Wozzeck, música per a la dignitat humana

(Publicat al diario de Terue el 28 de maig del 2022)

 Wozzeck, del compositor austríac Alban Berg és l’òpera més important de la primera meitat del segle XX. Acabada a l’abril de 1922, enguany es compleix, doncs,  el seu centenari. Afortunadament dos teatres s’en han recordat d’aquest aniversari. Són dos teatres d’òpera no massa llunyans d´aquí: el Liceu de Barcelona i el Palau de les Arts de València. Els dos teatres han apostat per aquest títol, peça capital de la història de la música, amb posades en escena prestigioses i enriquidores, i amb uns repartiments vocals totalment solvents. Ara comencen les representacions als dos teatres. Wozzeck, que té un valor artístic similar a les Senyoretes d´Avinyó o al Guernica de Picasso, és el naixement de l’òpera moderna. Peça totalment revolucionària, és la primera de caràcter atonal de grans dimensions. Composada durant la Primera Guerra Mundial (guerra en la que el compositor participà), el context teatral res té de bonic i melodiós, al contrari, és lleig i desagradable, i així ens ho mostrarà el compositor amb una estètica expressiva que ens recorda les pintures negres de Goya. Amb una base de l’expressionisme alemany proper a Kokoschka o a Nolde, incorpora un caricaturisme més propi d’un Beckmann, o la crítica social d´allò que se’n va dir la “nova objectivitat”, representada per Otto Dix o George Grosz. Un exemple nostre totalment paral·lel és  l’esperpent valleinclanesc, que tampoc va tindre cap èxit comercial, com l’obra que ens ocupa. Musicalment aquesta estètica correspon a l’atonalisme, però amb elements estructurals molt ordenats de caire neoclàssic típics dels anys vint. En un món desigual i inestable, el protagonista és un antiheroi totalment anònim víctima de l’explotació, la pobresa i l’estrès, que li produirà un desequilibri mental que tindrà com conseqüència l’assassinat de la seva pròpia dona. Aquest fet (va ser un cas real) el traurà de l’anonimat. Mai s’havia fet una òpera amb antiherois tan poc rellevants, però amb una música tan intensa al servei del drama. Una de les millors òperes de la història, malauradament molt poc representada, conseqüència d’un públic burgés i autocomplaent, amb poca empatia amb la marginalitat. Un monument a la dignitat i a la llibertat humanes.

Antoni Bengochea

Del Paral·lel al Portal

(Publicat a La Comarca el 27 de maig del 2022)

Les conseqüències de la industrialització van encetar una estructura social moderna que es va traduir en diferents canvis significatius, com la reducció de la jornada laboral, que va donar pas a un augment del temps lliure per a la classe treballadora. Esta nova societat marcada pel capitalisme, va introduir una mentalitat social que considerave una necessitat el consum i l’entreteniment.

Si bé les classes benestants ja tenien els seus espais d’oci, el proletariat també va crear els seus propis. No obstant esta aparent democratització, Bourdieu assenyale que, dins de l’ordre cultural modern, els espais de consum cultural eren un element jerarquitzant que mantenie la diferenciació entre les classes socials.
A Barcelona, l’enderrocament de la muralla medieval i l’expulsió de les barraques de fira de la plaça de Catalunya, va fer que l’avinguda del Paral·lel, a partir de 1892, es poblés ràpidament d’espais destinats a l’espectacle. Durant el període d’entreguerres, que és considerat com l’època de major esplendor, va arribar a tindre el 73% del sol urbà destinat a usos escènics.

Dixant a part les altres cares de l’avinguda, lo Paral·lel de fa cent anys va ser una important font d’accés a la cultura i a l’oci pels treballadors. Espectacles de lo més variats, teatre, circ, cine, ball… i locals que sonaven fort, com el Folies Bergère, el Teatre Còmic, l’Espanyol, el Pompeya o el Moulin Rouge, entre d’altres, que articulaven un passeig atapeït per la multitud.

En una societat en què l’analfabetisme ere elevat, la millor manera de saber lo que passave ere a través de la música. La gent cantave, memoritzave i adaptave les lletres, que travessaven les parets dels teatres i cabarets per aixir al carrer. Les cançons eren dipositàries dels fets de la vida quotidiana. Narraven les aventures dels obrers, de les minyones i dels senyors, la política o altres aspectes que pesaven sobre el Paral·lel… «Baixant de la Font del Gat», «La Paula té unes mitges» o «Remena Nena», són exemples que parlen sols.

