Tornar a Pena-roja

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 28 de juny del 2014)

Pena-roja de Tastavins, a la comarca del Matarranya, és una vila singular. Emparada per grans roques a la falda de la muntanya a més de 700 m. d’altitud, les seues cases altes, les balconades de fusta, los ràfecs amples aguardant la neu, los carrers costeruts, aquells raconets plens de flors…, tota ella no dixa de sorprendre al visitant, i més si —com és lo meu cas— arriba allí des del baix Matarranya, més pla, més sec, menys monumental. Lo seu alcalde, Paco Esteve, és un home tranquil, bon coneixedor de la política municipal, i igual que els altres veïns sap acollir els forasters.

Amb menys de 500 habitants, té una activitat cultural notable. Lo seu Museu etnològic Lo Masmut fa una reconstrucció immillorable de la vida rural d’abans de la mecanització. Completant l’anterior, hi ha un Parc Aragonès de la Vivenda al Medi Rural i un centre d’interpretació del porcí, part de la tradició i una de les seues fonts econòmiques principals actualment. Té una seu de Dinópolis amb un Tastavinsaurus que hi va viure als temps prehistòrics. I hi ha diverses associacions culturals molt actives. Com a patrimoni artístic, destaquen l’església parroquial, del segle XVIII i, sobretot, la Mare de Déu de la Font, patrimoni gòtic de la Humanitat. Ho envolten tot lesimponents Roques del Masmut, amb los voltors que les sobrevolen, i els barrancs de l’Escresola o d’Enferri, entre el verd dels pins al mig dels Ports.

L’Associació Cultural del Matarranya hi ha celebrat tres de les seues trobades anuals: al 1997, al 2009, commemorant los 25 anys de la Declaració de Mequinensa, i la darrera el passat 21 de juny per celebrar los 25 anys de la mort de Desideri Lombarte i de la fundació de la mateixa Ascuma. Perquè si la vila és rica en cultura i naturalesa, ho és més en la seua gent. L’escriptor Desideri Lombarte, nascut allí al 1937, va invocar carrers i paisatges pena-rogins a la seua poesia, va imaginar els avantpassats a la seua narrativa i teatre i va estudiar llocs i formes de vida, amb intel·ligència i sensibilitat.

 María Dolores Gimeno

Anuncis

Cara i creu

(Publicat a La Comarca el 27 de juny del 2014)

La cara. Desideri Lombarte torne a donar una lliçó de naturalitat, senzillesa i ofici en la seua novel·la pòstuma ‘Les aventures del sastre Roc d’Arça’. Vint-i-cinc anys després de la seua mort, apareix esta deliciosa narració a la col·lecció Lo Trinquet, que edite l’Institut d’Estudis Terolencs. Per les planes d’este llibre desfilen els carrers, els camins, els masos i, sobretot, la gent de la Pena-roja del segle XVI, un període que l’autor havie estudiat a fons. En cada lloc, la paraula precisa, sempre la més propera a la parla local, la més genuïna, la més encertada. Un relat ple de costums, de personatges, de fets, de sentiments, de vida. I, mentre el llibre ix al carrer, el Govern de l’Aragó que Desideri tan estimave li done l’esquena a la commemoració del 25è aniversari de la mort de l’escriptor. Segurament, preferirie que no haguere existit mai.

La creu. El programa ‘Un dia de feria’ d’Aragón Televisión, el canal autonòmic de televisió, va dedicar un programa fa unes setmanes a la fira de maig de Vall-de-roures. Una vegada més, la llengua pròpia del poble es va amagar ben amagada. De paraula catalana no se’n va sentir ni una ni mitja. Bé, alguna sí, perquè a la gent que eixie xarrant al programa se n’hi va escapar, mig d’amagat, alguna. No n’hi podien fer més. De tant esforç en amagar la llengua del poble el reportatge resultave forçat i falç. Segons mostrave el programa, la gent del poble parlen entre ells en castellà, una falsedat que el telespectador poc informat pot confundir amb la realitat. Que els veïns parlaren amb el presentador en castellà encara te un pase, però que ho feren entre ells és una trola com un cabàs. Si volien reflectir la fira de maig de Vall-de-roures tal com és, podien haver deixat parlar a la gent amb normalitat i subtitular. Però es van estimar més amagar la realitat. Un dels testimonis va dir que a Vall-de-roures parlen les dues llengües. No va dir quines. Segons ‘Un dia de feria’, a Vall-de-roures només se’n parle una, la de l’imperi.

