(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 28 de desembre del 2013)
Els crancs caminen enrere, tot i que si els dónes mitja volta, caminant enrere van endavant. En aquest país, des de fa dos anys fem el mateix que els crancs, però no podem donar la mitja volta al govern del PP, no es deixarien, i a més, per la seua tendència natural, com una brúixola, s’hi tornarien a regirar per a seguir la mateixa direcció del principi. Continua llegint
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 21 de desembre del 2013)
Saragossa fa molt de temps que no gaudeix d’una programació operística estable, aspecte força anormal en una ciutat de set cents mil habitants, i amb una presumpta tradició en èpoques pretèrites. De l´àmbit saragossà han eixit estels del teatre líric com Fleta, Bernabé Martí o Pilar Lorengar. I els anys seixanta i setanta hi van actuar les màximes lluminàries del moment; aquí va debutar Carreras i van passar pel Principal Kraus, Domingo, Caballé, Di Stefano, Pons, Aragall, Protti i molts altres. Tota aquesta suposada “època daurada” la van acabar els socialistes, perquè estimaven que era un espectacle elitista i decadent.
Tot això són focs d’artifici, perquè el que es feia era una mena de “festivals” que res tenien d’estables. No hi havia orquestra, ni un teatre en condicions, ni cor (venien membres del Liceu) ni una programació seriosa. En una paraula: “bolos”. Després res de res. En resum: que a Saragossa no hi ha afició a la òpera. Les “cosetes” que omplen ara al Principal són indignes d’una ciutat amb “presumpta” tradició, i a penes existeixen una trentena de persones assabentades d’allò que es cou als fors operístics de primer nivell. El públic actual no té interès per veure espectacles de qualitat (que són cars) i musicalment roman aferrat al repertori més ranci, i res sap, ni vol saber, del barroc (bressol del`òpera), ni del segle XX (totalment anatemitzat). Compositors habituals als grans teatres europeus com Monteverdi, Händel, Purcell, Rameau, Gluck, Berlioz, Mussorgsky, Dvorak, Rimsky Korsakoff, Debussy, Berg, Jànacek o Britten, són totalment desconeguts. Richard Strauss i Wagner es consideren encara vanguardistes (i molt pesats o durs de pelar) i el mateix Mozart es veu com si fos un compositor d’operetes: unes extraordinàries Noces de Figaro (en concert) provinents de Bilbao amb un repartiment estel·lar, van fer fugir a la meitat de l’auditori fa uns anys.
Afortunadament des de 2009 hi ha una associació operística que intenta capgirar aquesta penosa situació (maltractada a més a més per les retallades a la cultura): la Asociación Aragonesa de la Ópera Miguel Fleta. Ja comença a fer-se notar, però en un futur se’n sentirà parlar.
Antoni Bengochea
(Publicat a La Comarca el 20 de desembre de 2013)
Monistrol d’Anoia, un poblet de la comarca del Penedès conegut per la seua producció de cava, ere als anys vuitanta del segle XX una cita obligada, cada setembre, per a desenes de veïns del Matarranya que completaven el pressupost familiar tallant raïms.
Un autobús noliejat pel marquès de Monistrol –l’amo i senyor d’aquell lloc– s’omplie de gent de La Portellada, Beseit, Fórnols, Ràfels, Queretes, Vall-de-roures, Lledó o Arenys de Lledó que aprofitaven l’ocasió per a guanyar-se uns quartos que els ajudaven a passar l’any. Els bancals de vinya que es perden de vista eren, a les acaballes de l’estiu, el lloc de treball de hòmens i dones del Matarranya –de vegades, famílies senceres– que anaven a veremar de sol a sol. Monistrol, que pertany al municipi de Sant Sadurní d’Anoia –la ‘capital’ del cava–, s’omplie de gom a gom de gent durant el mes que durave la verema. A més dels treballadors del marquès que hi vivien tot l’any, cinquanta o seixanta veremadors residien temporalment en un dels edificis més grans del poble, condicionat com a residència estacional. Llavors, es contave que l’aristocràtic propietari del poblet, per fer caixa, havie venut les instal•lacions de producció de vi i cava a l’empresa italiana Martini. Actualment, pertanyen al marquès de Griñón.
