Reflexionant

(Publicat al Diario de Teruel el 25 de maig del 2019)

Si fem cas a l’expressió “jornada de reflexió”, avui toca posar-se a pensar. Pensar si votarem o no i a qui ho farem, mirant de recordar debats, discursos, miniprogrames electorals i cartes amb paperetes que mos han enviat a casa al nostre nom. Ací, a la comunitat d’Aragó, ho haurem de fer per triplicat, perquè tres són los àmbits en què podem triar representants demà, des de l’alcalde de la nostra població (algú que, a excepció de les ciutats grans, inclús coneixem en persona), al president autonòmic (que apareix a Aragón Televisión), i als parlamentaris de Brussel·les, que mos queden tant lluny en distància i concreció, tot i que alguns tenen un perfil molt mediàtic. Com que últimament les convocatòries electorals se multipliquen, lo del dia per pensar sense soroll polític ha passat a ser part de la nostra vida, igual que ho són les festes religioses o laiques del calendari. Lligada a l’anomenada “festa de la democràcia” que diuen que és cada elecció, la vespra reflexiva de cada una implica alhora la prohibició legal de fer campanya, és a dir, de buscar el disputat vot, amb la intenció de protegir els soferts votants de discursos agressius, tan habituals en la campanya contínua en què s’han instal·lat los polítics, que van repetint arguments o, massa sovint, eslògans contundents i simples assessorats pels seus equips d’experts. Un dia de reflexió com avui no està vigent a totes les democràcies, i últimament hi ha veus que qüestionen les restriccions que això suposa, perquè, diuen, qualsevol declaració dels líders, similar a les dels dies abans, poca importància pot tindre al desenllaç electoral. En qualsevol cas, en este món frenètic, hiperconnectat al panorama polític a través de les diverses xarxes socials i els omnipresents mitjans de comunicació, la institucionalització d’un dia que incita a oblidar l’enfrontament dialèctic —en què candidats i candidates aniran al cine, passejaran amb la família o jugaran a cartes en un bar de barri, i també pensaran— suposa un agradable oasi que mos instal·la breument en les virtuts del silenci.

María Dolores Gimeno

Anuncis

Home de molts oficis

(Publicada a La Comarca el 17 de maig del 2019)

Tipògraf de professió, mon pare va aprendre l’ofici a la impremta d’un tio seu a Antequera, la qual cosa li va permetre adquirir una formació general que li haurie de ser molt útil en la vida. La Guerra Civil el va sorprendre al seu poble natal, i amb denou anys va ser mobilitzat i enviat al front. Al 1941 va ingressar a la Guàrdia Civil com una alternativa a la llarga mobilització que pareixie que no s’havie d’acabar mai. I hi va estar hasta les acaballes de 1951 en que es va llicenciar a petició pròpia amb la graduació de cabo primer. El pare i la mare es van casar a Mont-roig al 1946, I quan ell es va llicenciar vam passar a viure al poble. Allí van obrir una tenda i, a la primeria, van regentar el café d’una tia de la mare que havie enviudat. I a finals dels anys cinquanta i hasta el 1967 van tindre una panaderia, la primera, i avui per avui única, que s’ha obert al poble. Amb la inestimable ajuda de la tia, la mare s’ocupave de la casa i dels fills, pero també atenie la tenda i ajudave amb lo pa. Ara, a poc a poc les boques a alimentar van anar en augment (normalment a la taula érem vuit persones) i això va comportar la necessitat de trobar altres vies d’ingrés. Així va ser com lo pare va simultanejar, amb la panaderia (i la tenda quan ere menester), una série d’ocupacions. Les més destacables, representant de l’Electra del Maestrazgo a Mont-roig, oficinista de la sucursal que va obrir al poble la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Zaragoza, Aragón y Rioja, agent de la companyia d’assegurances Winterthur i representant de cuines, neveres y aparells de ràdio. A part de tot això, en les poques hores que li quedaven confeccionave preciosos records (souvenirs) del poble. Ah! i encara trobave temps per a buscar trufes.

