Vuitanta anys

(Publicada a La Comarca el 30 de març del 2018)

El passat 27 de març va fer vuitanta anys que l’aviació italiana va bombardejar les poblacions de Valljunquera, el Mas de Llaurador i la Vall del Tormo. A este primer atac des de l’aire li va seguir una segona ofensiva de l’aviació per atemorir l’afeblida resistència republicana. Després de les conseqüències dramàtiques del bombardeig civil d’Alcanyís de principi de març, la població matarranyenca va fugir de les viles als refugis al camp per evitar els efectes del sagnant càstig aeri. Quatre dies més tard, el 31 de març del 1938, els legionaris italians ocuparen definitivament estes tres viles veïnes. Creuaren el riu Matarranya i prengueren el mas de Cassos -mas dels Escassos- al terme de Massalió i ocuparen el mas dels Frares i el Mas del Llaurador en el terme de Valljunquera i la partida de les Foies al nord de la Vall del Tormo. Després d’una forta resistència de l’11 Divisió del general republicà Enrique Líster, durant el mes de març, a les Ventes de Valldesgorfa i al Mirablanc a Valljunquera, la presa de les tres viles situades a l’esquerra del Matarranya mitjà va ser relativament fàcil per a l’exèrcit italià de Mussolini que avançava ràpidament en direcció cap a Catalunya. Els últims anys han aparegut moltes col·leccions de fotografies del pas dels legionaris durant la guerra civil pel nostre territori, entre totes estes imatges, dos instantànies del bombardeig aeri de la Vall del Tormo i Valljunquera, i altres de la relació en la reraguarda de les tropes italianes amb la població civil. Al fossar de la Vall del Tormo encara es conserven una dotzena de creus que recorden els morts italians en la passada guerra civil i guardo les memòries d’un soldat de la lleva del biberó, Manel Dómine, que lluità en l’artilleria republicana en estes tres viles a les ordres de Líster. Records d’una guerra civil com a conseqüència d’un enorme fracàs col·lectiu.

 Carles Sancho Meix

“Vall-de-roures”, de tota la vida

(Publicat a la columna Viles i gents, de La Comarca, 30/3//2018).

Natxo Sorolla

Per als noms de pobles (topònims) sóc bastant tolerant. Escric lo nom del meu poble en la grafia històrica “Pena-roja”, parlant uso lo topònim castellanitzat “Penyaroja”, i séntigo simpatia quan alguns al Baix Matarranya li diuen “Penyarròia” en una ò com una casa. A tot lo Matarranya se combinen topònims tradicionals i topònims en castellà, i uns respecten les tries dels altres. Però hi ha un corrent que no tolere lo nostre topònim històric Vall-de-roures. L’argument és senzill, i fals: «mai s’ha dit Valderrobres». Encara que entre la gent gran encara és fàcil sentir “Valldarrores”. Però l’argument se repeteix periòdicament.

Estos dies ha vist la llum una perla, editada per Prensas de la Universidad de Zaragoza: «”Sie manifesta cosa a tots hòmens”. El català del segle XIV en textos notarials del Matarranya (Terol)», elaborat pels professors Javier Giralt i Mª Teresa Moret (Unizar). Han editat 50 pergamins notarials que es van escriure entre 1305 i 1392 al Matarranya, a on s’observe que tenim una tradició escrita antiga en la nostra llengua. De fet, ere la llengua normal de l’administració, a diferència de l’actualitat. Però tornant al tema: als textos històrics apareix 9 vegades lo topònim «Vall-de-roures», 11 vegades «Val-de-roures», i no apareix cap vegada «Valderrobres». Expliquen que el so “ll” se solie representar tant per dos «ll» com per una sola «l», seguint la tradició llatina (pàgines 149-151). Per això combinen tant «Vall» com «Val».

Com a exemple, l’any 1359 escriu lo notari Sanxo Cervelló «Sie a tots manifesta cosa com yo en Roy Péreç de Baçtan, escuder et batle en Vall-de-roures et en la tinença». Entenc que algú actualment se séntigue més còmode en la denominació castellanitzada. Però no entenc que algú no tolero la denominació històrica del seu poble, o encara més, la considero forastera. Tota la vida van escriure Vall-de-roures. És la nostra tradició local. Perquè els pergamins, allà a on no es van cremar, continuen conservant la memòria de «tota la vida».

