Qüestió de noms

(Publicat al Diario de Teruel el dissabre 31 de desembre del 2016)

No  cal necessàriament que les llengües tinguen nom. Diverses causes –aïllament, tabús, … – poden provocar que certes llengües no en tinguen. Quan en el passat els parlants d’una llengua vivien del tot aïllats, o quasi, possiblement no sentien necessitat de donar-li’n un, perquè no els calia identificar-se davant de ningú. Actualment és la tabuïtzació de certs noms que provoca que hi haja llengües sense nom. Així davant la tabuïtzació del mot “català” al nostre país, bastants parlants no gosen fer-lo servir, i com que, altrament, no tothom accepta el qualificatiu infamant de “xapurriau” que d’altres els han encolomat, l’eviten dient, “ací se diu …”,  “natres diem …”, o com a molt: “en la nostra llengua …”, “parlen com natres/com ací”, … . Tanmateix la gran majoria de llengües sí que en tenen, de noms. Uns noms que poden canviar en ben poc de temps, com el serbo-croata que en quatre dies s’ha transformat en bosni, croata, montenegrí i serbi, o mantenir-se durant milennis, com el grec, el persa o el xinès, tot i que poden haver canviat bastant en el transcurs ininterromput de les generacions de parlants, encara que no sempre és així: l’hebreu i l’islandès no han canviat gaire amb el pas del temps. El llatí, la nostra llengua, s’ha esmicolat en multitud de noms: aragonès, asturià, castellà, català, gallec, occità, … , si bé en alguns casos ha mantingut el nom: el “ladin” de suïssos i tirolesos, o el “ladino” dels sefardites, … . L’abandonament del nom comú, “llatí” o el seu sinònim “romà”, no ens ha estat fàcil, ens recava, i molt, de deixar-los: en ple segle XIII l’Alt Rei en Jaume diu “lo nostre llatí” per al català, conscient com era que la llengua que parlava li havia arribat ininterrompudament des del temps mític de l’Imperi Romà. En el cas de l’àrab, malgrat haver-se esbocinat possiblement en més llengües neoaràbigues que no pas el llatí en les dites neollatines, ha mantingut el nom d’àrab per a quasi totes. Una de les poques excepcions n’és el maltès, pròpiament una llengua àrab magrebina.

 

Artur Quintana i Font    

Un lector alcanyissà

(Publicada a La Comarca el 30 de desembre del 2016)

Durant los vint-i-dos anys de vida d’esta columna no m’haig prodigat massa en escriure sobre els lectors. Si de cas un parell d’articles explicant que, quan escrivia, no em podia traure del cap la sensació que solament ho llegirien los companys de columna i uns pocs amics benevolents. Tal suposició la va rebatre immediatament un lector, informant-mos que mos seguie, setmana rere setmana, des dels Estats Units. Més endavant vaig tindre la satisfacció de parlar d’una jove pena-rogina que durant la sobretaula d’una multitudinària cena al poliesportiu del seu poble es va manifestar puntual seguidora del “Viles i gents”. Però ara, per a sorpresa i satisfacció meues, em correspon fer-ho d’un lector alcanyissà.

No fa molt, un dissabte al matí em va sonar el mòbil. No tenia enregistrat aquell número però vaig decidir acceptar la trucada. I l’interlocutor, que va resultar ser un home jovial i atent, donant per feta la meua estranyesa, com a primera mesura es va donar a conèixer; i a continuació es va presentar com un entusiasta lector de les meues columnes i em va informar que teníem amics comuns i que eren ells los que li havien facilitat lo meu telèfon. I sense solució de continuïtat, fent gala d’una memòria privilegiada, aquella persona va fer un ràpid però encertat repàs de les meues cinc o sis darreres columnes. La qual cosa no dixe de ser admirable si tenim en compte que en publico una cada sis setmanes i que, quan les escric ni jo mateix me’n recordo de l’anterior. I va afegir que, tot i ser castellanoparlant, a base de practicar havie acabat llegint amb desimboltura en català, encara que, per si les mosques, tenie sempre el diccionari a mà.

Quina sorpresa! Quina emoció! Un fidel lector castellanoparlant. Una persona que s’ha esforçat en llegir en un idioma, que no és lo seu habitual i que disfrute fent-ho… Malauradament, i voldria equivocâ’m, una “rara avis“ a n·esta beneïda terra nostra.

