La natura és com és

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 5 de setembre del 2020)

 La natura ni és bona ni dolenta, és com és. Podríem dir que és una mena de  producte o un fenomen evolutiu on operen les forces terrestres i universals: des d’un virus a un forat negre. L’home, per la seva banda, a vegades pot canviar, frenar o accelerar les forces naturals; sempre, en el ben entès, que la força o l’evolució natural no ultrapassin les dimensions de l’actuació o del poder humans. De quant en quant, la natura ens fa una ben explícita demostració del seu poder. Un volcà que abrasa rius, valls i pobles i omple el cel de cendres que cauran sobre els camps. Un tsunami que arrasa quilòmetres de terra endins. Una riuada que s’emporta tot el que troba per davant, produint milers de morts. Un terratrèmol que enfonsa ciutats, i estructures construïdes per l’home, etc., etc. Tot i que, els grans canvis són els que produeix la natura sobre el cos dels animals vius,  i més concretament sobre el cos humà, per bé o per mal. Un exemple –per mal– el tenim en el COVID-19 que possiblement transformarà la humanitat, de fet ja l’ha transformada, en quant a les relacions personals, mitjans de transport, desenvolupament social i econòmic, diferències socials, i fins i tot maneres d’entendre la vida. Penso que quan passi aquest virus, amb vaccins o sense, la plena normalitat només la conservaran els que ja eren abans molt normals, la resta seran o serem diferents. A propòsit del que he dit, no puc deixar de pensar en el poc cas que la majoria dels habitants del globus terraqui estem fent a la contaminació que condueix de forma inexorable a l’escalfament  de la Terra, a la destrucció de la capa d’ozó i a totes les altres conseqüències. No fem massa cas a totes aquestes proves veritablement ben explícites com si fossin un mal necessari. Ara bé, un virus, un  agent infecciós submicroscòpic que només es pot replicar a l’interior de les cèl·lules d’un organisme hoste, quantes i quantes coses ens ha fet canviar, quants recursos extraordinaris estem i estarem destinant i quantes pàgines de la història i de la filosofia de l’existència ens farà escriure!

José Miguel Gràcia

 

Adéu amic!

(Publicat a La Comarca el 7 d’agost del 2020)

Vam compartir escola. Una primera educació dels anys cinquanta. Una ascla cada alumne per fer anar l’estufa, en els freds hiverns, per fer pujar la temperatura de dins de l’aula. Una època que vam conèixer l’ajuda nord-americana als escolars europeus d’aquell salvador Plan Marshall: la lleit en pols en enormes bidons de cartró i el formatge envasat en grans llaunes. Els cants patriòtics, les frases cèlebres i les efemèrides glorioses i els comentaris interminables que no entenien ni els més espavilats, escrits a l’enorme pissarra que havíem de copiar amb bona lletra en les nostres llibretes i al diari de classe, un quadern oficial de les nostres activitats docents per mostrar en cas de visita de l’inspector. La nova escola dels anys seixanta, amb canvi d’edifici, ara dins del nucli de la població, va variar una mica la seua programació i vam anar dixant molt lentament aquell adoctrinament del règim en clar descens. En acabar els estudis al poble vam coincidir altra volta amb altres vallejos al batxillerat tècnic-laboral a l’institut d’Alcanyís. I l’estiu, cada any, era la nostra estació més esperada. Les primeres penyes dels amics i amigues: bones xerrades, animació musical, menjades compartides, guateques, ponxe, animalades variades… que culminaven amb les festes d’agost. La vila s’omplia d’estiuejants i visitants que animaven els actes programats. També els banys al riu en bicicleta que cada cert temps la corrent d’aigua canviava els tolls de lloc: la Miraveta, lo Tormo, la Venteta, del Retoret, la Font de Navarro… I, paral·lelament, les nostres primeres eixides estivals als pobles veïns: Calaceit, Massalió, la Freixneda, Queretes, Valljunquera, la Torre… Lo Citroën de ton tio Atilano, un dels primers vehicles que circulava per la Vall, va ser el nostre company d’algunes festes i anècdotes nocturnes que, més tard, recordàvem amb nostàlgia. De seguida mos vam fer adults, massa ràpid, i vam tancar definitivament eixa gloriosa etapa compartida d’infància i adolescència.
Anys després hem tornat a coincidir en les menjades anuals dels quintos del 52 de la Vall. La pròxima serà molt trista perquè et trobarem a faltar.

