2021, bellesa discreta

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 26 de desembre del 2020)

Si miro enrere i, com és tradició, faig recompte d’allò bo i d’allò dolent que m’ha aportat este any que s’acaba, enguany faig un esforç titànic per pensar només en tot lo bo, que al final, crec, tot ho és, perquè tot mos aporte una nova perspectiva, per molt malament que mos ho haigue fet passar. Enguany, a més a més, me noto més sensible que de costum, veig i entenc les coses d’una altra manera i reconec que, allò que m’ha arribat més a dins, allò què m’aporte més tendresa si tanco los ulls i només me dixo portar és l’expectació per la natura, a la qual hem vist recuperar la seva part del món destruït mentre mos havíem de quedar a casa. En aquells mesos de març fins a principis de juny la vam veure pletòrica, inundant los carrers, cada raconet va pintar-se de verd i mos va recordar, ni que siguere per un segon, que ella seguia allà. Encara que l’haguerem oblidat, ella seguia allà. Davall de tota la porqueria que li havíem ficat a sobre, ella seguia allà. És per això, que per este nou any que entre en lo que totes mos reconeixem cansades del 2020, mentalment esgotaes, només me ve al cap un desig pel 2021: cuidam-mos cuidant. Així de senzill. Cuidam-mos cuidant a qui és la casa de totes. Cuidam-mos cuidant a la Terra, que seguirà estant fins i tot quan no la cuidam. La cura dels altres ha set lo motor per no caure en lo desastre més estrepitós d’este 2020, i esta cura necessita inseparablement una acció conjunta i interconnectada de les persones en lo entorn. Enguany, que hem re-descobert les muntanyes i los rius, m’agradarie pensar que també hem compartit la mateixa admiració per la natura que sento quan camino pels voltants de la meua vila, que fins ara només acostumava a comparar en los grans paisatges verds i frondosos que no tenim ací. Espero i desitjo que lo 2021 més que una porta, sigue una finestra per la qual pugues mirar allò que tens davant i sigues capaç d’admirar la bellesa més discreta.

Raquel Llop

Términus no és terminal

(Publicat a La Comarca el 24 de desembre del 2020)

Any 2040. Un expert del Ministeri recorre els districtes de Terol i Baix Aragó (les províncies ja han desaparegut) per avaluar els resultats del projecte ‘Términus’, iniciat una dècada abans. Aquest pla havia estat un altre intent d’apaivagar el desequilibri demogràfic, després de constatar el fracàs de les inversions milmilionàries en infraestructures absurdes i subvencions sense retorn a les zones despoblades de l’interior. La idea consistia en atreure a l’antiga província una comunitat de científics capaços d’aprofitar els recursos del territori amb els mitjans tècnics i intel·lectuals del moment.

Amb aquest argument, Miguel Ángel Gracia ha bastit Viaje a Términus, una novel·la que ens permet intuir quina pot ser l’evolució de les iniciatives actualment vigents i els efectes del canvi climàtic. En el seu periple, el protagonista observa una natura que va recuperant terreny a costa de l’abandó de l’activitat humana; però sobretot parla amb les persones que viuen en aquelles terres. Sentim la veu tant del emprenedors que s’han integrat com la dels que no s’han adaptat a les societats rurals, a més del testimoni dels habitants “de tota la vida”. Descobrim professions que avui no existeixen, però també l’evolució de les activitats actuals: turisme, ramaderia, truficultura, agricultura…

M. A. Gracia és un expert en desenvolupament rural (vegeu el seu web https://consultoraeuropea.com/ ) i es nota. El recurs de la ciència-ficció li permet dibuixar un retrat molt precís de la situació de la nostra província i de les expectatives de cara al futur immediat. La lectura flueix amena i nutritiva, no en va és un escriptor impecable, tal i com demostra en els seus articles.

S’acaba el llibre amb un sentiment agredolç, ja que pareix més factible que el 2030 hi hagi vehicles semi-aeris com el del protagonista, que no polítics capaços de dissenyar un bon pla contra la despoblació. En recomano la lectura a tothom amb sensibilitat pel territori, però especialment als joves, que seran els que hi han de construir els seus projectes.

