El Aragonés: una lengua románica

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 31 d’agost del 2013)

En temps de penúria LAPAO-LAPAPYCA, de desbordat deliri de destruir tot el que no siga castellà per part del Govern amb la dita Llei de Llengües,  és un plaer trobar-se amb un llibre com el que encapçala aquest article, on del primer moment queda clar que a l’Aragó s’enraonen tres llengües: aragonès, català i castellà. Ens retorna bona part de la nostra dignitat com  aragonesos, d’aquesta dignitat que el nostre Govern fa tot el que pot per a furtar-nos-la. El llibre és escrit per als aragonesos de llengua castellana, que saben ben poc de la llengua aragonesa, malgrat tenir-la al davant. Es va publicar en fascicles al Periódico de gener a maig d’enguany i ara ha eixit com  llibre i, a  més, amb el Vocabulario básico bilingüe aragonés-castellano, castellano-aragonés d’Antonio Martínez Ruiz.  Té disset capítols i s’hi presenta la història de la llengua aragonesa i de la seua literatura dels orígens medievals fins ara. Els autors han fet bé d’incloure a cada capítol un espai dedicat a la cultura que aquelles conformen. S’hi presenta igualment un autor de llengua aragonesa i se n’ofereix un fragment, prou ampli, en aragonès. Hi ha també un apartat, Fendo parola, amb mostres del lèxic aragonès ordenat per camps conceptuals. Des del capítol deu s’hi ofereix un curset d’aragonés. Una bona bibliografia tanca el llibre. En resum: excel·lent introducció a la nostra llengua aragonesa i a la seua literatura, amb amenitat i fonament. De lectura molt recomanable. Crítiques? Els autors podrien haver-se estalviat la frivolitat de voler-nos fer creure que els fragments en aragonés de la Pastorada de Castigaleu són la prova que s’hi parlava aragonès fa cent anys, substituït ara pel català. N’hi ha alguna altra d’aquestes frivolitats, poques, però. Ara que tenim un bon llibre sobre la llengua aragonesa i la seua literatura és l’hora de fer el mateix per a la llengua catalana de l’Aragó i la seua literatura, tant o més desconegudes entre nosaltres. Rolde, que de sempre defensa el trilingüisme aragonès, podria posar fil a l’agulla. Els altres–Universitat, associacions– hi col·laboraríem.

Artur Quintana

Anuncis

Escena Humana… Àlies Gospodin

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 24 d’agost del 2013)

