En record d’en Vicent de Melchor

(Publicat al diario de Teruel el dissabte 24 d’abril del 2021)

En Vicent de Melchor, professor titular de Gramàtica Històrica i Història de la Llengua Catalana del Departament de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona i soci d’ASCUMA i de Clarió, ha mort el passat 19 de febrer als 63 anys. Nascut a Barcelona el 1958 de pares valencians, tenia, des de començament de segle, segona residència a Fórnols de Matarranya. A partir del 2009, en haver-se de jubilar prematurament per una greu malaltia, va viure-hi seguit uns quants anys amb la família, fins que quan els fills tingueren edat d’anar a l’institut, tornaren tots a viure a Barcelona. En aquests anys, concretament del 2010 al 2014, escrigué una trentena de col·laboracions a la revista franjatina Temps de Franja. El devia esperonar a aquesta activitat publicista veure de ben prop les ignomínies i avoleses –el 2010 havien tingut lloc els luctuosos Fets de la Codonyera– a què solem sotmetre aquest patrimoni tant íntimament aragonès que és la llengua catalana, pròpia i històrica de l’Aragó. Malgrat això, i que els seus fills haguessen estat discriminats per la mestra per parlar en català a l’escola de la Freixneda, en Vicent considerava que s’havia d’admetre, al costat del glotònim “català”,  d’alguna manera el glotònim infamant “xapurriau”. Tanmateix el seu camp d’estudi preferit no eren les misèries político-sòcio-lingüístiques aragoneses, sinó els anys gloriosos de l’anomenat “Període menorquí de la llengua i la literatura catalanes”, quan la nostra llengua pogué desenvolupar-se lliurement durant  el tolerant Govern Britànic del 1706 al 1802, interromput breument pels intolerants Governs Francès i Espanyol del 1756-1763 i del 1782-1798 respectivament. En de Melchor es va interessar molt especialment per l’obra d’en Joan Ramis, introductor del teatre neoclàssic en la literatura catalana: en publicà els drames Aminda el 1981 i Lucrècia el 2019, i diversos estudis. També d’ell és l’edició i estudi d’uns primer Evangelis menorquins de procedència valenciana. I no hauríem d’oblidar que per iniciativa seua, i en col·laboració amb n’Albert Branchadell, el seu Departament va enviar un text d’al·legacions al nostre Govern quan  es debatia la primera, i única, Llei de Llengües Aragonesa. 

Artur Quintana

Carrégalo

(Publicat a La Comarca el 26 de març del 2021)

Dissabte dematí arribava la notícia de la mort del company José Antonio Carrégalo. Malgrat que el seu delicat estat de salut havia empitjorat les darreres setmanes, va ser una garrotada inesperada.

La seua figura és una de les més importants per a la Renaixença cultural de la nostra comarca. Com tants d’altres, havia crescut en el prejudici de creure que parlàvem un idioma amb nom de no-idioma. Tot l’important venia en castellà i de les ciutats. Les nostres paraules, tot i ser precises i belles, no es podien escriure, no servien per expressar sentiments profunds, per formular qüestions acadèmiques, ni tan sols per a què el vicari fes un sermó de consol en l’enterrament dels nostres éssers estimats.

Però vet aquí que un dia de 1987 va arribar a les seues mans un poema d’un altre gegant de la Renaixença matarranyenca, el pena-rogí Desideri Lombarte: «A la conquesta de la roca». Carrégalo escrigué «¿Com podie ser que algú, amb aquell «chapurreau» nostre d’anar per casa, amb un llenguatge tan pròxim i familiar com el que emprave, haguere pogut compondre una cosa tan bella i suggeridora? […] Allí va començar tot.» En el cas de Carrégalo, «tot» és molt: articles, treballs d’investigació, creació literària, activisme cultural…

És una de les persones més bones que conec. Sempre conciliador, comprensiu, obert a totes les opinions. Personalment va ser com un germà gran. Entre moltes altres coses, em va inspirar per escriure Licantropia i em va assessorar i aconsellar durant tot el procés d’escriptura.

