de tant destacat personatge, que han quedat sepultats sota la aclaparadora persistència d’un malnom. Només sabem, tres segles després de la seua execució, que ere de Valljunquera.

Lluís Rajadell.

De l’arqueologia i les fronteres

(Publicat a La Comarca el 25 de novembre del 2022)

La història i l’arqueologia s’encarreguen de crear la imatge que natres tenim sobre un determinat personatge, fet o època. Al contrari que altres ciències, hi ha tantes formes d’observar la història com persones hi ha al món, encara que unes puguen ser més científiques i adequades que altres.

No obstant, la història i l’arqueologia es converteixen en una perillosa arma de shock social quan comencen a servir als interessos d’una minoria, que sol ser l’elit de la societat. Com tracten de la política passada, poden cometre l’error de servir a la política actual, configurant ideologies pròpies dels mecanismes de poder que, inconscientment, retallen la llibertat de pensament de les persones, a l’imposar-los la visió que una elit ha seleccionat meticulosament.

Un cas paradigmàtic es la república d’Irlanda, que durant temps romans, no va ser conquerida com a tal. Per això, lo nacionalisme del segle XIX va crear la idea d’una terra totalment cèltica, que resistia fragorosa a l’invasor, en una comèdia comparable a les de Astèrix i Obèlix. I encara que apareixie material romà a les excavacions, principalment monedes, van tractar de fer com si no existire, i donar-li explicacions alternatives.

Les investigacions actuals revelen que, en realitat, les fronteres mai son tan hermètiques com un mapa pot amostrar. La cultura, la gent i, sobretot, los diners, passen d’un costat a l’altre més fàcilment del que creiem, i vore l’extensió d’un estat en una imatge es una falsificació de la realitat. A Irlanda es van trobar diverses ciutats immensament poblades per romans, on es parlava llatí i es resava als deus romans.

Com podem vore, la història i l’arqueologia son ciències que, no obstant, s’utilitzen com a generadors d’una identitat col·lectiva. No estic totalment en contra de les identitats col·lectives. Penso que, igual que amb la religió, la gent precisa de la pertinència a un grup social com a mesura de salut. No obstant, la ciència, igual que el periodisme, haurien de ser totalment lliures, i no servir als interessos d’un estat superior, el qual impose la seua forma de pensar.

Luismi Agud

Repressió per herència

(Publicat per La Comarca el 30 de setembre del 2022)

Les oliveres es van gelar el febrer de 1956 i el Matarranya perdia la seua principal font d’ingressos, de treball i de vida. En busca d’un lloc on guanyar-se les garrofes, una colla d’hòmens de distints pobles del Matarranya fee les maletes -de fusta allavontes- uns mesos després per viatjar al nord de França. Anaven a treballar als frondosos pinars de la Xampanya, a 1.300 kilòmetres de casa a un país de llengua desconeguda per a ells. A la petita colònia matarranyenca que es va formar al voltant de la ciutat de Troyes hi havie, sobretot, gent llauradora que s’havie quedat sense futur. A l’arribar al destí, alguns d’aquells jovens de Fondespatla, Calaceit i Vall-de-roures es topetaven per primera vegada amb l’ofici de tallar pins. Un dels emigrants li preguntave a un company, ferrer d’ofici: «Coneixes la faena?» La resposta: «Només hai vist les destrals quan me les porten a llussiar a la ferreria». I les coses van tardar en millorar. L’amo de l’empresa, gesticulant aparatós davant les cares desconcertades dels dos peons matarranyencs, intentave explicar-los que no tallaren els pins tan amunt com per asseure’s-hi a la soca, que tallaren arran de terra. Es va asseure a la soca tallada i fee que no amb el cap. En acabat, fee la senyal de l’estralada al peu de l’arbre. «El tall aquí, aquí!», cridave en un idioma incomprensible.

Al tramitar els passaports per a emigrar, la Direcció General de Seguretat va emetre un informe preceptiu on recordava que vint anys enrere el pare d’un d’aquells desheretats havia estat condemnat per «auxili a la rebel·lió» -va romandre fidel al govern legítim-. La maquinària repressiva franquista seguia ben viva vint anys després d’acabar la Guerra Civil, s’estenia als fills dels directament implicats i perseguia uns desgraciats que havien d’emigrar perquè el seu país no podie alimentar-los. L’Estat no podia assegurar la supervivència del seu poble, però la repressió funcionava com un rellotge, i s’heretave.

Lluís Rajadell