Iguals o uniformes

(Publicat a La Comarca el 31 de gener de 2014)*

A Espanya, potser a causa de l’herència deixada pel Decret de Nova Planta, costa d’entendre la diferència entre ser iguals i ser uniformes. En nom d’una pretesa “igualtat” no s’assumeixen amb l’entusiasme que correspondria les singularitats dels seus territoris. Sóc el primer defensor d’aquesta igualtat, ja que, si som iguals, és que tots tenim els mateixos drets. La meua família, per exemple, som aragonesos de parla catalana. Per què no podem tenir els mateixos drets que els aragonesos castellanoparlants? Està clar que el fet de tindre una llengua comuna és un gran avantatge. Les peripècies històriques han fet que a Espanya sigue el castellà: cap problema, sempre que els meus compatriotes de llengua castellana sàpiguen, assumisquen que el nostre idioma té els mateixos drets que el seu. És a dir, que les meues filles haurien de poder estudiar EN la llengua de casa (que també és la d’una part del territori) i usar-la amb la mateixa naturalitat amb la que ells fan servir el castellà. Si el que volen el meus benvolguts paisans és que xarrem com ells i prou, on és la igualtat? Jo només hi veig uniformitat. Fa més de 30 anys que tenim democràcia i Estat de les autonomies, però per algun motiu, en l’imaginari dels monolingües i els assimilats (sovint més radicals que els propis monolingües, ja que consideren que el seu idioma és un xapurrejat), els que tenim una cultura no castellana no tenim els mateixos drets. Molts dels que ens governen (i per extensió molts dels seus governats) consideren que tot el que no és castellà no és prou espanyol. I només s’ocupen de defensar una de les llengües que es parlen a l’Estat: la més forta. Penso que en aquesta incomprensió gairebé orgànica rau l’origen dels desitjos d’alguns de separar-se.

Carles Terès

Anuncis

Llarga vida a Clàudio, emperador dels humils

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 25 de gener del 2014)

Clàudio ens ha deixat, però la seva obra perdurarà per sempre.

No el vaig veure dirigir mai en directe, però he disfrutat amb ell moltes vegades, amb els seus discos, vídeos, concerts televisats, etc. I sobre tot, he disfrutat amb la seva presència, amb les seves idees, amb la seva persona.

Primer vaig conèixer els seus enregistraments. Amb ell vaig descobrir a Rossini i la meravellosa Carmen de la Berganza. Després van vindre Strawinsky (La Consagració) i Ravel (Bolero i els concerts amb la Argerich), els seus Verdis, les imponents simfonies de Mahler o l’emotiu Wozzeck amb la Wiener Philarmoniker. El meu disc preferit: El Supervivent de Varsòvia de Schönberg y obres orquestrals de l’intensíssim Anton Webern (DG).

Després em vaig assabentar de la seva portentosa carrera amb la Simfònica de Londres, o els seus vint anys a la Scala de Milà i posteriorment també a la Staastsoper de Viena, que el va reconèixer amb dos Concerts d’Any Nou (no memorables, aquell ambient decadent i fatxenda no era per a n’ell, persona tímida i humil). També recordo els seus emotius Requiems de Verdi, sobre tot el de 2002, després de recuperar-se (és un dir) de la seva greu malaltia.

Però sobre tot admiro la persona, que vaig començar a conèixer amb la seva tasca amb la Filharmònica de Berlín, a la que va rejovenir i democratitzar després de la llarga etapa amb el feixista Karajan: “No em diguin “maestro”, el meu nom és Clàudio”.

Amb ells va demostrar el seu compromís amb “l’empestada” música contemporània o va renovar totalment l’interpretació de les simfonies de Beethoven amb criteris historicistes. I la seva tasca amb les orquestres joves (o per al públic Jove), o la seva obra social, com els concerts a les presons o als hospitals, o el recolzament al revolucionari sistema musical veneçolà.

