Eleccions municipals a la Vall del Tormo

(Publicada a La Comarca el 7 de juny del 2019)

Les passades eleccions municipals del 26 maig els veïns de la Vall del Tormo van tindre molts motius per a participar-hi. El primer era un canvi d’alcalde, per la renúncia de José Miguel Timoneda del PAR a presentar-se després de tres legislatures presidint el consistori. El PP local, seguint la mateixa dinàmica, situava als antics membres del partit al final de les llistes per donar pas i protagonisme als més jóvens. Una l’altra circumstància positiva era que es presentava un renovat PSOE amb un equip municipal més sòlid que en l’anterior campanya del 2015. I encara més novetats en la convocatòria: la presència de quatre candidates en els dos primers llocs de les llistes del PP i PSOE. Els jóvens prenien la iniciativa en totes les candidatures, tenien ganes d’apostar molt fort i treballar pel futur de la vila, per lluitar contra la despoblació, el gran problema actual de les nostres viles. La necessària propaganda electoral esta vegada també va funcionar millor que mai: àmplia i detallada informació a la web i al Facebook de la vila, entrevistes a Ràdio Matarranya dels tres candidats a alcaldessa o alcalde, programes polítics, mítings dels partits… Tot això va aconseguir mobilitzar l’electorat que va fer augmentar els votants un 6% respecte als comicis del 2015 i, en conseqüència, va baixar: l’abstenció, els vots en blanc i els vots nuls.

Després de les eleccions els votants han donat la confiança a un govern municipal format per jóvens, amb majoria de dones, quatre i tres hòmens i amb les tres forces que es presentaven a la convocatòria equilibrades: PP 75 vots, 69 PAR i 60 PSOE. Panorama molt diferent al del 2015: PAR 98, PP 80 i PSOE 15. Ara els representants municipals, triats democràticament pels veïns, han de formar govern d’acord amb els vots obtinguts i treballar de valent per a il·lusionar la població. Ànims i molta sort!

Carles Sancho Meix

Anuncis

Home de molts oficis

(Publicada a La Comarca el 17 de maig del 2019)

Tipògraf de professió, mon pare va aprendre l’ofici a la impremta d’un tio seu a Antequera, la qual cosa li va permetre adquirir una formació general que li haurie de ser molt útil en la vida. La Guerra Civil el va sorprendre al seu poble natal, i amb denou anys va ser mobilitzat i enviat al front. Al 1941 va ingressar a la Guàrdia Civil com una alternativa a la llarga mobilització que pareixie que no s’havie d’acabar mai. I hi va estar hasta les acaballes de 1951 en que es va llicenciar a petició pròpia amb la graduació de cabo primer. El pare i la mare es van casar a Mont-roig al 1946, I quan ell es va llicenciar vam passar a viure al poble. Allí van obrir una tenda i, a la primeria, van regentar el café d’una tia de la mare que havie enviudat. I a finals dels anys cinquanta i hasta el 1967 van tindre una panaderia, la primera, i avui per avui única, que s’ha obert al poble. Amb la inestimable ajuda de la tia, la mare s’ocupave de la casa i dels fills, pero també atenie la tenda i ajudave amb lo pa. Ara, a poc a poc les boques a alimentar van anar en augment (normalment a la taula érem vuit persones) i això va comportar la necessitat de trobar altres vies d’ingrés. Així va ser com lo pare va simultanejar, amb la panaderia (i la tenda quan ere menester), una série d’ocupacions. Les més destacables, representant de l’Electra del Maestrazgo a Mont-roig, oficinista de la sucursal que va obrir al poble la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Zaragoza, Aragón y Rioja, agent de la companyia d’assegurances Winterthur i representant de cuines, neveres y aparells de ràdio. A part de tot això, en les poques hores que li quedaven confeccionave preciosos records (souvenirs) del poble. Ah! i encara trobave temps per a buscar trufes.

Mon pare treballave de sol a sol per a traure endavant la numerosa prole. Pero el cert és que les circumstàncies apunten a qué ere un pluriempleat en tota regla que fee bona la dita popular «Home de molts oficis, poc benefici».
Per sort, a casa nostra, a Mont-roig, no va faltar mai lo minjar a la taula. Però d’alifares molt poquetes, eh!

José A. Carrégalo

Jornades arqueològiques de Calaceit

(Diario de Teruel el dissabte 11 de maig del 2019)

