Freds tardans

(Publicat a La Comarca el 8 d’abril del 2022)

La intensa gelada dels primers dies d’abril, arribada després d’un hivern suau, ha enxampat els ametllers florits o ja amb les ametlles tendres i propenses a congelar-se. Les terres fondes de les valls han estat les més castigades pel gel, que ha malmès la collita de les varietats més típiques de les comarques baixaragoneses: la marcona i la llargueta. Les varietats de floració més tardana han aguantat una mica més, però també han portat un fort espolsó.

Quan tota l’ametlla que es produïa al Matarranya o al Baix Aragó era marcona, llargueta o comuna -fa quaranta anys-, el risc de perdre la collita per la baixada de les temperatures a les darreries de març o a començaments d’abril era encara més alt. L’aparició d’ametlles més resistents al gel per la floració tardana i la substitució progressiva de la llargueta i la marcona han servit per reduir la incidència dels freds tardans, però no per evitar-la.

Les ametlles marcona i llargueta tenen fama de ser les dues varietats amb més qualitat, però tenen el gran problema de la floració primerenca, un inconvenient que les ha fet retrocedir mentre creixen les noves variants de floració retardada. I el risc de gelada no és l’únic inconvenient de marcones i llarguetes. Per això cada dia en queden menys arbres, mentre les alternatives tardanes i extra tardanes van a més. Producció segura contra qualitat. Guanya la seguretat. Però, potser, el canvi climàtic tingue alguna cosa que dir i la causa de les marcones i llarguetes no estiga perduda.

Lluís Rajadell.

Una veritable falsetat

(Publicat a La Comarca l’1 d’abril del 2022)

La postveritat és la creença del fet que una cosa paregue veritat és més important que la pròpia veritat. Es a dir, són més importants les sensacions que ha de transmetre el missatge que el propi missatge en sí, per la qual cosa, es podrie inclús tolerar afegir alguna falsedat, sempre i quan ajudo a matisar lo que volem dir.

Això ha ocasionat que, al nostre present, hi hague una normalització de la mentida, que ja no es penalitzo. Ara tenim per natural que un senyor amb corbata i nas quilomètric mos juro que millorarà la nostra vida, i inclús li podem arribar a fer cas, sabent que realment no complirà la seua paraula. A l’antiga Atenes, si un governant prometie fer una reforma que, finalment, no duie a terme, ere condemnat a mort. Suposo que no cal mencionar l’anarquia en la que viuríem si encara forem grecs.

I és que, en certa manera, algunes persones necessiten ser enganyades. Necessiten tindre falses esperances per seguir endavant. Los ressorts del poder se n’han aprofitat per construir una distòpia orwelliana de ficcions i il·lusions paral·leles al món real, a on pareix que tots los problemes es poden solucionar en una reunió d’una hora, en un discurs de deu minuts. Obvien que el miratge de la realitat és una de les complexitats més belles de la naturalesa, i que les solucions es presenten de manera tan impredictible i caòtica com la efimeritat d’una paraula, d’una falsa veritat, o d’una veritable falsedat.

Luismi Agud

Fer conèixer els autors locals

(Publicat al Diario de Teruel el 19 de març del 2022)

L’Obra poètica completa de Desideri Lombarte ha inaugurat la nova col·lecció “Biblioteca Turolense”, que promou l’Instituto d’Estudios Turoleneses. Va aparèixer fa uns mesos, l’any passat, i es va donar a conèixer a través de presentacions en diferents llocs. A la del 6 d’octubre a la llibreria Laie de Barcelona, de la qual este mateix diari se’n va fer ressò, van seguir les de Pena-roja de Tastavins ―poble natal de l’escriptor―, Tortosa, Castelló i Tarragona. A les primeres l’assistència de públic va ser important, sobretot de familiars i matarranyencs que ja coneixien prèviament l’autor i obra i que se’n havien assabentat de l’acte a través de canals interns, però poca a les dos raderes, escassament publicitades. Ara s’ha feit una segona tanda de presentacions més institucionals de la mateixa obra: al Paranimf de la Universitat de Saragossa i al Museu Provincial de Teruel, ben lluïdes i comentades a la premsa. L’altra cara han estat los actes en llibreries de València, Barcelona i Tarragona, on l’obra de Desideri acompanyava les “Antologías poéticas” de Idelfonso Manuel Gil, José Antonio Labordeta y Enrique Villagrasa, una altra feliç iniciativa de l’IET:  la concurrència a una ciutat tan gran com Barcelona va ser de només 6 assistents este 10 de març. Pareix que les xarxes socials de l’IET i de la Diputació que ho van anunciar han resultat insuficients per arribar al públic que encara no coneix estos autors remarcables. Així, si la difusió falla, l’artista queda condemnat als circuits locals, a la celebració interna i momentània. Una llàstima. Perquè ells i les seues obres, que sempre naixen amb la voluntat de ser llegides, formen una part molt valuosa del patrimoni de tota la societat d’origen, independentment de la voluntat dels autors de fer-ne bandera geogràfica o identitària. No és esta una tasca de la indústria editorial, sinó de les institucions culturals pròximes, que mostrant i reivindicant los seus fills creadors, gràcies a l’art universal, fan existir i persistir la terra a on van nàixer.

