Aspabil que corre el carril

(Publicat a La Comarca el 20 de desembre del 2022)

Este estiu vam saber que el Govern d’Espanya havie aprovat una ajuda en la qual, a partir de l’1 de setembre del 2022, se ficarien en funcionament uns abonaments gratuïts pa viatjar en tren entre dos destinacions concretes. L’única gestió pa accedir serie dipositar una fiança a l’inici, que es retornarie si es fee un determinat número de viatges. Esta ajuda (juntament en altres) naixie pa intentar fer front a una sèrie de problemàtiques que mos afecten com a societat, com són la inflació econòmica derivada de la guerra d’Ucraïna i els efectes del canvi climàtic.

Fa pocs dies vaig llegir una notícia a l’Heraldo de Aragón, que die que, a 27 de novembre de 2022, RENFE havie registrat més de 669.000 viatges en origen o destinació a alguna de les estacions d’Aragó, lo que supose un increment del 105% respecte a l’any 2021. Al conjunt del país s’havien fet 2,2 milions d’abonaments.

Com a usuària setmanal del tren, he pogut comprovar com, en lo cas del trajecte Nonasp-Barcelona (i viceversa), la majoria dels usuaris s’han fet l’abono. No és d’estranyar. Lo preu de cada bitllet (si tens lo Carnet Jove o el compres per internet) és de 15,50€. Estam parlant que si fas dos viatges a la setmana, t’aforres 124€/mes. Que a final d’any, contant a partir del setembre, són uns 500€.

És verdat que en algunes línies s’han produït reserves fantasma, aglomeracions o retards (això no és nou), que s’han de solucionar i no voler tapar en lo “bitllet gratuït”. Però pa tota la gent que necessitam desplaçar-mos i tenim lo tren com a mitjà de transport habitual, poder comptar en esta gratuïtat és de gran ajuda. I no sol això, segur que també és un al·licient pa molta gent que ha notat la pujada del preu de la gasolina i en més d’una ocasió canviarà lo cotxe pel tren.

Recentment ham sabut que els nous Pressupostos Generals de l’Estat han inclòs la pròrroga de la gratuïtat dels trens de mitja distància pa l’any 2023. Això és una molt bona notícia tenint en qüenta que les perspectives de reducció de la inflació no pareixen gaire bones. Haurem d’esperar lo dia que tot això milloro, però mentrestant la situació seguís malament, les mesures de caràcter social són la millor solució.

Estela Rius.

El pes del malino

(Publicat a La Comarca el 2 de desembre del 2022)

Els mots o malnoms són, als pobles, els principals referents per a nomenar o dirigir-se als veïns, molt més eficaços que els noms i cognoms que apareixen als registres oficials. Estes paraules, a vegades amb un evident contingut ofensiu, aplicades a títol individual o amb freqüència familiar, es poden heretar d’una generació a una altra amb tanta consistència i presència social que arriben a amagar per complet els noms particulars fins a condemnar-los a l’oblit més absolut en la memòria col·lectiva.

Durant la Guerra Successió Espanyola de començament del segle XVIII, quan dues dinasties europees es van disputar el decadent però encara prou sucós regne d’Espanya, la comarca del Matarranya va ser escenari de combats sagnants i devastadors com mai abans. Durant el dramàtic episodi de mort i destrucció, va descollar un personatge comarcal, el Mut de Valljunquera. Les cròniques conten que l’any 1705 este capitost maulet —partidari dels àustries— va intentar conquerir, al front d’un petit exèrcit, la ciutat de Morella, allavontes una plaça principal del regne de València. No ho va aconseguir. Els borbònics el van executar i van quartejar el seu cos per a penjar les despulles a les muralles morellanes com a escarment i advertència.

L’aventura bèl·lica del Mut de Valljunquera va estar recollida per l’escriptor Carles Mengual en un premiat conte i algunes referències apareixen per aquí i per allà en els llibres d’història, però en cap d’estes relativament nombroses cites figuren el nom i cognoms de tant destacat personatge, que han quedat sepultats sota la aclaparadora persistència d’un malnom. Només sabem, tres segles després de la seua execució, que ere de Valljunquera.

Lluís Rajadell.

De l’arqueologia i les fronteres

(Publicat a La Comarca el 25 de novembre del 2022)

La història i l’arqueologia s’encarreguen de crear la imatge que natres tenim sobre un determinat personatge, fet o època. Al contrari que altres ciències, hi ha tantes formes d’observar la història com persones hi ha al món, encara que unes puguen ser més científiques i adequades que altres.

No obstant, la història i l’arqueologia es converteixen en una perillosa arma de shock social quan comencen a servir als interessos d’una minoria, que sol ser l’elit de la societat. Com tracten de la política passada, poden cometre l’error de servir a la política actual, configurant ideologies pròpies dels mecanismes de poder que, inconscientment, retallen la llibertat de pensament de les persones, a l’imposar-los la visió que una elit ha seleccionat meticulosament.