Encara no haig tengut ocasió de conèixê’l. Però un dia o altre, quan jo estiga per Mont-roig, quedarem per a trobar-mos.

J.A. Carrégalo

La gelada de 1956 al Matarranya

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 24 de desembre del 2016)

Com en els darrers anys durant el pont de la Puríssima es van desenvolupar a Queretes unes interessants jornades sobre la història local del segle passat. Són unes xerrades properes a la gent i a les situacions de la vida quotidiana.  Tenen objectius divulgadors i també de recollir informació gràfica (fotos) i informació directa tot recollint la memòria personal històrica d’alguns veïns que van viure aquells períodes passats.

Aquest any tocava investigar sobre la dècada dels anys 50. Un dels successos més importants d’aquells temps fou la terrible gelada del febrer de 1956. Millor dit, de tot un seguit de gelades i inclemències atmosfèriques que és van succeir durant l’esmentat mes. El fred va ser terrible i se’l va culpabilitzar de vàries conseqüències entre elles la d’accelerar el procés d’emigració que havia començat als anys 20 del passat segle.

Desprès de les jornades la meva idea del que va significar la gelada han canviat. I això reforça la dita que la història és una construcció permanent, d’acord amb la informació que anem rebent. Així ara crec que la mecanització del camp i els baixos preus, no ajustats a costos, de les dècades següents tenen molt més impacte i són molt més determinants que la catàstrofe puntual d’aquell mes de febrer.Enumeraré unes quantes premisses necessàries per entendre el que va passar: L’efecte va ser sobre diferents cultius, no solament sobre l’olivar. Es va generar una nova activitat amb l’aprofitament de la llenya morta de les oliveres. La vinya i ametllers van tenir un impuls importat en els anys següents. Es van perdre molts jornals de treball durant el 1956 i en els anys següents. Els veïns més afectats van ser els jornalers i petits propietaris. La sensació de ruïna va fer que s’arrancaren més oliveres de les realment mortes. De les soques de moltes oliveres serrades van sorgir part del olivers actuals.

Tot i això, dos anys desprès de la gelada els molins d’oli ja tornaven a funcionar de manera similar als anys anteriors. Per tant l’efecte de la gelada sobre l’emigració i despoblament dels nostres pobles s’ha de relativitzar.

Juan Luís Camps

La fruita canvie

(Publicada a La Comarca el 23 de desembre del 2016)

Vinyes i bodegues de vi a Rubielos de Mora, a prop de mil metres d’altura sobre el nivell del mar; plantacions comercials de mançaneres a Villarquemado, un dels llocs més freds de la província, en general ja molt freda; projectes per plantar ametllers a les terres altes de Terol; i estudis per reintroduir, amb visió comercial, les varietats autòctones de mançana de la serra d’Albarrasí, que estan a punt de desaparèixer.

Iniciatives agrícoles que fa uns pocs anys ens hagueren paregut al·lucinants avui es plantegen seriosament i amb possibilitats d’èxit. En el cas de les mançaneres de Villarquemado –50 hectàrees plantades amb voluntat d’arribar a 100– i de les vinyes de Rubielos són, més que projectes, exitoses realitats. Es tracta de dos llocs on va haver-hi vinyes i mançaneres però mai amb projecció ‘industrial’. Per a casa i prou. La recuperació de les varietats autòctones de mançana de la serra d’Albarrasí ja va molt avançada i alguns agricultors s’han interessat per participar-hi. Se n’han trobat 59 classes. La darrera iniciativa ‘al·lucinant’ és la de plantar ametllers al sud de la província, on les gelades han estat fins ara un obstacle insalvable per a un cultiu molt sensible al fred. Pero la DGA i les cooperatives Cereales Teruel i Frutos Secos Alcañiz estan convençudes que les varietats de floració tardana podran salvar esta, fins ara, frontera inexpugnable.

Vinyes, plantacions de fruita i ametllers que, durant segles, han estat patrimoni del Baix Aragó històric, s’escampen per les terres més fredes de la província, que és com dir del país. O estes espècies vegetals han canviat molt en els darrers anys a força d’investigació, selecció i experimentació, que podrie ser, o ha canviat el clima de la ‘Sibèria espanyola’, una alternativa que seria molt més inquietant.

