Jo també vaig escriure a <>

(Publicat a La Comarca el 15 de maig del 2020)

Pa les darreries de l’any 2005 vaig publicar la meua primera columna amb el títol El riu de la llengua, a «Viles i Gents», quan ja portava publicant-se deu anys. L’equip de «Viles i Gents» m’havia invitat a participar en aquell projecte. Coneixia molt bé a tots els «vilatans» i em vaig incorporar a l’equip amb molt de gust. Val a dir que per aquell temps publicava jo amb certa regularitat a la columna d’Opinió de La Comarca, però en castellà. Ves per on, al poc temps, desembre del 2005, amb l’amic Ramón Mur, que tenia molt bona relació amb el director del Diario de Teruel -escrivia la columna «El Contorno»-, vam pensar de proposar-li una columna sabatina en català. Ramón Mur va parlar amb el director i el projecte li encaixà. Mentrestant jo havia contactat amb els components de l’equip de «Viles i Gents» i amb unes quantes persones més interessades en col·laborar en la nova columna. Vàrem proposar una sèrie de noms i per majoria decidirem «Lo Cresol»: sonava bé, era una paraula força matarranyenca i potser el llum del cresol ens enllumenaria en el nou camí a recórrer. Tot va anar com oli en un cresol i el 4 de febrer del 2006 publicava la primera columna que acabava amb aquests versets.

Per les terres de Terol
volem dur l’enteniment;
tenim flameta al cresol,
però bufe massa el cerç.

Cresolaires i vilatans vàrem decidir dedicar-nos exclusivament a les nostres columnes de La Comarca i del Diario de Teruel, per tant jo vaig deixar d’escriure a «Viles i Gents», la qual cosa vol dir que només vaig escriure, si mal no recordo, dues columnes a La Comarca. Tot dos equips hem mantingut una relació força estreta, fins i tot els primers anys fèiem una reunió anyal que acabava en un sopar ben animat. Vint-i-cinc anys de «Viles i Gents» són molt anys i ho hauríem de celebrar passat el maleït confinament. Esperar els vint-i-cinc de «Lo Cresol» seria massa, ni més ni menys que l’any 2031. Endavant vilatans!

*Publiquem una columna de tots els que al llarg d’estos 25 anys
han format part de Viles i gents.

José Miguel Gràcia

Vint-i-cinc anys de <>

(Publicat a La Comarca el 8 de maig del 2020)

Quan l’amic Carles Terès em va demanar de fer un article sobre aquesta efemèride no li vaig saber dir que no. Van ser set anys i mig entre «Viles i gents» i «Temps de Franja» que vaig col·laborar amb una seixantena de columnes, escrites en català, tocant temes d’actualitat i de vegades de caire personal, generalment en to humorístic. La qüestió està en què a la meva edat (vaig cap als vuitanta-i-dos anys) he perdut bona cosa de la escassa capacitat creativa que ja tenia i només escric resums, síntesis i recopilacions del que han escrit altres. I per més que m’hi esforço no se m’acut què dimonis puc dir en un moment com aquest. De primer vaig pensar fer un joc de paraules amb «Viles» i «Gents» con si fossin els cognoms d’una mossa que ha fet vint-i-cinc anys. Recordem la quantitat de gent que són coneguts d’aquesta manera: Folch i Camarasa, Domènech i Montaner, Font i Quer, Rius i Taulet, Pla i Daniel, Macià i Companys (ai, no!) i si m’apureu Ramón i Cajal. Llavors diria que la senyoreta Columna, filla del senyor Viles i la senyora Gents celebra el seu aniversari, etc., etc. Però això té una falla i és que no conec més que cognoms dobles, amb la lletra i entre mig, de personatges masculins i cap del sexe femení, així que no lliga prou bé i ho vaig deixar estar.

També podria dir, com Joan Manuel Serrat, allò de «Fa quinze anys que tinc deu anys», recordant el llibre recordatori que es va fer als deu anys de «Viles i gent», seleccionant alguns articles. Per cert que un article meu titulat «La gaita» va aparèixer firmat per Rajadell i Andrés, així que les crítiques desfavorables han sigut per a ell.