Los nois i noies del poble que estaven treballant a Barcelona també es van impregnar d’aquelles lletres populars. No és estrany que, algunes d’elles, se n’aixisquessen dels marges urbans i arribessen a la memòria local, viatjant en tren del Paral·lel al Portal.

Estela Rius.

Cahuilla

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 21 de maig del 2022)

Totes les nacions  que tenen prou poder per a practicar el lingüicidi –l’anglesa, castellana, grega, russa, xinesa, … –, de fa segles el practiquen amb entusiasme i efectivitat. La nostra mateixa Monarquia disposava en el passat d’immensos camps de pràctiques lingüicides, perquè en els seus dominis no es ponia el sol, i ara li’n queden prou trossos a la Península i a les Illes Adjacents de  Llevant. Passa, tanmateix, que com més va més investigadors hi ha que descriuen amb moltíssim detall les llengües víctimes de lingüicidi, fent que d’aqueixa manera siguin sempre recuperables, que una llengua mai no mor, si està ben documentada, com és ben sabut, o ho hauria de ser. És el cas del cahuilla, llengua uto-asteca del sud-est de la Califòrnia americana, sotmesa primer al castellà i modernament a l’anglès. Els esforços combinats d’aquestes dues nacions lingüicides han aconseguit que en no gaire més de cent anys el cahuilla hage passat d’uns 3.000 parlants a 6 a l’actual mil·lenni. Els meus primers contactes amb el cahuilla es produïren quan el 1961 vaig participar en un seminari  del professor Hans Jakob Seiler a Colònia on transcrivíem gravacions fetes per ell de parlants cahuilla, entre les quals n’hi havia de la darrera monoglota, anciana que passava del cent anys. A la memòria em resta encara la frase cahuilla ‘mnyeko penai –em transcric ara com puc– i els préstecs del castellà motxatxo i besserro que en el seu cahuilla deia l’anciana, així com l’esvaïda olor d’un pastís de la cuina cahuilla ofert pels informants al professor. Nou anys més tard en Seiler publicaria Cahuilla Texts with an Introduction, i seguirien els seus Cahuilla Grammar (1977) i Cahuilla Dictionary (1979). I és així com ara el cahuilla és una llengua ben documentada i recuperable en tot moment, mentre que el guanxe de les Canàries, que encara al segle XVI era parlat i entès per la població en general, ara és ben desconegut i del tot irrecuperable, i el mateix ha passat amb el tasmanià que a principis del segle XIX tothom parlava i en poc menys de cinquanta anys va desaparèixer.

Artur Quintana

Reminiscències

(Publicat a La Comarca el 20 d’abril del 2022)

Primera hora del matí d’un cap de setmana qualsevol a Alcampell, població de la Llitera. Els carrers estan buits i la gent dorm perquè no cal anar a treballar quan, d’una estropada, a les 08.00, esgarra l’aire el soroll estrident i anorreador d’una sirena. I el mateix sarabastall es torna a sentir a les 13.00, 15.00 i 19.00. La sirena avisa, des de 1937, de l’hora d’enganxar i plegar. És, 85 anys després, una reminiscència de la col·lectivitat implantada pels anarquistes durant la Guerra Civil. Ells van posar en marxa el sorollós anunci dels horaris i, després del franquisme i de 40 anys de democràcia, aquella idea segueix marcant el ritme vital.

Una altra perduració insòlita. La Plaça 19 de Juliol -actualment Plaça d’Oste- va rebre el nom dels anarquistes, que al començar la Guerra Civil la van batejar amb la data de la revolució llibertaria que va imperar fins l’arribada dels franquistes. Però el nom llibertari va sobreviure durant tot el franquisme, i va haver d’instaurar-se el primer ajuntament democràtic per a rebatejar-la i acabar amb un símbol anarquista que estava amagat a la vista de tothom.

Més a prop, al Mas de les Mates, també es troben reminiscències llibertàries, com el topònim «Puente de la Fai», que recorda la seua construcció durant el domini anarquista. I encara hi han altres pistes col·lectivistes, com el fet de comprar pa en un forn de propietat cooperativa, el de San Sebastián, mitjançant cupons, sense intervenció monetària. Cada soci compra la cartilla i, al replegar el pa, el forner li descompta el cupó corresponent. Un costum singular i que recorda poderosament la supressió de la moneda per les col·lectivitats anarquistes, substituint-la per vals que servien per a adquirir el que la gent necessitava.