Lluís Rajadell

N-232. Carretera perillosa

(Publicada a La Comarca el 16 de desembre del 2016)

Espina dorsal del Baix Aragó Històric. Des de sempre, la millor solució per anar en direcció a la capital d’Aragó i el ric nord-oest peninsular; i per connectar la nostra terra en la costa mediterrània que és un riu de gent, turisme i possibilitats de negocis i intercanvis culturals, del que només es veuran els enormes beneficis quan puguem, des de la línia del Guadalop, tocar les platges de Tarragona i Castelló en poc més d’una horeta de viatge.

Però com aquí seguim marginats en tants aspectes de la política i l’economia degut a la nostra feblesa demogràfica, la fluixera dels polítics que triem cada quatre anys i la poca ràsmia de la gent per reclamar lo que ens correspon, haurem de seguir jugant-mos la vida per eixa carretera de poc fiar, que ara és la via en l’índex de sinistralitat més alt d’Aragó: 480 accidents greus des del 2001 al 2013, en 41 morts i 837 ferits. Als que cal afegir los dels raders tres anys, que no són pocs. Que cada un conto les desgràcies que coneix, com naltros contem els quatre coneguts que s’han deixat la vida viatjant per una carretera que haurie de ser, des de fa temps, autovia segura.

Estarem atents als pressupostos de 2017 i als acords de la Comissió Bilateral Govern d’Aragó-Estat sobre el desdoblament fins a les Ventes. Encara que no tenim massa confiança que els de Madrit atenguen a curt termini eixa reclamació tant justa del Baix Aragó. Perquè no em negareu que és una broma macabra que quan encara està a la UVI el jove estudiant Alberto Juste, de Castellseràs, per l’accident recent al Burgo d’Ebro, on va morir lo seu amic Manuel Senante, una de les notícies de màxima actualitat sigui els 5.500 milions d’euros que el Govern d’Espanya podrie pagar per rescatar les autopistes fallides i ruïnoses que es van fer pels voltants de Madrit, durant els deliris de l’Espanya radial i la bombolla econòmica.

Tomàs Bosque

Llengua llemosina

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 17 de desembre del 2016)

El llemosí o llengua llemosina és un terme utilitzat a començaments del segle XVI per designar el català com a parent de l’occità, i més concretament, mitjançant un dels seus dialectes propi de la regió de Limotges. Als regnes de Mallorca i València s’utilitzava per designar el català arcaic o trobadoresc, tot i que en el transcurs dels segle XVI es va començar a aplicar tímidament al català contemporani.  Al segle XIX, a les Illes i al País Valencià va tenir un bon acolliment com a oportunitat de denominació unitària de la llengua evitant susceptibilitats per referències geogràfiques i dialectals. Alguns incloïen també l’occità. Tot i que, al segle XIX i principis del XX,  els estudiosos de romanística van anar desmuntant la identitat entre occità i català i el mot llemosí caigué en desús per la seva inexactitud històrica, filològica i altres motius. El mateix Marcelino Menéndez Pelayo, partidari del terme “lemosin”, el 1889 va defensar el de català. Posaré dos exemples de la utilització del terme llemosí: quan Mariano de Pano (1883) parla dels fets miraculosos de la fundació de Sixena a un illot enmig del pantà, format pel riu Alcanadre i del conveni entre les viles de Sena, Urgellet i Sixena per construir una capella, diu que l’esmentat conveni de 1183 està escrit en “limusin”, tal com es recull en la transcripció del Prior Moreno (Segle XVII), “Remembrança de la convinença entre los omes de Xixena, sena y urgellet sobre la image de la verge santa maria madona nostra que puis no vol estar en la sglesia de Xixena”[…]poseula e monteu en la capella de madona santa maria, per ço veygue de lluny e se pusgue fer pregaries; pero be crehem ques miracle que vol star en Xixena en lo pantano, puis ally es posada.” Prova fefaent que al segle XII es parlava català en aquelles viles. Un altre exemple més recent, però ja no tant: quan jo era petit, la señora Loretana Margelí Lorenzo de la Codonyera, amb certa il·lustració autodidacta –germana d’Antonio Margelí, capellà, organista i musicòleg a Madrid– amb la qual teníem una bona relació, perquè mon pare li treballava uns camps a mitges i ma mare li cosia, m’explicava que la llengua de la Codonyera –no deia català– era el “limusin” o derivada d’aquest. Tal vegada sense voler em deia que era català.

