T’escric a tu, companya eterna

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 22 de maig del 2021)

        He viscut sempre pensant que la vergonya et limita, et jutja, t’acorrala i et dixa sense respiració, però ara, quan he esgotat el temps d’espera, la pròrroga incansable que li he demanat al pas dels dies, he entès que tot això forma part de mi i que puc utilitzar-la, transformar-la en tendresa, aconseguir que l’espectacle no sigue més que això: intimitat insubmisa en un món de covards que no s’atrevissen a estimar, dixant de banda les llums i la purpurina, anant a allò més efímer i real, apostar per l’autenticitat de ficar el cor en els moments que creo, que provoco. Fugir de l’artificialitat i els focus, directament apuntant a l’ànima de qui m’escolta, des del meu interior més profund, des de les tripes, des d’allò més obscur. Avui li escric a eixa vergonya que s’amaga radere de cada dubte, que eternament m’acompanya en cada pas en fals, en cada camí incert al què m’aboco. Li escric a eixes ganes de cridar i dixar-ho córrer tot, ensordir-ho tot, trencar-ho tot. Paraules que m’exploten dins del cap i me dixen muda, sense que pugue eixir de la meua gola cap so, cap melodia que acompanyo als acords que naixen de la meua guitarra, de les meues mans tremoloses davant d’un públic que sento, me mire, en los meus ulls. I és a esta mirada precisament a la que li escric, als complexes que em forcen a amagar-me rere el teló i m’impedissen eixir a escena, prendre l’acció de l’obra real que visc dia a dia i ser la protagonista. Sense pors. Sense atendre a raons, que diria Panxo. Traure’m aquell personatge (auto)imposat, l’escut d’ironia superficial carregat de fals coratge i mostrar-me nua de pors, decidida, valenta.

Raquel Llop

Escriure, perviure

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 8 de maig del 2021)

Llei de vida és morir. Veïns, coneguts, amics d’amics i llargues xifres de desconeguts mos han anat dixant des de l’inici d’esta llarga pandèmia, lluny dels ulls incrèduls dels negacionistes. D’altres han patit la normalitat de la mort per altres malalties i per l’edat quan tocava o per accidents inesperats quan no. Uns quants, en fi, ja no estan. Dos amics fa poc, al març va morir José Antonio Carrégalo i l’1 d’abril Pasqual Vidal. Al primer, que transmetia serenor i pau, lo recordo conversant educat en alguna trobada de l’Associació Cultural del Matarranya, sobretot a la de 2017 al seu Mont-roig natal, quan es va lliurar pòstumament lo Premi Franja Cultura i Territori als familiars de la Teresa Maria Ballester, una altra gran pèrdua. Pasqual, més arrauxat, ja fa anys que s’havia apartat de l’activitat, després d’una etapa llarga en què va replegar tradicions, costums, històries de Massalió, i les va dibuixar. Los dos viuen encara al record dels que els vam conèixer, que també desapareixerem algun dia. Després de nosaltres, des d’abans i des d’ara mateix, ells sobreviuen en les obres que van escriure, tan valuoses:  Monroyo. El hábitat disperso (las masías) (2003) i Mont-roig: el patrimoni immaterial (2008), de Carrégalo, o Festes i tradicions de la comarca del Matarranya. Vila de Massalió (1998) i A la falda de la iaia. Literatura oral de Massalió (2005), de Vidal, per posar alguns exemples. Pàgines lluminoses d’eixes petites coses de la terra que els va veure néixer, a l’alt o al baix Matarranya, a on van saber descobrir la grandesa dels hòmens i les dones que la van habitar abans, dedicant-los un monument perdurable contra l’oblit. Només algun capsot inconscient i tararot podrà ignorar-ho. La persona de mèrit, l’escriptor savi i honest, no s’acaba en la seua vida mortal, sinó que viu més enllà per la fama merescuda i pels seus escrits, que reviuen cada volta que els llegim. Ho sabia bé un altre poeta nostre, Desideri Lombarte, també immortal: “Quan no quedarà res, quedarà la paraula”.

