Anestesiades pel salari

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 d’abril del 2022)

Fa pena com d’assumida tenim la depressió del diumenge, començar el dilluns en silenci i sobreviure la setmana restant-li dies al divendres, ficant el pilot automàtic i acumulant hores davant l’ordinador. Me preocupa especialment en la gent jove, que ha caigut dins la faixa de la nòmina i es veu incapaç d’eixir, d’entendre que no tot és això, arribar a fi de mes i immolar-se davant la “bomba de sodomització massiva”, altrament coneguda com el sou, que arriba per calmar el ramat, amansar a les feres i tornar les aigües al seu curs. I així passa un nou mes, sufocant l’obús perquè no rebenti, alienant les ments imprudents i automatitzades al sistema de la productivitat i la submissió. Perquè resulta que la societat que feia bandera de tenir la generació més preparada de totes oblidava, en el seu discurs, que la preparació anava de la mà de l’obediència. Mos van fer competents en un sistema modern d’esclavisme, mos van ensenyar a aprendre ràpid, sense donar-mos temps per integrar el què sabem i poder debatre quan no estem d’acord. Mos van recitar tots els nostres deures però ningú va ficar sobre la taula els nostres drets i ara vivim precaritzades dins d’una societat precària, doblement violentades pel model de consum que mos fica contra l’espasa i la paret per decidir la vida que m’han venut a canvi del meu temps. Vida a canvi de vida. Vida precària i precaritzada abans que res. I el principal problema està en que no estem preparades per a dir que no, no mos creem amb el dret de decidir, de compartir i crear xarxa, viure independents al consum, viure diferent, en definitiva. Si no està rebentant tot és gràcies – o per desgràcia – a la nòmina que percebem a fi de mes. I ja està, us deixo, que ja he cobrat.

Raquel Llop

 

La predictibilitat del futur

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 26 de març del 2022)

Malgrat la distància en el temps, recordo perfectament que quan fèiem plans en les empreses on vaig treballar, les vendes, cash-flows, beneficis, inversions i altres magnituds sempre tendien a créixer. Potser alguns anys, per pura vergonya intel·lectual, estimàvem que els creixements serien més moderats. Mai es preveia una crisi on totes o alguna de les magnituds poguessin caure. Si algun cop algun producte o línia esdevenia decreixent era una suposició provinent d’actuacions voluntàries pròpies de l’empresa, mai per l’entorn, ni per circumstàncies generals. En ocasions es podia ensumar la possibilitat d’una crisi, tot i que, mai s’hi podia preveure la magnitud ni el termini de la seua arribada ni la llargària. Qui va preveure veritablement la gran crisi del 29, la del petroli del 73, la financera del 2008-2009 o les actuals, una derivada del COVID i l’altra de la gerra de Ucraïna?  I ara, per sobre de tot ens envolta la gran crisi de l’energia, de les matèries primes i l’escalfament global del planeta Terra. Fixi-s’hi el lector que malgrat que ja estem suportant les seves conseqüències, encara no prenem les serioses mesures dràstiques per reduir ni parcialment els seus efectes. Per exemple, ens estem distraient en el “com” fer el canvi a les energies renovables i no pensem en el “quan” . Els molins eòlics no s’han de plantar aquí perquè fan nosa, en altres llocs estarien millor. El paisatge és la nostra font de riquesa i les plaques fotovoltaiques ocuparan molt de terreny destinat a la agricultura. Tant uns com les altres haurien d’estar ja fetes, perquè l’escalfament del planeta és una catàstrofe de dimensions impredictibles. Podríem dir que el “quan” ja és passat o, en tot cas, és present, però seguim emmerdant l’atmosfera barallant-nos tranquil·lament amb el “com” s’ha de fer i on s’ha de fer. Molt bé podríem concloure que la predictibilitat del futur és la certesa de la imprevisibilitat de l’home i la ferma oposició a canviar. Als governs se’ls omple la boca de la quantitat de mesures aprovades per afavorir les energies renovables, però encara no han pagat un euro del Plan MOVES III, 2021 (cotxes elèctrics i recarregadors).

