Escena Humana… Coherent a Senzillament complicat

(Publicat al Diario de Teuel el dissabte 23 de febrer del 2013)

El programa de mà de l’espectacle que es va poder veure al Circol Maldà de Barcelona del 23 de gener al 17 de febrer d’enguany, s’ha encapçalat d’aquesta manera: Senzilament complicat és una preciosa miniatura en el conjunt de l’obra dramàtica de Thomas Bernhard. La peça -que el dramaturg va escriure el 1986 per al gran actor Bernhard Minetti- oscil·la entre la tragèdia i la comèdia, entre la follia i la consciència màxima, entre la soledat i els deliris de grandesa.(…)

I això mateix és al que vam poder assistir els espectadors d’aquesta coherent producció de Bohèmia’s.

Durant aquests dies, però, qui tenia el privilegi de fer parlar el personatge de Bernhard era en Josep Minguell, de llarga trajectòria fiançada pel Mètode, d’un treball interpretatiu meticulosament composat per petits mons a parir de cada un dels girs del tex, dels pensaments del personatge, de les reflexions d’un temps.

Thomas Bernhard, un significatiu humanista que transmeté amb coherència vida i acció en llengua alemanya durant el S. XX, una veu clarobscur no tan llunyana, un pensament intens, un autor que travessa el seu representant a l’escena.

Coherents els mots ben encabits dins un espai escènic que tan aixoplugava al personatge com als espectadors: el Circol Maldà amb el seu nostàlgic decadentisme era essencialment l’Espai, per acollir aquest treball.

L’harmonia de base venia donada per la traducció al Català de l’Anna Soler Horta, de nou rica, des enfarfegada, intensament volàtil. Atributs tots molt d’agrair damunt d’un escenari, i més encara quan es tracta d’autors l’Existencialisme dels quals, ens empremta la ment.

De l’escena a les mans, aquest text es pot gaudir en plaent lectura en l’edició que Lleonard Muntaner a posat a disposició del públic en la seva col·lecció Teatre.

I de les mans a l’escena, aquest difícil, gaire bé inaudit -avui més que mai!- pas que han de fer els directors per a posar dempeus una dramatúrgia, n’és responsable de la seva coherència en Moisès Maicas, que amb la seva proposta aconsegueix el tan cobejat repte de cassar intel·lectualitat i fet teatral per aquesta arriscada Escena Humana.

Marta Momblant

Anuncis

El català de la Codonyera

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 16 de febrer del 2013)

A les 19,30 h del passat dimecres 13 de febrer, es va presentar a Saragossa el llibre d’Artur Quintana i Font, El català de la Codonyera, editat per Gara d’Edizions. A l’Aula de la Institución Fernando el Católico, un nombrós grup de persones romangué ben interessat des l’obertura de l’acte per Carlos Forcadell, director de la Institución Fernando el Católico, i durant les intervencions de: Chusé Aragüés, com a cap de Gara Edizions i Javier Giralt, cap del Departamento de Lingüística General e Hispànica de la Universitat de Saragossa. El professor Giralt manifestà sentir-se molt honorat de presentar el llibre pels seus valors filològics i lingüístics. El Dr. Quintana parlà, entre altres coses, de la seua vinculació a la Codonyera i dels treballs de recerca.  L’acte es va cloure amb la intervenció de Tomàs Bosque, poeta i músic de la Codonyera. Tot un èxit.

L’autor diu a la introducció: “Aquest treball es fonamenta en la meva tesi doctoral, El parlar de la Codonyera. Resultat d’unes enquestes. Premi Nicolau d’Olwert 1973, redactada l’any 1972 i publicada al número XVII de la revista Estudis Romànics, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans 1976-1980 [1986], pàgines 1-253. El text que ara publico n’és una versió corregida i considerablement ampliada especialment en el capítol dedicat al vocabulari, que té ara gairebé un 25% més de mots.” Més endavant l’autor diu. “El parlar de la Codonyera és una variant del català occidental, amb característiques comarcals, i fins i tot, locals prou remarcables. Tanmateix no té justificació parlar ací de català de transició a l’aragonès o al castellà o bé al revés, …”

No cal dir que l’obra és d’una profunditat i amplitud lingüístiques inusitades tractant-se de una variant dialectal del català d’una població d’uns 400 habitants. L’autoritat i coneixements del Dr. Quintana la fa insuperable.

Tant de bo s’hagués pogut presentar a la Codonyera! Els reprovables fets succeïts en aquesta població el març de 2010, quan un nombrós grup de persones —afavorides per autoritats locals i alguns partits polítics— que van impedir la presentació de la Llei de Llengües, han fet repensar recentment el lloc de presentació del llibre.

