Anna

(Publicat al Diario de Teruel el 3 de novembre del 2018)

Anna Heller, la besàvia dels meus fills, va néixer a Leipzig l’any 1861, ciutat del regne de Saxònia, un dels molts estats en què es trobaven aleshores dividits els Països Alemanys. Quan tenia 10  anys, el 1871, després de la Guerra Franco-Prussiana, una gran part dels Països Alemanys s’unificaren i fundaren Alemanya; en quedaren fora un muntó  de països, i encara ara no s’ha aconseguit la unificació de tots els alemanys. Això últim no afectà gens l’Anna que des del 1871 passà a ser ciutadana alemanya d’Alemanya i ho fou fins a la seua mort el 1930. Va tenir sort de morir aquell any perquè només que hagués viscut cinc anys més, fins al  1935, s’hauria trobat que per les Lleis de Raça de Nuremberg que no eren lleis sinó un muntó d’ignomínies decretades pel nou Estat Nacional-Socialista Alemany li haurien arrabassat la nacionalitat alemanya, perquè un avi seu era gitano. L’honor i la puresa de la raça ària alemanya no permetia que en formés part algú que era quarteró gitano, com la besàvia dels meus fills. D’haver viscut encara més anys, fins a la Segona Guerra Mundial, hauria estat internada en un camp de concentració i molt probablement assassinada. Son fill, l’Erich, avi dels meus, com que només tenia un besavi gitano gaudia de l’honor i la puresa de la raça ària alemanya, i així va poder fer de funcionari alemany de justícia dins de la Polònia ocupada durant la Guerra. L’Erich no responia gaire bé al tipus alemany suposadament ari: sí que era prou alt i tenia els ulls blaus, però era més aviat fosc de pell i amb uns cabells molt negres. I és així que mentre caminava per la voravia  d’una  ciutat polonesa li van venir de cara dos oficials de les SS, que en veure que ell no s’apartava per a deixar-los passar, li van etzibar una bufetada que de poc si no cau, perquè es pensaven que era polonès. Quan van saber que era funcionari alemany de justícia, li van presentar excuses. De tota manera va tenir sort que no sabessen res del seu besavi gitano.

Artur Quintana

 

 

Anuncis

Clar com un mirall

(Publicat al Diario de Teruel el 20 d’octubre del 2018)

Conviure amb gent gran és una excel·lent escola que aporta bocins de la seua vida passada. Escoltant-los, apareixen records personals mesclats amb formes de vida desaparegudes, part d’un altre temps quasi pretecnològic i absolutament predigital, un temps inclús prehistòric als ulls de les noves generacions, filles de tecnologies i xarxes socials. Dins de la conversa, entre record i record, se filtren de tant en tant algunes sorpreses lèxiques. “Clar com un mirall”, diu la mare, que així rescata el sinònim ara estàndard del nostre “espill”, la forma específica del nostre dialecte occidental. Són resurreccions momentànies des dels orígens medievals de la llengua, que mos connecten amb la paraula perduda dels avantpassats i  informen d’un vocabulari ric que ha pogut sobreviure a través dels segles per l’exclusiva via oral. També ressusciten formes verbals difícils i cultes, que ja no s’utilitzen i que es perdran amb la seua memòria: “els planygo”, com encara va dir fa poc la mare. A ella i al pare encara “els ve de gust” alguna cosa, “no hi donen” en alguna altra o els trasbalsa alguna circumstància. Més humilment, pels seus llavis reapareixen paraules comunes, quotidianes: lo ‘passadís’ s’implanta per un moment sobre el ‘passillo’, lo ‘formatge’ oculta el ‘queso’ foraster, i el ‘porro’ recobra un efímer domini sobre el ‘puerro’. La ‘fruta’ torna a la ‘fruita’ originària i ‘fruiteret’ qui la menja amb deliri. Un bon penjador acaba sent “l’endreç” d’una habitació. I n’hi ha camins que el tractor no “s’estorba” sinó que “s’espatlla”. D’esta manera, més ràpida que lenta, lo patrimoni lingüístic correcte resulta una raresa abans de convertir-se en pèrdua, i així los parlants vells s’autocorregissen entre el record avergonyit d’una escolarització infantil precària i monolingüe i la disglòssia dominant. O són corregits pels més jóvens, creadors d’una koiné pretesament moderna, analfabets de la pròpia llengua,. “La iaia a la ‘sandia’ li diu ‘meló d’aigua’”, diu la néta rient. També, des dels altaveus de la torre, un jove pregoner anuncia en bilingüe: “Se venden sandías/ Es venen sandies”. Galleguització imparable, empobridora, del nostre català secular.

María Dolores Gimeno

Moviments misteriosos

(Publicat a La Comarca el 12 d’octubre del 2018)

Aquells hòmens matinaven molt. Amb los seus gossos s’havien allotjat a l’hostal de mons iaios a Mont-roig. I mos va xocar vore’ls eixir a punta de dia amb los serrons buits. Pero vam reparar, sorpresos, que quan retiraven, a posta de sol, hi portaven alguna cosa que exhalave una olor, desconeguda per a natres pero molt penetrant. ¿Quin trapig deuen portar entre mans esta gent -pensàvem? Eren educats, pero poc parladors. I allò contribuïe a incrementar la sensació que teníem los de casa de que el seu anar i vindre, los seus moviments, eren summament misteriosos.

