Morir d’èxit

(Publicat al Diario de Teruel el 7 de març del 2018)

        Hem assistit a una Setmana Santa angoixant a la majoria dels pobles de la comarca del Matarranya. Concretament divendres, dissabte i diumenge. A més de l’atractiu creixent de la zona, està l’efecte crida dels “tambors” del Baix Aragó. Total, una multitud de gent fent turisme per tots los pobles amb les carreteres plenes, qüestionant uns dels seus encants principals: la tranquil·litat i la possibilitat real de desconnexió de l’aclaparament diari de les ciutats. I aquí comencen les contradiccions. Perquè per mantenir los nostres pobles és absolutament necessari que la gent que hi viu tingui fonts d’ingressos econòmics. Los regents de bars, cafeteries, restaurants, hotels, fondes, cases rurals, mecànics, activitats lúdiques, forns, tendes, etc. etc., necessiten, diuen, estes arribades massives de gent de ciutat per poder mantenir los seus establiments la resta de dies de l’any. L’hivern és molt llarg i això és bàsic per evitar el famós i real despoblament. Bé, fins on es pot arribar sense que es mati l’encant tant valorat associat a la tranquil·litat, relax i imatge idíl·lica de pobles encara verges o no massa devorats pel turisme economicista que tot ho destroça. Esta imatge puntual dels períodes turístics claus i concrets, no ens perjudicarà a la resta de l’any o a la llarga? Tindrem, com en tot a la vida, que buscar aquell equilibri vital que asseguri lo futur. No serà fàcil, los interessos individuals són molt extremats, i per això cada cop entenc més als de Barcelona. Algú encara pensa que viure pels voltants de la Sagrada Família és agradable? Viure no, tenir un negoci sí. La gent, los veïns de sempre estan tips d’autobusos, de grups que envaeixen les voreres, de les rodetes de les maletes amb soroll de matraca, de la proliferació de tendes de regals, de l’encariment general de tots los consumibles. Molt complicat i encara més quan és prioritza la creació de llocs de treball i evitar sigui com sigui la despoblació de les zones rurals. Natros encara hi som a temps de canalitzar correctament esta necessària font d’ingressos i com diu la frase que titula l’article,  intentar no morir d’èxit.

Juan Luís Camps

Anuncis

El bé

(Publicada a La Comarca el 23 de març del 2018)

Estic immers en la lectura de ‘Vida i destí’, de Vasili Grossman, una obra monumental en tots els aspectes. Avanço lentament perquè disposo de poc temps de qualitat per a esmerçar-hi l’atenció que mereix, ja que a cada paràgraf hi ha motiu per a la reflexió.

Grossman se m’apareix lúcid i precís en les seues definicions del feixisme, de la llibertat o del fanatisme. Afirma que l’assoliment del bé és l’objectiu últim de la humanitat. Un concepte tan ampli, però, li suscita moltes preguntes: “Existeix un bé aplicable a tots els éssers, a totes les tribus, a totes les circumstàncies? O potser el meu bé és el mal per a tu i el bé del meu poble, el mal per al teu?”. També hi ha l’evolució del concepte ‘bé’ al llarg de la història, atès que coses que abans eren vicis, ara són virtuts i viceversa. En els seus inicis, les religions i els sistemes polítics tenien el bé com a finalitat, però han acabat produint grans mals en milions de persones. I és que Grossman va viure la Revolució Russa, l’evolució del règim comunista, la Segona Guerra Mundial i els grans moviments de masses del segle XX.

‘Vida i destí’ no es va poder publicar fins el 1980, a Suïssa (feia vint anys de la mort de l’autor), després d’haver eixit clandestinament de la Unió Soviètica en forma de microfilm. M’esgarrifa pensar què hauria significat per a la literatura i el pensament la pèrdua d’aquesta obra.

Els meus avis, coetanis de Grossman, van viure el flagell de dues dictadures i l’ensorrament del somni democràtic de la República. Els pares van patir els anys de plom del franquisme fins ben entrada la trentena. Quan per fi va morir el dictador, la meua generació eixia de la infantesa… Ara, tinc la sensació que rebroten comportaments que creia superats pel progrés moral de la humanitat. Torna la intolerància contra col·lectius de persones, s’apliquen les lleis per a retallar la llibertat d’expressió… Em fa por que les meues filles no acabin vivint en un món pitjor que el d’avui. Diuen que la humanitat fa dues passes endavant i una enrere. Em temo que ara estem en retrocés. Només espero que la passa no sigui massa llarga.

