Nació banal

(Publicada a La Comarca el 23 d’agost del 2019)

Fa uns anys, quan va escomençar la crisi de Catalunya, molts demanaven que es deixare de parlar d’identitats, i mos centràrem en «los temas que preocupan a la gente de la calle». Se suposave que la preocupació de la gent «del carrer» ere tenir treball, benestar, sanitat, educació, infraestructures… però en cap cas podien estar preocupats per les identitats. I encara més aquí, fora de Catalunya.
Poc temps més tard, quan la cosa es va posar seria, este argument de les «preocupacions de la gent del carrer» va deixar de córrer. I van comprendre que les famoses «identitats» també preocupen a la gent del carrer. I molt. De fet, especialment a Saragossa, van començar a aparèixer banderes als balcons. Milers de banderes. Banderes que posave gent preocupada des de fora de Catalunya per la integritat d’una identitat: l’espanyola. Aquí al Matarranya s’entén que una frontera estatal pot complicar-mos una mica el dia a dia, com los ho complique actualment als de Candanchú o als de la Seu d’Urgell. Una frontera estatal són cues, registres, control, límits, conflictes. Però a Saragossa el que més pot afectar és a perdre 10 minuts a Maella baixant de descans a la costa. Potser és un problema particular d’alguns que no mereix una bandera al balcó. Però la bandera allà està.

I hi està perquè lligue en la tesi del politòleg britànic Michael Billig (Banal nationalism, 1995). La ciència social accepte que la «nació» és una forma d’organització social desconeguda fins lo s. XVIII. Abans les guerres són per «religió». Però en un món actual organitzat en nacions, Billig defense que també hi ha un nacionalisme de l’Estat, de la quotidianitat. Que de tant «naturalitzat», és un nacionalisme banal.

Com és temps de Festes, només cal que mireu per la finestra. Veureu un grapat d’innocents banderes penjades al carrer. Les podeu resseguir fins les dels escenaris, les de l’ajuntament, les dels uniformes. Eixa nació la tenim tan impregnada a les ments, que no en som conscients. Però tampoc pensem que pugue haver alternatives a eixa «nació» que ham construit. Per això diu que és banal. Però vist que el que tenim entre mans és un conflicte entre dos construccions nacionals, i com estem en temps estival, potser haurem de desitjar que tinguem la festa (i les banderes) en pau. És a dir, que ho resolguem d’una manera civilitzada. Per més mal que ho estiguem fent a dia d’avui.

Natxo Sorolla

Anuncis

Mare Àfrica

(Publicada a La Comarca el 19 d’agost del 2019)

Les persones més grans diuen que abans nevava més. Jo mateix, que ja m’atanso a l’edat provecta -enguany ja sóc lo més vell de la comissió de festes- recordo que els hiverns de la infantesa eren més freds. Potser esta volença per les baixes temperatures s’explica per què sóc de la collita del 62, l’any de la gran nevada.

La qüestió és que el canvi climàtic avança mentre la humanitat anem fent l’orni com si la cosa no ens afectés. Des de principis d’estiu estem immersos en una sèrie de successives onades de calor; no solament ací, sinó també nord enllà, on diuen que la gent és culta i s’està a casa llegint mentre la neu emblanquina el paisatge. Els meteoròlegs ens informen que es tracta d’aire procedent d’Àfrica.

Àfrica, la terra més rica i, segurament per això, la més malaurada. Mentre em cau al damunt el pes de la canícula, em pregunto si no es tractarà de la venjança d’un continent que hem espoliat durant segles, arrencant-li tot el que hem pogut: esclaus, recursos naturals, vida. La nostra cobdícia insaciable ha prostrat les persones que hi viuen. I ara, quan algunes intenten arribar a les nostres costes per rebre unes engrunes de tot allò que els hem furtat, preferim deixar-les morir. D’excuses, totes les que vulgueu, algunes de tan aberrants que pareix mentida que tanta gent se les cregui (i que voti amb entusiasme aquells que les profereixen).

