La Barraca de Queretes

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 12 de gener del 2019)

Pels territoris que confronten Queretes, es a dir la resta de la comarca del Matarranya, el Baix Aragó, los Ports castellonencs i la Terra Alta catalana es coneix molt bé la extraordinària tasca musical de la família Mallén i del emblemàtic local de La Barraca 0.2, avui reconvertit en associació cultural i gastronòmica. La seva constància i tenacitat fan que molt sovint puguem gaudir en este petit local de concerts de música en viu, espectacles impensables per a un poble de sis-cents habitants. Lo darrer al que vaig assistir va ser lo dissabte vuit de desembre a càrrec de la pianista Estefanía Muzalyova,  amb un concert variat amb peces prou conegudes i altres de la seva creació. Una meravella. A prop de trenta persones vam passar una vespra deliciosa en un local que recorda aquells pubs anglesos d’on van sortir músics extraordinaris. La Barraca està perfectament decorada i ambientada com a local musical. Llum i colors molt encertats. He d’agrair a Fernando per la seva organització i sobre tot als músics que acudeixen i que de bon segur no ho fan per diners. Això encara es de més valorar i et fa sentir més còmode abans, durant i desprès de l’actuació. El concert de piano esmentat es realment un miracle o el resultat d’una imaginació organitzativa excel·lent. S’ha de portar un piano, que no te’l pots portar davall del braç, i no vull pensar amb el cost. Lògicament la pianista té unes despeses de desplaçament i deuria cobrar alguna cosa. S’ha d’adequar el so a l’espai i aquí Fernando té la ma trencada i el veus contínuament tant enrere la barra com arreglant l’aparellattge elèctric.. Finalment quan assumeixes tots estos entrebancs i comproves que a més la pianista es molt bona, surt la pregunta de com s’ho fa. La resposta crec que la trobarem en entendre que hi ha molta gent apassionada per la música, i especialment per la música en directe i també que hi ha molts músics que gaudeixen interpretant de manera altruista en llocs emblemàtics com la Barraca. Perquè la música en viu, que comporta este contacte tant directe entre músic i espectador, crec que va amb les dues direccions fent gaudir tant a l’artista com als receptors. Al menys es lo que vaig veure a la cara de la Estefanía, una cara de felicitat, que no va parar de interactuar i  comentar amb aquell públic tant proper i agraït.

Juan Luís Camps

Anuncis

Qüento va, qüento vingue

(Publicat a La Comarca el 14 de desembre del 2018)

Al Centre Social de la Portellada va celebrar-se, el cap de setmana passat, el III Concurs de Contes Tradicionals “Qüento va, qüento vingue”, un interessant projecte pedagògic que estimula la relació entre les diferents generacions. Es tracta de preguntar als més grans contes o històries populars que encara es mantinguen vius en la memòria col·lectiva dels nostres iaios i iaies. Els xiquets després de la transmissió oral escriuen el text que presenten al concurs i així es recupera i es transmet una part important del nostre patrimoni immaterial. La iniciativa va eixir fa tres anys des del Departament de Patrimoni de la Comarca del Matarranya i al concurs literari hi poden participar tots els alumnes dels centres escolars del territori. En la convocatòria s’estableixen dos categories: 3er i 4rt i 5è i 6è de Primària i tres premis per a cada categoria. El lliurament dels guardons sempre es celebra durant les Jornades Culturals del Matarranya. La comarca com a promotora premia les escoles i, també, els alumnes amb un obsequi. Els centres guardonats van ser: CRA Alifara, CRA Matarranya i CRA Tastavins. L’acte, presidit pel President de la comarca, sempre acaba amb una actuació d’un grup d’animació, enguany ‘Projecte Caravana’, una companyia resident al poblet terolenc d’Olba, d’origen castellonenc, que va fer riure i participar a tota la canalla en el seu divertit espectacle ‘Bagul de contes’. Els menuts participants en l’acte estaven acompanyats dels seus pares i mestres. D’estos contes premiats la Comarca del Matarranya n’edita una mostra que es presenta durant la festivitat de Sant Jordi en primavera, acte que cada any se celebra a una vila diferent. Per a il·lustrar els textos publicats una reconeguda dibuixant s’encarrega de fer més agradable i didàctica la lectura dels contes tradicionals. Una jornada agradable en la nostra llengua en què els menuts són els autèntics protagonistes de la festa.

Carles Sancho Meix

Lo mas de Borreguer

(Publicat a La Comarca el 23 de novembre del 2018)

A casa nostra, l’agost de l’any 1962, no estàvem d’humor per a festejar res, ja que uns dies abans havien mort los iaios d’Andalusia. Jo en comptava onze d’edat, i fee poc que la tia Julia i el tio Celestino del mas del Borreguer havien decidit establî’s definitivament a la vila. I com que hi havie bona sintonia, mos van cedir amablement lo mas per a que hi passàrem los dies de les festes. Jo delerava que arribare el moment, ja que mon pare m’havie promés que durant l’estada masovera baixaríem a peixcar a sovintet al riu Escorça. De manera que vam llogar la furgoneta del Jesús Ferreró i el 15 d’agost mos hi va portar.

