Sense fum

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 30 de maig del 2020)

Podria escriure de que enguany mos ham quedat sense Festes Majors als pobles del Matarranya. Lo bitxet no ne tenie prou en robar-mos mig març, lo mes d’abril, lo maig… Podria parlar-tos de que el riu ara sí que és lo riu, li han tornat la dignitat, ample i llímpio com un vidre. Sobre equilibri entre turisme i vida rural sostenible, d’energies renovables… Quants temes per a estirar del cordell­­! Però vull aprofitar per a parlar d’un atre tema d’actualitat. Sí, demà domenge és lo Dia Mundial sense Tabac. Fa poc me va tocar donar-li una resposta a la meua filla de vuit anys. –Mama, perquè la coa del l’estanc és més llarga que la de la tenda d’alimentació? Què li podia contestar? Quina qüestió! Què n’hi ha de primera necessitat en consumir una substància que té clars efectes nocius contra la salut dels fumadors i dels del seu costat? En plena pandèmia, se va equiparar lo tabac al pa o als medicaments. No mos podíem quedar sense paper de vàter, però tampoc sense nicotina. Si ho diem tot, algunes persones pensen que ajude prou precisament a n’això d’a anar “a fer-li una visiteta a Roca”, encara que lo que fa és alterar lo funcionament intestinal. Bromes a part, i això no és broma, lo tabac mate. Això no és nou, però no per això n’hi ha que dixar de dir-ho. Quanta gent mor per causa del tabac? I no de forma puntual, sinó tots los anys. Les condicions per a dixar este hàbit mentres ham estat confinats no eren les ideals. Tot lo contrari, a nivell psicològic i emocional estar tancats mos ha afectat d’alguna manera. I només han faltat publicacions perilloses que apuntaven que fumar ere un factor protector contra lo coronavirus, quan los fumadors ho han tingut molt pitjor. Incongruències… com parcs infantils sense xiquets però en gent fumant, o corredors fent-se un cigarro com a premi per a uns pulmons ben oberts! A eixes persones que ho han dixat, tenint encara totes estes condicions adverses, enhorabona. I a tu, sí a tu, si t’ho estàs plantejant enhorabona tamé, busca ajuda si és precís i desfés-te d’eixa esclavitud. Perquè envés del que vol pensar lo fumador, no fumar és una decisió de llibertat!

Mar Puchol  

Més anys que el tango

(Publicat a La Comarca el 29 de maig del 2020)

Se’m fa un nus a la gola quan penso que fa vint-i-cinc anys del primer i segur que encertat, com a mínim per pioner, ‘Viles i gents’. El popular tango ‘Volver’, que mon avi beseità Antonio Giner adorava en veu de Carlos Gardel des que el va admirar a Buenos Aires, diu, en lletra del gran poeta argentí Alfredo Le Pera -i ja em perdonareu la llicència lingüística d’honorar la llengua original de tan bella composició, que segur tots enteneu-, ‘que es un soplo la vida, que veinte años no es nada’. Podem estar-ne d’acord o no, i més en los temps tan estranys i durs que mos toque viure als qui tenim la sort de ser-hi, el cas és que a mi sempre m’ha paregut una reflexió encertada, com la resta de la lletra de la cançó. I, com totes les grans frases i lletres, té més d’una lectura, segurament centenars; per raó d’espai, se me n’acuden dues que podrien servir d’aplicació a la nostra estimada columna. D’una banda, vint-i-cinc anys -o vint, no ve de cinc- no és res si atenem a la rapidesa i fugacitat de la dimensió humana del temps en el marc de la immensitat espai-temporal de l’Univers, i segurament tampoc si ho mesurem en termes de la durada d’una vida, que passa, sobretot per als qui ja no som precisament joves, més ràpid del que la majoria voldríem, si no estem patint turments insuportables. Però de l’altra, tenint en compte la singularitat, valentia i constància del ‘Viles i gents’ i dels qui l’heu feta possible, és tota una gesta poder dir en orgull que ha arribat a les noces d’argent i que hem estat part, en un o altre moment, dels continguts que molts hem llegit en interès. Que una columna en català en territori en bona part hostil -per la ignorància hereva d’una dictadura- hagi arribat al quart de segle és una fita que mos ha de servir de guia i de model quan, per les circumstàncies que fóra, estem temptats de tirar la tovalla sense esgotar la nostra capacitat com a persones i territori, com a gents i viles d’un entorn natural i social bell i singular, que mos acull i mos fa mirar en optimisme present i futur.

