Orgull rural

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 30 d’octubre del 2021)

L’autobús, que ha amatinat mig ple des de Vall-de-roures, s’atura a Alcanyís, enmig de la fresca solitària de les primeres hores del dissabte 16 d’octubre: quatre habituals de les lluites, que es queixen de la poca implicació de la resta, més tres que venim de fora. A Alcorisa puja un grup gran, dominat pels jóvens, molt animats. Una parada puntual per replegar a Javier Oquendo, aplaudit per la seua recent intervenció al Senat, clara i contundent, en nom dels “Paisajes de Teruel”. Altres autobusos venen des de Cantavella, Mosqueruela i Calamocha, i des de Monreal fem junts lo camí a la capital, a través de quilòmetres de paisatge despoblat i majestuós, encara sense metal·litzar per la invasió dels aerogeneradors. A les samarretes negres de la plataforma la silueta d’una dona bufa i els fa caure. Les de Valljunquera són d’un verd tan llampant com los seus xiquets. Madrid apareix a poc a poc envoltat d’una llarga perifèria inhumana: arnes o blocs enormes de pisos —cada un podria contenir tres pobles sencers de Terol— i els edificis de les grans empreses, embolcallats de finestres tan modernes que no es poden obrir. L’Espanya rural, buidada de població durant lo segle passat, no vol ser omplida per milers de macroparcs eòlics, que amenacen lo seu paisatge i els recursos que genera, voraços amb la seua escassa massa demogràfica. De camí al quilòmetre cero, les pancartes dels manifestants denuncien la problemàtica insostenible: “Ser pocs no resta drets”, i es canten lemes: “Por el capital nos echan del rural”, “Sobran molinos, faltan vecinos”… La dicotomia camp-ciutat, de Quixots contra molins o gegants, busca una reconciliació: “Pueblo, ciudad, si no luchas también te afectará”, “Únete: tus abuelos eran de pueblo”. Per damunt planeja l’orgull de l’origen rural, convertit en bandera. Unes samarretes la mostren: sis franges des del blau cel passant pel groc i marró de la terra, dos verds i el roi escatxits d’estrelles. Recorden un altre orgull abanderat, exhibint al seu lema una proposta d’acció positiva i productiva que reclama per a la terra despoblada perspectives de futur. Fem-la nostra!

María Dolores Gimeno

1 d’octubre de 1931

(Publicat a La Comarca el 29 d’octubre de 2021)

La II República va ficar en marxa un ambiciós projecte per transformar Espanya en un país democràtic on los homes i les dones tinguessen los mateixos drets. Lo 8 de maig de 1931, el Govern provisional va aurir a les dones una primera porta al món de la política, concedint-los el sufragi passiu, és a dir, poder ser electes. Este pas constituïe un progrés bastant inofensiu al terreny legislatiu, ja que eren molt poques les dones que tenien la formació necessària per poder ocupar un càrrec polític rellevant.

No obstant això, mesos més tard, durant els debats relacionats en l’aprovació del vot femení actiu, la realitat política va donar un gir, perquè este dret no s’anave a aplicar a un grapat de dones concretes, sinó a tota la població femenina major de 23 anys.

Encara que inicialment pareixie que hi havie consens sobre el tema entre els partits progressistes, es va fer un pas enrere quan es va tractar d’anar més enllà d’una simple declaració d’intencions. La poca predisposició a n’esta concessió va ser argumentada dient que les dones, dominades per l’església, votarien a l’uníson en los vicaris i els reaccionaris, i que ficarien en perill la República.

Després de dies d’un intens debat entre tots els grups i, especialment, entre les diputades Victoria Nelken i Clara Campoamor, l’1 d’octubre de 1931, gràcies a la constància i als bons arguments d’esta última, se va aprovar l’article 36 de la Constitució de 1931, tenint 161 vots a favor, 121 en contra i 188 abstencions.
Este dret va materialitzar-se a les eleccions del novembre de 1933, en les quals, per primera volta en la història d’Espanya, van poder votar les dones. A Nonasp, sabem, gràcies a l’Arxiu Municipal, que hi havie 549 homes en dret a vot dels quals van votar 418 (76%) i 528 dones de les quals ho van fer 354 (67%).

Ara fa 90 anys, la llei del sufragi femení plantejave les bases d’un canvi respecte al paper de la dona en la societat. La seua inclusió a la Constitució donave una nova dimensió social a les dones, transformant-les -en principi- i junt als homes, en corresponsables del destí del país.