Parlar amb ell era un bàlsam. Sempre positiu, agraïa a la vida tot el que li havia donat. Els darrers temps enviava missatges de veu que ens reconfortaven, malgrat algunes dificultats que a voltes tenia en parlar. Ell ens reconfortava a natres! Eixe era Carrégalo.

Carles Terès

La cervesa més cara

(Publicat a La Comarca el 5 de març del 2021)

Un dia, de repent, et trobes malament. Sents que no pots respirar bé, i tens febre. Recordes que fa uns dies vas quedar amb los amics per anar a prendre una cerveseta… o quatre. Però no cal ficar-mos en lo pitjor. Vas a fer-te una prova i et quedaràs tranquil. De moment estaràs uns dies a casa.
Dones positiu. T’hauràs de confinar durant un temps indefinit, també los teus amics i familiars. Passes los dies minjant coses sense sabor, tenint fred tot lo temps, ofegant-te al caminar. Només esperes curar-te per poder tornar a tindre una vida normal, com la d’abans. Però, encara que no ho vols vore, saps que estàs anant a pitjor. Al remat no pots aguantar, i decideixes anar a l’hospital.

T’ingressen. Et porten a un pavelló molt gran, on ni la llum del sol s’atreveix a entrar. Dotzenes de llits com el teu s’estenen per la estança. A cada un d’ells hi ha algú tossint. De tant en tant, un home vestit amb una granota blanca i triple mascareta, al que només li veus los ulls, passe a vore com estàs i apunte quatre coses a una llibreta. Et regala un somriure brillant, un somriure d’ànims, que tu no veus.

Los dies engendren setmanes, o això creus, perquè no hi ha ningú que et digue quina hora és, i la llum sempre està encesa. Ja has aprés a distingir als metges pels ulls i per la veu, però no tens forces per a dir-los més que «gràcies» de tant en tant. Et preguntes quants dies portes sense vore la teua família, ni els teus amics. Estaran bé, o estaran al pavelló de la vora?

Esta història no té final, perquè encara hi ha cents de persones lluitant contra l’enemic invisible, encara hi ha cents d’històries sense un final escrit. Quan una abraçada és un arma, i un allunyament una prova d’amor, les regles del joc canvien.

Luismi Agud

Ametllers de Califòrnia

(Publicat a La Comarca el 31 de febrer del 2021)

Califòrnia és un mar d’ametllers. Ere d’esperar per la creixent presència de les ametlles californianes als supermercats i tendes espanyoles i per la seua influència clau en el preu internacional d’este fruit sec, decissiu per a l’agricultura del Baix Aragó i el Matarranya. Però els inabastables bancals on es produeix l’aclaparadora oferta d’ametlles californianes no ixen a cap serie de televisió, pel·lícula, reportatge ni documental.

Una serie de televisió, ‘Goliath’, està ambientada, precisament, en les extenses plantacions d’ametllers de Califòrnia, que, per fi, apareixen als gran mitjans de comunicació de masses. Encara que moltes pel·lícules i series estan rodades a Califòrnia, l’única referència del paisatge que transmeten és la d’un desert inhòspit on, de vegades, els malfactors van a enterrar els cadàvers dels seus esgarrifosos crims. Cactus, sorra, calor i extensions buides de tota vegetació son les úniques referències del paisatge californià que arriben a l’espectador.

Però era de sospitar que hi havia alguna cosa més fora de les grans ciutats costeres i del sufocant desert per enterrar cadàvers que ens mostraven el cine i la tele. ‘Goliath’, una bona serie per altra banda, discurreix entre enormes extensiones d’ametllers perfectament esporgats, arrenglerats i regats per goteig. Segons conta un dels personatges, a l’estat de Los Ángeles n’hi ha finques de 80.000 hectàrees plantades d’ametllers. O és una mala traducció de les mesures nordamericanes o els ametllerals ocupen superfícies inmenses que fins ara ningú havia mostrat en pantalla. I això que la indústria californiana de cine i televisió és la més potent i influent del món. Una realitat rural que, com passa aquí, a l’altre costat de l’Atlàntic, els grans mitjans de comunicació no mostren al gran públic. La ruralitat, aquí i allí, ignorada per la societat urbana dominant.

