Matarranya…, la Toscana hispànica?

(Publicat al Diario de Teruel el 26 de setembre del 2020)

Des de fa uns anys s’ha posat de moda dir que la meva comarca és la Toscana aragonesa, fins i tot espanyola. Fora del punt de vista turístic, és una afirmació que s’acosta al ridícul. La Toscana no és una comarca, sinó una regió, que té més de vint vegades l’extensió d’una petita comarca com el Matarranya. La Toscana és molt més extensa que la província de Terol sencera, i dobla la població total d´Aragó: unes quatre-centes vegades la del nostre mini-territori. Perquè la nostra comarca és un minúscul paradís del món rural i la regió italiana és un conglomerat de ciutats històriques, que conformen un gran conjunt de nuclis urbans. Si aneu a la Toscana visitareu sobre tot nuclis urbans com Arezzo, Pistoia, Lucca o Pisa, que voregen els 100.000 habitants;  Florència, que és més de la meitat que Saragossa. Siena més de cinquanta mil, o el que allí consideren “poblet” de San Giminiano que en té set mil. Res a veure amb la nostra comarca: Vall-de-roures, la capital, en té dos mil i Calaceit mil són les més grans. La Toscana està farcida de catedrals i basíliques impressionants, grans palaus, places enormes i museus de gran magnitud. És com si ajuntéssim Salamanca, Lleó, Toledo, Càceres, Àvila i Santiago de Compostela en una sola regió. Res a veure amb els nostres humils poblets, o amb els rústics i exòtics paisatges. O el cas lingüístic: mentre la Toscana és el bressol de la llengua italiana, el Matarranya és el típic exemple de llengua de frontera, i, a  més a més, minoritzada. Les roques del Masmut,  el poblat ibèric de Sant Antoni, el Castell de Vall-de-roures, la Via verda de Val de Zafán, els conjunts urbans de Calaceit, La Freixeda o Queretes; El Parrissal i La Pesquera, el Salt de la Portellada, l’observatori d’aus o la tirolina més llarga d´Europa (a Fondespatla), la Mare de Déu de la Font i els dinosaures de Pena-roja, la sòlida gastronomia o el patrimoni lingüístic català, únic a l’Aragó, ni són la Toscana ni falta que els fa. Només un eslògan turístic, tan simple com oblidable.

Antoni  Bengochea

En defensa de la Toscana

(Publicat a La Comarca 25 setembre 2020)

Els diaris i les xarxes socials s’han encès estos dies amb articles molt indignats i vehements que s’abraonen contra l’eslògan de moda, ‘El Matarranya, la Toscana aragonesa’. L’argument exposat en estos escrits acostuma a girar al voltant de la idea que es fa de menys al Matarranya, una comarca amb molts i molt importants valors naturals i culturals, al promocionar-la per comparació amb la Toscana i no per sí mateixa. Una famosa hostalera de la comarca i pionera en l’oferta turística de qualitat em deia que no li pareixia gens malament la tan criticada expressió, tenint en compte que és el que és, un eslògan promocional. Si funciona com a tal, si aconsegueix captar l’atenció del públic potencial, és encertat. Per això es va inventar. I el lema que ens ocupa ho aconsegueix en vincular -més o menys justificadament- el Matarranya amb una regió italiana de fama mundial i amb una projecció turística única al món. Vincula el Matarranya amb un referent turístic universal. No és poc. Però és allò que és, un ham per despertar el interès del futur visitant. El turista, arribe per la causa que arribe, no se n’anirà decebut, segur. El Matarranya no és la Toscana aragonesa. Ni li cal. És un destí turístic singular amb identitat pròpia. Però tampoc la Coca Cola és «l’espurna de la vida». És una beguda refrescant que, si de cas, fa pessiguanyes al passar per la gola. Però l’espurna de la vida no es veu per cap cantó. Ni Tío Pepe es «sol de Andalucía embotellado». És un vi de Xerès i prou.

El Matarranya no és una imitació de la Toscana i cada vegada sona més a tot l’Estat com a destí turístic. Igual hi té alguna cosa a veure el maleït i desencertat eslògan. O igual no és tan desencertat.

