Substitució lingüística a l’Aragó

(Publicat al Diario de Teruel el 27 de febrer del 2016)

        La UNESCO celebra cada 21 de febrer lo Dia Internacional de la Llengua Materna. Com molts altres dies internacionals sobre col·lectius o temes, este vol alertar sobre una situació de perill que patissen les llengües minoritàries i que a la comunitat autònoma d’Aragó se concreta en un alarmant procés de substitució del català i en un altre pràcticament consumat de l’aragonès. Preocupats per la situació i coincidint amb la celebració, l’Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEA), amb seu a Fraga, ha publicat un manifest destacant los elements més greus del procés. A l’àmbit públic constaten la nul·la presència de la llengua autòctona a la vida pública i com a instrument de cultura; i a l’àmbit privat, una creixent disminució de l’ús del català entre els jòvens (xiquets que es comuniquen entre ells en castellà i pares que no els corregissen i els parlen únicament en castellà). En definitiva, es tracta de la mateixa disglòssia de sempre, en què la convivència entre la llengua de prestigi —oficial, de l’escola i dels mitjans de comunicació— i la pròpia, present a la zona des de temps medievals, deriva en una aniquilació veloç de la segona al context de la globalització de l’era digital. Lo manifesta fa també una crida serena a la reflexió abans que no sigue massa tard, i demana una despolitització de la qüestió del català, una implicació de tots los ciutadans i agents socials, la cooficialitat del català a la Franja i el reconeiximent dels drets lingüístics propis d’un estat democràtic —ara silenciats—, amb un marc legal i dotació econòmica i humana suficients.

A la part catalanoparlant saragossana i turolense podem constatar los mateixos problemes, amb una situació especialment greu a poblacions petites i en zones com la del Mesquí-Bergantes. Alguns creuen que és ja irreversible i els més pessimistes veuen més fàcil reintroduir al paisatge animals desapareguts fa cent anys que poder fer renàixer la llengua arrasada. Uns pocs romàntics encara reclamen mesures d’ecologia lingüística, perquè quan una llengua se mor, s’empobrís lo patrimoni cultural de tots.

María Dolores Gimeno

Anuncis

Comarques

(Publicat a La Comarca el 26 de febrer del 2016)

Les comarques han estat protagonistes destacades de la passada campanya electoral. Tant des de la dreta renovada de Ciutadans com des d’algunes posicions d’esquerra es planteja la supressió de l’administració comarcal com a recepta per reduir despeses innecessàries i burocràcia.

I estes mateixes veus plantegen la recuperació de les mancomunitats per a la prestació de serveis al medi rural, conscients que els pobles, pels seus propis mitjans, són incapaços de garantir les mínimes prestacions públiques, especialment en una província despoblada i de població dispersa com Terol. Però, de quin tipus de mancomunitats parlen?: mancomunitats per a prestar, en conjunt, tot tipus de serveis o una per a cada servei. Per altra banda, l’adscripció dels municipis serie voluntària o optativa. Si fore optativa, podria ocórrer que un ajuntament decidire no incorporar-se a la mancomunitat corresponent i, com a conseqüència, els seus veïns s’haurien de resignar a tenir uns serveis més precaris o més cars que els dels pobles mancomunats. Si la incorporació és obligatòria per als municipis, hem arribat al mateix punt de partida, a les comarques, encara que amb un altre nom. I hem arribat fins aquí perquè l’administració d’àmbit comarcal és una bona solució per a prestar serveis al medi rural.
Pot ser que la vessant política de les comarques sigue excessiva i hagi caigut en els vicis de les desprestigiades diputacions —partidisme, clientelisme i ‘enxufisme’—-, però seria possible de reduir la representació política sense fer desaparèixer un organisme d’utilitat provada. Podrien reduir-se els consells comarcals i els càrrecs polítics, però no serie admissible que la gestió comarcal caiguere en mans d’uns funcionaris imposats des de Saragossa exempts del control democràtic dels seus administrats. El temps dels governadors civils ha passat i uns hipotètics ‘minigovernadors’ comarcals serien igualment anacrònics i antidemocràtics.