 

Lluís Rajadell

 

S´ha acabat el bròquil

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 21 de juny del 2014)

Hores després de l’abdicació del (ex) rei, abdicava també la selecció espanyola de futbol. Després de sis anys d’èxits i de indiscutible hegemonia, aquest grup de extraordinaris esportistes unflats de títols, de premis, d’honradesa i de calés, s’enfonsava amb tot l’equip. En un altre context a un país com Espanya, malaltissament futboler, no es parlaria d’altra cosa, però, avui (19 de juny) es parla, obsessivament, del nou rei. Aquesta selecció, que n’oblideu va guanyar l’eurocopa el 2008, ha estat la JOIA de la crisi, la joia del sexenni maleït, donant brillantor a un país ocre com els quadres d’en Tàpies, salvant l’honor d’un país pitjor que ocre, mediocre, ple de corrupció i fragilitat econòmica, social i territorial. Es deia que era de les poques coses que et feien sentir orgullós de ser espanyol, espanyol, espanyol… Però clar, com que ja s’ha acabat oficialment la crisi, s’ha acabat el sexenni maleït, i ja no cal que ningú ens salvi l’honor; doncs s’ha acabat la joia del sexenni: aquesta selecció del tiqui-taca que enlluernava el firmament. Adéu, nois, s’ha acabat el bròquil. I ho dic amb aquesta expressió tan catalana perquè tothom sap que aquest equip ha durat el que ha durat el gran Barça. Ara, com que el Barça ha tancat un cicle, doncs la selecció espanyola de futbol també. Perquè majoritàriament eren els jugadors del Barça els que tenien la rara habilitat de canviar de samarreta, i amb la “roja” et tornaven a fer sentir orgullós de ser espanyol, espanyol, espanyol… (quina paradoxa). Ara comprenc més que mai per què el 2010 a Itàlia em deien que el millor jugador de la “roja” era Puyol. Però Puyol s´ha retirat, i Catalunya vol ser independent, i hi ha un nou rei (Felipe cinqué d´Espanya, sexto de Castilla), i, sobretot, ja no hi ha crisi. Doncs s’ha de canviar.

Ha estat bonic mentre ha durat. Sempre ens restarà la generositat i el mestratge de Xavi i de Casillas (possiblement els millors del món el 2010) i encara ens resta la excel·lència d’Andrés Iniesta (possiblement el millor jugador —sí, jugador, no golejador— de l’actualitat), que eleva el futbol a la categoria d’art.

 Antoni Bengochea

Mort i resurrecció d’una campana

(Publicat a La Comarca  el 20 de juny del 2014)

Ere el batec del cor de la vila. Tocave a mort, festes, misses i completes. Tenie un timbre i potència tant excepcionals que ens omplie d’emocions i goig quan la bandejaven.

I ara l’han baixat morta i freda –camí del foc purificador de la fundició– des de l’alt campanal on ha estat cent-seixanta anys abraçada al seu destí d’anunciar glòries i penes als veïns. Havia pres el mal incurable de les bades, que és el càncer de les campanes; segons diuen alguns a causa d’un experiment mecànic desafortunat per fer-la sonar sense esforç ni tradició; encara que, altres pensem que també l’ha pogut matar la falta de consideració de les jerarquies del Kýrie eléison, en la preservació dels monuments locals; o el desamor clamorós de la gent que consentim tanta mediocritat en la política i mos sacrifiquem tant poc quan toque defensar els bens comuns.

La idea de fondre la campana trencada per fer una còpia idèntica, segurament és la solució més econòmica, però de bon tros que no és la millor; perquè resultarà exactament igual que si hagueren manat a fer una campana nova, rèplica exacta d’aquella en la forma i composició dels seus metalls. S’haurie d’haver valorat que en la refundició perdíem per sempre la peça original; una peça del museu i la història de la Codonyera de valor incalculable.