Per a un gran humanista con ell, la cultura era de gran valor, perquè “era com la vida, i la vida és bella”, però sobre tot l’importava “escoltar”: a la música o a les persones, li era igual, sobre tot “ESCOLTAR”.

Gràcies “maestro Abbado”; perdó: Clàudio.

Antoni  Bengochea

Lo tren que va perdre Tamarit i el Parc Natural al Matarranya

(Publicat a La Comarca del 24/1/2014)

Lo tren de Bot arribave quan pot. Però a Tamarit de Llitera no van veure ni el fum. La construcció de la línia ferroviària entre Barcelona i Madrid (1863) tenie programada una estació a Tamarit, que per aquell moment comptave en 4.668 habitants. Però les pressions de les elits a esta obra i al posterior Canal d’Aragó i Catalunya van ser molt importants: «Diuen que no se ferà/el canal de la Llitera/perquè no vol firmar/el senyorito de Codera». I en lo cas del tren així va ser: los enginyers van respondre el canvi de trajecte dient “pues no veréis ni el humo”, i la línia es va desviar fins a Melusa.

Binèfar, que en aquell temps ere un poble de 1.583 habitants, va ser el principal beneficiari de la construcció a la Llitera. Perquè l’obra, juntament en los regadius del Canal, va resultar ser un punt d’inflexió que va convertir la Llitera en graner de Catalunya. Les conseqüències no van ser poques per a Tamarit: l’any 1965 va perdre la capitalitat del partit judicial, Binèfar va guanyar la capitalitat en la comarcalització aragonesa, i l’any 2011 Tamarit tenie 3.625 h. i Binèfar 9.424 h. Lo tancament de la poderosa elit de Tamarit va relegar el poble a una posició secundària. Los suposats interessos d’una minoria van abocar el poble a la pèrdua del tren del futur.

En l’actualitat, al Matarranya, estem en un procés de reconversió econòmica que no deixe de ser paral·lel: d’una economia que encara se sustente en una agricultura i ramaderia en crisi constant, hi ha propostes per facilitar la transició a atractiu turístic que mantingue (almenys una part de) la població jove. I una de les peces clau en este procés ha estat la proposta del Govern d’Aragó per convertir l’àrea més alta del Matarranya en Parc Natural, com ja ho és a la banda catalana i valenciana.

Però alguns propietaris de pinars s’oposen frontalment, de manera pública, a reforçar la figura natural de l’àrea. Evidentment, tots los actors han de participar activament de la construcció del futur comú, i els debats sobre el procés són necessaris i s’han de traduir en una situació de guany general. Però vigilem que les posicions no s’enrocon, perquè temptegen que al Matarranya puguem perdre el tren del futur.

Natxo Sorolla

Genocidis

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 de gener del 2014)

Els genocidis, tant si comporten l’anorreament del poble objecte de genocidi i amb ell, el de la seua llengua i la cultura que conforma, com si suposen només l’anorreament de la llengua d’un poble, s’han de fer bé, que no quede ningú viu, i si això no s’assoleix, convé que no quede rastre de la llengua del poble que es vol anorrear, perquè sinó sempre hi ha el risc que torne a rebrotar. El cas més ben conegut de genocidi fracassat és el dels  hebreus, víctimes de repetits i ferotges intents de genocidi per part de gairebé tothom, i que malgrat tot continuen venturosament ben vius i han reviscolat la seua llengua, ‘morta’ des de feia milers d’anys. Els gitanos en el passat han estat sotmesos, per part de tothom, sense excepcions, a permanents intents de genocidi tan o més virulents que els que s’han exercit sobre els hebreus, i en l’actualitat aquests intents, vagament encoberts, continuen caient-los al damunt. Més aviat malament segueixen vivint. D’altres pobles encara ho han tingut pitjor. Citaré només dos casos exitosos de genocidi en  temps moderns. El Govern Britànic al segle XIX va fer desaparèixer en escassos cinquanta anys els tasmanians, sense deixar-ne quasi més rastre que el sol fet que van existir. De tasmanians no en va sobreviure cap, només algunes tasmanianes, amistançades, diguem-ne, de baleners britànics. Alguns dels descendents d’aquestes parelles s’identifiquen actualment com a tasmanians i reclamen al Govern que els indemnitze pels maltractes rebuts pels seus rerebesavis. El Govern potser els faça cas, però mai no podran tornar a ser tasmanians ni recuperar la llengua  ni la cosmovisió dels seus avantpassats, eficaçment destruïdes pels britànics. L’altre exemple és el dels guanxes de les Canàries. No van ser eliminats sistemàticament, però déu n’hi do de com el Govern de Castella els va maltractar. Tanmateix van sobreviure, si bé no pas la seua llengua i cultura, definitivament irreconstruïbles. En el present els genocides ho tenen una mica més difícil perquè gairebé totes les llengües i la cultura que conformen es troben ben documentades, i per més ‘mortes’ que siguen, sempre podrien renàixer.