Lluís Rajadell 

COSES DE NADAL

(Publicat a La Comarca 18 desembre del 2020)

Lo primer pi de Nadal se va ficar al Portal a principis de la dècada de 1970, quan van començar a aparèixer pel poble los primers tractors i «remolques» (l’animal no podie arrossegar tant pes). Eren los quintos de l’any los qui se’n encarregaven. S’ataüllaven lo pi, un de ben «majo», i el dia decidit l’anaven a buscar. Enculaven lo «remolque» al pi, en la portera de radere treta, per tal de que la copa del pi i bona part del tronc, al talla’l, caigués a dins.
Quan arribaven al Portal la operació ere a la inversa. S’enculave el «remolque» mirant de que el tronc que sobreixie quedés just davant del forat i en sogues s’estirave per adreçâ’l. Al mig de la plaça hi havie un petit pou, que durant l’any estave tapat en una arqueta, i ere allí on se ficave. Una volta clavat, s’ajustave en unes falques de fusta que se picaven en un mall per tal de que quedés ben fixat.

L’any 1990, l’Ajuntament va fer tres estructures metàl·liques que anaven al Portal, a la Fonteta i a Santa Llúcia. Així, ja no calie tallar un pi sencer (i alguna pinyera i tot!) cada any, sol eren necessàries les ‘rames’ per omplir los braços de les estructures. No obstant, lo del Portal se va reservar pals quintos, que el van seguir tallant uns pocs anys més. Variant d’un a tres lo número d’arbres que es ficaven, es com s’ha seguit fent durant los últims 29 anys.

Enguany la sorpresa va ser majúscula. Un bon dia va aparèixer un súper arbre (artificial) de Nadal al Portal per substituir al vell. Los canvis, a bé o a mal, no estan exempts de polèmiques, i este no ha sét una excepció. Pel poble s’ha parlat de la estètica de l’arbre, del «gasto» total que s’ha fet en la decoració (això és important!) i de si es ètic haver-lo fet en un any que ha sét i està sent tant dur per molta gent. Que cada un traigo les seues conclusions. Bon Nadal i esperam que millor any nou!

Estela Rius

Un banc per a una comarca

(Publicat a  La Comarca 11 desembre 2020)

La xarxa d’oficines bancàries va minvant al Matarranya a mida que minva la població i a mida que les entitats financeres desapareixen per fusió o absorció. També es tanquen sucursals per procurar la màxima rendibilitat d’un negoci que també camina cap a la digitalització.
Però el costum de guardar els estalvis en bancs i caixes és una pràctica relativament nova al medi rural, on, fa menys d’un segle enrera, els pocs diners que les famílies aconseguien es guardaven ben amagats a casa —sí, de vegades, davall del madalap—. I quan es necessitaven diners emparats s’acudia als prestamistes locals, mai a entitats bancàries, que eren cosa de negocis i empreses no de llauradors.

La mínima presència bancària de la primera meitat del segle passat queda reflectida en la relació de les oficines de banca del 21 de novembre de 1941 a Terol que figura a la Causa General. A la província n’hi havia llavors vuit bancs implantats amb un total de 20 sucursals. Només n’hi havia un banc al Matarranya, el Banco Hispano Colonial, que tenia la seu a Vall-de-roures. També hi figura una “delegació” de la mateixa entitat a Calaceit, encara que “sense personalitat independent”. El Banco Hispano Colonial havia absorbit al Banco de Reus i, als anys cinquanta del segle XX, seria absorbit també pel Banco Central, ara Banco Santander. La seua oficina estava al carrer Pla. I encara segueix per allí.