María Dolores Gimeno  

Les armes més poderoses

(Publicat a La Comarca el 30 d’abril del 2021)

Lo febrer de 1968, lo món va quedar consternat per la publicació d’una fotografia que amostrave la realitat de la Guerra de Vietnam. An ella, s’hi podie apreciar al general Nguyen Ngoc Loan fent una execució sense judici a un home, aparentment civil.

La fotografia, que va ocupar titulars per tot lo món, va amostrar a la població la crueltat d’una guerra que estave passant a l’altre cantó del planeta. Des d’aquell moment, la joventut va començar a protestar per a que la guerra acabare, i ho va aconseguir: a partir de l’any següent, el president dels Estats Units, Richard Nixon, ordenaria l’exèrcit americà abandonar progressivament Vietnam.

Eddie Adams, qui havie fotografiat l’acte, va escriure el 1998: «Les fotos són les armes més poderoses del món». L’episodi va demostrar, a més de la crueltat de la guerra, lo poder que les fotografies i el periodisme tenen en l’actualitat per canviar lo pensament de la població. Podem afirmar que Adams va matar la guerra, i va salvar cents de vides.

Luismi Agud Sorli – Viles i gents

Si reescrivim les històries

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 17 d’abril del 2021)

Com les flors obrint-se en l’arribada de la calor, la primavera mos porte tamé un dels dies més bonics de l’any, Sant Jordi, Sant Chorche, San Jorge, patró de la nostra terra, que compartís jornada en lo dia del llibre, ja que se rememore la mort de dos grans escriptors, Cervantes i Shakespeare, aquell dia que los lletraferits, tamé de la nostra terra, viuen com lo dia dels enamorats, recordant aquella antiga (i desactualitzada) llegenda del drac, lo cavaller i la princesa rescatada. I penso, quanta pols hem acumulat aquí sobre, quants missatges en contra de la societat que volem construir estem perpetuant sense donar-mos compte. Com li expliques a un xiquet o a una xiqueta d’avui en dia una història en la qual lo protagonista és un xic que vol rescatar a una princesa que viu en una torre custodiada per un drac? Crec, si més no, que per començar, la idea de que el protagonista sigue lo personatge menys interessant de la història diu poc (o massa) de la intenció de la llegenda, per no entrar en si realment la vida de la jove era millor separada del drac i lligada als braços d’un príncep que pràcticament no coneix de res. Com sempre en allò més tradicional, a mi m’ix refer les històries, per seguir construint la idea de que res és per sempre i que tot pot canviar. Així que us proposo fer una nova lectura d’este conte que mos han explicat des de xiquinins i dona’ls, a les xiquetes, una oportunitat per ser les protagonistes. “Trau lo drac que portes dins, la fera indomable que brama. Vola pel cel fins a l’infinit, i quan no te trobos, torna a casa. Ensenya la tea llengua de foc, omplint de llum lo camí dels cecs, i llança una flama al món, que del somni desperto el cel. Travessa muntanyes i valls, fes tea la llegenda dels anys i dis que te vas minjar al príncep a l’ombra de les ales d’un drac. Cantaran per tu romanços, batejaran en lo teu nom als estels; que una princesa forta va nàixer un dia al castell. A aquell castell on era presa, d’un món de covards i reis. Princesa! Agarra l’elm que t’empodere i torna a fer, eixa història, tea,”

Raquel Llop

Qui va plantar les oliveres mil·lenàries?

(Publicat a La Comarca el 16 d’abril del 2021)

Si haurem escrit voltes de les oliveres en los çaguers quaranta anys… i mai s’esgota el tema. Perquè les tenim sempre davant dels ulls, com si les necessitàrem per seguir vivint i recordar el que hem estat com a poble i el que voldríem seguir essent. Tant és així que, si el Baix Aragó Històric fore una entitat política rellevant, i no l’actual escampà en comarquetes que només poden gestionar pressupostos menors, i sense capacitat per prendre decisions polítiques d’ensúndia; si el BAH fore de veritat l’entitat política que li pertoca per raons geogràfiques i històriques, al seu escut segur que hi portaria la imatge d’una olivera centenària, sobre el fons de les serres de Beseit a l’Anglesola.