Carles Terès

La bellesa del desordre més perfecte

(Publicat a La Comarca 4 desembre 2020)

Heu sentit parlar alguna volta de l’efecte palometa? Una palometa que bat les ales a Sri Lanka és capaç de provocar un huracà a Washington, sempre i quan es dónon les condicions apropiades per a què això passo. És la teoria del caos, la que amostre una sèrie d’esdeveniments aleatoris que, combinats sota uns determinats factors, són capaços de girar el timó, canviar el curs de la història. És la bellesa del desordre més perfecte.

Eixa palometa som tots. Comencem a batre les ales al fer la primera passa i només parem quan mo n’anem d’este món. Lo present, on a natres mos agarre l’huracà, és un quadre en blanc, on una sola pinzellada pot acabar convertint-se en una cosa tan màgica com la Nit Estelada, o tan cruenta com lo Gernika. Mitjançant actes «sense importància», responsabilitats i irresponsabilitats, amistats i traïcions, riures i plors, construïm un món nou. Un món fugaç i efímer. On, encara que a voltes creguem tindre-ho tot controlat, no podem. Suposo que no cal ficar exemples de moments on ham perdut lo control total de la situació, ara mateix estem vivint-ne un.

Lo control no existeix. Es només una il·lusió creada per una aparent falta de desordre. Vivim en un present impredictible i caòtic, ple d’oportunitats positives i negatives, on tot i res pot passar tan ràpid que ni mo n’acatem. Lo control pot dissoldre’s com un paper en los primers trons d’una nit borrascosa. Pot aparèixer i desaparèixer en qüestió d’instants, perquè d’això va la vida, d’instants. I això, només això, és la bellesa del desordre més perfecte.

Luismi Agud

Boira

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 21 de novembre del 2020)

Com un estat mental d’embriaguesa que t’atonte i t’emborrone la vista, ho ocupe tot, entre a tot arreu i se quede per un temps. Com lo dia naixent de manera infinita, no acabe mai d’eixir lo Sol. Ixes de casa pel matí i ja la trobes, sol obrir la porta, i te cale los ossos. Intuïsses que, radere de tot això, un dia ha començat, que lo blau del cel ho impregne tot en algun altre puesto. Ací, a ca nostra, tenim la sort de sentir d’esta manera tant profunda i tan directa la connexió natural del canvi d’estacions. Estem acostumades i tenim una gran capacitat d’adaptació a la brusquedat del paisatge i del clima del nostre entorn. Este vincle tan íntim que compartim en la natura l’hauríem de viure com un privilegi, com un regal. En mig d’un món que ha ficat a les persones al centre d’ absolutament tot i on mos hem cregut què tot ho pot controlar, crec que reconèixer la nostra interdependència en tot allò que no controlem, com ara les llargues temporaes de boira, és un acte infinitament valent de conèixer i reconèixer com éssers vius i vitals, que senten i s’adapten als canvis, que viuen de manera coherent en la casa que és de tots i la respecten, perquè sol ho podem fer així. Seguir vivint com si lo canvi estacional no afectare los nostres ritmes vitals és condenar-mos a una vida que no pot ser mai plena. Perquè quan entens que tens la total capacitat de donar-te les pauses que demane la tardor o la planificació que exigís la sequera a l’estiu, comences a crear la connexió que este món fred no vol que conegues. I desapareix qualsevol sentiment negatiu contra la Terra perquè veus que forme part de tu i tu d’ella. I quina sort tenim, a ca nostra, de poder connectar senzillament eixint al carrer i tancant los ulls.

Raquel Llop

La soledat dels museus

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 14 de novembre del 2020)

