La llengua íntima del Matarranya

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 21 d’agost del 2021)

Després de la interrupció de 2020 per la pandèmia, enguany s’ha reprès l’exitós festival “Matarranya íntim”, que coordina la comarca del Matarranya. Organitzat per un equip d’artistes i dinamitzadors procedents de València amb la col·laboració d’altres matarranyencs, esta 8a edició s’ha celebrat a Fórnols del 30 de juliol a l’1 d’agost, un seguit d’espectacles breus representats en espais singulars: funcions teatrals (trencadores o de text tradicional), dansa, titelles, màgia i recitals d’apertura i clausura. Lo format, ben consolidat, sempre suposa un alè de creativitat als nostres pobles, d’oferta cultural escassa, que durant dos dies i mig s’omplen de festa, d’artistes i d’espectadors, rememorant temps més vitals. L’ocasió era bona per recórrer el camí, inclosos los 5 quilòmetres finals de carretera estreta que aïllen i alhora preserven Fórnols, i conèixer els seus carrers enramats, la seua gent i les dos bodegues locals, que han ofert tasts dels seus vins i espumosos. Al programa de mà, en l’habitual grafisme, s’indicava l’orografia, l’economia, los fills il·lustres (Andrés Piquer i Braulio Foz) i els seus monuments. Escrit en català-castellà, llengües oficials a la comarca, s’hi quadra un cercle viciós: “Actualment té una població aproximada de 80 habitants, i es parla el “lo chapurriau” que és la variant del català pròpia d’aquesta zona d’Aragó”. Una nova explicació del tabú lingüístic, salomònica i curiosa: lo chapurriau és català d’Aragó! Ai! (Ho han revisat los tècnics comarcals?). Abans de la funció de “La intensa” en una cotxera, una voluntària explica en castellà la vida treballadora de l’antiu propietari i cita un parell de frases seues en “nuestro chapurriau”, traducció a continuació. En una altra, de “Las Mañas”, lo voluntari en fase de recordar en bon català matarranyenc les instruccions de seguretat (mans, mascaretes, distància) pregunta voluntariós si tots l’entenen: “¡En castellano!”, salta una senyora que no se sabia encara l’inalterable protocol, ja indicat al programa. L’alcalde presenta en castellà el recital final al Molí de la Bassa, i Arturo Gaya, cantautor tortosí, ens delecta en la llengua comuna i la música universal sense necessitat d’explicar ni traduir.

María Dolores Gimeno

Una exposició especial

(Publicat a La Comarca el 6 d’agost del 2021)

Enguany l’Associació Amics de Nonasp celebre el seu 25 aniversari, i este fet m’anime a parlar d’un record lligat al què és lo seu projecte més important: lo Museu.

A l’estiu del 2017, estant en conversa en mon pare, va sorgir la idea de fer una exposició de fotografies de boda de gent del poble. Vam voler inspirar-nos en la que va fer l’Associació de Dones Clara Campoamor de Nonasp a principis de la dècada de 1990, només que el plantejament va ser diferent des del principi: entre altres coses, la nostra exposició estave pensada per ser permanent i, si tot anave bé, a gran escala.

Primer vam reunir les fotografies de parents i amics, i seguidament vam fer un mapa del poble, carrer per carrer, casa per casa. Per Tots Sants vam començar a tocar la porta de les primeres cases i cada cap de setmana mon feem unes quantes. La resposta per part de la gent va ser fantàstica, tant és així que la paret d’uns 8×3 metres destinada a albergar l’exposició vam pensar que es quedarie petita.

Una volta teníem les fotos, les escanejàvem i s’havien de restaurar digitalment, perquè, la majoria, donat los anys que tenien i l’estat de conservació, estaven bastant fetes malbé. Tot seguit, buscàvem al registre lo nom i els apellits del matrimoni i quan s’havien casat. A principis d’agost, vam portar les fotos a la impremta i quan van estar, en varies tardes, les vam penjar al Museu.