María Dolores Gimeno

Pau (que no ar) Riba

(Publicat a La Comarca l’11 de març del 2022)

És un fet que la pau duradora és impossible. Ni tan sols a Europa, que hauria d’haver quedat immunitzada després dels horrors de les guerres «mundials». Primer va ser Iugoslàvia, ara Ucraïna. Per això no tinc cap gana de parlar del tema; ni gana ni tampoc informació mínimament contrastada per compartir la meua opinió (no ho diuen, que la primera víctima de la guerra és la veritat?).

Així doncs, en comptes de la pau parlaré d’en Pau, Pau Riba, que ens ha deixat aquest dissabte 6 de març; un artista que va obrir-me totes les finestres i balcons del cap, cor i ànima (si és que en tinc).

Vaig sentir una cançó seua per primer cop quan encara no havia fet els quinze, en una casset recopilatòria de cantants catalans que no sé d’on vaig treure. La qüestió és que va començar a sonar un arpegi molt transparent de guitarra i, de seguida, la veu, una veu diferent a tot lo que havia sentit, que pareixia que anava a desafinar però mai no ho acabava de fer. Aquella veu m’explicava la història d’un home que deixa passar totes les oportunitats que se li van presentant. Amb sis estrofes breus i una tornada de dos versos, vaig viure el drama d’aquella vida malaguanyada. Tanmateix, la lletra i la música de la cançó mantenien un aire candorós, gairebé com una tonada infantil. Era L’home estàtic. Lo meu veí Josep Maria em va deixar Dioptria, el doble LP amb un sol disc de 1970. Aquelles cançons em van eixamplar l’univers musical i literari fins a límits que mai no hauria imaginat. A partir d’aleshores vaig mirar d’aconseguir tots los discos que anava publicant. En Pau, a banda d’un geni, ha estat la llibertat feta persona. Ho ha escrit molt bé la meua amiga i artista Montse Gort: «Si visqués en un país fet a mida i em passés pel cap posar-hi una estàtua de la llibertat, en posaria una d’en Pau Riba. No caldria que enarborés cap torxa, ni tan sols una guitarra. Fins i tot amb les mans a la butxaca ja em valdria».

Que en pau descansi o que en Pau foti el que vulgui, que és el que ha fet sempre. Jo vaig a escoltar l’Amarga crisi, que em penso que és lo disc que menys li agradava -i el que més èxit va tindre.

Carles Terès.

D’a on sos?

(Publicat a La Comarca el 4 de març del 2022)

Una de les majors riqueses que tenim les persones és la capacitat d’expressar-mos a través del llenguatge. Gràcies al sistema educatiu que tenim i a altres mitjans que ho fan possible, cada volta són més les oportunitats de poder aprendre altres idiomes que mos aporten un valor intel·lectual i una major autonomia. No obstant això, a voltes, es té la tendència a enfocar-se cap a n’esta internacionalització lingüística (que està molt bé i és necessària) però, en canvi, a descuidar la llengua pròpia.

Jo sempre penso que, de les llengües que sóc capaç de parlar i de les que puga aprendre en un futur, tinc molt clar en quina em quedo. A través d’un arbre genealògic del segle XVII que s’ha conservat a casa, puc saber que, fa quatre segles, la meua família ja vivie a Nonasp. Això implique la transmissió generacional, de forma natural, d’una herència immaterial molt valuosa com és la llengua del nostre poble. Una llengua que em sento meua, que la parlo, l’escric i la reivindico perquè no s’ha de dixar morir.

Quan enraonam en los nostres veïns catalanoparlants, sigon d’Aragó, de Catalunya o d’un altre territori, no és necessari canviar de registre perquè tots parlam lo mateix i mos entenem perfectament. Cada un en les particularitats que té la seua parla, estes paraules i formes verbals que varien entre pobles i que, precisament, són la senya que mos identifique. En dir «D’a on sos?» pots saber fàcilment d’on sóc jo, i això és fantàstic.

Perquè no hi ha res més majo que la diversitat dins d’una mateixa llengua, és molt important valorar-la, fer-la servir i no sentir-la inferior respecte a altres.

