Regals i festes

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 29 de desembre del 2018)

Cada volta més paganes, les festes de Nadal i dels Reis signifiquen bona taula i fer regals. Los principals destinataris d’estos són los xiquets, que viuen hores d’emoció i nits sense dormir eixos dies, enmig encara de llegendes antiues. Ja abans, quan érem més pobres que les rates —fins als plans de “Desarrollo”—, era tradició general a la comarca lo modest tronc de Nadal, una eloqüent metàfora d’aquells temps: fusta crescuda a la terra i tallada com a llenya, que cagava torrons i pixava vi blanc, coses dolcetes eixides de mans femenines, a l’abast d’economies rurals sense massa infraestructures comercials. Un llibre de contes, una nina de roba cosida a casa, un plat de palometes, unes birles, una pilota, llibretes i llapis passaven a la gama mitja. Algun cavall de cartró, fregasseta i cases de nines o una bicicleta eren ja regals de categoria. A poc a poc van anar apareixent forts apatxes, clics de plàstic, miniprojectors de cine, legos, Jocs reunits i el Monopoly. Avui, en plena època consumista, s’ha incrementat la quantitat de regals i el seu tipus ha variat a la mida del nostre progrés econòmic i tecnològic: ninos robots, nines supermodels, cotxes a escala infantil, playstations, tablets, etc. Los canvis han afectat los hàbits de compra, invertint la proporció de les tendes pròximes a favor dels grans centres comercials massificats i, cada volta més, la immensa xarxa. Los destinataris són ara tota la família, també els grans, que així revivim en edat adulta l’experiència de desembolicar un paquet ple d’expectatives. Prèviament, en un intercanvi obligat, bombardejats per interminables i sofisticats anuncis televisius, ham triat les futures sorpreses, amb l’alegria de pensar en la cara dels qui els rebran i la por de no encertar gustos i desitjos. En funció de l’encert, los nostres regals s’usaran, s’amagaran o, si es pot, siran retornats o inclús tornats a regalar a d’altres ben lluny; i els xiquets, en acabar de ser-ho, los llançaran o els donaran en campanyes de recollida pals que tampoc ara, enmig de l’opulència, no en tenen.

María Dolores Gimeno

Anuncis

Reduccions

(Publicat a La Comarca el 30 de novembre del 2018)

He anat reduint la mida de les llibretes que solc portar al damunt. De fet, he arribat a prescindir-ne. Primer va ser el canvi del sarronet on duc l’imprescindible per una ronyonera que em va regalar la filla gran: no m’hi cabia el bloc de tapa dura 12×15 i el vaig substituir per un d’espiral de 7×11. Després, arribada la tardor, les jaquetes amb butxaques em fan innecessària la ronyonera. Tot plegat fa que vagi deixant d’escriure, ni que sigui molt de tant en tant, amb la ploma que tant plaer em proporciona quan llisca sobre el paper.

M’inquieta una mica -una miqueta molt prima. Potser és per l’optimisme suau, que subjau al meu dedins, que em fa creure que tot tendeix a anar millor i no em permet capir les coses horribles que poden passar. “Algun dia m’hi posaré” em dic. Perquè no m’imagino que els dies se m’acabin. Per molts anys que visqui.

Encara en prenc alguna, de nota. Cada camí menys, tot s’ha de dir. Alguna frase que teclejo al mòbil, algun apunt de veu… Sempre es bo tenir idees per als articles que un parell de voltes al mes em toca d’escriure. La veritat és que rarament -per no dir mai- les recupero. Suposo que forma part del cansament de veure com de saturat n’està el món, de reflexions irrellevants. Com aquesta, per exemple.

