Analfabetisme en la llengua pròpia

( Publicat a La Comarca el 25 de març del 2016)

Recent acabat el servei militar a Valladolid el 1979, vaig tindre la sort de poder començar a treballar com a mestre durant el curs 1979-80 en un col·legi privat situat al barri de la Trinitat Vella a Barcelona.

El director del centre, originari d’Almeria, buscava un mestre que, a part d’encarregar-se de la tutoria del grup, poguera donar l’assignatura de català a un grup de sisè de primària. Ell, que no sabia català, en sentir-me parlar com a la Vall del Tormo va pensar que no tindria cap dificultat per iniciar a ensenyar un català bàsic als seus alumnes. Jo que havia fet magisteri a Terol havia llegit molt poc en la nostra llengua que, fins pocs mesos abans, denominava com a xapurreau. Encara que durant el servei militar, on havia coincidit amb companys del Principat, País Valencià i les Illes, havia après que el que jo parlava en realitat era un català matarranyenc. Tampoc en sabia gaire d’ortografia d’en Pompeu. De totes formes, la gent que hi vivia a la Trinitat Vella majoritàriament era castellanoparlant, d’un nivell econòmic i cultural baix i que pràcticament no havien escoltat gaire parlar en català. Els alumnes d’aquell col·legi començaven aquell mateix curs la nova assignatura. Així que tots ens iniciàvem en l’aprenentatge escrit de la llengua: professor i alumnes. Amb una diferència; que jo la parlava, de manera més o menys acceptable. Aquella situació significava per a mi un repte personal, redescobrir la meua llengua i desterrar completament el terme despectiu xapurreau de la meua parla. Vam començar amb el primer llibre de català molt senzill i bàsic. De seguida, per reciclar-me i aprendre més ràpid, vaig matricular-me als Cursos de Reciclatge de Català per a Mestres que s’oferien a molts centres perquè s’havien d’aconseguir de forma ràpida molts professors capacitats per fer classes de i en català i en algunes escoles també per a iniciar la immersió lingüística des del preescolar. Abandonava vint-i-set anys d’analfabetisme en la meua pròpia llengua.

Carles Sancho Meix

Anuncis

Straßburg im Elsaß

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 19 de març del 2016)

 Aquests dies, per ineludibles obligacions familiars, hem hagut de visitar Estrasburg, la capital d’Alsàcia, a França, una ciutat on les autoritats fan tot el que poden per fer-ne desaparèixer la llengua pròpia i històrica: l‘alemany. És la mateixa tètrica situació en què hem de viure a la Codonyera, on les autoritats fan tot el que poden per fer-ne desaparèixer la llengua pròpia i històrica: el català. Certament no podem evitar de viure a casa, a la Codonyera, però sí d’anar a Estrasburg, i per això només hi anem, ben a desgrat, si, repeteixo, les circumstàncies ens hi obliguen. Quan érem a Estrasburg l’any 1959 només vam sentir-hi parlar alemany, i  a tots els establiments ens van atendre en aquesta llengua, si bé tots els cartells eren en francés, i l’escola, els liceus i la universitat també. Enguany no hi hem sentit ningú parlar alemany pels carrers, i a quasi tots els establiments  només ens podíem fer entendre en francès. Evidentment ja no ens ha calgut comprovar quina és la llengua de l’escola, els liceus i la universitat. En dues generacions les autoritats han aconseguit la quasi plena substitució de l’alemany pel francès a Estrasburg. La totpoderosa presència de l’alemany a l’altra ribera del Rhin, o sia a un cop de roc d’Estrasburg, no ha aconseguit frenar gens ni mica aquest procés. A Estrasburg gairebé només trobareu l’alemany  en els cartells bilingües d’alguns carrers del centre històric, no tots, no us cregueu, i en alemany local, i no pas perquè a les autoritats se’ls haja despertat un gran amor per aquesta modalitat, el patois que en diuen, sinó per mostrar que la que es parla a la ciutat és ben diferent de l’estàndard alemany. I per a fer-ho encara més evident posen en francès Place Gutenberg, on el nom de l’inventor de la Impremta figura en alemany estàndard, mentre que la versió alemanya posa Guteberriplatz en patuès. Mutatis mutandis exactament igual com entre nosaltres. I tot això passa en una ciutat, Straßburg, seu del Parlament de la nostra Unió Europea, que hauria de ser model de respecte, dignitat i convivència.

