La fi de l’autopia

(Publicat a La Comarca el 14 d’abril del 2023)

L’any 1770, Louis-Sébastian Mercier va escriure L’An 2440, rêve s’il en fut jamais (‘2440, un somni com no n’hi ha hagut mai’), que podria considerar-se la primera obra de ciència-ficció de la historia. El protagonista és un parisenc que, en despertar-se un matí, s’adona que ha viatjat set segles al futur. L’obra descriu com l’autor creia que el món seria per el 2040: no hi ha Església ni religió, i la societat té la tolerància com bandera. És curiós que Mercier no va caure en què coses com la roba o la tecnologia també evolucionarien: la gent de la trama viu a l’any 2440, però segueix anant amb cavalls i segueix portant les indumentàries tradicionals dels il·lustrats del segle divuit.

Ara comparem-ho amb qualsevol història de ciència-ficció actual, per exemple, Retorn al futur, o Interestellar. A les dos es pot vore com lo major canvi de la societat és la tecnologia, la ciència. Hi ha naus espacials de ultra-velocitat, cotxes voladors, pantalles hologràfiques, i roba totalment futurista… Totes eixes innovacions tenen una cosa en comú: són productes que es poden comprar i vendre, són productes del sistema comercial. Avui en dia, imaginem lo futur com un nou estadi del neoliberalisme, no com una utopia.

La conclusió és clara: la gent del segle divuit veie lo futur com una utopia; tenien uns ideals que esperaven posar en pràctica al futur. La revolució que va tindre lloc vint anys després a França demostrà que sí van aconseguir fer-ho possible. Avui en dia vivim adormits, amb l’únic desig de que al futur tinguem una màquina mínimament més moderna que l’anterior. Hem perdut les il·lusions, hem abandonat les utopies només per pensar amb objectes banals que només mos fan més esclaus de natres mateixos. Hem deixat de somiar, i no hi ha crim major per una societat que deixar de somiar.

Luismi Agud

Lo misteri enderrocat

(Publicat a La Comarca el 17 de març del 2023)

Al cap de la costereta que delimita el carrer dels iaios hi havia, fins fa poques setmanes, una casa. Quan érem canalla l’anomenàvem la casa de la bruixa, tot i que de bruixa no n’hi havia cap; ni bruixa ni cap altra persona. Precisament per això la nostra imaginació es desbocava quan miràvem aquell balconet encarat cap a nosaltres, un ull llòbrec que ens vigilava des d’allà dalt.

De fet, tinc el record d’una agüeleta repenjada a la barana, prima, amb lo mocador al cap i un davantal negre damunt la bata segurament també negra. Ma mare dubta de si quan jo era menut, la tia Guvieta (així es veu que li deien) encara vivia. En tot cas, la bona dona («era així simpaticota», em diu ma mare) havia viscut sola, ja que havia enviudat de jove i no tenia fills ni s’havia tornat a casar. An esta casa s’hi accedia pel carreró de dalt (que tenia un nom també ben evocador: Mataflares), i a la vora de l’entrada, hi havia una mena de porta l’obertura de la qual no feia més d’un metre d’alçada, com si en anys pretèrits lo nivell d’aquell carrer ‘Mataflares’ hagués estat més avall. Li explico a ma mare que a voltes hi havíem entrat, però la foscor i les teranyines densíssimes ens feien eixir de seguida —si més no a mi, que ja era poruc de mena. I ella em contesta que, de xiqueta, també ho havia fet. O siga que el misteri de la casa venia d’antic. Per això em meravellava que encara ara, passats cinquanta anys, es mantingués dreta i amb l’aspecte decrèpit de sempre.

Però vet aquí que l’altre dia, quan duia ma mare a Queretes, em va dir que no l’atansés fins a la porta perquè havien enderrocat aquella casa i l’eixida del carrer era tallada. Vaig sentir una estranya tristor, injustificada perquè res, tret d’estes anècdotes tan primes i antigues, m’hi unia. Però la seua desaparició és un recordatori —un altre— que tot s’acaba, fins i tot les cases de la bruixa que pareixien soldades eternament al paradís perdut de la infantesa.

