Bèsties i bestioles

(Publicat a La Comarca el 2 de setembre del 2022)

Són la meua debilitat, no en va soc de la «generació Rodríguez de la Fuente». Recordo les hores hipnotitzat pel trafegar de les formigues a la boca del niu, les visites a zoològic o la dèria pels llibres que m’explicaven la vida dels nostres companys de planeta. Tanmateix, la meua malaptesa per les ciències i el meu amor per les paraules em van decantar per les assignatures de lletres -tot i que, al final, vaig acabar dedicant-me a l’ofici del llenguatge visual, però això és una altra història.

Ja he parlat del moixons que em visiten a la finestra de l’estudi d’Alcanyís. Pardals, coloms i, escadusserament, alguna gralla.

La qüestió és que, des que treballem a Torredarques, he fet nous companys. És el que comporta «viure de cara al monte», com diu ma sogra. A banda dels coleòpters, lepidòpters i himenòpters que es colen sense demanar permís a casa nostra, hi ha els frits (Phoenicurus ochruros) que pasturen a l’era del davant de l’estudi. Abellerols, falcilles, orenetes cuablanques i comunes travessen l’aire en les èpoques càlides, i darrerament em visita, tímida, una merla blava -visita de metge, tot just el temps de fer una ullada i marxar cap al bosc.

Sempre que puc, a punta de dia, faig un trot de burro vell barranc avall per després pujar cap al mas de Figuerola i tornar al poble per la pista dels Collados. En aquella hora blava m’he topat amb salvatges, cabirols i, un dia, un senglar que em va mirar amb desdeny entre els arbres de damunt la pista. Soc incapaç d’identificar l’ocellam que s’envola al pas dels meus esbufecs, els uns dels bancals segats, els altres dels arbres. Només reconec la gralla bocamolla que alerta l’animàlia de la meua presència.

Avui, mentre esmorzava, he sentit per la ràdio que enguany, los bous (al carrer o embolats) ja han fet set víctimes humanes.

Carles Terès.

Reviure l’estiu

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 d’agost del 2022)

Enguany hem (re)viscut lo primer estiu sense restriccions des d’aquell del 2020, on los espectacles culturals es van veure terriblement limitats i, en cas que hagueres anat a algun, ben segur vas haver d’assistir passant per un control de temperatura, duent mascareta i controlant la distància de seguretat que et separava dels teus acompanyants. Vam viure la cultura d’una manera totalment diferent a la que coneixíem i, malgrat lo que es pensava des de certs sectors en aquell temps, hem sobreviscut, ho vam saber portar de la millor manera possible i ací estem, dos anys després, revivint concerts, espectacles i festes majors com “abans”, com aquell estiu que sense saber-ho va ser l’últim, al menys per un temps. I en esta tornada de les festes majors, tamé hem sigut testimonis d’eixa nova expectació curiosa d’una societat que moria de ganes de tornar a ajuntar-se, abraçar-se, ballar al so de la xaranga, emocionar-se i recuperar, en definitiva, tot aquell contacte que mos va ser pres durant un temps. Per això, ara que ja hem esgotat los dies de vacances i arriba el moment de tornar a la rutina la pena és molt més gran que els dos darrers anys, s’està fent molt més costa amunt tornar a la faena i baixar les pulsacions de les que veníem, tot tornant a engegar el compte enrere per les festes de l’any que ve, per tornar a ballar a la plaça i viure més de nit que de dia. Toca tornar a enrutinar-se, recuperar los horaris que portàvem abans del 15 d’agost i emprendre este reinici de la millor manera, recordant que encara es estiu, que encara podem fer algun cabus al riu, que queden moltes vesprades d’aquelles on les converses s’allarguen fins que cau la nit i que mos queda un primer-estiu a la memòria per sobreviure a l’hivern. Eixe hivern que la rasca de cada matí mos recorda que ja es va apropant.

Raquel Llop

Olor a raïna

(Publicat a La Comarca el 19 d’agost del 2022)

Olor a raïna i fullarasca de pi en una passejada d’estiu. La intensa calor d’enguany i l’aire calmat, sense una goteta de vent, reforcen la sensació olorosa.