Allò deguere ser cap a l’any 1961. No recordo exactament com va anar, perqué en aquella època jo ja estava a Morella estudiant, pero el cas és que mon pare va resoldre prompte el misteri. I és que, a l’estiu, quan vaig arribar a casa per a disfrutar les vacacions, em va sorprendre trobar una gosseta lligada al corral. Em va faltar temps per a preguntar-li al pare qué hi fee aquell animalet allí. Em va respondre que allò tenie que vore amb l’activitat dels personatges misteriosos que havien recalat a l’hostal l’hivern anterior; i que el que feen ere buscar trufes.

No n’havia sentit parlar mai, de les trufes. Mon pare em va explicar qué eren, lo buscades que estaven i lo que les apreciave la gent, sobretot a l’estranger i particularment a França i a Itàlia. I així, ensinistrant prèviament la gosseta, que va resultar ser un prodigi, va ser com a casa nostra vam entrar en contacte amb lo món de la trufa.

Mon pare va preparar un caixó de fusta que s’adaptare al porta-paquets de la vella moto Lube per a dur-hi la gossa. I primer ell sol, i poc después en companyia de l’Enrique Lombarte (de casa Modesto), recorrien lo territori en busca d’aquell bé de la terra tan car com estimat. Ells van ser els primers “truferos” de Mont-roig. Ara bé, la notícia es va escampar com una taca d’oli, i més prompte que tard los propietaris van anar marcant, protegint i explotant directament les seues truferes. I allò va representar el final de l’aventura.

José A. Carrégalo

(Publicat a La Comarca el 5 d’octubre del 2018)

Els catalans, quan parlen, pareix que trencon anous”, començava l’acudit que li agradava contar, ja fa uns quants anys, a un company de la colla d’amics preadolescents de Vall-de-roures.

Davant de la sorprenent afirmació, els presents amollàvem la pregunta inevitable. “Per què?”. El desenllaç. “Perquè quan los ho dius contesten ‘no ho crec, no ho crec’”. Rialla general. Una ocurrència més a les costelles dels catalans fotuts.

Però, ben mirada, la brometa se’n fotia del mateix company que la contava i de tots els que l’envoltàvem. I de tots els catalanoparlants del poble i de la comarca. Perquè la mateixa resposta que ens feia riure tant a tots amb aquell efecte d’onomatopeia era la que tots natres haguèrem donat a la mateixa qüestió. Fins i tot el contador de l’acudit, si li hagueren dit que quan parlava pareixia que trencava anous, haguere contestat amb l’expressió suposadament còmica “no ho crec, no ho crec”. Pot ser un exemple d’allò que en diuen autoodi dels catalanoparlants aragonesos respecte de la pròpia llengua.

Una altre cas dins d’esta senda tortuosa i ombrívola de l’autoodi. Pels mateixos anys, un altre company s’oposava amb ungles i dents a utilitzar “la nostra llengua” -no es nomenave per a res la paraula català- en un acte públic. “Per què?” La pregunta. “Perquè és més basta que el castellà”. Resposta.

Per cert, aquells dos companys -el que contava l’acudit de les anous i el que considerava la llengua pròpia com a “basta”- eren, i suposo que encara son, fervorosos defensors del xapurriau. O s’ho consideraven.

Lluís Rajadell

Romanços en temps difícils

(Publicat a La Comarca el 26 de setembre del 2018)

Com seria una temeritat que ara mos posarem a escriure de les conseqüències bones o dolentes que tindria, per l’Aragó, la possible separació del Principat, avui treballarem vocabulari fent la llista de peces antigues, ferramentes i aparells que estem restaurant per la casa del poble.

Començarem pel carret heredat del sastre Gazulla, pintat en verd i roig, de quan ell anave pels pobles, els anys cinquanta, a vendre robes i replegar encàrrecs de confecció de la seva feina. Lo capitell de pedra d’una creu del terme. Les rodes i l’eix de ferro originals d’un carro especial que li van fer a l’oncle Catalí, a la fusteria dels Tedòssios; i que, sent ja nostre, el pare al final se’n va desfer de carro i mula venent-se’ls a un gitano que els va col·locar a la Freixneda. Aladres de fusta i ferro, polligana, camatimó, badalls i vertedera. Dos trills de cilindres i un de pedrinyera. La mola de retrillar l’era. Coçis de fer lo lleixiu. Borraçes de llanç d’anar a les olives. Taleques pel blat, carrejadors, fialtres, camelles, un tronçador i un serrutxo. Vencills, sacs, un sarió i un cenatxo, tot d’espart. Repretador de la parva, dos forques, un rastre i tres porgadores. La collera, cabeçana i aparellades per enganxar la burra al carro. Una tina d’oli de les que feie l’oncle Hajulatero. Cestes, banastes, canastes d’anar al forn i un panistre, tot de l’oncle Castroner de la Basseta. Una romaneta, quartal, almut, doble-decalitre, barrals i uns pesos de canastetes. Un mall, tascons, estrals i estraletes.