Al capdavall, els que n’entenen diuen que tots venim d’Àfrica, que som descendents dels éssers humans que abandonaren la terra mare a la recerca d’indrets més propicis. I així continuem, anant d’una banda a l’altra amb l’esperança de trobar un lloc on tindre una vida millor.

Però no volem els germans africans. Tant mos fa si els torturen, si els violen o si es moren de malalties curables o de fam. Tampoc no ens importa si persones com nosaltres acaben surant sense vida al mar. La qüestió és que no vinguen a destorbar el nostre benestar. Per això no m’estranya que la mare Àfrica ens castigue amb el seu alè ardent. Una bona estirada d’orelles sovint és l’única manera de tornar al solc los xiquets malcriats.

Carles Terès

Parlant en lo meu poble

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 17 d’agost del 2019)

Només vinc de quan en quan, només dos dies o tres, ara estaré ací un mes. Temps que vull aprofitar per a espargi’m i carrega’m de forces per a tot l’any. M’agrade anar a peu als puestos que en algo penso que tamé són meus, i anar a rondar per los teus carrers en festes. M’agrade passar pel Pont de Pedra en pondre’s lo sol, sentir lo seu tacte aspre i la calor que guarde de tot lo dia en estiu. M’agrade no banya’m quan plou, a on visc no són de ràfecs a les teulades, què tenim que fer! Pense que ací me trobo més com sóc de veres. I no és per res, no te dic que jo no haiga canviat en vint-i-tres anys, però tu ho has fet més que jo encara. En moltes coses lo canvi ha segut per a bé, però en atres estic en dol pel que ja ne quede poc o s’ha perdut del tot; les portes obertes, les portes partides per a les cavalleries o en gateres per als gats, les novenes als carrers, les fonts dels camins… tant s’ha perdut! De lo que més me fa patir és lo riu, la baixada del Pont de Ferro, els tolls… a on paren? La brutícia, d’això sí que n’hi ha un cabàs ple. Rai de les creixcudes, però no sé si li trobarem cap remei. Perillen els sagals al carrer, els jocs de sempre de la canalla, lo toc de les campanes, el silenci de la nit en compàs de quarts, mitges, hores, ranes i grills. Perille la nostra llengua. La conservació de les tradicions, del món rural, del entorn natural i del nostre patrimoni cultural, que és molt més que pedra damunt de pedra, és qüestió de tots. Per la meua inquietud poètica en la meua llengua materna, m’han donat la oportunitat de participar en “Lo Cresol”. Ara més que mai és necessari que li fiquem oli a n’este cresol i li donem flama per a què aguanto encès per als nostres hereus i tots els que vindran.

Mar Puchol

Trobada a Vall-de-roures

(Publicada a La Comarca el 26 de juliol del 2919)

Bona decisió la dels responsables de l’Associació Cultural del Matarranya al triar la ciutat medieval de Vall-de-roures per celebrar el 30 aniversari. El Sr. Boné, l’alcalde, segurament per allò de les confusions que es mantenen a la seva vila sobre la realitat històrica de la nostra llengua, no hi va voler estar present a ningun acte; però s’ha de dir que l’ajuda i bona disposició del seu Ajuntament va ser total, facilitant les instal·lacions de la Casa de la Cultura per les presentacions i els concerts, i el poliesportiu municipal pel dinar de germanor.

La planta fonda de la Casa de la cultura de Vall-de-roures tocant al riu, és lo punt millor per presentar llibres i parlar de meteorologia en un dia de tanta calor. Com també el poliesportiu en aire condicionat és lo lloc ideal per celebrar dinant lo trentenari (com te recordem ara, Desideri) de l’Associació Cultural més important del Matarranya. Érem uns setanta dinadors, que ve a ser la quantitat de participants en la Trobada durant tot el dia, des de la presentació al dematí, fins al magnífic concert del cantautor Clàudio Gabriel Sanna, de l’Alguer, ciutat del nord de l’illa de Sardenya (Italià) on encara es manté el català. Un concert sorprenent per la qualitat artística dels tres músics del grup, i la novetat d’escoltar ritmes i melodies de la tradició sarda, d’una intensitat i un regust mediterrani força intens.