*Publiquem una columna de tots els que al llarg d’estos 25 anys han format part de Viles i gents

Josep Puche Giner

La Unió Europea

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 23 de maig del 2020)

Els referèndums necessaris en el procés de ratificació del Tractat pel qual s’establia una Constitució per a Europa, el 29 de maig de 2005 a França i el 1 de juny de 2005 a Holanda, saldats amb un rebuig majoritari, van precipitar la Unió Europea a una de les majors crisis d’identitat que hagi sofert en el seva història. Podem dir que es va deturar la unió política. Malgrat aquest gran entrebanc el estats grans van respirar tranquils. Ara, doncs, no ens hauríem d’estranyar que davant la pandèmia del COVID-19, cadascun dels països ha actuat com li ha “rotat”. Cap reunió ni cap acord seriós han portat a terme el països de la UE a fi i efecte d’entomar o planificar la pandèmia que s’anava estenen. Que menys que un mínim de compromís envers de la circulació de les persones entre el països de la UE! Uns països van tancar les fronteres terrestres o aèries quan els va semblar, un altres no ho van fer o ho van fer més tard. És més, alguns van establir normes frontereres diferents segons fora el país veí. S’han establert reciprocitats només per decisions polítiques. Per a què serveix el tractat Shengen on s’estableixen i regulen la lliure circulació de béns, serveis i persones a la UE? Ha protestat cap país davant les Institucions europees? Han aixecat la veu aquestes institucions? Un desfici d’incongruències. Fixin-s’hi, fins i tot les mascaretes xineses han estat motiu de “robatori” comercial entre els països de la UE. I ara ve el més important: com s’ajudarà al països que més han sofert la pandèmia, per exemple, a Espanya i Itàlia? Fins ara en totes les reunions mantingudes el màxim que s’ha acordat és fixar la data per la següent reunió. Més enllà de les possibles reunions de la UE, França i Alemanya han arribat a un acord de proposar als altres membres la possibilitat d’establir un fons de 500 mil milions per a distribuir entre els països on les pèrdues o les necessitats seran més grans.

Serien uns bons mancomunats. Clar i català, tothom hauria de col·laborar i uns països rebrien molt més que els altres. Tot molt bé si no fos que la unanimitat serà impossible. Una nova gran crisi de la UE s’albira a l’horitzó comunitari.

José Miguel Gràcia  

Lo repte de les paraules

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 16 de maig del 2020)

Està clar que el confinament pel coronavirus ha generat molta creativitat en diversos formats: cançons en diferit o músics junts a una terrassa, “memes” graciosos o satírics, i vídeos preparats. Per vídeo han demostrat la seua l’Aroa d’Amposta i la Paula de Girona amb una sèrie de “reptes de paraules”, en què cada una va dient, alternativament, paraules diferents de les seus respectives poblacions però d’idèntic significat (calces-bragues, poma-maçana, vermell-roig, deixar anar-amollar…). La sèrie ha acabat sent tan “viral” com este temps estrany, i de seguida han aparegut imitadors: un de Barcelona que diu petit i una valenciana que xicotet; un valencià de la Ribera Alta amb una altra de la Plana de Castelló, que contrasten, per exemple, creïlles i pataques; i també, un de Batea que diu rat penat i síndria, equivalents a l’eixoreac i el meló d’Artxa —és a dir, d’Alger—, respectivament, de la seua dona de Maella, qui apitxa la pronunciació de gel mentres que ell no. Així, en un context lúdic sense pretensions filològiques, es demostra la varietat lèxica i fonètica del català, motivada en part per la tardana normalització de la llengua, que ha permès conservar moltes diferències als distints territoris. Estos “reptes” que ara ho reivindiquen evidencien certa consciència lingüística a favor de la parla local, exhibida i compartida amb amics per les xarxes socials, que la van escampant. Les diferències conviuen de millor o pitjor manera dins de qualsevol sistema lingüístic, però no alteren la seua unitat. De feit, les lèxiques formen part dels diccionaris generals, dipòsits preciosos de les veus de tots los que les han pronunciat al llarg del temps i de l’espai. Ara fa cent anys que mossèn Alcover va encomençar les seues excursions lingüístiques per tot lo domini catalanoparlant per redactar el Diccionari català-valencià-balear (https://dcvb.iec.cat/), un recull lèxic impressionant amb la col·laboració de Francesc de Borja Moll, que identifica les paraules per les zones d’ús, indicant-ne la grafia i la correspondència fonètica, de manera que fa un monument a tots los parlants, també els més perifèrics.

