Lògiques turístiques

(Publicat a La comarca el 25 de juny del 2021)

Quan vaig tornar del meu primer viatge a l’estranger, mirant les fotos que havia fet, me vaig quedar pensant en la gran quantitat de persones desconegudes que hi apareixien. Moltes d’elles, fent fotos. Tot seguit me va assaltar lo pensament invers: a quantes fotos de gent desconeguda deuria d’estar jo?

Suposo que en aquell moment de fer la foto me va deure d’importar poc que la Fontana di Trevi estès a rebentar de turistes, que igual que jo, volien fer-se una foto davant del monument. L’objectiu no ere aconseguir una estampa idíl·lica i sense gent pel voltant com la d’Anita Ekberg i Marcello Mastroianni a La Dolce Vita. En absolut. L’única finalitat ere poder fer la foto i ensenyar-la a l’arribar a casa o ficar-la a Instagram… (però això ja és un altre tema).

Estant ficats de ple en lo paper de turistes, mos fem i fem (a seques) fotos davant de qualsevol cosa: paisatges, monuments, places… tot val. Disparam vint-i-cinc, cinquanta fotos en poc temps. Que més done, són gratis, i si alguna no la volem ja la «borrarem», no? És curiós que, a voltes, quan anem a fer turisme, perdem una mica lo control i el sentit sobre les coses. Per fer una foto, mos oblidam de mirar sense cap pantalla pel mig i de «disfrutar» lo que tenim davant nostre.

Però com dic, lo del turista no és més que un paper que assumim inconscientment en estes ocasions perquè, pensant-ho fredament, mos faríem, sense més ni més, una foto davant de la missa o de la plaça del nostre poble?

Lo turisme és una indústria de creació d’imatges que entén la fotografia com l’instrument perfecte per donar forma al discurs del desig, i per tant, lo destí turístic és una imatge construïda per generar la necessitat d’anar-hi. I anar-hi sense fotografiar-se a tot arreu no té gràcia… Mira, aquí hi ha poca gent! Mos fem una foto?

Estela Rius

Per un passat millor

(Publicat a La Comarca l’11 de juny del 2021)

Fa molts anys, allà pel 1800, va tindre lloc lo que passarie a la història com a Revolució Industrial. Van aparèixer lo Big Ben, les gorres planes de pana, Oliver Twist i, sobretot, les fàbriques, a on treballarie la major part de la població urbana (que ere la major part de la població del país). Poc abans havie tingut lloc la Revolució Francesa, que va causar la implantació d’una educació pública i gratuïta, a la que tingueren accés los alumnes de tot lo món.
La conjunció de les dos revolucions van donar pas a un sistema educatiu públic basat en la utilitat i la producció industrial: s’educave als sagals intentant que foren útils treballant, i les assignatures que tenien més importància eren les científiques, ja que eren aquelles les que impulsaven la innovació tecnològica. Per lo tant, la literatura, la història, la música i les arts van quedar relegades a la inutilitat més absoluta.
Lo sistema funcionave de manera laboral, evaluant els alumnes en una sola prova igual per a tots. Qui estave capacitat, podie continuar, qui no «valie pa estudiar» ere «despedit» de l’escola. Si ho pensem bé, podie tindre sentit, per lo fet de que lo número de fàbriques ere limitat, i sols uns pocs aconseguirien faena com a tècnics i mecànics. Però van cometre un error: van avaluar igual les arts i les humanitats, sense tindre en compte que no hi havie un mercat laboral restringit per a poca gent: tot lo món podie escriure poemes i pintar paisatges, però los sagals van creure que no, i van ensenyar als seus fills que no, i los fills van ensenyar als seus fills que no.
Ho cregueu o no, aquell sistema educatiu segueix actiu avui en dia. Es com si s’haguere fossilitzat, i puguere seguir invariable als canvis que han tingut lloc al món (que no són pocs, des de 1800). A voltes pareix que estem educant als sagals per un passat millor.

Luismi Agud

Les noies dels anys vint

(Publicat a La Comarca el 14 de maig del 2021) 

Me les imagino treballant, passejant i anant a ballar per aquella Barcelona ja inexistent, en una època que estic segura que va ser feliç per les seues protagonistes. Un temps de joventut, d’alegria i de llibertat personal, que difícilment podie dixar entreveure’ls los temps tan difícils que els vindrien al cap d’uns quants anys.

La dècada de 1920 va suposar un canvi de paradigma en les formes de vida urbanes. Degut a la industrialització i a la recent implantació de la jornada laboral de vuit hores, la classe treballadora va obtindre més temps lliure per l’oci i més recursos econòmics per gastar en elles mateixes.