Estela Rius

El gran zombi

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 23 d’0ctubre del 2021)       

Som en un  procés de revisionisme històric que està blanquejant moltes de les persones i fets que s’haurien d’haver tancat quan la transició espanyola. L’entrada de Vox al parlament està canviant una situació que semblava més o menys estable. Ara resulta que  la història no la fan els historiadors, sinó els tribunals de justícia. Així el de Madrid ha deixat clar que ni Millán Astray ni la División Azul  participaren en el cop de estat del 36, ni eren feixistes, ni  franquistes. En  canvi la gent contra la que ells de manera idealista lluitaven eren comunistes,  la pitjor forma de dictadura que hi pot haver. Aviat hem de veure que li trauran tots els carrers a Adolfo Suàrez per legalitzar el comunisme. Evidentment la División Azul no participà en la Guerra Civil, perquè no existia, ja que va anar a lluitar contra el comunisme internacional en el 41. Que anés junt amb els nazis no és massa important, perquè els més nazis eren i són els comunistes. El cas d’en Millan Astray és molt particular. Amic personal de Franco,  no va participar en el cop d’estat perquè era fora, però immediatament s’hi afegí. Va intentar fer el mateix paper que en Goebels a l’Alemanya nazi: la glorificació del cabdill. No va tindre tant d’èxit, però, tot i això Franco el va fer cap de propaganda dels rebels a Salamanca, on va tindre el famós altercat amb Unamuno. No participà en accions bèl·liques (un dels arguments del tribunal)  perquè era massa gran i era ferit de guerra, com tothom sap. Es pot dir que era a la reserva. Tenim varius escrits seus on fa apologia de Hitler, Musolini i Franco. I tot això ve perquè aquí hi ha un sentit molt peculiar d’allò que és un cop d’estat, ja que els colpistes són els independentistes catalans. Els del 36 no eren més que patriotes que s’aixecaren contra la tirania comunista i el terrorisme d’estat del govern de la república (que guanyà de manera il·legal les eleccions). Una altra vegada es fa palès que Franco, el gran zombi, continua fent de les seves.

Antoni  Bengochea

Casalicis de l’èxit

(Publicat a La Comarca el 22 d’octubre del 2021)

Les vores del riu Matarranya i del seu afluent el Pena estan esquitxades a Vall-de-roures d’una sèrie de grans casalicis assolats coneguts com la Fàbrica, la Fabriqueta, la Fàbrica de Fort i la Fàbrica Bonica. Els noms conserven la memòria d’un passat industrial paperer molt llunyà en un poble d’economia bàsicament agrícola i ramadera. Son edificis heretats de la florada industrial que es va estendre per Vall-de-roures i, sobre tot, Beseit el segle XVIII i que, aquí caigo aquí m’aixeco, va arribar viva fins a la segona meitat del segle XX. Pel camí va haver de renunciar a la producció paperera per adaptar-se a altres activitats més rendibles, com la fabricació de faixes, de cuir artificial o a la cria de pollastres.

A les darreries del segle XVIII i començaments del XIX el paper que eixia dels molins de Vall-de-roures i Beseit conqueria els mercats espanyols per la seua alta qualitat. Gloria Solache, tècnica del Departament d’Estampes i Dibuixos del Museu del Prado que acaba de confirmar que Goya va emprar paper de la fàbrica d’Isidro Gamundí a Vall-de-roures per escriure les seues cartes, explica que el millor paper del país es fabricava als voltants del canvi de segle a València, Catalunya i Terol -més concretament a la capçalera del Matarranya-. La seua penetració al mercat nacional era destacada, com queda patent per l’elecció del genial pintor aragonès d’este paper per a la seua correspondència i també per a compondre el seu Quadern C, una de les seues principals col·leccions de dibuixos.

Però l’època d’èxit va passar i de les antigues quatre fàbriques del costat del riu només en queden runes, llevat de la Fàbrica, en procés de rehabilitació com a hotel. El turisme és, avui per avui, una activitat econòmica que dona al Matarranya protagonisme nacional, com fa dos segles li va donar la fabricació de paper. Caldrà cuidar-lo per a que no acabe, també, reduït a una fornada de casalots en runes. Ha passat. Pot passar.