Carles Terés. Viles i gents

Quan tot s’asseco

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 25 de març del 2023)

Vivim uns dies estranys enmig d’una estació que ben prompte dixarà d’existir, d’una calor que sofoque i, al mateix temps, d’un fred que no acabe de marxar. La primavera. Eixa primavera tan florida a la nostra terra on tots los matisos del color rosa envaeixen lo paisatge i l’horitzó esdevé un mar càlid on dixar-se perdre durant hores, captivada per les olors de la natura. I, dins d’este oceà de futurs fruits, mos delectam a fer fotografies i no traspassam la barrera del fons de pantalla, perquè es bonic, perquè impressione, perquè impacte veure l’abundància de tantíssims arbres en flor, no traspassam eixa línia entre allò que veem i allò que podem veure. Extensions de monocultiu inesgotables que oferixen una vista agradable per als humans, però que també provoquen un estrès al sòl, gens acostumat a nodrir-se d’unes mateixes arrels quilòmetres enllà, a munt i en qualsevol punt cardinal que pugues albirar. Extensions de conreu de terra seca abocades al regadiu per allò que en diuen canvi climàtic. Però nosaltres com si res, seguirem fent fotografies per ficar-mos un nou fons de pantalla, continuarem fent gala de lo bonica que es vestís la nostra terra quan arribe l’estació més curta de l’any i sense adonar-mos estarem publicant eixe “post” un calorós 29 de maig, suant com uns carreters, pensant en quant quede encara perquè arribo l’estiu i, encara amb més agonia, quan s’acabarà. Estius de sequera sense poder ficar los peus dins l’aigua fresca del riu perquè no hi haurà aigua ni riu, perquè per aquella curta primavera vam voler sentenciar la resta de l’any. I no, no estic dient que lo monocultiu sigue lo culpable de la sequera, però penso que podríem mirar una miqueta més enllà del què supose tindre un esplèndid mar de flors de quilòmetres d’extensió imaginant, per exemple, que en comptes d’arbres tot allò que veem són animals, los que vulgau, tots iguals i en eixes quantitats, i automàticament us ve al cap lo significat d’això que esteu veent.

Raquel Llop

El futur de l’home és a l’espai

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 de març del 2023)

Recentment el científic, conferenciant i assidu als mitjans de comunicació, Joan Anton Català –un curiós i documentat estudiós del comportament de la natura des del món subatòmic fins l’univers– ha escrit el llibre Geopolítica de l’espai on descriu la importància de l’espai exterior, molt més enllà de ser un lloc on situar satèl·lits, com a camp d’operacions estratègiques tant del punt de vista militar com econòmic. Ens parla al llibre de qui ha de governar el món, de la nova cursa espacial, de la militarització de l’espai amb possibles conseqüències catastròfiques, del gairebé buit legislatiu global, de l’increment exponencial de satèl·lits i també de quina serà l’ètica de l’exploració espacial. En aquest aspecte la seva dedicatòria en el llibre que vaig adquirir, en una de les presentacions a Barcelona, és força clara: “Al Josep Miquel, amb el desig de que sapiguem explorar l’espai amb una ètica humanística”.  Tots el temes que tracta són força interessants, tot i que jo vull fer esment als capítols on parla dels protagonistes de la cursa espacial present i  futura. D’una banda destaca les agencies espacials oficials, dependents d’alguns països o agrupacions d’aquests. I aquí tenim les dos històriques: la NASA dels Estats Units i Roscosmos de Rússia i a un altre nivell la ESSA europea. Més recentment la CNSA de la Xina s’està consolidant i agafant embranzida en molts aspectes, i, amb enfocaments diferents, altres agències com les del Regne Unit, l’Índia i el Japó. Estic segur que al lector del llibre li sorprendrà el capítol on parla d’Els senyors de l’espai.  Qui són aquest senyors multimilionaris amb egos colossals que han trencat les regles de joc? Doncs, no són altres que Elon Musk, propietari de la marca Tesla i Twitter amb, diguem-ne, la seva agència SpaceX i el seu somni d’arribar a Mart, passant per la Lluna; i Jeff Bezos, fundador d’Amazon i propietari de la companyia aeroespacial Blue Origin, proveïdor de la nau que ha de baixar els humans a la Lluna i, a més, amb la idea de construir una estació orbital i engegar el turisme espacial.  Com no hi ha dos sense tres, hi destaca un altre personatge en el futur del turisme espacial. Aquest és Richard Branson, fundador de la discogràfica Virgin i de la companyia aèria del mateix nom. Tots ells carregats de diners. Us imagineu on poden arribar aquests senyors de l’espai?