Les persones que tenim el costum de visitar els museus més propers  –si vivim en una gran ciutat o en pobles on n’hi ha de qualsevol tipus­–, o quan viatgem per l’Estat espanyol, tenim constatada la mínima quantitat de persones que entre les seves preferències està la de tombar per les sales dels museus o altres monuments artístics i històrics. D’aquesta afirmació hauríem d’excloure, per que fos del tot certa, aquells llocs emblemàtics popular i turísticament, i alguns altres singularíssimes; en qualsevol cas aquests els podríem comptar amb els dits d’una mà. Durant el primer i gran confinament es clar que no es van poder visitar cap, estaven tancats amb pany i forrellada, però ara que, malgrat els confinaments parcials, el tancament de bars i restaurants i altres restriccions, la majoria dels museus tenen obertes les portes, tot i que la soledat omple les sales o són molt minses les persones que les trepitgen. Llur passes tan espaiades i comptades emfatitzen el silenci. Ja sé que em direu que no hi ha turistes estrangers i que hi ha confinaments territorials, però i es locals, els residents en el municipi o als voltants, on són? Tal vegada no es torni a donar una ocasió com aquesta per poder tenir tanta facilitat per gaudir de la nostra cultura, el nostre art i la nostra història. I poder-lo fer amb tanta tranquil·litat… Per les notícies que tinc, a tot arreu passa el mateix. Jo puc parlar del que tinc més a prop, Barcelona. Us puc posa alguns exemples paradigmàtics. Al magnífic Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) trobareu poquíssimes visites. Al Museu Picasso del Carrer Montcada –aquell que en temps passat estava sempre atapeït i amb cues a l’entrada, podreu entrar directament. Al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) hi trobareu sales buides. La Fundació Miró només està oberta els caps de setmana perquè era inútil tenir-la oberta la resta de dies. La Sagrada Família i la Casa Batlló estan tancades perquè el negoci se n’ha anat en orris. I per acabar us deixo el que ens va ocórrer fa un parell de setmanes: poc després de l’obertura del Museu d’Arqueologia de Catalunya, vam entrar tots solets la meva dona i jo, després de tres hores encara érem tot solets dins del museu.  No tindrem mai més una ocasió millor per gaudir del museus i monuments. Aprofitem-la!

José Miguel Gràcia        

Dubtes de tardor

(Publicat al Diario de Teruel el  dissabte 17 d’octubre del 2020)

Arribe la tardor i en ella el balanç d’este estiu tan diferent als que havíem viscut fins ara. Un estiu poc estiu podríem dir. Un estiu descafeïnat, desconfinat. S’acabe l’estiu i m’envaïx la càlida imatge dels tons taronges que van minjant-se a poc a poc aquell verd estiuenc. Enguany m’ha agarrat a casa. A l’únic puesto de tot lo món al que m’atrevisco a dir-li així. A voltes, ni tan sols la vila sencera és ca meua, tanco el perímetre al carrer de la Torreta, que m’ha vist créixer i volar del niu. Carrers i carredonets que han quedat congelats per una pandèmia que ningú va preveure (bé, no entrarem al debat). Observar el pas dels dies en aquella llum rogent que inunda el paisatge banyat per un Matarranya que tamé s’ha trobat ple com feie anys que no ho estave. Tornar a casa per un bon temps, després d’anys baixant caps de setmana, ponts i Nadal, és ficar-se davant de qui eres quan vas marxar. Retrobar-me en la xiqueta plena de dubtes i complexes que era quan vaig dixar la vila. Este estiu insòlit m’ha donat l’oportunitat de reconciliar-me en l’adolescent que portava dins cridant, rebel, sempre atabalant a ma mare. L’estiu desconfinat m’ha retrobat en les amigues que tamé feie uns anys que estaven en altres ciutats, construint-se un futur que no podia anar lligat a la idea de quedar-se al poble. Futur que, per un moment ingenu, vam pensar que podíem erigir per fi allí que és “ca nostra” sobre un conegut i nou concepte anomenat teletreball. Esgarrifador. Per a aquelles persones que mos agrade més viure al poble que a la ciutat, sentir la família a prop i viure d’una manera més senzilla, esta paraula que va ressonar en despatxos i videoconferències de tot lo món suposave l’obertura d’una porta que estava tancada i barrada: construir un futur a prop dels nostres sense renunciar a tot allò pel qual mos havíem estat formant a la ciutat. Per fi un retorn de tot lo jovent que marxa fora a estudiar. Encara ressone el riure als despatxos de petites i grans corporacions. Lo control malaltís que patix la nostra jerarquitzada societat no ha facilitat que això sigue possible. Les treballadores jóvens hem estat obligades a un exili pandèmic que no estava justificat, però el sistema capitalista i centralista havia de dixar clar qui seguíx manant i des d’on se prenen les decisions.