L’entrada de les dones al mercat laboral va contribuir a l’expansió del consumisme i al canvi de valors i costums que les acompanyaven. Entre les noies joves se va implantar una nova forma de vestir que responie al model de la flapper. Este nou estil encarnave la joventut, el dinamisme, l’energia. Hi imperaven les formes rectes i poc voluptuoses; se va dixar enrere la cotilla i se van escurçar les «faldetes» per davall del genoll. Pel que fa al pentinat, se va passar de portar lo monyo arreplegat a tallar-se’l curt.

A raïl d’això vull introduir una anècdota que em va contar ma iaia: «Un bon dia la tia se va presentar a la casa que la mare estave servint, perquè li volie ensenyar com li havie quedat lo monyo ‘después’ de tallar-se’l. La mare, quan la va veure, del disgust que va tindre li va tancar la porta, dient-li (enfadada): Que has fet de tallâ’t lo monyo!? Al cap de quinze dies també se’l va tallar ella i va pensar, ara me mereixeria que ma germana em fes lo mateix».

Qui primer adopte les modes és la joventut, i aquelles dos nonaspines que als anys vint estaven servint a Barcelona no es van quedar enrere. Los canvis en la imatge personal i l’elegància que desprenien no sols queden patents en la memòria oral, sinó també en les fotos que, prop de fer los cent anys, ara jo miro en tanta fascinació.

Estela Rius – Viles i gents

Imaginació llauradora

(Publicat a La Comarca el 7 de maig del 2021)

La ment del llaurador no s’associe habitualment amb la imaginació, una qualitat que es considera més pròpia de poetes, artistes, pensadors o filòsofs. Apegada com està a la terra i al treball físic més exigent, es pot pensar que no te tendència ni capacitat per a l’abstracció. Una presumpció molt equivocada.

Recordo quan, amb un llaurador amic de la família, vaig anar a vore, mig d’amagat, una finca de pinar que volie comprar per desermar-la. Buscave opinions abans de proposar un preu al propietari. Allí no hi havie més que erms, bancals poblats de pins, carrascots i romers, màrgens foradats per portells, golerons i herba. Jo no hi veia altra cosa, però aquell home hi veie plantacions d’ametllers florits i ben arrenglerats, vinyes a punt de veremar o rengleres ufanoses d’oliveres. Al seu cap, arrabassave la malea, arrencave pins i carrasques, anivellave les parades, tapave els golerons i tornave els màrgins.

Podie vore los ametllers florits i la terra despullada i ben llaurada. Però jo no aconseguia vore més enllà dels pins, la malea i les roques volanderes.

No ere un caprici ni un luxe poètic. La seua capacitat d’abstracció tenie una aplicació molt pràctica: determinar el valor i el preu que estave disposat a pagar per una terra erma, una finca abandonada i per un pinar jove.

Mentalment, després de fer los arrencadissos, traduïe aquell erm en peus de vinya, ametllers o oliveres. Podie mesurar amb precisió matemàtica les càrregues de verema o els dobles d’olives i ametlles que aquella terra salvatge i improductiva produirie una vegada estiguere domada, al cap de quatre o cinc anys, no més. A tants duros per doble o per càrrega, en tants anys la finca estarie pagada. Valie o no valie la pena comprar-la?

Els llauradors transformen pinars espessos, plens de roquissals i barrancs en bancals aplanats de sembradura, ametllers, vinya o oliveres. Només amb la seua imaginació portentosa d’homes de camp.

Lluís Rajadell – Viles i gents

Les armes més poderoses

(Publicat a La Comarca el 30 d’abril del 2021)

Lo febrer de 1968, lo món va quedar consternat per la publicació d’una fotografia que amostrave la realitat de la Guerra de Vietnam. An ella, s’hi podie apreciar al general Nguyen Ngoc Loan fent una execució sense judici a un home, aparentment civil.

La fotografia, que va ocupar titulars per tot lo món, va amostrar a la població la crueltat d’una guerra que estave passant a l’altre cantó del planeta. Des d’aquell moment, la joventut va començar a protestar per a que la guerra acabare, i ho va aconseguir: a partir de l’any següent, el president dels Estats Units, Richard Nixon, ordenaria l’exèrcit americà abandonar progressivament Vietnam.

Eddie Adams, qui havie fotografiat l’acte, va escriure el 1998: «Les fotos són les armes més poderoses del món». L’episodi va demostrar, a més de la crueltat de la guerra, lo poder que les fotografies i el periodisme tenen en l’actualitat per canviar lo pensament de la població. Podem afirmar que Adams va matar la guerra, i va salvar cents de vides.

