Va com va

(Publicat el dissabte 14 de gener del 2023)

Hem iniciat un nou any i per a moltes persones això supose encetar un nou cicle, com començar a escriure en un full en blanc, o com obrir una carpeta nova a l’escriptori de l’ordinador, tractant de superar l’any anterior en nombre i en qualitat d’experiències; però, després dels anys que portem, també som moltes les que mos conformem en, com a mínim, no repetir los errors del passat, superar la cursa sense caure ni fer-mos mal i anar tirant, que prou tenim. Va com va. I és cert, no és fàcil agafar l’impuls i arriscar-se, i començar aventures, i fer (i sobre tot desfer) compromisos. No, clar que no ho és. Per això va com va, perquè vivim en un món on una petita part de la població ja té tot lo que vol i només aspire a tenir cada volta més; una altra, anestesiada per la primera, somie arribar a ser com ells; i l’altra, la més gran, la part més enorme de la societat mundial, desitje simplement, sobreviure, superar l’any, sigue com sigue, no perdre la mà que l’acompanye i li done forces per continuar, no caure malalt i no poder anar a treballar, no fallar. Hi ha molts somnis que no son per la majoria. Hi ha, de fet, massa somnis que queden lluny, massa lluny, de les nostres realitats, dels nostres carrers i de les nostres vides, i allò més preocupant és, certament, la societat adormida i en conseqüència: sorda, cega i muda, que es veu capaç de somiar allò més gran, allò que ens han venut los de dalt, los de més amunt, per distraure-mos i ficar-se la faena més fàcil entre ells. I dins d’este joc de mirar i emmirallar-se jo només desitjo que puguem tindre vides senzilles, fàcils en la mesura de lo possible, allunyades de les necessitats falsament creades per a que consumim i enfortim les classes altes; perquè és cert, Ovidi deie allò del “va com va”, però també afegie: va com volem, com nosaltres volem, com nosaltres decidim i rau en eixe “nosaltres” la voluntat de decidir com vivim les nostres vides i com de lliures som vivint les nostres vides.

Raquel Llop

Poble menut…

(Publicat a La Comarca el 23 de desembre del 2022)

…Problemes grossos», diu l’adagi. Potser és veritat, atès que ho he sentit dir a persones que hi viuen, en pobles menuts. És inevitable que, coses que en una ciutat queden de portes endins, es magnifiquen quan los veïns som poquets. Los cosmopolites de pa sucat amb oli diuen, amb aire de superioritat, que «com no tenen altra faena, es dediquen a espiar al darrere les persianes». Després, a estos ‘cosmo-sabocs’, los veus al metro enganxats al mòbil mentre batxillegen les vides dessubstanciades d’individus que ni tan sols coneixen. Rarament podem triar el lloc on vivim, ja que el destí volta i revolta i, al capdavall, cal guanyar-se les garrofes. He conegut persones de poble que han acabat instal·lats en urbs atapeïdes de gent i en conec que han deixat la «capital» per establir-se a una vileta com les nostres. Molts dels nostres fills passen una temporada a ciutat, mentre completen la seua formació acadèmica o laboral. Després n’hi ha molts (massa) que no tornen, si més no durant uns anys. Los pobles són menuts i no oferixen oportunitats per a tothom que hi ha nascut, i no sempre (al contrari del que passava abans) és possible seguir amb l’activitat familiar.
Siga com siga, sempre queda allò de «l’enyorança amarga de la terra» que deia el poeta, i es retorna a la ruralia per descansar-hi. S’hi retorna o s’hi va, perquè hi ha nouvinguts que trien un poble per establir-hi llur segona residència, encara que no hi tinguen cap lligam familiar. De tots estos n’hi ha que es limiten a ser-ne «usuaris» i hi van només a oxigenar-se físicament i mental. N’hi ha d’altres que s’impliquen i que, en la mesura de les seues possibilitats, participen en la vida social dels veïns. Tot és lícit, tot és bo, atès que només tenim una vida i més val viure-la de la manera més plena.Tot açò me va vindre al cap després de passar una jornada memorable a la Pobleta, envoltat de bona gent que hi viu tot l’any (pocs) i d’altres que hi pugen sempre que poden. Des d’allà dalt se’m va fer evident que, quan ens hi posem, poble menut, alegries grosses.