Un xiquet ix de l’escola un dissabte d’estiu pel matí i marxe cap a casa. La classe, el dissabte, acabe més prompte i és més relaxada, amb treballs manuals i passatemps educatius. Sa mare ja l’espera a la porta de casa i li done una cistelleta amb lo dinar seu i de son pare. Com la cistella és menuda, el pa, els dos plats, els coberts, el dinar dins d’una carmanyola i el postre -un pot de confitura- s’han d’encaixar amb precisió per a que tot hi càpigue. Per damunt, un tovalló a quadres guarde el contingut i el protegeix de mirades indiscretes.

El sagal, al bo de la calor, prop de migdia, agarre la cistella de l’ansa i emprèn el camí cap a la finca de la partida de Sant Cristòbol, tot costa amunt des del poble. A aquelles hores, al cor de l’estiu, no es trobarà amb ningú en tot el camí, que es coneix pedra a pedra, clot a clot, arbre a arbre i regall a regall. A ratos, camine per l’ombra del pinar, a ratos, al rastell del sol pel camí polsegós.

Al cap d’una hora de caminar cara amunt, arribe a la destinació. No està cansat. I encara ha tingut temps de parar, de camí, a un parell de fonts que coneix ben bé per a beure un glop d’aigua fresca i torcar-se la suor. Però ja està al maset, un casalici menudet per a guardar el matxo al migdia, penjar quatre ferraments i encendre el foc a l’hivern.

Son pare trau les coses de la cistella i les pose damunt del tovalló, que fa el paper de mantell. Reparteix, precís, el menjar entre els dos plats. Amb bona gana, els dos, pare i fill, es mengen el dinar asseguts en dues pedres a l’ombra dels pins. L’aire corre ara fresquet i porta olor a raïna i fullarasca.
Diuen que l’olfacte és el més evocador dels sentits.

Lluís Rajadell

Fadi, la Stephany i els viatges de tornada

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 13 d’agost del 2022)

A un taulell informatiu del Centre de Salut, enmig de les campanyes de prevenció s’obrie pas un dibuix d’agraïment a tot lo personal sanitari per la seua actuació durant la pandèmia de la covid. L’havie escrit Fadi, un xiquet de la comunitat paquistanesa de la vila, en un català tan perfecte com les seues intencions, fruit sense dubte de les classes optatives de català a l’escola local. Voluntat de saber més o d’integrar-se millor? La setena ona ha acabat i el cartell ja no està, segurament suplantat per algun altre avís mèdic, i com que a la vila ara són festes, les orquestres ocupen lo parc a on Fadi i els seus amics juen a diari, igual que nosaltres abans quan teníem la seua edat, mentres que els seus companys de classe de famílies autòctones s’han passat als jocs de tablets i xarxes socials: dos mons que no se mesclen, me diuen. La Stephany, en canvi, ha arribat d’un país centreamericà i, parlant castellà, ha tingut menys problemes d’integració; inclús ha refeit la seua vida en un home d’ací, i no li falta la faena. Ha pogut fer vindre la família del seu país, i la seua filla, que va a la mateixa escola que Fadi, ha treit molt bona nota en català; a casa tenen ben clar que ha de continuar cursant-lo, que és una manera de ser menys forastera. En una altra actitud, fills d’emigrats de la vila desconeixen la llengua dels seus pares ―poc prestigiosa?―, i  uns quants residents no la trien com a assignatura, per inútil i pobreta a la vora del castellà, a on vas a comparar…!  No tots, per sort, per sensibilitat. A la piscina municipal, a una família li acaben de repartir una carta de la xiqueta des d’un campament infantil als Pirineus; la mare la va llegint en veu alta al pare i al germà xiconin: les muntanyes són precioses, han minjat arròs en ou fregit, molt bo, i s’ho passa tan bé, però també “tos trobo molt a faltar!”.