Però bé, quan una cosa es fa a gust tota faena és poca. I així va arribar lo 19 d’agost de 2018, lo dia que tocave aubrir les portes a una faenada intensa de deu mesos en què el resultat ere una exposició de més de 400 fotografies de boda (que es diu prompte) de nonaspins i nonaspines, que anaven des de l’any 1874 al 1969.

Aquelles festes van ser un desfilar continuat de gent pel Museu. Hi havie qui baixave emocionat, sorprengut, moltes felicitacions… però el que se’m va quedar al cap va ser un comentari que van dixar al llibre de visites: «Gràcies per fer als nostres pares feliços de tornar-se a veure junts en un dia tan especial». Només per això ja va valer la pena.

Estela Rius

Ja toca

(Publicat a La Comarca 30 de juliol del 2021)

Ramón Segura, el president de la Diputació Provincial de Terol (DPT) nascut a Vall-de-roures l’any 1891 i mort l’estiu de 1936 a Terol, ja no és un fantasma del passat. Aquell oblidat polític republicà que va desaparèixer sense deixar rastre després de ser detingut pels insurrectes contra el Govern legítim figura des del passat 30 de juny en una placa col·locada en una discreta sala de reunions de la DPT. El text gravat recorda la seua figura i també la seua mort sense justificació pel simple fet de ser un polític republicà d’esquerres. Al descobriment de la placa van assistir-hi dos nebots-nets del homenatjat, Bernardo Granja i Carmina Segurana, que es van mostrar emocionats i agraïts pel reconeixement al seu parent. Fora de l’àmbit familiar, el polític més destacat que ha nascut a Vall-de-roures era al seu poble natal un complet desconegut després que el franquisme fera taula rasa del passat republicà. Els descendents directes de Ramón Segura -nets que viuen als Estats Units, on la família es va exiliar- no van assistir-hi. Hi van participar també el president de la DPT, el socialista Manuel Rando, i els portaveus de Ganar-IU, Pedro Bello; PP, Carlos Boné; i PSOE, Ana Cristina Lahoz.

La recuperació de la figura de Ramón Segura per l’historiador Serafín Aldecoa, la proposta de Ganar-IU per retre-li un homenatge oficial i el recolzament de la majoria del ple de la Diputació -van votar a favor PSOE, Ganar-IU i Cs- han visibilitzat, més enllà del record familiar, la vàlua i el tràgic destí del president de la DPT al començar la Guerra Civil. La recuperació memorialista ha arribat a la DPT 85 anys després de l’arbitrària execució. Quants anys més tardarà en arribar al poble que el veure néixer? Carlos Boné, alcalde de Vall-de-roures a més de portaveu popular a la DPT, va dir que està disposat a afrontar este compte pendent.

Lluís Rajadell

Armes de paper, coronels de corbata

(Publicat a La Comarca el 23 de juliol del 2021)

La història es l’arma més poderosa del món. Mos permitix conèixer més enllà de les paraules perdudes entre los records dels vells, i aventurar-nos en mons boirosos que no hem viscut, però que, d’alguna manera, formen part de la nostra herència; i segueixen bategant amb lo present, modelant lo futur.

Eixos mons del passat queden recollits als documents: aquells papers antics i polsosos que podrien parèixer insignificants. Arrepleguen mil·lennis de somriures i desgràcies que, irremeiablement, carreguem a l’esquena. Recullen noms i malnoms que portem a la sang, episodis que han influït d’alguna forma en la conformació de la nostra vida. En definitiva, testimonien la nostra memòria, lo nostre passat, i lo nostre llegat.

Per eixe motiu no podem tolerar de cap manera que, als cinc continents, hi hague gent que intento falsificar la història. Des de fa alguns segles, senyors en corbata creuen tindre la potestat per canviar, des del present, los fets que van passar fa mil·lennis. Creuen que poden oposar-se a lo que diuen los poderosos documents, calcigar la memòria de les ànimes passades per servir als interessos del present. Ells saben que la història és l’arma més poderosa de totes, però obliden que eixe poder desmesurat també pot recaure damunt d’ells com una pesada roca. Obliden que aquells que els declaron la guerra als morts acabaran, tard o prompte, al seu cantó.