Però no plorem abans d’hora per la mort irreparable d’aquell instrument de bronze únic; de nom i cos de dona, al que tocaven bandejant los homes del poble durant generacions. No plorem perquè la Campana “Valera”, com l’hi passave en l’antiguitat a l’ocell fabulós Fènix, també podrie ressuscitar esplendorosa de les seves cendres. Perquè un instrument de percussió idèntic en la forma i materials, abraçat al mateix campanal i ressonant a la mateixa Plaça, ha d’heretar necessàriament les millors qualitats sonores de la campana desapareguda. Si és així, cantarem Al•leluia!

Tomàs Bosque

Lombartianes

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 14 de juny del 2014)

Lombarte és el més gran poeta en català a l’Aragó, com tothom sap, i el primer que ha cantat en llengua d’Aragó, en català, serenament, emocionadament, amb tot l’alè, el seu país, tan oblidat. Venia de dues escoles de literatura: la de la vida masovera a Pena-roja i la dels Pares Escolapis d’Alcanyís, que ensenyant-li llatí, el protocatalà que havia aplegat a l’Aragó a finals del segle III aJC, aconseguiren que hi redescobrís i reinventés la pròpia llengua catalana i que, agraït, declarés: Benditos sean el padre Pedro y su latín, que me hicieron intuir la validez y dignidad de mi lengua materna. Imagino que els padres no eren conscients del bé que li feien, com tampoc no n’eren uns cent anys abans amb el català Joan Cortada, com sabeu. Conscients o no, l’important és que ho fessen. Als Escolapis conegué la literatura de llibre, de lletra dels grans autors llatins i castellans, abans només coneixia l’oralitat matarranyenca catalana. Les dues es van saber complementar. Als Escolapis rebé també les primeres lliçons d’aragonesisme, impartides per l’advocat Don Leandro Palomar, que ensenyava una història on tenien més paper els gran fets dels almogàvers, de Pere el Gran, de las conquistas del Batallador, tanto como las de Jaime I, que no pas les dels Pelayos, Fruelas, Cids i Mauregatos, diferenciant-se així Don Leandro profundament, i Lombarte de retruc, d’uns nostres mestres actuals que veuen en l’Alt Rei en Jaume una mena de sinistre catalanista avant la lettre –i de retruc també els seus alumnes. Les ciències i la religió no li interessaren tant, de l’esport només el trinquet, encara viu per aquells anys al Matarranya, i, sorprenentment, ben poc el dibuix on més endavant destacaria. I amb tot això, passat pel tamís dels anys barcelonins, que li permetrien de saber que també hi ha literatura lletrada en la seua llengua, i en el gallec de Rosalía, es va llançar més de vint anys després a la creació poètica, dramàtica, narrativa, assagística que li coneixem, tallada en sec en plena maduresa per la de la Dalla, enguany fa vint-i-cinc anys.

Artur Quintana

La I Fira del Bestiar Extensiu a la Vall

(Publicada a La Comarca el 13 de juny del 2014)

En la I Fira de Bestiar Extensiu celebrada el passat cap de setmana a la Vall del Tormo voldria destacar a tres vallejos com a protagonistes de la convocatòria. Juan Ramón Boj, l’únic pastor en actiu de la població, que amb mig centenar d’ovelles manté la tradició de la seua professió a la vila. El domenge li van concedir el premi per la seua implicació en la defensa de les races autòctones com és el cas de la rasa maellana que no fa massa anys va estar a punt de desaparèixer. Juan Ramón participa en les moltes activitats del col·lectiu de pastors del territori. També va ser premiat Antonio Arrufat, senador i alcalde de la Sorollera, per la defensa del sector que necessita més protecció des de les diferents administracions. La visita a la fira a la Vall es podia complementar amb la mostra que presenta l’Amado Timoneda, pastor jubilat, a la planta baixa de casa on ha obert des de fa quatre o cinc anys  l’interessant Museu del Pastor. El seu propietari ha tingut la paciència d’anar recopilant una gran mostra del material que ha fet servir durant l’exercici de la seua professió com a pastor. Algunes de les peces que ha col·leccionat les ha elaborat ell mateix i les ha utilitzat amb la seua rabera. Encara ara se’l veu molt orgullós i il·lusionat quan parla de la seua professió i dels animals. En l’antic ajuntament, ara convertit en dos àmplies sales d’exposicions, exposava el vallejo Pepe Timoneda que presentava un centenar de nous treballs, de l’última dècada creativa del pintor, realitzats amb una àmplia gama de colors acrílics sobre paper guarro amb formes més lliures, imatges suggerides i pinzellades enèrgiques que se situen artísticament entre l’impressionisme i l’expressionisme. Completava l’exposició de Timoneda una selecció de pintures més tradicionals on l’artista aplica diferents tècniques pictòriques, on hi predominava els retrats de gent de la Vall.