Fins als anys seixanta del segle passat, després de les gelades del 1956, tot el territori seguia farçit d’oliveres centenàries. Però l’arribada dels tractors i els canvis produïts en la manera de treballar el camp, se’n van endur per davant moltes velles oliveres. Però encara en queden amanta a la part més estreta dels termes, que es podrien reviscolar per seguir collint bones olives i bon oli, i així ajudar a que els pobles menuts tórnon a tindre vida i futur.

De moment, en tot lo BAH lo projecte més notable de conservació del vell olivar és el que s’està desenvolupant a Oliete per la gent «d’Apadrina un Olivo». Projecte ben interessant que s’hauria que replicar en tots los pobles pareguts a Oliete, on tenen moltes jobades d’olivar vell que ja no es treballa.

D’altra banda, ja tenim ganes de llegir el Catàleg d’Oliveres Mil·lenàries i Centenàries que han posat en marxa la Comarca i el Grup local Baix Aragó-Matarranya. A veure que mos conten Fernando Zorrilla i els seus companys, perquè si és segur que al Matarranya i Mesquí han trobat oliveres de mil anys… a vore com ho fem, sabent que la repoblació cristiana de tot lo BAH començaria cap a finals dels segle XII. Fa uns 800 anys.

Tomàs Bosque

Si això és un home

(Publicat a La Comarca el 9 d’abril del 2021)

De l’infern patit a Auschwitz Primo Levi va escriure un testimoni esfereïdor que, alhora, constituís una dolorida reflexió sobre la condició humana titulat Se questo è un uomo (1947). Quan los presoners queden reduïts a la supervivència animal, desapareixen los valors de la solidaritat i la empatia inherents a la humanitat, i l’home dixa de ser-ho també entre els altres condemnats a l’extermini: «Qualsevol que hagi esperat que el seu veí acabi de morir per emportar-se un quart de pa, també és, sense culpa seva, més lluny del model de l’home pensant que el pigmeu més cru i el sàdic més atroç», diu l’escriptor italià. Lo 20 de març mos va dixar un home bo, Josep Anton Carrégalo, fill de Mont-roig, de qui mos queda a la memòria la seua personalitat amable amb tots, lliure de prejudicis ideològics, i la seua excepcional tasca d’investigador, creador literari i activista cultural. Per amor al seu poble natal va impulsar l’associació Sucarrats i va estudiar el seu folklore amb treballs molt reconeguts pels especialistes. Temps de Franja, revista amb la qual va col·laborar, li va dedicar una sentida necrològica i s’hi ha reeditat l’entrevista que el 2009 li va fer Artur Quintana. Pocs dies desprès, lo blog pretesament cultural del «Chapurriau» va publicar una altra necrològica on s’alternaven la llista de mèrits del mont-rogí i expressions difamatòries amb voluntat de ferir: «Estire la garra lo folclorista Carrégalo», és l’eloqüent títol, sota el qual se fa etimologia de mal gust amb lo seu cognom i es menysprea a d’altres estudiosos, en la línia d’alguns articles del blog. Sortosament, les xarxes socials s’han convertit en tribunes personals que poden difondre qualsevol idea sense filtres, però també permeten que opinions malaltisses o comentaris vulgars, denigrants o d’odi que abans se quedaven a la barra del bar ara es llànçon desacomplexats a l’esfera pública. I poden arribar a casos d’abjecció tan deshumanitzada com este, que tracta d’emportar-se el bon nom del veí que acaba de morir.