José Miguel Gràcia 

Ucraïna, la saguera guerra de Putin

(Publicat a La Comarca el 25 de març del 2022)

Sonen tambors de guerra a la vora de la UE! Pobres de nosaltres, que només volem tenir un treball decent i portar una vida digna, com ho vol tot lo món. I contents hem d’estar de viure a la vella Europa on, després de les guerres terribles del segle vint, segueix sent un reducte de benestar i pau, on els agradarie de viure a milions de persones d’altres continents, que ho tenen molt pitjor que nosaltres.

Però eixa pau europea i eixe món que aquí gaudim per ara, vist el que està passant a Ucraïna des del 24 de febrer, ens fa pensar i patir pel futur incert de la nostra imperfecta i mentidera democràcia. També per la nostra forma de viure que sempre serà millor així que la més tova dictadura. Perquè és una realitat descarada que a la Rússia actual no els hi van bé les coses des de fa molt temps, al nostre entendre, per no ser capaços d’organitzar un sistema polític de rostre humà; una democràcia a la russa on pugueren conviure, sense el recurs constant a les armes i la repressió, la multitud d’ètnies, regions diferents i llengües que tenen. De ben segur que, si la població tinguera la informació que els d’afora tenim del que estan fent al Kazakhstan, a Síria, a les repúbliques del Caucas… i ara mateix a Ucraïna, la bona gent russa no aplaudiria les accions criminals del Tsar Putin, que es creu la personificació de la Gran Mare Pàtria Russa.

Per acabar aquesta agra queixa davant la devastació que deixa per on passa la maquinària de guerra i mort de Rússia, recordar amb molta tristesa, l’estada de quatre dies que hi vam fer a la ciutat de Kíiv, l’agost de 1983: vam visitar les catedrals antigues i la Porta Daurada, el conjunt monàstic de Kýievo-Petxerska Lavra, el Dnièper ample com un mar interior, el museu de l’Arquitectura popular, els balls, la música, i els carrers i avingudes majestuoses de Kíiv… també, la sensació tremenda de decadència del sistema Soviètic, que encara tardaria vuit anys a col·lapsar.

Tomàs Bosque.

Herois, traïdors, humans

(Publicat a La Comarca el 14 de gener del 2022)

Domingo Félez. Veterano de tres guerras», el recent llibre de Laura S. Leret que repassa la biografia de Domingo Félez, un republicà d’esquerres nascut a Alcorisa, posa sobre la taula un tema prou espinós i que la recuperació de la memòria dels perdedors de la Guerra Civil deixa, habitualment, de costat. Bona part del text gira al voltant dels republicans espanyols empresonats a Mauthausen que van actuar a les ordres dels responsables nazis per a dirigir, organitzar i administrar el camp, els coneguts com kapos, que es garantien així un millor tracte dels comandants i pot ser que la supervivència. Ere un temps i un lloc on la vida valia molt poc.

El llibre conta que l’Exèrcit Nord-americà va jutjar quatre republicans espanyols per haver maltractat, a les ordres dels nazis, els seus companys a Mauthausen, entre els que hi havia un bon grapat de baixaragonesos. Un d’ells, Indalecio González, és acusat del delicte més greu per apallissar a altres presos fins a matar-los. Segons l’acusació, era «kapo de kapos» com a responsable de la perforació d’un túnel per a instal·lar una fàbrica d’avions alemanya. Va ser condemnat a mort i executat. Félez també forma part de la colla d’acusats, però la seua «responsabilitat» es limitava a ser barber d’una barraca. Va ser condemnat a dos anys de presó, encara que la revisió del procés va determinar que no hi havia proves consistents per a sentenciar-lo. Leret planeja dubtes pareguts sobre la solvència del procés contra els quatre espanyols.

Foren o no foren culpables, ells o altres republicans espanyols com ells van actuar com a kapos a les ordres de la maquinària penitenciària alemanya. I és que els republicans espanyols van lluitar pels seus ideals, condicionats per les seues circumstàncies o a contrapèl de la seua ideologia. Van ser idealistes, herois o traïdors. En qualsevol cas van ser humans.

Lluís Rajadell.

D’a on sos?