Lluís Rajadell

Jordi Savall

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 20 de febrer del 2016)

La meva primera trobada amb Savall va ser pels anys vuitanta. Era un complet desconegut per al gran públic, i als seus concerts hi anàvem ben poca gent, quatre gats. Una raresa, un músic que interpretava coses mig oblidades que no interessaven a gairebé ningú. Mitjançant els noranta va començar a ser reconegut a Espanya, quan ja tenia més 50 anys, i el seu grup Hesperion XX feia vint anys de gravacions. Jo l’havia vist a Sta. Mª del Mar a Barcelona on ja tenia molt d’èxit entre un públic variat.

Aquest home, català i cosmopolita, que ha fet molt pel la recuperació del patrimoni musical hispànic (s’inclou Portugal) no ha estat mai prou valorat per l´ Estat Espanyol, i sempre ha actuat més a Catalunya o a l’estranger. No em va extranyar quan va rebutjar el Premio Nacional de Música. Vull recordar les seves raons: perquè el premi procedia d’un govern “responsable del desinterès i la incompetència en la defensa de l’art”, i “menyspreant a la immensa majoria de músics que, amb grans sacrificis, dediquen les seves vides, a mantindre viu el patrimoni musical hispànic”. Com ell mateix diu la veritable música hispànica és l’antiga, és a dir, la medieval, renaixentista i del primer barroc, quan Espanya no era encara un país centralitzat. A partir dels Borbons, que prenen el model d’estat centralitzat francès, la música és colonitzada pels models italians i francesos, després pel classicisme vienès o pel romanticisme alemany al segle XIX. En resum, la música hispànica està exclosa del repertori de concerts més comú. Quaranta anys de tasca d’en Savall per potenciar aquest patrimoni no han servit de molt (i amb les retallades en cultura encara pitjor).

Entre les moltes aportacions del mestre Savall (que és partidari del dret a decidir a Catalunya) està la seva experiència d’haver viscut molts anys a Suïssa, on ell mateix alaba el model de protecció i promoció lingüística bastant més igualitari que l’espanyol. Recordem que és un petit país on es parlen quatre llengües, i al seu congrés tothom es pot expressar en la seva pròpia o el mateixos bitllets estan escrits en les quatre. Quina diferència!

Antoni   Bengochea

Exilis i Polònia

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 13 de febrer del 2016)

Polònia ha estat repartida entre els seus veïns –Prússia/Alemanya, Rússia/Unió Soviètica, Austria- quatre vegades: 1772, 1793, 1795 i 1939. Com estat Polònia deixà d’existir del 1795 al 1918, i del 1939 fins al 1945. Durant 129 anys els polonesos han viscut sense estat i eren oficialment russos/soviètics, prussians/alemanys, austríacs, amb la corresponent persecució de la seva llengua i cultura, de màxima virulència a la part ocupada per Alemanya del 1939 al 1945, relativament menys en els altres períodes i estats, especialment a la part incorporada a Àustria. Durant els llargs anys de l’ocupació estrangera l’independentisme polonès no parà de revoltar-se, revoltes sempre vençudes, però els polonesos mai no reblaren ni perderen l’esperança de tornar a ser independents. Per això l’Himne de Polònia, creat a l’inici de l’ocupació estrangera al segle XVIII, diu en el seu primer vers Jeszcze Polska nie zginela (No és perduda encar Polònia), i efectivament des del 1945 Polònia torna a ser estat sobirà, encara que amb molt territori perdut a l’est, mal compensat pel tros que els aliats els deixaren arrabassar a Alemanya a l’oest. I què van fer els polonesos durant la llarga nit de l’ocupació? Doncs fugir a l’exili a cada revolta contra l’ocupant, i n’hi va haver moltes, de revoltes, a Polònia. Durant tot el segle XIX hi havia polonesos refugiats per tot arreu. Un incís: és ben possible que el qualificatiu de polacos amb què se sol insultar-nos als que parlem català, procedesca d’aquells anys: una manera de titllar-nos d’estrangers, perquè polaco n’hauria esdevingut sinònim. Tornem als 129 anys d’exili dels polonesos. No ho devien tenir fàcil, però foren acollits, en certs països prou ben acollits, i no pas retornats als estats ocupants. Amb aquesta llarga experiència de l’exili podríem creure que Polònia acolliria com cal els refugiats que aquests dies arriben a Europa fugint de les guerres. Doncs no: el Govern dretà que fa poc mana a Polònia el primer que ha fet és declarar que no acollirà els refugiats que de dreta llei li pertoquen com a membre de la Unió Europea. La memòria històrica flaqueja a Polònia.