Artur Quintana

Escena Humana… Gran Teatre del Liceu, 1994

liceu(Publicat al Diario de Teruel. el dissabte 11 de gener del 2014)

Vint anys després. Damunt la meva taula i fent pila esperant el seu torn hi tinc desenvolupant-se un recull de memòries de la trajectòria artística de Marta Ribas Gracià i Antonio Berge Gil, dos intèrprets lírics que van formar part de la plantilla del cor del Gran Teatre del Liceu. Entre tots dos artistes es pot resseguir un període d’un total de quaranta-cinc anys de la història d’aquesta seu del mon líric, altrament el teatre més empès per un dels sectors socials més importants de casa nostra.

El recull de memòries tracta de l’època que anirà d’entre el 1962, any en què Marta Ribas Gracià hi va entrar a formar part amb només vint anys, recollint a l’any 1972 la incorporació d’Antonio Berge Gil, qui va professionalitzar-s’hi, fins que durant el temps en què havent-se cremat el Liceu, i sota un règim de treball restringit per la reducció de les temporades operístiques es retirà al 1997,  continuant per la successió d’esdeveniments que ens permetrà conèixer l’efecte que després del seu incendi, representà el nou teatre, un cop reconstruït, a la gent que hi treballava, per acabar cloent el recorregut al 2007, any en què la Marta es retirà.

 I és que tot plegat ens permetrà, des d’una perspectiva singular com és la del món de l’òpera al teatre del Liceu, un microcosmos en sí mateix, sotjar un període històric prou significatiu en termes generals per a la societat de tota la segona meitat del segle XX. A través d’aquest vitrall, tafanejarem aspectes d’aquest univers tan peculiar, tals com la mutació de les maneres de fer en quant a la gestió teatral d’aquests anys, el transvasament de les prioritats artístiques, els canvis en les accions organitzatives, les transformacions espectaculars per les que el Liceu, en tant que empresa generadora d’un producte artístic i cultural, va haver de sotmetre’s durant el trànsit d’una gestió privada i pràcticament voluntariosa a una de gestió pública i totalment professionalitzada; assistirem a l’efecte causat per una jerarquia en un quefer creatiu, i apreciarem el seguiment dels gustos escènics generacionals d’una comunitat marcada per la seva afició musical.És aquest, doncs, un passeig pels records, uns records per compartir, uns records on es barrejaran tot de petites històries de grans homes i grans dones, per bé que uns tinguin noms gegants i d’altres noms discrets, a partir d’una bona rauxa d’emocions, les unes marcades pels aplaudiments de l’èxit, les altres per les fites interrompudes -talment les que corresponen a les grans experiències vitals- i, dels qui gaudirem una petita part del seu esclat més brillant, a l’hora que besllumarem el seu propi quefer més quotidià, més proper, més fràgil, més humà.

Marta Momblant

La gran fugida

(Publicat a La Comarca el 10 de gener del 2014)

Sé que no sóc una excepció, però a voltes em sorprenc pensant que molt abans de tindre “ús de raó”, o, lo que és igual, plena consciència del bé i del mal, era capaç de discernir clarament allò que ere just del que no ho ere. En eixe aspecte recordo que, un bon dia, poc abans de fer els cinc anys, molt enfadat perqué els meus majors em degueren runar per alguna causa de la que no en tenia culpa, vaig decidir anar-me’n de casa.