 Artur Quintana  

Lo mercat de futurs del Matarranya

(Publicat a La Comarca el 18 de març del 2016)

Los preus del gasoil han baixat. Però només és un oasi temporal. És la conseqüència d’una guerra de preus per a fer-se en lo control del mercat, i de les guerres físiques per controlar los subministres energètics d’Europa. Aquí patim en les minúcies colaterals del

conflicte, que mos arriben en forma de refugiats. Però si hi ha alguna cosa segura és que la nostra generació vorà una gran escassetat de petroli. I aixina vorem acabar-se la matèria que va impulsar la nostra era industrial. Mentres, esperem que la humanitat sigue capaç de reinventar-se.

L’energia fòssil no és l’única dinàmica indefugible. Fa temps que també es parle de l’encariment de les matèries primeres, i de l’abaratiment dels preus pagats al productor. Tant fa si és l’agricultura o les granges. I és que a vegades ham pogut llegir que a les borses americanes lo gorrino ere més rentable que el propi petroli. És a dir, aquells que tenen immenses fortunes per a invertir, tenen l’oportunitat de fer més diners invertint en la producció de gorrinos que no invertint en petroli, o en or. Paradoxal, no?
I els mercats, que són “savis”, beneficien als inversors. Però mai als nostres productors. La clau està en l’escala de l’economia. Cada vegada hi ha més comerç internacional, i el planeta per complet és un únic mercat. La major compra americana a Xina ha estat una companyia processadora… de carn! Lo mercat de les matèries primeres cada vegada depèn més de poques empreses, i que cada vegada són més immenses. I este mercat de les mega-empreses fluctue constantment per l’especulació sobre els futurs. És a dir, sobre la producció dels anys que venen. Lo benefici és tal, que la producció futura es compre abans que se sembro, de tal manera que els inversors s’asseguren la part de benefici corresponent.
I és que estem instal·lats en la societat de la informació. Val més la informació (i l’especulació) que no el propi producte que comprem o venem. Al Matarranya lo corrent principal de l’economia continue sent l’agricultura i la ramaderia familiar. Un futur que cotitze al Dow Jones. I que mal ho tenim si l’únic al que podem aspirar és a alguns oasis temporals en la batalla dels futurs.

Natxo Sorolla

Lledó

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 12 de març del 2016)

Un any més la Comarca del Matarranya ha organitzat una marxa senderista en un dels nostres pobles veïns. Enguany tocava a Lledó, un poble preciós que lluita com ningú per sobreviure a la creixent despoblació del mon rural.

Tots los veïns coordinats pels tècnics de la Comarca han aconseguit que la festa haigue estat un èxit. Allí mos hem trobat caminadors de tots los altres pobles i també de fora la comarca i hem passat un molt bon dia. 700 persones vingudes principalment de l’Aragó, Catalunya i País Valencià.

Lledó, net i polit, com sempre. La seua bellíssima església gòtica presidint la sortida i arribada de la marxa. Les rutes, una de curta de 13 quilòmetres i la llarga de vora 22 mos han conduit pels espectaculars paratges típics del Matarranya: camps d’oliveres, d’ametllers, de verds sembrats, d’horts, de vinyes i de boscos de pins i carrasques. Perfecte.

Festes esportives com esta són força encertades per a mostrar al mon l’enorme potencial turístic de la nostra comarca. I estes marxes que es fonamenten en anar junts, mos recorden que també és bàsic per als nostres pobles anar junts en la cobertura de moltes necessitats del mon actual. Necessitem fer comarca i ho necessitem tots: los pobles menuts i també los pobles grans. Los menuts perquè són menuts i això determina i no permet poder finançar certes activitats. Los grans, que en el nostre cas no ho són tant, perquè la seua activitat econòmica que els manté, necessita inevitablement de la gent dels pobles menuts que els envolten.

No entrem en localismes i fem comarca. Mos anirà millor a tots. Que Lledó, mos serveixi de referència este any. Pel Matarranya caminem junts.

 

Juan Luís Camps

Les notícies importants

(Publicat a La Comarca el 11 de març del 2016)

Devia tenir deu o onze anys. A classe, un cop a la setmana, ens feien dir les notícies que ens havien impactat. El professor triava la que considerava més interessant, l’apuntava a la pissarra i ens feia treballar-hi.