Mon pare treballave de sol a sol per a traure endavant la numerosa prole. Pero el cert és que les circumstàncies apunten a qué ere un pluriempleat en tota regla que fee bona la dita popular «Home de molts oficis, poc benefici».
Per sort, a casa nostra, a Mont-roig, no va faltar mai lo minjar a la taula. Però d’alifares molt poquetes, eh!

José A. Carrégalo

Teles de frontera 

(Publicat  al Diario de Teruel el dissabte 13 d’abril del 2019)

        Vituperada sempre i amb la competència creixent de les xarxes socials, la televisió continua sent un mitjà essencial de comunicació i una presència important a la vida quotidiana. Les quotes de pantalla de cada canal se difonen periòdicament i s’interpreten de forma curiosa per fer-se promoció, des de l’augment d’una dècima a avançar la cadena rival. Més quota són més anuncis i una major influència política, tant important per als grups empresarials privats o per als gestors de cadenes públiques, no sempre neutrals. La Generalitat valenciana presidida per Francisco Camps va determinar ara fa 8 anys lo tancament a València de tots los repetidors de TV3. Mentrestant, a l’Aragó coetani —manat pel PSOE— se van continuar veent les cadenes catalanes, i inclús a la primavera de 2010 se va firmar a Arenys de Lledó un conveni per ampliar la recepció mútua de les emissions a les dues comunitats: s’estenia la senyal d’Aragón TV fins a la Costa Daurada, freqüentada per tants saragossans, i s’assegurava la presència de TV3 a la zona aragonesa catalanoparlant, molt seguida allavòrens: sèries, magazines i Polònia, ademés de partits del Barça, també sintonitzats a Saragossa. Van vindre després los temps del LAPAO primer i del “procés” després, i una paral·lela evolució de les audiències. La cadena pública catalana l’any passat ha augmentat un 2,2% en quota de pantalla, recuperant votants independentistes que hi veuen l’únic mitjà audiovisual on sentir-se informats, mentre que l’han abandonat altres espectadors enmig de crítiques. A falta de xifres concretes sobre aragonesos orientals que miren TV3, només conec casos molt puntuals i anecdòtics d’alguns que han pres la decisió “política” de no sintonitzar-la, així com la constatació entre familiars i coneguts d’una preferència creixent per Aragón TV —ara sense jotes—, atrets per formats pròxims i populars: rutes naturals, entrevistes i reportatges a viles de la regió, i informatius amb lo mapa del temps. Acaba d’anunciar-se lo naixement del canal digital “Aragón Cultura” amb la novetat d’algun espai en aragonès però cap en lo català autòcton, cada dia més foraster, refugiat a la tele veïna. Fronteres.

María Dolores Gimeno

Futurs

(Publicat a La Comarca el 12 d’abril del 2019)

Encenc el llum del bany, obro l’aixeta i em rento les mans. En uns segons, sense parar-hi esment, he fet ús d’unes comoditats impensables per als nostres avantpassats. Quan visito pobles i masos abandonats, però, m’admira l’enginy que gastaven per treure profit de la calor, del fred, de l’aigua, de la llum, dels materials de la natura o de l’orografia. Em pregunto com devien imaginar-se que seria la vida al cap d’un segle o dos. Cap a finals del XIX, per exemple, amb l’eufòria dels avenços industrials, van proliferar les il·lustracions futuristes d’escenes del segle XXI, amb cels plens de vehicles i màquines que ho feien tot. De fet, recordo que, a la meua adolescència, ja als anys 70, pensàvem que quan arribés el 2000 els cotxes volarien i hauríem colonitzat la Lluna.

Mentre m’eixugo les mans, intento el procés invers i faig un salt de mil anys cap al futur. Què pensarà el Carles d’aleshores en contemplar els vestigis de la nostra civilització? Potser sentirà la mateixa admiració condescendent que jo davant els aqüeductes o el sistema de clavegueram de les ciutats romanes. O no, ves a saber. D’aquí a mil anys, al ritme que anem, pot haver passat qualsevol cosa; per tant, desisteixo d’esbrinar les cabòries d’un hipotètic Carles ‘trimil·lenial’ mentre s’eixuga les mans… si és que encara li cal rentar-se-les.