Aigua escassa

(Publicat al Diario de Teruel el 24 de març del 2018)

 “Al meu país la pluja no sap ploure: / o plou poc o plou massa; / si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe”, diu una coneguda cançó de Raimon, lo cantautor de Xàtiva. Sequeres cícliques, pluges irregulars i torrencials, pedra… són ben conegudes a la nostra terra, a on l’aigua és una preocupació atàvica, entre precs al cel i no pocs conflictes. Este passat dijous 22 de març es va celebrar lo seu Dia Mundial. La construcció d’infraestructures i la seua gestió ha anat variant i progressant al llarg dels temps, des de canalitzacions i pantans a la progressiva implantació a mitjans del segle passat d’un sistema d’abastiment públic d’aigua corrent, que ha sigut, sens dubte, un dels progressos socials més fonamentals a la nostra vida, amb una especial incidència al dia a dia de les dones. Prou d’anar en cànters a la font –aquelles Aguadoras famoses esculpides per Gargallo—, o a llavar als llavadors públics, carregades de panistres plens de roba. Quants canvis al benestar i la higiene! En contrapartida, tindre el líquid element dins de casa, a cop d’aixeta, genera un consum domèstic desorbitat en paral·lel al de l’agricultura intensiva connectada a la sèquia i la talladora. Ací s’ha passat en dates recents de regar a manta per tandes al degoteig o l’aspersió. Resulta ineludible en este context de meteorologia adversa, agreujat pels rigors del recent canvi climàtic, plantejar-se un ús racional individual i planificacions més globals per tal de gestionar la repartició dels recursos hídrics. Difícil solució: los pantans i transvasaments a les zones més seques es fan a costa de dixar sense aigua els municipis riberencs i de provocar l’alteració de la riquesa ecològica de les conques. Lo Plan Hidrológico Nacional de 2001 va resultar polèmic, havent de ser modificat, de la mateixa manera que algunes decisions de les confederacions hidrogràfiques han generat protestes concretes i plataformes opositores ciutadanes com la de Salvem lo Riu Bergantes. Seguirem mirant al cel, haurem de tancar amb seny l’aixeta.

María Dolores Gimeno

El bé

(Publicada a La Comarca el 23 de març del 2018)

Estic immers en la lectura de ‘Vida i destí’, de Vasili Grossman, una obra monumental en tots els aspectes. Avanço lentament perquè disposo de poc temps de qualitat per a esmerçar-hi l’atenció que mereix, ja que a cada paràgraf hi ha motiu per a la reflexió.

Grossman se m’apareix lúcid i precís en les seues definicions del feixisme, de la llibertat o del fanatisme. Afirma que l’assoliment del bé és l’objectiu últim de la humanitat. Un concepte tan ampli, però, li suscita moltes preguntes: “Existeix un bé aplicable a tots els éssers, a totes les tribus, a totes les circumstàncies? O potser el meu bé és el mal per a tu i el bé del meu poble, el mal per al teu?”. També hi ha l’evolució del concepte ‘bé’ al llarg de la història, atès que coses que abans eren vicis, ara són virtuts i viceversa. En els seus inicis, les religions i els sistemes polítics tenien el bé com a finalitat, però han acabat produint grans mals en milions de persones. I és que Grossman va viure la Revolució Russa, l’evolució del règim comunista, la Segona Guerra Mundial i els grans moviments de masses del segle XX.

‘Vida i destí’ no es va poder publicar fins el 1980, a Suïssa (feia vint anys de la mort de l’autor), després d’haver eixit clandestinament de la Unió Soviètica en forma de microfilm. M’esgarrifa pensar què hauria significat per a la literatura i el pensament la pèrdua d’aquesta obra.

Els meus avis, coetanis de Grossman, van viure el flagell de dues dictadures i l’ensorrament del somni democràtic de la República. Els pares van patir els anys de plom del franquisme fins ben entrada la trentena. Quan per fi va morir el dictador, la meua generació eixia de la infantesa… Ara, tinc la sensació que rebroten comportaments que creia superats pel progrés moral de la humanitat. Torna la intolerància contra col·lectius de persones, s’apliquen les lleis per a retallar la llibertat d’expressió… Em fa por que les meues filles no acabin vivint en un món pitjor que el d’avui. Diuen que la humanitat fa dues passes endavant i una enrere. Em temo que ara estem en retrocés. Només espero que la passa no sigui massa llarga.