Uns bons records de joventut guardats en la nostra memòria difícils d’oblidar company. Gràcies per la teua amistat Jesús.

Carles Sancho Meix

Fons de llibreria

(Publicat al diario de Teruel el dissabte 25 de juliol del 2020)

        L’invent antiu del llibre ha mostrat la seua força en estos temps confinats. Llibreries i editorials los han venut per correu, i el format digital ha continuat escampant-se, inalterable i més fort en les circumstàncies, també accessible en préstec bibliotecari. Dos formats i una mateixa necessitat lectora. Imprès, però, té una presència incontestable i fascinant, que aguanta bé la competència digital. Mos agrada passar pàgines, tocar les tapes, agarrar volums…, una companyia tangible de l’ànima i del cos. Ham vist així —i encara ara— uns quants fons de llibres de molts personatges que, des de la videocàmera dels seus ordinadors, amb la taula davant i la llibreria darrera, apareixien als programes de televisió, connectant-se al plató distant. Polítics, científics, professors, escriptors…, s’han presentat als ulls de tots, des del seu espai personal, com a lectors de llarga durada, acompanyats pels seus llibres, protegits per ells i el seu saber. Alguns han heretat la llibreria familiar, part d’una elit lletrada que han continuat amb convicció, i d’altres, primera generació dels seus amb estudis, los han anat atresorant a poc a poc durant la seua vida, per raons professionals o per interès cultural. Així, arrenglerats en un moble llibreria, tapissant tota una paret de colors variats i combinats amb fotografies o figuretes entranyables, los llibres constituïssen tota una definició dels seus posseïdors. Los trobarem arrenglerats amb més o menys ordre i espai, notarem algunes edicions de bibliòfil o de col·leccionista, i endevinarem continguts: informacions precises, temes especialitzats, mons de ficció variats, paraules poètiques, llengües diverses… Dis-me quina llibreria tens i et diré qui eres. O dis-me si no en tens. Perquè, mira per a on, la biblioteca personal ha esdevingut un signe de prestigi i distinció en los temps de la pandèmia, tant que s’han posat a la venta fons de llibreria d’atrezzo (240×180 cm, “para videollamadas”, diu la publicitat, i afegís: “Perfecto para actores, periodistas y cómicos”), al preu de 150€, quantitat que donaria per a més de 10 llibres i així poder tapar la buidor d’una casa sense la companyia lectora.     

María Dolores Gimeno

Infern

(Publicat a La Comarca el 24 de juliol del 2020)

Què és l’infern? Aquesta pregunta me l’havia feta sovint, sobretot en els anys on la infantesa s’esquerda i comença la primera adolescència. Després, un cop assumida la meua incapacitat per creure en la vida després de la vida, només hi he pensat en moments molt determinats. Davant d’algunes morts, per exemple; especialment si són sobtades i en edats on encara ens hauria de quedar camp per córrer. Les morts no previstes són una mala passada, perquè no ens permeten disposar què se n’ha de fer, de les nostres coses. Tot queda exposat a la vista de tothom. Un cop som dins un taüt o una urna, què en queda, de la nostra existència? Uns records, uns objectes disseminats pels espais que habitàvem. Coses que per nosaltres tenien un gran valor, esdevenen andròmines sense cap altra funció que fer nosa i acumular pols. Si a més morim sense fills, parelles, pares, germans o bons amics, és possible que ni tan sols perdurem, ni que sigui breument, en la memòria de ningú. En aquest cas fins i tot es pot donar la circumstància que les nostres pertinences acabin en mans de persones per a les qui no significàvem res o directament ens detestaven.

Però aleshores, què és l’infern? L’infern és morir-te i no poder marxar. L’infern és que allò que resta de tu -ectoplasma, consciència, esperit- s’ha de quedar per veure les conseqüències dels teus actes, les dissorts dels éssers estimats, sense la possibilitat ni tan sols de xiuxiuejar-los un consell a cau d’orella, d’inspirar-los un pensament o acompanyar-los en un somni. És, en definitiva, ser testimoni de tot i no poder intervenir en res.