Quan tenim la sort que se’ns tradueix un bon text per a l’escena a la nostra llengua, ho hem d’emfasitzar. Encara avui. O potser, més i tot, avui. I en traduir-lo, no només ens referim al benaurat llegat que suposa per a la nostra idiomàtica la transposició dels trets característics d’una parla d’una llegua determinada a una altra, la nostra, amb tots els elements que els diàlegs teatrals exigeixen, com ara son, tot pensant-ne uns pocs, els d’esventar els girs característics d’uns sectors socials en particular, o l’aportació viva, a tot oient, de les expressions pròpies d’una gerga, o l’assumpció diferencial oral que els micro-contextos socials i culturals ens transmeten en tant al ritme i la cadència que emprin… Així i tot, i complint-se el que s’ha apuntat fins aquí en el cas que avui ens ocupa, per traducció d’un text teatral volem dir, també, que d’una sola detonació en surtin reeixides diverses dianes a l’hora. Posem per cas, la de la possibilitat magnífica que se’ns ofereix de portar un text a escena; d’un text d’altres terres i cultures que no son la nostra, cap a l’escena de casa; d’un, que de primer és restringit a la comprensió d’uns pocs privilegiats pels quals el seu original no els és críptic, a arribar fer-lo accessible per a tothom que hi estigui interessat sense cap més esforç que el de sortir de casa seva i desplaçar-se a un teatre. I adonar-se aleshores, que de llunyà, aquell text, no en té tant. O fins i tot, en el cas d’Àlies Gospodin, gens.  I tot plegat pel mòdic preu d’una taquilla inversa que el passat mes de febrer la Sala Beckett de Barcelona-Obrador Internacional de Dramatúrgia en coproducció amb Bohemia’s, l’Ajuntament de Mataró i tota la companyia al ple que s’havia embarcat en l’agosarada aventura de posar dempeus aquest text, van instaurar de manera pionera entre el públic al capdamunt d’aquesta crisi esperpèntica que estem vivint. Per això mateix paga la pena fer-ne referència retornant a la memòria aquesta peça del jove dramaturg alemany Philipp Löhle, autor de l’obra que en la seva llengua original fou estrenada al 2007 a l’escenari del Schauspielhaus de Bochum,  devent aquesta complaent traducció a l’Anna Soler Horta en la honesta producció dirigida per Moisès Maicas i multiinterpretada per Mireia Aixalà, Pau Sastre i Jacob Torres, tot rotant els dotze més u personatges que s’hi debaten. I d’això mateix, de debat es tracta, i aquí és on apropem aquest argument al primeríssim ordre del dia: de qüestionar-nos el sistema capitalista, quan en Gospodin decideix optar una forma de vida que suposi “agafar al capitalisme pels ous”. I per tal d’aconseguir-ho desenvolupa un dogma que s’estampa escrit a una paret de casa seva, per a no perdre’n la referència cada dia del mon en aixecar-se pel matí:

Núm. 1: Marxar no resol res!

Núm. 2: Els diners no han de ser necessaris!

Núm. 3: S’ha de renunciar a les propietats!

Núm. 4: La llibertat és no haver de prendre decisions!

En clau propera al teatre de l’absurd, les escenes es succeeixen en l’alternança de diàlegs sempre entre Gospodin i un sol dels altres personatges, i de monòlegs de qualsevol dels altres, tot exposant en trepidants imatges descriptives – prou belles, més pròpies de la narració que no pas de la dramatització- les trifurques i el desempar de Gòspodin en la seva cerca per aconseguir materialitzar el seu dogma. I en aquesta cursa desenfrenada, talment féssim saltirons damunt còdols decurs avall quan no volem que la riuada ens enxampi, a voltes de puntetes, a voltes relliscant i banyant-nos fins el genoll- aquesta història ens fa passar com aquell qui no vol la cosa per sobre de tots els punts forts i els punts febles que el capitalisme ha deixat en la nostra actual forma de vida. Agraïm, doncs, a tots els implicats, l’esforç que ha suposat compartir aquesta Escena Humana amb tots nosaltres, tot comunicant-vos a través d’aquesta producció.

                                                                                               Marta Momblant

Gibraltar, Malvines, Ceuta, Melilla…

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 17 d’agost del 2013)

L’etern conflicte espanyol amb la Gran Bretanya, per la sobirania del Penyal de Gibraltar s’ha tornat a escalfar pel llançament de blocs de formigó al mar des de Gibraltar. Espanya ha intensificat els controls de entrada, la qual cosa ha produït interminables retencions. També prepara accions legals i estudia portar l’assumpte al Consell de Seguretat de les Nacions Unides, fent front comú amb Argentina, en aquest cas per la sobirania de les Malvines. D’altra banda, David Cameron ha dit que està preparant “accions legals sense precedents”. Tot acabarà en res.

Algú pensa que la Gran Bretanya, algun dia, transferirà la sobirania del Penyal a Espanya o les Malvines —“hermanita vuelve a casa”, com diu la cançó d’Ariel Ramirez i Atahualpa Yupanqui— a l’Argentina?