El passat col·lectivista prompte complirà un segle, però va deixar pistes que encara es poden rastrejar moltes dècades després que la historia hagi passat pàgina.

Lluís Rajadell

Xarxes antisocials

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 14 de maig del 2022)

Porto un temps donant-li voltes al tema de les xarxes socials digitals i els conflictes interns que em generen, ja que, si bé sempre he pensat que ben utilitzades podien ser una eina molt potent, ja fa temps que m’he desenganyat d’aquesta idea i només veig la part més fictícia, exterioritzada i estereotipada d’elles. Persones que basen la seua vida a alimentar l’afecte aliè, el reconeixement d’uns desconeguts, munts d’abraçades buides i distants a canvi d’uns quants likes per omplir la part més obscura del nostre ego. I és que penso que hem arribat al punt d’autodiagnosticar-nos fatiga crònica, la malaltia de les xarxes socials, o millor dit, de les xarxes antisocials. Un aparador sense continent, però ple de contingut, de sang, de pits prohibits, de somriures forçats sostinguts per cossos que es mouen per pura comparació, per pura morbositat de sobreviure a la catarsi de l’exposició, de la crítica, d’estar dins del debat a mort, abans de no ser-hi present. Tot això ha petat per a molta gent (present) que ja no aguanta més el nivell d’exposició al que et porta la roda de l’algoritme, el cercle viciós de les pitjors enveges i comparacions entre col·lectius, i hem hagut de dir prou, allunyar-nos d’això, de la toxicitat que comporta estar pendents de tot el que passa al món digital per recuperar el món real i si, potser penseu que pot haver-hi un equilibri, com jo pensava fa un temps, però crec que ara més que mai la presència a les xarxes comporta una exposició a actituds que creiem ja superades i amb les quals, de moment, jo no hi penso participar més. L’exhibició constant, a més a més, té una gravíssima conseqüència artística que és la pèrdua de la inspiració més natural i humana, la que naix de dins teu de manera singular i irrepetible i que, per trobar-se, necessita aquell silenci genuí, un espai incorregiblement íntim on el soroll ensordidor dels likes no pugue trobar ni el més mínim foradet per on ficar-se.

Raquel Llop

Xarxes antisocials

(Publicat al Diario de Teruel el 14 de maig del 2022)

Porto un temps donant-li voltes al tema de les xarxes socials digitals i els conflictes interns que em generen, ja que, si bé sempre he pensat que ben utilitzades podien ser una eina molt potent, ja fa temps que m’he desenganyat d’aquesta idea i només veig la part més fictícia, exterioritzada i estereotipada d’elles. Persones que basen la seua vida a alimentar l’afecte aliè, el reconeixement d’uns desconeguts, munts d’abraçades buides i distants a canvi d’uns quants likes per omplir la part més obscura del nostre ego. I és que penso que hem arribat al punt d’autodiagnosticar-nos fatiga crònica, la malaltia de les xarxes socials, o millor dit, de les xarxes antisocials. Un aparador sense continent, però ple de contingut, de sang, de pits prohibits, de somriures forçats sostinguts per cossos que es mouen per pura comparació, per pura morbositat de sobreviure a la catarsi de l’exposició, de la crítica, d’estar dins del debat a mort, abans de no ser-hi present. Tot això ha petat per a molta gent (present) que ja no aguanta més el nivell d’exposició al que et porta la roda de l’algoritme, el cercle viciós de les pitjors enveges i comparacions entre col·lectius, i hem hagut de dir prou, allunyar-nos d’això, de la toxicitat que comporta estar pendents de tot el que passa al món digital per recuperar el món real i si, potser penseu que pot haver-hi un equilibri, com jo pensava fa un temps, però crec que ara més que mai la presència a les xarxes comporta una exposició a actituds que creiem ja superades i amb les quals, de moment, jo no hi penso participar més. L’exhibició constant, a més a més, té una gravíssima conseqüència artística que és la pèrdua de la inspiració més natural i humana, la que naix de dins teu de manera singular i irrepetible i que, per trobar-se, necessita aquell silenci genuí, un espai incorregiblement íntim on el soroll ensordidor dels likes no pugue trobar ni el més mínim foradet per on ficar-se.

