Límits de velocitat

(Publicada a La Comarca el 29 de desembre del 2017)

Em pregunto què passaria si tothom, o una majoria, respectés els límits de velocitat. Podria ser que hi hagués un cataclisme, que el país s’aturés: gent acomiadada per impuntualitat, parelles trencades per incompareixença i famílies barallades perquè “no es pot tolerar que ton germà arribo tard a la comunió de la xiqueta”.

Això penso quan m’avança un cotxe rabent o, pitjor encara, s’acumula al meu darrere una petita caravana de conductors impacients. Esverat, miro el comptaquilòmetres i comprovo que circulo a una velocitat de 100 km/h per una carretera de dues direccions i sense peatges. L’angelet que viu vora la meua orella dreta em suggereix que a tota aquesta gent els espera un afer inajornable, una vida per salvar, una reunió transcendental pel benestar general. Però vet aquí que assegut al muscle esquerre hi tinc un dimoniet que em diu que sóc un saboc, que tots aquests corren perquè sí, perquè volen demostrar que pixen més lluny o simplement perquè han eixit massa tard de casa.

Com que no vull deixar anar el volant, tampoc puc espolsar-me de sobre ni el dimoniet ni l’angelet. Intento concentrar-me en el que diuen a la ràdio o en pensaments constructius. Tot debades. Hi va haver un temps, al principi del carnet per punts, on pareixia que hi havia una altra actitud entre els conductors. Aleshores vaig donar la raó al dimoniet que afirmava que només reaccionem davant el càstig. Ara, però, ja no sé què pensar. S’ha acabat la crisi i podem tornar a pagar les multes? Hi ha un mercat negre de punts? S’ha relaxat la policia del trànsit? Preguntes que ningú no em respon perquè se me’n van del cap abans de poder-les formular a qui n’entén.

Les veuetes de la meua consciència ja han reprès altres temàtiques quan, de sobte, m’avancen malgrat la línia contínua que ho prohibeix. És el tercer cop en poques setmanes. Em torno a preguntar què passaria si tothom respectés els límits de velocitat. La resposta és, ara sense bromes, que hi hauria menys famílies destrossades per la mort a la carretera d’una persona estimada.

Carles Terès

Anuncis

Tècniques d’estudi

(Publicada a La Comarca el 22 de desembre del 2017)

Es més que segur que a escola els mestres mos degueren ensenyar les tècniques d’estudi més usuals, com ara subratllar, resumir o fer esquemes. Però jo deuria ser bastant dur de mollera perquè memoritzava a base de repetir les coses una i mil voltes, com una lletania, sense l’ajuda de cap atre procediment. I ho fea bé mentalment o bé recitant, o inclús cantant a la manera de les taules de multiplicar. Va ser d’eixa forma com em van quedar gravades per a sempre llargues llistes de noms, com la dels dotze fills del patriarca bíblic Jacob (Rubén, Simeón, Leví, Judá…), o la dels profetes, majors i menors (Isaías, Jeremías con Baruc, Ezequiel y Daniel…). Es tractave possiblement del sistema més complicat i menos recomanable. Allò demanave un gran esforç mental, i també de temps. I és possible que fore una cosa genètica. Perquè ma iaia Adoracion, que va nàixer al 1888, també se sabie els noms dels fills de Jacob. I se’ls havie adeprés sixanta-cinc anys abans que jo pel mateix mètode repetitiu.

Em va costar una mica comprendre que sol amb aquell sistema no aniria molt lluny. Perquè sempre et podies saltar algun nom o oblidâ’t alguna frase. I, cavil·lant-cavil·lant, vaig tindre l’ocurrència de provar amb les denominades regles mnemotècniques. La primera regla que vaig aplicar va ser precisament en l’assignatura de religió, més concretament per a treballar les benaventurances i no dixar-me’n cap. I el que vaig fer va ser seleccionar les primeres dos lletres de la paraula principal de cada una. El resultat va ser un estrany però molt enganxadís “PO-MA-LLO-HA-MI-LI-PA-PE”. Tot i els dubtes inicials, ho vaig provar i vaig comprovar que aquell sistema funcionave i que ere molt útil.