No seria més fàcil i democràtic deixar parlar els ciutadans dels territoris qüestionats? Los “llanitos” ja ho han fet en dues ocasions i en ambdues s’han manifestat favorables a romandre com estan. Que es faci un referèndum a les Malvines i sabrem el que pensen els habitants d’aquelles terres. No sé si cal preguntar als de Melilla i Ceuta si volen seguir pertanyent a Espanya, en tot cas, si el regne del Marroc, presenta formalment reclamacions de sobirania, es fa una consulta als ceutís i melillencs i es posen els resultats sobre la taula. Per què no s’ha fet encara el referèndum al Sàhara. I si preguntéssim als habitants del Comtat  de Trevinyo, ara de Burgos, si volen pertànyer a Àlaba, de la qual estan envoltats? Té dret Catalunya a decidir per majoria el seu futur com a poble independent o restar a Espanya com ara? Qui por gosar dir que no és pas un plantejament ben democràtic?

 Se’ns omple la boca de paraules i frases com: llibertat, democràcia, drets ciutadans individuals i col·lectius, dret de decidir, etc.; i quan algun país, nació o grup de ciutadans volen exercir-los apareixen els drets històrics, els antics tractats, els drets derivats de la conquesta, la sobirania compartida, les interpretacions restrictives de les constitucions, etc. Si alguna cosa és prou manipulable, aquesta cosa és la història. I què en penseu de les normes i els drets constitucionals?  S’apliquen tots amb la mateixa diligència

José Miguel Gràcia  

Nonacionalistes vs. «aldeanos»

Carles Terès. La Comarca, columna «Viles i gents», 16 d’agost de 2013
Què és un nonacionalista? L’etimologia no enganya: algú que no se sent adscrit sentimentalment a cap nació o que no té l’impuls de defensar-la. Vist així, un nonacionalista autèntic seria una mena de camaleó, un Zèlig woodyallenesc que s’adaptaria a les identitats que va trobant-se en el seu periple vital. Com molts emigrants europeus als Estats Units, que fins i tot es canviaven el nom i renunciaven al seu idioma a per a semblar més americans. Tanmateix, a les nostres Espanyes, el mot canvia de significat radicalment. El nonacionalista espanyol (generalment monolingüe castellà per naixement o vocació) no se li posa gaire bé la puixança i prestigi que algunes llengües no castellanes han adquirit a Espanya des que hi ha democràcia. Per a resoldre aquest dilema moral, titlla d’«aldeano» aquell que s’entossudeix a emprar el propi idioma en tots els àmbits de la vida (oficial, acadèmic, etc.). La paradoxa més gran ve del fet que aquests menystinguts «aldeanos», a diferència de molts nonacionalistes, dominen perfectament les dues llengües, la pròpia i la castellana. Els amics de l’altra banda de l’Algars que estiuegen entre nosaltres, es queden parats de veure el tracte que rep la nostra llengua per part del govern autonòmic aragonès. «Que no pagueu els mateixos impostos, vosaltres?» ens interroguen. De fet, n’hi ha uns quants que comencen a qüestionar-se la conveniència de seguir sufragant un estat que, diuen, només posa pals a les rodes al desenvolupament de la seua cultura, entre altres coses. En les tertúlies que, inevitablement, sorgeixen sobre aquest tema, els aragonesos ens anem quedant sense arguments per a convèncer-los del contrari. I més ara que diuen que parlem LAPAO i ens costa de fer-nos entendre. Sempre queda el recurs de xerrar de futbol o de si enguany trobarem bolets perquè ha plogut quan calia.

La quera

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 10 d’octubre del 2013)

La quera és un insecte. Viu a gust dins del moble, que recorre de dalt a baix. Rosega amb insistent nyec nyec, fica ous, se multiplica… Discreta, deixa la marca del minúscul forat i una fina polseta davall. Del moble passa a la biga —o igual venia d’allí— i se’n va al barandat, al marc de la porta, a un altre moble… Una mà fumiga forat a forat lo que es veu i a cegues a la part oculta, un dia i un altre. Massa fronts oberts. Formen part de la casa gran i vella dels pares i dels seus records. Allí està el llit, també corcat, tauletes amb àlbums de fotografies, solonars buits, llibres atossalats en caixes, roba d’altres temporades que es guarda per si toca disfreçar-se, algun Rosebud amagat de la infància… Tot hi cap enmig de l’amenaça de les queres. Són los corcs de la fusta.