Raquel Llop

Tercera classe, tercer món

(Publicat a La Comarca el 13 de maig del 2022)

Imaginem, per un segon, que lo món és un tren. La quantitat de persones que hi caben dependrà de la comoditat dels passatgers. Si tots viatgen amples i còmodes, a un vagó per persona, prompte estarà ple. Però si, pel contrari, fiquem a tot lo món apinyat, a cinquanta persones per vagó, hi cabrà moltíssima més gent.

Los europeus som molt còmodes, i volem viatjar a primera classe, lo qual implique que els altres habitants del món no tenen més remei que apinyar-se a la tercera; quasi sense comoditats i observant com natres mos recolzem a la nostra posició privilegiada.

Volem tindre aire condicionat a l’estiu, calefacció a l’hivern, i un cotxe per persona; tot ben barat. Oblidem que tot allò que malgastem, es converteix en una bala an algun racó del món. Oblidem que tots los residus que llencem es teletransporten, per art de la màgia, an algun lloc de la sabana africana, on ni els elefants ni els periodistes del National Geographic s’atreveixen a apropar-se: los primers per desconèixer què es allò, los segons per pretendre que tu també ho desconegues.

I és que potser, per pura solidaritat, hauríem de baixar una mica la comoditat del nostre vagó, i permetre que altres puguen créixer. Potser tinguem que deixar de ser els amos del món per a trobar la igualtat real. Potser haguem d’aguantar amb lo mateix mòbil, amb lo mateix cotxe, fins que es xafon, i no canviar per canviar. Potser, algun dia mos fem persones, i donem més importància a la humanitat que a la vanitat.

Luismi Agud

Catalangate i Moncloagate

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 7 de maig del 2022)

Ara fa tres setmanes que el prestigiós diari nord-americà The New Yorker va publicar la informació referida a l’anomenat Catalangate. Es tracta del ciberespionatge massiu que mitjançant el programa Pegasus l’Estat espanyol –CNI o qui sigui– ha portat a terme a més de 65 persones –per ara– independentistes catalanes, presidents de la Generalitat, polítics, advocats, activistes, etc. Un fet gravíssim sense cap dubte, una invasió intolerable en la vida privada de tantíssimes persones, un atac a la democràcia, el cas més greu d’aquesta mena que s’ha donat a Europa. I el govern espanyol i els principals partits de l’Estat donant a entendre que era un fet irrellevant. I els grans mitjans informatius espanyols?: callats o ho esmentaven en petitíssims espais interiors. Quina vergonya! Una prova més de les clavegueres del deep state. El president Nixon va haver de dimitir per espiar al partit opositor. En temps de Felipe González al Govern van haver de dimitir el vicepresident Serra i el ministre de Defensa per unes punxades telefòniques. Pegasus és un programa que val molts milions i que ven una empresa israeliana només als governs i per utilitzar-lo en casos de bandes criminals internacionals o terroristes. I vinga repetir que Espanya és una democràcia plena. Excusatio non petita, accusatio manifesta. Ves per on que el dilluns dos de maig tot canvia. Dia festiu a Madrid i a una hora intempestiva una roda de premsa a la Moncloa: el ministre de la Presidència i la portaveu del Govern declaren que el president del Govern i la ministra de Defensa han estat espiats mitjançant Pegasus o similar, un Moncloagate. Quina casualitat, no ho sabien abans? Des de l’independentisme es qualifica de cortina de fum i es demanen explicacions, dimissions o cessaments. No hi haurà Comissió d’Investigació al Congrés, han votat en contra PP, Vox, PSOE i C’s. A la Comissió de Secrets s’aclareix tan poca cosa que dona igual el seu secretisme. Sembla que el Tribunal Suprem va autoritzar algunes escoltes. Quan? Com? I per què? I la resta d’espiats, persones civils, advocats, activistes, periodistes? Un reguitzell de demandes i denuncies a la justícia espanyola i europea. Com acabarà tot? Potser no acabo mai res, però la “plena democràcia espanyola” irresponsablement desprestigiada no para. De tots els  mòbils infectats on són les dades? No és qüestió d’independentisme és una qüestió de democràcia amb majúscules.

