Túpac Amaru

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 13 del 2018)     

El 1780 al Perú, el “curaca” descendent de l’últim sobirà inca Túpac Amaru I, José Gabriel Condorcanqui, conegut com Túpac Amaru II, propietari de terres i mules per al transport a Potosí, va liderar una insurrecció popular per l’abolició de la “mita” –treballs obligatoris dels indis a les mines–, contra els repartiments dels virreis i per la reducció de taxes duaneres. També havia demanat un títol hispà de noblesa, però l’Audiència de Lima li va denegar. Si bé al començament el moviment va reconèixer l’autoritat espanyola de la Corona, més endavant es va convertir en un moviment independentista i en la revolució més gran de la història del Virregnat espanyol. Per raons evidents i altres no tant, l’aixecament, que va produir morts i l’execució de l’arbitrari i cobdiciós corregidor espanyol Arriaga, aviat va ser esclafat i Túpac Amaru empresonat i severíssimament jutjat i condemnat. El Visitador José Antonio de Areche  va dictar la sentència: “Pel horrorós crim de rebel·lió o alçament general… condemno a José Gabriel Tupac Amaru, a que sigui portat a la plaça principal i pública d’aquesta ciutat [Cusco], arrossegat fins al lloc del suplici, on presenciï  l’execució de les sentències [a la forca o decapitació] que es donin a la seva dona, Micaela Bastidas, als seus dos fills…, al seu oncle…,  al seu cunyat …, i alguns dels principals capitans i auxiliadors de la seva iniqua i perversa intenció o projecte, els quals han de morir en el propi dia; i concloses aquestes sentències, se li tallarà la llengua, i després amarrat o lligat per cadascun dels braços i peus amb cordes fortes, … a les cingles de quatre cavalls; … parteixin o arrenquin a una veu els cavalls, de manera que quedi dividit el seu cos en altres tantes parts, emportant aquest, … al turó o alçada anomenada de Picchu, … perquè allí es cremi en una foguera que estarà preparada, tirant les seves cendres a l’aire… el seu cap es remetrà al poble de Tinta, … un dels braços al de Tuñgasuca, … i l’altre … a la capital de la província de Carabaya… una cama al poble de Livitaca…, i la restant al de Santa Rosa a la de Lampa,… que les cases d’aquest siguin arrasades o batudes, i salades a la vista de tots els veïns del poble… que es confisquin tots els seus béns, per la qual cosa es dóna la corresponent comissió als jutges… Així ho proveí,…vaig signar… sentència definitivament jutjant.” L’execució va ser encara més acarnissada que la sentència: després d’uns quants intents fallits d’esquarterament, van haver de decapitar-lo.

José Miguel Gracia

Anuncis

Han vingut los Reis

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 6 de gener del 2018)

A la nit del 5 al 6 de giner la solem qualificar de màgica. Quantes il·lusions se desemboliquen en lo demà al matí —avui mateix—, bressades en tot un món infantil: dixar la finestra oberta, preparar minjar pals camells, col·locar les sabates o mirar a la xaminera. Abans s’han escrit cartes, que s’han donat en mà a un carter reial o que alguns han tirat —vam tirar— a la mateixa bústia de Correus sense segell, perquè SS. MM. d’Orient tenen una franquícia gratuïta. I encara més abans, molts dies vivint la dolça amenaça i el bon propòsit de portar-se bé, que, si no, no duran res o solament carbó. Al voltant, los germans, cosins o amics de més edat amenaçant secrets. A les nostres viles, en pocs recursos econòmics, la màgia siria menys possible sense la col·laboració d’associacions o veïns voluntaris que treballen les setmanes abans per preparar una cavalcada il·lusionant. Ací s’ha de recórrer a l’enginy i als recursos disponibles, amb la peça principal dels tractors, per sort ben a mà, convertits en carrosses: llums, purpurines, robes que brillen per guarnir trons… I jòvens que es disfressen amb vestits de confecció casolana i de molt efecte, i que llancen caramels i confeti. Al mig de tot, uns Reis ben mudats en capes, barbes i corones brillants, molt similars a les dels que desfilen simultàniament per les cavalcades urbanes de la tele. És la finestra per a on los miren los escassos xiquets de les viles més despoblades, però me’ls imagino  peregrinant en los seus pares al poble gran del costat a mirar en la boca oberta la visita més aguardada de l’any. Esta celebració escènica, ja centenària, ha imposat lo seu esplendor sobre la tradició ancestral del tronc de Nadal, tan modest, “que caga terrons i pixa vi blanc”, i tot i l’arribada tardana a punt d’acabar les vacances escolars, encara aguanta davant lo seu recent competidor Pare Noel, que es limita a posar solitari i somrient en algun centre comercial llunyà. Nit màgica i matí lluminós de la infància.