Carles Terès

La jaqueta de piquets

(Publicada a La Comarca el 16 de març del 2018)

Fa sixanta anys, en una economia de subsistència com ere encara la nostra, la cultura del pedaç estave a l’ordre del dia. I a base de pedaços i sorgits s’apanyave la roba i es mirave d’aprofitar-la fins que ja no donave més de si. Ara, pel que fa a la vestimenta del criaturam, algunes famílies depenien de la bona voluntat dels seus parents de la capital. Així, l’arribada dels paquets amb roba usada, però encara útil, ere esperada amb expectació i molt celebrada pels menuts, i encara més pels grans. Alguna volta els nostres familiars de Barcelona també mo’n van enviar. I jo en vaig fer servir unes quantes peces. Però en lo meu cas, allò de reaprofitar la roba d’uns altres, sobre tot la de mudar, es va allargar de forma extraordinària, concretament fins als vint-i-un anys. Resulte ser que entre les amistats de casa nostra comptàvem amb un curiós personatge. Corredor comercial de professió i una mica excèntric, entenie que la seua faena demanave, a part d’un caràcter agradable (empatia en diríem ara), elegància i varietat en el vestir. Certament, lo seu ere un estil propi, una mica estrany si es vol, però indubtablement atractiu. I partint d’aquella premisa comptave sempre amb un complet i llamatiu (a voltes extravagant) vestuari que renovave cada dos per tres. Ell ere feliç alternant al seu gust camises, corbates, jaquetes, pantalons i sabates ben acolorides i relluents. I com que érem de la mateixa talla, de tant en tant em regalave alguna jaqueta o algun pantaló. Jo li ho agraïa molt, encara que després tinguera els meus dubtes a l’hora d’eixir al carrer lluint una roba tan estrident. I és que anar vestit d’aquella manera tan extraordinària tenie les seues servituds. I ja n’estava escarmentat. Perquè durant un temps vaig passejar per les festes majors i sales de ball de Girona i la Costa Brava una jaqueta ben llampant, de color coure envellit motejada de diminuts piquets blancs, que m’havie passat i que ere molt cridanera. Però al remat hi vaig haver de renunciar perquè tot déu em preguntave si jo era un dels músics de l’orquestra. I allò, per al meu caràcter vergonyós, ja va ser massa.

José A. Carrégalo

Pel temps de la verema

(Publicat a La Comarca el 9 de març del 2018)

Ere pel temps de la verema, cap a l’octubre, i cada any es repetie el mateix. Matinàvem per estar al peu de la tira de vinya a punta de dia. Eixíem de casa quan encara ere de nit, i ben de nit.

Tota la família. Iaios, pares i fills. També algun amic que ens ajudave o que intercanviave ajuts per a veremar en acabat les seues finques. Gent des de seixanta anys fins a xiquets d’escola. Passàvem tot el dia veremant, ajupits al voltant del ceps. Només una parada per dinar amb quatre mossos. Mon pare se n’encarregave, al tardet, de portar el raïm amb el tractor a la bodega cooperativa, als afores del poble. Havie de fer coa, una coa ben llarga de vegades, per graduar el sucre del raïm i buidar-lo. La família, com no podie tornar cap a casa amb el remolc carregat de verema, deixave el tall més tard, a postes de sol, amb algun cotxe i, de vegades, a peu. Arribàvem a casa amb els primers estrels al cel.

Ja voltant la mitjanit, tots ens gitàvem cansats, amb la renyonada dolorida i el cos i el cap ensopits. Però algú seguie despert encara una bona estona més. A la cuina es sentie trastejar fins la matinada. Les llums de tota la casa estaven apagades, menys al foc, on ma mare seguie treballant per preparar el dinar del sondemà. Mentre la resta de la família dormie, ella seguie treballant. Cansada i sola trafegave entre paelles i cassoles. I en ser demà, de matinada, una altra vegada al tall. I així una setmana i una altra. Però no va poder cotitzar per rebre una pensió de jubilació. L’Administració no li ho va permetre. No treballave prou per a tindre’n dret.

I el dia 8 de març les dones van parar per reivindicar igualtat. Fartes.

Lluís Rajadell

Emilio Gastón (in memoriam)

(Publicada a La Comarca el 3 de març del 2018)

Emilio Gastón, primer Justícia d’Aragó de la Democràcia (1987- 1993) es va morir el passat 22 de gener quan tenia 83 anys. La gent de la Franja hem perdut un bon amic, perquè des del primer dia al càrrec, pel que va ser elegit per les seves conviccions d’aragonesista i demòcrata, sempre va ser al costat dels que defensem la nostra terra i les condicions particulars del nostre caràcter i cultura. El Justícia Gastón, respecte a la nostra condició d’aragonesos de llengua catalana feie natural lo que per molts altres polítics i funcionaris d’aquell moment i d’ara, segueix sent un problema que no volen entendre ni resoldre. Tan natural, que se li podie escriure una carta en català i ell te la contestava. Perquè Emilio tenia molt clar que les llengües més antigues d’Aragó, són un bé cultural d’incalculable valor que s’ha de preservar, com a poc perquè les generacions futures sàpiguen d’on venim i quines són les nostres arrels i la nostra història.

La figura del Justícia es va crear al segle XII en plena Reconquesta, en la missió de moderar en els conflictes entre el Rei i la Noblesa; presidir les Corts d’Aragó en absència del Rei; protegir els drets individuals i col·lectius dels ciutadans enfront de les actuacions irregulars del poder… I en l’època actual, defensar l’Estatut d’Autonomia, tutelar l’ordenament jurídic aragonès i supervisar l’activitat de l’Administració.

