Refranyer aragonès

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 26 de gener del 2013)

No fa gaire s’ha publicat Refranes del Aragón que se fue (Saragossa: Institución Fernando el Católico, Prensas Universitarias de Zaragoza, Gara d’Edizions 2012) a cura d’en José Luis Aliaga Jiménez, conegut investigador de la llengua aragonesa. El llibre és l’edició molt reelaborada de l’obra Colección de refranes, modismos y frases usados en el Alto Aragón que havia escrit l’any 1902 en Benito Coll y Altabás, i havia quedat inèdita fins fa pocs anys. Amb molt bon criteri el curador ha presentat per temes els refranys que en Coll havia ordenat alfabèticament i hi ha afegit uns pocs refranys trets d’unes altres fonts, indicant-ne sempre la procedència. Són refranys recollits de les nostres tres llengües: n’hi ha, doncs, en aragonès (no gaires), en castellà estàndard (bastants), en castella d’Aragó (molts) —que Aliaga mai no anomena així, sinó de cinc o sis maneres diferents (castellano rural, vulgar, vulgarizante, subestándar popular …)—, i català d’Aragó (no gaires). Els textos aragonesos són escrits en ortografia castellana  —l’única coneguda a l’època—, mentre que els textos catalans vacil·len entre l’ortografia castellana i la catalana, aquesta evidentment prefabriana. Els refranys van precedits de dos pròlegs molt informatius d’Aliaga: un per a tothom, i un altre per al públic sense curiositat filològica. Recomano encaridament prescindir d’aqueixs distinguos i llegir els dos pròlegs com si fossen un de sol, perquè si encara avui en dia es poden dir coses sobre l’aragonès com “el lenguaje de nuestros refranes es afrancesado en el Pirineo” (p.18), tal com denuncia Aliaga, tothom hauria de llegir la informació del segon pròleg. Només una  observació: Aliaga indica (p. 21, nota 12) que el procés de substitució de l’aragonés és “(quizá irreversible)”, dos mots que sobren, car tota llengua ben documentada, com és l’aragonesa, per molt agònica que es trobe, fins i tot si fos morta, sempre podrà ser reversible. Però prou comentaris: llegiu els pròlegs, hi aprendreu moltes coses útils i aclaridores, i fruïu dels refranys, des dels turolencs: A Sant Martí, posa’t a cullí, de la Torre de Vilella, fins als pirinencs: Pa Nadal , cada güella en su corral.

Artur Quintana

Anuncis

Escena Humana… amb Josep M. Mestres Quadreny

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 19 de gener del 2013)

La Música i la Ciència en Progrés, aquest és el títol d’un dels treballs que Arola editors ha tret a la llum la passada temporada en la seva col·lecció d’Assaig d’aquest compositor manresà emblema de la música contemporània al nostre país. Mestres Quadreny nascut al 1929, va gaudir d’una formació científica a l’hora que musical essent deixeble de Cristòfor Taltabull. La música de Mestres Quadreny es distingeix per un esperit de renovació permanent del llenguatge i per la incorporació de noves tècniques tant en la pròpia composició com en l’ús dels instruments; Peça clau en el trencaclosques creatiu que han significat les complicitats entre Joan Brossa, Miró, Tàpies, Villèlia, T. Codina i Joan Prats, esdevé punta del iceberg en l’aportació que la seva reflexió, a dia d’avui, ens fa arribar damunt els canvis dels paradigmes artistico-socials al llarg dels darrers prop de cent anys.

A La Música i la Ciència en Progrés, se’ns convida a fer un passeig paral·lel per la història de la música -per tant, la de l’art- i la del progrés científic -per tant, la del filosòfic-  i veiem com, des de Pitàgores fins a la generació de postguerra, en un mon on sembla que la especialització cognitiva hagi de ser una via de sentit únic, la interrelació dels aparents antitètics, art i ciència, ens  capacita de visió global, dotant-nos de la tan preuada perspectiva del tot, ja que en aquest plaent assaig, se’ns recorda que ambdós nusos del coneixement resideixen, essencialment, al mateix embrió humanista.

Més enllà d’una enumeració històrica de la música i de la ciència, d’aquest tractat en sura un apassionant perquè de tot plegat apostat en la condició humana que hi ha al darrera de cada innovació, de cada invent, de cada nova filagarsa de la qual ha estat irresistible la temptació d’estirar, impulsant o intercedint en la nostra evolució. En un acurat us del català assagístic, en son reconfortants, per exemple, l’exposició que se’ns fa de Beethoven a Hanslick retornant a Brahms, o l’aproximació o allunyament del sentimentalisme versus la forma o la raó del tombant del XIX al XX, o la transcripció del text de Darwin de l’Origen de les Espècies, talment un cant a la vida.