Recordo com si fos ara el dia que em vaig atrevir, superant la timidesa, a aixecar la mà. Tenia una notícia bomba: lo tio Campanals de Queretes havia mort de sobte. Lo tio Campanals era la viva imatge de la salut: gran, caravermell, de veu poderosa. Cada gest seu irradiava força. Amb paraules titubejants i veu minvant, vaig explicar-ho a la classe. El mestre, el sr. Regué, em va mirar amb els seus ulls estràbics (de fet amb un dels ulls, no sabia mai quin) i va sentenciar: “Eso, Terés, no tiene importancia. Cada dia muere gente común, anónima. Aquí lo que quiero es que me den noticias importantes, de las que afectan a todo el mundo”.
Quina vergonya. Vaig seure, atònit per la resposta. Havia mort l’home més sa que coneixia i no tenia cap importància. Mai més no vaig participar en l’activitat.
Passats els anys, em fa l’efecte que aquella notícia sí que n’era, d’important. Sense proposar-m’ho, havia donat una oportunitat al mestre per a què ens expliqués la fugacitat de la vida, els perills d’una alimentació rica en greixos o vés a saber què. I sobretot m’hauria estimulat a cercar més notícies. Però el senyor Regué estava pastat a l’antiga i ja no estava per a innovar ni empatitzar amb aquella colla de galifardeus.
D’ell recordo també una vegada que jo estava jugant per sota del pupitre amb uns putxinel·lis. En un moment donat, la classe va quedar en silenci. Vaig sentir un calfred al clatell. En tombar el cap vaig descobrir el Regué dreçat darrere meu foradant-me amb la mirada. Em va arrabassar un dels ninots i me l’estampà a la cara.
La pedagogia evolucionava, però. El curs següent ja vaig tenir a un jove mestre d’Alcorisa, el Sr. Miguel Omedas, que va descobrir-me que aprendre era una altra cosa i, sobretot, em va fomentar el gust per escriure. Ves per on, d’Alcorisa va haver de venir el millor mestre que he tingut a Barcelona.

Carles Terès

Desdoblament de gènere

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 6 de març del 2016)

No és nova, però cada vegada és més estesa la habitud de dirigir-se a un determinat grup de persones desdoblant el gènere: ciutadans i ciutadanes, companys i companyes, amics i amigues, veïns i veïnes, etc., etc. Quan va començar aquesta mala costum, per escalfar la qüestió diré, ridícula habitud, semblava que només era propietat dels “progres” esquerrans. Ara s’ha estès cap al centre i en multitud de casos arriba fins a la dreta. Si us fixeu bé, veureu aquest desdoblament només com un “postureig” i poca cosa més. Jo no vull treure’ls, als que fan ús d’aquest tipus de llenguatge, la seua bona voluntat i el seu desig de lluitar contra la discriminació femenina, el que passa és que han triat un camí equivocat, o, en tot cas, més vistós que eficaç. Si algú es pot sentir ofès, no em cauran el anells en demanar-li disculpes. L’equivocació rau en confondre gènere amb sexe: el gènere és gramatical i el sexe és una altra cosa. Altrament dit, hi ha el malentès de què el gènere es refereix al sexe quasi unívocament. Per altra banda això ve d’antic, i tant! Quan Stalin i Mussolini es dirigien a les masses ja ho feien servir. Les llengües tenen les seues pròpies regles, i qui són els “progres”o “pseudoprogres” per a canviar-les en nom d’una reivindicació de gènere? A més, no és possible en un escrit portar a l’extrem el desdoblament en qüestió sense caure en el ridícul. A tall d’exemple us indico uns casos que fan impossible el desdoblament: infant/infanta, bandoler/bandolera, pilot/pilota, accionista, minyó/minyona. Carme Junyent, eminent lingüista, porta lluitant contra el desdoblament des de sempre, podríem dir. D’ella recullo més d’un raonament i la crítica que fa a una de les últimes estupideses provinents de l’equip actual de l’Ajuntament de Barcelona: sembla que aquest Ajuntament, en un recent homenatge que li van fer a una dona, el van qualificar de “donanatge”. Carme Junyent posa també l’exemple d’una escola que per a el càlcul de punts per entrar-hi com alumnes deia: “Quan l’alumne o alumna té germans o germanes escolaritzats o escolaritzades al centre o pares o tutors legals que hi treballen en el moment en què es presenta la preinscripció: 40 punts.” Ridícul, oi? Tot i que, no van acabar de debò el desdoblament, mancava “pares o mares” i tutors o tutores.

 José Miguel Gràcia