De la Trobada d’enguany ens hem emportat la satisfacció de conèixer nous amics, escoltar les cançons de Clàudio Sanna i comprar els llibres presentats pel seus autors: de Francesc Teixidó, «Les mesures tradicionals i antigues a la Franja», de Lluis Rajadell, «1956, l’any de la gelada» (que naltros encara recordem), i de Joaquim Montclús, «Vicenç Ferrer i Ramos, mestre i referent». També les cançons i palaures radicals del cantautor favarol Àngel Villalba, en rebre el XII Premi Franja, Cultura i Territori. I la constatació de que la gent del Matarranya, els de Clarió, el projecte «lo Bres» i altres iniciatives de defensa de la nostra llengua, li estant donant una nova empenta a la idea fundacional de l’Associació.

Tomàs Bosque

Turisme selectiu

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 de juliol del 2019)

El dia d’abans havíem fet mitja hora de cua per entrar a Nôtre Dâme. Mereixia la pena, realment una meravella. En demà se’ns va acudir veure l’altra gran catedral de París, la oblidada, la de Saint Denis. Quan hi entrarem no hi havia més que quatre gats. El meu amic va dir: “aquí no hi ha ni Deu, això no valdrà res”. Ens trobarem amb un gran temple, un edifici magnífic més antic que Nôtre Dâme i que sembla ser la primera gran catedral gòtica de la història. A més a més la visita inclou un gran panteó de gran part dels reis de França, que es converteix de fet en un magnífic museu d’escultura funerària. Quan vam eixir vaig comprendre la ironia de l’expressió del meu amic. Això s’ha anat repetint moltes vegades. A Roma hi ha només dos meravelles per les que el públic està disposat a pagar una bona entrada: el complex del Vaticà i el Colosseu, i molts llocs que no “valen res”: els museus capitolins (els més antics del món), el museu nacional romà, la Villa Farnesina, el Palazzo Barberini (pinacoteca nacional) que compta amb el fresc més gran del món a un palau), les Termes de Caracalla i de Dioclecià i els mercats de Trajà i pràcticament totes les esglésies (el conjunt més gran de la cristiandat i que evidentment són gratuïtes), inclosa la basílica de San Giovanni in Laterano, catedral de Roma. Això sí, pels carrers molts turistes, sobre tot a les places com la Navona, Espanya, i la Fontana de Trevi. El mateix passa a Florència on les tres meravelles són el complex de la catedral (amb l’al·licient de pujar a la cúpula Brunelleschi), el David de Miquel Àngel, i el museu dels Ufffizi. La resta (escultures del Miquel Àngel o Donatello, o arquitectura civil i religiosa renaixentista) “no val res”. Com tampoc “valen res”els museus de belles arts de Bilbao o Sevilla, l’Hospital de la Caritat o la arquitectura civil sevillana. I sempre molta gent pels carrers i per les terrasses turístiques a menjar paella a Espanya  (sobre tot a la Rambla de Barcelona) o Pizza a Itàlia. Turisme selectiu.

Antoni Bengochea

Semblen un altre país

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 6 de juliol del 2019)

