Moviments misteriosos

(Publicat a La Comarca el 12 d’octubre del 2018)

Aquells hòmens matinaven molt. Amb los seus gossos s’havien allotjat a l’hostal de mons iaios a Mont-roig. I mos va xocar vore’ls eixir a punta de dia amb los serrons buits. Pero vam reparar, sorpresos, que quan retiraven, a posta de sol, hi portaven alguna cosa que exhalave una olor, desconeguda per a natres pero molt penetrant. ¿Quin trapig deuen portar entre mans esta gent -pensàvem? Eren educats, pero poc parladors. I allò contribuïe a incrementar la sensació que teníem los de casa de que el seu anar i vindre, los seus moviments, eren summament misteriosos.

Allò deguere ser cap a l’any 1961. No recordo exactament com va anar, perqué en aquella època jo ja estava a Morella estudiant, pero el cas és que mon pare va resoldre prompte el misteri. I és que, a l’estiu, quan vaig arribar a casa per a disfrutar les vacacions, em va sorprendre trobar una gosseta lligada al corral. Em va faltar temps per a preguntar-li al pare qué hi fee aquell animalet allí. Em va respondre que allò tenie que vore amb l’activitat dels personatges misteriosos que havien recalat a l’hostal l’hivern anterior; i que el que feen ere buscar trufes.

No n’havia sentit parlar mai, de les trufes. Mon pare em va explicar qué eren, lo buscades que estaven i lo que les apreciave la gent, sobretot a l’estranger i particularment a França i a Itàlia. I així, ensinistrant prèviament la gosseta, que va resultar ser un prodigi, va ser com a casa nostra vam entrar en contacte amb lo món de la trufa.

Mon pare va preparar un caixó de fusta que s’adaptare al porta-paquets de la vella moto Lube per a dur-hi la gossa. I primer ell sol, i poc después en companyia de l’Enrique Lombarte (de casa Modesto), recorrien lo territori en busca d’aquell bé de la terra tan car com estimat. Ells van ser els primers “truferos” de Mont-roig. Ara bé, la notícia es va escampar com una taca d’oli, i més prompte que tard los propietaris van anar marcant, protegint i explotant directament les seues truferes. I allò va representar el final de l’aventura.

José A. Carrégalo

Anuncis

Marta Momblant Ribas, Premi Literari Guillem Nicolau 2018

(Publicat a La Comarca el 21 de setembre del 2018)

‘Arbàgel. Un revolt d’amor’ de Marta Momblant Ribas és l’obra guanyadora del Premi Literari Guillem Nicolau d’enguany. L’escriptora va nàixer a Barcelona i està vinculada a la població matarranyenca de Beseit on hi ha viscut deu anys i on, actualment, resident a la ciutat comtal, hi passa les vacances amb la família. L’autora ja va guanyar este mateix premi el 2009, atorgat pel Govern d’Aragó, amb la novel·la La venta de l’Hereua. Segons el jurat el relat guardonat té lloc al Matarranya i és la història protagonitzada per la relació entre un home íntegre i una dona que lluita per conservar la seua llibertat i independència. L’autora introdueix en la novel·la vocabulari i expressions pròpies del territori matarranyenc en un text que, per altra banda, es mostra molt respectuós a la llengua normativa. Com en totes les obres de Momblant el seu feminisme està molt present. Any passat la seua obra presentada a la convocatòria ja va ser finalista d’este mateix premi que va guanyar el periodista i professor Màrio Sasot amb ‘Espills trencats’. El jurat del Guillem Nicolau 2018 estava format, a més del secretari, pel president López Susín, Director General de Política Lingüística, i els vocals Dolores Gimeno, Màrio Sasot i Tomàs Bosque.

Momblant també va publicar el 2009, en la col·lecció “Lo Trinquet”, editada per l’Institut d’Estudis Turolenses, l’obra de teatre ‘Fora de temps’, fora de lloc, finalista del Premi Literari Guillem Nicolau 2008. I és que la guardonada, a més d’escriptora, és dramaturga, directora d’escena i actriu. Com autora teatral, posteriorment a l’anterior obra premiada, ha publicat ‘Resposta a cartes impertinents’(2013) i ‘La pèrdua’(2017).

Carles Sancho Meix

Matarranya a vista de viatger

(Publicat el dissabte 15 de setembre del 2018)