José Miguel Gràcia      

Matacabra

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 de febrer del 2013)

Van caure tres o quatre matacabres i els va comprendre una esgarrifança de fred. La sensació de l’hivern havia escomençat com sempre amb lo canvi d’hora la darrera setmana d’octubre: dies més curts, ni una rata pels carrers… Als voltants de Fires, quan la Puríssima, lo tràfec de gent i el bon clima va reviscolar els ànims. Més avant, la promesa de la llum del dia: al Nadal, un pas de gall i als Reis, tonto és qui no ho coneix. Treballant de sol a sol, tossuts com eren, havien substituït la gana dels avantpassats pels fruits que florien cada any dins de la terra seca. Era fàcil acostumar-se a la dolça continuïtat de les estacions, un cicle de mort curta seguit de la força de la vida. Mig badocs tots, adormits per les grans esperances i els bons resultats tants anys seguits, les volvetes fredes de la “matacraba” —que diuen ells—, fina i breu, van ser una sorpresa cruel. En fi, l’oratge era com era i no es podien fer previsions, però ja no recordaven la fatalitat d’estar mirant sempre al cel. Anys de pluja, altres de sequera terrible com aquell famós dels tarrancs, un tornado que va anar des d’Alcanyís al Pinar faria uns deu anys i el cerç ferotge de tant en tant. Aquella “matacraba” al final d’un giner massa agradable va destarotar tota la vila. Lo benestar havia sigut un parèntesi enmig de la maledicció secular i ara tornarien al passat, que igual no havia marxat mai. Van recordar los temps del sinyor, que fa i desfà, que no dóna explicacions perquè és l’amo i per això té la mà a la caixa i a l’urna electoral. Pels caps dels més vells, que ho havien sentit, o dels jòvens, que ho havien estudiat, va rondar la història del torn de partits –liberal i conservador— quan la Restauració, aquell pacte antidemocràtic o predemocràtic que va permetre una època tan pacífica com incapaç de recollir la veu dels de baix i d’integrar noves forces i sensibilitats socials que van acabar en disturbis, dictadura i guerra.

María Dolores Gimeno

Endogàmia musical

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 de febrer del 2013)

Jo entenc per música clàssica totes les manifestacions històriques de la música culta, des del cant gregorià i els trobadors fins a les darreres creacions de la avantguarda electroacústica o els minimalismes contemporanis. Per suposat el jazz també. Quan equivocat estic.

Perquè he gaudit de la música dels trobadors, d’esplèndids madrigalistes com els Scholars, d’agrupacions com les d’en Jordi Savall, Al Ayre Espanyol, English baroque Soloists o Les Arts Florissants amb programes de música antiga (anterior al barroc) o pròpiament del barroc (inclòs el gran Monteverdi). I he disfrutat amb la música de cambra que va des de Telemann a Stockhausen, Cage, Dusapin o Saariaho, passant pels millors quartetistes de corda: Haydn, Mozart,  Beethoven, Schubert, Brahms, Bartok, Webern, Schönberg, Shostakovich o Janacek.

Però tot això ha desaparegut.

Què s’ha fet de la música contemporània?: de l’Ensemble intercontemporain de Boulez o de la London Sinfonietta?; i del barroc, què se’n ha fet? Què passa amb el gran Bach? Què s’ha fet de Trevor Pinock, del cor Monteverdi, de Koopman, de Suzuki, de Hogwood, de Minkowsky, de Kuijken o del Concentus Musicus de Viena?. I dels fills de Bach o Stamitz i l’escola de Manheim…I de les simfonies Londres del pare Haydn?. I dels grans compositors del segle xx…és que estan apestats? Quin perill!: Strawinsky, Xenakis, Messiaen, Gerhard, Ligeti, Lutoslawsky, Bartòk, Falla o Britten (del que enguany es celebra el centenari). I el Lied…on és? Perquè d’òpera ni en vull parlar.

Doncs sembla ser que això no és música clàssica, perquè  fa fugir a l’instruït i exquisit públic que va als concerts. Perquè aquest públic (segons els organitzadors) només vol els quaranta principals, els Hit Parade, els divos mediàtics i la música orquestral de la segona meitat del XIX.

No fa gaire un amic em va dir que si programaven allò que jo demanava (Bach, Haydn, Webern, Messiaen, Britten o les darreres simfonies de Mahler) el pùblic encara fugiria més. Bé, ja ho tinc clar; si la clàssica són els quaranta principals i l’endogàmia musical contínua, sóc jo el que sobro, aquest no és el meu món. Ja vindran temps millors o sempre em restaran els passats…o els discs. Adéu.

Antoni  Bengochea