Promogut per l’Institut d’Estudis Catalans amb la col·laboració de l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) i l’Ajuntament de Calaceit, els dies 3,4 i 5 d’aquest mes de maig, han tingut lloc unes jornades commemoratives d’una època d’excavacions, de les que ara fa cent anys, transcendentals per a l’arqueologia i el coneixement de la història d’un passat no massa llunyà del que coneixem com a Baix Aragó històric. A les jornades hi han participat importants professionals arqueòlegs de l’Aragó, Catalunya, Comunitat Valenciana i també del sud de França. Provablement els millors coneixedors del passat i present de l’arqueologia al Baix Aragó i més concretament al Matarranya. No els puc nomenar a tots perquè se’n menjarien l’espai d’aquest curt article però si al menys a José Antonio Benavente Serrano, gerent del consorcio del Patrimonio Ibérico de Aragón, a Salvador Melguizo Aísa, del GIPPVA del Departamento de Ciències de la Antigüedad de la Universidad de Zaragoza, a Rafel Jornet Niella, del GRACPE del Departament d’Historia i Arqueologia de la Universitat de Barcelona i a Alexis Gorgues, de la Université Bordeaux-Montagne, de França, representants de la completa exposició sobre la temàtica en les 18 ponències que es van presentar davant un públic entusiasta d’aquesta matèria cultural que tant afecta al patrimoni d’Aragó. L’ampli temari s’estructura en quatre sessions: la primera sobre els inicis de les investigacions arqueològiques de la cultura ibèrica al Baix Aragó; la segona sobre els ibers i romans al curs inferior de l’Ebre, la recerca científica desenvolupada des dels diferents centres de recerca; la tercera sobre l’art parietal del Matarranya, les Terres de l’Ebre i el Maestrat: exemples de socialització i dinamització d’un patrimoni de la humanitat internacional (UNESCO); i quart sobre la gestió del patrimoni històric i arqueològic més enllà dels límits territorials, graus de protecció i difusió. Finalment el diumenge es va fer una visita guiada a dos jaciments històrics de Calaceit i dels més emblemàtics de arqueologia de la cultura ibèrica al Baix Aragó, en concret al de Sant Antoni (s. VII-II aC) i al de Tossal Redó (s. VII-VI aC). Tot un exemple de que la cultura està molt per sobre de la situació política actual.

Juan Luís Camps

 

Els camins de l’exili

(Publicada a La Comarca el 10 de maig del 2019)

La novel·la ‘Leurs chemins’ -‘Els seus camins’-, de Marie-Hélène Nunez, parle de la peripècia dels refugiats espanyols que van passar a França en acabar la Guerra Civil. El llibre, escrit en francès i publicat l’any 2017 a Tolosa de Llenguadoc, conte les històries de famílies que travessen la frontera entre les muntanyes nevades, gelats de fred i entregades a la caritat del govern i la població francesos. També parle de l’evolució vital dels exiliats i els seus descendents al territori francès, especialment al sud del país. Passen pel llibre la II Guerra Mundial, la postguerra, el Maig Francès i el temps dels hippies fins arribar al present. L’argument gira al voltat d’aquella onada de gent desesperada que va arribar a les portes de França a l’hivern de 1938-1939.

Cap a la meitat del text, apareix un personatge, Elia, que parle del seu passat a Vall-de-roures. No és un fruit de la imaginació de l’escriptora sinó que, segons conte Nunez, ja tenie avançada la novel·la quan es va trobar amb l’Elia de veritat, una dona ja gran que viu a Tolosa de Llenguadoc i que va arribar a França amb l’allau de refugiats de la Guerra Civil. Elia Foz Arnau conte a la novel·lista la seua fugida de Vall-de-roures amb sa mare, Maria. Conte les humiliacions que sa mare i ella mateixa -una xiqueta de 7 anys al 1939-, van patir a mans dels guanyadors de la guerra quan van tornar al poble -més avant, mare i filla tornen a marxar a França, i esta vegada definitivament-. I també li parle de Batiste, un home al que menysprea. «Enganyave als pobres amb promeses», afirme. No li perdone que la separare de sa mare quan va entrar a la colònia infantil de La Beguda (Barcelona), on van viure dos-cents sagals del Matarranya entre 1938 i 1939. Elia li conte a Marie-Hélène Nunez el seu camí, el costerut camí de l’exili.

Lluís Rajadell

Sorolla’t

(Publicar a La Comarca el 17 de març del 2019)

El passat 23 de febrer, en la celebració del Dia Internacional de la Llengua Materna a Pena-roja, el grup Ya babé va estrenar una nova cançó, recreant musicalment un dels millors poemes de l’escriptor pena-rogí Desideri Lombarte, Sorolla’t. I és que els queretans ja van enregistrar el 2017 un CD de petit format, sis temes, dedicat al poeta de Pena-roja que titulava ‘Cantant a Desideri’. El polifacètic activista cultural, traspassat ara fa trenta anys, va dedicar el text a la revista del mateix nom que va aparèixer el setembre del 1986, en què hi col·laborava sovint. Impresa a Gràfiques del Matarranya a Calaceit i editada en aquell moment pel col·lectiu Sorolla’t i activa fins el 2000. Va ser un dels primers poemes que va veure publicat perquè, encara que va començar a escriure poesia el 1981, fins el 1987 no va veure la llum el seu primer poemari ‘Romanços de racó de foc i poemes de vida i mort’, publicat a la col·lecció Pa de Casa i promoguda pel Govern d’Aragó. Era la primera editada en català a l’Aragó, iniciativa del Conseller de Cultura i Educació del Govern d’Aragó, el favarol José-Ramon Bada. El poema Sorolla’t també apareix en l’excel·lent antologia lítica de l’escriptor matarranyenc ‘Ataüllar el món des del Molinar’ (2000) interpretada en un dels dos CD incorporats al llibre pel rapsode calaceità Antoni Bengochea. Un poema que convida a l’acció i a l’activisme rural compromès amb el territori com ho era el contingut de la primera revista publicada, en aquells inicis dirigida a la gent progressista del Matarranya i de la comarca de la Terra Alta, segons hi llegim en l’editorial. SOROLLA’T i poca son, / ja s’ha acabat lo dormir, / espavila’t, que si dorms, / de net no en farem un dit… SOROLLA’T i fes camí / camí de la llibertat, / llibertat de dit o no dir. / I, dient la veritat, / a la nafra posa el dit… Un referent i tota una declaració d’intencions de l’enyorat amic i poeta matarranyenc.