José Miguel Gràcia

Catalangate i Moncloagate

Publicat al Diario de Teruel el 7 de maig del 2022)

Ara fa tres setmanes que el prestigiós diari nord-americà The New Yorker va publicar la informació referida a l’anomenat Catalangate. Es tracta del ciberespionatge massiu que mitjançant el programa Pegasus l’Estat espanyol –CNI o qui sigui– ha portat a terme a més de 65 persones –per ara– independentistes catalanes, presidents de la Generalitat, polítics, advocats, activistes, etc. Un fet gravíssim sense cap dubte, una invasió intolerable en la vida privada de tantíssimes persones, un atac a la democràcia, el cas més greu d’aquesta mena que s’ha donat a Europa. I el govern espanyol i els principals partits de l’Estat donant a entendre que era un fet irrellevant. I els grans mitjans informatius espanyols?: callats o ho esmentaven en petitíssims espais interiors. Quina vergonya! Una prova més de les clavegueres del deep state. El president Nixon va haver de dimitir per espiar al partit opositor. En temps de Felipe González al Govern van haver de dimitir el vicepresident Serra i el ministre de Defensa per unes punxades telefòniques. Pegasus és un programa que val molts milions i que ven una empresa israeliana només als governs i per utilitzar-lo en casos de bandes criminals internacionals o terroristes. I vinga repetir que Espanya és una democràcia plena. Excusatio non petita, accusatio manifesta. Ves per on que el dilluns dos de maig tot canvia. Dia festiu a Madrid i a una hora intempestiva una roda de premsa a la Moncloa: el ministre de la Presidència i la portaveu del Govern declaren que el president del Govern i la ministra de Defensa han estat espiats mitjançant Pegasus o similar, un Moncloagate. Quina casualitat, no ho sabien abans? Des de l’independentisme es qualifica de cortina de fum i es demanen explicacions, dimissions o cessaments. No hi haurà Comissió d’Investigació al Congrés, han votat en contra PP, Vox, PSOE i C’s. A la Comissió de Secrets s’aclareix tan poca cosa que dona igual el seu secretisme. Sembla que el Tribunal Suprem va autoritzar algunes escoltes. Quan? Com? I per què? I la resta d’espiats, persones civils, advocats, activistes, periodistes? Un reguitzell de demandes i denuncies a la justícia espanyola i europea. Com acabarà tot? Potser no acabo mai res, però la “plena democràcia espanyola” irresponsablement desprestigiada no para. De tots els  mòbils infectats on són les dades? No és qüestió d’independentisme és una qüestió de democràcia amb majúscules.

José Miguel Gràcia

Apropem/nos a la màgia

(Publicat a La Comarca el 6 de maig del 2022)

La geografia política i la història cultural d’un poble, una comarca o un territori regional, és terne i toçuda al llarg del temps, però encara així, dins d’eixe tros de món que ens pareixia inamovible, es donen fenòmens curiosos de canvi, com els que estem veient al Baix Aragó Històric, on un tros prou gran ja ha esdevengut diferent de la resta, per molt que eixe tros de territori ja emancipat tingue una geografia, un clima i una llum del Sol al migdia, molt pareguts a la del conjunt. Si no endevineu encara de què va aquesta reflexió, heu de saber que estic parlant de la Màgia del Matarranya.

Una categoria de la percepció, sempre en positiu, de la realitat social i cultural d’un poble o un territori, que al Matarranya segurament ja s’ha quedat per sempre, si es manté la forta autoestima que tenen els matarranyencs per tot lo seu, ja sigue el paisatge, la llengua no castellana, que encara es manté prou viva, o el bon tracte als visitants. I també per les ganes de ser emprenedors i negociants que els hi ve de la influència de les terres valencianes i del Principat. Llegint lo periòdic que ara teniu a les mans, n’hi hauria prou per observar eixa diferència, a voltes subtil, entre les persones que apareixen pels seus mèrits artístic o els seus estudis i publicacions, les festes originals com lo Matarranya Íntim, la presentació de llibres, o la procedència dels nombrosos opinadors del setmanari… I les dos sensacions especials i decisives: l’oloreta dels restaurants sempre arrebotits de dinadors forasters; y la briseta del Mare Nostrum, tant a prop que els voltors de Beseit el guipen fàcilment a poc que s’enlairon sobre la cresta del Ports, abans de fer la ronda de les dotze pels cels del Guadalop, «per trobar un cadàver que ja estiga mort», com diu la cançó. I no hem parlat gens del Porta a Porta, els manuscrits antics de Fondespatla, la Fira de l’Hort, o el rader llibre editat de Desideri Lombarte.

Tomàs Bosque