En un recent viatge per Guipúscoa (Guipuzkoa) i el nord de Navarra (Nafarroa) he pogut adonar-me del bon estat de les carreteres, de la bona conservació del paisatge, de la gran quantitat d’instal·lacions de generació d’energies renovables. En general els edificis públics i museus estan en molt bon estat de conservació i restaurats acuradíssimament. Amb les estadístiques a la mà se’ns fa evident que la despesa en sanitat en el País Basc i en Navarra és el més alt de totes les autonomies, uns 1.700 euros per càpita, quan a Catalunya, per exemple, és de uns 1200. Com a conseqüència les llistes d’espera en general són les més baixes de l’Estat. Si ens fixem en l’educació, tant en el País Basc com en Navarra, la diferència amb la mitjana de la resta de l’Estat és abismal. Podríem seguir comparant altres xifres relatives envers el serveis i inversions públiques i arribaríem a les mateixes conclusions. A la vista del paisatge tan verd i amb tanta vegetació, un extraterrestre podria inferir que així com la fertilitat d’aquelles contrades és producte de la humitat, s’entén de la pluja, les grans inversions i les grans despeses en serveis són un altre subproducte de la pluja i del clima en general. No, amics, no. Són els furs –Concert econòmic basc i Conveni navarrès– Acords que per raons històriques o per el que fos van poder obtenir de l’Estat espanyol en temps de la desaparició del dictador. Furs que els confereixen, entre altres, el dret de recaptar tots els impostos i d’administrar-los segons els convé mitjançant les quatre diputacions forals (foru aldundia). No tinc cap dubte que recapten eficaçment i administren de igual manera, tot i que, allò que els dóna essencialment la disposició de més fons econòmics que la resta del territori espanyol és, al meu parer, la petitesa del “cupo”, renegociable cada any, que han de pagar a l’Estat espanyol per la compensació dels serveis que reben d’aquest o per les competències no transferides. Clar i català: tots som iguals davant la llei, però uns més que els altres. Bascos i navarresos s’ho van saber guanyar. Potser pensareu que els tinc enveja, doncs tindreu raó, els tinc enveja, enveja sana, però. No crec que demanin mai la independència seriosament.

José Miguel Gràcia

Querida abuela

(Publicada a La Comarca el 5 de juliol del 2019)

Així, amb un «Querida abuela», començava les cartes que li enviava a la iaia Rosario de Queretes. Però va arribar un dia que vaig sentir que aquella «abuela» no era ma iaia, ni jo el «nieto» que signava. Fins allavons només havia escrit en castellà; i haig de dir que treia notes molt altes en redacció, però una cosa eren los deures de classe i l’altra explicar a la iaia les meues coses. Aquell dia, doncs, vaig agafar una altra quartilla i vaig provar d’emprar les nostres paraules, les de Queretes. Així va ser, si fa no fa, lo meu «primer camí».

M’havia criat en un barri on tots érem immigrants, la majoria provinents d’indrets castellanoparlants, i a l’escola, en aquells anys de plom, no hi entrava cap altra llengua espanyola que no fos lo castellà. Lo meu català, per tant, es limitava gairebé exclusivament al que parlàvem a casa i amb los familiars aragonesos que vivien, com nosaltres, repartits per Barcelona i les seues perifèries.

D’ortografia no en sabia, tot i que no m’era estranya gràcies la revista infantil ‘Cavall Fort’. I sobretot, hi havia els tres mesos de vacances al poble, una immersió total en els carrers, en els tossals i en les paraules de Queretes. Sovint penso que la meua passió lingüística té l’origen en aquells estius de felicitat, associats en el meu subconscient al català que parlàvem tothora i arreu. Vaig descobrir també, en un racó de la biblioteca de l’escola, els llibres dels ‘Grumets de la Galera’. Aquelles lectures i les que van vindre després, em van fer entendre que no sempre era necessari renunciar a la meua llengua per llegir o escriure sobre qualsevol tema.

A finals de la dècada dels 70, quan ja era a tercer de BUP, van arribar les classes de català a l’ensenyament reglat. Era una mísera horeta setmanal, però vaig adquirir unes nocions bàsiques de gramàtica. Sobre aquests fonaments, he anat bastint la meua competència lingüística en tots els àmbits possibles.

I aquí estic, escrivint esta columna en l’idioma que vaig mamar. Igual que, afortunadament, fan los meus amics castellanoparlants. Tot ben normal.

Carles Terès