Aflú, aflú!

(Publicat a La Comarca el 28 d’agost del 2018)

L’any 1967, amb coranta-i-nou d’edat i cinc fills, mon pare, que entre les diverses ocupacions laborals que simultanejave a Mont-roig tenie la de ser el panader, va decidir donar un dràstic cop de timó a la seua vida i es va presentar a unes oposicions funcionarials. Les va aprovar al primer intent i el van destinar a un jutjat de Santa Coloma de Farners.

Ere l’época en la que, sense adonar-mo’n, la televisió s’anave imposant com a centre de la vida familiar. I pocs mesos después del trasllat en vam comprar una.

A la primeria l’aparell va funcionar bé. I estàvem contentíssims. Però, de bones a primeres va començar a fer coses rares i al remat ma mare va haver d’intervindre:

-Pepe, mañana sin falta llama al de la casa.

I així va quedar la cosa hasta que l’endemà, a l’hora de dinar, assentats tots a la taula, la mare li va recordar:

-Has llamado al de la tele?

Mon pare va assentir amb lo cap.

-Y qué te ha dicho?

-Me ha preguntado que qué se ve. Y yo le he respondido que nada, que, al encenderla, la pantalla hace “Aflu! Aflú! Y luego repanpaguzas” –va explicar simulant amb les mans un ràpid parpelleig.
La capacitat d’imaginació del nostre pare ere proverbial , però a la vista d’aquell sorprenent “Aflú, aflú!”, mare i fills mos vam quedar sense paraules mentres a la cara del pare es dibuixave un somriure beatífic. Hasta que, tots a l’hora, vam esclafir a riure en un girigall fenomenal.

Però quan los ànims es van calmar una mica la mare va insistir:

-Y después del “Aflú, aflú y repanpaguzas”, qué te ha dicho?

-Pues nada, que lo ha entendido perfectamente, que ya sabe lo que le pasa a la tele y que vendrá a arreglarla.

Mireu: allò ja va ser massa. I maravellats per tan convincent explicaciò, la reunió es va convertir en una sonada xalera que a casa nostra es recorde en totes les festes i celebracions. Fins al punt que aquella feta ha esdevingut un regal permanent de la memòria familiar.

José A. Carrégalo

Anuncis

Capellà i obrer

(Publicat a La Comarca el 21 d’agost del 2018)

Dos llibres acabats d’escudellar que des de distintes perspectives parlen del Matarranya es refereixen, també des de diferents òptiques, al fenomen des capellans obrers i, més en concret, al conflicte que es va produir a començaments dels anys setanta del segle XX al voltant del capellà de Favara, Wirberto Delso. L’arquebisbe de Saragossa, el capitost franquista Pedro Cantero Cuadrado, li va obrir un expedient per la seua postura enfrontada al règim que va culminar amb la destitució de Delso l’any 1974. Entre els trenta capellans que es van solidaritzar amb el mossèn destituït pel seu progressisme, hi havia el del meu poble, Vall-de-roures, Jesús Borao. ‘Àngel Villalba. Cançons i poemes’, de Carles Sancho; i ‘Un tiempo, un café’, d’Esther Puyo, expliquen, amb ulls de Fabara i Queretes, respectivament, la solidaritat popular amb els capellans obrers, les pressions polítiques per desmobilitzar la gent, la inquietant presència de la Guàrdia Civil pels pobles i les campanyes a favor i en contra Wirberto Delso i els seus companys.

Per aquells anys, la nostra quinta anava a prendre la primera comunió. Allavontes tothom prenia la primera comunió. De bona gana o a contrapèl, tots els sagals anaven a “combregar”. Recordo, difusament, les visites a casa de Borao per als preparatius de la cerimònia. També altres imatges i sons discordants de la religió del moment. Un capellà que anave cada dia a treballar a la fàbrica de caixes del poble, cançons de Víctor Jara que s’escoltaven pels carrers per megafonia, uns llibrets de “cançons de missa” amb autèntics himnes revolucionaris -l’arxipopular ‘Bella ciao’, entre d’altres-, capellans que, els caps de setmana, portaven els xiquets d’escola d’un poble a un altre per jugar a futbol o un sermó que va provocar l’agitació més incòmoda als bancs de la feligresia més reaccionària. Sancho i Puyo m’ajuden a entendre aquells records discordants i a associar-los a un nom: Jesús Borao.