Em passa el mateix (crec que ja ho esmentat en algun altre article) amb les fotografies. Avui mateix hem fet una passejada vora el riu Guadalop. La llum era magnífica: uns núvols densos tapaven el sol en intervals molt breus; els arbres de ribera brillaven de grocs, ocres i vermells; el terra cobert d’herba verdíssima per les pluges recents. La bellesa hi era, esclatant, però la crida a compartir-la a les xarxes socials dormia, potser eternament. Hem preferit seguir la caminada -ara un pas, ara un altre-, la conversa, i deixar en pau els seguidors d’Instagram o Twitter, que prou feina tenen a posar likes a l’allau d’imatges precioses que apareixen sense descans al seu timeline.
Potser envellir és això, reduir-se fins a desaparèixer.

Carles Terès

Lo mas de Borreguer

(Publicat a La Comarca el 23 de novembre del 2018)

A casa nostra, l’agost de l’any 1962, no estàvem d’humor per a festejar res, ja que uns dies abans havien mort los iaios d’Andalusia. Jo en comptava onze d’edat, i fee poc que la tia Julia i el tio Celestino del mas del Borreguer havien decidit establî’s definitivament a la vila. I com que hi havie bona sintonia, mos van cedir amablement lo mas per a que hi passàrem los dies de les festes. Jo delerava que arribare el moment, ja que mon pare m’havie promés que durant l’estada masovera baixaríem a peixcar a sovintet al riu Escorça. De manera que vam llogar la furgoneta del Jesús Ferreró i el 15 d’agost mos hi va portar.

Fee un dia pesat. Lo cel es mostrave entelat i la xafegor ere sofocant. Però, per a natres, engrescats amb aquella nova experiència, la calor o el fred eren secundaris. Així és que, degudament instalats en tan venerable casalici, vam dinar alegrement i, acte seguit, mos vam gitar a fer la migdiada. Però, de cop, la samorda de l’exterior va desembocar en un formidable aiguat amanit amb un concert de rellampecs i de trons com no n’havíem viscut mai d’altre. Una tronada que es va allargar algunes hores i que mos va tindre a tots acovardits. I, per a acabar-ho d’adobar, ma germaneta menuda, que tenie desset mesos, va escomençar a plorar desconsoladament per culpa de l’otitis, un mal que l’afectave amb freqüència. I així, entre rellampecs, trons i plors desesperats, es va fer de nit. Una nit que va resultar ser llarguíssima ja que vaig passar la major part en vetla mentres los pares intentaven tranquilitzar les meues tres germanetes.

Però l’endemà, a punta de dia, tot estave en calma, llevat d’algun plor de la menuda. Ara, davant de tan nefasta experiència en la solitud d’un mas, aïllats per causa de la tempestat, mons pares ja havien pres una decisió.

-Hala, hijo mío -em va dir la mare-, sube enseguida al pueblo y dile a Ferreró que baje a buscarnos en cuanto pueda, que volvemos a casa.

I jo, que m’havia ilusionat tant, no m’hi vaig oposar. Contràriament, vaig eixir pitant cap a la vila amb l’esperança de trobâ’l i no haver de passar cap altra nit en aquella obscura i immensa soledat.

José A. Carrégalo

L’amenaça estàndard

(Publicat a La Comarca el 16 de novembre del 2018)

Los defensors del xapurriau a ultrança estan molt preocupats pel perill de desaparició de la llengua del Matarranya desnaturalitzada per la imposició del català estàndard. Però los exemples de convivència d’una llengua normalitzada en les variants dialectals se poden trobar per tot el món, de fet són la norma. Només cal mirar a la potència i vitalitat de l’andalús encara que a Andalusia la normalització del castellà se remunta a la Reconquesta. La normalització comporta l’ensenyament de l’estàndard castellà i la seua utilització en les relacions en l’Administració i en totes les comunicacions escrites de caràcter oficial així com als mitjans de comunicació. Però, al carrer, viu i perviu en força l’andalús. No ha desaparegut ni desapareixerà. No se l’ha menjat l’estàndard. No entenc perquè haurie de passar lo contrari en lo català i lo xapurriau. Per cert, determinar l’àmbit geogràfic d’este suposat dialecte xapurriau no serà fàcil. Els defensors de la seua existència afirmen que se parle a Aiguaviva (Baix Aragó) però n’exclouen Arnes (Terra Alta), encara que la parla del primer poble està molt més diferenciada que la del segon respecte del parlar de la capital del Matarranya, Vall-de-roures, per posar un exemple.

