De llengües, identitats i acrònims

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 25 de maig del 2013)

—La llengua comporta un aspecte identitari molt fort— ens insistia el Justícia d’Aragó. Podem acceptar la denominació Aragonès, però no Català. Suposaria acceptar la catalanitat d’un territori nostre. Això, mai.

Aquest és l’argument més ferm per eliminar el Català de l’orbita lingüística aragonesa. No es pot de cap manera cedir territoris a una Catalunya separatista, enemiga ancestral de la identitat aragonesa. Perquè és clar que el Castellà no té cap connotació identitària. És la llengua amplament utilitzada —i que, a més a més, identifica la unitat territorial aragonesa. Com el seu nom indica, no hi ha res més aragonès que el Castellà, que conforma un imperi que, des de Saragossa, irradia per tota la resta d’Espanya, gran part de l’Amèrica Llatina i amb un bon nombre de parlants als Estats Units. Aquesta és la realitat actual i la que té importància. Que la llengua castellana sigui forànea a l’origen, o que comencés a desenvolupar-se a les nostres terres al segle XV —al menys 250 anys després de la presència de la catalana i aragonesa, a la que poc a poc a anat suplantant— no té cap importància: son coses d’un passat molt remot, coses d’abans.

Els noms de les llengües no s’ha d’imposar (com volen fer els filòlegs), cadascú pot posar-li els noms que vulgui, sempre que siguin noms de llengües aragoneses. Res s’ha de prohibir (bé, es pot fer una excepció amb la paraula català, pel perill que comporta). Així, doncs, tot el que es parla a l’Aragó és llengua aragonesa: hi tenim una Llengua Aragonesa pròpia de l’Àrea Oriental (LAPAO), una altra pròpia de l´Àrea Pirenaica i Prepirenàica (LAPAPYP), i un altra que es situa més enllà del bé i del mal i que és pròpia de totes les àrees, és a dir, pròpia de la Unitat Territorial Aragonesa (LAPUTA). Com veieu l’acrònim coincideix amb un territori dels “Viatges de Gulliver” que, per la seva cacofonia,  donà molt que parlar en la seva època. Cap problema, també lapao coincideix amb una llengua minoritària xinesa. El que importa és la llibertat, la tolerància i, sobre tot, sobre tot, actuar amb molt, molt d’aragonesisme.

Antoni  Bengochea

Anuncis

Coses que no cal dir

Carles Terès, La Comarca, columna «Viles i gents», 24 de maig de 2013

El columnista anava a escriure contra el creacionisme (la creença que l’evolució no existeix, sinó que les espècies han estat creades tal com són), però no; pensa que no cal perquè l’absurditat de la cosa cau pel seu propi pes.
Com a segona opció volia rebatre l’altre creacionisme, és a dir, el que sosté que alguns idiomes naixen com bolets a cada vila, a la boca de cada individu, si convé. Però —ha pensat—tampoc cal. Si algú vol saber la veritat de les coses hi ha llocs excel·lents on informar-se: a qualsevol universitat, per exemple. L’humil columnista no disposa de l’espai, del temps, de la formació ni la paciència necessaris per a embrancar-se en polèmiques tramposes, en diàlegs de sords. El que sí que intenta el columnista és tenir el sentit comú d’escoltar als que en saben i mirar sense apriorismes la realitat que l’envolta.
Entretant, seguirà escrivint tant en la seua llengua catalana (d’Aragó i d’arreu on es parla) com en la castellana, que per això té la fortuna de ser feliç usuari de dos idiomes magnífics, d’àmplia literatura i producció cultural. Continuarà parlant el català sense parar esment dels límits autonòmics, intercanviant correus electrònics amb lectors aragonesos, valencians, catalans o balears. El que puguin dir els «creadors» de llengües, per llargues i agressives que siguen les seues diatribes (quasi sempre en castellà i per escrit, perquè si no, passa que tothom pot comprovar què allò que parlen —a la ràdio, per exemple— no és altra cosa que català), són només paraules sense contingut, conceptes que es desfan davant la realitat com una bola de neu sobre el caliu. El caliu de la raó.