José Miguel Gràcia

Lo misteri enderrocat

(Publicat a La Comarca el 17 de març del 2023)

Al cap de la costereta que delimita el carrer dels iaios hi havia, fins fa poques setmanes, una casa. Quan érem canalla l’anomenàvem la casa de la bruixa, tot i que de bruixa no n’hi havia cap; ni bruixa ni cap altra persona. Precisament per això la nostra imaginació es desbocava quan miràvem aquell balconet encarat cap a nosaltres, un ull llòbrec que ens vigilava des d’allà dalt.

De fet, tinc el record d’una agüeleta repenjada a la barana, prima, amb lo mocador al cap i un davantal negre damunt la bata segurament també negra. Ma mare dubta de si quan jo era menut, la tia Guvieta (així es veu que li deien) encara vivia. En tot cas, la bona dona («era així simpaticota», em diu ma mare) havia viscut sola, ja que havia enviudat de jove i no tenia fills ni s’havia tornat a casar. An esta casa s’hi accedia pel carreró de dalt (que tenia un nom també ben evocador: Mataflares), i a la vora de l’entrada, hi havia una mena de porta l’obertura de la qual no feia més d’un metre d’alçada, com si en anys pretèrits lo nivell d’aquell carrer ‘Mataflares’ hagués estat més avall. Li explico a ma mare que a voltes hi havíem entrat, però la foscor i les teranyines densíssimes ens feien eixir de seguida —si més no a mi, que ja era poruc de mena. I ella em contesta que, de xiqueta, també ho havia fet. O siga que el misteri de la casa venia d’antic. Per això em meravellava que encara ara, passats cinquanta anys, es mantingués dreta i amb l’aspecte decrèpit de sempre.

Però vet aquí que l’altre dia, quan duia ma mare a Queretes, em va dir que no l’atansés fins a la porta perquè havien enderrocat aquella casa i l’eixida del carrer era tallada. Vaig sentir una estranya tristor, injustificada perquè res, tret d’estes anècdotes tan primes i antigues, m’hi unia. Però la seua desaparició és un recordatori —un altre— que tot s’acaba, fins i tot les cases de la bruixa que pareixien soldades eternament al paradís perdut de la infantesa.

Carles Terés

Guanyar i perdre

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 de feber del 2024)

Estem vivint uns dies d’agitació a casa nostra amb moltíssims temes sobre la taula: reconeixement cultural amb un premi Goya que ha guardonat la història de Labordeta, clau per entendre la història política moderna d’Aragó; per altra banda tenim debats i propostes que afecten greument un altre dels indrets històrics de la nostra terra, lo Canal Roya; i, per rematar en lo patrimoni multiesfèric (cultural, natural i, ara, també, arquitectònic), començàvem lo dijous passat en la voladura de la chaminera de la central tèrmica d’Andorra. Estem davant un conjunt de fets que plantegen un escenari prou engrescador per reflexionar i fer (auto)crítica. I en esta auto-reflexió no cal que entro lo judici, som terra premiada pels Goya, podem començar a creure-mos que les aragoneses podem arribar lluny, de manera humil, treballant de valent i avançant. Que no és eixa terra abandonada i atrassada que moltes vegades s’intente vendre des de Madrid (inclús des de la nostra capital), que mantenir la convivència tradicional no està renyit en lo desenvolupament, de fet, lo desenvolupament entès com a sostenible no pot anar separat del manteniment de certes tradicions (pel que fa a l’estil de vida i model de consum). Un signe recent de tot això que destacaria és lo gest (per a mi icònic) de sentir als bombos i tambors del poble de Buñuel, Calanda, tocar en honor a Saura al comiat a Madrid. Molt a “l’aragonesa”, molta puresa i molta veritat, com nosaltres, com la nostra essència. Som capaços de projectar imatges d’alt calibre visual explotant un patrimoni cultural d’una finor i una tendresa únic, i, al mateix moment històric, estem perdent (o mos estan robant) un patrimoni natural que és igualment essencial per entendre la nostra història, s’està minant la nostra muntanya per uns interessos econòmics. En mig d’un món on l’economia haurie d’avançar cap a la sostenibilitat (de manera necessària i urgent) aquí li regalem un dels millors raconets naturals que tenim per al seu benefici i especulació. Veient l’actual panorama des d’allò aconseguit a allò perdut me ressone de manera molt forta aquella màxima del nostre veí Joan Fuster: tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres, o, aplicat al cas, tota cultura que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.