Carles Sancho Meix

La Barraca de Queretes

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 12 de gener del 2019)

Pels territoris que confronten Queretes, es a dir la resta de la comarca del Matarranya, el Baix Aragó, los Ports castellonencs i la Terra Alta catalana es coneix molt bé la extraordinària tasca musical de la família Mallén i del emblemàtic local de La Barraca 0.2, avui reconvertit en associació cultural i gastronòmica. La seva constància i tenacitat fan que molt sovint puguem gaudir en este petit local de concerts de música en viu, espectacles impensables per a un poble de sis-cents habitants. Lo darrer al que vaig assistir va ser lo dissabte vuit de desembre a càrrec de la pianista Estefanía Muzalyova,  amb un concert variat amb peces prou conegudes i altres de la seva creació. Una meravella. A prop de trenta persones vam passar una vespra deliciosa en un local que recorda aquells pubs anglesos d’on van sortir músics extraordinaris. La Barraca està perfectament decorada i ambientada com a local musical. Llum i colors molt encertats. He d’agrair a Fernando per la seva organització i sobre tot als músics que acudeixen i que de bon segur no ho fan per diners. Això encara es de més valorar i et fa sentir més còmode abans, durant i desprès de l’actuació. El concert de piano esmentat es realment un miracle o el resultat d’una imaginació organitzativa excel·lent. S’ha de portar un piano, que no te’l pots portar davall del braç, i no vull pensar amb el cost. Lògicament la pianista té unes despeses de desplaçament i deuria cobrar alguna cosa. S’ha d’adequar el so a l’espai i aquí Fernando té la ma trencada i el veus contínuament tant enrere la barra com arreglant l’aparellattge elèctric.. Finalment quan assumeixes tots estos entrebancs i comproves que a més la pianista es molt bona, surt la pregunta de com s’ho fa. La resposta crec que la trobarem en entendre que hi ha molta gent apassionada per la música, i especialment per la música en directe i també que hi ha molts músics que gaudeixen interpretant de manera altruista en llocs emblemàtics com la Barraca. Perquè la música en viu, que comporta este contacte tant directe entre músic i espectador, crec que va amb les dues direccions fent gaudir tant a l’artista com als receptors. Al menys es lo que vaig veure a la cara de la Estefanía, una cara de felicitat, que no va parar de interactuar i  comentar amb aquell públic tant proper i agraït.

Juan Luís Camps

Qüento va, qüento vingue

(Publicat a La Comarca el 14 de desembre del 2018)

Al Centre Social de la Portellada va celebrar-se, el cap de setmana passat, el III Concurs de Contes Tradicionals “Qüento va, qüento vingue”, un interessant projecte pedagògic que estimula la relació entre les diferents generacions. Es tracta de preguntar als més grans contes o històries populars que encara es mantinguen vius en la memòria col·lectiva dels nostres iaios i iaies. Els xiquets després de la transmissió oral escriuen el text que presenten al concurs i així es recupera i es transmet una part important del nostre patrimoni immaterial. La iniciativa va eixir fa tres anys des del Departament de Patrimoni de la Comarca del Matarranya i al concurs literari hi poden participar tots els alumnes dels centres escolars del territori. En la convocatòria s’estableixen dos categories: 3er i 4rt i 5è i 6è de Primària i tres premis per a cada categoria. El lliurament dels guardons sempre es celebra durant les Jornades Culturals del Matarranya. La comarca com a promotora premia les escoles i, també, els alumnes amb un obsequi. Els centres guardonats van ser: CRA Alifara, CRA Matarranya i CRA Tastavins. L’acte, presidit pel President de la comarca, sempre acaba amb una actuació d’un grup d’animació, enguany ‘Projecte Caravana’, una companyia resident al poblet terolenc d’Olba, d’origen castellonenc, que va fer riure i participar a tota la canalla en el seu divertit espectacle ‘Bagul de contes’. Els menuts participants en l’acte estaven acompanyats dels seus pares i mestres. D’estos contes premiats la Comarca del Matarranya n’edita una mostra que es presenta durant la festivitat de Sant Jordi en primavera, acte que cada any se celebra a una vila diferent. Per a il·lustrar els textos publicats una reconeguda dibuixant s’encarrega de fer més agradable i didàctica la lectura dels contes tradicionals. Una jornada agradable en la nostra llengua en què els menuts són els autèntics protagonistes de la festa.

Carles Sancho Meix