En conclusió, que no sé con he de fer el que m’ha demanat Terès i Bellès. Això em recorda la poesia de Lope de Vega: «Un soneto me manda hacer Violante / que en mi vida me he visto en tanto aprieto / catorce versos dicen que es soneto / burla burlando…» Ja he arribat al final.

*Publiquem una columna de tots els que al llarg d’estos 25 anys han format part de Viles i gents.

Miquel Blanc i Grau

L’experiència d’una columna compartida

(Publicat a La Comarca l’1 de maig del 2020)

Va ser Carles Sancho qui me’n va parlar. Estrenàvem l’any 1995 quan em va comentar que es volie crear una columna en llengua catalana en el periòdic La Comarca. I em va proposar integrâ-m en lo colectiu de lletraferits que li haurien de donar vida.

En aquell temps, la meua experiència com a articulista es limitave a algunes narracions que havia publicat anteriorment al propi periòdic, recreant personatges i fets de la literatura oral.
La idea m’agradave. Tenia moltes coses a dir i m’engrescave dir-les en català, respectant la normativa però prioritzant i donant valor, sempre que comptara amb alternatives vàlides, a la nostra forma dialectal i als localismes. A més, lo gran finestral de La Comarca, obert de vora a vora al territori, em pareixie adequat. I el grup d’escriptors amb los que hauria de compartir columna, eren persones amb una llarga trajectòria de compromisos per la llengua i la cultura pròpies, i m’oferien totes les garanties.

I m’hi vaig incorporar. I durant estos anys hai continuat rescatant de l’oblit els personatges ilustres dels que abans parlava, ja que corren perill de desaparèixer de la memòria popular. I em doldrie no haver-ho intentat. Pero hai escrit també sobre qüestions d’actualitat. I de tant en tant m’hai permés narrar experiències autobiogràfiques i records personals, ja que són matèries molt agraïdes que em motiven de forma destacada. I és que, per a mi, l’escriptura, com la lectura, són dos plaers immensos.

Per un atre costat, atesa la precària situació de la nostra llengua a l’Aragó, en els meus articles del «Viles i gents» acostumo a utilitzar un llenguatge que pretén ser didàctic, molt pròxim a la oralitat. I ho faig amb l’esperança de motivar el lector a reconéixer com a pròpia la llengua escrita que té davant, i invitâ’l a submergî-s’hi i disfrutar de la lectura. El que no tinc gens clar és si ho hauré aconseguit. En tot cas és el lector qui ho ha de jutjar.

Ara porto algun temps sense publicar. La meua naturalesa demane atenció. Pero, comptant amb totes les vènies que convinguen, lo dia menos pensat tornaré.

Fa anys, Juli Micolau, amic freixnedí, a les endreces del seu poemari Esfera. Traspunt en la Serena, vee en mi «l’optimisme montrogí; la força positiva». I ho encertave plenament.

*Publiquem una columna de tots els que al llarg d’estos 25 anys han format part de Viles i gents

José Antonio Carrégalo

Canvis interiors?

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 25 d’abril del 2020)