María Dolores Gimeno

Los incendis de fa seixanta anys

(Publicat a La Comarca el 12 d’agost del 2022)

Sempre hi ha hagut incendis als pobles, sigue a les cases, per les afores o als toçals. Però en aquells anys, entre el bestià que no deixava mata verda por on passava, els focs de les llars, los forns del pa, de fer calçina, les telleries, los formiguers que es feien als camps abans de que dugueren a la Cooperativa superfosfat i amoníac, i els efectes que duraven de les amples roturacions del temps de la República… estava descartat lo perill de grans incendis. Encara que sempre n’hi havie algú que, al temps de la calor, encenia foc per cremar broça als camps i en més d’una ocasió se li escapava i cremava algun tros de barranc.

Altra cosa ere los incendis al poble o les afores. De xamineres se’n cremave alguna de tant en tant; i bones flames que veiem eixir per damunt dels tellats. Però la cosa no passava de cremar-se sol lo follí; Encara així, quan los veïns se n’acataven del perill, corrien a «tocar a foc» en la campana Gorda del campanal, i el toc fort i seguit alertava a la gent que ja sabien què fer sense piardre ni un minut: pillar una galleta o una cantera, plenes d’aigua, i anar corrents al punt on s’havia declarat lo foc. Així, en un quart d’hora o poc més, lo foc apagat.

Ara no es podria apagar tan ràpid un foc que es declarare a una cuina o cotxera de les afores. Passaria lo de l’incendi de les eres de la Nevera, la nit de cap d’any del vuitanta-i-sis, quan uns joves van encendre una foguera al costat d’una palliça, que hi van deixar abandonada per anar a calentar-se millor al bar. Quan van tornar, s’hi van trobar una gentada mirant tranquil·lament com les flames s’engolien sense remei la palliça çancera, en tota la palla i els demés aparells que n’hi havia dintre. Al cap de mitja hora llarga, van aplegar los bombers d’Alcanyís, i no els va caldre tirar ni una gota d’aigua.

Tomàs Bosque

Cors blindats

(Publicat a La Comarca el 5 d’agost del 2022)

Fa cinquanta anys, lo món respirave tranquil: los mitjans de comunicació anunciaven que per fi havie conclòs la guerra de Vietnam.

Vietnam estave en guerra des de 1940, quan los japonesos van conquerir el que, per aquell temps, ere colònia francesa. Després que caigueren les dos bombes de la vergonya, França va intentar recuperar lo territori perdut, però l’oposició de la població va ser tal, que es va vore obligada a firmar una vergonyosa pau el 1954. Podrie parèixer que s’obrie una etapa de pau i relativa llibertat, però poc després, los Estats Units començaven a fomentar una guerra civil on, tan prompte com van poder, van fotre los nassos de formes cada vegada més bàrbares i escabroses.

Per primera volta en la història, les fotografies del que hi pasave arribaven als recentment adquirits televisors, que ja començaven poblar els menjadors de la gent normal i corrent. Per primera volta, eixa població normal i corrent podie conèixer com ere una guerra realment, sense necessitat de ser-hi. I quasi automàticament, la joventut va protagonitzar autèntics tsunamis d’oposició, que van acabar per forçar la retirada de les tropes i, per consegüent, la fi de la guerra.

Però des de fa cinquanta anys, hi ha hagut moltes més guerres, i cap ha pogut mobilitzar un antibel·licisme tan titànic com aquella, encara que cada volta hi ha més televisors, més ordenadors i més mòbils. Per això, es vital preguntar-mos per què aquella guerra va acabar gràcies a la gent, i avui en dia los fills d’eixa gent observen mils de fotografies de la guerra des del sofà, sense immutar-se gens ni mica pel que passe a l’altre cantó de la pantalla.

La resposta es fàcil: estem sobreinformats. Percebem a diari tones d’informació que, a voltes, ni tenim temps de processar. Estem aveats a vore fotografies de l’univers, de la naturalesa, i també de les guerres, sense sorprendre-mos de la bellesa o la tristesa que poden arribar a albergar. Podríem dir que s’ha forjat una generació de joves que porten cors blindats, a prova d’emocions fortes, no sigue que necessiton aixecar-se de la cadira per anar a demanar un món més just.

Luismi Agud.