Però, acceptant que l’estàndard català és una amenaça per al xapurriau -o dit d’una altra manera, la parla de la comarca del Matarranya-, corre perill lo 10% de característiques que lo diferencien del català normatiu. Respecte del vocabulari, no n’hi ha cap discrepància. Tan catalanes son ‘granera’ i ‘espill’ com ‘escombra’ i ‘mirall’, les dos primeres del català matarranyenc i les dos segones del barceloní. Per tant, consumada l’assimilació de la nostra forma de parlar per l’estàndard català s’haurà perdut el 10% de la nostra llengua. Però els defensors del xapurraiu no estan preocupats, o no ho manifesten, per l’evident i comprovable substitució del que s’ha parlat al Matarranya des de l’Edat Mitjana pel castellà, un procés que, a la llarga, eliminarà el 100% del nostre patrimoni lingüístic. Preocupa més una dubtosa retallada del 10% que una segura desaparició.

Lluís Rajadell

Anna

(Publicat al Diario de Teruel el 3 de novembre del 2018)

Anna Heller, la besàvia dels meus fills, va néixer a Leipzig l’any 1861, ciutat del regne de Saxònia, un dels molts estats en què es trobaven aleshores dividits els Països Alemanys. Quan tenia 10  anys, el 1871, després de la Guerra Franco-Prussiana, una gran part dels Països Alemanys s’unificaren i fundaren Alemanya; en quedaren fora un muntó  de països, i encara ara no s’ha aconseguit la unificació de tots els alemanys. Això últim no afectà gens l’Anna que des del 1871 passà a ser ciutadana alemanya d’Alemanya i ho fou fins a la seua mort el 1930. Va tenir sort de morir aquell any perquè només que hagués viscut cinc anys més, fins al  1935, s’hauria trobat que per les Lleis de Raça de Nuremberg que no eren lleis sinó un muntó d’ignomínies decretades pel nou Estat Nacional-Socialista Alemany li haurien arrabassat la nacionalitat alemanya, perquè un avi seu era gitano. L’honor i la puresa de la raça ària alemanya no permetia que en formés part algú que era quarteró gitano, com la besàvia dels meus fills. D’haver viscut encara més anys, fins a la Segona Guerra Mundial, hauria estat internada en un camp de concentració i molt probablement assassinada. Son fill, l’Erich, avi dels meus, com que només tenia un besavi gitano gaudia de l’honor i la puresa de la raça ària alemanya, i així va poder fer de funcionari alemany de justícia dins de la Polònia ocupada durant la Guerra. L’Erich no responia gaire bé al tipus alemany suposadament ari: sí que era prou alt i tenia els ulls blaus, però era més aviat fosc de pell i amb uns cabells molt negres. I és així que mentre caminava per la voravia  d’una  ciutat polonesa li van venir de cara dos oficials de les SS, que en veure que ell no s’apartava per a deixar-los passar, li van etzibar una bufetada que de poc si no cau, perquè es pensaven que era polonès. Quan van saber que era funcionari alemany de justícia, li van presentar excuses. De tota manera va tenir sort que no sabessen res del seu besavi gitano.

Artur Quintana

 

 

Clar com un mirall

(Publicat al Diario de Teruel el 20 d’octubre del 2018)