Luismi Agud Sorli – Viles i gents

En record d’en Vicent de Melchor

(Publicat al diario de Teruel el dissabte 24 d’abril del 2021)

En Vicent de Melchor, professor titular de Gramàtica Històrica i Història de la Llengua Catalana del Departament de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona i soci d’ASCUMA i de Clarió, ha mort el passat 19 de febrer als 63 anys. Nascut a Barcelona el 1958 de pares valencians, tenia, des de començament de segle, segona residència a Fórnols de Matarranya. A partir del 2009, en haver-se de jubilar prematurament per una greu malaltia, va viure-hi seguit uns quants anys amb la família, fins que quan els fills tingueren edat d’anar a l’institut, tornaren tots a viure a Barcelona. En aquests anys, concretament del 2010 al 2014, escrigué una trentena de col·laboracions a la revista franjatina Temps de Franja. El devia esperonar a aquesta activitat publicista veure de ben prop les ignomínies i avoleses –el 2010 havien tingut lloc els luctuosos Fets de la Codonyera– a què solem sotmetre aquest patrimoni tant íntimament aragonès que és la llengua catalana, pròpia i històrica de l’Aragó. Malgrat això, i que els seus fills haguessen estat discriminats per la mestra per parlar en català a l’escola de la Freixneda, en Vicent considerava que s’havia d’admetre, al costat del glotònim “català”,  d’alguna manera el glotònim infamant “xapurriau”. Tanmateix el seu camp d’estudi preferit no eren les misèries político-sòcio-lingüístiques aragoneses, sinó els anys gloriosos de l’anomenat “Període menorquí de la llengua i la literatura catalanes”, quan la nostra llengua pogué desenvolupar-se lliurement durant  el tolerant Govern Britànic del 1706 al 1802, interromput breument pels intolerants Governs Francès i Espanyol del 1756-1763 i del 1782-1798 respectivament. En de Melchor es va interessar molt especialment per l’obra d’en Joan Ramis, introductor del teatre neoclàssic en la literatura catalana: en publicà els drames Aminda el 1981 i Lucrècia el 2019, i diversos estudis. També d’ell és l’edició i estudi d’uns primer Evangelis menorquins de procedència valenciana. I no hauríem d’oblidar que per iniciativa seua, i en col·laboració amb n’Albert Branchadell, el seu Departament va enviar un text d’al·legacions al nostre Govern quan  es debatia la primera, i única, Llei de Llengües Aragonesa. 

Artur Quintana

Lo dia més important

(Publicat a La Comarca el 23 d’abril del 2021)

Avui és 23 d’abril: lo dia de Sant Jordi i, sobretot, del llibre. Un dia per recordar totes aquelles mans que es van atrevir a agarrar una ploma, i contar-mos lo que passave pel seu cap turmentat. Perquè van ser elles qui van immortalitzar records que, avui dia, encara ressonen per les llibreries. Van ser ells qui van encendre les espurnes quan cap veu s’atrevia a pal·liar l’obscuritat. Van ser ells, sol ells, qui van mantindre viva l’ànima de la gent quan l’esperança i la il·lusió havien abandonat lo vaixell.

La literatura és un sentit misteriós, o millor: un misteri sentit, perquè és una de les armes més perilloses que existeixen: és una fletxa que impacte directament al cor del lector, i li fa sentir allò que l’autor vol en eixe moment, són desfilades de paraules que marxen. A voltes van alegres, disposades a ballar amb lo cor del lector; i a voltes tristes, que pareix que arrosseguen amb elles segles d’existència turmentada. La literatura pot ensenyar-mos moltes coses del món on vivim, i també de natres mateixos. Perquè és una manera d’eixir volant d’este caòtic món i aventurar-se en una dimensió paral·lela. És una alternativa a viure.

Només cal obrir un llibre, i començar a passejar les pupil·les per les sendes de tinta. Al moment lo cap començarà a volar cap a turmentoses batalles marítimes, tranquil·les ciutats a la vesprada o alegres platges al migdia. Perquè eixa es la màgia de la literatura. 

Luismi Agud Sorli – Viles i gents

Carrégalo

(Publicat a La Comarca el 26 de març del 2021)

Dissabte dematí arribava la notícia de la mort del company José Antonio Carrégalo. Malgrat que el seu delicat estat de salut havia empitjorat les darreres setmanes, va ser una garrotada inesperada.

La seua figura és una de les més importants per a la Renaixença cultural de la nostra comarca. Com tants d’altres, havia crescut en el prejudici de creure que parlàvem un idioma amb nom de no-idioma. Tot l’important venia en castellà i de les ciutats. Les nostres paraules, tot i ser precises i belles, no es podien escriure, no servien per expressar sentiments profunds, per formular qüestions acadèmiques, ni tan sols per a què el vicari fes un sermó de consol en l’enterrament dels nostres éssers estimats.