El paradís, si existís, seria just el contrari; renéixer en una dimensió sense cap connexió amb aquesta, no recordar res de la vida anterior, ser un ésser nou, començar de zero. Com el fetus que abandona el ventre de la mare per no tornar-hi mai més ni tenir-ne memòria.
(Però quin vertigen, intentar concebre la desaparició d’un mateix. No?)

Carles Terès

Lo cicle del temps

(Publicat a La Comarca el 17 de juliol del 2020)

L’edifici conegut popularment com «Lo Centro», se va aixecar l’any 1913 i durant casi 25 anys va albergar la seu social del republicanisme nonaspí, funcionant de punt de reunió i de divulgació d’estos idearis, així com de cafè, de saló de ball i, ocasionalment, de teatre. La finalitat quedave indicada a la façana, on al principi s’hi podie llegir «Casa del pueblo», canviant a principis de la dècada de 1930 per «Centro Republicano Radical».

La postguerra i la dictadura van portar un destí ben incert a n’este edifici, quedant expropiat i passant a convertir-se, paradoxalment, i en contra de la voluntat dels socis, en la casa de Déu, mentres estaven fent obres a missa. En acabat, se va clausurar i l’any 1958 se va tirar enterra al·legant que estave en «mal estat», tot i la negativa silenciosa (quin remei!) de molta gent. Se va produir una iconoclàstia? Traeu valtres les conclusions. Arribada de nou la democràcia, l’Ajuntament va reunir a una representació dels socis del Centro i van cedir la propietat al poble.
D’aquí deu dies, lo 27 de juliol, farà trenta-cinc anys del concert al Centro de la banda saragossana de heavy metal «Pedro Botero». Esta actuació de l’any 1985 va ser lo primer acte tornada la democràcia que es va celebrar a n’este emplaçament, que per aquells dies encara ere un trist descampat, en només dos columnes, com a l’antiua Pompeia, que dixaven intuir el seu passat.
Este concert tan singular va inaugurar una llarga llista d’actes que s’hi han celebrat, abans i després de la seua reconstrucció, tornant-li a donar a l’edifici un ús públic i cultural. Un exemple és que des del 26 de juny, al balcó, onegen dos banderes LGTB+ per celebrar l’Orgull. Lo temps és un cicle: tot ve, se’n va i torne.

Estela Rius

La taca

(Publicat a La Comarca el 10 de juliol del 2020)

Compatibilitzar la llengua catalana materna amb la ciutadania aragonesa és complicat per determinats aragonesos catalanoparlants. Per als veïns del Matarranya i de part del Baix Aragó, assumir les dues vessants de la seua identitat pot ser difícil si es considera que parlar català suposa un demèrit de l’aragonesitat. Alguns catalanoparlants d’estes dues comarques han trobat una solució per eixir del pas. Allò que parlen no és català, és una altra cosa, xapurriau.

L’argumentació filològica d’esta tendència és, bàsicament: «No mos done la gana que el que natros parlem sigue català, i prou!» Així la seua consciència queda més tranquil·la, més en pau. La traïció a la identitat aragonesa queda atenuada, encara que no totalment esborrada, que no s’enganyen.
Però no n’hi ha cap incompatibilitat entre parlar una llengua comuna amb un altre o altres països i identificar-se amb el país de naixement o de residència. És més, una part essencial de la cultura de Bèlgica i Suïssa, per exemple, és la llengua francesa, com de Canadà és l’anglès o de l’Argentina l’espanyol. Igualment, una part essencial de la cultura d’Aragó és el català. Convertir el català en una taca per la identitat aragonesa es anar contra les essències d’Aragó, de l’Aragó real, no del que somnia el supremacisme castellà.

Però cal reconèixer que les elits aragoneses s’han esforçat històricament en arraconar i eliminar la taca del català. La primera passa és traure-li el caràcter de llengua i reduir-la a un xapurriat, una barreja. Defensen que només el castellà és propi d’aragonesos «fetén». Però, si això pensen, tenen un problema, parlen la llengua de Castella, la llengua que va arribar d’una altra comunitat. O és que unes llengües taquen i altres no?