(Publicat a La Comarca el 4 de març del 2022)

Una de les majors riqueses que tenim les persones és la capacitat d’expressar-mos a través del llenguatge. Gràcies al sistema educatiu que tenim i a altres mitjans que ho fan possible, cada volta són més les oportunitats de poder aprendre altres idiomes que mos aporten un valor intel·lectual i una major autonomia. No obstant això, a voltes, es té la tendència a enfocar-se cap a n’esta internacionalització lingüística (que està molt bé i és necessària) però, en canvi, a descuidar la llengua pròpia.

Jo sempre penso que, de les llengües que sóc capaç de parlar i de les que puga aprendre en un futur, tinc molt clar en quina em quedo. A través d’un arbre genealògic del segle XVII que s’ha conservat a casa, puc saber que, fa quatre segles, la meua família ja vivie a Nonasp. Això implique la transmissió generacional, de forma natural, d’una herència immaterial molt valuosa com és la llengua del nostre poble. Una llengua que em sento meua, que la parlo, l’escric i la reivindico perquè no s’ha de dixar morir.

Quan enraonam en los nostres veïns catalanoparlants, sigon d’Aragó, de Catalunya o d’un altre territori, no és necessari canviar de registre perquè tots parlam lo mateix i mos entenem perfectament. Cada un en les particularitats que té la seua parla, estes paraules i formes verbals que varien entre pobles i que, precisament, són la senya que mos identifique. En dir «D’a on sos?» pots saber fàcilment d’on sóc jo, i això és fantàstic.

Perquè no hi ha res més majo que la diversitat dins d’una mateixa llengua, és molt important valorar-la, fer-la servir i no sentir-la inferior respecte a altres.

Estela Rius

A la merda la guerra

        Amb aquest títol, allà pel 2003, escrivia empipadíssim contra la guerra d’Iraq un poema que començava així:

A la merda les guerres:

les legals, les il·legals

les morals, les immorals,

les col·laterals

i les perpendiculars.

A la merda, totes! …

Per a l’actual guerra, intervenció, invasió o com vulgueu dir-li d’Ucraïna serviria igual, només em caldria omplir aquesta columna amb el poema sencer i cap a la redacció. Tot i que, prefereixo dir quatre coses sobre el particular. Ens omplirem la boca qualificant la barbaritat que està portant a terme Putin, Lamentarem la massacre de civils i militars ucrainians. Jo també lamentaré els pocs que hi hagi del russos. S’implantaran mesures de càstig contra Putin, les quals realment castigaran el poble rus en general i de retop tots els europeus i mig món. I per a què servirà tot això? Una guerra sempre és un fracàs, la guanyi qui la guanyi. Si pogués donar un consell al president d’Ucraïna li diria que fes el més pràctic per detenir la guerra, altrament dit, les morts. Sé que és molt dur per aquest dirigent, després dels brutals atacs, donar un pas enrere i intentar pactar amb Putin. No sé com podria convèncer Volodímir Zelenski al seu poble, però evitaria moltes morts i això és el que importa. No vull dir que confiés massa en Putin, emperò tampoc en la UE ni el l’OTAN. Aquests li donaran armes i se les voldran cobrar. Què han fet fins ara per entendre i apaivagar el conflicte de les províncies de Donesk i Luhansk? Tenint en compte la situació estratègica d’Ucraïna, l’esfondrament de la URSS, la història dels dos blocs –orient i occident–, Zelenski hauria de provar de nedar entre dos aigües, Rússia i la UE-OTAN, maldant d’esdevenir un país neutral. Crec que caminaria vers un futur molt més estable i prometedor. Si no existeix el Pacte de Varsòvia per a què vol entrar a l’OTAN? Suïssa no n’ha sortit malament essent un país neutral i Finlàndia amb el seu estatus viu prou bé. Sóc conscient de que “són molts los qui aconsellen i pocs los qui encerten”.