Carles Sancho Meix

Escena Humana… Debatem, Argüim… Breguem! amb Primavera Vaca

Publicat al Diario de Teruel el dissabte 7 de juny del 2014)

L’Associació de Creadores Escèniques Projecte Vaca i la Fundació SGAE hanorganitzat durant tot aquest mes de maig i juny el V Cicle de Lectures Dramatitzades PRIMAVERA VACA 2014. La convocatòria té per objectiu promoure i donar visibilitat a la dona creadora en les arts escèniques de Catalunya. D’entrada lliure, després de cada lectura, hi ha hagut un col·loqui de les peces crivellades en certamen literari: Variacions, de Montse Butjosa Roca, The Seer de Carmen Lloret i Èlia amb Rai d’Anna Fité. També s’hi ha emmarcat el taller d’escriptura dramàtica «Dona-Mite» a càrrec de Laura Freijo.

I per a donar rellevància a l’esperit que promou tota aquesta tasca, en iniciar el cicle s’ha organitzat una taula rodona i col·loqui posant en qüestió si «Cal apostar per una autoria de gènere al segle XXI?». El debat, doncs, estava servit. Una trobada on dones implicades en el món de l’escena i la dramatúrgia i gestores i activistes culturals vam tenir l’oportunitat de debatre després d’escoltar les exponents de luxe amb què comptava la taula. I diem de luxe, no pas per a fer bombo i plateret si no pel bon encert amb el que els diferents colors del vitrall a traves dels quals van traslluir les parles calidoscòpiques, miradors vitals tan distints generacionalment com rics son els degradats que el trajecte pendular d’on érem, a on som ara, ens està projectant. En els pensaments exposats, el desplegament del ventall esdevingué natural, des de la reivindicació per seguir fent un esforç en mirar-nos els fets socials, històrics i actuals, nacionals i internacionals, jurídics i morals a través d’ulls i paraula de dóna de la filòloga i dramaturga Rosa Victòria Gras; seguint pel toc d’alerta per a què tots els passos guanyats, tota la costa pujada, d’una simple ventada no ens pugui tornar a fer recular, com en tants altres aspectes ens succeïx en els dies vigents, encertades consideracions de l’autora, directora i professora de l’Institut del Teatre Beth Escudé i Gaells; i, contrapuntat tot plegat, la serenitat amb la que davant els avantatges de la discriminació positiva s’expressà la jove autora, directora i guionista de televisió Cristina Clemente, qui no trobava la necessitat de seguir esgrimint més armes ni d’entrar més en combat, provocant eco d’acords entre les assistents al col·loqui. Altres veus es feren escoltar, talment Teresa Urroz introduint una idea de sumats, a partir de la qual, més que de gènere, potser calia començar a parlar de fet femení i fet masculí. La conducció agosarada de la periodista, directora i dramaturga Laura Freijo, provocà que s’oferís un homenatge a la història de les dramaturgues de casa nostra, així com una recuperació de les exponents teòriques que al llarg dels darrers quaranta anys al nostre país han argüit per tal d’aconseguir forjar en l’àrida terra de la dramatúrgia femenina, un solc, tot i petit, tant profund, que ningú gosarà tornar-lo a obviar. Prou com per haver permès plantejar-nos avui si cal o no cal, encara, seguir recolzant-se en la diferència de gènere a l’hora d’expressar-nos. Considerem que, només per aquesta raó, la feina feta fins a la data present ha estat, aclaparadorament, tot un èxit. I que el debat, a la nostra escena humana, ha de continuar.

Marta Momblant