Carles Terès

Sigues feliç, que és Nadal

(Publicat al diario de Teruel el dissabte 10 de desembre de 2022)

S’apropen los dies de Nadal i, com cada any, tinc la sensació que aquelles persones a les que no mos agraden estes dates estem socialment obligades a estar contentes i agraïdes, deixant de banda algun que altre principi perquè, dona, “és Nadal, fes l’esforç”. Enguany, a més, tinc la impressió de que hi han moltes més persones (joves especialment) que estan (estem) bastant fartes d’esta societat vàcua i supèrflua basada absolutament en les aparences i en consumir cegament, potser, senzillament no volem participar a este joc de màscares que toca ficar-se cada Nadal. I no, no és que tingam cap trauma ni res –que hi haurà gent que sí que en tindrà i tenen tot lo dret del món a aïllar-se durant estos dies–, no. Simplement mos pareix insultant que en nom de la família, del Nadal i de la tradició haguem d’exposar-nos a situacions incòmodes, a sucumbir a converses amb els cuñaos de les nostres famílies (perquè si, totes en tenim un). Potser és que mos fem grans i a poc a poc hem anat triant la gent que tenim al volant i apartant de les nostres rutines aquelles persones que no mos fan bé, i penso que en el fons és positiu això, vol dir que prenem decisions per cuidar lo nostre benestar quotidià i per això mos salten les alarmes quan estem fora del nostre hàbitat. Per això, persones que compartiu esta indiferència pel Nadal, sabeu que no esteu soles. I als tiets i tietes impertinents, no cal que feu un tercer grau a la neboda que s’ha fet vegetariana (ni que digau això de “per un dia no passe res”, “més entrecot per mi” o derivats), o que li pregunteu al vostre nebot que si encara no té novieta. Pareu, per favor, us ho agrairan les afectades i la resta de la taula que no haurà de riure bromes que no li fan cap gràcia a ningú.

Raquel Llop

Al fossar per Tots Sants

(Publicat a La Comarca el 11 de novembre del 2022)

Per despedir a l’Esther Martí, Pablo Anglés, Víctor Sancho i Rafael Gómez, hem estat fa poc a Fondespatla, la Codonyera i Castellseràs. També al fossar vell de Fondespatla, que ja és museu històric per les valuoses esteles antigues de pedra; i qui sap si també per recordar a Ramona Zavit i altres veïns seus, d’eixa època que apareixen al Llibre de Testaments de Fondespatla (1398-1429), de Javier Giralt, edició del Instituto de Estudios Turolenses.

Los tres fossars tenen coses curioses: als del Guadalop dominen les làpides individuals, i al del Tastavins los panteons menuts d’una sola làpida vertical que amague els ‘nitxos’ de les famílies. Ara cap poble fique els morts en fosses, en lo típic cavalló senyalant la tomba i una creu en lo nom. Costum mil·lenària que es va mantindre fins a la meitat del segle XX, quan van començar a fer blocs de ‘nitxos’ que primer compraven els més rics, i cap allà dels 70-80, ja es van deixar les fosses en terra, i també va desaparèixer la figura de l’enterrador, que ho feia algun home vell dels més pobres del lloc. Així es va perdre el costum més natural, econòmic, ecològic i estètic, d’enterrar als sers volguts. I tot per la comoditat d’aparentar més civilitzats i rics, posant los ‘màrmols’ i granits relluents dels panteons que hi vedem als documentals. En lo fàcil natural i econòmic que resultaria ara, d’obrir les fosses en una ‘bobcat’ de les que n’hi ha a tots los pobles; i fora ciment dels fossars!

Mirant alguns ‘nitxos’, sembla que estem davant d’una TV a tot color, en moltes flors, més de plàstic que de naturals, dedicatòries i fotografies dels oficis dels finats… Tanta informació que mos fa pensar si no estarem a les portes d’un nou negoci de les funeràries, paregut a les personal biography que ara els fan los amics als que se casen. On se replegarà tota la seua vida des del breç a la tomba, i es podrà descarregar en un QR pintat a la làpida de pedra granítica.