Lluís Rajadell

Un llibre que cal llegir

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 19 de setembre del 2020)

Artur Quintana i Font

Un llibre que cal llegir i divulgar:  El aragonès medieval. Lengua y Estado en el reino de Aragón d’en Guillermo Tomás Faci publicat enguany a Saragossa. I per què cal fer-ho? Doncs  perquè d’una vegada i per sempre –on sempre vol dir mentre visquem en democràcia, encara que siga prou aigualida–  s’hi acaba amb la lingüística ficció del Lapapyp i Lapao, i amb els abusos d’autoritat dels qui declaren que El aragonès es un idioma universal que se llama espanyol o que En Aragón no se ha hablado catalàn, ni se habla ni se hablará, enviant totes aqueixes rampoines a l’infern de la història, d’on mai no haurien d’haver eixit. En Tomás, doctor en Història i funcionari del Cuerpo Facultativo de Archiveros del Estado, tot just acabada la carrera ja es devia adonar de la urgència d’escriure aquest llibre, reclamat per l’aragonesística i catalanística des de la dècada dels seixanta del segle XX, i es va posar al tall el 2009 per a acabar-lo el 31 de juliol de l’any passat. L’autor mostra amb tot detall, basant-se sempre en una amplíssima documentació, sobretot dels segles XIII a XV, i puntualment fins al XVII –que n’anuncia la propera edició in extenso–, com al Regne d’Aragó es va crear una llengua romànica comuna: l´aragonès, que va persistir plenament durant dos segles, i que va començar a decaure a partir del Desastre de Casp –i no espereu que faça servir l’eufemisme Compromís– del 1412, i més encara quan l’escapada del Magnànim a Nàpols el 1432 fins quasi desaparèixer com a llengua escrita. No oblida pas de descriure, per més que no amb tant de detall, la situació d’aquells anys a la Franja, i és de plànyer que per raons evidents no ho haja pogut fer als territoris aragonesòfons del Regne de València del mateix temps –hi hauria altres desiderates, però no se li pot demanar la lluna en un cove. En Tomás té ben poques esperances en el futur de l’aragonès, si bé declara al final del llibre que: pase el que pase la lluita hará valeu la pena, que subscric plenament.                         

Carbonell, amic i company (1)

(Publicat a La Comarca 18 setembre 2020)

Coneixia l’existència d’Alloza quan només tenia uns cinc anys. El capellà de la Codonyera, mossèn Jesús Moreno, que era també pianista, vivia enfront de casa nostra, a la Replaceta i el sentíem tocar el piano a totes les hores. Però un bon dia el van traslladar de capellà a Alloza i els de la Replaceta mos vam quedar orfes de música clàssica i melodies modernes que el viquiari tocava, si feia bon temps, en els portes del balcó obertes. Però ara mateix encara desconec si aquell capellà-músic de la parròquia d’Alloza, hi va tindre alguna influència en lo nostre malaguanyat amic, encara que ell diguera sempre que només era un autodidacta.

La joventut de la nostra generació, la del Joaquín i la meua, els que ara rondem els setanta, va està marcada pels ritmes i les cançons de la dècada prodigiosa dels seixanta. Els que teníem aptituds musicals tots volíem ser com José Feliciano, Adamo, els Beatles, Rita Pavone, Gigliola Cinquetti, Jacques Brel, Brassens, Bob Dylan, Joan Baez… Però en les condicions socials i econòmiques dels nostres pobles i província, només hi cabia la possibilitat remota, de ser músic o vocalista d’orquestra per tocar a les festes patronals; i més endavant formant amb un grup d’amics un conjunt de guitarres elèctriques, bateria, cantant i un teclat quan algú el sabia tocar.

I com els projectes de grup eren prou difícils d’ateclar, i la TV mos va obrir les portes per conèixer lo que es feia per tot lo món, vet aquí que, de cantar en privat, acompanyant-mos a la guitarra, les cançons famoses del moment, a partir del 68-69 ja cantàvem en públic cançons nostres originals, a lo primer d’un missatge social molt moderat, però aviat vam començar a parlar clarament dels problemes que afligien la gent, i de l’aragonesisme democràtic i transformador. I en això de cantar també melodies de tots els estils i autors, J. C. ere únic entre els cantautors aragonesos de la primera època, condició que li ha vingut força bé per travessar el desert de tants anys com la música d’autor ha estat en stand-by esperant nous estils i noves veus.