Conviure amb gent gran és una excel·lent escola que aporta bocins de la seua vida passada. Escoltant-los, apareixen records personals mesclats amb formes de vida desaparegudes, part d’un altre temps quasi pretecnològic i absolutament predigital, un temps inclús prehistòric als ulls de les noves generacions, filles de tecnologies i xarxes socials. Dins de la conversa, entre record i record, se filtren de tant en tant algunes sorpreses lèxiques. “Clar com un mirall”, diu la mare, que així rescata el sinònim ara estàndard del nostre “espill”, la forma específica del nostre dialecte occidental. Són resurreccions momentànies des dels orígens medievals de la llengua, que mos connecten amb la paraula perduda dels avantpassats i  informen d’un vocabulari ric que ha pogut sobreviure a través dels segles per l’exclusiva via oral. També ressusciten formes verbals difícils i cultes, que ja no s’utilitzen i que es perdran amb la seua memòria: “els planygo”, com encara va dir fa poc la mare. A ella i al pare encara “els ve de gust” alguna cosa, “no hi donen” en alguna altra o els trasbalsa alguna circumstància. Més humilment, pels seus llavis reapareixen paraules comunes, quotidianes: lo ‘passadís’ s’implanta per un moment sobre el ‘passillo’, lo ‘formatge’ oculta el ‘queso’ foraster, i el ‘porro’ recobra un efímer domini sobre el ‘puerro’. La ‘fruta’ torna a la ‘fruita’ originària i ‘fruiteret’ qui la menja amb deliri. Un bon penjador acaba sent “l’endreç” d’una habitació. I n’hi ha camins que el tractor no “s’estorba” sinó que “s’espatlla”. D’esta manera, més ràpida que lenta, lo patrimoni lingüístic correcte resulta una raresa abans de convertir-se en pèrdua, i així los parlants vells s’autocorregissen entre el record avergonyit d’una escolarització infantil precària i monolingüe i la disglòssia dominant. O són corregits pels més jóvens, creadors d’una koiné pretesament moderna, analfabets de la pròpia llengua,. “La iaia a la ‘sandia’ li diu ‘meló d’aigua’”, diu la néta rient. També, des dels altaveus de la torre, un jove pregoner anuncia en bilingüe: “Se venden sandías/ Es venen sandies”. Galleguització imparable, empobridora, del nostre català secular.

María Dolores Gimeno

Família

(Publicat a La Comarca el 19 d’octubre del 2018)

No sé si som conscients de la influència que la família té en nosaltres. Ara que les filles ja tenen una edat -la gran és adulta i la menuda adolescent- podem mantenir interessants converses al voltant del tema. El punt de vista de la filla gran, que ja fa uns anys que viu a una altra ciutat, ens proporciona algunes dades insospitades sobre l’efecte de l’educació que, més bé o més malament, li hem anat donant mentre ha estat sota les nostres ales. Ens fa tenir també una altra perspectiva per a l’etapa que la menuda està vivint. Tot es relativitza, tant per ella com per nosaltres. Hi ha moments en què l’única resposta possible a algunes afirmacions de l’adolescent és el clàssic “això ja ho entendràs eduquis les teues filles”. Quan tenim estes converses és inevitable rememorar els nostres pares, els seus advertiments, els ensenyaments.

Al capdavall formem part d’una cadena que ens enllaça amb el passat i es projecta cap al futur. El temps ha anat avançant de manera inexorable, com una màquina infinita el combustible de la qual som nosaltres, la percepció que tenim del seu pas. Recordem escenes puntuals, fotografies d’instants que per algun motiu han perdurat en la memòria. Els amics de l’escola, aquell comentari que l’àvia va fer sobre el pare, l’olor de casa els oncles. I més endavant les angoixes de l’adolescència, els pulmons plens d’il·lusions de la joventut, la vida tan ampla. I la primera maduresa -encara tendra-, i la progressió vertiginosa fins el dia d’avui, on la família que hem format ja s’ha convertit en un ens amb vida pròpia. Per a nosaltres, els progenitors, és una etapa més en la nostra trajectòria vital -la més important, sens dubte-, però per a les filles serà la base a partir de la qual construiran la seua vida. És fàcil fantasiejar amb l’evolució de la nostra línia familiar, i impossible endevinar-ne l’esdevenidor. Tantes nissagues vigoroses s’han extingit sense rastre, tants llinatges prims com un fil s’han perpetuat, obstinats, al llarg de generacions.
La primavera d’hivern, més primavera que hivern, m’ha dut aquestes cabòries.

Carles Terès