Artur Quintana

Beseit 1778

(Publicada a La Comarca el 12 de febrer del 2015)

L’Instituto de Estudios Turolenses acaba de publicar el número 6 de la col·lecció Lo Trinquet, dedicada a editar llibres escrits en català sobre temes o d’autors terolencs. Un projecte editorial que va iniciar-se el 2008 promogut per la directora de l’entitat provincial Montserrat Martínez. Ara, la beseitana Susana Antolí Tello presenta el seu volum Senderes de gebre. Beseit 1778, treball que participà en l’últim premi Guillem Nicolau 2011 promocionat pel Govern d’Aragó i que guanyà Carles Terès amb la novel·la Licantropia. L’original no guardonat de la matarranyenca no mereixia quedar en l’oblit i el vam voler incloure en la col·lecció Lo Trinquet per l’evident qualitat i l’interès de la novel·la que narra una emocionant i tràgica trama que enganxa de seguida el lector ocorreguda a finals del segle XVIII, on Beseit era una població rural amb una incipient economia preindustrial gràcies a les braves aigües dels rius Matarranya i Ulldemó i als altres recursos naturals que els oferia el territori. L’autora, Susana Antolí, és una escriptora molt reconeguda i premiada. El 2004 s’estrenà amb guardó en el Primer Concurs de Relats Curts Vila de Pena-roja atorgat per l’Ajuntament. L’any següent obté el Primer Certamen de Relats Hiperbreus de la Comarca del Matarranya i el guardó del segon premi de les Memòries baixaragoneses promogut pel Centro de Estudios del Bajo Aragón i li publiquen amb ASCUMA el treball guardonat Memòries d’un altre segle. El Premi Guillem Nicolau 2006 el guanyà amb el poemari Tornem a ser menuts!. I, finalment, el 2013 el IX Concurs de Relats Curts Vila de Pena-roja li atorga el segon premi. També ha participat durant cinc cursos en el programa “El català a les escoles” que va dur a terme el Govern d’Aragó. El pròxim volum previst de la col·lecció Lo Trinquet serà l’obra poètica completa de l’escriptor pena-rogí Desideri Lombarte i Arrufat.

Carles Sancho Meix

Casquetes de xocolate (N. Sorolla)

Viles i gents publicat a La Comarca el 5/2/2016

Casquetes de xocolate

Natxo Sorolla

Tres variacions de la casqueta, del Forn Llerda (Queretes)“La famosa tortilla poco pasada de cocción, pero mucho de precio”. Sí. Este és lo comentari més fidedigne que trobo a Tripadvisor d’una famosa tortilla navarra que em vaig cruspir en visita turística a Bascònia. I com és lògic, en tal operació composada per dos dotzenes d’ous, va arribar el moment que pensava si no estava menjant truites molt per damunt de les meues possibilitats. I em preguntava com havia arribat a eixe punt de no retorn gastronòmic. Però és que la funció de qualsevol turista és eixa: fer l’imbècil.

Hores abans estàs a casa, te poses lo vestit de guiri, agarres la maleta, la poses al cotxe, i carretera i manta. I sobretot, t’incrustes lo magnífic cervell de turista full equip. Sense cap sana intenció de saber realment com és aquella gent que visitaràs. Simplement, vols passar-t’ho bé. Te debatràs contínuament entre descansar o estressar-te posant un cromo més a la teua col·lecció de puestos visitats. I sobretot, conviuràs en un patiment suprem: no deixar-te res de la Guia de les 10 coses essencials que has de fer si vas a… Perquè penses que allò més dramàtic sèrie trobar-te en eixe punt crític que, explicant als coneguts les mil meravelles del viatge, ix lo sabut que et pose entre l’espasa i la paret dient “però de verdat has estat a… i no has tastat/fet/vist …? Què fort!”. Per això et dixes portar per qualsevol aborigen que et recomane com a típica la truita de kilo i mig, i orgia d’ous i pataca que et fots entre pit i esquena. Faltarie! I was here!

Sí, molt sovint som turistes i mos ho passem bé fent allò que haurie d’estar contemplat al codi penal: fer aberracions perquè a la consciència col·lectiva es consideren com a essencials per als que visiten algun puesto. I aixina et pots trobar a les Rambles centenars de turistes rojos com una gamba, en gorro mexicà, i fotent-se una paella a les 12 de la nit. Al món desenvolupat funcionem aixina.