Tomàs Bosque

Tardor que no arriba

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 5 de novembre del 2022)

Ja ha arribat lo canvi d’hora i enguany mos ha trobat, encara, en la roba d’estiu: sandàlies, màniga curta i gorra per protegir-nos del sol. Un canvi d’horari d’una banda inusual, perquè no fa lo temps idoni per escurçar tan aviat les hores de sol; i també discordant, perquè reforça (més) les ganes que tenim de que arribo lo fred i poder minjar-nos a gust les castanyes i moniatos, acostumant-mos a allò que serà la norma d’ara endavant: viure la castanyada de manera atemporal, sense respectar les dates i anant d’acord amb l’oratge, que, com s’escolta dir a tothom, està boig i no és normal! Com ho ha de ser? Vivim en un món que ja fa temps que ha dixat de ser “normal”, de fet, és en gran part (per no dir totalment) culpa nostra, que l’hem volgut anar modificant per acomodar-nos-lo millor a les nostres necessitats i, en esta faena compromesa d’evitar lo inevitable mos hem trobat amb l’elefant a l’habitació. Hem destruït casa nostra per fer les nostres cases i ara estem enfadades “no-sé-ben-bé-en-qui” perquè fa massa calor pel mes al que estem, perquè no és normal no haver tret los abrics de l’armari, perquè encara no podem dormir massa tapades… I un llarg etcètera de queixes que, en el fons, sabem que no van enlloc, i això mos frustra però tampoc fem res per evitar-ho. És més, tirem de doble moralitat i establim una manera única de lluitar pel canvi climàtic, de criticar accions no violentes impulsades per altres persones, com el cas de les noies de “Just Stop Oil” i mos indignem desmesuradament perquè haguen embrutat un marc i un vidre amb sopa de tomata, perquè al final és això, ja que qualsevol obra artística està protegida per un vidre. I durant dies només parlem d’això i de les mil altres maneres de lluitar pel clima que pensem que s’haurien de dur a terme. Indignats de bar i de sofà que arreglen lo món sense arreglar allò que tenen més a prop que res: l’olor a carajillo dels seus comentaris.

Raquel Llop

Amics

(Publicat a La Comarca el 14 d’octubre del 2022)

Hi ha un moment a la vida -los uns abans, los altres més tard- que moltes persones es dediquen a formar i tirar per avant una família. Tirar per avant vol dir, bàsicament, cultivar la relació amb la parella i fer que la descendència estiga ben nodrida (físicament i mental). La tasca no és senzilla, fins i tot hi ha moments que esdevé titànica, especialment si apareixen problemes greus de salut o de comportament. Tanmateix, si les coses ixen raonablement bé i es té la fortuna de poder superar els entrebancs, la família acaba essent la font principal de felicitat.

Esta circumstància fa que, sovint, es vagi esmorteint de manera imperceptible la intensitat de la relació amb los amics de joventut, és a dir, los d’abans del projecte familiar. I arriba un dia on et preguntes qui et queda per compartir eixes confidències que només un bon amic pot escoltar. Potser és cosa del fer-se gran, atès que les amistats que es fan en els anys de maduresa es basen en una altra mena d’afinitats, potser més concretes, menys sentimentals, però igualment fortes. Són companys de lluita, de projectes, de territori, d’aficions, d’objectius.

Tot això pensava els dies previs al meu seixantè aniversari. Les filles (anava a dir xiquetes, però és evident que ja no els hi escau) fan llur vida fora del niu, convertides ja en còmplices, i natres seguim absorbits per la feina i l’etern «tirar per avant» en tots los fronts que podem. Quan et trobes amb los amics dius -i sents- ben fort que «ens hem de vore, que fa temps…», i realment en fa, de temps (i et ve al cap la cançó aquella d’en Silvio que diu «…que de pronto son años»).

Ho pensava el primer d’octubre, un dia abans del meu natalici, mentre conduïa, com tants caps de setmana, cap a les Capçades. I vet aquí que en arribar, es va obrir la porta del minúscul maset i en van començar a eixir un munt de persones. I vet aquí que eren amics i amigues dels d’abans, dels d’ara, dels de sempre. I vet aquí que em van fer molt feliç.