Carles Terès

Clatellada a la justícia espanyola

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 17 de març del 2018)

Fa ben pocs dies el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va sentenciar que cremar fotografies dels reis no passa de ser un acte de llibertat d’expressió. L’Audiència Nacional va condemnar fa onze anys a dos joves de Girona a 15 mesos de presó, que va canviar posteriorment per una multa de 2.700 euros, la qual va ratificar el Tribunal Constitucional,  perquè els dos manifestants havien comès delictes “d’incitació a l’odi i a la violència” que no s’emmarcaven en el dret de llibertat d’expressió. L’Estat espanyol ha de tornar-los els 2.700 euros i compensar-los amb 9.000 euros per despeses del judici. Els revessos de la justícia espanyola per aquests motius, en els dos últims anys, ja superen la quinzena. Ni la persecució de titellaires; ni les condemnes recents del raper Valtònyc, condemnat a tres anys i mig de presó per “enaltiment del terrorisme, calúmnies i injúries greus” a la Corona, com també el cas de Pablo Hasél condemnat a dos anys i un dia de presó per “enaltiment del terrorisme”; ni l’abús increïble i injustificable de la presó preventiva –quatre presos polítics catalans– del jutge Llanera, privant-los dels seus inalienables drets polítics; ni els rebuig dels tres grans partits espanyols (PP, PSOE i C’s) a l’eliminació del delicte d’injuries a la Corona del codi penal, fan preveure que l’Estat espanyol (govern, altes institucions de la justícia i el gruix de votants) hagi emprés el camí de la rectificació i el respecte dels drets d’opinió i manifestació. No oblidem pas que també Amnistia Internacional va denunciar en el últim informe anual que Espanya havia vulnerat reiteradament els drets humans a Catalunya, i ara carreguen contra la censura que s’està exercint sobre la societat espanyola en general i demanen l’excarceració dels presos de consciència catalans. Estàvem segurs que ens havíem vacunat contra els virus anomenats “franquistes”, sense assabentar-nos que a Espanya hi romanen encara ancestrals pors a la llibertat. Avia’m si alguns virus s’han fet resistents als antibiòtics democràtics! No vull ni pensar que no provingui el problema dels gens carpetovetònics… Tot i que, si atalaiéssim l’horitzó més enllà de les fites celtibèriques, encara que fossi excepcional, algun altre exemple trobaríem.

José Miguel Gràcia 

La jaqueta de piquets

(Publicada a La Comarca el 16 de març del 2018)

Fa sixanta anys, en una economia de subsistència com ere encara la nostra, la cultura del pedaç estave a l’ordre del dia. I a base de pedaços i sorgits s’apanyave la roba i es mirave d’aprofitar-la fins que ja no donave més de si. Ara, pel que fa a la vestimenta del criaturam, algunes famílies depenien de la bona voluntat dels seus parents de la capital. Així, l’arribada dels paquets amb roba usada, però encara útil, ere esperada amb expectació i molt celebrada pels menuts, i encara més pels grans. Alguna volta els nostres familiars de Barcelona també mo’n van enviar. I jo en vaig fer servir unes quantes peces. Però en lo meu cas, allò de reaprofitar la roba d’uns altres, sobre tot la de mudar, es va allargar de forma extraordinària, concretament fins als vint-i-un anys. Resulte ser que entre les amistats de casa nostra comptàvem amb un curiós personatge. Corredor comercial de professió i una mica excèntric, entenie que la seua faena demanave, a part d’un caràcter agradable (empatia en diríem ara), elegància i varietat en el vestir. Certament, lo seu ere un estil propi, una mica estrany si es vol, però indubtablement atractiu. I partint d’aquella premisa comptave sempre amb un complet i llamatiu (a voltes extravagant) vestuari que renovave cada dos per tres. Ell ere feliç alternant al seu gust camises, corbates, jaquetes, pantalons i sabates ben acolorides i relluents. I com que érem de la mateixa talla, de tant en tant em regalave alguna jaqueta o algun pantaló. Jo li ho agraïa molt, encara que després tinguera els meus dubtes a l’hora d’eixir al carrer lluint una roba tan estrident. I és que anar vestit d’aquella manera tan extraordinària tenie les seues servituds. I ja n’estava escarmentat. Perquè durant un temps vaig passejar per les festes majors i sales de ball de Girona i la Costa Brava una jaqueta ben llampant, de color coure envellit motejada de diminuts piquets blancs, que m’havie passat i que ere molt cridanera. Però al remat hi vaig haver de renunciar perquè tot déu em preguntave si jo era un dels músics de l’orquestra. I allò, per al meu caràcter vergonyós, ja va ser massa.