Un cas paradigmàtic es la república d’Irlanda, que durant temps romans, no va ser conquerida com a tal. Per això, lo nacionalisme del segle XIX va crear la idea d’una terra totalment cèltica, que resistia fragorosa a l’invasor, en una comèdia comparable a les de Astèrix i Obèlix. I encara que apareixie material romà a les excavacions, principalment monedes, van tractar de fer com si no existire, i donar-li explicacions alternatives.

Les investigacions actuals revelen que, en realitat, les fronteres mai son tan hermètiques com un mapa pot amostrar. La cultura, la gent i, sobretot, los diners, passen d’un costat a l’altre més fàcilment del que creiem, i vore l’extensió d’un estat en una imatge es una falsificació de la realitat. A Irlanda es van trobar diverses ciutats immensament poblades per romans, on es parlava llatí i es resava als deus romans.

Com podem vore, la història i l’arqueologia son ciències que, no obstant, s’utilitzen com a generadors d’una identitat col·lectiva. No estic totalment en contra de les identitats col·lectives. Penso que, igual que amb la religió, la gent precisa de la pertinència a un grup social com a mesura de salut. No obstant, la ciència, igual que el periodisme, haurien de ser totalment lliures, i no servir als interessos d’un estat superior, el qual impose la seua forma de pensar.

Luismi Agud

Repressió per herència

(Publicat per La Comarca el 30 de setembre del 2022)

Les oliveres es van gelar el febrer de 1956 i el Matarranya perdia la seua principal font d’ingressos, de treball i de vida. En busca d’un lloc on guanyar-se les garrofes, una colla d’hòmens de distints pobles del Matarranya fee les maletes -de fusta allavontes- uns mesos després per viatjar al nord de França. Anaven a treballar als frondosos pinars de la Xampanya, a 1.300 kilòmetres de casa a un país de llengua desconeguda per a ells. A la petita colònia matarranyenca que es va formar al voltant de la ciutat de Troyes hi havie, sobretot, gent llauradora que s’havie quedat sense futur. A l’arribar al destí, alguns d’aquells jovens de Fondespatla, Calaceit i Vall-de-roures es topetaven per primera vegada amb l’ofici de tallar pins. Un dels emigrants li preguntave a un company, ferrer d’ofici: «Coneixes la faena?» La resposta: «Només hai vist les destrals quan me les porten a llussiar a la ferreria». I les coses van tardar en millorar. L’amo de l’empresa, gesticulant aparatós davant les cares desconcertades dels dos peons matarranyencs, intentave explicar-los que no tallaren els pins tan amunt com per asseure’s-hi a la soca, que tallaren arran de terra. Es va asseure a la soca tallada i fee que no amb el cap. En acabat, fee la senyal de l’estralada al peu de l’arbre. «El tall aquí, aquí!», cridave en un idioma incomprensible.

Al tramitar els passaports per a emigrar, la Direcció General de Seguretat va emetre un informe preceptiu on recordava que vint anys enrere el pare d’un d’aquells desheretats havia estat condemnat per «auxili a la rebel·lió» -va romandre fidel al govern legítim-. La maquinària repressiva franquista seguia ben viva vint anys després d’acabar la Guerra Civil, s’estenia als fills dels directament implicats i perseguia uns desgraciats que havien d’emigrar perquè el seu país no podie alimentar-los. L’Estat no podia assegurar la supervivència del seu poble, però la repressió funcionava com un rellotge, i s’heretave.

Lluís Rajadell 

Herois d’anar per casa

(Publicat a La Comarca el 23 de setembre del 2022)

Los poemes èpics grecs i romans tenien com a tema central la figura de l’heroi: una persona semi divina, de semblança forta i musculosa, que actue de cara a l’adversitat emprant la violència quan és necessari, buscant sempre fer el bé per a la humanitat. Ve a ser com un robot programat per complir un objectiu, i que remou cel i terra per conquerir Troia, trobar el velló d’or o arribar a Ítaca.

Los herois —o superherois— d’avui en dia son quasi exactament una copia dels antics herois clàssics. L’única diferencia és que en lloc d’escriure’s en mil·lenaris poemes, surten a la gran pantalla de forma més visual i, per tant, més directa.

Però potser hauríem de preguntar-nos si de veritat volem seguir, com a societat, el model d’eixe heroi. Potser un heroi sigue també una persona real: sense músculs i amb sentiments, que a voltes fa tonteries i s’allunye del bé. Potser no hi hague herois i malvats, perquè potser no hi hague bones i males persones, sinó solament bones i males accions.