En definitiva, la història és la que és: una caixa tancada per tota l’eternitat que mai ningú podrà canviar. Si voleu canviar alguna cosa, canvieu lo present, que falta li fa.

Luismi Agud

Lògiques turístiques

(Publicat a La comarca el 25 de juny del 2021)

Quan vaig tornar del meu primer viatge a l’estranger, mirant les fotos que havia fet, me vaig quedar pensant en la gran quantitat de persones desconegudes que hi apareixien. Moltes d’elles, fent fotos. Tot seguit me va assaltar lo pensament invers: a quantes fotos de gent desconeguda deuria d’estar jo?

Suposo que en aquell moment de fer la foto me va deure d’importar poc que la Fontana di Trevi estès a rebentar de turistes, que igual que jo, volien fer-se una foto davant del monument. L’objectiu no ere aconseguir una estampa idíl·lica i sense gent pel voltant com la d’Anita Ekberg i Marcello Mastroianni a La Dolce Vita. En absolut. L’única finalitat ere poder fer la foto i ensenyar-la a l’arribar a casa o ficar-la a Instagram… (però això ja és un altre tema).

Estant ficats de ple en lo paper de turistes, mos fem i fem (a seques) fotos davant de qualsevol cosa: paisatges, monuments, places… tot val. Disparam vint-i-cinc, cinquanta fotos en poc temps. Que més done, són gratis, i si alguna no la volem ja la «borrarem», no? És curiós que, a voltes, quan anem a fer turisme, perdem una mica lo control i el sentit sobre les coses. Per fer una foto, mos oblidam de mirar sense cap pantalla pel mig i de «disfrutar» lo que tenim davant nostre.

Però com dic, lo del turista no és més que un paper que assumim inconscientment en estes ocasions perquè, pensant-ho fredament, mos faríem, sense més ni més, una foto davant de la missa o de la plaça del nostre poble?

Lo turisme és una indústria de creació d’imatges que entén la fotografia com l’instrument perfecte per donar forma al discurs del desig, i per tant, lo destí turístic és una imatge construïda per generar la necessitat d’anar-hi. I anar-hi sense fotografiar-se a tot arreu no té gràcia… Mira, aquí hi ha poca gent! Mos fem una foto?

Estela Rius

Per un passat millor

(Publicat a La Comarca l’11 de juny del 2021)

Fa molts anys, allà pel 1800, va tindre lloc lo que passarie a la història com a Revolució Industrial. Van aparèixer lo Big Ben, les gorres planes de pana, Oliver Twist i, sobretot, les fàbriques, a on treballarie la major part de la població urbana (que ere la major part de la població del país). Poc abans havie tingut lloc la Revolució Francesa, que va causar la implantació d’una educació pública i gratuïta, a la que tingueren accés los alumnes de tot lo món.
La conjunció de les dos revolucions van donar pas a un sistema educatiu públic basat en la utilitat i la producció industrial: s’educave als sagals intentant que foren útils treballant, i les assignatures que tenien més importància eren les científiques, ja que eren aquelles les que impulsaven la innovació tecnològica. Per lo tant, la literatura, la història, la música i les arts van quedar relegades a la inutilitat més absoluta.
Lo sistema funcionave de manera laboral, evaluant els alumnes en una sola prova igual per a tots. Qui estave capacitat, podie continuar, qui no «valie pa estudiar» ere «despedit» de l’escola. Si ho pensem bé, podie tindre sentit, per lo fet de que lo número de fàbriques ere limitat, i sols uns pocs aconseguirien faena com a tècnics i mecànics. Però van cometre un error: van avaluar igual les arts i les humanitats, sense tindre en compte que no hi havie un mercat laboral restringit per a poca gent: tot lo món podie escriure poemes i pintar paisatges, però los sagals van creure que no, i van ensenyar als seus fills que no, i los fills van ensenyar als seus fills que no.
Ho cregueu o no, aquell sistema educatiu segueix actiu avui en dia. Es com si s’haguere fossilitzat, i puguere seguir invariable als canvis que han tingut lloc al món (que no són pocs, des de 1800). A voltes pareix que estem educant als sagals per un passat millor.

