Normalització; etílica

(Publicada a La Comarca el 7 de febrer del 2020)

Cap a l’any 1987 vaig ser testimoni d’un cas de metamorfosi lingüística col·lectiva. Per circumstàncies de la vida, m’havien convidat a un casament que se celebrava a la Molt Lleial ciutat de Sagunt. Jo, del País Valencià, no havia anat mai més avall de Peníscola, quan lo tiet Ramon ens hi havia dut de ben menuts a agafar-hi musclos. Havien passat prop de vint anys i, dalt d’un sis-cents matrícula de València, vam emprendre el camí del sud. A les Cases d’Alcanar, la meua acompanyant va voler rememorar els àpats que solien fer amb la seua família en els viatges de Sagunt a Barcelona. Ens vam entaular en una barraqueta vora el mar, on un home cordial no va parar de portar-mos plats; si l’un era bo, l’altre millor. Quan vam dir prou, la clatellada va ser tan gran que ens vam quedar escurats per la resta del mes.

Vam arribar per fi a Sagunt, marejats de tanta proteïna marina. Després de la cerimònia vam fer cap a un restaurant dels de categoria, per fer servir l’expressió autòctona. De fet, d’expressions autòctones no n’havia sentit cap: allà tothom parlava castellà. Com que ja em rosegava el cuquet eixe de l’idioma, no em vaig poder estar de preguntar a la meua companya a què es devia aquell fenomen, atès que em constava que la majoria dels assistents eren valencians de soca vella. Pel que em va dir, es veu que era habitual per aquells verals que, a mida que s’assolia una millor posició econòmica, s’anés abandonant la llengua dels pares, llauradors que els havien pagat los estudis a força d’escarrassar-se de valent.

Lo sopar va anar avançant. Jo sense molla de gana però conscient que em calia acumular aliment, ja que m’esperaven dies de nevera buida. Lo vi i els licors feien pujar el volum de les converses. En aquell fragor de veus i rialles, me’n vaig adonar que totes aquelles persones estaven parlant en valencià. I quin valencià! Se’m van fer les orelles aigua. Vaig pensar que aquell sistema de «normalització» lingüística era infal·lible de veres. Vaig prendre’n nota, però ningú no me n’ha fet cas. I així estem.

Carles Terès

Estimada tia Estebania

(Publicat a La Comarca el 31 de gener del 2020)

Vull traure del caixó de la memòria aquells records tant entranyables que tinc de quan era petita i anaves a veure a la iaia Alicia. Me revenen aquelles converses «de coses d’antes» a la cuina, enmig d’un ambient de complicitat i estimació, i de les que jo, mentrestant jugava no gaire lluny, procurava ficar l’aurella per l’admiració que em causaven.

La teua arribada al poble sempre ere motiu d’alegria per mi. Me fascinave la teua altura, la teua vitalitat. Te veia una dona en caràcter, forta, independent i progressista, eres «la tia (nonaspina) de Barcelona», o «la tieta», com te díem carinyosament per ser la més petita de tots los germans. Però sobretot, lo que més apreciava ere la boníssima memòria que tenies, tal com vaig poder corroborar amb lo pas dels anys.

Al fe’m més gran, vaig passar a assenta’m a la vostra vora i a escoltar atentament les històries que anaven eixint a la conversa, fossen les que fossen (naltres ja mos entenem). Quan ere hora de marxar, te m’agarraves del braç dissimuladament i jo, tota contenta, aprofitava per acompanya’t a casa, i així, poder allargar una mica més la conversa.

Fa quatre anys, los camins pels que mos porte la vida, me van fer anar a parar molt prop d’on tu vivies i per tant, poder seguir privilegiant-me encara més a sovint del teu coneixement.

Quan jo vaig nàixer, tenies 79 anys i lo fet de ser germana de la meua revisiaia Joaquina «la Coca» te va convertir, des del punt de vista de la meua generació, en la més longeva dipositària de la memòria dels nostres predecessors i d’un poble, un llenguatge i unes costums ben diferents a les d’avui. Llegant-me lo teu patrimoni immaterial vas contribuir a desperta’m l’interès per conèixer la nostra història comú.

Lo passat 9 de gener, Leonor me va donar la notícia de que mos havies dixat, davant d’un sentiment de profunda tristesa i al mateix temps d’incredulitat. Ara te vull dir per última volta que sempre m’he sentit molt afortunada de tindre’t amb mi. Gràcies per haver viscut 100 anys i durant estos 21 i mig que ham compartit, haver-me volgut tant com jo t’he volgut a tu. Passaran los anys però sempre seguiràs sent la meua tia preferida.

Estela Rius

Guitarte i el tripartit

(Publicat a La Comarca el 17 de gener del 2020)

Des de les Eleccions Generals del 10N el polític aragonès més conegut de la nova legislatura és el diputat de “Teruel Existe”, Tomás Guitarte. La fama li ve, des d’aquell mateix dia, per la plantofada espectacular que van arrear als del bipartidisme a tres (pp, par, pesoe), que a la nostra província, des del 78, sempre han portat a la butxaca, en amistosa alternança, la clau de la Diputació, de les influències, el nomenament de càrrecs de confiança, les assignacions de les partides més grosses dels pressupostos, la fragmentació a idea del Baix Aragó Històric per dissoldre l’espai de llengua catalana… i els contactes privilegiats a Madrit i Saragossa.