Les belleses naturals i artístiques de la comarca de l’Alt Matarranya salten al primer cop de vista. “La Toscana espanyola” li diuen. Un bon repertori de guies i llibres de viatges ho certifiquen amb dades, acompanyant-me en una escapada de cap de setmana. Així redescobrim lo Museu Cabré de Calaceit, que exposa els Fotosaurios de Carlos Saura, juntament amb la Galeria Arts&Més: guies ben preparats a un lloc i l’altre expliquen les col·leccions del museu i els quadres del cineasta; i a l’oficina de Turisme, una col·lecció permanent de ceràmiques de la desapareguda Teresa Jassà. Passa ràpid lo matí sense poder aturar-se a Queretes, i el dinar és a Vall-de-roures, fonda plena en un dissabte d’agost, servida per cambrers amb accents de l’Est. A la Llibreria Serret firmen un llibre col·lectiu sobre la despoblació rural los seus autors; després faran una taula redona. Al castell, dos exposicions: les caricatures de Luis Grañena i una col·lecció de gravats de Tàpies; un guia oficial acompanya per l’imponent edifici un grup nombrós de turistes; tot seguit l’església i la recent exposició de l’Elvira d’Hidalgo. La nit és a Pena-roja, a les habitacions la Mare de Déu de la Font, monument medieval que desvetlla els colors de la naturalesa increïble al matí, almorzant a la tribuna sobre el Tastavins. Queda temps per a dos dels museus: l’etnològic “Lo Masmut” i la dinosaure d’Inóspitak (Dinópolis), i per recórrer el parc de les vivendes tradicionals i els carrers empinats davall dels grans ràfecs de fusta. Foto al xamfrà de la casa de Matias Pallarès i Desideri Lombarte. Unes dones assentades davant de les seues portes mos informen i comenten: “Lo que més m’agrada és que parlen com nantros”, és a dir, com “nosaltres”, los del Baix Matarranya. No cal ser filòleg per comprendre la unitat de la llengua. La Freixneda oferís art i hospitalitat en domenge de festes: en dinar, cafè al jardí del Convent, un locus amoenus pròxim; a la plaça, disfresses infantils, l’amic poeta Juli Micolau, que fa d’excel·lent amfitrió i l’escultor José Manuel Aragonés, que s’atura passant.

María Dolores Gimeno

Vials de comunicació rurals

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 25 d’agost del 2018)

Desprès de més de cent anys de propostes i reclamacions sembla que veurà la llum i es farà efectiva l’adequació d’un vial de comunicació bàsic pels veïns de Cretas/ Queretes. Es tracta del denominat camí de les Valls que comunica lo nucli urbà de Queretes amb la carretera de Vall-de-roures a Tortosa, a l’altura de l’indret denominat lo Roure Gros. Són 3,8 quilòmetres molt transitats i que a més de ser un camí agrícola i ramader, avui dona accés a la Via verda i al recinte municipal de deixalles.  També és la via més ràpida per anar a la zona de captació de l’aigua de consum urbà des del riu Algars, avui un dels problemes principals del nostre poble. Com també apropar los extraordinaris paratges del riu i dels Ports de Beseit, diamants en brut com atracció turística a curt termini. Ara bé, la principal millora que s’espera amb l’arranjament d’este camí és la possibilitat que l’autobús de línea de Tortosa a Alcanyís i a Saragossa pugui tornar a passar per Cretas/Queretes. La situació actual és impròpia d’una societat del segle XXI i molt injusta per un poble dinàmic des de les vessants econòmiques de l’agricultura, de l’industria i del turisme. Este és lo tema: los vials de comunicació s’han d’adaptar a les necessitats reals de pobles i comarques i les inversions han d’anar adreçades a corregir les deficiències estructurals actuals. Especialment en aquelles zones amb bones expectatives de creixement com és la Comarca del Matarranya. Solament així s’afavorirà lo dinamisme econòmic i la lluita, ja vital, contra lo despoblament que està sofrint la nostra província de Teruel. Donem les gràcies a les administracions implicades, Diputació i Ajuntament, que finalment ho han sabut desencallar. Les grans autopistes, AVES i eixos com el Mediterrani, a la majoria de la gent rural no ens serveixen per a res. Molt al contrari són estructures que fomenten la incomunicació comarcal i la despoblació. Les nostres necessitats son més properes, senzilles i del dia a dia. Benvinguda sigue la carretera de les Valls.

Juan Luis Camps

Àngel Villalba. Cançons i poemes

(Publicat a La Comarca el 7 d’agost del 2018)

La comarca del Baix Aragó-Casp/Bajo Aragón-Caspe ha creat recentment una nova col·lecció de llibres titulada “Mangrana” que, segons ens explica el conseller de cultura de l’entitat en la presentació del volum, el maellà Víctor Prats, “neix amb la vocació de donar veu a l’obra d’aquells escriptors de la nostra comarca la qualitat i producció dels quals així ens ho demanin”. En el primer títol de la col·lecció, escrit en català, presenten el recull de les cançons i poemes del cantautor favarol Àngel Villalba que compta amb una llarga trajectòria musical creativa i dos treballs enregistrats: Àngel Villalba, 30 anys de cançons (2002) i Olivera d’Aragó (2012). La col·lecció “Mangrana”, promoguda per la comarca saragossana, editarà materials tant en castellà com en català perquè en el seu territori agrupa municipis on es parlen les dos llengües aragoneses. Este primer volum l’inicien amb una biografia del cantautor de Favara, vinculat i compromès amb el seu territori i a la seua cultura malgrat viure des de ben jove a L’Hospitalet i Barcelona. A la vila del Matarranya hi té casa i hi va molt a sovint. José Bada, ex conseller del Govern d’Aragó, ha fet el pròleg del llibre i el doctor Artur Quintana l’anàlisi poètic.