María Dolores Gimeno

Recer sociolingüístic: «De 15 amigas bi’n habría 10 que charrasen cheso, y agora no»

Publicat a Viles i gents, La Comarca, 5/1/2018

Natxo Sorolla

La llengua aragonesa va ser una de les llengües de la Cancelleria de la Corona d’Aragó. A Torrecilla, Casp o Valdealgorfa se conserven veus de l’aragonès com fiemo (fem) o ababols (roelles). I al nostre català del Matarranya tenim característiques que coincideixen en l’aragonès, com lo pronom i el substantiu de la frase *tos agarraré el *totxo. Però més enllà del nostre aragonès residual, l’aragonès és una llengua viva. Al Seminari Aragonès de Sociolingüística ham tingut lo plaer d’estudiar la situació sociolingüística a la comarca de la Jacetania.

La realitat és molt diferent segons l’àrea. A pesar que a Jaca hi ha un nombre important de parlants, queden diluïts per la ciutat, i els entrevistats declaraven que «falta, a lo mejor, l’ambiente de poder-lo practicar». A Ansó és viva i activa l’última generació que va aprendre la llengua de sos pares, però ja no l’ha transmès als seus fills. L’espai més favorable a la llengua es trobe a Echo. Una vila de 650 habitants, com molts dels pobles matarranyencs. Un espai on dones autòctones en tota naturalitat contestaven en aragonès cheso els meus comentaris en castellà. Quin goig fan los pobles a on la llengua té este recer, que estan orgullosos del seu patrimoni, i de la seua llengua!

En l’estudi d’Echo mos ham centrat en los xiquets en edat escolar. L’aragonès té una presència important en una quarta part de les relacions entre infants, però també és cert que la majoria de les relacions són en castellà. Si hi ha un grup que use una mica més l’aragonès, són les xiques. Això és una dada favorable. Però també es pot convertir en una debilitat, si les dinàmiques de despoblació rural continuen actuant de la mateixa manera.

Però el punt que més m’ha fet rumiar són la coincidència de les condicions adverses en les que perviuen les llengües minoritzades, i la fragilitat dels murs de contenció que hi alcem. I és que les llengües minoritzades han perviscut a Echo, a Fraga o a Vielha perquè tenen una massa prou forta de parlants que s’estimen la llengua i que lliguen los pobles en la seua història. Però quan esta massa comença a perdre la seua hegemonia, als parlants individuals se’ls fa cada vegada més difícil usar-la, i se’ls marque i deslegitime simplement per usar-la en normalitat. A esta protecció que les comunitats lingüístiques minoritzades fan sobre la pròpia llengua m’agrade dir-li «recer sociolingüístic». I una dona chesa mos va donar la clau: «Lo que pasa es que [antis] de 15 amigas bi’n habría 10 que charrasen y cinco que no, y agora ye alrevés». Un procés que a natres mos ha començat a posar contra les cordes de Mequinensa en amunt. Aprenguem los uns de l’experiència dels altres. Mantindre el recer de les nostres llengües és vital.

Referències sobre l’aragonès al Matarranya i el Baix Aragó:

  • Albiac, Roberto. (2017) Paral·lelismes lèxics entre l’aragonés i el parlar de Favara de Matarranya. TFG del Grau en Filologia Catalana de la Universitat de València, curs 2016-2017.
  • Quintana, A. (2004). El aragonés residual del bajo Valle del Mezquín: pa San Antón ni buaira ni dorondón (2a ed.). Torrecilla de Alcañiz: Ayuntamiento de Torrecilla de Alcañiz. Recuperat de (1a edició: http://ifc.dpz.es/recursos/publicaciones/07/30/04quintana.pdf)
  • Collellmir Sentíes, J. (2007). Estudio lingüístico de la región de Caspe. Centro de Estudios Comarcales del Bajo Aragón.
  • Asociación de Madres y Padres; maestras y alumnos de la escuela publica de Valdealgorfa. (2003). Vocabulario valdealgorfano (trabajo escolar). El Justicia de Aragón.