M’aferro

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 23 dejuliol del 2022)

Fa uns dies coneixíem que l’IES Matarranya (Vall-de-roures) implantarà, pel proper curs, la setena hora al final del matí per impartir classes de català a les alumnes de primer de l’ESO que ho vulguen. Cal remarcar, però, que serà fora de l’horari escolar, fent que les alumnes no puguen tornar amb el transport escolar i ho haguen d’assumir les famílies. I, penosament, el tema és que estem tan acostumades a la passivitat política en matèria de defensa de la llengua que este caramel enverinat mos pareix motiu de celebració (a mi, personalment, no). Me ressone constantment la veu d’aquella professora de l’institut dient “cuando estéis dentro de mi clase, hablad castellano, fuera, hablad lo que os dé la gana”. I tant que vam parlar! M’aferro a no perdre l’esperança, tot i veure com los xiquets i xiquetes del poble, entre elles, cada vegada més, parlen castellà. M’aferro a la idea de que som moltes joves les que ficam esforços en mantindre vives les llengües, mantenint aquelles particularitats lingüístiques de cada poble que fan, de la nostra manera de parlar, una identitat que en cap cas haurie de ser motiu de burla o exclusió. I m’aferro, tamé, a eixes persones neoparlants que venen a viure a les nostres viles i aprenen la nostra llengua, nostra però que és de totes. De totes les aragoneses. M’aferro tamé a la divulgació de les llengües a la nostra televisió pública. I tamé m’aferro a les noves parlants d’aragonès, que han conegut esta llengua tan bonica quan ja eren grans i s’han decidit a aprendre-la. Tant de bo anar més de la mà entre les unes i les altres i construir un teixit fort de parlants del català i l’aragonès a casa nostra, des de la generositat de qui vol compartir la seua cultura, i des de la fermesa d’aquelles que volem dedicar un raconet més digne a la memòria de les nostres iaies. Fora de cambres, parlaments, tribunes i lleis, la supervivència de la nostra llengua depèn, en gran part, de que la parlam.

Raquel Llop

A l’ombra de Gredos

(Publicat a La Comarca el 22 de juliol del 2022)

Fa una calor abrusadora. Vora meu, corre l’aigua que llisca, vigorosa, entre roques arrodonides d’aparença granítica. La vegetació és impenetrable. Enllà les capçades, els cims apareixen vellutats d’herbeta bruna, i més amunt, el cel. Suposo que l’hivern els deu cobrir de neu. Ara mateix, però, la paraula ‘neu’ és una quimera.

Avanço treballosament riu avall, de pedra en pedra, mentre m’observen sabaters, espiadimonis i aranyes carregades de paciència. La terra, és una arena grossa que es torna negra en mullar-se i no s’acaba de fer fang.

Al cap de poc, lo llit del riu s’eixampla i es converteix en una glera on los blocs de granit polit han fet fora la vegetació. És la cua del pantà de Burguillo, que omple totes les depressions esculpides pel riu Alberche i els barrancs que li són tributaris al llarg de quilòmetres.

Segueixo per les vores de l’embassament, la càmera amanida per captar alguna cosa més que artròpodes; però res. L’aigua apareix negra dels sediments que arrossega l’Alberche des dels aiguavessants de Gredos. Vet aquí, però, que veig mitja dotzena d’ànecs que neden en silenci prop de l’altra riba. És una mare que guia els seus aneguets, ja grandets, mentre em mira de reüll. Enfoco el teleobjectiu i disparo diverses vegades amb l’esperança que alguna de les captures isca prou decent. Entretant, un saltamartí ha caigut a l’aigua. M’espero una estona per veure si algun dels peixots que s’endevinen en la terbolesa s’anima a cruspir-se’l i en puc treure alguna altra foto. Passen uns minuts i l’insecte, sense perdre els estreps, va progressant cap a la riba, no sé si conscientment o per casualitat. La calor pica amb força i em convenç de buscar un recer a l’ombra. M’ajupo vora l’aigua i en trec el petit llagost, que resta uns segons sobre un còdol abans de fer un salt llarguíssim terra endins.