Lluís Rajadell

Europa i l’emigració

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 d’agost del 2018)

Recordo prou bé que, quan estudiava la carrera a la Facultat de Ciències Econòmiques de Madrid, fa uns cinquanta anys, en totes les matèries de Ciències Socials sortia el problema greu del subdesenvolupament del tercer món (Àfrica i Amèrica). Gairebé tots els professors emfatitzaven sobre la injustícia, i a la vegada, el perill que representava per als països veïns del primer món. Els professors més agosarats veien com una mena de “Marcha verde” que envairia algun dia el continent europeu. Altres ho matisaven parlant només de possibles moviments de població més o menys controlats, però gairebé impossibles de detenir. El que no tenien en compte aquells professors era el fenomen de la globalització econòmica i de les comunicacions que s’ha produït en els recents passats anys, com a factor clau d’inici del moviment. Tants i tants anys passats i ara sembla que els governants dels països europeus i els ciutadans en general consideren l’arribada d’emigrants subsaharians als països europeus del sud de la Mediterrània com un fet extraordinari i impossible de preveure. Com les diferències entre països pobres i rics no s’han reduït, tot al contrari, han augmentat, el moviment migratori no pararà. Potser que si als països africans s’encetés un procés de desenvolupament, encara que molt limitat, la corrent migratoria es podria frenar relativament. La inversió de la tendència és una altra cosa. Els països de la UE no es posen d’acord en la distribució del flux de refugiats econòmico-polítics –d’una forma o d’una altra tots ho són– que arriben als països riberencs, és més, alguns països ni tan sols n’accepten cap. Es vergonyós la manca de solidaritat i l’aprofitament polític que fan alguns partits, estenent la por entre les classes populars. El problema és greu i de difícil solució, però la UE ha de fer el possible per encetar un camí seriós i solidari per canalitzar aquest problema de tants essers humans. El més incomprensible, és que no s’expliqui als ciutadans el fet que en un període no massa llarg de temps els països de la UE –uns mes que uns altres– necessitaran de molts milions d’emigrants per al sosteniment de les seves economies i els propis països. De quina altra manera es poden compensar els efectes de la baixa de naixements i l’augment de la xifra a pagar als pensionistes?

José Miguel Gràcia 

Fórnols i els seus noms

(Publicat a La Comarca el 14 d’agost del 2018)

Si els governants actuals de Fórnols creuen que es pot renegar dels raders 800 anys de la història del poble sense que eixa pretensió, tant absurda com impossible, tingue algunes conseqüències poc favorables per a ells, van apanyats. Em primer lloc, per la impossibilitat d’esborrar de la memòria de molta gent tots els significats i emocions que remouen els noms de Fórnols i Mare de Déu de Montserrate, dits i escrits així en català d’Aragó, la llengua de fundació dels nostres pobles pels voltants de l’any 1200. I en segon lloc, perquè enmig de la unanimitat que es respira tant dins com fora del Matarranya, al respecte de salvar la nostra llengua de la seua desaparició, ningú ha d’entendre ni ajudar als pocs ajuntaments rebels que ara es neguen a complir la Llei Aragonesa de Patrimoni Cultural, aprovada precisament el 1993 per un govern PP-PAR. La Comarca del Matarranya haurie de dir alguna cosa sobre això.

No estaria millor, ara que hi ha més diners als ajuntaments, que als pobles més descuidats en matèria de recuperació de la memòria, en tots los sentits, es promogueren o completaren estudis històrics, dels costums, tradicions musicals, religiositat popular, toponímia, flora i fauna… en ve de pensar en liquidar capítols sencers de la història dels nostres pobles?

Pensant en la barbaritat que poden fer els que no suporten els noms històrics d’esta part de l’Aragó, recordo les visites que vam fer per diferents llocs del Mesquí i Matarranya, el Nadal de l’any 93, replegant cançons tradicionals. A Fórnols ens van atendre Margarita Cases Bel i les seues mare i tia, Petra Bel Conchello i Victòria Bel Conchello. Revisant la gravació d’aquella tarde freda d’hivern, hem tornat a escoltar les veus dolces de les tres cantores, entonant els goigs de la Mare de Déu i l’Aurora de Sant Blas, patró de la vila; i també la vehemència de les seves paraules defensant el nom antic “Mare de Déu de Montserrate”, perquè els dels pobles veïns pujàvem allí de romeria el dia de Santa Mònica.

Tomàs Bosque

Noms discriminats

(Publicat al diario de Teruel el 28 de juliol del 2018)

El nom, repeteixen els psicòlegs, és un tret identitari molt potent de la persona: jo sóc Artur perquè me’n dic, si em digués Arturo, Arthur, …, ja no fóra jo, sinó un altre. És per aquest fort valor identitari que no trobareu mai a faltar un capítol dedicat als noms propis de persona en cap dels moltíssims manuals de discriminació per part de la llengua castellana de les altres llengües espanyoles. Per la gran difusió d‘aquests manuals pels potents mitjans de comunicació ha arrelat fortament entre la població que els noms de les persones han de ser només en castellà: res de Pietros ni Chusés i encara menys Peres ni Joseps! Aquesta dèria persecutòria de molts de nosaltres m‘ha tocat rebre-la personalment en  diverses ocasions. Vaig néixer quan la República, en anys d’una certa tolerància lingüística. Mos pares em van inscriure al registre amb el nom d‘Artur. Encara no havien passat tres anys, el triomfal govern espanyol eixit de la sedició i rebel·lia del juliol del 1936, sense consultar si hi estàvem d’acord,  em va canviar el nom Artur per Arturo. Quan anys més tard la monarquia democràtica ara vigent, sorgida amb permís de la citada triomfal sedició, arribà al poder, no em restituí el nom, i em va seguir anomenant Arturo. És més, quan anys més tard, cansat d’esperar un canvi que no venia, vaig presentar la meva partida de naixement on posa clar i català que em dic Artur, reclamant que em tornessin el meu nom, em va dir que res de restitució. Segueixen posant-me Arturo als papers. A la nostra filla li vam posar Guiomar i com que s’escriu igual en castellà i en català, van acceptar el nom. Amb el fill Marc –encara eren temps no monàrquics- ens van advertir que su hijo deberá llamarse Marcos. I així seguim: Marcos en la paperassa espanyola i Marc en l‘alemanya i en català. De la meva néta Rudja de nom guilequi i del meu nét Dariusch –nom persa- no m’han escrit dient del consolat que s’haurien de dir Alba i Darío. Re, més coses que passen.