(Continuarà)

Tomàs Bosque

Bielorússia

 (Publicat al Diario de Teruel el dissabte 12 de setembre del 2020)

És notícia aquests dies caniculars, dia sí, i altre també. Té quatre vegades l’extensió nostra i el doble de la població que ens correspondria si fóssem tan grans com ella -200.000 kmtrs.2 i 9.500.000 d’habitants. La llengua n’és el bielorús, llengua indoeuropea com les nostres tres, amb una història prou pareguda a la de l’aragonès: es començà a escriure al segle XIV a les cancelleries del Gran Principat de Lituània  i s’hi mantingué fins a finals del XVII, quan la substituí el polonès i més endavant el rus. A partir del 1990 torna a ser oficial, però d’estar per casa,  malviu al camp i minoritzada a les ciutats per la forta immigració russòfona de fa anys. Només he sabut trobar un escriptor franjatí, en Francesc Serés, que tracte, encara que molt de passada, de la llengua bielorussa. Als seus esplèndids Contes russos, de lectura altament recomanable, escriu que l’any 2007 va ser convidat a Minsk pel crític bielorús Karl Batlòvitx. Explica que va anar a un restaurant i li presentaren una carta on Hi havia, a dalt el menú en anglès i, a baix en l’idioma local. Volia dir: en bielorús? En rus? O en lituà, polonès, ucranìà o alemany, si més no, que també han estat llengües pròpies i històriques de molts bielorussos, i algunes encara ho són. M’inclino pel bielorús perquè se’m fa costa amunt de creure que en Serés pogués anomenar llengua local el rus en un menú a Minsk o a Sant Petersburg, o el francès a Chartres o el castellà a Toledo … . I de part bielorussa què tenim? Els manifestants bielorussos d’aquest dies canten L’estaca d’en Lluís Llach. I en política tenim el tractament que la Unió Europea ha donat, per un cantó, al procés sobiranista dels catalans, i per l’altre, al refús per part dels bielorussos a acceptar les recents eleccions. Als primers els tracta de sediciosos, en processa els exiliats, n’informa tant poc com pot, i no n’accepta el referèndum guanyat, mentre que tot el que fan els contraris al Govern bielorús troba bona acollida als governs i difusió als mitjans de la Unió Europea.

Artur Quintana

Fantasmes

(Publicat a La Comarca 11 setembre 2020)

Hi ha força coses que em recorden amb inclemència el pas del temps. Hi ha les evidents, com són els canvis físics, el creixement fulgurant de les filles o la trituradora tecnològica (altrament dita obsolescència programada). N’hi ha d’altres que no ho són tant perquè van mutant la realitat sense estridències. Són fets aparentment irrellevants, però que fan palès que la meua percepció actual d’allò que m’envolta té poc a veure amb la d’abans.

Ja he explicat que, fins l’arribada de la informàtica, els estudis de disseny eren llocs amb multitud d’estris i productes per traslladar al pla material les idees dels creatius. Retoladors, llapis, ròtrings, Letrasets, regles, guaix, aquarel·les, pinzells, papers dels més diversos gruixos i textures… Un dia, van arribar els primers ordinadors, uns aparells de pantalla negra i lletres verdes que tot just servien per la fotocomposició de textos. Quan van irrompre els Macintosh, però, la cosa va fer un salt qualitatiu. Vam començar a muntar els originals en un univers paral·lel, una mena d’èter que -deien- es componia només de zeros i uns. Al principi, el que es veia a la pantalla ens feia l’efecte que era poc més que un miratge. Per saber com era de debò ens calia portar-ho al món ‘real’ -és a dir, imprimir-ho en un suport tangible. Desconfiats, guardàvem còpies físiques de tot el que hi havia dins el ventre d’aquella màquina, no fos cas que s’evaporés.

Ara, en canvi, el procés s’ha invertit. Ho he pensat mentre digitalitzava (és a dir, convertia en zeros i uns) fotos en paper i diapositives. La necessitat de tindre la foto a la mà ha estat substituïda per la de veure-la a la pantalla. Veure-la i compartir-la, és clar. Cada volta que n’hi envio una a ma mare pel Whatsapp, ella em contesta amb grans mostres d’alegria. Suposo que aquí rau el quid de la qüestió: aquest grapat de zeros i uns que codifiquen la imatge, ens els podem enviar els uns als altres de manera instantània. Si hi pensem, les fotos físiques tampoc són altra cosa que uns pigments sobre paper que reprodueixen una realitat que ja no existeix. Fantasmes i prou.

Carles Terès

Sexe i dominació no són les ombres de Grey (Viles i gents, N. Sorolla)

(Publicat al Viles i gents de La Comarca de 11/9/2020)

Natxo Sorolla

«50 sombras de Grey» va tindre un èxit brutal entre les lectores d’aquí, i va despertar uns quants debats iniciats per ells: com podeu llegir això, si és pornografia i dominació sexual!? Però per què cony va tindre tant d’èxit? La resposta pot ser complicada, per als estudiosos. Però no és gens difícil plantejar la pregunta i buscar la manera de respondre-la: s’agarren los llibres d’èxit i es comparen en les novel·les que no el tenen.