I també, l’espoleta d’una bomba de l’aviació, que s’aprofitaven per les gorroneres de les portes dels horts i els corrals. Un equip complet de careta antigàs, una baioneta i dos caixes de bombes; tot replegat per la gent quan la desfeta de l’Exèrcit Republicà en la retirada cap a l’escabetxina de la Batalla de l’Ebre. I mos deixem los trastes d’anar a caçar, a les olives, la venema, del mondongo, mobles de casa… i moltes coses més que ara no hi caben.

Tomàs Bosque

Aflú, aflú!

(Publicat a La Comarca el 28 d’agost del 2018)

L’any 1967, amb coranta-i-nou d’edat i cinc fills, mon pare, que entre les diverses ocupacions laborals que simultanejave a Mont-roig tenie la de ser el panader, va decidir donar un dràstic cop de timó a la seua vida i es va presentar a unes oposicions funcionarials. Les va aprovar al primer intent i el van destinar a un jutjat de Santa Coloma de Farners.

Ere l’época en la que, sense adonar-mo’n, la televisió s’anave imposant com a centre de la vida familiar. I pocs mesos después del trasllat en vam comprar una.

A la primeria l’aparell va funcionar bé. I estàvem contentíssims. Però, de bones a primeres va començar a fer coses rares i al remat ma mare va haver d’intervindre:

-Pepe, mañana sin falta llama al de la casa.

I així va quedar la cosa hasta que l’endemà, a l’hora de dinar, assentats tots a la taula, la mare li va recordar:

-Has llamado al de la tele?

Mon pare va assentir amb lo cap.

-Y qué te ha dicho?

-Me ha preguntado que qué se ve. Y yo le he respondido que nada, que, al encenderla, la pantalla hace “Aflu! Aflú! Y luego repanpaguzas” –va explicar simulant amb les mans un ràpid parpelleig.
La capacitat d’imaginació del nostre pare ere proverbial , però a la vista d’aquell sorprenent “Aflú, aflú!”, mare i fills mos vam quedar sense paraules mentres a la cara del pare es dibuixave un somriure beatífic. Hasta que, tots a l’hora, vam esclafir a riure en un girigall fenomenal.

Però quan los ànims es van calmar una mica la mare va insistir:

-Y después del “Aflú, aflú y repanpaguzas”, qué te ha dicho?

-Pues nada, que lo ha entendido perfectamente, que ya sabe lo que le pasa a la tele y que vendrá a arreglarla.

Mireu: allò ja va ser massa. I maravellats per tan convincent explicaciò, la reunió es va convertir en una sonada xalera que a casa nostra es recorde en totes les festes i celebracions. Fins al punt que aquella feta ha esdevingut un regal permanent de la memòria familiar.

José A. Carrégalo

Capellà i obrer

(Publicat a La Comarca el 21 d’agost del 2018)

Dos llibres acabats d’escudellar que des de distintes perspectives parlen del Matarranya es refereixen, també des de diferents òptiques, al fenomen des capellans obrers i, més en concret, al conflicte que es va produir a començaments dels anys setanta del segle XX al voltant del capellà de Favara, Wirberto Delso. L’arquebisbe de Saragossa, el capitost franquista Pedro Cantero Cuadrado, li va obrir un expedient per la seua postura enfrontada al règim que va culminar amb la destitució de Delso l’any 1974. Entre els trenta capellans que es van solidaritzar amb el mossèn destituït pel seu progressisme, hi havia el del meu poble, Vall-de-roures, Jesús Borao. ‘Àngel Villalba. Cançons i poemes’, de Carles Sancho; i ‘Un tiempo, un café’, d’Esther Puyo, expliquen, amb ulls de Fabara i Queretes, respectivament, la solidaritat popular amb els capellans obrers, les pressions polítiques per desmobilitzar la gent, la inquietant presència de la Guàrdia Civil pels pobles i les campanyes a favor i en contra Wirberto Delso i els seus companys.

Per aquells anys, la nostra quinta anava a prendre la primera comunió. Allavontes tothom prenia la primera comunió. De bona gana o a contrapèl, tots els sagals anaven a “combregar”. Recordo, difusament, les visites a casa de Borao per als preparatius de la cerimònia. També altres imatges i sons discordants de la religió del moment. Un capellà que anave cada dia a treballar a la fàbrica de caixes del poble, cançons de Víctor Jara que s’escoltaven pels carrers per megafonia, uns llibrets de “cançons de missa” amb autèntics himnes revolucionaris -l’arxipopular ‘Bella ciao’, entre d’altres-, capellans que, els caps de setmana, portaven els xiquets d’escola d’un poble a un altre per jugar a futbol o un sermó que va provocar l’agitació més incòmoda als bancs de la feligresia més reaccionària. Sancho i Puyo m’ajuden a entendre aquells records discordants i a associar-los a un nom: Jesús Borao.

Lluís Rajadell