Artur Quintana

Filologia infusa

(Publicat a La Comarca el 27 de juliol del 2018)

Havent llegit les declaracions d’algunes persones més o menys públiques sobre la llengua que parlem a les nostres viles, he decidit declarar-me jo també filòleg per infusió divina i, per tant, competent per a anomenar el meu idioma, que batejaré en este mateix moment com carlesteresbellesià. Ja veuen, distingides lectores, que les faig partícips d’una primícia mundial: l’aparició d’una nova llengua. Com que no sóc càrrec polític ni tinc notorietat més enllà del meu cercle familiar —i encara gràcies—, no m’atreveixo a pontificar sobre el que parlen los meus veïns, i, si m’apureu, ni tan sols em veig en cor de dir què parla la meua dona. Ens entenem de categoria, però déu-mos-en-guard d’afirmar que parlem lo mateix… no vull que se m’acusi d’imperialista! En els quasi cinquanta-sis anys que duc pel món m’he adonat que el meu carlesteresbellesià em serveix per comunicar-me sense canviar d’idioma amb persones de llocs tan allunyats com Crevillent, Sa Pobla o Santa Eugènia de Ter. Potser de menut un colom va visitar-me mentre dormia i va dipositar sobre el meu cap un do de llengües d’estar per casa, restringit a les terres que hi ha d’Aiguaviva de Bergantes a l’Alguer i de Salses a Guardamar.

M’estic plantejant de muntar una acadèmia on, a preu mòdic, la gent interessada pugui aprendre el carlesteresbellesià. A mi m’ha estat força útil per a escoltar els consells dels iaios, comunicar-me amb mons pares i fins i tot per a enamorar la meua esposa i formar una família. També m’ha permès fer amics, tenir estudis i treballar en diversos oficis. He intentat que les filles l’aprenguin, però cadascuna ha creat lo seu idioma propi. Què hi farem.

Per acabar, em pregunto què hauria passat si estes persones que esmentava al principi, en comptes d’estar per damunt dels filòlegs de carrera gràcies a la infusió divina, s’haguessin sentit imbuïts d’una ciència mèdica superior a la dels metges titulats. Potser ja seríem tots a l’altre barri. Com diuen los meus amics castellans: Dios aprieta però no ahoga.

Carles Terès

Nivell cultural

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 21 de juliol del 2018)

        Cretas/Queretes es un poble que avui dia no arriba als sis-cents habitants. Tot i això manté una activitat cultural envejable pròpia de comunitats més grans. Solament en estos últims mesos s’han presentat quatre exposicions a tres sales diferents de Queretes. Dos de fotografia al bar del Centro cultural, una sobre plantes silvestres i vida de Pardo Sastron a la sala Tomás Riva, i un altra sobre pintura dels anys 80 de Gemma Sin, a la Fundació López Sanz. I ja s’està preparant una de nova sobre fotografia familiar a Nigèria. Per altra banda s’han portat a terme varis concerts de música en viu a la Barraca. 2 i a l’estació de la via verda. També xerrades organitzades per l’Associació Cultural Medievo i l’Associació Ilercavònia sobre diferents temes. Finalment presentació de llibres, com el d’àmbit local “Historias de un café”, i el que es portarà a terme el dissabte catorze de juliol en que es presentarà la col·lecció “La Historia de Aragón en novela”, de la Editorial Doce Robles, de la ma de l’incansable Octavio Serret. Junt a la presentació es farà una taula redona per parlar dels escenaris i conflictes a la història d’Aragó, amb la participació de Javier Fernández, Ramón Asín, José Mª Maldonado, David Alegre, Jordi Siracusa, Javier Arruga i Agustín Martín Soriano. Com deia un amic meu, brutal. Això no surt espontàniament, s’ha de treballar i és fruit d’anar sembrant durant molts anys. Es obra de l’ajuntament que sap mantenir el caliu cultural de les associacions i de l’estructura social també a nivell individual. En fi un bon nivell d’una gran comunitat rural encara que no ho sigui en número d’habitants.

Juan Luís Camps