José A. Carrégalo

De llengües perseguides

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 10 de març del 2018)

          Hi ha molts catalans que afirmen ser bilingües i diuen que parlen en català als qui parlen en català i parlen en castellà als qui parlen en castellà. Això seria una cosa natural, però en general només ho practiquen la gran majoria dels catalanoparlants, perquè la costum habitual és que la gran majoria dels castellanoparlants no senten la obligació social (fora de l’escola) de parlar en català, perquè com (segons ells) tots ens entenem en la llengua espanyola, per què cal parlar-ne un altra? (que suposo que consideren no espanyola). Aquestes persones que de costum ni empren el català ni el volen emprar ni són bilingües ni són catalans: són espanyols que viuen a Catalunya. Jo, franjolí, que no sóc bilingüe de naixement, però sí per obligació, sóc aragonès i tothom així m’ho reconeix, però per què? Perquè sempre parlo en públic en castellà. Imagineu-vos que jo intentés parlar sempre la meva llengua materna (el català) que com científicament està demostrat és una llengua aragonesa; no solament ningú em consideraria aragonès, sinó que la gran majoria d’aragonesos em titllarien d’enemic d’Aragó, de antiaragonès. Doncs això mateix fan gran part dels castellanoparlants a Catalunya: negar-se a parlar en català, exigint la mateixa condició de catalans i els mateixos drets lingüístics que els parlants vernacles. La senyora Arrimadas es queixa de que el castellà es tracta a l’ensenyament com una llengua estrangera, com l’anglès o el francès (dos hores obligatòries). Doncs, senyora Arrimadas, vostè em dirà com se tracta a l’Aragó la meva llengua o a l’aragonès, que són opcionals i ningú té la obligació de conèixer-les: si més no com una llengua estrangera molt exòtica (clar que, segons el seu partit, a qui li pot interessar seriosament l’ensenyament d’una L.A.P.A.O. o L.A.P.A.PY.P.?)

          Comprenc que als espanyols que viuen a Catalunya els interessi la substitució lingüística, imitant als francesos que vivien a Brussel·les, i molts altres casos en els que la llengua imperial es menja al peix petit, però també comprenc els catalans que s’hi resisteixin, abans de convertir-se en una mena d’aragonès, de llogaret d’Astérix, o de reserva índia.

Antoni Bengochea

Pel temps de la verema

(Publicat a La Comarca el 9 de març del 2018)

Ere pel temps de la verema, cap a l’octubre, i cada any es repetie el mateix. Matinàvem per estar al peu de la tira de vinya a punta de dia. Eixíem de casa quan encara ere de nit, i ben de nit.

Tota la família. Iaios, pares i fills. També algun amic que ens ajudave o que intercanviave ajuts per a veremar en acabat les seues finques. Gent des de seixanta anys fins a xiquets d’escola. Passàvem tot el dia veremant, ajupits al voltant del ceps. Només una parada per dinar amb quatre mossos. Mon pare se n’encarregave, al tardet, de portar el raïm amb el tractor a la bodega cooperativa, als afores del poble. Havie de fer coa, una coa ben llarga de vegades, per graduar el sucre del raïm i buidar-lo. La família, com no podie tornar cap a casa amb el remolc carregat de verema, deixave el tall més tard, a postes de sol, amb algun cotxe i, de vegades, a peu. Arribàvem a casa amb els primers estrels al cel.

Ja voltant la mitjanit, tots ens gitàvem cansats, amb la renyonada dolorida i el cos i el cap ensopits. Però algú seguie despert encara una bona estona més. A la cuina es sentie trastejar fins la matinada. Les llums de tota la casa estaven apagades, menys al foc, on ma mare seguie treballant per preparar el dinar del sondemà. Mentre la resta de la família dormie, ella seguie treballant. Cansada i sola trafegave entre paelles i cassoles. I en ser demà, de matinada, una altra vegada al tall. I així una setmana i una altra. Però no va poder cotitzar per rebre una pensió de jubilació. L’Administració no li ho va permetre. No treballave prou per a tindre’n dret.

I el dia 8 de març les dones van parar per reivindicar igualtat. Fartes.