Luismi Agud

Les noies dels anys vint

(Publicat a La Comarca el 14 de maig del 2021) 

Me les imagino treballant, passejant i anant a ballar per aquella Barcelona ja inexistent, en una època que estic segura que va ser feliç per les seues protagonistes. Un temps de joventut, d’alegria i de llibertat personal, que difícilment podie dixar entreveure’ls los temps tan difícils que els vindrien al cap d’uns quants anys.

La dècada de 1920 va suposar un canvi de paradigma en les formes de vida urbanes. Degut a la industrialització i a la recent implantació de la jornada laboral de vuit hores, la classe treballadora va obtindre més temps lliure per l’oci i més recursos econòmics per gastar en elles mateixes.

L’entrada de les dones al mercat laboral va contribuir a l’expansió del consumisme i al canvi de valors i costums que les acompanyaven. Entre les noies joves se va implantar una nova forma de vestir que responie al model de la flapper. Este nou estil encarnave la joventut, el dinamisme, l’energia. Hi imperaven les formes rectes i poc voluptuoses; se va dixar enrere la cotilla i se van escurçar les «faldetes» per davall del genoll. Pel que fa al pentinat, se va passar de portar lo monyo arreplegat a tallar-se’l curt.

A raïl d’això vull introduir una anècdota que em va contar ma iaia: «Un bon dia la tia se va presentar a la casa que la mare estave servint, perquè li volie ensenyar com li havie quedat lo monyo ‘después’ de tallar-se’l. La mare, quan la va veure, del disgust que va tindre li va tancar la porta, dient-li (enfadada): Que has fet de tallâ’t lo monyo!? Al cap de quinze dies també se’l va tallar ella i va pensar, ara me mereixeria que ma germana em fes lo mateix».

Qui primer adopte les modes és la joventut, i aquelles dos nonaspines que als anys vint estaven servint a Barcelona no es van quedar enrere. Los canvis en la imatge personal i l’elegància que desprenien no sols queden patents en la memòria oral, sinó també en les fotos que, prop de fer los cent anys, ara jo miro en tanta fascinació.

Estela Rius – Viles i gents

Imaginació llauradora

(Publicat a La Comarca el 7 de maig del 2021)

La ment del llaurador no s’associe habitualment amb la imaginació, una qualitat que es considera més pròpia de poetes, artistes, pensadors o filòsofs. Apegada com està a la terra i al treball físic més exigent, es pot pensar que no te tendència ni capacitat per a l’abstracció. Una presumpció molt equivocada.

Recordo quan, amb un llaurador amic de la família, vaig anar a vore, mig d’amagat, una finca de pinar que volie comprar per desermar-la. Buscave opinions abans de proposar un preu al propietari. Allí no hi havie més que erms, bancals poblats de pins, carrascots i romers, màrgens foradats per portells, golerons i herba. Jo no hi veia altra cosa, però aquell home hi veie plantacions d’ametllers florits i ben arrenglerats, vinyes a punt de veremar o rengleres ufanoses d’oliveres. Al seu cap, arrabassave la malea, arrencave pins i carrasques, anivellave les parades, tapave els golerons i tornave els màrgins.

Podie vore los ametllers florits i la terra despullada i ben llaurada. Però jo no aconseguia vore més enllà dels pins, la malea i les roques volanderes.

No ere un caprici ni un luxe poètic. La seua capacitat d’abstracció tenie una aplicació molt pràctica: determinar el valor i el preu que estave disposat a pagar per una terra erma, una finca abandonada i per un pinar jove.

Mentalment, després de fer los arrencadissos, traduïe aquell erm en peus de vinya, ametllers o oliveres. Podie mesurar amb precisió matemàtica les càrregues de verema o els dobles d’olives i ametlles que aquella terra salvatge i improductiva produirie una vegada estiguere domada, al cap de quatre o cinc anys, no més. A tants duros per doble o per càrrega, en tants anys la finca estarie pagada. Valie o no valie la pena comprar-la?