Lluís Rajadell

La Gramática básica de l’aragonés,

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 16 d’octubre del 2021)

acabada el 30.3.2019 per l’Estudio de Filolochía Aragonesa s’ha publicat enguany per Prensas Universitarias de Zaragoza, obra que completa esplèndidament la Gramática d’en Nagore. En ortografia hi ha hagut un gran retorn a l’aragonès medieval i renaixentista, restituint sobretot la grafia “ny” que tant el Govern com el Consello no havien gosat fer de por a reaccions catalanòfobes –els de l’EFA no han estat tan conseqüents com la SLA, però deu-n’hi-doret!  A la llista de superació de catalanofòbies s’ha d’afegir l’entrada del perifràstic a tots els paradigmes verbals. S’hi afegeixen molts més encerts: deixen clar que lo soniu [x] no ye propio de l’aragonés (p. 13); donen molts exemples del que de función estrictamente nexual, tipus La muller que en charram ye ixa (p. 207), que el castellà i el català acadèmics es mostren molt reticents en acceptar-lo, malgrat el gran ús que se’n fa; no obliden el que àton com a marca interrogativa: Que te fa mal la pancha?  (p. 210), tan condemnat en el castellà d’Aragó … i per més que afirmin que la gramàtica no descriu l’aragonès estàndard –encara en formación (p. XIV)– sí que ofereixen normes i models genuïns de totes les variants perquè cada parlant a partir de la seua puga anar avançant cap a l’estàndard, i quan cal exposen i condemnen els castellanismes –vegeu-ne un bon exemple a p. 411. De crítica poca n’hi ha: a la p. XXIX en citar les llengües cultes que convivien amb l’aragonès obliden l’àrab i l’hebreu. Les paraules esdrúixoles en toponímia podrien ser-ho per arcaisme  (p. 5), però no ho seran per castellanisme? –la qüestió és envitricollada i els savis ens l’haurien d’explicar. Condemnen com vulgarisme l’ús de l’article determinat davant noms de persona (104), però no ho faran per mimetisme amb la condemna per part del castellà acadèmic? El LAPAO i el LAPAPYP són només locucions territorials (XXX)? Minúcies, que desapareixen davant dels molts encerts que el llibre té, i encara més per haver-lo escrit en aragonés: de traza que la metallengua empllegada puede estar eixempllo […] de lo que se pedrica (p. XI). Llegiu-lo: en traureu gran profit.  

Artur Quintana

Les naus i lo toll

(Publicat a La Comarca el 15 d’octubre del 2021)

Ara s’ha tornat a posar de moda l’etern debat de si realment s’ha de celebrar lo 12 d’octubre, de si Colom va ser un explorador o un genocida, de si la coneguda com a Llegenda Negra és real o, pel contrari, és una invenció creada a propòsit. És convenient recordar un factor clau: una cosa es lo que es diu, i l’altra és lo que es fa.

Abans de res, cal recordar que Isabel La Catòlica, des de l’inici del descobriment, va estar a favor de protegir als indígenes del possible ús de la violència per part dels exèrcits espanyols. De fet, ella mateixa va ordenar «tratar a dichos indios muy bien y con cariño, y abstenerse de hacerles ningún daño» i va ordenar a Colom que, si veíe algun cas de maltracte, havie de «castigarles [als responsables] con severidad». És necessari mencionar que Colom, quan va considerar que ere la única opció possible, també va recòrrer a la violència.

Des de la mort de la reina, encara que diversos sectors van amostrar la seua oposició (com per exemple bona part de l’Església), la conquesta va adquirir un to més agressiu on, encara que la legislació oficial prohibie los maltractes, los assumptes que succeïen a l’altre cantó del toll es quedaven a l’altre cantó del toll.

Per lo tant, abans de elaborar judicis i opinions respecte al tema, és necessari recordar que va hi haure una diferència entre les intencions i els fets, i que ni los sants son tan sants ni los dimonis tan dimonis.