Dins del Baix Aragó històric, també tenien sucursals bancaries l’any 1941, Alcanyís, Albalate del Arzobispo, Alcorisa, Calanda, Híjar i La Puebla de Híjar.
Per donar una referència actual, la Caixa Rural de Terol, l’entitat financera amb més presència a la província, obri 10 oficines a diari en la comarca del Matarranya, tantes com n’hi havia en tot el Baix Aragó històric fa 80 anys.

Lluis Rajadell

La bellesa del desordre més perfecte

(Publicat a La Comarca 4 desembre 2020)

Heu sentit parlar alguna volta de l’efecte palometa? Una palometa que bat les ales a Sri Lanka és capaç de provocar un huracà a Washington, sempre i quan es dónon les condicions apropiades per a què això passo. És la teoria del caos, la que amostre una sèrie d’esdeveniments aleatoris que, combinats sota uns determinats factors, són capaços de girar el timó, canviar el curs de la història. És la bellesa del desordre més perfecte.

Eixa palometa som tots. Comencem a batre les ales al fer la primera passa i només parem quan mo n’anem d’este món. Lo present, on a natres mos agarre l’huracà, és un quadre en blanc, on una sola pinzellada pot acabar convertint-se en una cosa tan màgica com la Nit Estelada, o tan cruenta com lo Gernika. Mitjançant actes «sense importància», responsabilitats i irresponsabilitats, amistats i traïcions, riures i plors, construïm un món nou. Un món fugaç i efímer. On, encara que a voltes creguem tindre-ho tot controlat, no podem. Suposo que no cal ficar exemples de moments on ham perdut lo control total de la situació, ara mateix estem vivint-ne un.

Lo control no existeix. Es només una il·lusió creada per una aparent falta de desordre. Vivim en un present impredictible i caòtic, ple d’oportunitats positives i negatives, on tot i res pot passar tan ràpid que ni mo n’acatem. Lo control pot dissoldre’s com un paper en los primers trons d’una nit borrascosa. Pot aparèixer i desaparèixer en qüestió d’instants, perquè d’això va la vida, d’instants. I això, només això, és la bellesa del desordre més perfecte.

Luismi Agud

Cent anys de comerç

(Publicat a La Comarca 30 octubre 2020)

La Caixa Rural de Terol celebra enguany el centenari de la seua fundació i, entre d’altres activitats per a celebrar-ho, va retre a la seua assemblea general ordinària del passat 20 d’octubre un homenatge a totes les empreses centenàries de la província. N’hi van eixir 15. N’hi ha per Terol, pel Baix Aragó i per les conques mineres. Però també n’hi ha una a la comarca del Matarranya, la ‘Ferreteria Falgàs’ de Vall-de-roures.

En la documentació que va facilitar la Caixa Rural, s’explica de la casa Falgàs: «Fundada en 1868. Comerç a Vall-de-roures. En l’actualitat és gestionada per Almacenes Bersegura S. L. després de quatre generacions de la família Falgàs».

Per la «molt més que ferreteria» Falgàs han passat la major part dels veïns de Vall-de-roures durant els darrers cent anys, però també bona part dels veïns de tota la comarca del Matarranya. A la tenda-magatzem que esta empresa tenia ben prop del Pont de Pedra que travessa el riu Matarranya els clients hi trobaven quasi tot el que necessitaven llevat d’alimentació i tèxtil. Entrar a aquella tenda baixant els esglaons de la porta principal era entrar en una mena de cova de les meravelles d’on penjaven les mercaderies del sostre i on, entre lleixes, mostradors i passadissos, es podia trobar tot o quasi tot el que el client necessitava. I, si no ho trobava, li ho demanaven per a la pròxima visita.

I ara, a per altres cent.