Lluís Rajadell

Tornar

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 de juliol del 2020)

        Quan llixca esta columna ho faré des de les terres de la Plana, estaré a llunt del poble. Però passats sis mesos hauré estat uns dies en tu. Volia escriure de tu des d’ací i això estic fent una setmana abans de la publicació. Fa gairebé un any que me vaig embolicar en escriure en la meua llengua materna a n’este diari. No sé si això és una columna d’opinió o millor dit de sentiment… . però un atra cosa no m’ix, mentres no me diguen res… . Hauré begut de la teua aigua, obrir l’aixeta i beure, això només ho faig al poble. Hauré banyat los meus peus i descansat damunt de còdols del riu, en los que no m’acomode tant com en la tova arena. Hauré passejat pels teus camins, calcigat les teues pedres, pujat i baixat per les teues costes. Quina llibertat poder anar a vore’t i retroba’m en tot allò que havia trobat a faltar més que mai! Retroba’m en la família, los amics i les veïnes del carrer. Un carrer on encara ressonen les veus dels que ja no estan, però que encara sentim. Les plantes musties, los balcons i les finestres plens de pols i teraganyes… . Entrar a una casa tancada lo dia de Reis i al obrir la porta troba’m en l’albre de Nadal, com si s’haguere congelat lo temps i haguérem borrat sis mesos del calendari parant-ho tot. Ara sé que de Sant Joan a Sant Pere han segut uns dies de regal en los que la vida ha segut vida, he respirat l’aire que els meus pulmons necessitaven i ara tinc forces per seguir en la faena i en lo dia a dia esperant que pugue tornar quan tinc pensat, sense atres talls en lo temps, sense separacions dels que volem i en la tranquil·litat que done la llibertat. Tots los que volem esta terra volem que així sigue i los que ací viuen també se volen moure i vore el mar i atres puestos. Tenim que seguir fent bé les coses per a que pugue ser així i no tornar a tancar les portes i omplir lo rebost, per no plorar més morts i patir més rebrots.

Mar Puchol  

José Luis Sancho Domene. In memoriam

(Publicat a La Comarca el 3 de juliol del 2020)

A Castellseràs, el mal que no ha pogut fer el Covid 19, l’han fet els dos accidents mortals dels raders dies de maig: Miguel Framil, jubilat, al caure ribàs avall collint cireres al jardí de la seua casa. I el nostre estimat cunyat J. L. Sancho Domene, també jubilat i agricultor des dels catorze anys, que només ha tingut un sol accident en la seua vida al bolcar-li el tractor quan llaurava oliveres.

Eren les nou de la vesprada del 31 de maig, plovia, i José Luis encara no havia tornat del camp on se n’havia anat només dinar perquè volia acabar eixa feina abans de recollir el gra.
La dona i un dels tres fills que viu al poble, ja pensaven lo més greu després dels silenci premonitori a les moltes trucades que li van fer al mòbil. La imminència de la tragèdia els torbava lo pensament i entre plors i lamentacions mos van avisar als familiars, mentre el fill, dos cosins i alguns amics es van posar en marxa per mirar, camp per camp, on el podrien trobar, sabent que els troços d’oliveres els tenen repartits pels quatre cantons del terme. I serien prop de les onze de la nit, encara plovent, quan el fill, que anava sol, se’l va trobar a la partida del Mas de les Monges, cap al Desert de Calanda, en la pitjor de les circumstàncies que es poden imaginar.

Mira que s’ho haurien dit voltes la dona i els fills: «José Luis, que ja no tens edat per anar en tractors per eixes carreteres i camins, per molt que disfrutos cuidant els teus empelts al regadiu i cullgues les olives. Com culls i mos dus a casa els dolços ‘alberges’, els préssecs tardans i les verdures més bones que mai per regar-les en la gometa. No en tenies prou de camp encara, després de seixanta anys vivint agafat a la terra com si tingueres unes arrels tan fortes com les dels albres que al llarg de la teva vida has plantat ? No en tenies prou, fill meu, encara? No en tenies prou…?»

Tomàs Bosque

El disseny i la vida (o les vides del disseny)

(Publicat a La Comarca el 12 de juny del 2020)

El cartell que el dissenyador Nacho Padilla ha fet per l’ajuntament de Barcelona amb l’eslògan «Barcelona té molt poder», no és del gust de tothom, i això ha originat una nova polèmica entre la fauna tuitaire. També els totòlegs de la ràdio n’han dit la seua.