Luismi Agud

Tornar a callar

(Publicada al Diario de Teruel el 9 d’octubre del 2021)

Ham començat lo mes d’octubre amb una cita molt especial: lo primer ple de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua; institució que, entre d’altres funcions, vetllarà pels drets lingüístics dels aragonesos i aragoneses; al mateix precís moment en lo què certes persones, elegides pels votants aragonesos, demanen la supressió d’esta institució. Un panorama curiós, com lo que sempre ha acompanyat lo debat lingüístic a casa nostra. Més que curiós podríem dir inaudit, ja que ham estat testimonis d’una circumstància pràcticament paranormal: un partit regionalista votant en contra de la defensa dels trets característics de la regió, com és en este cas, un organisme creat per a la defensa d’esta “regionalitat”, les llengües d’Aragó i los drets i les responsabilitats públiques que d’elles se’n deriven. Passen los anys i, què se jo, les caretes pesen cada volta més i ja no és que se la ficon i se la traguen, és que la dixen directament al caixó. I sobte com peguen lo crit al cel en contra de l’Acadèmia, que tan de bo significare un pas endavant per la tan temuda declaració de la cooficialitat de les tres llengües aragoneses, i al mateix temps no li dediquen ni un segon a plantejar-se anar de la mà dels partits d’extrema dreta. Potser el que passe és que l’únic que los diferencie és lo color de la cadira, mentre que lo discurs intern és exactament lo mateix. Potser, si los moleste tantíssim que un diputat ixque a l’estrada i utilitzo les tres llengües d’Aragó per a dirigir-se a la sala, això de “regionalistes” ho hauríem de parlar. En castellà, clar, que totes mos entengam. I penso que, si lo que moleste tant és que s’escolton les tres llengües a la que hauria de ser la cambra de representació de totes les aragoneses, potser no hauríem de tornar silenciar més ni lo català ni l’aragonès. Potser, per més que bramon, val la pena no tornar a callar mai.

Raquel Llop

Torrocella i la Codonyera/Entre oliveres

(Publicat a La Comarca el 8 d’octubre del 2021)

El passat 26 de setembre es va celebrar al Rodigacho, partida d’oliveres centenàries de la Torrocella d’Alcanyís, un festival de música, cançons populars, jotes i poesia en les dos llengües del Baix Aragó. Un acte original carregat de significats. Un festival entre oliveres que ja donaven bones collides molt abans de que els dos pobles s’independitzaren d’Alcanyís, fa segles. Al bancal més alt l’escenari, i al de baix el públic que atenia en tota la naturalitat l’espectacle, que va començar quan el collidor muntat a l’escalera de la pardavall, va llançar a l’aire les dos primeres jotes acompanyades per la Chanera Folk, agrupació orquestral formada per músics dels dos pobles; que porta el nom d’una roca plana del toçal del Calvari amb ressonàncies mítiques pels torrocellans.

La festa del Rodigacho ha estat el principi de la promoció de les nostres oliveres centenàries als pobles del Mesquí. Acte al que ha seguit, una setmana mes tard, la presentació a la Codonyera de tres rutes diferents per visitar una selecció de les oliveres més característiques i velles del terme. Perquè si parlem de la tradició de l’olivar, lo Mesquí no hi té res a envejar, en les altres comarques del Guadalop o el Matarranya.

Fer rutes per visitar les velles oliveres és sensacional, però lo món de l’oli és més ample i espectacular de cara a la promoció dels seus valors: què fem en los molins de lliura, eixes pedres ciclòpies que trobem per les afores dels pobles, totalment deixades de la mà de déu? Ací si que hi ha potencial turístic, i milloraria la imatge de les poblacions… Pedres dels molins que ara dormen al ras amb desdeny dels veïns i dels qui passem en cotxe pel seu costat. Cal recuperar eixes instal·lacions heretades dels temps antics, i fer museus encara que sigue a l’aire lliure. Els que guardem ferramentes i peces antigues relacionades en la collida d’olives, les deixaríem ben a gust. D’altra banda, rescatar el que resta dels vells molins, tampoc resultaria tan difícil i impossible, perquè el temps només ha fet malbé els elements de fusta com la biga, la caragola, les contrapiarnes…, i els tellats dels edificis.

Tomàs Bosque.

Renovables, sostenibilitat, Matarranya (Viles i Gents, Natxo Sorolla)

Publicat el 20/8/2021 al Viles i gents de La Comarca)

Natxo Sorolla

Imatge de Pep Espluga

Lo debat està al carrer: al Matarranya, renovables o no? Una línia de 84 molins de vent s’ha d’instal·lar des de Ràfels a Favara, al llarg de tota la part occidental del riu Matarranya. Lo debat de fons és bastant simple: la humanitat porte unes quantes dècades de creixement exponencial, gràcies a que ham après a explotar l’energia del carbó i el petroli per al nostre benefici. Però en algun moment sobrepassarem lo límit dels nous pous explotats, i serà més car usar eixa energia. O potser eixe moment ja l’ham sobrepassat. Perquè no serà la primera pandèmia ni el primer volcà que mos pose al nostre puesto. Los humans som molt menuts i dèbils davant lo planeta.