El 1711, com a conseqüència de la Guerra de Successió que va entronitzar els Borbons a la monarquia espanyola, es va suprimir la institució del Justícia, i no es va tornar a recuperar fins al 1982, quan els aragonesos hem tornat a tindre institucions pròpies. L’episodi més destacat i dolorós en tota la història del Justícia es va produir al desembre de 1591 quan Juan de Lanuza el Mozo, Justícia d’Aragó, va ser decapitat per defensar els Furs i oposar-se a la invasió del Regne d’Aragó per l’exèrcit estranger de Felip II. Més avant li dedicarem una columna al nostre heroi Juan de Lanuza.

Tomàs Bosque

Protagonisme climàtic

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 10 de febrer del 2018)

Des de sempre l’ésser humà s’aixeca mirant al cel immens que l’empara. Incomprensible i preciós, l’ha observat per endevinar quin temps farà i l’ha anat desxifrant segons les fases de la lluna, la posició dels astres o l’orientació dels vents. En societats antiues més agràries, i, per tant, dependents per a tot de la climatologia, llunaris, pronòstics o almanacs eren publicacions molt exitoses sobretot entre els sectors populars. Així, a poc a poc, amb los avanços científics, la meteorologia ha acabat consolidada com una disciplina rigorosa amb entitat autònoma que recull i compara dades —les temperatures màximes i mínimes, la quantitat de les pluges, l’any més càlid…—, buscant explicacions que es colen a les rutines quotidianes del gran públic. Sens dubte, les notícies del temps tenen gran protagonisme als mitjans de comunicació, inclús amb secció pròpia als noticiaris de televisió o ràdio, amb presentadors especialitzats —i ben coneguts—, o una pàgina fixa als diaris. Molt pendents d’elles, les temperatures orienten la nostra vestimenta cada matí i al llarg del dia centren converses entre coneguts i desconeguts —funció fàtica del llenguatge—, que es transformen en imatges compartides de riuades o nevades a Facebook o Whatsapp. Tot i les prediccions, miram si plou prou o massa i si fa fred o calor quan toca, volem explicacions de la neu a l’hivern i la pedregada a l’estiu o fora d’estació i també patim per l’amenaça del canvi climàtic. Perquè, dominadors de la terra, no podem aturar la pluja, la tronada, lo gel o el vent, i només, ciutadans corrents, podem ficar alguna prevenció a l’entorn domèstic. Molt s’ha avançat, però, a la societat moderna en la ciència i les seues aplicacions tècniques, de manera que resulta exigible una millor previsió tant per part de les autoritats polítiques com de les empreses d’energia i telecomunicacions davant les alteracions climàtiques a curt o llarg termini, organitzant carreteres, racionalitzant lo subministrament d’aigua, millorant fils i postes conductors…, elements ben sovint afectats quan apareixen fenòmens meteorològics excepcionals.

María Dolores Gimeno

Una dieta saludable

(Publicat a La Comarca el 9 de febrer del 2018)

No sé a vostès, però al meu correu electrònic hi arriben cada matí unes quantes causes (Change, Avaaz…) que hauria de signar. Signar significa, si es vol fer com cal, llegir-se bé el què es reclama i, si hi estàs d’acord, incloure el teu nom i decidir si ho comparteixes o no. Haig de confessar que fa temps que ja no me les miro. Abans això em feia sentir culpable, atès que moltes propostes pareixen justes. Però cada dia s’arrengleren a la meua pantalla una pila d’e-mails que em criden “encara no m’has llegit! encara no m’has llegit!”. I les desenes que van directament al femer del “no desitjat”, que també cal revisar, ni que sigui de gairell, per si se n’hi ha colat algun de bo. Em passa una cosa semblant amb recursos, ofertes i articles relacionats amb el meu ofici. En rebo tants que la majoria acaben en una carpeta on me’ls guardo -santa innocència- per a revisar més tard. No cal que els digui que rarament, per no dir mai, els revisaré. I això que sé que entre aquells missatges hi ha just allò que necessito per a completar algun dels projectes en què estic embrancat (pertanyo a l’església de la Llei d’en Murphy, per si no ho sabien). Després hi ha tot el que comparteixen “amics” de Facebook o Twitter. Una sopa densa, quasi mineral, d’articles que cal llegir perquè són verament interessants. Ho dic sense ironia.

La informació és poder, ens han dit sempre. I certament ho és, però l’excés aconsegueix just el contrari: que en tinguem el pap ple i que no en càpiga ni una gota més. Els que, a més de ser fidels de la Llei d’en Murphy tenim tendència conspiranoica, ho tenim clar: ens enfiten d’informacions per a què no n’esbrinem la que realment ens importa. És com allò de, si vols amagar alguna cosa, deixa-la a la vista: el lladre no la veurà perquè no s’ho espera.

Malgrat tot, cal perseverar en estar informats, no ens podem permetre no estar-ho. Consumim la mida justa d’aliment provinent de fonts amb Denominació d’Origen i sense greixos saturats. Vet aquí el secret d’una bona dieta.

Carles Terès