Raquel Llop

Hivern

(Publicat a La Comarca 2 octubre 2020)

Fa unes quantes setmanes, quan ja començave a caure l’estiu, estava aprofitant les raderes hores de la tarde assentada al carrer, a la fresca, que sempre és una bona font d’inspiració. Van vindre cap allí unes veïnes de ma iaia, d’una «certa edat», però encara no molt avançada.

Estaven en un estat que podríem qualificar com una barreja d’indignació i preocupació al mateix temps, quan la conversa va derivar en la problemàtica que tenen moltes persones grans quan arriben als raders anys de la seua vida.

Exposaven, que les dones de seua generació, quan se van fer grans los pares, los sogres, i en moltes ocasions, ties i oncles sense fills, los van cuidar. Tota una vida dedicada als altres, grans i petits, i en canvi, a elles, tot i tindre fills (que asseguren que les volen molt, però clar, «viuen fora i treballen»), les cuidarà algú lo dia que no pugon valdre’s? O aniran, sense cap altre remei, a la residència?

La soledat no desitjada és una problemàtica que, degut als canvis estructurals i de rols en les famílies actuals, afecte un elevat percentatge de persones grans al nostre país i que els influïx negativament en lo seu benestar emocional. Estar sol, porte sentiments de tristor, hostilitat, ansietat, donant pas a que es faigo malbé la cognició i la salut de la persona, i per tant, arribant a incrementar les probabilitats de dependència i mortalitat.

Precisament d’este tema, és del que parle lo nonaspí Santi Ràfales (1997) al seu curt «Hivern», guanyador del Premi del Públic «Antonio Blas» al V Festival Internacional de Cinema de Mequinensa. En ell expose la situació, però, en un final més esperançador (no vull fer spoiler) del que, per desgràcia, li toque viure a molta gent gran. Ja diu lo «ditxo» que a l’estiu tothom viu, però a l’hivern… tots sabem que és un altre tema.

Estela Rius

Matarranya…, la Toscana hispànica?

(Publicat al Diario de Teruel el 26 de setembre del 2020)

Des de fa uns anys s’ha posat de moda dir que la meva comarca és la Toscana aragonesa, fins i tot espanyola. Fora del punt de vista turístic, és una afirmació que s’acosta al ridícul. La Toscana no és una comarca, sinó una regió, que té més de vint vegades l’extensió d’una petita comarca com el Matarranya. La Toscana és molt més extensa que la província de Terol sencera, i dobla la població total d´Aragó: unes quatre-centes vegades la del nostre mini-territori. Perquè la nostra comarca és un minúscul paradís del món rural i la regió italiana és un conglomerat de ciutats històriques, que conformen un gran conjunt de nuclis urbans. Si aneu a la Toscana visitareu sobre tot nuclis urbans com Arezzo, Pistoia, Lucca o Pisa, que voregen els 100.000 habitants;  Florència, que és més de la meitat que Saragossa. Siena més de cinquanta mil, o el que allí consideren “poblet” de San Giminiano que en té set mil. Res a veure amb la nostra comarca: Vall-de-roures, la capital, en té dos mil i Calaceit mil són les més grans. La Toscana està farcida de catedrals i basíliques impressionants, grans palaus, places enormes i museus de gran magnitud. És com si ajuntéssim Salamanca, Lleó, Toledo, Càceres, Àvila i Santiago de Compostela en una sola regió. Res a veure amb els nostres humils poblets, o amb els rústics i exòtics paisatges. O el cas lingüístic: mentre la Toscana és el bressol de la llengua italiana, el Matarranya és el típic exemple de llengua de frontera, i, a  més a més, minoritzada. Les roques del Masmut,  el poblat ibèric de Sant Antoni, el Castell de Vall-de-roures, la Via verda de Val de Zafán, els conjunts urbans de Calaceit, La Freixeda o Queretes; El Parrissal i La Pesquera, el Salt de la Portellada, l’observatori d’aus o la tirolina més llarga d´Europa (a Fondespatla), la Mare de Déu de la Font i els dinosaures de Pena-roja, la sòlida gastronomia o el patrimoni lingüístic català, únic a l’Aragó, ni són la Toscana ni falta que els fa. Només un eslògan turístic, tan simple com oblidable.