Les cases d’aquell bulliciós poble estan ara deshabitades i tancades. Ningú navega pels carrers, els parcs estan buits de xiquets i els edificis presenten un aspecte descurat i decrèpit. Els veremadors del Matarranya fa molts anys que no s’hi atansen, però un trosset d’història comarcal ha quedat, per sempre, vinculat a un dels productes més característics de Catalunya, el cava.
Lluís Rajadell
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 14 de desembre del 2014)
Joan Cortada i Sala nasqué a Barcelona l’any 1805. Orfe als poc anys, el recollí el seu oncle Domènec Sala, canonge de la seu tarragonina i aquest el dugué a estudiar llatinitat i humanitats al Col·legi dels Escolapis d’Alcanyís, on estigué fins que estudià dret a la universitat de Cervera. Visqué entre nosaltres els anys més importants per a la formació de la seua personalitat. Als vint ja era llicenciat en Dret, i després d’una breu estada a Madrid, anà a Barcelona on treballà com agent fiscal de l’Audiència fins al 1840. Després es dedicà a l’ensenyament de secundària com també universitari, i paral·lelament desenvolupà una gran labor tant d’activista com novel·lista i periodista dins de la Renaixença, el moviment de renovació de la llengua catalana i la cultura que conforma, que començava. Escrigué moltes novel·les històriques, exaltant els gran fets dels catalans, en castellà com molts dels autors dels primers anys renaixencistes. En català només publicà la tradució de La fuggitiva de Tommaso Grossi. Va ser ell qui va empènyer Rubió i Ors, el primer gran autor de la Renaixença, a publicar versos en català al Diario de Barcelona i a presentar-se al famós concurs poètìc de l’Acadèmia de Bones Lletres, precedent immediat dels restaurats Jocs Florals barcelonins del 1859, dels quals Cortada fou entre els primers mantenidors. Especialment importants són els seus article publicats el 1859 al diari barceloní El Telegrafo. que després recollí en llibre Cataluña y los catalanes. Ací Cortada és el primer a mostrar que sense polititzar-se la Renaixença fracassaria. Resulta sorprenent que un personatge com en Cortada s’hagués pogut formar entre nosaltres, on de sempre han dominat actituds profundament anticatalanes, com les que ara atenyen el paroxisme amb tot aquest rebombori de la dita Llei de Llengües i el disgregament del Bisbat de Lleida. Tanmateix cal recordar que quan en Cortada estudiava a Alcanyís encara era ben viu el record de la lluita en comú amb els catalans contra els afanys napoleònics de fer arribar la frontera meridional de França fins a l’Ebre. Certament: eren uns altres temps.
Artur Quintana
(Publicat a La Comarca el 13 de desembre del 2013)
Tanta evolució i conquestes espectaculars de la intel·ligència humana, perquè ara mos trobem en una pèrduga, fluixera o merma de les capacitats humanes per entendre coses tant senzilles com que, quan dos persones es troben i comencen una conversa entre elles, sempre és perquè parlen la mateixa llengua. Diguent-ho d’altra manera: si dos persones que no es coneixen s’entenen parlant, lo normal serà que ni se’ls passo pel cap discutir sobre el nom d’eixe idioma, que el cervells respectius processarà a l’instant com a idèntic.
Este complex fenomen social manyo de la incapacitat per acceptar les diferències naturals dintre d’una mateixa llengua, ja l’estudien diferents especialistes de la Corona Aragonesa, entre els que destaque el sociòleg N. Sorolla. Però necessitaran temps per esbrinar tots els aspectes d’un embolic de proporcions autonòmiques, degut a què el país està farcit de pobles menuts en cases buides, és molt gran, difícil de recórrer i encara més difícil d´explicar.