Fa poc vaig ensomiar que volia anar al poble. Vaig tindre que apagar un parell de vegades lo despertador volent arribar. Al remat estàvem al Pont de Ferro i a radera un cotxe patrulla. A la carrera me van dir que lo que ensomiem són activacions neuronals aleatòries sense sentit. No ho sé, és lo que més m’agradarie fer. Aquella patrulla representarie la meua culpabilitat? Me vaig despertar en mal gust, però a la vegada havia estat a on la meua ànima està i el meu cos me demana anar. La llum del sol, l’aire lliure, lo contacte en la terra, en la eixuta i en la banyada per les plogudes. Lo soroll als carrers, lo xiulit dels moixons, què trobem a faltar? De què mos agrade sentir-mos plens i que al mateix temps mos fa vuits per dins? Me pregunto si este temps mos ha fet canviar lo nostre esquema de valors, sospesar quines són les necessitats bàsiques reals i què és accessori. Com estem portant les relacions sense contacte directe? I com portem aquelles en les que el contacte és permanent? Mos coneixem més a natros mateixos? Estem més lluny o més prop dels demés? Plans trencats, celebracions suspeses o aplaçades sense dia, mes, ni calendari. Ha canviat algo o seguim pensant i fent lo mateix d’abans? Mos ham replantejat com cuidar lo nostre planeta? Fa temps que tinc lo pensar que com des de menuts mos diuen que arribarà un dia que serà lo rader, mos ham conformat. Pareix, que com a humanitat, no és que no fem res per a que eixe dia no arribo mai, sinó que contribuïm en los nostres comportaments individuals i globals a que eixe moment arribo promte, però en un atra generació. No som immortals, som vulnerables. Molt del que volem tindre potser sigue per a tapar carències interiors buscant un benestar artificial. Lo bitxet mos ha donat una llisó, i eixa serà la part positiva si sabem dependre i canviar la nostra manera d’actuar. Aplicant la definició, mal o bé atribuïda a Albert Einstein, de que la locura és repetir la mateixa conducta esperant resultats diferents, aquí mos ve al pel.

Mar Puchol

Jaume Ferran i Clúa

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 11 d’abril del 2020)

Estic confinat al carrer doctor Ferran d’Esplugues de Llobregat, carrer que honora Jaume Ferran i Clúa, doctor bacteriòleg, nascut a Corbera d’Ebre (1851). Estudià medicina a Barcelona i es llicencià el 1873. Del 1874 al 87 fou metge titular a Tortosa. S’interessà per la bacteriologia i pels estudis de Pasteur sobre les vacunes. El juny del 1884 i, davant l’epidèmia de còlera que havia causat 3.500 morts a Marsella, l’Ajuntament de Barcelona el comissionà per estudiar a França els sistemes de prevenció de la malaltia. Quan tornava del viatge amb cinc flascons de mostres del bacil vibrio cholere el van detenir a la Jonquera confiscant-li els flascons. Després d’una setmana i una sèrie d’esperpèntics telegrames dels duaners i el govern de Madrid, el ministre de la Governació, el monàrquic i conservador Francisco Romero Robledo va ordenar la destrucció de les mostres. El doctor Ferran en va poder salvar una camuflada en un mitjó, la qual serviria per desenvolupar una vacuna que provaria amb ell i la seva família. Quan al 1885 va arribar el còlera a València, després de l’augment dels infectats per les aglomeracions dels passejos de la Mare de Déu dels Desamparats per la ciutat, suspeses les Falles, però no la festa religiosa de sant Vicent, les autoritats van entrar en pànic. En aquest estat de les coses, el catedràtic de medicina de València, Amalio Gimeno va forçar Sanitat a canviar les imatges religioses per la ciència del doctor Ferran. Van inocular unes 30.000 dosis amb força d’èxit. Segurament per enveges personals al metge català Ferran –reconegut ja internacionalment–, fins i tot Santiago Ramón y Cajal va fer un informe poc favorable al doctor Ferran. Des del centralisme governamental i integrista de la capital del Regne, Romero Robledo va aturar les vacunacions. Aviat Barcelona li va reconèixer els seus mèrits nomenant-lo cap del Laboratori de Microbiologia de Barcelona, tot i que la vacuna anticolèrica no va ser oficialitzada a l’Estat espanyol fins l’any 1909. Cal dir que Ramón y Cajal es va fer inocular la vacuna anticolèrica del doctor Ferran, però a Saragossa, nova destinació de Ramón y Cajal, s’infectaven i morien milers de persones. Romero Robledo va ser nomenat Ministre d’Ultramar el 1891 i de Justícia el 1895. Tant de bo tinguéssim un altre doctor Ferran en el present.