Bienaventurados los PObres de espíritu porque de ellos es el reino de los cielos.

Bienaventurados los MAnsos…

Bienaventurados los que LLOran…

I així successivament.

Més tard van vindre les llistes de les ciutats de França, d’Alemanya, d’Anglaterra, d’Itàlia…, la de “los reyes godos”, les dels partits judicials de cada una de les províncies d’Espanya i moltes més.

Ara, el “pomallohamilipape” (així, d’una tirada) va ser el primer i m’ha acompanyat tota la vida. I a n’estes alçades difícilment l’oblidaré.

José A. Carrégalo

Des de lluny

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 de desembre del 2017)

Escric la columna des de terres ben llunyanes, concretament des de Cusco (Perú), on estem esgotant els últims dies del nostre viatge. No cal dir que Perú és un país gran, amb la seua capital, Lima, també gran –de gairebé 10 milions d’habitants és la quarta ciutat més poblada d’Amèrica del Sud–, amb un centre històric Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO, fundada pels espanyols el 1535 amb el nom de Ciutat dels Reis. En quant a l’arquitectura colonial destaca la Basílica i Convent de San Francisco, la Catedral, el Palau Tagle i el gran nombre de balconades. Després de la independència van aparèixer els edificis neoclàssics i d’art Nouveau. Cusco és una ciutat més petita de només uns tres-cents mil habitants, també declarada Patrimoni de la Humanitat. La data exacta de la seua fundació encara n’és desconeguda, però se sap del cert que ja era habitada fa 3.000 anys. Va ser capital de l’imperi inca i la ciutat habitada més antiga de tota Amèrica. Ciutat turística per excel·lència amb carrers i edificis prehispànics i interessants construccions colonials. Podem destacar: el Barri de San Blas, el carrer Hatum Runiyuq, el convent i l’església de la Mercé, la Catedral, la Plaça d’Armes i molts més. El 1993 va estar declarada capital històrica del Perú. A 130 quilometres s`hi troba el Machu Picchu (en quítxua “muntanya vella”), una de les joies arquitectòniques i arqueològiques més importants de l’Imperi inca, també inscrita en el Patrimoni de la Humanitat. Malgrat que els inques no van utilitzar la roda, van poder moure blocs de pedra de 20 tones al cim de la muntanya. Si en fem cas dels arqueòlegs la ciutat estava dividida en tres grans sectors: el Barri Sagrat, el Barri popular, al sud i el Barri dels Sacerdots i la Noblesa. Com els inques no van conèixer l’escriptura, la intuïció i l’especulació juguen un gran paper per explicar aquest gran santuari.

        En arribar a una certa edat, la pèrdua dels sentits es va fent evident, tot i que hi ha un que contràriament va en augment, el gust. Perú és una país on es pot donar “gust al gust”, perquè la seua gastronomia tradicional és variadíssima i molt elaborada. Entre els plats més populars destaquen: el pollastre a la brasa, el ceviche, olluquito con charquí, picant de cuy, causa farcida de tonyina, llom saltado, ají de gallina, rocoto farcit, anticuchos… Una cuina antiga i moderna de les millors del món.

José Miguel Gràcia  

Gossos i companyia

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 de desembre del 2017)