Deu ser que l’amistat, com la matèria, es transforma, però mai no es destrueix.

Carles Terès

En el centenari d’en Joan Fuster i Ortells

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 8 d’octubre del 2022)

        Ortells és una vila de l’Alt Bergantes d’on per ventura baixaren a Sueca, en temps remots, els seus avantpassats materns. Aquests i els paterns venien tots de la pagesia suecana. Son pare era imatger d’ofici, i carlí. Joan Fuster (Sueca 1922-1992) estudià d’advocat a València i visqué sempre a Sueca amb només breus i, això sí, sovintejats desplaçaments a València i Barcelona. Fins als 61 anys, quan entrà de professor -més tard catedràtic- de catalanística a la Universitat de València, va viure dels seus escrits. S’inicià en la poesia –tres poemaris del 1949 al 1953–, que mai no abandonà,  però aviat –el primer treball publicat és dels 22 anys– va centrar-se en una ampla temàtica assagística, que va des de la crítica de les lletres catalanes de tots els temps, a la de les altres llengües dels encontorns, a l’art i a la política més actual, a la filosofia, a la quotidianitat,  a les sempre aspres i difícils relacions Espanya/Països Catalans, a l’aprofundida recerca en l’identitari dels valencians –penseu que venia d’un País Valencià on regien els tòpics de Levante feliz/Valencia jardín de flores/Para ofrendar nuevas glorias a España …– un tema aquest al qual el 1962 dedicà dos llibres fonamentals: Nosaltres els valencians i El País Valenciano–, a  la reflexió sobre els tan tabuïtzats Països Catalans, …, i el tot impregnat d’un profund, incisiu humanisme. Afegiu-hi un bon puial de llibres d’història catalana i valenciana, de literatura catalana amb l’estimulant Literatura catalana contemporània (1972). I sobretot no us deixeu perdre els capítols sobre els moriscos inclosos al llibre Poetes, moriscos i capellans (1962) on Fuster descriu el diàfan paral·lelisme entre la persecució de l’algaravia al XVI i l’actual del català.  Si d’Ortega s’ha dit que fou Magister Hispaniae, d’en Fuster es pot  dir ben bé que fou i segueix sent, el maître à penser dels que enraonem català. Vist el que escrivia no ens ha de sorprendre gens que patís dos atemptats amb bomba, dels que per atzar en va sortir físicament il·lès, i que, com solia i sol passar en casos pareguts, han quedat impunes.

Artur Quintana 

Mil paraules

(Publicat a La Comarca el 6 d’octubre del 2022)

Lo llenguatge escrit que fem servir les persones per comunicar-mos, a la vista està que cada volta és més breu i més visual. De fet, sol cal fer un repàs per la seua evolució des de les cartes postals fins als actuals missatges de WhatsApp. Tindre una bona habilitat lingüística d’expressió escrita en este context fa temps que va dixar de ser rellevant, per donar pas a noves formes d’escriptura més sintètiques i immediates, sovint plenes d’abreviatures, substitucions de lletres… i petites icones gràfiques que els fan costat.

En este context de substitució de la paraula escrita, hi ha un element gràfic que va aparèixer fa pocs anys i que per la seua riquesa iconogràfica ha resultat ser tot un món. Estic parlant dels stickers. Pa qui el nom no li digo res, són petits arxius gràfics que servixen per expressar reaccions. Les aplicacions de missatgeria mòbil en tenen de predeterminats, però també donen la possibilitat d’incorporar-ne d’altres des de fonts externes. Lo meu interès pels stickers radique en esta tipologia última.

En converses duals o grupals d’una certa confiança és fàcil que se n’envion. Especialment los adolescents en fan molt ús, i un testimoni d’este grup social m’explique que a voltes se fa una mica allò de traure a lluir «lo bon sticker que tinc», perquè «quedes com un crack» si encaixe com anell al dit pa «contestar a lo que ha dit fulanito» (bromes a part). Tingos l’edat que sigo, perfectament te’n poden arribar d’animals, de cultura pop, de política… i d’altres coses que ometrem. També a través d’aplicacions específiques se’n pot fer de personalitzats, és a dir, per exemple, pots convertir la teua foto o la del teu amic en un sticker.