 Raquel Llop

Abans la gent…

(Publicat a La Comarca el 10 de febrer del 2023)

Abans la gent tenia una fe extremada en lo sobrenatural, però als camins del terme i les afores, es podie menjar sopes de tan llímpios com estaven. No com ara que els mega-bestiars d’ovelles tot ho sorollen i desfan en un pedregar impracticable. Los sistemes de reg tradicionals, ara fets malbé, eren un model per aprofitar l’aigua, sempre poc abundant. I agenollar-se a l’orera del riu i la cèquia del molí per beure a morro aigua clara, ere tan natural com respirar aire sempre net, o mirar les estrelles per la nit encara que no en sabíem res de galàxies i forats negres.

Abans la gent dels pobles, quan no estaven al camp o treballant en los seus oficis, feien la vida entre la casa i el carrer; així totes les novetats i qualquer fet per estrany que fore, abans de fer-se de nit ja ho sabien fins els gats. La vida, a viles mitjanetes o menudes com les nostres del Baix Aragó, se podie anar passant sense que callguere la ràdio ni la televisió. Vull dir que, la preocupació principal de la gent sempre ha estat la millora en general, i tindre bona collida d’olives o de blat. Motivacions que omplien totalment les hores de treball o les converses anant a la font, de camí al camp o treballant a la carrera; i los diumenges al bar de la Plaça o del Sindicat.

Però un bon dia del 1962 tot va canviar de dalt a baix, perquè l’Eleuterio Sábado, un emigrat de jove a Barcelona, que tenie fàbrica de cordelleria, va tindre la bona idea de regalar una TV Telefunken al seu lloc, perquè els pobres poguérem veure les notícies i lo pronòstic del temps de Mariano Medina. Encara que lo del temps seguie anant a la seua; altra casa ere lo que nevave als primers televisors quan els posaves en marxa. Una neu fina i constant de la que no cau ni una volva, que els científics ara mos diguen que és la radiació de fondo de microones del Big Bang, que omple l’Univers fa 13800 millons d’anys.

Tomás Bosque

ChatGPT: ¿salvació o autoengany?

(Publicat a La Comarca el 27 de gener del 2023)

Fa uns dies, vaig veure a les notícies un reportatge que parlave del ChatGPT, un sistema de xat basat en el model de llenguatge per intel·ligència artificial GPT-3. Es tracte d»un model amb més de 175 milions de paràmetres que ha estat entrenat en grans quantitats de text per fer funcions relacionades amb lo llenguatge. És capaç de donar respostes coherents, ben argumentades i amb sentit a les preguntes que se li han formulat, així com també, donant-li unes premisses bastant senzilles, pot generar textos, escriure poemes i resoldre operacions matemàtiques, entre altres coses.

Molts estudiants ja s’han començat a refregar les mans perquè lo de copiar o mirar d’estalviar-se faena per allà on se pot, crec que tots ho ham intentat fer. Si bé anys enrere alguns s’havien de conformar buscant i rebuscat de forma generalitzada per internet, esperant trobar un llibre de solucions o un treball mig fet a webs com «El Rincón del Vago», pareix ser que tot això s»ha acabat. Al ja citat reportatge, entrevistaven a diferents universitaris, demanant-los la seua opinió al respecte. Alguns d’ells no tenien inconvenient en admetre —amb un bon grau de felicitat— que l»havien fet servir i, a més, ressaltaven la seua eficàcia, qualificant-lo d»increïble. En canvi, altres estudiants se posicionaven en contra defensant que és un autoengany.

Tot i que és una web de pagament, ChatGPT s»ha afegit a l’estratègia de tantes altres aplicacions i ha tret una versió gratuïta limitada. Esta democratització d’accés ha fet que en el món docent s’haigo obert un nou debat sobre com esta aplicació pot afectar als mecanismes d’avaluació de l’aprenentatge que es venien aplicant. La intel·ligència artificial va arribant de forma progressiva per instal·lar-se en tots els àmbits de la nostra vida. ChatGPT és sol un exemple dels molts que vindran. Tot lo que és nou és desconegut, i per això és important buscar fórmules d’aplicació que resulton positives a totes les parts.