Fa mesos que no plou i els carrers de la ciutat fan pudor a pixum. Amos i gossos passegen a primera hora del matí. Tornen a migdia i una altra passejada a la nit. La vinculació entre hòmens i gossos és ancestral, integrats a l’àmbit domèstic a la distància de l’entrada o el corral i companys necessaris d’un estil de vida molt vinculat a la terra, en què la caça formava part de la subsistència. Als nostres dies, després de molts canvis laborals i a l’habitatge, lo gos s’ha incorporat a la casa i conviu en los humans de manera diferent, més pròxima, dins de les reduïdes parets d’un pis a l’entorn urbà, un difícil hàbitat per a animals d’aire lliure. Ciutats com Nova York han habilitat urinaris públics destinats a les seues necessitats fisiològiques i a mantindre la higiene necessària als carrers o als parcs. Les nostres estan encara sense adaptar a una evident proliferació canina: per ací alguns parterres amaguen desagradables sorpreses i d’altres apareixen de tant en tant al mig de la vorera, si bé també es veuen propietaris armats de bosses que repleguen los cagallons del seu gos. Consciència cívica o por de la multa? I els pixats? Què en diuen les ordenances municipals? Arbres, faroles, parets, tàpies, cantons… recorden lo líquid evaporat en forma de taca i de mal olor. Proliferen diferents races, algunes perilloses i rares, que s’adapten difícilment a la captivitat i climes estranys. Continuen sent lo millor amic de l’home, i més enmig de la soledat i rigidesa modernes, en què d’altres trien bitxos un mica més adaptables als interiors: gats, peixos, canaris, hàmsters, tortugues, i també exòtics inversemblants. A les superfícies comercials de qualsevol ciutat mitjana s’han instal·lat cadenes de productes per als animals de companyia: Mundo Animal, Tu Mascota…, oferta i la demanda de la mà. Esta relació home-gos dins d’un nou context hauria de combinar una major consideració a la naturalesa de l’animal i el respecte cívic a la via pública.

María Dolores Gimeno

‘Las Ranetas’ com a paradigma

(Publicat a La Comarca el 10 de novembre del 2017)

N’hi ha que diuen que als llocs menuts no hi ha oferta lúdica ni cultural. En sentir-ho, no puc evitar rememorar els meus temps a Barcelona, on hi havia tanta cosa a fer que al final no feia gaire res que no fos anar d’una banda a l’altra amb la llengua fora i pagant per respirar.

En els quasi vint-i-cinc anys que visc en terres aragoneses, he fet més coses que en els trenta anteriors. Només arribar, vaig passar a formar part de la junta de l’ASCUMA, i al cap d’un any entrava de regidor a l’ajuntament de Torredarques. Vaig canviar el deliri metropolità pels trencacolls de la política municipal i l’activisme associatiu. La diferència més gran és que aquí els meus actes repercutien, per a bé o per a mal, en els meus conveïns. Des de ciutat, la societat del poble apareix com una comunitat idíl·lica on tots col·laboren per a assolir la felicitat. En realitat als pobles som com tothom, i anem a la nostra per defensar els propis interessos. És cert que, quan cal, ens unim per a organitzar esdeveniments i reivindicacions. Però per a això són imprescindibles els que es posen al davant per a arrossegar-nos als altres.

M’he perdut en digressions, però com diu el títol, aquest article és per glossar el privilegi que suposa tenir a Alcanyís una associació com Las Ranetas, capaç d’organitzar unes jornades que posen al nostre abast els aspectes més innovadors de la cultura. La feina feta per aquest nucli de persones és increïble. Enguany han dut a terme una trobada sobre la cultura i l’oci dels anys 80 i 90, amb exposicions, música i projeccions. També la 25a edició del Festival de curts, amanit amb unes magnífiques xerrades sobre sèries. I fins el 19 de novembre, encara sou a temps d’experimentar que és la realitat virtual i augmentada i fer un extens recorregut per la història de ‘tebeo’ a Espanya (1875-1975).

Tot això ens ho perdríem si els que ho organitzen es quedessin a caseta gaudint-ne només amb els ‘col·leguilles’. Aquestes persones són les que fan que valgui la pena viure als pobles. Llarga vida i que la força els acompanyi!