Així és que, sense pensar-m’ho dos voltes, vaig emprendre la fugida per la Placeta avall. Tinc present que vaig eixir de la vila pel Portal. I a la bassa del Molí, tot decidit, vaig continuar pel camí de la font del Domenge, que es trobe a uns pocs centenars de metres però que a mi em pareixie que estave molt lluny. Ara bé, súbitament, a les poques passes, em va vindre com un atac de pànic. De prompte tot es va fer negre. Anar sol pel món ja no aparentave ser tan fàcil com en un principi m’havie paregut. De manera que, indecís, i inquiet per les possibles conseqüències d’aquella decisió tan impulsiva, a l’arribar a la pallissa de Sastron em vaig assentar a reflexionar a la roca que li fa de solament. I allí em vaig estar cavil•lant sobre la meua dissort fins que davant de mi es va aturar un home que pujave amb una cavalleria del ramal. A partir d’aquí la memòria es perd en les boires dels anys, i no recordo la conversa, però penso que aquella persona, estranyada de vore’m per les afores, em deguere preguntar qué hi fea allí tan solet. I jo amb la espontaneïtat pròpia de l’edat li deuria respondre la pura verdat. Suposo que a partir d’aquella explicació el bon home deguere desviar la conversa per a distraure’m, invitant-me a muntar a cavall, ja que em recordo vagament entrant a la vila, embotit en un dels cornalons de la sària i fins a la porta de casa. I així és com va acabar la meua gran, primera i única fugida: als amorosos braços de ma mare i plorant com una Magdalena.

J. A. Carrégalo

Fer el tomb

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 4 de gener del 2014)

Acaba un any i n’arriba un altre. La Terra fa el seu tomb al voltant del sol durant 365 dies i ho anem marcant amb fulls de calendari i celebracions festives. Les persones també fem lo nostre tomb particular, que, éssers racionals, mos agrada repensar: gran volta que acaba al punt contrari o passejada curta fins tornar a l’eixida. És moment d’intentar canviar lo que no mos fa el pes en allò que depèn de la nostra voluntat i esforç o d’imaginar millores en aspectes que s’escapen a les nostres forces individuals. Igualment, polítics de tots los colors se posen a fer balanç dels feits propis i de lo que han deixat de fer els rivals, pura estratègia, i fan pronòstics esperançadors. I als diversos mitjans de comunicació, los periodistes fabriquen resums o demanen opinions de futur. Tot això ja forma part dels mateixos rituals de pas que minjar-se grans de raïm la mitjanit del cap d’any. Tot canvia, tot se repetís i el temps avança implacable.

Estes fites mos fan recordar i pensar. Podem comprovar com los cínics no tenen memòria i igual diuen que es desdiuen, sovint a la seua; podem recordar conflictes bèl·lics o polítics que ningú no recorda dins del seu enquistament impossible; però podem imaginar per un moment que dominarem la fatalitat. Pel Matarranya i el Baix Aragó sobretot miram al cel a veure si l’aigua sirà propícia a les collites, seguint lo seu cicle i els preus dels mercats, i alguns, més allà de l’economia, pensam què passarà en la nostra llengua i cultura, aliena a la majoria i problemàtica pals càlculs electorals.

Les ambicions de les persones comunes acaben al terreny personal o, ja en grup, als dels projectes concrets i pròxims. Acaba l’any Espriu i arriba el de Desideri Lombarte, fill de Pena-roja, que fa 25 anys que mos va dixar, carregat de bells poemes i proses: Les aventures del sastre Roc d’Arça, novel·la inèdita en vida, acaba d’aparèixer dins de la col·lecció Lo Trinquet de l’Instituto de Estudios Turolenses. Una bona lectura per començar 2014.

María Dolores Gimeno