Fee un dia pesat. Lo cel es mostrave entelat i la xafegor ere sofocant. Però, per a natres, engrescats amb aquella nova experiència, la calor o el fred eren secundaris. Així és que, degudament instalats en tan venerable casalici, vam dinar alegrement i, acte seguit, mos vam gitar a fer la migdiada. Però, de cop, la samorda de l’exterior va desembocar en un formidable aiguat amanit amb un concert de rellampecs i de trons com no n’havíem viscut mai d’altre. Una tronada que es va allargar algunes hores i que mos va tindre a tots acovardits. I, per a acabar-ho d’adobar, ma germaneta menuda, que tenie desset mesos, va escomençar a plorar desconsoladament per culpa de l’otitis, un mal que l’afectave amb freqüència. I així, entre rellampecs, trons i plors desesperats, es va fer de nit. Una nit que va resultar ser llarguíssima ja que vaig passar la major part en vetla mentres los pares intentaven tranquilitzar les meues tres germanetes.

Però l’endemà, a punta de dia, tot estave en calma, llevat d’algun plor de la menuda. Ara, davant de tan nefasta experiència en la solitud d’un mas, aïllats per causa de la tempestat, mons pares ja havien pres una decisió.

-Hala, hijo mío -em va dir la mare-, sube enseguida al pueblo y dile a Ferreró que baje a buscarnos en cuanto pueda, que volvemos a casa.

I jo, que m’havia ilusionat tant, no m’hi vaig oposar. Contràriament, vaig eixir pitant cap a la vila amb l’esperança de trobâ’l i no haver de passar cap altra nit en aquella obscura i immensa soledat.

José A. Carrégalo

Gegants i capgrossos

(Publicat a La Comarca el 2 de novembre del 2018)

En unes fotografies de Vall-de-roures, del 1926, apareixen a la plaça, per a la festa major, els personatges més populars per als xiquets que participaven en les animades cercaviles per la població. Eren els tradicionals gegants i capgrossos que s’acompanyaven de la banda de música municipal vestida de rigorós uniforme i gorra de plat. En una d’estes fotos, al centre i davant dels gegants, es veuen un grup de set dones jóvens, vestides elegantment, que pareixen les probables amfitriones dels actes festius organitzats per l’ajuntament. En una altra instantània, els capgrossos, d’aspecte poc agradable i simpàtic, estan acompanyats per la canalla. En altres dos fotos la comitiva festiva està a casa Pallarés, esperant el pas de la processó religiosa, amb creu i peanyes, que passa pel carrer Pla en direcció al carrer del Carme. Els gegants representen el rei i la reina, amb capa i corona, i els capgrossos en són sis: un senyor amb barret de copa, un baturro amb mocador al cap, una dona guerxa, un personatge desdentegat i dos més, un d’ells pareix una dona. Tota la gent que acompanya la comparsa va ben mudada, els hòmens amb camisa blanca, ajustador i, alguns, el cap amb gorra, uns pocs amb mocador. Segons ham escoltat a la gent més gran els gegants i els capgrossos van desaparèixer de les festes patronals durant la revolució del desembre del 1933. Els revoltats, profundament antimonàrquics, van llançar els reis al riu des del pont de pedra i, després, els hi van seguir els capgrossos. Els xiquets, en córrer la notícia per la vila, van anar a veure com baixaven els seus personatges populars arrossegats per la corrent d’aigua del Matarranya sense que ningú s’atrevire ha salvar-los de morir ofegats. I pareix que els nostres transmissors, que durant els fets revolucionaris eren menuts, conservaven una bona memòria perquè els aquells tradicionals personatges mai més van formar part dels actes festius.

Carles Sancho Meix

Moviments misteriosos

(Publicat a La Comarca el 12 d’octubre del 2018)

Aquells hòmens matinaven molt. Amb los seus gossos s’havien allotjat a l’hostal de mons iaios a Mont-roig. I mos va xocar vore’ls eixir a punta de dia amb los serrons buits. Pero vam reparar, sorpresos, que quan retiraven, a posta de sol, hi portaven alguna cosa que exhalave una olor, desconeguda per a natres pero molt penetrant. ¿Quin trapig deuen portar entre mans esta gent -pensàvem? Eren educats, pero poc parladors. I allò contribuïe a incrementar la sensació que teníem los de casa de que el seu anar i vindre, los seus moviments, eren summament misteriosos.

Allò deguere ser cap a l’any 1961. No recordo exactament com va anar, perqué en aquella època jo ja estava a Morella estudiant, pero el cas és que mon pare va resoldre prompte el misteri. I és que, a l’estiu, quan vaig arribar a casa per a disfrutar les vacacions, em va sorprendre trobar una gosseta lligada al corral. Em va faltar temps per a preguntar-li al pare qué hi fee aquell animalet allí. Em va respondre que allò tenie que vore amb l’activitat dels personatges misteriosos que havien recalat a l’hostal l’hivern anterior; i que el que feen ere buscar trufes.