María Dolores Gimeno

Jo també vaig escriure a Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 15 de maig del 2020)

A les darreries de l’any 2005 vaig publicar la meua primera columna amb el títol El riu de la llengua, a «Viles i Gents», quan ja portava publicant-se deu anys. L’equip de «Viles i Gents» m’havia invitat a participar en aquell projecte. Coneixia molt bé a tots els «vilatans» i em vaig incorporar a l’equip amb molt de gust. Val a dir que per aquell temps publicava jo amb certa regularitat a la columna d’Opinió de La Comarca, però en castellà. Ves per on, al poc temps, desembre del 2005, amb l’amic Ramón Mur, que tenia molt bona relació amb el director del Diario de Teruel -escrivia la columna «El Contorno»-, vam pensar de proposar-li una columna sabatina en català. Ramón Mur va parlar amb el director i el projecte li encaixà. Mentrestant jo havia contactat amb els components de l’equip de «Viles i Gents» i amb unes quantes persones més interessades en col·laborar en la nova columna. Vàrem proposar una sèrie de noms i per majoria decidirem «Lo Cresol»: sonava bé, era una paraula força matarranyenca i potser el llum del cresol ens enllumenaria en el nou camí a recórrer. Tot va anar com oli en un cresol i el 4 de febrer del 2006 publicava la primera columna que acabava amb aquests versets.

Per les terres de Terol
volem dur l’enteniment;
tenim flameta al cresol,
però bufe massa el cerç.

Cresolaires i vilatans vàrem decidir dedicar-nos exclusivament a les nostres columnes de La Comarca i del Diario de Teruel, per tant jo vaig deixar d’escriure a «Viles i Gents», la qual cosa vol dir que només vaig escriure, si mal no recordo, dues columnes a La Comarca. Tot dos equips hem mantingut una relació força estreta, fins i tot els primers anys fèiem una reunió anyal que acabava en un sopar ben animat. Vint-i-cinc anys de «Viles i Gents» són molt anys i ho hauríem de celebrar passat el maleït confinament. Esperar els vint-i-cinc de «Lo Cresol» seria massa, ni més ni menys que l’any 2031. Endavant vilatans!

*Publiquem una columna de tots els que al llarg d’estos 25 anys
han format part de Viles i gents.

José Miguel Gràcia

Nova normalitat

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 de maig del 2020)

Primer el futbol. Com era d’esperar, ja mouen. Sempre són els primers. Què passarà amb el futbol? Com se podran jugar els partits, amb gent o sense gent? Se podran fer la final de la Copa del Rei o les competicions europees? Podrà acabar la lliga? Haurà d’acabar com sigui, perquè el negoci del futbol és el més important, és un negoci de primera necessitat, un bé de primera necessitat. Després ve el turisme: platja, bars, hotels, restaurants, per aquest ordre d’importància (la gastronomia al final, per ser allò més artístic). Hem de recordar que el turisme és el 15 % del PIB espanyol. Quin deu de ser el del futbol? I què passa amb la cultura? Per què aquest món sempre és el darrer? Dels museus i monuments se’n parla una mica. Suposo que van davant perquè formen part del turisme, si no…, a la cua, com tota la cultura. Així va ser a la crisi del 2008, i així serà sempre en aquest projecte de país. Això no és Alemanya, Suïssa, Àustria, Holanda, Suècia o Finlàndia. L’ordre de prioritats serà: el cinema, els musicals, i una bona part de la música que en diuen pop(ular), i finalment arribarien els teatres de text, el jazz, els concerts de “clàssica” als auditoris i la dansa i l’òpera. El teatre de text encapçala aquest últim grup perquè té una certa tirada a Madrid. Dins de la cultura de l’espectacle n’hi ha alguns que agraden a la gent: teatre pop(ular) (del tipus de “La Cubana”, etc.) o música pop(ular). Per suposat els musicals, les entrades dels quals costen gairebé tan cares com les òperes, malgrat que hi treballa la meitat de personal (però la “gent “ creu que és tot el contrari). Finalment arribem al jazz, la dansa, l’òpera i la música acústica (sense amplificació), també dita clàssica. El públic d’aquests espectacles és burgés, minoritari, “pijo” i saberut. I el que és pitjor, la mitjana d’edat és alta, alta, i això converteix aquest públic en un “grup de risc”. No sé si val la pena arriscar-se per coses tan minoritàries i tan poc espanyoles.