L’altre dia, per exemple, una tertuliana va engegar «jo no sóc dissenyadora, però a mi no m’agrada gens». No em vaig poder estar d’exclamar (en la solitud del meu confinament) «Els dissenyadors no dissenyem per als altres dissenyadors! Dissenyem per a tothom! Per-a-tot-hom!». I és que un cartell, per bonic que sigui, no és una obra d’art. L’art el fan els artistes, no els dissenyadors. La nostra feina consisteix a comunicar el missatge del client al seu públic objectiu. Naturalment, hem de tenir un sentit estètic ben desenvolupat per reproduir aquest missatge de forma atractiva per als destinataris. I sobretot cal molt d’ofici per saber com funciona la sensibilitat dels receptors, els mecanismes visuals (tipografies, colors, proporcions…), els processos de producció i els suports de publicació, entre d’altres factors.

En parlo perquè aquests dies, aprofitant l’alentiment de l’activitat, hem anat actualitzant el mostrari de la nostra web. Una feinada que sempre fa mandra perquè pensem (erròniament) que primer són els encàrrecs dels clients. Però quan t’hi poses, te n’adones que, en certa manera, a través dels projectes pots reviure la teua trajectòria vital. Cada feina té la seua raó de ser, el seu argumentari, la seua càrrega d’hores de dedicació. L’emoció de quan per fi trobes la línia gràfica correcta, el neguit de la presentació, l’alegria de quan s’aprova i els ajustaments inacabables per a poder fer-la pública. Revisar-les, triar-les i preparar-ne les imatges per a mostrar-les als visitants del web, ha estat retrobar-me amb el meu jo d’aleshores, quan les pensava i les construïa. En cada treball hi ha la descoberta d’un món, una lliçó apresa, la coneixença de noves persones. En cada treball hi ha un tros de vida.

Carles Terès

25 anys de Viles i gents des de l’altre mil·leni

(Publicat a La Comarca el 5 de juny del 2020)

Al volum antològic Deu anys de «Viles i gents» (2006) jo no hi figurava, i creia que no havia format part d’aqueix col·lectiu. Rellegint-ne ara el pròleg veig que sí que n’havia estat. Però no en trobava la prova perquè en aqueix llibre no hi figura cap «Viles i gents» de la meua autoria.

Sort d’en Carles Sancho que m’escriu que hi vaig participar tardanament el 2005 i, per motius que ja no recordo, només amb una columna el 14.10 i una altra el 16.12 d’aquell any. Allí s’aturà la meva activitat vilera, perquè el febrer del 2006 eixia el primer «Lo Cresol», col·lectiu que feia una columna semblant a Diario de Teruel, i com que hi faltava personal, me n’hi vaig anar. I a Terol segueixo. Aqueixes dues columnes vileres no han estat els únics escrits meus a La Comarca. Hi havia connectat des de 1988, si més no, i en tinc escrits en castellà i català des del 89, que de tant en tant reprenc, però no pas com a «Viles i gents». La iniciativa, tan útil i necessària, de publicar una columna setmanal en català als diaris aragonesos de llengua castellana va sorgir del periodista bellmuntà en Ramon Mur, la primera volta fa 25 anys a La Comarca amb «Viles i gents», i 15 anys més tard amb «Lo Cresol» al Diario de Teruel, i així ha demostrat la viabilitat d’un periodisme en llengua catalana a l’Aragó en diaris castellans. Malauradament els esforços que s’han fet per tenir columnes semblants en català en altres diaris de l’Aragó, no han donat ara com ara resultats positius, tret del mensual alcanyissà Compromiso y Cultura, ço que situa la nostra província en capdavantera en la promoció i defensa d’aquest patrimoni tan íntimament aragonès que és el català d’Aragó. Estic verament agraït a La Comarca per publicar ininterrompudament des de 1995 «Viles i gents», i especialment en llegir-n’hi en una que: Aragó té al costat d’un ric patrimoni arquitectònic i paisatgístic, un altre de molt ric també: el lingüístic. Les dues grans joies d’aquest darrer patrimoni, verdaderes catedrals de la llengua, són el parlar català d’Aiguaviva i l’aragonès de Sercué.

Artur Quintana i Font