No n’havia sentit parlar mai, de les trufes. Mon pare em va explicar qué eren, lo buscades que estaven i lo que les apreciave la gent, sobretot a l’estranger i particularment a França i a Itàlia. I així, ensinistrant prèviament la gosseta, que va resultar ser un prodigi, va ser com a casa nostra vam entrar en contacte amb lo món de la trufa.

Mon pare va preparar un caixó de fusta que s’adaptare al porta-paquets de la vella moto Lube per a dur-hi la gossa. I primer ell sol, i poc después en companyia de l’Enrique Lombarte (de casa Modesto), recorrien lo territori en busca d’aquell bé de la terra tan car com estimat. Ells van ser els primers “truferos” de Mont-roig. Ara bé, la notícia es va escampar com una taca d’oli, i més prompte que tard los propietaris van anar marcant, protegint i explotant directament les seues truferes. I allò va representar el final de l’aventura.

José A. Carrégalo

Marta Momblant Ribas, Premi Literari Guillem Nicolau 2018

(Publicat a La Comarca el 21 de setembre del 2018)

‘Arbàgel. Un revolt d’amor’ de Marta Momblant Ribas és l’obra guanyadora del Premi Literari Guillem Nicolau d’enguany. L’escriptora va nàixer a Barcelona i està vinculada a la població matarranyenca de Beseit on hi ha viscut deu anys i on, actualment, resident a la ciutat comtal, hi passa les vacances amb la família. L’autora ja va guanyar este mateix premi el 2009, atorgat pel Govern d’Aragó, amb la novel·la La venta de l’Hereua. Segons el jurat el relat guardonat té lloc al Matarranya i és la història protagonitzada per la relació entre un home íntegre i una dona que lluita per conservar la seua llibertat i independència. L’autora introdueix en la novel·la vocabulari i expressions pròpies del territori matarranyenc en un text que, per altra banda, es mostra molt respectuós a la llengua normativa. Com en totes les obres de Momblant el seu feminisme està molt present. Any passat la seua obra presentada a la convocatòria ja va ser finalista d’este mateix premi que va guanyar el periodista i professor Màrio Sasot amb ‘Espills trencats’. El jurat del Guillem Nicolau 2018 estava format, a més del secretari, pel president López Susín, Director General de Política Lingüística, i els vocals Dolores Gimeno, Màrio Sasot i Tomàs Bosque.

Momblant també va publicar el 2009, en la col·lecció “Lo Trinquet”, editada per l’Institut d’Estudis Turolenses, l’obra de teatre ‘Fora de temps’, fora de lloc, finalista del Premi Literari Guillem Nicolau 2008. I és que la guardonada, a més d’escriptora, és dramaturga, directora d’escena i actriu. Com autora teatral, posteriorment a l’anterior obra premiada, ha publicat ‘Resposta a cartes impertinents’(2013) i ‘La pèrdua’(2017).

Carles Sancho Meix

Matarranya a vista de viatger

(Publicat el dissabte 15 de setembre del 2018)

Les belleses naturals i artístiques de la comarca de l’Alt Matarranya salten al primer cop de vista. “La Toscana espanyola” li diuen. Un bon repertori de guies i llibres de viatges ho certifiquen amb dades, acompanyant-me en una escapada de cap de setmana. Així redescobrim lo Museu Cabré de Calaceit, que exposa els Fotosaurios de Carlos Saura, juntament amb la Galeria Arts&Més: guies ben preparats a un lloc i l’altre expliquen les col·leccions del museu i els quadres del cineasta; i a l’oficina de Turisme, una col·lecció permanent de ceràmiques de la desapareguda Teresa Jassà. Passa ràpid lo matí sense poder aturar-se a Queretes, i el dinar és a Vall-de-roures, fonda plena en un dissabte d’agost, servida per cambrers amb accents de l’Est. A la Llibreria Serret firmen un llibre col·lectiu sobre la despoblació rural los seus autors; després faran una taula redona. Al castell, dos exposicions: les caricatures de Luis Grañena i una col·lecció de gravats de Tàpies; un guia oficial acompanya per l’imponent edifici un grup nombrós de turistes; tot seguit l’església i la recent exposició de l’Elvira d’Hidalgo. La nit és a Pena-roja, a les habitacions la Mare de Déu de la Font, monument medieval que desvetlla els colors de la naturalesa increïble al matí, almorzant a la tribuna sobre el Tastavins. Queda temps per a dos dels museus: l’etnològic “Lo Masmut” i la dinosaure d’Inóspitak (Dinópolis), i per recórrer el parc de les vivendes tradicionals i els carrers empinats davall dels grans ràfecs de fusta. Foto al xamfrà de la casa de Matias Pallarès i Desideri Lombarte. Unes dones assentades davant de les seues portes mos informen i comenten: “Lo que més m’agrada és que parlen com nantros”, és a dir, com “nosaltres”, los del Baix Matarranya. No cal ser filòleg per comprendre la unitat de la llengua. La Freixneda oferís art i hospitalitat en domenge de festes: en dinar, cafè al jardí del Convent, un locus amoenus pròxim; a la plaça, disfresses infantils, l’amic poeta Juli Micolau, que fa d’excel·lent amfitrió i l’escultor José Manuel Aragonés, que s’atura passant.

María Dolores Gimeno