Antoni Bengochea

Vint-i-cinc anys de <>

(Publicat a La Comarca el 8 de maig del 2020)

Quan l’amic Carles Terès em va demanar de fer un article sobre aquesta efemèride no li vaig saber dir que no. Van ser set anys i mig entre «Viles i gents» i «Temps de Franja» que vaig col·laborar amb una seixantena de columnes, escrites en català, tocant temes d’actualitat i de vegades de caire personal, generalment en to humorístic. La qüestió està en què a la meva edat (vaig cap als vuitanta-i-dos anys) he perdut bona cosa de la escassa capacitat creativa que ja tenia i només escric resums, síntesis i recopilacions del que han escrit altres. I per més que m’hi esforço no se m’acut què dimonis puc dir en un moment com aquest. De primer vaig pensar fer un joc de paraules amb «Viles» i «Gents» con si fossin els cognoms d’una mossa que ha fet vint-i-cinc anys. Recordem la quantitat de gent que són coneguts d’aquesta manera: Folch i Camarasa, Domènech i Montaner, Font i Quer, Rius i Taulet, Pla i Daniel, Macià i Companys (ai, no!) i si m’apureu Ramón i Cajal. Llavors diria que la senyoreta Columna, filla del senyor Viles i la senyora Gents celebra el seu aniversari, etc., etc. Però això té una falla i és que no conec més que cognoms dobles, amb la lletra i entre mig, de personatges masculins i cap del sexe femení, així que no lliga prou bé i ho vaig deixar estar.

També podria dir, com Joan Manuel Serrat, allò de «Fa quinze anys que tinc deu anys», recordant el llibre recordatori que es va fer als deu anys de «Viles i gent», seleccionant alguns articles. Per cert que un article meu titulat «La gaita» va aparèixer firmat per Rajadell i Andrés, així que les crítiques desfavorables han sigut per a ell.

En conclusió, que no sé con he de fer el que m’ha demanat Terès i Bellès. Això em recorda la poesia de Lope de Vega: «Un soneto me manda hacer Violante / que en mi vida me he visto en tanto aprieto / catorce versos dicen que es soneto / burla burlando…» Ja he arribat al final.

*Publiquem una columna de tots els que al llarg d’estos 25 anys han format part de Viles i gents.

Miquel Blanc i Grau

L’experiència d’una columna compartida

(Publicat a La Comarca l’1 de maig del 2020)

Va ser Carles Sancho qui me’n va parlar. Estrenàvem l’any 1995 quan em va comentar que es volie crear una columna en llengua catalana en el periòdic La Comarca. I em va proposar integrâ-m en lo colectiu de lletraferits que li haurien de donar vida.

En aquell temps, la meua experiència com a articulista es limitave a algunes narracions que havia publicat anteriorment al propi periòdic, recreant personatges i fets de la literatura oral.
La idea m’agradave. Tenia moltes coses a dir i m’engrescave dir-les en català, respectant la normativa però prioritzant i donant valor, sempre que comptara amb alternatives vàlides, a la nostra forma dialectal i als localismes. A més, lo gran finestral de La Comarca, obert de vora a vora al territori, em pareixie adequat. I el grup d’escriptors amb los que hauria de compartir columna, eren persones amb una llarga trajectòria de compromisos per la llengua i la cultura pròpies, i m’oferien totes les garanties.

I m’hi vaig incorporar. I durant estos anys hai continuat rescatant de l’oblit els personatges ilustres dels que abans parlava, ja que corren perill de desaparèixer de la memòria popular. I em doldrie no haver-ho intentat. Pero hai escrit també sobre qüestions d’actualitat. I de tant en tant m’hai permés narrar experiències autobiogràfiques i records personals, ja que són matèries molt agraïdes que em motiven de forma destacada. I és que, per a mi, l’escriptura, com la lectura, són dos plaers immensos.

Per un atre costat, atesa la precària situació de la nostra llengua a l’Aragó, en els meus articles del «Viles i gents» acostumo a utilitzar un llenguatge que pretén ser didàctic, molt pròxim a la oralitat. I ho faig amb l’esperança de motivar el lector a reconéixer com a pròpia la llengua escrita que té davant, i invitâ’l a submergî-s’hi i disfrutar de la lectura. El que no tinc gens clar és si ho hauré aconseguit. En tot cas és el lector qui ho ha de jutjar.

Ara porto algun temps sense publicar. La meua naturalesa demane atenció. Pero, comptant amb totes les vènies que convinguen, lo dia menos pensat tornaré.

Fa anys, Juli Micolau, amic freixnedí, a les endreces del seu poemari Esfera. Traspunt en la Serena, vee en mi «l’optimisme montrogí; la força positiva». I ho encertave plenament.

*Publiquem una columna de tots els que al llarg d’estos 25 anys han format part de Viles i gents

José Antonio Carrégalo