Amb el rastre d’aquesta darrera elucubració -un Carles a qui no cal rentar-se les mans-, m’assec a taula. Mentre llesco el pa, em ve de cop la il·luminació. El veritable progrés no vindrà dels avenços tècnics, sinó d’un canvi total de la realitat. El meu inexistent alter ego del 3000, no s’entretindrà amb si fèiem servir internet o arribàvem a Mart, sinó que li serà impossible comprendre com podíem viure dins un cos. Des del seu estat evolutiu, intentarà fer-se una idea del que suposaria l’esclavitud fisiològica, la tirania de les hormones, la volubilitat de la salut. Serà una consciència plena, sàvia, que habitarà una dimensió sense dimensions. No se m’ocorre altre camí de progrés -tret de l’extinció, sens dubte l’opció més probable.

Carles Terès

La panaderia II

(Publicat a La Comarca el 5 d’abril del 2019)

Va ser al desembre de 1951 quan mon pare, a l’edat de trenta-i-tres anys, es va llicenciar voluntàriament de la Guàrdia Civil. Ell i la mare s’havien casat a Mont-roig sis anys abans, i en lo moment de tornar a la vida civil tenien dos fills, l’Elenita i el Tonyin, tan menuts que cabíem los dos en un cornaló de sària. I es van establir a Mont-roig i van obrir una tenda d’ultramarins a casa Sastrón, al carrer Gigantes, alhora que regentaven un café situat al mateix edifici.

Pero, emprenedors com eren, a les raderies dels anys cinquanta van pensar en obrir una panaderia com a complement de la tenda. A Mont-roig no n’hi havie hagut mai, i la viabilitat del nou negoci ere una incògnita, ja que la pràctica totalitat de les famílies elaboraven lo seu pa a casa i el portaven a coure al forn de la Vila. Finalment es van decidir i en poc temps ja produïen un centenar de pans cada dia. Ara, el procés ere molt laboriós i complicat: primer pastar a mans, a casa Sastrón, en una gran pastera; después pujar la massa al muscle, embolicada amb manils i en grans canastes, al forn municipal; allí tallar, pesar, arredonir i enfornar; i, una vegada cuit lo pa, baixâ’l una atra volta a casa Sastrón per a vendre’l.

Clar que allò comportave un tràfec inacabable. Pero els dubtes inicials es van esbargir pronte. I en vista del constant increment del volum de les amassades van comprar una màquina de segona mà. Ara bé, degut al volum i al pes de la pastadora, es van vore obligats a canviar la ubicació del pastador a la planta baixa de l’hostal de la Placeta, la casa de mons iaios, que estave més lluny del forn que l’atra.

Tal circumstància va vindre a complicar novament la labor. I van haver de trobar una alternativa al trasllat de les canastes de la pasta hasta el forn. I és en este punt quan entre en escena el burret propietat de mon iaio, ja que el pare va idear uns argadells especials per a carrejar dos canastes cada viatge, sense més esforç per a les persones que carregar, descarregar i conduir l’animalet pels empinats carrers. Una solució rudimentària pero molt pràctica en aquella época.