Però vet aquí que un dia de 1987 va arribar a les seues mans un poema d’un altre gegant de la Renaixença matarranyenca, el pena-rogí Desideri Lombarte: «A la conquesta de la roca». Carrégalo escrigué «¿Com podie ser que algú, amb aquell «chapurreau» nostre d’anar per casa, amb un llenguatge tan pròxim i familiar com el que emprave, haguere pogut compondre una cosa tan bella i suggeridora? […] Allí va començar tot.» En el cas de Carrégalo, «tot» és molt: articles, treballs d’investigació, creació literària, activisme cultural…

És una de les persones més bones que conec. Sempre conciliador, comprensiu, obert a totes les opinions. Personalment va ser com un germà gran. Entre moltes altres coses, em va inspirar per escriure Licantropia i em va assessorar i aconsellar durant tot el procés d’escriptura.

Parlar amb ell era un bàlsam. Sempre positiu, agraïa a la vida tot el que li havia donat. Els darrers temps enviava missatges de veu que ens reconfortaven, malgrat algunes dificultats que a voltes tenia en parlar. Ell ens reconfortava a natres! Eixe era Carrégalo.

Carles Terès

La cervesa més cara

(Publicat a La Comarca el 5 de març del 2021)

Un dia, de repent, et trobes malament. Sents que no pots respirar bé, i tens febre. Recordes que fa uns dies vas quedar amb los amics per anar a prendre una cerveseta… o quatre. Però no cal ficar-mos en lo pitjor. Vas a fer-te una prova i et quedaràs tranquil. De moment estaràs uns dies a casa.
Dones positiu. T’hauràs de confinar durant un temps indefinit, també los teus amics i familiars. Passes los dies minjant coses sense sabor, tenint fred tot lo temps, ofegant-te al caminar. Només esperes curar-te per poder tornar a tindre una vida normal, com la d’abans. Però, encara que no ho vols vore, saps que estàs anant a pitjor. Al remat no pots aguantar, i decideixes anar a l’hospital.

T’ingressen. Et porten a un pavelló molt gran, on ni la llum del sol s’atreveix a entrar. Dotzenes de llits com el teu s’estenen per la estança. A cada un d’ells hi ha algú tossint. De tant en tant, un home vestit amb una granota blanca i triple mascareta, al que només li veus los ulls, passe a vore com estàs i apunte quatre coses a una llibreta. Et regala un somriure brillant, un somriure d’ànims, que tu no veus.

Los dies engendren setmanes, o això creus, perquè no hi ha ningú que et digue quina hora és, i la llum sempre està encesa. Ja has aprés a distingir als metges pels ulls i per la veu, però no tens forces per a dir-los més que «gràcies» de tant en tant. Et preguntes quants dies portes sense vore la teua família, ni els teus amics. Estaran bé, o estaran al pavelló de la vora?

Esta història no té final, perquè encara hi ha cents de persones lluitant contra l’enemic invisible, encara hi ha cents d’històries sense un final escrit. Quan una abraçada és un arma, i un allunyament una prova d’amor, les regles del joc canvien.

Luismi Agud

Ametllers de Califòrnia

(Publicat a La Comarca el 31 de febrer del 2021)

Califòrnia és un mar d’ametllers. Ere d’esperar per la creixent presència de les ametlles californianes als supermercats i tendes espanyoles i per la seua influència clau en el preu internacional d’este fruit sec, decissiu per a l’agricultura del Baix Aragó i el Matarranya. Però els inabastables bancals on es produeix l’aclaparadora oferta d’ametlles californianes no ixen a cap serie de televisió, pel·lícula, reportatge ni documental.

Una serie de televisió, ‘Goliath’, està ambientada, precisament, en les extenses plantacions d’ametllers de Califòrnia, que, per fi, apareixen als gran mitjans de comunicació de masses. Encara que moltes pel·lícules i series estan rodades a Califòrnia, l’única referència del paisatge que transmeten és la d’un desert inhòspit on, de vegades, els malfactors van a enterrar els cadàvers dels seus esgarrifosos crims. Cactus, sorra, calor i extensions buides de tota vegetació son les úniques referències del paisatge californià que arriben a l’espectador.

Però era de sospitar que hi havia alguna cosa més fora de les grans ciutats costeres i del sufocant desert per enterrar cadàvers que ens mostraven el cine i la tele. ‘Goliath’, una bona serie per altra banda, discurreix entre enormes extensiones d’ametllers perfectament esporgats, arrenglerats i regats per goteig. Segons conta un dels personatges, a l’estat de Los Ángeles n’hi ha finques de 80.000 hectàrees plantades d’ametllers. O és una mala traducció de les mesures nordamericanes o els ametllerals ocupen superfícies inmenses que fins ara ningú havia mostrat en pantalla. I això que la indústria californiana de cine i televisió és la més potent i influent del món. Una realitat rural que, com passa aquí, a l’altre costat de l’Atlàntic, els grans mitjans de comunicació no mostren al gran públic. La ruralitat, aquí i allí, ignorada per la societat urbana dominant.

Lluís Rajadell