Aixina ho fan estudiosos com Jockers, Blatt o Archer. I expliquen que el sexe és un tema molt poc tractat a la literatura. Tampoc hi ha massa drogues ni rock’n’roll. La clau de l’èxit de Fifty Shades of Grey no va per aquí. Si no que enganxe perquè el relat se centre en lo conflicte intern que viu una xica pels desitjos de dominació sexual que li impose la relació en un alt executiu. Trenque aquella estructura bàsica d’introducció, nugo i desenllaç, i fa respirar l’obra entre onades emocionals, que pugen i baixen. És un conflicte intern que debat a la protagonista contínuament, i això enganxe.

L’enigma, la trama i el ritme és allò que manté viva una sèrie, una pel·lícula o un llibre. Per això el més vist a la tele són futbol i reallities. Mantenen lo cuquet del «què passarà ara?». Perquè si ho mireu al cap d’uns mesos i sabent lo resultat, és ben insípid. Quan esteu enganxats a una sèrie americana arribe un moment que, perduts entre tant personatge i històries, feu memòria per a reprendre el fil. És l’instant per a escoltar-se i pensar el ridícula i inversemblant que és la trama. Tan ridícula com Doña Adelaida explicant Cristal. Però els mateixos estudiosos proposen que eixos debats íntims, que formen un tema, són la segona clau del llibre. En les 50 ombres de Grey, bona part del text són converses íntimes, i ésta és la temàtica clau que els investigadors detecten a tots los èxits de vendes. Tots tenen moooolta conversa íntima entre els protagonistes, i així mos fa intimar en ells.

L’última clau que destaquen los estudiosos és l’estil. Diuen que cada persona té una forma d’escriure, tant identificativa com l’ADN. I per l’estil d’escriure es va descobrir l’autor de les cartes explosives d’Unabomber (tos recomano la sèrie Manhunt). Aixina, l’estil que identifique els llibres d’èxit és simple i clar. Cada vegada s’escriu en menys paraules i en paraules més simples. Se narre la història sense floritures. Poques exclamacions, pocs adjectius, pocs adverbis. Sense sobreactuació. La intensitat recau en la història. Punt.

La natura és com és

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 5 de setembre del 2020)

 La natura ni és bona ni dolenta, és com és. Podríem dir que és una mena de  producte o un fenomen evolutiu on operen les forces terrestres i universals: des d’un virus a un forat negre. L’home, per la seva banda, a vegades pot canviar, frenar o accelerar les forces naturals; sempre, en el ben entès, que la força o l’evolució natural no ultrapassin les dimensions de l’actuació o del poder humans. De quant en quant, la natura ens fa una ben explícita demostració del seu poder. Un volcà que abrasa rius, valls i pobles i omple el cel de cendres que cauran sobre els camps. Un tsunami que arrasa quilòmetres de terra endins. Una riuada que s’emporta tot el que troba per davant, produint milers de morts. Un terratrèmol que enfonsa ciutats, i estructures construïdes per l’home, etc., etc. Tot i que, els grans canvis són els que produeix la natura sobre el cos dels animals vius,  i més concretament sobre el cos humà, per bé o per mal. Un exemple –per mal– el tenim en el COVID-19 que possiblement transformarà la humanitat, de fet ja l’ha transformada, en quant a les relacions personals, mitjans de transport, desenvolupament social i econòmic, diferències socials, i fins i tot maneres d’entendre la vida. Penso que quan passi aquest virus, amb vaccins o sense, la plena normalitat només la conservaran els que ja eren abans molt normals, la resta seran o serem diferents. A propòsit del que he dit, no puc deixar de pensar en el poc cas que la majoria dels habitants del globus terraqui estem fent a la contaminació que condueix de forma inexorable a l’escalfament  de la Terra, a la destrucció de la capa d’ozó i a totes les altres conseqüències. No fem massa cas a totes aquestes proves veritablement ben explícites com si fossin un mal necessari. Ara bé, un virus, un  agent infecciós submicroscòpic que només es pot replicar a l’interior de les cèl·lules d’un organisme hoste, quantes i quantes coses ens ha fet canviar, quants recursos extraordinaris estem i estarem destinant i quantes pàgines de la història i de la filosofia de l’existència ens farà escriure!

José Miguel Gràcia