José Miguel Gràcia     

Mal oratge

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 d’Abril del 2020)

Hòmens i dones del temps continuen apareixent dia a dia, professionals i metòdics, al final de cada telenotícies o als butlletins radiofònics, i les seccions meteorològiques es mantenen fixes dins dels diaris de la pandèmia. Quan tot ha quedat engullit pel maleït coronavirus, des del procés monotemàtic als omnipresents partits de la lliga de futbol, l’oratge entra invariablement a les nostres cases com si a fora dels balcons o finestres tingueren importància l’anticicló persistent del passat hivern o el fred inesperat d’este principi d’abril, amb pluges i neus. Mapes per regions amb les icones corresponents, isòbares, temperatures màximes i mínimes, força del vent, índexs pluviomètrics…, tot ho van contant amb detall i inclús entusiasme, com si d’un moment a un altre tinguérem que pensar en si caldrà agarrar una jaqueta per eixir a fer el vermut o a la professó del Domenge de Rams; com si haguérem de ficar la roba a la maleta per a anar a passar la Setmana Santa a casa dels pares, a un hotel rural, a la platja o voltar pel món mundial; com si volguérem i poguérem córrer o caminar pels camins primaverals. Plou o neva o fa molt aire, i no passa res. No es queixarà el sector turístic de les previsions meteorològiques ni de la climatologia adversa per esta temporada vírica i letal. I es quedarà sense notícia ni operacions la DGT. Tampoc ningú s’alegrarà massa de si fa sol i bon temps. Tancats en cases o apartaments hòmens i dones, vells o jóvens, la naturalesa va seguint lo seu curs, ara més ampla i lliure, habitada per uns animals que, potser sorpresos, recuperen territoris. Porcs senglars corrent per carrers principals de Barcelona o Girona, dofins que entren als canals de Venècia o naden feliços davant les platges sense banyistes ni flota costanera, moixons que podem sentir sobre el nostre silenci confinat al cel sense avions, sorolls ni fums. Terra, mar i aire, de repent, contra l’omnipotència salvatge de l’home, modelador voraç d’un món contaminat. Temps de la naturalesa, mal oratge?

María Dolores Gimeno

Psicosi

(Publicat al Diario de Teruel el 28 de març del 2020)

És un temps obscur. Tot el dia és de nit. Pels matins la gent va pel carrer presumptivament per fer la compra. Regna el silenci i la desconfiança. Tots els que veus al carrer haurien d’estar tancats a casa. Tots són fantasmes amenaçants que no fan cas de les lleis. Tots…menys tu. Al mercat hi ha massa gent. Qui durà la bèstia invisible? Sembla una pel·lícula de Hitchcok o una novel·la de Juan Rulfo, o potser La Peste d’Albert Camus. Les tardes desertes a la ciutat morta. La gent no para de manuclejar el mòbil. Whatsapps amunt i avall. Pel carrer passegen molts duets formats per persona i gos. Mirades inquisitives. Travessen la calçada un pare amb un xiquet (serà autista). De quan en quan parelles home i dona de bracet (potser que alguna sigui dependent) són escridassades pels plusquamperfets guardians de les lleis. A dins de les cases els ordenadors bullen més que mai i a la caixa “tonta” es parla de solidaritat i de patriotisme. Els partits polítics que no governen ho sabien tot, tot el que passaria, per què no ho van dir? Són els principals responsables d’amagar informació? Ho hem aconseguit: per fi a Espanya som tots uns, i a Europa, i al món. Però el que fa goig saber és que a Síria ja no hi ha guerra, que ha desaparegut el problema polític català,  que ja no hi ha vaga d’agricultors, ni armilles grogues, ni reivindicacions d’augmentar els salaris ni les pensions, ni corrupció, ni brexit, ni tan sols el canvi climàtic. Els terroristes islamistes  ja no són perillosos. Els països africans ja no es foten de gana ni de fàstic, gairebé se’ls enveja perquè la hipertrofiada pandèmia té allí poca incidència. També ara tothom enveja el món rural (quina sort poder viure en pobles menuts no contaminats). Perquè ara ens tornarem a adonar que vivim per damunt de les nostres possibilitats, i ens tornarem a flagel·lar amb aquesta mena de maledicció bíblica buscant el pecat original i al Moisès que ens ha infligit la plaga maleïda. I quan tot aquest malson s’acabi, en quin punt començarem a caminar?

Antoni  Bengochea