Los queruts són diminutes queres humanes que s’obstinen a rosegar espais més grans, més difícils, sense desfallir a cop de queixa. Alguns ho fan un a un, però funcionen millor junts, en grup, en associacions de distinta tipologia. Viuen dins de la immensa peça social, construïda durant segles, amb fusta dels propis boscos, i apunten als drets humans en general o en particular als avantatges civils, les reivindicacions lingüístiques, los abusos individuals o col·lectius, les arbitrarietats, etc. La mà fumigadora també és ací més ampla i potent, i mira d’acabar amb los queruts insistents a cop de llei. Però ells, a poc a poc, mos a mos, van aconseguint modificar la duresa imposada i variar algunes normes injustes, rígides o absurdes. No fan en estos casos una tasca oculta sinó oberta en converses particulars, cridant al carrer o gràcies a la difusió vertiginosa de les noves xarxes socials. Són éssers vius i continuaran reproduïnt-se seguint la llei de la vida, més potent que les seues mínimes dimensions, que no convé menysprear. Queres humanes, queruts del món, uniu-tos!

María Dolores Gimeno

Tàpies, des de l’interior

(Publical al Diario de Teruel el dissabte 3 d’agost del 2013)

Si fa un més intentava trobar el meu lloc entre la caòtica munió que concorria a la macroexposició de Dalí del Reina Sofía, fa uns dies em passejava tranquil i silenciós pels amplis i solitaris espais del MNAC a Barcelona, reflexionant i deixant-me envair per l’art d’Antoni Tàpies. Dos catalans universals. Salvador Dalí, promocionat per l’espanyolisme, té un públic massificat (Àvida Dollars l’anomenava Breton), de tota mena i condició (molts, molts espanyols), que alimenta la seva megalomania i el seu narcisisme (al menys el del Dalí-Actor). Antoni Tàpies, promocionat pel catalanisme, és un ferm intel·lectual amb tendència a l’interiorització i a la espiritualitat, i obté allò que transmet: amplitud, silenci, un espai per a la reflexió i poca, molt poca gent (i pocs, molt pocs catalans). Curiosament, mentre que Dalí (home espectacle) es mou com peix a l’aigua en els formats petits i les miniatures, Tàpies (home interior) impacta més en els formats amples i murals. Així, paradoxalment, a la exposició daliniana hi ha molta gent intentant observar obres petites, i a la tapiana hi trobem molt espai buit davant d’obres bastant grans. Tots dos artistes, d’importància similar per a la història de l’art, tenen un component surrealista que els fa de difícil comprensió des d’un punt de vista racional. Dalí és més abstracte i subjectiu, però amb una expressió formal molt acadèmica. Tàpies es més realista de contingut i, de vegades, de materials, però formalment antiacadèmic (i informalista). També la relació que mantenen amb el públic els diferència: mentre que a Dalí infravalora el públic (la comprensió de la seva obra no l’importa; ell és un ésser superior que alimenta a les masses indocumentades), per tant el públic té permís de quedar-se amb la bellesa formal superficial o amb qualsevol detall, Tàpies (que potser sobrevalora el públic) busca un espectador molt més actiu que s’impliqui en el procés creatiu i en la comprensió de l’obra. Per al públic burgès l’obra tapiana és lletja, pobra, poc decorativa; i el món artístic català té una tradició (que arranca amb el gòtic i culmina amb el modernisme) molt, molt burgesa. Per això Tàpies (tan catalanista ell) té un problema amb els seus paisans.

Antoni Bengochea