Documents medievals i renaixentistes en català

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 de maig del 2013)

Fa ben poc s’ha publicat el llibre La llengua catalana en documentació notarial del segle XVI d’Albelda (Osca) d’en Javier Giralt Latorre, professor titular de Filologia Catalana de la Universitat de Saragossa. Es tracta de la transcripció i estudi dels 32 documents notarials en llengua catalana conservats a l’Arxiu Municipal d’Albelda, a la Llitera, trenta dels quals son del 1542 al 1560 i dos del 1582. L’estudi del professor Giralt comprèn tots els aspectes gramaticals dels documents: des de grafies i fonètica fins al lèxic i l’onomàstica, passant per la morfologia i sintaxi, i el tot completat amb uns minuciosos índexs. En el lèxic es registren tots els lexemes dels documents, es defineixen i se citen en el seu context, amb nombroses notes addicionals. Els noms de lloc i de persona hi són etimologitzats. En resum: un estudi exhaustiu i d’agradable lectura. Aquest treball se situa dins una de les línies de recerca del Grupo de Investigación del Catalán en Aragón, el propòsit de la qual és l’edició i l’estudi de tots els textos escrits en català a l’Aragó des dels orígens fins a l’abolició dels Furs el 1704, centrant-se bàsicament en la documentació notarial i processos criminals conservada en els arxius municipals de la Franja. Més endavant també s’haurà d’anar a altres arxius, especialment als episcopals de Saragossa, Lleida i Tortosa que guarden molts materials de procedència franjatina, i que en el cas dels dos darrers podrien demostrar la persistència de l’escriptura en català a l’Aragó amb caràcter paraoficial —l’Església—  fins avui en dia. O no, i precisar-ne les dates de trencament d’aquesta tradició. Encara s’ha fet poca cosa en aquests arxius, si bé en un cas amb bons resultats pel que fa a textos literaris. I no es poden deixar els textos en català produïts a l’Aragó, però de fora de la Franja. Se’n troben a Saragossa, a Alcanyís, a Casp, a Capella … . Un desideratum és l’edició i estudi del Llibre d’Estatuts de la Confraria de Sant Nicolau de Graus escrit de 1516 a 1527 en català.  De feina no en falta.

Artur Quintana

Escena Humana… a l’Oceanogràfic

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 11 de maig del 20139

Aquesta Escena Humana no serà literària, però no per això, en el seu contingut serà menys poètica. Hi trobarem, talment foren quadres dramàtics, exultació, bellesa i amargor. I en acabat, haurà acomplert amb una de les majors regles Aristotèliques: la Catarsi que provoca el seu efecte.

I és que després de deu anys, València conté un dels complexes més espectaculars on poder allotjar animals aquàtics. L’univers marí, invisible per a la grandíssima majoria, té en aquesta magna instal·lació, una seu on fer-se’ns present pels mortals de la superfície…

És davant seu que, aleshores, hauríem de poder sentir la nostra pròpia petitesa, copsant que som només, una part més, d’un tot. En veure els habitants de les immensitats oceàniques en la seva varietat, hom bé podria aturar-se a pensar en la gran dosi de tolerància que ha d’haver quedat establerta, en termes evolutius, en aquest regne animal. Tot veient entrecreuar-se per damunt del cap, en transcórrer els cristal·lins passadissos de tub pels que ens és permès de caminar i badar, com neden, decidits, en tal quantitat de mides, formes i expressions tots aquells peixos, els quals ofereixen incomptables freqüències rítmiques i agrupacions harmòniques de corrents i contracorrents que s’esquitllen sense disbauxes. Un mon inconegut que presenta unes regles de convivència tan clares com estructurades… Que es percep aclaparador.