Col·lectius Lo cresol i Viles i gents, Associació Cultural Sucarrats i Associació Cultural del Matarranya

L’España llenada i la cultura

(Publicat a La Comarca el 2 d’abril del 2021)

Sergio del Molino publica l’any 2016 «La España vacía». Se considere que l’impacte del llibre va posar en l’agenda pública el problema de la despoblació rural. I de fet, se va fer habitual lo lema de «la España vaciada». Però, atents! Perquè hi ha un matís important. Mentres del Molino parle d’un territori forro, buit («vacia»), lo lema posterior parle d’un territori buidat («vaciada»). La diferència és tan important que Fundéu (una fundació assessorada per la RAE) destacave que els dos lemes són vàlids, però els diferencie la intenció de qui comunique. L’»España vacia» és un territori sense població, i, de fet, no sabem si abans n’hi havie, de població. L’»España vaciada» no només indique que abans n’hi havie i ara no, si no que indique que «algú» ha fet l’acció de buidar-la. Perquè hi ha un procés. I des del Matarranya no cal més que mirar les cases abandonades per a comprovar que abans l’»España vacíada» estave plena.

En les cultures passe una cosa pareguda. Alguns parlen de cultures o llengües «minoritàries», perquè s’enfoquen en lo seu volum (actual). Però les llengües no només són minoritàries, si no que han estat «minoritzades». Perquè si una llengua perd hasta els espais centrals de la societat, és que el poder ha hagut per a traure-la d’allà. I els Estats han acumulat cada vegada més poder per a apartar i arraconar allò que es considere «perifèric». Hasta tal punt que alguns ciutadans consideraran que allà mai havie existit cap altra llengua que la de l’Estat.

Hasta el punt que el mateix Sergio del Molino, de la «España vacia», pot publicar que «El aragonés tiene gramática, un instituto, horas de enseñanza en algunos centros escolares, un progama en la tele y, pronto, al parecer, será oficial. El día que tenga hablantes no le faltará ya de nada.». O Daniel Gascón, autor d’»Un hipster en la España vacía», diu que se «considera bilingües lugares donde la lengua minoritaria no ha tenido presencia». Sí. La minorització d’una cultura, com l’aragonesa, pot fer veure que el català i l’aragonès no estaven aquí quan lo castellà es va imposar com a llengua del poder. Buidats. Però també minoritzats. Aixina estem.

Natxo Sorolla

Carrégalo

(Publicat a La Comarca el 26 de març del 2021)

Dissabte dematí arribava la notícia de la mort del company José Antonio Carrégalo. Malgrat que el seu delicat estat de salut havia empitjorat les darreres setmanes, va ser una garrotada inesperada.

La seua figura és una de les més importants per a la Renaixença cultural de la nostra comarca. Com tants d’altres, havia crescut en el prejudici de creure que parlàvem un idioma amb nom de no-idioma. Tot l’important venia en castellà i de les ciutats. Les nostres paraules, tot i ser precises i belles, no es podien escriure, no servien per expressar sentiments profunds, per formular qüestions acadèmiques, ni tan sols per a què el vicari fes un sermó de consol en l’enterrament dels nostres éssers estimats.

Però vet aquí que un dia de 1987 va arribar a les seues mans un poema d’un altre gegant de la Renaixença matarranyenca, el pena-rogí Desideri Lombarte: «A la conquesta de la roca». Carrégalo escrigué «¿Com podie ser que algú, amb aquell «chapurreau» nostre d’anar per casa, amb un llenguatge tan pròxim i familiar com el que emprave, haguere pogut compondre una cosa tan bella i suggeridora? […] Allí va començar tot.» En el cas de Carrégalo, «tot» és molt: articles, treballs d’investigació, creació literària, activisme cultural…

És una de les persones més bones que conec. Sempre conciliador, comprensiu, obert a totes les opinions. Personalment va ser com un germà gran. Entre moltes altres coses, em va inspirar per escriure Licantropia i em va assessorar i aconsellar durant tot el procés d’escriptura.

Parlar amb ell era un bàlsam. Sempre positiu, agraïa a la vida tot el que li havia donat. Els darrers temps enviava missatges de veu que ens reconfortaven, malgrat algunes dificultats que a voltes tenia en parlar. Ell ens reconfortava a natres! Eixe era Carrégalo.