 

José Miguel Gràcia       

Sensates contra borinots

(Publicat a La Comarca el 25 de febrer de 2022)

Borinots, destarotats, curts de mollera i gords. Així son els hòmens -no dic els xiquets- protagonistes de les sèries còmiques de dibuixos centrades en la típica família americana. Pel contrari, les dones son intel·ligents, sensates, raonables i boniques. Passa a les actuals ‘Pare de família’, ‘American dad’, ‘Dinosauris’ o ‘Els Simpson’. Però la cosa no és nova. Ja passava als mítics ‘Els Picapedra’ dels anys seixanta del segle passat. Les protagonistes femenines de totes estes sèries d’animació els donen cent voltes als seus marits en tots els aspectes, tant en els morals i intel·lectuals com en els físics. Ells son molt més bèsties, això sí.

En un món dominat, encara, pels hòmens, les famílies americanes que mostren els dibuixos tiren per avant gràcies al seny que demostren les mares, que acostumen a reconduir pel camí del bon enteniment, de la raó i de la prudència el que els descabestrats del seus marits encaminen, sempre, cap al precipici i el caos més absolut. Mentre, els sagals, xics i xiques, van a la seua, fan trastades i emprenyen als pares. Però, al remat, és Marge, la que salva els mobles i evita la catàstrofe que s’entesta en provocar el poca-solta de Homer, que només pensa en menjar xulles de gorrino i dònuts de tots els colors mentre vigila -és un dir- la seguretat de la central nuclear de Springfield.

I el mateix es pot dir de Francine, Lois o Vilma. Sort d’elles. Sí, és veritat que totes son mestresses de casa mentre que ells tenen treballs remunerats, encara que a tots els venen massa grans. La dona no acaba d’eixir de la cuina i de l’atenció als sagals, però és la reserva de coneixement, intel·ligència i bon seny. Mala consciència dels guionistes, llei de compensació, justícia poètica…? Misteri.

Lluís Rajadell

La insostenible costa de giner

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 12 de febrer del 2022)

Pels romans giner era el mes del deu Janus, que tenia una cara mirant al passat irrecuperable i l’altra al futur incògnit. A l’imaginari popular significa una costa difícil de puiar, perquè sol arribar amb la dalla de la mort a la mà. Ho diuen les estadístiques, i ho explica, segurament, lo mal temps, que ataca els més dèbils i els vells. Enguany, en plena sisena onada de la pandèmia pel COVID-19, continuen los contagis i les víctimes, unes 200 diàries, i ja no en fem ni cas, esgarrifats molts de nosaltres dels partes diaris de víctimes dels principis, ara fa dos anys. És pel cansament pandèmic, diuen los analistes, i per la sensació d’immunitat que donen les vacunes i la confiança de la majoria de patir sense massa dificultat los símptomes lleus de la nova variant òmicron. O potser és que l’anticicló que vivim a les terres baixes des de cap d’any mos ha instal·lat psicològicament a la primavera; giner pareix març i febrer és com un abril anticipat. Sentim així l’etapa de la renovació natural i vital, protegits pel cel enorme i el sol radiant. És innegable el canvi climàtic que patim, quan estos dos mesos eren sempre los més freds de l’any. I perquè com a primavera és ben estranya, amb gelades al matí, ni una gota d’aigua de pluja des de fa molts dies, i sense la boira dixant una mica d’humitat a la terra seca. Què podem fer com a ciutadans davant de les forces naturals incontrolables? Les campanyes de conscienciació per separar residus i reciclar de forma individual no són prou sense una política industrial decidida. Los fòrums internacionals no es fiquen d’acord, i les altes instàncies nacionals parlen d’acabar en les energies fòssils i d’apostar per les renovables i sostenibles, però sense dissenyar un pla racional de desplegament ordenat. Tindran força les al·legacions de particulars i plataformes per aturar la invasió caòtica de plaques solars i centrals eòliques i els seus efectes desconeguts? A la costa de febrer los paisatges d’Aragó encara respiren lliures de la ferralla insostenible.