Tomás Guitarte va guanyar rotundament les eleccions a Terol i des d’eixe dia ja li ha passat de tot, perquè els poders fàctics i els mateixos esvalotadors de l’època de Labordeta no el poden tragar, per la senzilla raó que veden en perill, com dic, els seus privilegis d’administradors únics del que és de tots. Però sembla un tipo en bon aguant i convençut del que esperen a fer i conseguir pel territori dels seus votants, un dels més oblidats de l’Estat en qualsevol tema que parlem.

Encara que es facin molts mèrits, que els de T. E. els han fet, està vist que la fama arriba quan vol i com li dona la gana. Però Tomás Guitarte també hi deu saber que, en política com en la vida de les persones, el prestigi i reconeiximent social també es poden perdre amb la mateixa facilitat que s’han guanyat. De segur que ell i els que l’envolten deuen estar ben preocupats imaginant com plantejar l’articulació del seu moviments i el treball polític a desenvolupar per un territori pràcticament tan gran com la meitat de Bèlgica, en més de dos-cents municipis menuts i no tan menuts, molt poqueta gent, i un munt d’infraestructures sense fer, tan necessàries i urgents com l’Autovia fins a Vinaròs i l’Hospital d’Alcanyís.

Tomàs Bosque

les persones

(Publicada el 31 de desembre del 2019)

Una consulta de ma filla referent a una vall que vaig freqüentar de jove, m’ha dut a revisar les meues diapositives dels primers vuitanta. A banda del bany de realitat que suposa reveure aquelles imatges, m’ha cridat l’atenció l’obsessió que tenia per retratar paisatges, edificis, postes de sol… coses inanimades que, passats els anys, em parlen ben poc d’aquell temps. Els rodets d’aleshores tenien capacitat per a fer trenta-sis fotos, però mon cosí l’aviador m’havia regalat una petita Olympus Pen que les tirava a mig format. Eixien, doncs, setanta-dues diapos minúscules que, en ser projectades al llençol, mostraven més el gra de l’emulsió que els detalls d’allò fotografiat. Doncs bé, d’entre aquest munt d’instantànies, tot just n’he trobat una dotzena on apareixen persones. Imagino l’avorriment que devia provocar en els hipotètics espectadors, badallant a les fosques amb la remor del ventilador del projector i la meua veu nassal com a banda sonora. Suposo que estava afectat pel desvergonyiment de quan encara no has fet els vint i et penses que ets un artista, per més que l’única opinió que t’avali siga l’entusiasme de ta mare.

Ara em sap greu no haver retratat més els pares, els companys, la gent d’aleshores. De la mateixa manera que lamento no haver pres notes de tot el que m’explicaven els més grans del meu entorn. O no haver preguntat als pares els detalls de la seua peripècia -que, al capdavall, era la meua. Tot pareixia etern, tot era immutable. La vida era un present continu on el futur resplendia i el passat dormitava en unes golfes polsoses. El temps s’ha endut veus i memòries, la meua també. I ara només en queda una sensació més amarga que dolça, la sensació de pèrdua irrecuperable.

Al final, el que importava dels boscos, dels crepuscles, dels masos abandonats on dormíem, érem nosaltres, que ho omplíem de significat. Però aleshores no ho sabíem. Potser és així com ha de ser: repetim errades, sí, però també podem descobrir la sopa d’all a cada generació.

Carles Terès

Ruralitat i màrqueting

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 21 de desembre del 2019)

 La proliferació d’anuncis publicitaris anuncia el Nadal. A part de joguines i gastronomia exquisida, dominen les colònies cares i els cotxes d’alta gama representats per personatges i contextos eminentment urbans, amb un missatge associat a luxe, poder i èxit. Sorprèn així que Correus haigue encetat este mes de desembre la campanya #Yo me quedo per publicitar una plataforma en línia que distribuís productes de l’Espanya rural. Los protagonistes encarnen faenes diverses: ceramistes, un que forja ferro sobre una enclusa, un pare i un fill sobre un tractor…, i les reivindiquen des del seu poble com una elecció voluntària: “Me quedo porque amo lo que hago”. No és una imposició sinó una opció de prestigi: “Me quedo porque no quiero que se pierda este oficio, este sabor, este olor”. Les imatges són en un blanc i negre expressiu però modern al ritme de la música del grup salmantí Mayalde: “Me quedo porque pertenezco a este paisaje”. La plataforma funciona des del mes de maig, amb un grafisme atractiu i presentació pràctica: una pestanya mostra els 173 productors i desplega les dades (història, projecte, adreces, equip humà, opinions…); una altra separa la llista de productes, més de 1.000, amb fotos i preus. Se destaquen los més venuts: oli d’oliva en diferents envasos, un “sel·lenoscopi”, un pack regal de cervesa…. Les categories són sis, amb subcategories: artesania, moda, llar, salut i bellesa, alimentació i begudes. L’enviament és gratuït. Correus, societat estatal, és potser una de les poques estructures vertebradores de tot lo territori gràcies a les seues oficines per tota Espanya, i fa valer la seua capacitat logística. I per màrqueting o convicció, se fixa en l’Espanya buida perquè sigue l’Espanya visible, associada a un seguit de valors positius: productes autèntics (components i matèries primeres de qualitat, artesania rica, denominació d’origen), sostenibles per pròxims, únics i diferents, sotmesos a controls i procedents de bones pràctiques. Lo rural és així sinònim d’autenticitat, d’esforç i de responsabilitat social, i reivindicat com a l’orgull de l’origen, mostra un estil de vida no només possible sinó també imitable: “Me quedo porque quiero quedarme”.