Antoni  Bengochea

En defensa de la Toscana

(Publicat a La Comarca 25 setembre 2020)

Els diaris i les xarxes socials s’han encès estos dies amb articles molt indignats i vehements que s’abraonen contra l’eslògan de moda, ‘El Matarranya, la Toscana aragonesa’. L’argument exposat en estos escrits acostuma a girar al voltant de la idea que es fa de menys al Matarranya, una comarca amb molts i molt importants valors naturals i culturals, al promocionar-la per comparació amb la Toscana i no per sí mateixa. Una famosa hostalera de la comarca i pionera en l’oferta turística de qualitat em deia que no li pareixia gens malament la tan criticada expressió, tenint en compte que és el que és, un eslògan promocional. Si funciona com a tal, si aconsegueix captar l’atenció del públic potencial, és encertat. Per això es va inventar. I el lema que ens ocupa ho aconsegueix en vincular -més o menys justificadament- el Matarranya amb una regió italiana de fama mundial i amb una projecció turística única al món. Vincula el Matarranya amb un referent turístic universal. No és poc. Però és allò que és, un ham per despertar el interès del futur visitant. El turista, arribe per la causa que arribe, no se n’anirà decebut, segur. El Matarranya no és la Toscana aragonesa. Ni li cal. És un destí turístic singular amb identitat pròpia. Però tampoc la Coca Cola és «l’espurna de la vida». És una beguda refrescant que, si de cas, fa pessiguanyes al passar per la gola. Però l’espurna de la vida no es veu per cap cantó. Ni Tío Pepe es «sol de Andalucía embotellado». És un vi de Xerès i prou.

El Matarranya no és una imitació de la Toscana i cada vegada sona més a tot l’Estat com a destí turístic. Igual hi té alguna cosa a veure el maleït i desencertat eslògan. O igual no és tan desencertat.

Lluís Rajadell

Fantasmes

(Publicat a La Comarca 11 setembre 2020)

Hi ha força coses que em recorden amb inclemència el pas del temps. Hi ha les evidents, com són els canvis físics, el creixement fulgurant de les filles o la trituradora tecnològica (altrament dita obsolescència programada). N’hi ha d’altres que no ho són tant perquè van mutant la realitat sense estridències. Són fets aparentment irrellevants, però que fan palès que la meua percepció actual d’allò que m’envolta té poc a veure amb la d’abans.

Ja he explicat que, fins l’arribada de la informàtica, els estudis de disseny eren llocs amb multitud d’estris i productes per traslladar al pla material les idees dels creatius. Retoladors, llapis, ròtrings, Letrasets, regles, guaix, aquarel·les, pinzells, papers dels més diversos gruixos i textures… Un dia, van arribar els primers ordinadors, uns aparells de pantalla negra i lletres verdes que tot just servien per la fotocomposició de textos. Quan van irrompre els Macintosh, però, la cosa va fer un salt qualitatiu. Vam començar a muntar els originals en un univers paral·lel, una mena d’èter que -deien- es componia només de zeros i uns. Al principi, el que es veia a la pantalla ens feia l’efecte que era poc més que un miratge. Per saber com era de debò ens calia portar-ho al món ‘real’ -és a dir, imprimir-ho en un suport tangible. Desconfiats, guardàvem còpies físiques de tot el que hi havia dins el ventre d’aquella màquina, no fos cas que s’evaporés.

Ara, en canvi, el procés s’ha invertit. Ho he pensat mentre digitalitzava (és a dir, convertia en zeros i uns) fotos en paper i diapositives. La necessitat de tindre la foto a la mà ha estat substituïda per la de veure-la a la pantalla. Veure-la i compartir-la, és clar. Cada volta que n’hi envio una a ma mare pel Whatsapp, ella em contesta amb grans mostres d’alegria. Suposo que aquí rau el quid de la qüestió: aquest grapat de zeros i uns que codifiquen la imatge, ens els podem enviar els uns als altres de manera instantània. Si hi pensem, les fotos físiques tampoc són altra cosa que uns pigments sobre paper que reprodueixen una realitat que ja no existeix. Fantasmes i prou.

Carles Terès