Estela Rius

La trufa, una desconeguda

(Publicat a La Comarca el 20 de gener del 2023)

La província de Terol i, més concretament, les terres altes de la comarca de Gúdar-Javalambre, està vivint una autèntica febre trufera que, en pocs anys, ha transformat l»economia, la demografia, el turisme i la gastronomia comarcals. Sarrión, que s»ha guanyat el títol de capital de la trufa negra, experimenta un continu creixement poblacional de la mà d»un fong que alguns anomenen ja «el nou or negre». Les perspectives immediates són que el creixement de la producció i, per tant, dels seus efectes socioeconòmics, continuarà a curt termini per l»ampliació de les plantacions d»alzines truferes i pels nous regadius que entraran en servei en 2023.

La producció de trufes, estos petits i olorosos fongs negres associats a les arrels de determinats arbres, no és exclusiva de Sarrión i el seu voltant. Les terres de la major part de la província són aptes per a este cultiu, incloses les muntanyes del Matarranya. De fet, des de fa moltes dècades, hi ha als pobles de més altitud d»esta comarca experts dedicats a l»extracció de trufes per a la seua comercialització. La producció trufera és una vella coneguda als pobles matarranyencs més meridionals i propers als Ports de Beseit o de Morella.

El seu aprofitament culinari és, en canvi, una novetat i s»acostuma associar a la potent però jove oferta turística comarcal i a l»aprofitament que en fa dels recursos propis del territori. Potser que des dels fogons de l»hostaleria la trufa hagi passat a les cuines particulars, però no al contrari. Però, per què no hi ha receptes tradicionals als pobles trufers basades o al voltant d»este fong local amb tantes possibilitats culinàries? No es replegava per al consum domèstic, no es coneixia el seu potencial com ingredient alimentari o sempre ha estat massa car per a consumir-lo a les cases llauradores, incloses les productores? La trufa, una vella desconeguda.

Lluís Rajadell.

Va com va

(Publicat el dissabte 14 de gener del 2023)

Hem iniciat un nou any i per a moltes persones això supose encetar un nou cicle, com començar a escriure en un full en blanc, o com obrir una carpeta nova a l’escriptori de l’ordinador, tractant de superar l’any anterior en nombre i en qualitat d’experiències; però, després dels anys que portem, també som moltes les que mos conformem en, com a mínim, no repetir los errors del passat, superar la cursa sense caure ni fer-mos mal i anar tirant, que prou tenim. Va com va. I és cert, no és fàcil agafar l’impuls i arriscar-se, i començar aventures, i fer (i sobre tot desfer) compromisos. No, clar que no ho és. Per això va com va, perquè vivim en un món on una petita part de la població ja té tot lo que vol i només aspire a tenir cada volta més; una altra, anestesiada per la primera, somie arribar a ser com ells; i l’altra, la més gran, la part més enorme de la societat mundial, desitje simplement, sobreviure, superar l’any, sigue com sigue, no perdre la mà que l’acompanye i li done forces per continuar, no caure malalt i no poder anar a treballar, no fallar. Hi ha molts somnis que no son per la majoria. Hi ha, de fet, massa somnis que queden lluny, massa lluny, de les nostres realitats, dels nostres carrers i de les nostres vides, i allò més preocupant és, certament, la societat adormida i en conseqüència: sorda, cega i muda, que es veu capaç de somiar allò més gran, allò que ens han venut los de dalt, los de més amunt, per distraure-mos i ficar-se la faena més fàcil entre ells. I dins d’este joc de mirar i emmirallar-se jo només desitjo que puguem tindre vides senzilles, fàcils en la mesura de lo possible, allunyades de les necessitats falsament creades per a que consumim i enfortim les classes altes; perquè és cert, Ovidi deie allò del “va com va”, però també afegie: va com volem, com nosaltres volem, com nosaltres decidim i rau en eixe “nosaltres” la voluntat de decidir com vivim les nostres vides i com de lliures som vivint les nostres vides.

Raquel Llop