Potser no cal conquerir Troia per ser un heroi, ni cal raptar una princesa d’Esparta per ser un malvat. Potser tots hem segut herois en algun moment, i malvats en un altre; i eixa és la complexitat més bella que podem trobar a la naturalesa humana.

Luismi Agud

Bèsties i bestioles

(Publicat a La Comarca el 2 de setembre del 2022)

Són la meua debilitat, no en va soc de la «generació Rodríguez de la Fuente». Recordo les hores hipnotitzat pel trafegar de les formigues a la boca del niu, les visites a zoològic o la dèria pels llibres que m’explicaven la vida dels nostres companys de planeta. Tanmateix, la meua malaptesa per les ciències i el meu amor per les paraules em van decantar per les assignatures de lletres -tot i que, al final, vaig acabar dedicant-me a l’ofici del llenguatge visual, però això és una altra història.

Ja he parlat del moixons que em visiten a la finestra de l’estudi d’Alcanyís. Pardals, coloms i, escadusserament, alguna gralla.

La qüestió és que, des que treballem a Torredarques, he fet nous companys. És el que comporta «viure de cara al monte», com diu ma sogra. A banda dels coleòpters, lepidòpters i himenòpters que es colen sense demanar permís a casa nostra, hi ha els frits (Phoenicurus ochruros) que pasturen a l’era del davant de l’estudi. Abellerols, falcilles, orenetes cuablanques i comunes travessen l’aire en les èpoques càlides, i darrerament em visita, tímida, una merla blava -visita de metge, tot just el temps de fer una ullada i marxar cap al bosc.

Sempre que puc, a punta de dia, faig un trot de burro vell barranc avall per després pujar cap al mas de Figuerola i tornar al poble per la pista dels Collados. En aquella hora blava m’he topat amb salvatges, cabirols i, un dia, un senglar que em va mirar amb desdeny entre els arbres de damunt la pista. Soc incapaç d’identificar l’ocellam que s’envola al pas dels meus esbufecs, els uns dels bancals segats, els altres dels arbres. Només reconec la gralla bocamolla que alerta l’animàlia de la meua presència.

Avui, mentre esmorzava, he sentit per la ràdio que enguany, los bous (al carrer o embolats) ja han fet set víctimes humanes.

Carles Terès.

Mare de la font, cançó de maquis

(Publicat a La Comarca el 17 de juny del 2022)

Mare de la Font, / que has vist tantes guerres, / Mare de la Font, / escolta’m si vols. / Guarda-mos la sort / de que guanyem ara, / que si sem vençuts / ho perdríem tot. / Queda’t de bon cor / al costat dels nostres. / Planes i montanyes / lo secret tindran.

Fes que plogue molt / quan vinguen los guàrdies. / Caigue l’aigua a tolls / i engànyon camins. / Dis-los que se’n vagen / a prendre bandits, / que nantros no sem / de ningú enemics. / Que prenguen als roïns / matadors del poble / quan l’omplin de sang / per mantin’-se rics.

Si ens maten aquí / la nostra carn jove; / si ens maten aquí, / es quedarà al sol / d’esta terra hermosa, / on creixeran flors / perquè mai los hòmens / s’odin a mort. / I del desconsol / dels amors d’avui, / naixeran demà / uns amors més vius.»

Pedro Estopiñan «Borrasca», de Fondespatla, mos contave el 1978 que els maquis que els anys quaranta subsistien pels territoris dels Ports i tot el Maestrat, si notaven que no hi havie «civils», quan a les festes de les ermites feien ball, solien acudir discretament i es divertien lo que podien. Resulte que els pares de Pedro eren els encarregats de la Torre dels Visco, on ell feia de pastoret. Els maquis se li apareixien an ell en moltes ocasions i els donave coses de menjar i lo que li demanaven, perquè l’amo del mas, Palomo, els tenie dit que actuaren així.

Aquesta cançó meua també del 1978, on els maquis canten a cor en la tornada, no és desconeguda del tot, encara que mai l’he cantat en públic. Però ara la inclourem en una col·lecció de cançons sobre poemes de Desideri Lombarte, perquè l’advocació de la Mare de Déu de la Font és un lloc fonamental de la religiositat popular de Pena-roja; i un espai màgic de les tradicions del Tastavins, com de l’univers poètic desiderià. I què millor que parlar d’eixe lloc tan especial quan estem en ple solstici d’estiu, o com diria J. Caro Baroja, en plena Estació de l’Amor?

Tomàs Bosque

Apropem/nos a la màgia

(Publicat a La Comarca el 6 de maig del 2022)

La geografia política i la història cultural d’un poble, una comarca o un territori regional, és terne i toçuda al llarg del temps, però encara així, dins d’eixe tros de món que ens pareixia inamovible, es donen fenòmens curiosos de canvi, com els que estem veient al Baix Aragó Històric, on un tros prou gran ja ha esdevengut diferent de la resta, per molt que eixe tros de territori ja emancipat tingue una geografia, un clima i una llum del Sol al migdia, molt pareguts a la del conjunt. Si no endevineu encara de què va aquesta reflexió, heu de saber que estic parlant de la Màgia del Matarranya.