Els llauradors transformen pinars espessos, plens de roquissals i barrancs en bancals aplanats de sembradura, ametllers, vinya o oliveres. Només amb la seua imaginació portentosa d’homes de camp.

Lluís Rajadell – Viles i gents

Les armes més poderoses

(Publicat a La Comarca el 30 d’abril del 2021)

Lo febrer de 1968, lo món va quedar consternat per la publicació d’una fotografia que amostrave la realitat de la Guerra de Vietnam. An ella, s’hi podie apreciar al general Nguyen Ngoc Loan fent una execució sense judici a un home, aparentment civil.

La fotografia, que va ocupar titulars per tot lo món, va amostrar a la població la crueltat d’una guerra que estave passant a l’altre cantó del planeta. Des d’aquell moment, la joventut va començar a protestar per a que la guerra acabare, i ho va aconseguir: a partir de l’any següent, el president dels Estats Units, Richard Nixon, ordenaria l’exèrcit americà abandonar progressivament Vietnam.

Eddie Adams, qui havie fotografiat l’acte, va escriure el 1998: «Les fotos són les armes més poderoses del món». L’episodi va demostrar, a més de la crueltat de la guerra, lo poder que les fotografies i el periodisme tenen en l’actualitat per canviar lo pensament de la població. Podem afirmar que Adams va matar la guerra, i va salvar cents de vides.

Luismi Agud Sorli – Viles i gents

En record d’en Vicent de Melchor

(Publicat al diario de Teruel el dissabte 24 d’abril del 2021)

En Vicent de Melchor, professor titular de Gramàtica Històrica i Història de la Llengua Catalana del Departament de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona i soci d’ASCUMA i de Clarió, ha mort el passat 19 de febrer als 63 anys. Nascut a Barcelona el 1958 de pares valencians, tenia, des de començament de segle, segona residència a Fórnols de Matarranya. A partir del 2009, en haver-se de jubilar prematurament per una greu malaltia, va viure-hi seguit uns quants anys amb la família, fins que quan els fills tingueren edat d’anar a l’institut, tornaren tots a viure a Barcelona. En aquests anys, concretament del 2010 al 2014, escrigué una trentena de col·laboracions a la revista franjatina Temps de Franja. El devia esperonar a aquesta activitat publicista veure de ben prop les ignomínies i avoleses –el 2010 havien tingut lloc els luctuosos Fets de la Codonyera– a què solem sotmetre aquest patrimoni tant íntimament aragonès que és la llengua catalana, pròpia i històrica de l’Aragó. Malgrat això, i que els seus fills haguessen estat discriminats per la mestra per parlar en català a l’escola de la Freixneda, en Vicent considerava que s’havia d’admetre, al costat del glotònim “català”,  d’alguna manera el glotònim infamant “xapurriau”. Tanmateix el seu camp d’estudi preferit no eren les misèries político-sòcio-lingüístiques aragoneses, sinó els anys gloriosos de l’anomenat “Període menorquí de la llengua i la literatura catalanes”, quan la nostra llengua pogué desenvolupar-se lliurement durant  el tolerant Govern Britànic del 1706 al 1802, interromput breument pels intolerants Governs Francès i Espanyol del 1756-1763 i del 1782-1798 respectivament. En de Melchor es va interessar molt especialment per l’obra d’en Joan Ramis, introductor del teatre neoclàssic en la literatura catalana: en publicà els drames Aminda el 1981 i Lucrècia el 2019, i diversos estudis. També d’ell és l’edició i estudi d’uns primer Evangelis menorquins de procedència valenciana. I no hauríem d’oblidar que per iniciativa seua, i en col·laboració amb n’Albert Branchadell, el seu Departament va enviar un text d’al·legacions al nostre Govern quan  es debatia la primera, i única, Llei de Llengües Aragonesa. 

Artur Quintana