És bastant clar que necessitem alternatives. Unes són les nuclears. Però sabem que a la distància que estem d’Ascó i Vandellòs, si algun dia tenen un problema gros, mos faltaran eixugamans per a la suor. Les altres són les energies renovables. Que no es troben en capacitat de substituir les energies convencionals, però que van ampliant-se, en l’esperança d’aportar una alternativa més sostenible. Però això no vol dir que siguen innòcues. Produir, implantar, mantenir i renovar molins de vent i plaques solars té costos ambientals i socials. Imagineu que la instal·lació solar que posen al costat del vostre poble multiplique per 20 lo nucli de població. Això és Chiprana.

Haig de dir que no tenia una posició clara sobre els molins al Matarranya. I que continuo sense tindre-la. Però el perill més gran crec que és un altre: la hipoteca que firmem. Hi haurà pobles als que no els importe. L’energia que es produïx té com a destinatari les capitals. Qui controle la producció, i la major part del benefici, són grans empreses. Aquí dixen la ferralla. I unes molles que resulten molt apetitoses a on falten treballs ben pagats i agradables, i a on los ajuntaments agraïxen gestionar nous impostos pel nostre benestar. Però aquí ni es quede el pa sencer, ni unes llesques. Continuaran sent grans empreses les que gestionaran l’energia. I tenim un bon historial de relacions perjudicials entre poder i energètiques. Per model de Comarca apostaria per invertir esforços i capitals en indústries complementàries com, per eixemple, un Parc Natural, ben diversificades social i territorialment, que promoguen empreses locals de qualitat, i que motivon lo manteniment de població jove femenina. No hi ha cap vareta màgica. Los molins tampoc. Renovables sí, però va, no aixina.

Una vergonya

(Publicada al Diario de Teruel el 2 d’0ctubre del 2021)

Fa més de tres anys que el CGPJ (Consell General del Poder Judicial) s’hauria d’haver renovat perquè els seus membres –20 més el president–  tenen esgotats els seus mandats de cinc anys. Tres anys d’incompliment de la Constitució, tres anys de provisionalitat incomprensible, tres anys de vergonya. No oblidem pas que el càrrec de president del CGPT comporta també el de president del Tribunal Suprem i tots sabem de les competències tan fonamentals d’ambdós càrrecs, com són els nomenaments de càrrecs en l’escala judicial, la inspecció judicial i el repartiment d’assumptes, entre altres. És un fet que el Consell actual està escorat a la dreta o més enllà, cosa normal si es té en compte que es va nomenar en temps de majoria absoluta del PP. Es repeteix fins l’extenuació que tothom ha de respectar i complir la Constitució, doncs no, en aquest cas no és així, els partits polítics no es posen d’acord, més concretament el PP i el PSOE. El PSOE diu que el culpable és el PP i no li manquen raons per afirmar-lo. Perquè no s’hi planta el PSOE i esbandeix el problema per tot arreu? Tinc el pressentiment, potser més que pressentiment, que el PSOE està esporuguit davant de les altes instàncies judicials. Una vegada més no li manquen raons, perquè la dreta judicial, policial i mediàtica  d’aquest país té tan poder o més que el propi govern. Mentre tant la credibilitat de la justícia espanyola es va evaporant dins i fora del país. Un exemple palmari d’aquest descrèdit, per la set de venjança contra l’independentisme català i més concretament contra el president Puigdemon –en Catalunya els presidents de la Generalitat sempre conserven el tractament de president– és que cap tribunal ni cap institució fora d’Espanya han donat la raó als jutges o tribunals espanyols. Veieu les actuacions del jutge  Llarena que ha pretès enganyar al TJUE recentment amb les ordres d’extradició,  i així li va.  Els tribunals d’Alemanya, Escòcia, Bèlgica, Suïssa i ara Itàlia li han denegat l’extradició. Qui està fent el ridícul Puigdemon o la justícia espanyola? Els espanyols i més encara els catalans, i molt més encara els catalans independentistes viuen en una gran inseguretat jurídica. Què passarà si el Tribunal Europeu de Drets Humans sentencia vulneració de drets en les sentències del procés? El deep state mirarà cap un altre costat.

José Miguel Gràcia