Estela Rius

Aquella bella autopia

(Publicat a La Comarca el 7 de gener del 2022)

No soc lo primer ni lo rader que ho diu, però estic segur de que lo món està canviant. Estem caminant cap a nous horitzons, cap a un paradigma totalment diferent del conegut ara, i no podem ni imaginar l’extensió del canvi.

Però com la meua paraula val mitja rameta de pi, anem a citar an algú instruït i amb autoritat: Paul Mason. Ell recorde que, allà pel segle XIV, lo sistema econòmic (feudal) va entrar en crisis, començant una sèrie de canvis que donarien lloc al sistema actual (principalment des del segle XVIII), lo liberalisme. Però hem de preguntar-nos, quins son eixos canvis?

Bé, en primer lloc, va ser la coneguda com a «Pesta Negra» (1346-1352), una epidèmia mundial que va matar el 40% dels europeus. En segon lloc, l’aparició de noves tecnologies (com la pólvora o la impremta). En tercer, la conquesta de nous territoris, que portave riquesa a les potències absolutes. A més, va haver una sèrie de canvis econòmics difícils de explicar en poques línies, però que guardaven relació amb l’explosió bancària.

No cal ser massa espavilat per relacionar los canvis comentats amb lo nostre present. De l’epidèmia i de les tecnologies no cal ni parlar-ne. Pel que fa a les conquestes i l’economia, és evident que ara ja no clavem creus i banderes a casa del veí; però clavem los nassos, que sol ser pitjor. A més, hi ha un factor clau que Mason no va tindre en compte: lo canvi climàtic. I es que, literalment, és impossible continuar amb lo sistema de vida actual per més de trenta anys sense que tot lo que coneixem caigue pel seu propi pes: no plourà, no hi haurà bones collites, no hi haurà prou minjar, pujaran los preus, la gent passarà fam… Pel que podem deduir, solament lo clima ja es causa magna del canvi.

Vist això, podeu intuir que estem caminant cap a un sistema econòmic, cultural, polític i social totalment alternatiu als paradigmes que caben a la nostra diminuta i tancada mentalitat. Sé que no es científic jutjar èticament los fets, però vaig a fer-ho igualment: anem cap a un món immensament pitjor; on les botes negres s’apoderaran dels moixonets que volaran per un aire ennegrit i brut de pol·lució, posant fi a eixa bella utopia anomenada vida que natres, los últims habitants del paradís, no vam saber valorar, disfrutar i mantindre.

Luismi Agud

Un passeig per la Fira de Nonasp

(Publicat a La Comarca el 10 de desembre de 2021)

Fa temps, Pablo Ràfales «Hilario», va proposar als Amics de Nonasp organitzar conjuntament una fira, tenint també el suport de l’Associació de Dones Clara Campoamor, l’Ajuntament i la Comarca Baix Aragó-Casp.

Es tractave d’una bona idea, ja que Pablo (tercera generació d’herboristes i habitual a les fires) tenie clar com s’havie de fer. Lo dia triat per fer la I Fira d’Artesans de Nonasp va ser lo passat vint-i-set de novembre.

L’activitat va començar a les 10h del matí en una petita arruixada que va fer plegar a les més de cent «bolilleres» que hi havien a la Plaça Nova. A les 11h es va fer la inauguració oficial de la fira, comptant en los parlaments del president de l’Associació Amics de Nonasp, l’alcalde i el president de la Comarca.

Seguidament, la gent va començar el recorregut. A la mateixa Plaça de Missa, vam poder tastar deu classes de tapes, preparades pels bars i tendes del poble. Allí mateix també teníem cinc carpes de vins, alguns de Nonasp, com Pedra Volta i Taberner-Amado.

Baixant pel carrer Major i al Portal hi havien un bon grapat de paradetes artesanals, molt concorregudes, com la de les Herbes Aromàtiques Ràfales, Roc Ceràmica, etc. Allí mateix vam poder veure una mostra de l’extensa col·lecció de Legos de Carlos Fasi, i seguint lo recorregut, les espectaculars maquetes del tren de Jesús Susín i de Manolo Altés.

Al llarg del dia també es van poder visitar les instal·lacions de la Cooperativa; així com participar de les diferents activitats infantils programades. Lo Museu va estar obert tot lo dia, podent-se visitar de baldes totes les sales que el formen. Allí mateix, a les 12h i a les 19h, es va destil·lar i tastar aiguardent, perfecte per aguantar les baixes temperatures.

I és que parlant de fred, en va fer molt, però la gent d’esta terra és valenta i així ho van demostrar en la gran participació que va tindre la fira. Com a curiositat, us diré que es van vendre 270 tiquets per les tapes i més de 800 pel vi; pel Museu van passar 500 persones i per les maquetes unes 300.

Moltes gràcies a tota la gent de Nonasp que va participar, així com als visitants. Quan les coses es fan en ganes i il·lusió aixisen bé. Llarga vida a n’estes iniciatives!