Agraïm a la publicació d’aquesta obra el llegat de repensar de nou la nostra escena humana.

Marta Momblant

Cops de bastó a les llengües

(Publicat al diario de Teruel el dissabte 12 de gener del 2013)

Retallades a dojo de tot i per tot en aquest, per ara, país. De debò que no se n’escapa ningú, però les desigualtats socials es fan cada dia més grans amb 6 milions d’aturats. I què passa a l’Aragó amb les nostres benvolgudes llengües minoritàries? Les bastonades són sagnants per acció i per omissió. Teníem, bé, tenim encara la Llei de Llengües del 2009 —això sí per poc temps— sense cap mena d’aplicació pràctica, ni desenvolupament. Com aquesta llei l’hem de derogar per a què acomplir-la, suposo pensen els del PP i els del PAR. Aquesta actitud reflecteix el concepte que tenen envers l’acatament de les lleis.

Com podran celebrar el Dia de les Llengües d’Aragó si ni tan sols han convocat els premis literaris del 2012? Em refereixo al Guillem Nicolau en català, al Miguel Labordeta en castellà i a l’Arnal Cavero en aragonès. No serà pels grans imports del premis, atès que són els mateixos de l’any 2001. Prou devaluats estaven ja. Cal recordar també que el gener del 2012 ja es va desconvocar el I Concurs Literari en català de la Universitat de Saragossa, només un mes després d’haver-s’hi convocat.

Rebutjades les esmenes a la totalitat de IU i la CHA, en qualsevol moment  s’aprovarà la nova Llei de Llengües del PP-PAR, una llei pensada contra les llengües minoritàries d’Aragó —català i aragonès. L’indocumentat projecte ha estat rebutjat per les institucions acadèmiques, associacions culturals, lingüistes, filòlegs, escriptors, etc. —per tothom amb dos dits de front— per acientífic, partidista i per ser producte de l’analfabetisme lingüístic. De fet, només pretén acabar amb l’aragonès i desterrar de la Franja el català.  Qualsevol altre objectiu és un evanescent supòsit. Si no existís la Llei del 2009, no s’haguessin molestat en fer-ne una nova.

Fa riure llegir la Constitució Espanyola quan diu a l’article 3.2: “Les altres llengües seran també oficials a les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts”. Quanta indignitat i que poca vergonya dels que manen, en tant que exigeixen l’ensenyament en ambdues llengües cooficials a Catalunya i a l’Aragó neguen hipòcritament, fins i tot, el nom d’una de les llengües pròpies, el català. Quo vadis cultura aragonesa?

José Miguel Gràcia  

Lleus i lleiteroles

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 5 de gener del 2013)

Ni calendari ni solstici, per a mi l’hivern venia a l’època de les matances des del novembre al giner. Això fa anys. Recordo sentir des del meu llit, ben tapada, la simfonia de crits dels gorrinos degollats abans de la eixida del sol. I la excitació d’amatinar quan la matança era a casa, vull dir al carrer, i mirar-ho tot amb uns ulls ben oberts de fascinació sense por: lo cop de mall al cap, lo gavinyet al coll del pobre bitxo i les dones amanides davall amb cassoles grans per replegar la sang. Després los matadors cremaven la pell, primer amb romers i, ja més tecnificats, amb bombones de càmping gas. A continuació obrien l’animal en un ritual concret de talls, i apareixien la cansalada blanquíssima davall la corna dobla i la llarga fila roa del llom. Cada peça tenia un puesto a alguna habitació fresca al solonar: a un penjoll, la mantenilla tapant lo fetge i les lleus; los pernils, les costelles i el llom, damunt dels canyissos, com també garró, potes i orelles. Era un curs de lèxic i anatomia, veus que no existien a l’escola: lo mandilet, la faldeta, la melsa…

Los xiquets rostíem la coa, i per almorçar los grans, fetge i lleiteroles a la brasa. Escomençava el mondongo, tràfec i festa de les dones de la família, que repetien procediments heretats. Primer, les borrifaldes —la botifarra negra— de pa amerat en sang i ceba cuita s’embotien amb una màquina especial. Amb les lleus, lo cap bollit i desossat, la mantenilla i les cornes se preparava la botifarra blanca, dins de budells del mateix animal o d’altres comprats en maços salats, que es desfien en aigua calenta. La carn era per a llenguanisses i xoriços, pastats dins de gribells amb sal i espècies penetrants abans d’embotir-los, lligar-los i penjar-los. Festival d’olors, sabors i textures. Aquell dia n’hi havia gran dinar. En acabar, se repartien funcions i productes: los hòmens vigilarien l’evolució dels pernills i les dones, que farien sabó, la dieta carnissera segons la caducitat. Del carrer a l’escorxador i d’ací a les safates de porexpan dels supermercats, tot allò també va caducar.

 María Dolores Gimeno