Lluís Rajadell

En defensa de la Toscana

(Publicat a La Comarca 25 setembre 2020)

Els diaris i les xarxes socials s’han encès estos dies amb articles molt indignats i vehements que s’abraonen contra l’eslògan de moda, ‘El Matarranya, la Toscana aragonesa’. L’argument exposat en estos escrits acostuma a girar al voltant de la idea que es fa de menys al Matarranya, una comarca amb molts i molt importants valors naturals i culturals, al promocionar-la per comparació amb la Toscana i no per sí mateixa. Una famosa hostalera de la comarca i pionera en l’oferta turística de qualitat em deia que no li pareixia gens malament la tan criticada expressió, tenint en compte que és el que és, un eslògan promocional. Si funciona com a tal, si aconsegueix captar l’atenció del públic potencial, és encertat. Per això es va inventar. I el lema que ens ocupa ho aconsegueix en vincular -més o menys justificadament- el Matarranya amb una regió italiana de fama mundial i amb una projecció turística única al món. Vincula el Matarranya amb un referent turístic universal. No és poc. Però és allò que és, un ham per despertar el interès del futur visitant. El turista, arribe per la causa que arribe, no se n’anirà decebut, segur. El Matarranya no és la Toscana aragonesa. Ni li cal. És un destí turístic singular amb identitat pròpia. Però tampoc la Coca Cola és «l’espurna de la vida». És una beguda refrescant que, si de cas, fa pessiguanyes al passar per la gola. Però l’espurna de la vida no es veu per cap cantó. Ni Tío Pepe es «sol de Andalucía embotellado». És un vi de Xerès i prou.

El Matarranya no és una imitació de la Toscana i cada vegada sona més a tot l’Estat com a destí turístic. Igual hi té alguna cosa a veure el maleït i desencertat eslògan. O igual no és tan desencertat.

Lluís Rajadell

L’essència de la festa

(Publicat a La Comarca 28 agost 2020)

Estam a punt d’acabar el mes d’agost, el cor de l’estiu i el temps de vacacions per molts. A Nonasp, lo final d’este període estival són les Festes Majors de Sant Portomeu. Enguany, la situació derivada del COVID-19, ha fet que es digo que no tenim Festes. Però, realment, què entenem per Festes?

Cada un, segurament, tenim una visió diferent, alguna cosa que consideram imprescindible i que no pot faltar en estos dies. Pels més grans, poden ser les misses, els bars o el ball; per altres la presentació de les nonaspines/ins, la xaranga, lo cuixot ensabonat, vindre a veure el Museu o els focs artificials; pels mes joves, la penya o bé les “coltxonetes”.

No obstant, des del meu punt de vista, hi ha una cosa sense la qual no podem dir que estam en Festes: la música. En realitat, l’essència de les Festes és la música, que és la que propicie l’ambient. És l’indicador de que estam en uns dies especials. La melodia que s’escape del Portal, de les penyes, de la xaranga, fa que el nostre estat d’ànim sigo festiu, que tinguéssem ganes de diversió i que tot funciono.

Este any atípic, no és lo primer que mos dixe sense Festes, o millor dit, sense música, ja que es té constància que durant alguns anys del segle XX, tampoc n’hi va haver. Los anys 1913, 1925 i 1933 els causants van ser els problemes econòmics, que impossibilitaven poder assumir el cost de l’orquestra. De l’any 1936 al 1938, desgraciadament, lo mes d’agost va estar tacat per la Guerra Civil.

Avui estam a 28 d’agost, i un any “normal” diríem que és lo dia del gos, és a dir, l’endemà de les Festes. Lo dia que ja no sone la música, que tot s’ha acabat, i que pareix que mos haigo dixat la riuada, motiu pel qual tots estam cansats i fem una mica el gos, és a dir, lo gandul per tal de recuperar les forces. D’aquí el nom. Este 2020, en realitat, los cinc dies de (no)festes han sét una mica “dia del gos”, perquè és difícil no difuminar el límit entre un dia corrent i un dia en el que, si tot anés bé, hauríem d’estar de farra. Ara toque ser responsables i esperar que passo un any. Tindrem festes l’any que ve? Està en mans de tots/es!

Estela Rius