Haig d’escriure la columneta, però l’actualitat és una massa putrefacta que em lleva la mica d’esma que em queda. Més val que demane ajuda a les bestioles, les pedres i el riu d’esta terra castellana que m’acull, poderosa.

Carles Terès 

Serp d’estiu

(Publicat a La Comarca l’1 de juliol del 2022)

Una informació corre pels mitjans de comunicació aragonesos en esta primavera calorosa. La Policia Local d’Osca troba una serp -«culebra de escalera», més concretament- a un jardí. Pocs dies després, una altra notícia s’escampa pels mateixos mitjans. Els bombers de Terol capturen una altra serp -també una «culebra»- que estava amagada davall d’un vehicle aparcat als afores de la ciutat. Les serps d’estiu han arribat una mica anticipades, enguany.

Al nostre país, parlar de serps és parlar d’ofidis totalment inofensius per a les persones, però que són beneficiosos per l’agricultura en menjar-se ratolins i altres animals perjudicials. Hi ha una altra serp, l’escurçó, que és verinosa i perillosa, però en este cas no es parlaria d’una ‘serp’ sinó d’un ‘escurçó’. No era el cas de les protagonistes de les dues informacions periodístiques, que eren les habituals serps innòcues. En cas de trobar-te-les, només cal apartar-les del camí i elles fugiran sense encantar-se.

Quan érem menuts -vull pensar que no fa tants anys- una distracció de la canalla dels pobles era anar a caçar serps. Es podien trobar amb facilitat per la vora del riu o de les séquies. Pobreta de la que queia a les nostres mans!

Que una serp despistada i inofensiva es mogue per un jardí o s’amague davall d’un cotxe aparcat, no deixa de ser normalitat, encara que siga en un mitjà urbà o periurbà. És una petita mostra de la natura que ens envolta i que al món rural és encara quotidiana.

Al pas que anem, qualsevol dia, en este món urbà i digital en què vivim la immensa majoria de la població, als periodistes els tocarà escriure sobre el mecanisme de la pitxella. Quan la rutina i l’obvietat rural es converteixen en notícia, s’evidencia la seua marginalitat en la societat actual.

Lluís Rajadell

Orgulloses

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 de juny del 2022)

Ja fa uns anys que el mes de juny se pinte amb els colors de la bandera LGTBIQ+ de principi a fi. Les agendes s’omplen d’activitats dissidents que mos apropen a eixa cultura transgressora i no-normativa, fet que, personalment, me semble extremadament interessant i necessari, més en un món que mos obligue a encaixar des del dia que naixem. Així que si, celebro molt, el mes de juny. Allò que no celebro tant, però, és l’allau de banderetes de colors que es fiquen tantes empreses aprofitant l’avinentesa per “pujar-se al carro” (igual que fan amb el 8 de març, per cert) i ocupant els espais que no són seus. L’última ha estat veure una coneguda aerolínia promocionant-se per les xarxes socials amb el lema de l’orgull. Prou. És la història de sempre, malauradament. És un debat recurrent i hem d’entendre que cal discriminar la normativitat per prioritzar, ni que sigue un dia a l’any, la dissidència. I si, defenso totalment que cal que ho fem, i no sol un, sinó cada dia. I no em refereixo a apartar o discriminar gratuïtament la heternormativitat, sinó que cal que entenguem que, pel fet de dixar-la en segon pla no l’estem rebutjant, sinó que estem deixant que altres ocupin el puesto que mai se’ls ha deixat. Ja que el fet que una situació sigue “comú” no vol dir que sigue l’única, la “normal”, crec que són dos conceptes que hauríem de tenir clars i diferenciats i atrevir-mos a abraçar la diversitat. Sembla mentida (o no) que en un país on cada dia creix un partit que defensa primordialment la “llibertat” cada dia sigue més complicat estimar lliurement, estimar molt i diferent, estimar-te a tu mateixa i a les altres. Estimar amb orgull des de la L al + i sense demanar permís, però tampoc donant les gràcies, mai, a cap ni una de les banderes oportunistes d’aquells que l’únic color que estimen és el dels bitllets.

Raquel Llop