María Dolores Gimeno

Llenguatges fotogràfics

(Publicada a La Comarca el 20 de desembre del 2019)

Crec que la fotografia és un dels millors documents per dixar testimoni d’un fet. No discutiré en ningú que n’hi ha d’altres possiblement igual de bons o millors, però lo cert és que quan mon pare i jo escrivim alguna de les nostres «Històries nonaspines» (secció que compartim dins dels Amics de Nonasp), poques coses hi ha que mos alegron tant com trobar una bona foto que il·lustro lo que s’està contant.

Me venen al pensament uns quants exemples de fotos que han sét decisives per poder completar les històries en qüestió. Fotografies inèdites que la gent ha guardat atresorades a casa, pervivint a vàries generacions, i que en un moment determinat tenen l’amabilitat de cedir-les pel treball. Si són de principis del segle XX, com les dels fotògrafs nonaspins A. Albiac Salvador i M. Simó Solé, mos dixen entreveure un poble, una gent i una manera de viure que poc té a veure en la d’avui en dia. Són fotografies fetes en cura, pensades prèviament, com si d’un ritual sagrat es tractés.

D’uns anys cap aquí, evidentment que també hi ha qui seguix esta filosofia, però com que la fotografia ha passat a ser un dels mitjans documentals més democratitzats (lo qual està molt bé), moltes voltes tenim la tendència a banalitzar-la. Qui no té una càmera, tot i que sigo la del mòbil? I segur que la majoria (de joves i no tant joves) mos ham fet selfies una mica lamentables, o fotografies en filtres d’orelles de gos, per exemple. D’igual manera que en cinc minuts som capaços de fer trenta fotos a qualsevol cosa que esta succeint, per inútil que sigo.
Hi ha qui dirà que este tipo de fotografies són molt més autèntiques que les de fa 70 o 80 anys. Per a gustos, colors. Una foto no és només un document històric, també és un agent articulador de la història, que com a tal té la capacitat de llegar-nos la riquesa d’un llenguatge propi. Si els arxius digitals que estam generant en cada foto sobreviuen al pas del temps, los nostres descendents mos jutjaran… en les orelles de gos ficades?

Estela Rius

Terol existeix/ Teruel existe

(Publicada a La Comarca el 6 de desembre del 2019)

La Coordinadora ciutadana, precedent de l’actual agrupació d’electors “Teruel Existe”, va néixer a Terol fa uns vint anys, en la finalitat de denunciar l’atràs atàvic que patia el territori. Des del Baix Aragó Històric, les reivindicacions que feia T.E. en la primera època ens semblaven molt centrades en els interessos de la capital. Perquè tenim motius per estar escarmentats després de cent-cinquanta anys de l’existència d’esta província buida que ens van imposar des de Madrit en l’ajuda dels cacics regionals de l’època de Calomarde i Javier de Burgos —1833—, a l’ajuntar dos territoris tan diferents com allunyats, lo que representava una condemna a perpetuïtat per la part més rica i de millor clima que és la terra baixa. Si férem un recompte del que hem perdut al BAH per no tindre, com ens corresponia, cap institució política, econòmica, cultural o administrativa, de nivell provincial; ens sorprendríem del munt de beneficis i avantatges de tota mena, que els aboquen damunt de les capitals de província, un any rera l’altre, des de Madrit i Saragossa.

La qüestió és que les campanyes que han portat a terme els activistes de T.E. al llarg de tants anys, han fet més visibles les mancances i problemes mai resolts, de tal manera que molta gent de la terra baixa, com es va veure el 10N, ja han fet costat a les propostes de T.E. que ara inclouen també les reclamacions més urgents del BAH com són les obres de l’autovia, l’hospital i les compensacions pel tancament de la tèrmica.

Cal celebrar l’èxit aclaparador de T.E. perquè, a més de barrar el pas a l’extrema dreta, han trocat de manera radical el panorama adormit i descuidat de la política provincial. I confiar en lo que puguen fer a Madrit encara que, vist els embolics que hi ha actualment a la villa i corte, no els serà gens fàcil. En són només tres parlamentaris , però hi poden fer moltes coses bones pel territori si conten, en tot moment, en la gentada que els va votar.

Tomàs Bosque