Lluís Rajadell

Emilio Gastón (in memoriam)

(Publicada a La Comarca el 3 de març del 2018)

Emilio Gastón, primer Justícia d’Aragó de la Democràcia (1987- 1993) es va morir el passat 22 de gener quan tenia 83 anys. La gent de la Franja hem perdut un bon amic, perquè des del primer dia al càrrec, pel que va ser elegit per les seves conviccions d’aragonesista i demòcrata, sempre va ser al costat dels que defensem la nostra terra i les condicions particulars del nostre caràcter i cultura. El Justícia Gastón, respecte a la nostra condició d’aragonesos de llengua catalana feie natural lo que per molts altres polítics i funcionaris d’aquell moment i d’ara, segueix sent un problema que no volen entendre ni resoldre. Tan natural, que se li podie escriure una carta en català i ell te la contestava. Perquè Emilio tenia molt clar que les llengües més antigues d’Aragó, són un bé cultural d’incalculable valor que s’ha de preservar, com a poc perquè les generacions futures sàpiguen d’on venim i quines són les nostres arrels i la nostra història.

La figura del Justícia es va crear al segle XII en plena Reconquesta, en la missió de moderar en els conflictes entre el Rei i la Noblesa; presidir les Corts d’Aragó en absència del Rei; protegir els drets individuals i col·lectius dels ciutadans enfront de les actuacions irregulars del poder… I en l’època actual, defensar l’Estatut d’Autonomia, tutelar l’ordenament jurídic aragonès i supervisar l’activitat de l’Administració.

El 1711, com a conseqüència de la Guerra de Successió que va entronitzar els Borbons a la monarquia espanyola, es va suprimir la institució del Justícia, i no es va tornar a recuperar fins al 1982, quan els aragonesos hem tornat a tindre institucions pròpies. L’episodi més destacat i dolorós en tota la història del Justícia es va produir al desembre de 1591 quan Juan de Lanuza el Mozo, Justícia d’Aragó, va ser decapitat per defensar els Furs i oposar-se a la invasió del Regne d’Aragó per l’exèrcit estranger de Felip II. Més avant li dedicarem una columna al nostre heroi Juan de Lanuza.

Tomàs Bosque

Pere Calders i l’alliberament de Terol

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 3 de de març del 2018)

        La Sedició el 18 de juliol del 1936 de quasi tots els caps militars espanyols, coneguda també per l’eufemisme de Guerra Civil, va triomfar a la nostra capital aquell mateix dia. Terol no fou alliberada pel nou exèrcit, que la República havia anat creant, fins al 7 de gener del 1938 en una duríssima lluita que va durar del 21 de desembre del 1937 fins al 7 de gener de l’any següent. Poc abans d’aqueixa darrera data el sergent cartògraf Pere Calders hi va arribar procedent del País Valencià. Feia pocs mesos que havia ingressat voluntari per anar al front a defensar la República inscrit en el cos de carrabiners –tenia 25 anys d’edat, era casat i pare d’un fill. El tinent coronel Albert Alejandrino, militar portuguès al servei de la República, aviat el va seleccionar per a formar part de les seves Unitats de xoc. L’experiència de l’alliberament de Terol de primera mà per part d’en Calders, unida a les seues activitats com a escriptor –ja havia publicat uns quants contes en revistes i diaris i el seus dos primers llibres– i com a periodista –havia estat director de L’Esquella de la Torratxa en la segona època- va provocar que li encarreguessen un llibre sobre les seues accions dins les unitats de xoc d’Albert Alejandrino, i especialment el testimoni directe de l’alliberament de la nostra capital. Això sí: sempre sota censura militar i estatal, com no podia ser altrament vistes les tràgiques circumstàncies. El llibre amb el títol de Unitats de xoc i amb pròleg d’en Carles Riba fou publicat a Barcelona el mateix 1938 per La Institució de les Lletres Catalanes, fundades feia ben poc. La segona edició hagué d’esperar fins al 1983, 45 anys després, publicada ara a Barcelona per Edicions 62. Amb aquest obra caldersiana es va inaugurar la temàtica de la Sedició del 18 de juliol del 1936 en els escriptors en la nostra llengua a l’Aragó, que ens ha donat noms tan importants com Joan Sales, Lluís Capdevila i Lluís Rajadell entre bastants d’altres.

Artur Quintana i Font