I entremig les noves creences legals com la LAPAO, espargides de forma oficial a l’univers irònic de les xarxes socials, en un èxit que alguns humoristes ja voldrien; per un Govern que done ales al fanatisme xapurrianista de grups anònims que actuen d’amagatons, fent així les seues secretes actuacions: Quan la nit ho ha deixat tot a escorines surten del cau per marcar el territori (com als documental de la 2TV) i en un aparell que done voltes pinten lletrers grossos, en la confessió implícita –segons diu lo diccionari– que no saben parlar bé.
Però aquesta volta s’han passat de la ratlla: Tant voler ser com els seus agüelos, dels agüelos, dels agüelos… que han anat a parar més enrere d’Atapuerca i l’esclavó perdut, quan encara anàvem a quatre potes per la sabana africana. I ells solets s’han delatat donant la culpa de la bogeria als xiquets del poble; cosa impossible, perquè els que marquen el territori sempre són els individus mascles adults.
Tomàs Bosque
(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 7 de desembre del 2913)
Una iniciativa fèrtil, a la nostra Escena Humana, que al mateix programa de mà d’aquests Pastorets, Tricicle + Eolia 2013 ja s’exposa: “…Més de 40 joves de tres escoles de formació en les arts de l’espectacle EOLIA, ESCAC I TALLER DE MÚSICS, descobrint que és el teatre professional: el que és un dia sí i l’altre també, i l’altre, i l’altre, i l’altre… Un munt d’il·lusionats gaudint de la seva primera producció; participar d’aquesta experiència ha estat un luxe!”
Un cop més, l’empenta de Paco Mir ho ha fet possible: s’ha llaurat, s’ha regat, s’ha vist créixer, s’ha vist florir i s’està recollint des del 23 de novembre i durant tot el període Nadalenc, al Teatre Poliorama de Barcelona, estimulant una mica més els nostres somriures. Dimoniets trapelles servents d’un Diable manaire i malhumorat, torres que cauen i Sant Miquel amb simple gest de Jedi tornant-les a lloc, focs artificials especialment ben detonats a demanda, trons d’allò més originals, riures estereofònics, Infern panoràmic de luxe, telons que pugen i baixen presentant veritables contemporànies obres plàstiques, il·luminació ambient capaç de fer-te pujar al cel o baixar-te a l’avern a mercè de la Sagrada Història, vestuari escaient a l’ocasió, festa de colors original i funcional; Josep Inventor i precursor del moble per peces, Botelló i Llonguet amb texans, joves músics en directe intercedint i amenitzant el destí del nou nat damunt les taules sàvies del Poliorama…
És senzill. Tirar d’una cantera, en avançat procés de l’aprenentatge d’un ofici, per a revertir-ho en producció que ha de ser exhibida al gran públic, fa que per una vegada, prengui sentit aquest món nostre on formació i professió es tergiversen. L’equació és l’exacte: formar joves i donar-los l’oportunitat d’ocupar un lloc de treball, de la mà de prestigiosos professionals, on testar el seu aprenentatge, on desenvolupar la menestralia dels seus anys d’estudi. Tants formem, tants podem fer ocupar. O potser no ho és tant, de senzill, quan aquesta iniciativa se’ns presenta tan encertada com inusual: sense llocs que ocupar, per a què formem? Si iniciatives com les de Tricicle + Eolia 2013 es donessin més sovint, tot oferint al públic gaudir d’una experiència d’entreteniment amb usdefruit social, possiblement tothom es sentiria més recompensat.
Un ofici, diem, el de fer teatre, que en son molts encabits damunt un mateix sòl. Entre ells, el d’explicar la història ben explicada, nova dramatúrgia i tradició, lluny de discutir, s’han donat la mà i ens han cantat una nadala. Al cel continua vestint-se de blau i blanc, a l’infern, de vermell i negre. Tot i la visió de contemporaneïtat, als Pastorets del Poliorama, guanya la llegenda ancestral: es cedeix el triomf al Bé per damunt del Mal. I que bé ens cau per a encetar un altre any!
Marta Momblant
Viles i Gents 