Carles Terès

Eixint del niu

(Publicat a La Comarca el 3 de novembre del 2017)

Tinc clar que el meu pas per l’escola de Mont-roig va ser més bé discret. El mestre ere de l’opinió que tenia capacitat per a l’estudi i que, si volia, podia. És de suposar que això ho die de totes les criatures però estem parlant de finals dels anys cinquanta i principis dels sixanta, i en aquella època no ere fàcil donar estudis als fills ja que, en general, les possibilitats econòmiques no ho permetien. Una opció més assequible per a les famílies ere portâ’ls al seminari. I en eixa línia, a l’edat de nou anys els pares van decidir enviâ’m intern a les Escoles Pies de Morella. Es tractave d’un calassanciat, lo primer escaló en la formació dels futurs pares escolapis. I la major part dels interns érem dels pobles de la contornada. Ara, per a tristor nostra, durant l’any només podíem anar a casa uns pocs dies per Nadal i per Setmana Santa i alguns més a l’estiu. L’invent dels caps de setmana encara estave per descobrir i les comunicacions eren molt escasses i feixugues. I encara que ja corrien algunes motos, al poble pràcticament ningú tenie cotxe.

Jo m’anyorava moltíssim. I algun domenge, molt de tant en tant, pujave mon pare al mercat de Morella. L’esperava amb deler. Em comprave pa de figues, que m’agradave i alimentave molt, i passàvem junts lo matí. Però ere pitjor el remei que la enfermedat, perquè quan marxave la soledat se’m fee immensa i molt dolorosa. I durant uns dies la tristor em dominave.

Vaig estar cinc anys als “escolapios”. I la vida no m’ha anat malament. Però n’haig passat de tots los colors. Ara, mai no haig pogut oblidar les llargues i tristes nits en blanc dels primers mesos als enormes dormitoris del “colegio”: allí quiet, arrupidet al meu llit, plorant en silenci d’anyorança de la família i particularment de la càlida paraula i les dolces carícies de la mare.

Evidentment, les circumstàncies manaven, però la meua nostàlgia ere comprensible: acabava d’eixir del niu i començava a volar sol; la reconfortant protecció dels pares s’anave allunyant.

José A. Carrégalo

Bèlgica

(Publicat a La Comarca el 27 d’octubre del 2017)

El 8 d’agost de 1956 una catàstrofe encongie el cor de la mineria belga amb el tràgic balanç de 274 miners morts. És l’accident més greu de la història de Bèlgica al sector carbonífer. Les ones d’aquella carnisseria que va commoure a tota Europa arribarien fins al Matarranya.
Una vagoneta mal ancorada provocave un mortífer incendi en una explotació de carbó de Marcinelle, al sud de Bèlgica. La major part dels treballadors morts van ser italians. Els governs d’Itàlia i Bèlgica tenien firmat un acord per facilitar la contractació de miners del primer país per a treballar a les mines del segon. D’un costat, el receptor cobrie llocs de treball que no podien o volien acceptar els natius i, de l’altre, la mà d’obra desocupada de les regions més deprimides d’Itàlia trobave una eixida laboral. Però la hecatombe de 1956 va decidir al govern italià a limitar l’exportació d’obrers per a l’extracció de carbó.

Llavors, Bèlgica va mirar cap a Espanya com a alternativa per mantenir a ple rendiment les mines, imprescindibles per a la potent indústria local. Un conveni entre els governs belga i espanyol va posar en marxa un procés d’emigració regulada per proveir de treballadors a les galeries belgues. Més de set mil espanyols van fer este camí entre 1957 y 1965 per buscar les expectatives de futur que seu país els negave. Les principals emissores van ser Andalusia, Madrid i Astúries. Però també se n’hi van anar d’aragonesos, entre ells tres amics de Vall-de-roures que voltaven la vintena d’anys i que, l’any 1957, deixaven enrere un poble que acabave de perdre la seua principal font de treball, l’olivar, per la gelada de febrer de 1956. Van anar a treballar a Valònia, la mateixa regió on, vint anys abans, havien anat a parar desenes de xiquets que fugien del Matarranya per temor a les tropes franquistes que avançaven a sang i foc per l’Aragó republicà.

Lluís Rajadell