Una categoria de la percepció, sempre en positiu, de la realitat social i cultural d’un poble o un territori, que al Matarranya segurament ja s’ha quedat per sempre, si es manté la forta autoestima que tenen els matarranyencs per tot lo seu, ja sigue el paisatge, la llengua no castellana, que encara es manté prou viva, o el bon tracte als visitants. I també per les ganes de ser emprenedors i negociants que els hi ve de la influència de les terres valencianes i del Principat. Llegint lo periòdic que ara teniu a les mans, n’hi hauria prou per observar eixa diferència, a voltes subtil, entre les persones que apareixen pels seus mèrits artístic o els seus estudis i publicacions, les festes originals com lo Matarranya Íntim, la presentació de llibres, o la procedència dels nombrosos opinadors del setmanari… I les dos sensacions especials i decisives: l’oloreta dels restaurants sempre arrebotits de dinadors forasters; y la briseta del Mare Nostrum, tant a prop que els voltors de Beseit el guipen fàcilment a poc que s’enlairon sobre la cresta del Ports, abans de fer la ronda de les dotze pels cels del Guadalop, «per trobar un cadàver que ja estiga mort», com diu la cançó. I no hem parlat gens del Porta a Porta, els manuscrits antics de Fondespatla, la Fira de l’Hort, o el rader llibre editat de Desideri Lombarte.

Tomàs Bosque

Freds tardans

(Publicat a La Comarca el 8 d’abril del 2022)

La intensa gelada dels primers dies d’abril, arribada després d’un hivern suau, ha enxampat els ametllers florits o ja amb les ametlles tendres i propenses a congelar-se. Les terres fondes de les valls han estat les més castigades pel gel, que ha malmès la collita de les varietats més típiques de les comarques baixaragoneses: la marcona i la llargueta. Les varietats de floració més tardana han aguantat una mica més, però també han portat un fort espolsó.

Quan tota l’ametlla que es produïa al Matarranya o al Baix Aragó era marcona, llargueta o comuna -fa quaranta anys-, el risc de perdre la collita per la baixada de les temperatures a les darreries de març o a començaments d’abril era encara més alt. L’aparició d’ametlles més resistents al gel per la floració tardana i la substitució progressiva de la llargueta i la marcona han servit per reduir la incidència dels freds tardans, però no per evitar-la.

Les ametlles marcona i llargueta tenen fama de ser les dues varietats amb més qualitat, però tenen el gran problema de la floració primerenca, un inconvenient que les ha fet retrocedir mentre creixen les noves variants de floració retardada. I el risc de gelada no és l’únic inconvenient de marcones i llarguetes. Per això cada dia en queden menys arbres, mentre les alternatives tardanes i extra tardanes van a més. Producció segura contra qualitat. Guanya la seguretat. Però, potser, el canvi climàtic tingue alguna cosa que dir i la causa de les marcones i llarguetes no estiga perduda.

Lluís Rajadell.

Una veritable falsetat

(Publicat a La Comarca l’1 d’abril del 2022)

La postveritat és la creença del fet que una cosa paregue veritat és més important que la pròpia veritat. Es a dir, són més importants les sensacions que ha de transmetre el missatge que el propi missatge en sí, per la qual cosa, es podrie inclús tolerar afegir alguna falsedat, sempre i quan ajudo a matisar lo que volem dir.

Això ha ocasionat que, al nostre present, hi hague una normalització de la mentida, que ja no es penalitzo. Ara tenim per natural que un senyor amb corbata i nas quilomètric mos juro que millorarà la nostra vida, i inclús li podem arribar a fer cas, sabent que realment no complirà la seua paraula. A l’antiga Atenes, si un governant prometie fer una reforma que, finalment, no duie a terme, ere condemnat a mort. Suposo que no cal mencionar l’anarquia en la que viuríem si encara forem grecs.

I és que, en certa manera, algunes persones necessiten ser enganyades. Necessiten tindre falses esperances per seguir endavant. Los ressorts del poder se n’han aprofitat per construir una distòpia orwelliana de ficcions i il·lusions paral·leles al món real, a on pareix que tots los problemes es poden solucionar en una reunió d’una hora, en un discurs de deu minuts. Obvien que el miratge de la realitat és una de les complexitats més belles de la naturalesa, i que les solucions es presenten de manera tan impredictible i caòtica com la efimeritat d’una paraula, d’una falsa veritat, o d’una veritable falsedat.

Luismi Agud