María Dolores Gimeno

Faules, boles i calúmnies: la moda rossiniana

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 5 de febrer del 2022)

La manipulació informativa està de moda. Faules, boles i calúmnies són armes llancívoles de tots els mitjans de comunicació, mercenaris al servei dels seus amos, siguin grans empreses, bancs, sistemes financers o l’església. Calumnia, que alguna cosa queda, resa el dit popular. Quina raó tenia Rossini a El barber de Sevilla: “La calúmnia va corrent per les orelles de la gent. S’introdueix hàbilment, i fa atordir i inflar els caps i cervells. L’avalot va creixent i guanya força pop a poc. Vola ja de lloc en lloc. Sembla un tro, una tempesta, que en mig del bosc va xiulant i atabalant.  Al final es desborda i esclata i produeix una explosió com un tret de canó. Un terratrèmol, un temporal, un tumult general. I l’infeliç calumniat, envilit i esclafat, davall el flagell públic, prefereix perir.” Sembla mentida que aquest text tingui més de dos-cents anys. La persecució mediàtica als líders va començar molt aviat de l’aparició de Podemos. El mateix partit ha estat alliberat judicialment de l’acusació de finançament il·legal i presumpta caixa B i aquesta notícia no ha tingut cap repercussió mediàtica en els mitjans generalistes (que sí va tindre l’acusació), però mentrestant l’esclat difamatori s’emportà Alberto Rodríguez i especialment a Pablo Iglesias, que va haver de patir la bola, faula o com li volguéssiu dir, de la gestió de les residències al fort de la pandèmia, que  gairebé ningú s’ha ocupat de desmentir de manera ferma; a més a més de l’assetjament domiciliari que patí ell i la seva família Però el cas més flagrant és el del ministre Garzón, del que s’han tergiversat de manera descarada unes declaracions que es publicaren a una revista de la ramaderia intensiva (i el mantra encara continua). De moment l’esclat ja s’ha produït amb l’assalt a l’ajuntament de Lorca (Múrcia), però encara en podem veure de més grossos. Ara els tirs van cap a Ada Colau (que serà una bola més), i quan es pugui, cap a Yolanda Díaz. Amb uns mitjans generalistes vassalls dels seus senyors (alguns com la COPE pagats en gran part per l’erari públic) caldrà estar molt a l’aguait.

Antoni Bengochea

 

La vellesa imaginada

(Publicat a La Comarca el 28 de gener de 2022)

Escolto la cançó dels Manel «Criticarem les noves modes de pentinats». Deliciosa, com tantes altres del grup, però que em fa evident la distància que hi ha entre la visió que tenim de la vellesa quan encara som jóvens i la realitat nua. La cançó la van compondre en aquella edat màgica que va dels vint-i-molts i els trenta-i-pocs, i es nota. Els Manel s’imaginen com seran en fer-se vells: una mica estrambòtics, entranyables, amb uns records melangiosos per amorosir una decrepitud tot just insinuada. Com a mostra la primera estrofa:

«Vindran els anys i, amb els anys, la calma / que et pintarà als ulls una mirada suau. / Et faran fer un pas i, després, un altre, / seràs tota una experta a tirar endavant. / Amb tant de temps hauràs trobat un lloc agradable, / o ja estaràs un pèl mandrosa per buscar. / Rebràs tracte de senyora, o de iaia estranya / que té acollonits tots els nens del veïnat.»

Tothom tenim experiència amb la vellesa. Alguns perquè ja hi són, d’altres perquè hi tenim un peu i la resta perquè d’ancians, en la nostra Europa vintage, se’n veuen arreu i en abundància.

Una de les coses més positives dels nostres pobles, són les relacions socials que s’estableixen de manera natural entre les diverses generacions (intercanvi d’idees, ajuda mútua, projectes comuns…). Aquí la convivència amb la gent gran és molt més estreta, ja sia perquè hi compartim sostre, ja sia perquè la majoria dels veïns superen, en major o menor mesura, l’edat de jubilació. Però dins la vellesa hi ha diverses gradacions: tots coneixem persones d’edat avançada que, d’estar eixerides i amb el cap ben clar, a causa d’una sotragada inesperada de salut, passen a ser ancians decrèpits. De la vellesa lluminosa a la decrepitud en un vist i no vist.

Coses que passen i ens passaran a tots si no ens morim abans. Envellir és arribar dalt del cim, asseure-s’hi i, finalment, evaporar-se. Potser els Manel en faran una altra bona cançó quan hi arribin.

Carles Terès