Estela Rius 

Seguidisme o convicció

(Publicat a La Comarca el 3 de desembre de 2021)

La Comarca del Baix Aragó s’ha posat al front del corrent que nega la catalanitat de la llengua parlada al Matarranya i a part del Baix Aragó. Ha decidit promoure i patrocinar projectes secessionistes, com el documental ‘Lo Chapurriàu’, de Ferran Rañé, o el llibre ‘Historia del Aragón oriental y su lengua’, de Juan José Barragán i Héctor Castro. Sense cap recolzament acadèmic i en contra del criteri de la Universitat de Saragossa, la Direcció General de Política Lingüística i la Real Academia de la Lengua, la Comarca defensa que al Matarranya i al Baix Aragó no es parla català, sino una altra llengua denominada xapurriau -textualment, mal parlat-. Un idioma que s’acaba a Pena-roja i Arenys de Lledó. Encara que als veïns pobles d’Herbers i Arnes, respectivament, pàrlon igual, ja parlen altres idiomes, valencià i català, segons els secessionistes del xapurriau. L’argumentació d’esta postura pseudolingüística segueix com a principi fonamental un rabiós anticatalanisme que confon identitat lingüística i identitat nacional.

L’equip de govern PSOE-PAR del Baix Aragó recolza activament -i econòmicament- postures sense cap justificació científica ni raonable, per seguidisme d’un corrent de populisme cultural o per compartir-les. Ho fa per mantenir el vot d’un sector significatiu de l’electorat baixaragonès o per convicció sobre les seues teories antiacadèmiques i acientífiques. No sé què és pitjor.

Lluís Rajadell

La torre de marfil

(Publicat a La Comarca el 26 de novembre de 2021)

Ara per ara, existeix la convicció general de que la història és una ciència inútil, avorrida i sense sentit, que només val per a fer suspendre als sagals. Al nostre present, d’episodis efímers i fugaços, no es pot admetre una ciència de lenta producció, de llegir, rellegir i tornar a rellegir documents de davant i de l’endret, interpretant totes les interpretacions hagudes i per haver, per a formular hipòtesis fràgils i volubles que, moltes vegades, un fort cop de vent por emportar-se per davant.

Per tant, a la nostra societat hi ha un problema estructural: la història no surt mai de l’àmbit acadèmic. Pareix que els historiadors actuals són senyors de camisa i corbata que viuen a una torre de marfil, on llegeixen i escriuen toms i toms de llibres densos i indesxifrables; que solament altres historiadors poden desxifrar.

Eixos llibres passen volant d’una torre a un altra, però mai cauen al carrer, a on està la gent corrent. I no perquè los escriptors no vulguen, sinó perquè qui no vol és la pròpia gent. Pareix que vivim massa ràpid, i no hi ha temps per afonar-se als fangs del passat, als basaments de les columnes del present. Això quede davall de natres, no ho podem vore, i per tant no és important.

Però el problema és que, sense eixos basaments, sense eixa història, lo nostre present no podrie existir; res, tal i com ho coneixem, podrie existir. És qüestió nostra, solament nostra, girar lo cap per vore lo que portem a davall. I en una mica de sort, a l’aixecar lo cap vorem que tot l’esforç ha mereixcut la pena.

Luismi Agud.

Cançó del palau-castell

(Publicat a La Comarca el 19 de novembre de 2021)

Vall-de-roures té un castell
on los reis de l’Aragó
feien corts, justes, lifares,
es menjaven lo millor.

Un Castell en amples cambres,
passadissos, finestrals,
església i altes muralles,
escales i amagatalls.

Los joglars tocaven l’arpa
i dansaven los dansants.
Bones caceres de cérvols
pels tossals del Parrissal.

De Beseit baixaven dolços,
de Ràfels la millor carn.

I com que no porten dona
que a Girona l’han deixat,
per una bona femella
tot l’or del món han pagat.

Cavallers que fan la guerra
massa lluny d’on hi ha combat.

Terres lluny de Saragossa
que parlen com catalans,
però mana l’Arquebisbe
perquè el Rei Cast ho ha manat.
Si el que mana bé no mana
i sempre ens deixa a un costat,
ens queixarem al Justícia
que sempre mos ha escoltat:

Sem un albre de dos branques
que no hi pot créixer esguellat.

*Poema del llibre, «Melodia Provençal» (2010), dedicat a Emilio Gastón, primer Justícia d’Aragó de la Democràcia. Un ferm defensor de les nostres llengües patrimonials fins al punt que quan parlàvem en ell, si estàvem gent de les tres maneres d’enraonar, ningú havia de canviar de llengua per explicar els seus arguments o propostes. I bé que mos enteníem!

Tomàs Bosque