Durant el final del franquisme i la transició democràtica Villalba va militar en el moviment àcrata i compartí escenari amb els cantautors de la Nova Cançó Catalana Quico Pi de la Serra, Ovidi Montllor, Quintin Cabrera i Marina Rossell. Després va participar a l’Aragó en concerts per les viles de la Franja, amb el cantautor de Saidí Anton Abad i amb el calaceità Antoni Bengochea, durant el Segon Congrés Internacional de Llengua Catalana del 1986 i, posteriorment, en el Programa d’Animació a la Lectura en català del Govern d’Aragó. En el treball publicat es presenten una setantena llarga de textos entre cançons i poemes que és el fruit de la seua intensa activitat artística i literària en estos cinquanta anys del cantautor favarol. En l’edició del llibre també hi col·labora el Govern d’Aragó.

Carles Sancho Meix

Cultura al Matarranya d’estiu

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 7 de juliol del 2018)

Los Festivals del Matarranya són una oferta cultural variada que, aprofitant lo bon temps, cada any se desplega a diferents pobles de la comarca per a un públic ampli. Primer, entre el 22 i 24 de juny, al voltant del solstici i Sant Joan, s’ha celebrat la VI edició de la Quema de artistas a Beseit, Vall-de-roures i Queretes, un conjunt d’actes presidits per la poesia ­—tallers, una fira, recitals i el Premio Nacional de Poesía 2009 Juan Carlos Mestre— i acompanyament de música i gastronomia. Lo dia 30 següent Pena-roja de Tastavins ha acollit la XVIII edició del Franja Rock, ja un clàssic, amb un seguit d’activitats, encomençant per jocs populars a la tarda a tota una nit de concerts: Hereus, Fongo, Insershow, Hormigón i Animal Sound. Ja al juliol, Massalió celebra la Nit en blanc, enguany la quarta, organitzada pel Club de la Joventut: teatre, dansa, animació, música i tapes des de la tarda del dissabte 14, pels carrers i places del poble. La presència musical continuarà a les places de la Freixneda i Calaceit al tercer festival Matarranya i Música, amb un concert de blues i rock i un altre de folk este dissabte 7 i el 21, respectivament. Més clàssic, lo XIV Cicle d’Orgue porta el 22 de juliol a Fondespatla el cantant Nacho del Río, el ballarí Miguel Ángel Berna i l’organista Esther Ciudad. Per acabar, lo cicle teatral Matarranya Íntim, iniciat al 2013, se farà el cap de setmana del 3 al 5 d’agost a Valljunquera, convertint diverses cases del poble en escenaris on se representen peces breus. La majoria d’estes activitats les patrocina la comarca del Matarranya i el Govern d’Aragó, amb part de l’organització a càrrec de productores culturals i companyies teatrals o d’associacions locals. Pretenen dinamitzar la vida cultural rural i incentivar gustos i hàbits amb una oferta de qualitat, allí poc accessible. La consolidació de cada proposta apunta a l’èxit. Caldria preguntar-se si contemplen també la cultura del Matarranya en la seua llengua autòctona: integrar-la al programa oficial significa dignificació i la possibilitat de promoure jóvens talents.

María Dolores Gimeno

La sentència

(Publicat a La Comarca l’11 de maig del 2018)

El Matarranya és protagonista d’una recent sentència de la Sala del Contenciós del Tribunal Suprem que resol un recurs de la CNT contra la negativa del Govern a retornar-li, en un acord de 2007, una sèrie de seus i béns repartits per tot el país que els cenetistes reivindiquen com a seus i que van estar expropiats durant la Guerra Civil. Dos dels set edificis reclamats per la CNT a l’Aragó estan a la vora del riu: la Unión Valderrobrense -la sentència escriu erròniament “Valderrobles” i “Unión Valderroblense”-, de Vall-de-roures; i la Sociedad de Labradores, de Maella. El Suprem desestima en els dos casos la devolució o compensació per considerar que “no s’estableix” la titularitat de la central anarquista sobre els immobles. La CNT també reclamava altres quatre seus a la província de Terol: a Villarquemado, Fortanete, Santa Eulalia del Campo i Mas de las Matas. Només considera provada la propietat sobre l’edifici de Santa Eulalia, pel que imposa a l’Estat el pagament d’una compensació de 7.380 euros.

En el cas de Vall-de-roures, si la devolució fora inviable, la CNT demanava una indemnització de 52.296 euros. L’edifici, molt cèntric i voluminós, és actualment la Casa de Cultura municipal i l’”hogar” del jubilat. Els antics socis de la Unión Valderrobrense van possibilitar durant la Transició la seua recuperació i reobertura per a que tothom se n’aprofitare de l’esforç de la classe treballadora local, anarquista i no anarquista, que el va aixecar.

Lluís Rajadell