José A. Carrégalo

Sorolla’t

(Publicar a La Comarca el 17 de març del 2019)

El passat 23 de febrer, en la celebració del Dia Internacional de la Llengua Materna a Pena-roja, el grup Ya babé va estrenar una nova cançó, recreant musicalment un dels millors poemes de l’escriptor pena-rogí Desideri Lombarte, Sorolla’t. I és que els queretans ja van enregistrar el 2017 un CD de petit format, sis temes, dedicat al poeta de Pena-roja que titulava ‘Cantant a Desideri’. El polifacètic activista cultural, traspassat ara fa trenta anys, va dedicar el text a la revista del mateix nom que va aparèixer el setembre del 1986, en què hi col·laborava sovint. Impresa a Gràfiques del Matarranya a Calaceit i editada en aquell moment pel col·lectiu Sorolla’t i activa fins el 2000. Va ser un dels primers poemes que va veure publicat perquè, encara que va començar a escriure poesia el 1981, fins el 1987 no va veure la llum el seu primer poemari ‘Romanços de racó de foc i poemes de vida i mort’, publicat a la col·lecció Pa de Casa i promoguda pel Govern d’Aragó. Era la primera editada en català a l’Aragó, iniciativa del Conseller de Cultura i Educació del Govern d’Aragó, el favarol José-Ramon Bada. El poema Sorolla’t també apareix en l’excel·lent antologia lítica de l’escriptor matarranyenc ‘Ataüllar el món des del Molinar’ (2000) interpretada en un dels dos CD incorporats al llibre pel rapsode calaceità Antoni Bengochea. Un poema que convida a l’acció i a l’activisme rural compromès amb el territori com ho era el contingut de la primera revista publicada, en aquells inicis dirigida a la gent progressista del Matarranya i de la comarca de la Terra Alta, segons hi llegim en l’editorial. SOROLLA’T i poca son, / ja s’ha acabat lo dormir, / espavila’t, que si dorms, / de net no en farem un dit… SOROLLA’T i fes camí / camí de la llibertat, / llibertat de dit o no dir. / I, dient la veritat, / a la nafra posa el dit… Un referent i tota una declaració d’intencions de l’enyorat amic i poeta matarranyenc.

Carles Sancho Meix

Escola espanyola de pintura?

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 de març del 2019)

Sempre he sentit parlar de l’escola espanyola de pintura, de la qual El Greco era el seu pare, Ribera i Zurbarán els representants, Velázquez el gran mestre i Murillo la culminació. Dos pilars sostenien la idiosincràsia d’aquesta escola: la religió catòlica amb màxima expressió de profunditat i, per suposat, el realisme, sempre la icona de la marca Espanya. El Greco com pedra cantonera de l’escola espanyola fa ja temps que se’m va enfonsar. La religiositat d’aquest original artista era sobre tot intel·lectual i expressiva més que directa, popular i sentida, i evidentment de realista no en tenia res. I també cal afegir que aquest bon senyor no es va integrar mai com espanyol i es va sentir sempre foraster, estranger. El cas d’en Ribera es tot al contrari. Era de Xàtiva, i es sentia molt espanyol, però es formà totalment a Itàlia, on ja hi era als setze anys. El seu estil és totalment italià, basat en el classicisme i, sobre tot, el caravaggisme. En resum: era un pintor espanyol d’escola italiana. I el mestre Velázquez? Com he pogut confirmar a la exposició Veláquez i el Segle d´Or, ara a Caixa-forum Barcelona, però amb obres integrament del Museu del Prado, aquest artista no té cap influència hispànica en el seu estil. Parteix del caravaggisme napolità. Rep molt aviat la influència de Rubens, del que es farà bon amic, i del realisme flamenc que va del paisatge (Patinir o Brueghel “de Velours”), la natura morta o la retratística de palau (Anthonis Moor). I sobre tot integra en el seu estil d’una manera molt personal, però també molt clara, tot el millor de la pintura veneciana siscentista (molt ben representada a les col·leccions reials, sobre tot Ticià i Tintoret, però també Giorgione). En el seu primer viatge a Italia rebrà també l’ impacte del classicisme (idealista) bolonyès,  especialment de Carracci i Guido Reni. En resum: el gran mestre de l’“espanyola”, no té cap segell hispànic, fins i tot té molt poca obra religiosa. Tampoc el Murillo espanyol, veritable epígon, és un exemple de pintura realista. Total: un cas més d’adoctrinament nacionalista espanyol. Malgrat tot, sempre ens quedarà Zurbarán.

Antoni Bengochea