José Miguel Gràcia

Concursos

(Publicada a La Comarca el 11 de desembre del 2015)

Tinc una relació complicada amb els concursos. Potser hi pesa el meu escàs instint competitiu, que m’ha fet allunyar, per exemple, de la pràctica dels esports amb guanyadors i perdedors i preferir els reptes personals, sovint solitaris.

Tant se val. Suposo que, al capdavall, la vida ve a ser un ‘concurs’ continu entre diverses opcions en què nosaltres en som els jutges i els jutjats.
Ara vull parlar, però, dels concursos del meu ram, el disseny. No em refereixo tant a alguns concursos de cartells on es busca un producte vistós per a un esdeveniment puntual, sinó als que es convoquen per a decidir una cosa tan transcendent com una identitat visual corporativa, coneguda popularment com a “logo”.
El problema ve del concepte equivocat que es té del disseny. Es considera una disciplina més o menys artística, on l’únic que cal és triar el dibuixet que més gràcia fa. Però el disseny gràfic és, en realitat, una solució visual a un problema comunicatiu; per tant, ha d’estar basat en una estratègia. Comunicar és la funció principal del disseny gràfic. Quan l’únic que es busca és una imatge ‘bonica’, ja no parlem de disseny, sinó d’un maquillatge que rarament compleix els objectius de comunicació.
Naturalment, en tots els meus anys de dissenyador, he participat en concursos, ja sigui perquè m’interessava el projecte, perquè s’adreçaven només a professionals, perquè eren remunerats (sí, existeixen) o perquè el tribunal estava qualificat. O tot alhora. També he estat jurat, tot i que en algun cas m’he trobat que jo era l’únic professional i m’ha calgut batallar per a què en el veredicte es tingués en compte la funció comunicativa o, com a mínim, la correcció gràfica (a voltes sense èxit, què hi farem).

Carles Terès

Concursos

(Publicada a La Comarca el 11 de desembre del 2015)

Tinc una relació complicada amb els concursos. Potser hi pesa el meu escàs instint competitiu, que m’ha fet allunyar, per exemple, de la pràctica dels esports amb guanyadors i perdedors i preferir els reptes personals, sovint solitaris.

Tant se val. Suposo que, al capdavall, la vida ve a ser un ‘concurs’ continu entre diverses opcions en què nosaltres en som els jutges i els jutjats.
Ara vull parlar, però, dels concursos del meu ram, el disseny. No em refereixo tant a alguns concursos de cartells on es busca un producte vistós per a un esdeveniment puntual, sinó als que es convoquen per a decidir una cosa tan transcendent com una identitat visual corporativa, coneguda popularment com a “logo”.
El problema ve del concepte equivocat que es té del disseny. Es considera una disciplina més o menys artística, on l’únic que cal és triar el dibuixet que més gràcia fa. Però el disseny gràfic és, en realitat, una solució visual a un problema comunicatiu; per tant, ha d’estar basat en una estratègia. Comunicar és la funció principal del disseny gràfic. Quan l’únic que es busca és una imatge ‘bonica’, ja no parlem de disseny, sinó d’un maquillatge que rarament compleix els objectius de comunicació.
Naturalment, en tots els meus anys de dissenyador, he participat en concursos, ja sigui perquè m’interessava el projecte, perquè s’adreçaven només a professionals, perquè eren remunerats (sí, existeixen) o perquè el tribunal estava qualificat. O tot alhora. També he estat jurat, tot i que en algun cas m’he trobat que jo era l’únic professional i m’ha calgut batallar per a què en el veredicte es tingués en compte la funció comunicativa o, com a mínim, la correcció gràfica (a voltes sense èxit, què hi farem).