Totes estes icones no cauen en sac foradat, perquè quan una t’agrade tens l’opció de guardar-te-la i fer-ne ús. En conjunt es produïx un teixit d’intercanvi global d’estos elements gràfics, que ara més que mai, en el context de la comunicació escrita, reforcen allò de: «una imatge val més que mil paraules».

Estela Rius

Repressió per herència

(Publicat per La Comarca el 30 de setembre del 2022)

Les oliveres es van gelar el febrer de 1956 i el Matarranya perdia la seua principal font d’ingressos, de treball i de vida. En busca d’un lloc on guanyar-se les garrofes, una colla d’hòmens de distints pobles del Matarranya fee les maletes -de fusta allavontes- uns mesos després per viatjar al nord de França. Anaven a treballar als frondosos pinars de la Xampanya, a 1.300 kilòmetres de casa a un país de llengua desconeguda per a ells. A la petita colònia matarranyenca que es va formar al voltant de la ciutat de Troyes hi havie, sobretot, gent llauradora que s’havie quedat sense futur. A l’arribar al destí, alguns d’aquells jovens de Fondespatla, Calaceit i Vall-de-roures es topetaven per primera vegada amb l’ofici de tallar pins. Un dels emigrants li preguntave a un company, ferrer d’ofici: «Coneixes la faena?» La resposta: «Només hai vist les destrals quan me les porten a llussiar a la ferreria». I les coses van tardar en millorar. L’amo de l’empresa, gesticulant aparatós davant les cares desconcertades dels dos peons matarranyencs, intentave explicar-los que no tallaren els pins tan amunt com per asseure’s-hi a la soca, que tallaren arran de terra. Es va asseure a la soca tallada i fee que no amb el cap. En acabat, fee la senyal de l’estralada al peu de l’arbre. «El tall aquí, aquí!», cridave en un idioma incomprensible.

Al tramitar els passaports per a emigrar, la Direcció General de Seguretat va emetre un informe preceptiu on recordava que vint anys enrere el pare d’un d’aquells desheretats havia estat condemnat per «auxili a la rebel·lió» -va romandre fidel al govern legítim-. La maquinària repressiva franquista seguia ben viva vint anys després d’acabar la Guerra Civil, s’estenia als fills dels directament implicats i perseguia uns desgraciats que havien d’emigrar perquè el seu país no podie alimentar-los. L’Estat no podia assegurar la supervivència del seu poble, però la repressió funcionava com un rellotge, i s’heretave.

Lluís Rajadell 

Herois d’anar per casa

(Publicat a La Comarca el 23 de setembre del 2022)

Los poemes èpics grecs i romans tenien com a tema central la figura de l’heroi: una persona semi divina, de semblança forta i musculosa, que actue de cara a l’adversitat emprant la violència quan és necessari, buscant sempre fer el bé per a la humanitat. Ve a ser com un robot programat per complir un objectiu, i que remou cel i terra per conquerir Troia, trobar el velló d’or o arribar a Ítaca.

Los herois —o superherois— d’avui en dia son quasi exactament una copia dels antics herois clàssics. L’única diferencia és que en lloc d’escriure’s en mil·lenaris poemes, surten a la gran pantalla de forma més visual i, per tant, més directa.

Però potser hauríem de preguntar-nos si de veritat volem seguir, com a societat, el model d’eixe heroi. Potser un heroi sigue també una persona real: sense músculs i amb sentiments, que a voltes fa tonteries i s’allunye del bé. Potser no hi hague herois i malvats, perquè potser no hi hague bones i males persones, sinó solament bones i males accions.

Potser no cal conquerir Troia per ser un heroi, ni cal raptar una princesa d’Esparta per ser un malvat. Potser tots hem segut herois en algun moment, i malvats en un altre; i eixa és la complexitat més bella que podem trobar a la naturalesa humana.

Luismi Agud