I colors… Diversitat de colors. Immensitat de colors. Embriac de colors. Un medi titllat de foscor que sigui capaç d’albergar uns éssers tan rics en coloració…

Un cop més, però, i sense deixar d’agrair haver gaudit de tal espectacle, considerant, a més, que l’objectiu publicitari final de l’aposta per un oceanogràfic d’aquestes característiques i cost és reafirmar en la població bípeda terràqüia la màxima de les tres R, siguen  dites de passada, Redueix, Reutilitza, Recicla, —àrdua fita si hem d’aconseguir fer solc en la nostra actual cosmovisió—, hem estat nosaltres, l’humà, que hem tornat a fer exhibició de la nostra pretesa i mal entesa supremacia i hem acabat fent abús de la nostra capacitat de manipulació a través de la qual, més d’una espècie, en surt malparada…

Pensem-hi un moment, només com a referència i abans de fer a baixar el teló: calia reproduir el medi Antàrtic en mig del llevant Mediterrani on han quedat enllaunats els pingüins mancats del seu veritable flaire mediambiental…?

És la nostra falta de respecte, altrament estesa en tots els àmbits de la nostra organització social, en creure’ns titellaires de la Natura, en lloc de reconèixer-nos tan titelles com tots els altres, tan vius, tan éssers…

Senyors, la captivitat, no només deteriora els éssers per la privació de la seva llibertat, sinó, i sobretot, per la recessió dels estímuls, tan els ambientals, els psicològics, els vinculants als reptes, els que envolten la salubritat, els fisioquímics, els socials, els dels aprenentatges, els culturals…

Marta Momblant 

Anticonstitucionals, analfabets i mentiders

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 de maig del 2013)

La Comissió d’Ensenyament, Universitat, Cultura i Esport de les Corts d’Aragó ha aprovat el Projecte de Llei d’Ús, Protecció de les Llengües i Modalitats Lingüístiques d’Aragó (Llei de Llengües). Aquesta Comissió està formada només per membres del PP i del PAR, perquè els altres grups —PSOE, CHA i IU— la van abandonar per les desbaratades i demagògiques declaracions que va fer la coordinadora, Maria José Ferrando, del PP,  i per la impossibilitat de tirar endavant cap de les esmenes que havien presentat.

Són mentiders el PP i el PAR, de principi, perquè el projecte que han aprovat ni protegeix, ni fomenta l’ús de les dues llengües pròpies d’Aragó, ni de les seues modalitats, tot el contrari, està pensat per fer-les desaparèixer. Tant és així que se’ls nega el seu propi nom. Són mentiders perquè l’objectiu més important que tenen és la derogació de la Llei del 2009. Si no existís la dita Llei, no haguessin gosat de fer-ne cap d’altra.

Són analfabets, “lingüísticament parlant”, perquè, què altra cosa es pot dir quan ignoren els criteris científics de tots els acadèmics, filòlegs, lingüistes, escriptors, associacions culturals, …? Són analfabets, “lingüísticament parlant”, perquè ni saben, ni poden, ni volen protegir realment el català i l’aragonès, ni cap de les seues modalitats. Només els faré una pregunta: ens podrien dir quins han estat els assessors tècnics — acadèmics, filòlegs, lingüistes i escriptors— d’aquesta nova llei. Seria força interessant conèixer-los.

Són anticonstitucionals perquè no respecten l’article 3, apartat 2 de la Constitució espanyola que diu. “Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus Estatuts.” Si l’estatut no ho fa també és anticonstitucional. Són anticonstitucionals també perquè la llei que han aprovat tampoc respecta realment el que diu l’article, 3, apartat 3: “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.” On és el respecte, si en compte d’anomenar a les dues llengües pròpies, com a català i aragonès, se’n diu a la llei que han aprovat: LAPAO (Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental) i LAPAPYP (Lengua Aragonesa Propia de las Áreas Pirenaica y Prepirenaica). Si no fos un escarni, petaria a riure indefinidament.   

 José Miguel Gràcia