Carles Terès

Quan vam veure que anave en sèrio

(Publicat a La Comarca el 19 de març del 2021)

Ja fee algunes setmanes que es sentie dir que hi havie casos de COVID-19 al nostre país, però, com ere lògic (suposo), tots seguíem en la nostra vida. Pareixie que allò del Coronavirus estave molt lluny i de cap manera podíem imaginar lo que estave a punt de vindre. A nivell local, lo primer cop de realitat va ser la suspensió de la festa dels quintos, prevista per la tercera setmana de març. Això si, en l’esperança de poder-la fer al maig o al juny…

Anave passant la setmana i el dijous dia 12 estava a un seminari a la Facultat. Hi havie un bon home que estave fent una conferència de no recordo què, perquè el cas és que tots los presents estàvem pendents del mòbil, per tal d’estar informats de les notícies que anaven eixint sobre si es declarave o no l’estat d’alarma a causa de l’expansió del virus. Estàvem expectants!

Al final del matí es va confirmar: havíem d’estar confinats a casa quinze dies. Vaig fer-me ràpidament la maleta i me’n vaig anar cap a l’estació. Lo tren anave ple com mai l’havia vist (qui sap si entre tanta gent ja hi havie algun contagiat?). Tothom portave pressa, hi havie una inquietud generalitzada. Ningú es volie quedar tancat a la ciutat.

Lo dissabte 14, va arribar lo discurs del president del Govern, Pedro Sánchez, declarant oficialment l’estat d’alarma, que va aglutinar el 80% de l’audiència, sent l’emissió més vista de l’any. Jo també estava davant la tele. Aquella situació em va parèixer una mica surrealista (qui podie assumir que estave passant una cosa així?), i em va recordar a altres discursos televisats que havia estudiat a l’assignatura d’història quan anava a l’institut. Estic pensant en quan Arias Navarro va anunciar que Franco havie mort o bé el discurs del Rei al 23-F.

Estàvem davant d’un moment d’aquells que es consideren històrics? Segurament sí. Ara que fa just un any, ja es comence a sentir la típica pregunta que ho prove: I tu, que estaves fent quan es va declarar l’estat d’alarma?

Estela Rius

8 de març tots los dies de l’any

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 6 de març del 2021)

Algun tema mos quede pendent si la única manifestació que moleste, de totes les que s’han fet en l’últim any, és la del 8 de març. En mig d’una pandèmia tot és complicat, més encara defensar lo feminisme, lluita molt complicada des d’abans d’este nou panorama. I, vaja, les casualitats (lo patriarcat), que és l’única que es vol aturar. Tanta por tenen? Tant moleste que part de la societat reclamo allò que és necessari i coherent per a la vida? No hem aprés res. Los mesos que vam estar confinaes van ser clau per a entendre que la cura de les persones i la vida són conceptes que s’han de ficar al centre i que no es poden moure d’allà. La vida, que és la salut, la educació, la cultura, tot això ha d’estar necessàriament al mig de la taula de qualsevol debat. Però no, evidenciar això sèrie mostrar una societat més humana, més empàtica, que no fique al mateix nivell l’economia que la vida, que s’allunye del pare Capitalisme i aposte per democratitzar lo que és de totes. Prou. Fem que qualsevol dia de l’any sigue 8 de març, cada moviment, cada acció, fem-la en clau feminista, en peu d’igualtat, horitzontal. Xafam este espill on tan sols hi cap una persona i eixim a les places de nou, reconciliam-mos en la col·lectivitat, que és la clau del canvi social que necessitam. Recuperam les històries de les nostres iaies perquè arribon a les nostres netes, en la mateixa llengua, en lo mateix sentiment, de cor a cor. Prenem consciència del poder que tenim, canviam lo foco, arrimam los fanals allà on imperen les ombres. Tenim un món sencer per descobrir, escrit per les que mai van poder explicar-se. Donam-li veu a les silenciades, ara i per sempre, i param a escoltar les infinites coses  que tenen a dir.

Raquel Llop