Perquè quan arribes a un espai desconegut, la màxima confiança sobre què menjar i què fer és en un guia que està fart de repetir diàriament que “aquí la gent sol anar a/menjar…”. Encara que ell fa dècades que no ho fa com a autòcton. O en un tio en lo que només fa uns segons que t’has creuat pel carrer i que, com a molt, intuixes que no és foraster perquè no fa la teua pinta de pixapins.

I aixina, jo haig acabat visitant castells de dubtós valor al país dels Càtars, menjant sípia de sabor incert a alguna taberna gaditana i fotent-me vi rebullit a un carrer gelat de fred. Però és que Llenguadoc són los castells, Cádiz són los chocos i Berlín és lo vi calent. I punt.

L’Aude ha sabut reinventar-se en lo seu país dels càtars que, evidentment, combine en lo formatge dels càtars, en lo vi dels càtars i qualsevol excentricitat dels càtars. Berlín ha convertit lo seu antic homenet dels semàfors soviètics en símbol turístic de clauers, samarretes o didals. Kukuxumusu s’ha fet d’or associant la duresa del San Fermín en la figureta simpàtica del bou multisouvenir. I estos invents se col·loquen a bon preu al turista, perquè no n’hi ha cap que marxo sense el souvenir de rigor.

És per això que sempre em plantejo què deu ser el que un guiri es deu imaginar que els autòctons fem/mengem diàriament al Matarranya. Segur que entre tots hi podem donar forma. Però va per davant l’axioma irrefutable que la casqueta és lo nostre símbol nacional. Qualsevol bar i racó turístic matarranyenc haurie de tindre lo seu mostrador de casquetes, clauers de casquetes i samarretes simpàtiques de I love casqueta. I evidentment, tota la seua indústria complementària de la restauració: desconstrucció de casqueta, casqueta salada i menú especial de degustació casquetera. Podeu no estar-hi d’acord, i penseu que tenim coses millors per a col·locar al turista. Però només que sigue per caritat en los aborígens llépols: penseu que la casqueta de xocolate pot portar a qualsevol sibarita a un estat de shock papil·logustatiu. Reflexionem-hi!

Los censos poblacionals i la caixa única

Titular que podem trobar en qualsevol mitja de comunicació: “La comarca del Matarranya perd més de 100 veïns en el darrer any i baixa als 8.385 habitants.” Informació certa i alhora completament errònia, però molt important d’acord amb l’actual distribució del poder polític i de recepció de la part distributiva de la “caixa única”, la caixa dels impostos. I encara més distorsionant respecte al discurs que les ciutats riques subvencionen al pobles menuts i pobres.

On mos compten a tots aquells que treballem a les ciutats però cada cap de setmana acudim sistemàticament als nostres pobles, on a més mantenim les nostres vivendes i alguns un petit negoci o propietat agrícola. Los impostos que paguem a les ciutats serveixen també per a pagar les despeses dels nostres pobles?

L’actual sistema econòmic afavoreix la concentració del treball en grans conurbacions poblacionals alhora que les creixents concepcions de l’estat del benestar i d’una vida sana i saludable direccionen persones i famílies cap a les zones rurals en caps de setmana i vacances. I d’aquí surten enormes incongruències, desigualtats creixents i injustícies distributives.

Los col·lectius que habiten los pobles rurals no poden ser los únics pagadors o finançadors de les despeses de manteniment de les diferents estructures indispensables per al nivell de vida que tots desitgem. Unes estructures que cada cop més són utilitzades pels visitats, ja siguen fixes de cap de setmana o vacances o esporàdics pel turisme creixent.

Per tant camins, patrimoni, telefonia, tractament de les aigües, neteja de boscos, etc, etc., han de sortir de la “caixa única”, la dels impostos al igual que la sanitat, ensenyament, pensions, seguretat, etc. I ha de sortir de manera sistemàtica amb pressupostos estables i consolidats com a despeses del territori en lo seu conjunt. Res de beneficència, subvencions o decisions arbitràries de l’administració de torn.

Potser “los censos” se tindrien que fer en caps de setmana i períodes vacacionals.

Juan Luís Camps