Carles Terès

Toponímia urbana

(Publicada a La Comarca el 9 de desembre del 2016)

L’Associació Cultural del Matarranya i la Comarca del Matarranya han engegat un ambiciós projecte per a recuperar i posar en valor la toponímia de les nostres viles. El Govern d’Aragó, recentment, també ha iniciat un programa de recollida a tot el territori aragonès. Un llegat cultural que a poc a poc es va perdent perquè van morint les generacions que encara conserven els noms antics i populars referits al territori i així, si no es posa remei, es va diluint un patrimoni immaterial de gran interès cultural, on es conserva la nostra llengua més autèntica. En el cas de la toponímia dels nuclis urbans de les viles és important la seua recuperació perquè a través dels noms del lloc podem arribar a conèixer el nostre passat històric i l’evolució del seu urbanisme. Tenim molts exemples de carrers o places de les nostres poblacions que han recuperat la seua original toponímia que descriu o evoca elements ben singulars, alguns d’ells ja només conservats en el record o a través de la documentació històrica. Tenim carrers: del Castell, del Raval, de l’Hospital, de les Eres, del Pou, de la Bassa, del Palau, de la Font, de la Sèquia, del Molí, del Trinquet, dels Freginals, del Forn, Vilaclosa… I places: Nova, Major, de la Creu, del Deume, de l’Església, Vella, del Calvari… O bé topònims que indiquen característiques del traçat urbà. Carrers: de Baix,  de Capdevila, de la pujada al Castell, de Dalt, de Soldevila, Replà de la Campana, del Riu, de la Costa, Llarg, del Bonaire, del Mig, del Clot, Pla, Alt, del Collet… Recuperar els noms populars i tradicionals dels carrers i places de les poblacions significa respectar i donar importància a la nostra història -no cal inventar-se nous topònims que no tenen cap relació amb el nucli urbà- i això és el que pretén el nou projecte impulsat per la Comarca i ASCUMA i que ha començat a constituir grups de treball a diverses viles del Matarranya per recuperar, documentar i situar els topònims municipals.

Carles Sancho Meix

La difícil relació entre Mozart i el públic

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 3 desembre de 2016)

Mozart tenia 30 anys  al 1786. Estava en plena maduresa creativa. Tothom està d’acord en que aquesta data inaugura les últimes grans creacions del geni de Salsburg: les tres darreres simfonies, les últimes peces camerístiques, els últims concerts per piano, les peces mesòniques, el Rèquiem, l’Ave verum, el concert per clarinet o les cinc grans òperes finals.

Tothom està d’acord en que els millors concerts per piano són el últims, però en la seva època Mozart va anar perdent clientela un darrere l’altre, res a veure amb els èxits dels concerts anteriors. Les òperes finals van evolucionar de l’èxit de les Noces de Fígaro (malgrat que “tenia massa notes”) al desconcert que produí  Don Giovanni, al fracàs (com ara) de La Scuola degli amanti, més coneguda com Cosí fan tutte, o a l’oblit i incomprensió (com ara) de La Clemenza di Tito. És cert que La Flauta Màgica va ser un èxit, però a un teatre popular, diguem-ne de barriada.

El públic de la època il·lustrada i pre-revolucionaria no va comprendre massa bé les innovacions mozartianes.

El públic d’ara tampoc. Tant els auditoris simfònics com els grans teatres d’òpera estan pensats per al repertori romàntic. Els millors concertistes de piano i violí no toquen Mozart. Els grans directors no dirigeixen Mozart. Les estrelles del cant (Flòrez, Kauffman, Netrebko, Garanca) no canten Mozart. El públic operístic espera molt més (i és molt més crític) del “bel canto”, de Verdi, Puccini, Wagner o Richard Strauss, que del geni austríac. Les òperes de Mozart no apassionen massa als països mediterranis. Gairebé mai venen amb repartiments de luxe. Fins i tot una abonada del Liceu les va definir com “operetes”. Curiosament el públic tampoc se molesta gaire si el “cast” és mediocre. Mozart és el millor només de boca. Com en la seva època, ni l’òpera de la Llibertat (Don Giovanni), ni la de la Igualtat (Les Noces), ni la de la Fraternitat (Flauta Màgica), ni la de la posada en solfa de les tres coses (Cosí) troben el seu lloc entre el públic. Caldrà esperar millors temps per donar la raó als saberuts musicòlegs o al Salieri d’Amadeus.

Antoni Bengochea